Espanya és un invent modern, gairebé contemporani, data del segle XVIII i és el resultat d’una guerra. Abans això que en diuen Espanya era una confederació, desequilibrada això sí, els castellans mai no han entès el significat d’aquestes coses. Hi havia Les Espanyes. Nascudes quans els reis catòlics van decidir governar junts i acaben quan entren els Borbons. Comença l’Espanya absoluta i la nació catalana, que estava bastant menystinguda, passa a ser pràcticament una colònia, l’Espanya assimilada, com mostren els mapes d’aleshores. Des de Felip II la confederació i el regne absolut van anar decaient, poc a poc en alguns moments, acceleradament en altres. L’Espanya decadent va arribar a creure recentment que podia ser algú, quan el millor governant de la història, José Luís Rodríguez Zapatero, va atrevir-se a dona lliçons d’economia als alemanys. Li va durar poc la prepotència, ara és una ridícula marioneta en mans de la Sra. Merckel descavalcada de qualsevol decisió real.
La geopolítica fa que aquest estat decrèpit estigui entre els països desenvolupats, però mai no ha estat capaç de fer les coses que calien. Les seves misèries, supèrbia, enveja, han fet passar sempre per davant l’esperit de fastiguejar als altres encara que això impliqui un perjudici. Així ha anat tot. Malauradament el “seny” català li ha anat donant oxigen amb el “lloable” objectiu de salvar Espanya de la ruïna.
Aquests darrers anys l’Espanya de sempre ha decidit “assimilar” definitivament Catalunya i fer que aquesta Catalunya espanyola no destaqués gaire entre la mediocritat espanyola. Només Madrid i les seves delegacions sempre subsidiàries. Estatut avortat, guerra al català, reforma exprés de la Constitució menystenint a tots els que no eren espanyols de pro, etc.
Avui hem tingut dues mostres d’aquest feranticatalà. Una és la notificació del TSJC que dóna dos mesos a la Generalitat perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. El seu incompliment, adverteix el TSJC, pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o autoritats que no compleixin aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem, com havia demanat Convivència Cívica Catalana, que va donar suport als pares.
També avui el Congrés dels Diputats ha aprovat la reforma de la Constitució amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, mentre CiU i PNB no han votat i ERC, EU-ICV, BNG i Nafarroa Bai han abandonat el Congrés en senyal de protesta abans de la votació. Un triomf del saber fer espanyol. L’Espanya homogènia.
Ahir el president de la Generalitat, Artur Mas, ja va avisar el PP i el PSOE que Catalunya i Espanya estaran cada cop més lluny i més separades si no atenen les esmenes catalanes a la reforma constitucional. Els convé escoltar-les i fer cas d’aquestes esmenes, deia Mas, perquè si no ho fan, cada vegada la distància de tot tipus, també la distància emocional entre Catalunya i
Espanya anirà creixent. També va garantir que el govern combatrà per tots els mitjans totes aquelles imposicions d’òptica centralista que limitin l’autogovern de Catalunya. I va afegir que PSOE i PP passen de Catalunya. Tot això ho deia avabs de la dissortada interlocució del TSJC.
Per la seva banda, Josep Antoni Duran i Lleida va dir que José Luís Rodríguez Zapatero és un irresponsable. Va assenyalar que la línia vermella en les negociacions que manté amb PSOE i PP per oferir el seu suport a la reforma de la Constitució és que no es limiti la capacitat financera de Catalunya. Òbviament els espanyols no li han fet ni cas i han passat de tot el que no sigui la joseantoniana “Espanya: Una, Grande y Libre”. Fa molt de temps que els espanyols passen de Catalunya i, tranquils, ja han creuat totes les línies vermelles, per “responsabilitat” espanyola, per salvar Espanya de la catàstrofe sense adonar-se’n que donen el cop de mort a l’Espanya dels darrers tres segles.
Ahir el diari El Punt AVUI ens obsequiava amb l’editorial: Espanya es refunda, i Catalunya? Al final l’editorial ens diu: Arran d’aquesta situació els partits catalans que encara no s’han lliurat als designis de Madrid tenen l’opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d’estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.
Han plantat cara? Sí. De dues maneres diferents, amb un cop de porta uns i asseguts impassibles els altres, els partits catalans no han votat aquest despropòsit hispànic. M’hagués agradat més que tots ells haguessin marxat, però els de CiU, amb el PNB, no han volgut barrejar-se en un cocktail que no els agrada. Resultat, el mateix.
Fa quatre dies Catalunya tenia habitants inequívocament espanyols, aquells que eren independentistes declarats i els “sí però no”. La prepotència espanyola mou a la velocitat de la llum als “sí però no” a posicions independentistes. Als “sí però no” els deixen sense arguments. El lloat seny català, fre de la nostra llibertat, ha de deixar pas a l’acció, tan prudent com es vulgui, però acció. El moment en què a Madrid vegin que “hem perdut el seny” es rebel·laran i haurem guanyat la llibertat. En el
moment que deixin de creure que som gossos que bordem i no mosseguem canviaran l’estratègia. L’enfromntament polític estarà servit.
Fins i tot el confederal Josep Antoni Duran i Lleida va dir que la reforma de la Constitució era la ruptura del procés constituent, un procés en el qual el seu partit havia participat d’una manera decisiva, i que si la reforma tirava endavant podia haver-hi un xoc de trens de conseqüències imprevisibles. El polític més valorat, el sum sacerdot de l’oracle dels déus al que consulten tots els polítics va entonar el Cant de la Sibil·la i va profetitzar la fi del món que s’havia construït al 1978.
Ara ve l’Onze de Setembre i el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha constatat que la Diada arriba aquest any en un clima preocupant per la reforma constitucional, similar al de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En roda de premsa ha opinat que aquest Onze de Setembre tornarà a ser una fita important per fer sentir la veu del país davant d’esdeveniments com la modificació de la Constitució, que el Govern veu amb molta preocupació. Dubto que el país faci massa, és l’hora dels polítics i és el que han de veure ja d’una vegada. O potser sí, tant de bo. Alguns segur que hi serem,
Jo crec que d’alguna manera el Govern no acatarà la sentència del Tribunal Suprem i no farà l’espanyol llengua vehicular. No sé molt bé preveure com reaccionarà el president Mas, però insistentment li estan donant totes les eines per plantejar la independència. Imagino que està traient foc pels queixals. Artur Mas té un full de ruta, no tinc el més mínim dubte, i no el mouran, és dur. Evidentment no sé quin és, però vistos els seus moviments i declaracions crec que donarà a més d’un alguna sorpresa. Potser està cansat de veure com els jutges espanyols anul·len les decisions del poble. Potser és “constitucional”
però no és allò que entenem per democràtic. Com diu Oriol Junqueras: La voluntat democràtica dels ciutadans no pot estar sotmesa a una sentència d’una derivada d’una institució espanyola. Si això és desobediència civil, doncs és desobediència civil.
De moment la Generalitat presentarà recursos i tothom, menys els anticatalans de sempre, PP i Ciutadans, s’ha manifestat en contra de la interlocució. Òmnium i altres entitats clamen per la insubmissió. És el resulta de la sentència del Tribunal Constitucional, dels onze magistrats que ens van negar el pa i l’aigua. Recordo que un parell de dies després, a la Plaça de Sant Jaume, sobre una tarima, davant d’un centenars de persones deia que calia agrair a aquells onze pares de la pàtria una sentència que ens obria el pas a la independència. És així. Els resultats d’allò els vivim ara contra el català. Han creuat la línia vermella dels catalans.
L’odi que en tots els diaris digitals espanyols ens demostren, articulistes i amb més virulència comentaristes, és cada dia més gran. No podem viure junts és impossible seguir així. El gran estadista, José Luís Rodríguez Zapatero, auxiliat per Mariano Rajoy, que va veure amb claredat que l’odi a Catalunya era un font de vots, han estat els nostres aliats, ells són els que han donat el cop de destral al coll d’Espanya. Ara el socialistes intentaran dir que això no va amb ells, s’equivoquen. De nen m’ensenyaven que la mentida també pot ser per omissió. Quan un es rendeix i calla és també culpable. O és el que no denuncia un crim.
Tinc la certesa que Espanya agonitza, que l’Espanya dels tres cents anys potser no els arribarà a complir perquè tornarà a renàixer Catalunya. Naixerà una nova Espanya a la que desitjo el millor i unes bones relacions amb Catalunya, bàsicament perquè el pare de Duran i Lleida viurà en un altre país, no voldria amargar-li la vida en aquest moment transcendent en què no ha pogut donar suport al govern espanyol. Potser si l’ofenen una mica més acabarà sent un aliat de la nostra causa.
En tot cas, preparem-nos, queda poc, el temps serà complex, el que resta d’aquest any i el proper seran molt difícils, els polítics ho passaran malament, potser els haurem d’ajudar una mica amb el nostre suport. Ha arribat l’hora en la que el “dret a decidir en tots els àmbits” es converteixi en l’hora de decidir la independència. No critiquem als aliats, ajudem-nos, tots units per un objectiu comú: Catalunya un estat de la Unió Europea. No ens ho posaran fàcil, però el 2013 començarem de forma evident el procés de separació.
Visca Catalunya lliure!