Dijous de la setmana passada arrel de l’intent de parlar en català a la càmera de diputats espanyola, per part de tres membres del grup d’ERC, vam tenir una vegada més una mostra de la intransigència i el poc nivell democràtic que s’hi dóna per l’altiplà. Al mateix dia tots els noticiaris se’n feien ressò i eren ben contundents. Majoritàriament interpretaven l’actitud d’ERC de poc oportuna i ensenyada i justificaven l’expulsió dels tres diputats catalans, perquè s’havia de fer complir el reglament de la càmera. Per tant no en cabia d’altra.

La sorpresa me la vaig endur l’un demà, quan al programa “Els matins”, vaig sentir l’explicació de l’Alfred Bosch, diputat per ERC a Madrid, i un dels que va ser injustament expulsats. (Vídeo, minuts del 25:40 al 28:00). Llegir-ne més »

A la vida política de Catalunya dels darrers temps hi ha dos indicadors que es mouen de manera interrelacionada, però que podem llegir de forma independent. A vegades aquesta lectura independent és convenient, a vegades és senzillament una simplificació interessada de la situació social de Catalunya. Altres vegades es mesclen barroerament.

M’estic referint a la situació econòmica, amb els seus efectes devastadors, i al clima en favor de la independència. Que la situació econòmica de Catalunya està relacionada amb la pertinença a l’estat espanyol és un fet que no discuteix ningú amb arguments basats amb dades objectives. Evidentment els sentiments cecs poden conduir a què es diguin estupideses, però que una Catalunya independent tindria menys, o cap, problemes econòmics és un fet. Altra cosa és si la situació política produïda com a conseqüència d’una ruptura no pactada amb l’estat espanyol podria tenir efectes negatius durant un cert temps sobre la nostra economia. Això darrer és força probable, per dues raons. Una és la situació dins la Unió Europea ja que tot i els arguments a favor de la nostra continuïtat com a ciutadans de la Unió Europea, no està clar que això fos immediat, especialment si prèviament la Unió Europea no ha modificat la seva normativa. I ja sabem que la Unió Europea pren les decisions més lentament que el Vaticà. Només la guanya en lentitud la justícia espanyola. La segona raó és un possible boicot espanyol, que podria tenir el seu efecte durant un temps, encara que, molt probablement, seria molt curt ja que la majoria de les empreses es mouen per interessos econòmics i les coses arribarien a un cert equilibri en poc temps.

Pel que fa l’opinió dels ciutadans en favor de la independència les coses no són tan clares. La meva opinió es que va créixer fins els vols de les darreres eleccions i que, des d’aleshores va augmentant de manera lenta, penetrant en els sectors teòricament menys favorables. En aquest punt coincideixo amb el líder d’Esquerra Republicana de Catalunya en la necessitat de fer una gran pedagogia sobre l’efecte de la pertinença a Espanya en la situació econòmica i social. Per això, tot i les crítiques que es puguin fer a la tebiesa del PSC en la qüestió nacional i la seva defensa de l’utòpic federalisme espanyol, al meu parer, la seva acció parlamentària en favor d’un referèndum és bona, perquè demostra que la majoria política coincideix amb la social quant a fer d’una vegada per totes una consulta sobre el nostre futur. Aquests fets, simbòlics, si es vol, fan que impregni en els ciutadans com la pluja fina al valor del respecte democràtic a decidir. Si aquestes accions s’acompanyen a la pedagogia necessària sobre el dany que ens produeix en l’estat del benestar més elemental la guerra bruta de l’estat i l’espoli continuat, tot ho tenim guanyat.

La batalla internacional de la consulta la tenim guanyada. No calen declaracions oficials, els demòcrates de tot el món estan d’acord amb una consultat feta a Catalunya i als ciutadans de Catalunya sobre què volem ser. De cap manera tenim una opinió general a favor sobre la conveniència del trencament amb Espanya. Tanmateix això caldrà treballar-ho més quan la consulta es posi en marxa. L’actual batalla no és la independència, és poder decidir.

La histèria que suscita tot aquest procés es palesa cada divendres. La bestiesa de la setmana: Resulta que Artur Mas estaria demanant assessorament a la UE o La Haia per seguir la denominada via Kosovo, és a dir, una declaració unilateral d’independència en el cas que no es pogués procedir a un referèndum. Bastant normal que vista la resposta espanyola Catalunya explori a fons aquesta via. Doncs bé, la vicepresidenta, portaveu i setciències del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ha demanat aquest divendres al Govern que reflexioni sobre si els catalans volen identificar-se amb el Kosovo, on el nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya.

La setciències del govern espanyol s’ha tornat a cobrir de glòria. Devia treure molt bones notes a la carrera de Dret i les oposicions li devien anar perfectes, per sort a la carrera no tenen l’assignatura de Lògica. El seu raonament ve a ser com el següent:

1.- El ocells són animals
2.- Els ocells tenen plomes
3.- L’home és un animal
4.- Els homes tenen plomes.

De seguida es veu que la declaració unilateral de la independència comporta un nivell d’atur és del 40% i hi ha una renda per càpita 25 vegades inferior a la de Catalunya. No m’estranya que el govern espanyol estigui ensorrant l’economia. Si totes les decisions les prenen aplicant aquest principis lògics…

Alfred Bosch, que mentalment és molt més àgil, li ha contestat encertadament que si no vol que Catalunya sigui Kosovo, ho té molt fàcil, només cal que sigui com Anglaterra i que permeti als ciutadans de Catalunya triar el seu futur i que si la vicepresidenta té tan clar que Catalunya por ser Kosovo, deu seu perquè ella es compara amb el comportament de Sèrbia. Sort que el govern espanyol té a Torrente.

Jo, vista la cara que amb la que surten a la TV alguns del PP quan parlen de Catalunya, els recomanaria prendre molta fibra amb el menjar.

He vist per TV3 la caiguda d’un meteorit als Urals. Més tard havia de passar a prop un asteroide. Entremig apareixia estel·lar Soraya Sáez de Santamaria. No he sentit que imputessin ningú, ni tampoc s’ha descobert cap compte d’un membre distingit d’algun partit a Suïssa. No he sentit cap intervenció de Sánchez-Camacho ni de Rivera. Divendres 15 ha estat un dia estrany. Potser la conjunció astral de tres fenòmens celestials en el mateix dia no havia passat des de fa segles.

L’Estrella del Migdia ens ha anunciat una altra bonaventura: l’informe sobre l’avantprojecte de llei per la racionalització i sostenibilitat de l’administració local. Com habitualment passa, els desagraïts polítics catalans i els comentaristes que els riuen les gràcies ja han criticat aquest regal del cel que l’Estrella del Migdia ens portava de l’Olimp. Els déus, entristits pel nostre patiment, han ideat un nou sistema per organitzar la nostra administració, dissenyada per un pertorbat concebut per un ciclop mentre Persèfone estava al Tàrtar amb Hades.

Certament, tenim una sort immensa que Ceos, fill d’Urà i Gea, el Tità de la intel·ligència, que ara habità a La Moncloa, s’hagi dignat a pensar en nosaltres. Han vist que no ens sabíem administrar, que era molt millor que la direcció la portessin ells i han decidir anul·lar la nostra voluntat. Finalment que és la voluntat? Una cosa que ens fa saber el que desitgem. Doncs, no seríem més feliços si no ho sabéssim? Allà, lluny de nosaltres, un tal Wert va pensar com fer-ho. Des del seu laboratori d’idees està dissenyant la fórmula. Mentre ens van collant. L’estratègia és senzilla, ens collen des de diferents angles. Quan ens defensem d’un atac, arriba un altre per l’altra banda. Tenim els nostres consells ideant recursos, que perdrem perquè tot està perfectament dissenyat. Un engranatge perfecte.

Com que el clima no està tampoc bé als voltants de l’Olimp (La Moncloa), el poble està cansat i empipat pels excessos dels déus, Ceos i els seus ajudants pensen, que caldrà que el Minotaure torni a Catalunya. Ja l’havíem eliminat de les nostres vides, però ha de ressuscitar, no perquè importi gaire als seus adoradors, sinó perquè mentre es porta a terme l’exorcisme de la resurrecció, tot el poble crida embadalit i oblida els problemes vitals. Droga per al poble. Atacar Catalunya i els seus símbols omple i fa que els greus problemes passin a segon terme. El futbol ja no serveix, calen altres coses.

Tanmateix, tot és per al nostre bé. Ja deien els antics que la lobotomia era un remei per a la bogeria. Imagineu una Espanya feliç amb tots els catalans convertits amb idiotes sense voluntat. En que més es pot somiar? A La Moncloa, en els moments més durs, quan se senten els cavalls dels bàrbars de nord, quan senten cridar es tribus germàniques, pensen com unir al seu poble en una tasca comú que els distregui dels retrunys dels cavals. Han de fer que els catalans siguin súbdits.

Nosaltres, els catalans, ens anem alimentant amb esperances d’un futur millor mentre ens van posant la corda al coll, la notem, les retallades, vestides d’austeritat, són cada vegada més grans. L’any vinent serà millor, ens diuen. Nosaltres diem: això ja ho havíem sentit, només fa un any, i fa un any feia un any que ho havíem sentit. Ara ens ho creurem? Potser sí. L’economia millora, ho sé, però Catalunya millorarà? No ho sé.

No ho sé perquè no sé si el que estem fent és el millor que podem fer per aconseguir que ho sigui. En política avançar-se al temps és perillós, però fer tard també. Com passa en la majoria dels sistemes hi ha forces oposades. Que la gent estigui farta és bo per tenir-la al costat, però si està massa farta se’t pot tirar a sobre. L’equilibri és necessari, triar el moment correcte és essencial. Tinc la sensació que ens estem passat de bullida. La meva percepció és que el grau de cabreig de la gent es pot girar contra els que es mouen massa poc a poc, però no puc negar que penso que potser tinguin raó.

Tinc la sort de no ser jo qui hagi de decidir que és millor, perquè no tinc la certesa que el que penso sigui la veritat. Mai no l’he tingut tot i que sovint, quan m’he posat al davant he hagut de mostrar-me convençut que el camí que agafava ara el bo. No sempre he encertat.

Ara penso que cal plantar-se en moltes coses, que quan la llei no és legítima no és llei i que el poble, quan es manifesta en llibertat, sense coaccions, està per sobre de qualsevol norma o constitució i que això forma part de la llei natural que és l’única que no pot modificar cap parlament.

És sota aquests principis que hem de cercar els aliats que facin veure als “olímpics” que no tenen raó i que hauran d’obeir el que el poble determini.

Tinc la certesa que hem de dir prou i que aquest prou s’ha de manifestar en fets polítics pràctics. A mi m’importa tant que la Declaració de Sobirania sigui declarada inconstitucional com que els autobusos de Tegucigalpa els pintin de rosa. El que m’importa és que el seu contingut tingui continuïtat política.

Per això nosaltres hem de ser forts i fer que els nostres dirigents no cedeixin ni un pam. Si volem, podem!

Estic molt agraït a la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáez de Santamaria. Comprendreu la meva gratitud perquè és el divendres que preparo el meu escrit setmanal. La majoria de les vegades no sé sobre què escriuré, però “ella” és la meva font d’inspiració.

Aquesta setmana tenia dubtes sobre què comentar, però la seva intervenció dient que l’informe dels serveix jurídics de l’Estat consideren que la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya és recurrible perquè produeix efectes jurídics extra en introduir una finalitat clarament inconstitucional, m’ha emocionat. M’he pres valeriana.

Efectivament aquesta declaració és inconstitucional. Jo no sóc advocat de l’Estat ni tan sols advocat ni entès en lleis, però saber que el que diu té una finalitat clarament inconstitucional ja ho sabia. Tothom sap que dir que la sobirania resideix en el poble de Catalunya és inconstitucional. Si la constitució diu que els gats borden, els gats serien inconstitucionals. Altra cosa és que la constitució pogués fer que els gats bordessin.

Al meu entendre la cosa és molt senzilla, qualsevol consulta que opini sobre les “sagrades escriptures” és inconstitucional si no l’autoritza el govern espanyol. Diferent és si és legítim impedir-ho, que no ho és, i si l’estat ho podrà impedir, que no podrà.

Ara seguiran gastant els diners del contribuent recavant un informe del Consell d’Estat, informe preceptiu per interposar recurs d’inconstitucionalitat, informe que tindran i recurs que interposaran. El resultat, previsible, serà que la Declaració és inconstitucional en dir que la sobirania resideix en el poble català i que per tant queda anul·lada en no sé quants punts i frases. Fantàstic, i?

Artur Mas ja ha dit que no hi ha normes, ni lleis ni constitucions que puguin impedir al poble de Catalunya expressar la seva voluntat sobiranista i ha defensat que es tracta d’un dret que tothom hauria de protegir. Ho ha dit mig rient. Ell ho esperava i no sé si li feia gràcia però no semblava gaire amoïnat. Oriol Junqueras, ha demanat al govern espanyol que sigui més respectuós amb la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya i comenci a preocupar-se més per afrontar la situació de greu crisi econòmica i de corrupció generalitzada que viu l’Estat. És curiós que el PSC justifiqui el comportament del govern espanyol. Malauradament cada dia estan més clars els bàndols polítics a Catalunya i el PSC (oficial) ha decidit jugar contra la llibertat.

Fan bé Mas i Junqueras, però és picar ferro fred. Per al Partit Popular qualsevol llei, decret o resolució del Parlament de Catalunya és com el paper higiènic, l’únic problema és que no és del suau, els molesta. Homs ha dit que això no és democràcia, quin descobriment!

Les proves són contínues. Model educatiu, horaris comercials, ara la prohibició de martiritzar toros, tant és, si no els agraden les nostres decisions ho tenen fàcil, van al constitucional si creuen que per aquesta via se’n sortiran i sinó fan la trampa constitucional, fan una llei bàsica i ja han acabat amb el problema legal sense legitimitat.

Segurament el primer objectiu del govern espanyol és fer passar Catalunya per l’adreçador constitucional: ofec econòmic i lleis. De fet el govern espanyol ha declarat la guerra a Catalunya. Una guerra sense armes, però amb totes les coaccions possibles. Gregorio Peces Barba, un dels pares de la constitució ja ens va dir fa un parell d’anys: “No sóc pessimista, estarem en millors condicions que en altres èpoques. No se quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona .(…) Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”.

Per altra banda, al govern del PP li ha anat molt bé entrar en aquests temes avui perquè així s’estalvia algunes preguntes relatives al seu particular calvari derivat dels Naseiro, Gürtel i Bárcenas.

Per sort, demà tindrem la declaració de renda de Mariano Rajoy. Sembla que demostrarà que els ingressos de Rajoy són legals. Que bé. Qualsevol declaració de renda posa ingressos legals. Amb això tothom es quedarà content.

Ell no parlarà, o intentarà no parlar de res més que del pressupost europeu i com ho ha fet de bé. Potser caldria dir que com que ho ha fet tan malament, Europa vol evitar una calamitat global i intenta rescatar Espanya amb ajuts a l’atur juvenil.

Espanya està en descomposició. Mariano Rajoy haurà de plegar, se’n portarà per davant alguns ministres abans de plegar ell. Un podria ser el defensor de l’honestedat. El que deia fa poc: els que tenen comptes a Suïssa són els que han de comparèixer, referint-se a Artur Mas. Potser ara li diran: els que fan amnisties fiscals són els que han de comparèixer. Veurem qui succeirà Rajoy, perquè ell està acabat.

Us ben asseguro que m’ho estic passant molt bé aquests dies amb la política. Jo no sé què passarà després del 25 de novembre, només estic segur de la victòria aclaparadora dels que volem la independència. Això és un fet i ni les enquestes més manipulades ho poden amagar.

El que em produeix aquest estat de gaudi és veure la reacció espanyola. Per posar un símil futbolístic, estem veien que el Barça guanyarà al Madrid per golejada i el Madrid que ho sap fa actuar la millor versió de Pepe i tots els company l’imiten. No saben ja quina bestiesa dir. Pels catalans, escoltar Soraya Saez de Santamaria és com escoltar Mourinho.L’escoltem amb la mateixa simpatia.

Últimament, el govern espanyol i el partit Popular, i alguns menors, es dediquen a fer de profetes i diuen el que farà la Unió Europea. No ho saben ni a la Unió Europea, però tant se val. A més, ho fan sense adonar-se que Espanya dins la Unió Europea no pinta gaire, que les decisions importants les prenen altres i que, si ho volen, faran passar Espanya per l’adreçador. El problema català no és que vulgui Madrid o no, el problema català és que vulguin Washington, Londres i Berlin… No importa gaire que Espanya, com va fer amb el model universitari, esculli un sistema que només tenen Armènia, Rússia i Bulgària i deixi de banda la resta d’Europa. Si Catalunya convenç als que manen haurà guanyat la batalla. El que no pot passar és que Catalunya sigui independent si no ho volen els americans, britànics i alemanys.

Ja pot baixar Garcia-Margalo vestit de nazareno o de mariachi clamant les desgràcies que ens cauran a sobre si ens separem d’Espanya, no hi fa res. O sí, ja va bé perquè cada vegada que escoltem els brams que emet la “coral de mestres cantaires de Madrid” l’independentisme augmenta en percentatge.

Cada vegada estan més excitats. Feia temps que no veia una peça periodística com l’editorial del diari El País d’avui: Ojo al caudillismo. L’editorialista guanyarà el premi Pulitzer. La cosa no és que estiguin en contra de la independència de Catalunya, és que aquests individus deuen pensar que som imbècils. Llegir aquest editorial fa pensar que coneixen el que passa a Catalunya igual que el que passa a Guinea Papua. S’aixequen, és miren el melic i aleshores tenen una panoràmica de la política mundial, que, com tothom sap, es defineix en un lloc de coordenades: 40,24 graus de latitud Nord i 3,41 graus de longitud oest.

A partit d’ara la música serà la mateixa però augmentarà el ritme. La freqüència de les bestieses i la proximitat geogràfica des don s’emeten augmentaran. Les animalades les diran més sovint i les amenaces també. Si voleu e¡un exemp`le, mireu el vídeo de campanya del Partit Popular: ¿Pesadillas? el próximo día 25 acaba con ellas. Vota PP”.

Nosaltres a la nostra. Anem fent feina. Artur Mas ja ha dit el que pensa. Ell faria la consulta sense garanties de continuar a la Unió Europea. Té tota la raó o, millor, ho veig igual. Jo no sé com quedaríem políticament el dia després d’assolir la independència, ara no tinc cap dubte que aïllats de la Unió Europea no, i que si no ens convertíem immediatament en un país de la Unió Europea, no trigaríem massa a ser-ho. O sigui, que endavant i sense por.

Sembla bastant clar que el govern espanyol vol ofegar Catalunya. Aquest divendres el Govern ha hagut de comunicar que deixa de pagar els concerts sanitaris, educatius i socials ja que la Generalitat segueix sense rebre els 560 milions d’euros del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) que va demanar al govern espanyol per atendre despeses corrents. Això ja va passar al juliol. Més tard s’ha dit que ja enviava els diners, dimarts ja es podrà pagar. De moment una certa alarma social. A fer patir.

Imagino que el govern espanyol vol posar als ciutadans contra el govern català, però em sembla que està aconseguint exactament el contrari. Ho està fent amb ajuts inestimables, com el de l’home del ribot. El “genial” Alfonso Guerra ara s’ha despenjat dient que “és fals i xenòfob dir que Espanya roba a Catalunya“. També ha dit que “el nacionalisme català ha desplegat una hàbil teranyina en què enredar a molts catalans, amb el concurs dels mitjans de comunicació de Catalunya i amb la rendició de l’esquerra catalana, lliurada al projecte de la dreta. Els que abans eren socialistes, comunistes, ecologistes i dirigents sindicals rendits als peus de les 400 famílies catalanes que històricament han dominat en realitat la comunitat autònoma”. Jo no sé si desvaria, però dir que això és xenòfob és una bajanada, i la resta també. Potser seria més polit dir que ens roben els del país de l’oest pròxim.

De totes formes és fantàstic que Alfonso Guerra ens ajudi. Ell és un dels principals artífex de la decisió de separació que estem prenent. Ja quan era vicepresident del govern espanyol tenia un especial “amor” a Jordi Pujol. Durant el tràmit del darrer Estatut va tenir un paper fonamental en preparar les coses per destruir-lo. Ara segueix igual, res no em sorprèn. Les seves declaracions no són més que un suport als desigs d’independència de molts ciutadans, ens ajuda a guanyar adeptes.

Els ajuts ens plouen, ahir els bisbes espanyols es van despenjar contra la possible separació de Catalunya i Espanya. Avui els bisbes catalans han sortit al pas, això sí, amb la prudència vaticana que no saben emprar els bisbes inquisidors. Han contestat a la Conferència Episcopal Espanyola dient que “totes les opcions polítiques tenen legitimitat moral” i ressaltant que els pobles tenen dret a “recercar la pau i la justícia”. També han dit que “com a pastors de l’Església, no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia. I encoratgem el camí del diàleg i l’entesa entre totes les parts interessades a fi d’assolir solucions justes i estables, que fomentin la solidaritat i la fraternitat”. Quina diferència en l’expressió i en el respecte a la voluntat del poble, no?

Les coses no ens poden anar millor. Alguns espanyols s’entesten en dir bestieses. Uns exemples són Alejo Vidal-Quadras i Pedro J. Ramírez, per no citar alguns militars nostàlgics. El primer defensant la intervenció de la Guàrdia Civil davant l’Eurocambra i el segon comparant el Camp Nou ple de senyeres amb l’Alemanya nazi.

Les declaracions de Vidal-Quadras ja han fet que alguns parlamentaris europeus hagin hagut de pronunciar-se i ara s’hauran de pronunciar sobre el segon. Quin gran ajut per internacionalitzar el conflicte i fer-nos guanyar adeptes. Què millor ens pot passar que aquests personatges ens insultin i amenacin?

Un altre parlamentari europeu, Jaime Mayor Oreja, un gran demòcrata de “pedra picada”, també s’ha lluït i ha dit que “ETA no és només un grup terrorista, és un projecte de ruptura, i s’ha posat a l’avantguarda de Catalunya i del País Basc en aquesta matèria.

Per la seva banda, Artur Mas posa el contrapunt a tanta imbecil·litat. Es va reunir divendres a la Generalitat amb membres del grup parlamentari hispano-alemany del Bundestag alemany. Ha assimilat la situació de Catalunya amb Espanya amb la d’Alemanya a la UE però sense poder polític. La BBC ho diu també en un reportatge.

Fa pocs dies, el Govern va aprovar Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar, i una de les accions ha estat posar com a director a Martí Estruch que va ser amb el govern anterior delegat de la Generalitat a Alemanya. Cal recordar que Eugeni Xammar va estar molt relacionat amb Alemanya des d’on va escriure Crónicas desde Berlin (1930-1936).

Casualitat tanta Alemanya?

Com veieu tenim dues línies d’acció per internacionalitzar la necessitat que té Catalunya de tenir “eines d’estat” o sigui de ser independent i membre de la Unió Europea. Una és la política de relacions i comunicació que ha establert el Govern. La segona és l’enorme imbecil·litat d’uns personatges que semblen sortits de les “Pintures Negres” del gran pintor Francisco Goya.

Artur Mas és el president d’un país arruïnat i en risc de descomposició. Aquesta és la realitat més immediata. Avui mateix llegia que després de 28 anys d’existència i amb 21 treballadors en plantilla, el centre UNESCO de Catalunya podria desaparèixer el mes vinent. Creat al 1984, la manca d’aportacions públiques i privades el porten i fer un concurs de creditors i tancar portes. És un exemple de tants que es van succeint. Poc a poc anem perdent tot el que durant anys vàrem, col·lectivament construir.

Un ministre espanyol, Arias Cañete (volia dir Soria, m’he confós i corregeixo, post scriptum, però tant s’hi val), ha dit, referint-se a Canàries, que millor tenir bona defensa contra el foc que una televisió. Segurament té raó, caldria tancar Televisió Española, l’Instituto Cervantes i tantes altres coses que sobren com els ministeris inútils, entre altres coses el ministeri del que és titular.

La presidenta del Partit Popular de Catalunya ha titllat Felip Puig d’agitador i no se li ha acudit altra cosa que demanar una Diada unitària contra la crisi. Jo no sé si això obeeix a una solejada d’agost que li ha alterat la consciència. Ho diu per tenir contenta Cersei Cospedal o ho diu perquè s’ho creu. Dir que el president reclamant una Diada a favor del pacte fiscal està fomentant la divisió és un absurd perquè el president no fomenta la divisió, el que fa és promoure la participació a favor de la independència. Fa molts anys que la Diada Nacional reivindica la independència, el president el que fa és provocar que s’aplegui més gent perquè tota la gent convergent que s’aplegarà si Mas fa una crida no reivindicarà cap pacte fiscal, reivindicarà la independència. Mas no és un ximple. Que el Partit Popular demani una Diada unitària és una estupidesa, ni tan sols és una provocació.

La senyora presidenta popular ha demanat una reunió urgent amb el president de la Generalitat, Artur Mas, i l’ha amenaçat de retirar el suport al Govern si no aparca la seva agenda separatista. Em sembla que Artur mas li hauria de dir que prengui til·la i vagi a un balneari. Que retiri d’una vegada el seu suport al Govern, Artur Mas de la mà d’Oriol Junqueras anirà molt més ben acompanyat. El Partit Popular va declarar, des del primer dia, la guerra a Catalunya i així s’ha d’enfocar el problema. El Partit Popular està contra el concepte de Catalunya nació, no és que estigui contra la independència, està contra el propi concepte de Catalunya.

Passa també, però, que el president Mas li hauria de regalar un morrió a Joana Ortega. No només per parlar de la Diada, sinó també per parlar d’acomiadaments i amargar la vida a la gent. Ja sabem que les coses no van bé, que Madrid mana i que tancaran les empreses públiques perquè l’escanyament continua, Montoro ho ha decidit i tots a callar, però potser esperar a veure què i com, no cal fer partir més a la gent del que cal.

També el president li hauria de dir a Carles Duarte i a Ferran Mascarell que el Premi Nacional de Literatura només potser en català. Aquests dos senyors haurien de dimitir. Com diu Alfred Bosch, “cada nació defensa aquella literatura feta amb l’idioma que li és propi. És el més lògic, cosa que no significa desterrar el castellà”. Estem arribant a un punt molt perillós. A més dels tribunals també el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (Conca) pretén confondre el concepte de llengua i nació. El Premi Nacional de Literatura té a veure amb el concepte nació o amb la llengua que escriuen els que “viuen i treballen a Catalunya”. Si és això darrer, el Conca podria suggerir que es donés també als que escriuen en romanès o amazic, així ens obriríem més, al Marroc ja en parlen.

La Diada Nacional ha de ser un acte d’exigència, no de reivindicació o nostàlgia, de l’acció política per assolir la independència, també de rebuig a l’estupidesa que s’ha instal·lat en alguns polítics. Ja comença a ser hora que nosaltres, els “catalufos, catalanazis, i escòria catalana independentista“, agafem el toro per les banyes i exigim que els polítics defensin realment Catalunya. No cal que odiem als que ens insulten iens posem a la seva alçada, que continuïn amb la seva baixesa moral i mental, que continuïn donant gràcies a Déu per ser espanyols, i nosaltres a la nostra, a crear un estat lliure, peti qui peti.

Fa uns mesos vau poder veure la següent notícia: Els alumnes catalans de segon d’ESO obtenen uns resultats similars als de la resta de l’Estat en coneixement de castellà. Aquesta notícia surt de la presentació de l’estudi EVALUACIÓN GENERAL DE DIAGNÓSTICO 2010. Educación Secundaria Obligatoria. Segundo curso. INFORME DE RESULTADOS.

En aquest estudi es posa de manifest que la competència lingüística dels catalans, sorprenentment per a alguns idiotes, està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola.

Com no podia ser altrament, Albert Rivera va tornar a donar la llauna en el Debat de la Nació amb el tema de l’espanyol a l’escola. Artur Mas, sorneguer, li va respondre: “Aquests nens i nenes sacrificats sota la duríssima destral de la immersió lingüística en català treuen les mateixes notes de castellà que els nens i nenes de Salamanca, de Valladolid, de Burgos i de Soria; i no li parlo ja de Sevilla, de Màlaga, de Coruña, etcètera, perquè allà parlen el castellà, efectivament, però de vegades a alguns no se’ls entén. De vegades no se’ls acaba d’entendre del tot però parlen castellà, efectivament. On està el problema?”.

Evidentment, tots aquells que durant anys, especialment arran del tema de l’Estatut, ens han estat insultant explícitament o implícita, s’han llençat a la jugular d’Artur Mas per haver ofès als andalusos i gallecs. Només cal veure que el
hastag
#arturmasnoentiende ha arribat al primer lloc dels trending topics dins de Twitter.

Certament té raó Artur Mas. A molta gent d’aquelles contrades no les entenem gaire malgrat parlin espanyol i no hagin fet cap immersió lingüística en altra cosa que en espanyol. Globalment obtenen pitjors resultats que els nens i nenes de Catalunya en temes de llengua. Com diu Mas, on està el problema? Molt fàcil: en la diferència. També en què tot allò que demana Catalunya ho demanen els altres. Enveja, tampoc sé ben bé de què. L’exemple més clar d’això és la Clàusula Camps de l’estatut valencià.

Un bonic exemple de com van les coses és l’anunci que el Partit Popular, per boca del senyor Arenas, el mateix que ara s’ha demanat que Artur Mas es disculpi, ve emetre a començaments d’any: Campaña del Partido Popular de Andalucía contra la política lingüística de la Generalitat. També les falques radiofòniques contra l’Estatut.

També, com a ministre portaveu, Pepiño Blanco, ha dit no entendre com el president d’una comunitat autònoma que té llengua pròpia pot atrevir-se a fer aquestes declaracions. Com a gallec se sent molt ofès. De fet Blanco és un home que domina la fonètica de la llengua espanyola (1, 2, 3 i molts més). El que domina aquest home de debò és la mentida. Un problema que té és que no recorda que existeix Internet i que les coses que dius queden. Espero que amb la catàstrofe que patirà el PSOE el 20 de novembre el jubilin. Clar que malgrat l’impressionant currículum que té acabarà de directiu o assessor en algun banc o empresa de l’Estat. Ja se sap que el Principi de Peter té poques excepcions entre els polítics.

Artur Mas s’ha disculpat tot manifestant la seva sorpresa per la reacció del que considera una mala interpretació d’algunes comunitats. El president ha subratllat la manca de voluntat de faltar el respecte a ningú i ha demanat disculpes a les persones que s’hagin pogut sentir ofeses. D’altra banda, ha lamentat que una afirmació desenfadada tingui més ressò que les legítimes reivindicacions de Catalunya.

Innocent comentari. Les legitimes reivindicacions de Catalunya, impreses en paper adequat, poden servir per substituir el paper higiènic. Estic segur que un paper higiènic batejat amb el nom “reivindicacions de Catalunya” assoliria un record de vendes a Espanya. El que està ben clar és que les paraules de Mas han servit de titular i tindran un gran impacte gràcies als mitjans nacionalistes ABC, El Mundo, La Razón, Intereconomia, Libertad Digital i altres d’altres. No parlem de les xarxes socials.

Aquest debat parlamentari tindrà un ressò especial per dues raons, una l’esmentada abans i l’altra la magnífica gestió del debat feta per la presidenta de la cambra, Núria de Gispert.

El acords polítics, els discursos, molt menys. Malgrat això, com que he llegit els discursos, també escoltat alguns, i més o menys sé dels resultats de la votació, crec que el debat ha tingut alguns as pactes molt positius. Un és la sintonia nacional de CiU i ERC. Altres la contundència nacional d’Artur Mas i, en alguns moments, de Jordi Turull. Mesclo ara el ple dedicat a la pífia constitucional.

Lamentablement, i per a mi de forma incomprensible després d’haver iniciat la polèmica, CiU, amb el nacionalistes PSOE de Catalunya, PPC i C’s, ha rebutjat la proposta de resolució que permetia que dur l’adhesiu a les plaques dels vehicles no comportés multa. Una errada monumental.

Tampoc entenc perquè CiU s’ha unit amb el PPC contra la proposta de rebuig a qualsevol transvasament de l’Ebre. Jordi Pujol es va equivocar amb Aznar i ara em sembla que per raons que no comprenc, Artur Mas es torna a equivocar.

Potser seria bo que expliquessin aquestes dues votacions per a què entenguem les seves raons.

Si deixo de bada aquestes dues votacions, a l’espera de llegir tot el que encara no s’ha publicat, i de l’espectacle donat per la Mesa del Parlament, en trec conclusions positives: Crec que la ziga-zaga que comentava a Veles e vents ens va portant a port.

La independència s’acosta.

Espanya és un invent modern, gairebé contemporani, data del segle XVIII i és el resultat d’una guerra. Abans això que en diuen Espanya era una confederació, desequilibrada això sí, els castellans mai no han entès el significat d’aquestes coses. Hi havia Les Espanyes. Nascudes quans els reis catòlics van decidir governar junts i acaben quan entren els Borbons. Comença l’Espanya absoluta i la nació catalana, que estava bastant menystinguda, passa a ser pràcticament una colònia, l’Espanya assimilada, com mostren els mapes d’aleshores. Des de Felip II la confederació i el regne absolut van anar decaient, poc a poc en alguns moments, acceleradament en altres. L’Espanya decadent va arribar a creure recentment que podia ser algú, quan el millor governant de la història, José Luís Rodríguez Zapatero, va atrevir-se a dona lliçons d’economia als alemanys. Li va durar poc la prepotència, ara és una ridícula marioneta en mans de la Sra. Merckel descavalcada de qualsevol decisió real.

La geopolítica fa que aquest estat decrèpit estigui entre els països desenvolupats, però mai no ha estat capaç de fer les coses que calien. Les seves misèries, supèrbia, enveja, han fet passar sempre per davant l’esperit de fastiguejar als altres encara que això impliqui un perjudici. Així ha anat tot. Malauradament el “seny” català li ha anat donant oxigen amb el “lloable” objectiu de salvar Espanya de la ruïna.

Aquests darrers anys l’Espanya de sempre ha decidit “assimilar” definitivament Catalunya i fer que aquesta Catalunya espanyola no destaqués gaire entre la mediocritat espanyola. Només Madrid i les seves delegacions sempre subsidiàries. Estatut avortat, guerra al català, reforma exprés de la Constitució menystenint a tots els que no eren espanyols de pro, etc.

Avui hem tingut dues mostres d’aquest feranticatalà. Una és la notificació del TSJC que dóna dos mesos a la Generalitat perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. El seu incompliment, adverteix el TSJC, pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o autoritats que no compleixin aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem, com havia demanat Convivència Cívica Catalana, que va donar suport als pares.

També avui el Congrés dels Diputats ha aprovat la reforma de la Constitució amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, mentre CiU i PNB no han votat i ERC, EU-ICV, BNG i Nafarroa Bai han abandonat el Congrés en senyal de protesta abans de la votació. Un triomf del saber fer espanyol. L’Espanya homogènia.

Ahir el president de la Generalitat, Artur Mas, ja va avisar el PP i el PSOE que Catalunya i Espanya estaran cada cop més lluny i més separades si no atenen les esmenes catalanes a la reforma constitucional. Els convé escoltar-les i fer cas d’aquestes esmenes, deia Mas, perquè si no ho fan, cada vegada la distància de tot tipus, també la distància emocional entre Catalunya i Espanya anirà creixent. També va garantir que el govern combatrà per tots els mitjans totes aquelles imposicions d’òptica centralista que limitin l’autogovern de Catalunya. I va afegir que PSOE i PP passen de Catalunya. Tot això ho deia avabs de la dissortada interlocució del TSJC.

Per la seva banda, Josep Antoni Duran i Lleida va dir que José Luís Rodríguez Zapatero és un irresponsable. Va assenyalar que la línia vermella en les negociacions que manté amb PSOE i PP per oferir el seu suport a la reforma de la Constitució és que no es limiti la capacitat financera de Catalunya. Òbviament els espanyols no li han fet ni cas i han passat de tot el que no sigui la joseantoniana “Espanya: Una, Grande y Libre”. Fa molt de temps que els espanyols passen de Catalunya i, tranquils, ja han creuat totes les línies vermelles, per “responsabilitat” espanyola, per salvar Espanya de la catàstrofe sense adonar-se’n que donen el cop de mort a l’Espanya dels darrers tres segles.

Ahir el diari El Punt AVUI ens obsequiava amb l’editorial: Espanya es refunda, i Catalunya? Al final l’editorial ens diu: Arran d’aquesta situació els partits catalans que encara no s’han lliurat als designis de Madrid tenen l’opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d’estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.

Han plantat cara? Sí. De dues maneres diferents, amb un cop de porta uns i asseguts impassibles els altres, els partits catalans no han votat aquest despropòsit hispànic. M’hagués agradat més que tots ells haguessin marxat, però els de CiU, amb el PNB, no han volgut barrejar-se en un cocktail que no els agrada. Resultat, el mateix.

Fa quatre dies Catalunya tenia habitants inequívocament espanyols, aquells que eren independentistes declarats i els “sí però no”. La prepotència espanyola mou a la velocitat de la llum als “sí però no” a posicions independentistes. Als “sí però no” els deixen sense arguments. El lloat seny català, fre de la nostra llibertat, ha de deixar pas a l’acció, tan prudent com es vulgui, però acció. El moment en què a Madrid vegin que “hem perdut el seny” es rebel·laran i haurem guanyat la llibertat. En el moment que deixin de creure que som gossos que bordem i no mosseguem canviaran l’estratègia. L’enfromntament polític estarà servit.

Fins i tot el confederal Josep Antoni Duran i Lleida va dir que la reforma de la Constitució era la ruptura del procés constituent, un procés en el qual el seu partit havia participat d’una manera decisiva, i que si la reforma tirava endavant podia haver-hi un xoc de trens de conseqüències imprevisibles. El polític més valorat, el sum sacerdot de l’oracle dels déus al que consulten tots els polítics va entonar el Cant de la Sibil·la i va profetitzar la fi del món que s’havia construït al 1978.

Ara ve l’Onze de Setembre i el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha constatat que la Diada arriba aquest any en un clima preocupant per la reforma constitucional, similar al de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En roda de premsa ha opinat que aquest Onze de Setembre tornarà a ser una fita important per fer sentir la veu del país davant d’esdeveniments com la modificació de la Constitució, que el Govern veu amb molta preocupació. Dubto que el país faci massa, és l’hora dels polítics i és el que han de veure ja d’una vegada. O potser sí, tant de bo. Alguns segur que hi serem,

Jo crec que d’alguna manera el Govern no acatarà la sentència del Tribunal Suprem i no farà l’espanyol llengua vehicular. No sé molt bé preveure com reaccionarà el president Mas, però insistentment li estan donant totes les eines per plantejar la independència. Imagino que està traient foc pels queixals. Artur Mas té un full de ruta, no tinc el més mínim dubte, i no el mouran, és dur. Evidentment no sé quin és, però vistos els seus moviments i declaracions crec que donarà a més d’un alguna sorpresa. Potser està cansat de veure com els jutges espanyols anul·len les decisions del poble. Potser és “constitucional” però no és allò que entenem per democràtic. Com diu Oriol Junqueras: La voluntat democràtica dels ciutadans no pot estar sotmesa a una sentència d’una derivada d’una institució espanyola. Si això és desobediència civil, doncs és desobediència civil.

De moment la Generalitat presentarà recursos i tothom, menys els anticatalans de sempre, PP i Ciutadans, s’ha manifestat en contra de la interlocució. Òmnium i altres entitats clamen per la insubmissió. És el resulta de la sentència del Tribunal Constitucional, dels onze magistrats que ens van negar el pa i l’aigua. Recordo que un parell de dies després, a la Plaça de Sant Jaume, sobre una tarima, davant d’un centenars de persones deia que calia agrair a aquells onze pares de la pàtria una sentència que ens obria el pas a la independència. És així. Els resultats d’allò els vivim ara contra el català. Han creuat la línia vermella dels catalans.

L’odi que en tots els diaris digitals espanyols ens demostren, articulistes i amb més virulència comentaristes, és cada dia més gran. No podem viure junts és impossible seguir així. El gran estadista, José Luís Rodríguez Zapatero, auxiliat per Mariano Rajoy, que va veure amb claredat que l’odi a Catalunya era un font de vots, han estat els nostres aliats, ells són els que han donat el cop de destral al coll d’Espanya. Ara el socialistes intentaran dir que això no va amb ells, s’equivoquen. De nen m’ensenyaven que la mentida també pot ser per omissió. Quan un es rendeix i calla és també culpable. O és el que no denuncia un crim.

Tinc la certesa que Espanya agonitza, que l’Espanya dels tres cents anys potser no els arribarà a complir perquè tornarà a renàixer Catalunya. Naixerà una nova Espanya a la que desitjo el millor i unes bones relacions amb Catalunya, bàsicament perquè el pare de Duran i Lleida viurà en un altre país, no voldria amargar-li la vida en aquest moment transcendent en què no ha pogut donar suport al govern espanyol. Potser si l’ofenen una mica més acabarà sent un aliat de la nostra causa.

En tot cas, preparem-nos, queda poc, el temps serà complex, el que resta d’aquest any i el proper seran molt difícils, els polítics ho passaran malament, potser els haurem d’ajudar una mica amb el nostre suport. Ha arribat l’hora en la que el “dret a decidir en tots els àmbits” es converteixi en l’hora de decidir la independència. No critiquem als aliats, ajudem-nos, tots units per un objectiu comú: Catalunya un estat de la Unió Europea. No ens ho posaran fàcil, però el 2013 començarem de forma evident el procés de separació.

Visca Catalunya lliure!

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

Que la majoria dels catalans no tenim un sentit patriòtic polític de la nostra nacionalitat per a mi és una cosa diàfana, a tot estirar tenim un sentit patriòtic cultural la qual cosa engloba la llengua com a eix vertebrador i al voltant d’ella trets folklòrics com els castellers, les sardanes, el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques i d’altres que s’estan perdent amb la globalització com els pastorets de Folch i Torres, les nadales, el pessebre amb les seves oques i el seu caganer (home, el caganer sembla que sobreviu a la globalització però sempre disfressat de personatge d’actualitat i un xic allunyat de l’origen de la figureta de pessebre clàssica). Sembla doncs que al voltant de la llengua hi ha un acord comú molt ampli (jo diria que pràcticament absolut) que engloba des dels partits més independentistes fins als moderadament catalanistes, però el problema és que només ens preocupa la llengua en abstracte i no pas els que la fan servir, i d’aquí plora la criatura.

Quants cops més haurem de llegir en algun raconet d’algun diari de Catalunya (no m’atreviria pas a dir-ne català) la notícia que algun catalanoparlant ha sigut objecte de la catalanofobia mes abjecta inclús dins del mateix àmbit de parla catalana i a sobre l’administració judicial no l’ha protegit com caldria?. L’últim cas a s’ha donat a Palma de Mallorca, un Guardia Civil que va pegar un noi per que parlava en català (el G.C. diu que va ser per que el va desafiar parlant-li altivament i amb desconsideració) l’agent en qüestió ha estat condemnat a pagar 1.200 euros quantitat que sembla irrisòria si els fets son tal i com ens expliquen al diari. I aquest cas no és l’únic, no fa massa temps una dona a Barcelona, Rosario Palomino,  també dins d’una comissaria de la Policia Nacional la qual per parlar en català amb el seu fill va tenir problemes (Segons la dona, el policia la va tractar amb violència i no la va atendre perquè parlava en català. El policia li va dir que no tenia cap obligació d’entendre el català i la va agafar pel braç amb força. Ell assegurava que no va ser per parlar en català sinó per parlar pel mòbil cosa prohibida dins una comissaria), si no recordo malament el policia va ser condemnat amb la costosa pena de 70 euros malgrat el ministeri fiscal demanava se’l condemnés amb la “elevada” suma de 480 euros.

La meva pregunta és fins quan els catalans no reaccionarem (democràtica i legalment, naturalment) contra aquestes actuacions que podrien ser catalogades com a possibles actuacions xenòfobes. Per que, que jo sàpiga, ni aquests tipus d’actuacions ni les mateixes sentencies han sigut recorregudes per les institucions públiques estrictament catalanes ni s’han presentat com acusació privada i que arribi fins on faci falta, inclús a tribunals internacionals, és el mínim que li podríem demanar al “nostre govern” en aquests casos. Que faria el govern Francés si a Paris una ciutadana fos tractada igual que ho va ser a Barcelona aquesta compatriota nascuda en d’altres contrades? I si ho fos a Madrit? Que faria el govern Espanyol si el mateix cas d’aquest ciutadà mallorquí s’hagués donat en una casa quartel per que aquest ciutadà parlava en castellà? I si hagués passat a Barcelona? Perquè no em negareu que agredir, insultar o vexar algú per que es parla per mòbil o per que l’altre té una postura burlesca no es motiu de fer-ho i menys per un agent de l’autoritat i cal castigar-ho exemplarment. Per tant, que és el que no es castiga prou aquí? El fet de ser catalanoparlant el vexat? No va existir agressió en cap dels cassos? Sembla que van ser acceptades com a mínim un cert grau d’agressions. I aquests no son els únics casos.

Si mes no, ja que a partir d’ara ja es poden tenir serioses sospites de que el fet de ser catalanoparlant és motiu de persecució en determinats àmbits i per determinades persones, hauríem d’exigir al nostre govern que en tots aquests casos es presenti com acusació privada, si no pot incidir d’ofici en el ministeri fiscal (español, por supuesto), i si no pot fer-ho directament ja que no som estat sobirà, ni nació, ni res de res pel moment, crei una institució adequada per defensar els nostres drets dins i fora de les fronteres de la nostra nació ja que no tenim poders públics propis que ens defensin nacional i internacionalment en la nostra condició de catalanoparlants.

No s’està omplint aquest govern la boca del “dret a decidir en allò que hi hagi un ample consens dins la societat”? Quin més ample consens dins de la nostra societat que la llengua i el dret a usar-la? Perquè no es fa res per protegir els nostres drets lingüístics tan a Catalunya com a fora? Faria el mateix qualsevol altra nació digna d’aquest nom? I faria el mateix qualsevol altre govern digne d’aquest nom?. No se li diu a això complexe d’inferioritat?. Som una nació o no ho som?

Visca la Pàtria!!

Avui he dubtat si escriure o posar un quadre negre. Finalment, malgrat que és més feina, he optat per escriure. L’agressió per terra, mar i aire que està patint la nostra nació mereix una resposta contundent i ningú, ningú que se senti part d’aquesta nació pot restar en silenci.

L’atac va començar de manera descarada per Felip V, va continuar amb el dictador Franco i ara, conjunturalment apareix aquest personatge de vodevil que es diu Francisco Camps, però ell no és més que una ridícula i patètica peça, la punta de l’iceberg, d’un atac en tota regla contra la nació catalana.

Entremig, ja en els moments de la redacció de la constitució que ens oprimeix i limita, els polítics espanyols ja van tenir cura d’evitar l’aliança dels països catalans quan a l’article 145.1 diu “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Esta clar que no estaven pensant en Astúries i Cantàbria, per citar un exemple. La dreta espanyola valenciana ja ho va fer amb Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Atard.

Durant aquests darrers mesos, a Catalunya hem estat rebent tot tipus d’insults i agressions. No els penso enumerar ara, no paga la pena, els coneixeu perfectament. Mentre això passa, el Govern català va alternant declaracions de fermesa amb accions d’acatament, sense una reacció clara mentre perdem un llençol a cada bugada.

Ara estem veient com aquí es retallarà l’ensenyament en no convocaran totes les places vacants mentre que a Andalusia i Madrid es passen per l’arc del triomf qualsevol “ordre del govern espanyol”. Som molt responsables, hem acceptat seguir pagant perquè altres facin el que vulguin i degradar els nostres serveis públics més elementals com l’educació, la sanitat o l’atenció als més desafavorits, així com les inversions més necessàries per al nostre futur..

Artur Mas va anar a Madrid a demanar un seguit de coses i va tornar amb un “sí” a l’endeutament sempre que la “tisorada” fos l’adequada. Tota Espanya va bullir contra nosaltres. Andalusia s’endeuta i no passa res, tothom calla. Fa fàstic.

Dijous al vespre, al les terres del sud, a València han hagut de tallar l’emissió de TV3 perquè amb una llei feta especialment per això l’han declarat il·legal i volen ensorrar a Acció Cultural del País Valencià amb multes que mai no podran pagar. El silenci de la resta de l’Estat, tret dels germans de les illes, és total. Ho comprenen, l’extermini lingüístic forma part del projecte ancestral.

De la mà del ridícul i engolat Francisco Camps i els seus acòlits, aplaudits pel PP de Catalunya, s’ha donat un pas més per consumar el genocidi lingüístic. El PSOE és còmplice. Recordem que això es podia haver evitat, especialment, quan Montilla era ministre d’Indústria. No hi van fer res de res, ans al contrari ja que va atorgar a La Sexta la freqüència analògica per la qual emetia TV3 al País valencià.

El “representant català” al Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, vicepresident, que es declara aferrissadament català diu s que entén Catalunya com una part inequívoca d’Espanya. Anem bé!

Jo no tinc cap dubte, el PP és l’enemic de la nació catalana i farà el que estigui a les seves mans per esborrar-la. No és enemic de Catalunya regió d’Espanya, és enemic de la nostra nació.

El que hem de fer els que ens estimem la nació és defensar-la, però de forma útil. Només es pot fer d’una manera, lluitant per la independència, en pau però sense concessions. Deixem-nos de “collonades”, com diu Vidal-Quadras quan es refereix a les nostres demandes, no hi ha vies intermèdies, hi ha només independència. La resta, estupideses.

No tinc el més mínim interès en tenir enemics o en odiar a altres, però vull que em respectin, que respectin els meus drets, personals i col·lectius. Quan un imbècil diu que sent vergonya perquè volem fer servir el català penso: que hi fem aguantant tantes bajanades. Només tinc una resposta, tenim por. Ja van sent hora que ens traiem la por de sobre.

Més encara, si els polítics que saben que si volem seguir sent una nació, no ens queda altre camí que la independència no fan res per aconseguir-la, si confonen la por amb la prudència, que pleguin i deixin pas a altres més valents, per dignitat, que marxin a casa. O reaccionen o pleguen, han de triar. Tenen l’oportunitat en el tràmit de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.

I si fallen, que els que els substitueixin donin el primer pas per aconseguir la llibertat de la nació catalana. La resta seguirà, com cau una fila de fitxes de dòmino quan colpeixes la primera.

No ens aturaran, l’hora de la llibertat ha arribat!

Només cal llegir els diaris i escoltar les ràdios tant de Catalunya com de fora per entendre que ens cal la independència com el pa que mengem… i si no la tenim aviat deixarem de menjar. Viure conjuntament amb Espanya, s’ha convertit en asfixiant, en insuportable. Ahir mateix escoltava un debat a Catalunya Radio i sentia com alguns dels tertulians buscaven raons per no acabar de trencar amb Espanya, malgrat reconeixien les dificultats de seguir-hi lligats, fins que arribat un moment el conductor del programa entrevista Victor Malet corresponsal del Financial Times a Espanya (hauríem de dir a Madrit) i li alletja la posició del mateix en vers una notícia on dona les culpes de la crisi espanyola al dèficit de Catalunya, versió FAES, el corresponsal es defensa donant diversos arguments que no cal parlar-ne per no allargar la lectura, pero en el fons queda evidenciat que la notícia és tendenciosa contra (com sempre) Catalunya. Arribats a aquest punt i un cop acabada la entrevista, un dels tertulians, el senyor Manuel Milian Mestre, el qual assegura que mai ha sigut independentista (ex-membre de la executiva del PPC entre el 1989 i el 2000) visiblement irritat diu que després de sentir el que ha sentit i fent servir tan sols la intel·ligència i la lògica només pot concloure que la única solució per a Catalunya és la independència.

El President de la Diputació del general de Catalunya senyor Artur Mas ha viatjat a Madrit (ell diu que a NO pidolar) que els espanyols ens deixin endeutar-nos més amb la noble finalitat que els puguem seguir enviant els nostres tributs a la seva metròpoli i el senyor President del Govern de la metròpoli així ho ha acceptat benèvolament. La prova de la “bondat” d’aquest intent de poder seguir pagant els nostres tributs, a l’hora que els sous dels nostres funcionaris que no en tenen cap culpa d’aquesta situació, és la actitud de la senyora interventora política en els assumptes catalans de la nacion española, honorable senyora Alicia Sánchez-Camacho, la qual ha aplaudit el gest del president de la diputació del general, senyor Mas, en anar a Madrit a buscar peixos pel seu cove.

Doncs, malgrat tot, es veu que aquesta actitud del senyor Mas no ha agradat gens a les Espanyes per que s’han alçat veus enfurismades: Queremos que nos den el mismo trato que a los Catalanes!! (que mes voldríem nosaltres que tinguessin el mateix tracte que nosaltres, no saben el que demanen) Café para todos!! si, però uns paguem el cafè i els altres se’l beuen sense pagar i a sobre els subvencionen pel fet de beure-se’l gràtis.

Doncs en mig de tot aquest rebombori, el senyor Mas que anava tot decidit a “exigir” a Madrit dos mil i escaig milions d’euros resulta que se’n torna amb set-cents i escaig, la tercera part del que anava a buscar! Gran èxit del viatge! Peró això si, li permeten endeutar-nos el que faci falta amb la promesa que seguirem dins Espanya pagant-los totes les “farres” que els vingui en gana  a tots aquests impresentables.

Senyor Mas, em nego a pagar mes i rebre menys que cap espanyol en les meves condicions mentre estigui, en contra de la meva voluntat, dintre d’Espanya. Els diners nostres ens han de retornar als catalans en bens, serveis i inversions a Catalunya, TOTS!  ni un euro s’ha de quedar a Espanya. Em nego a que els  “pobres” de Catalunya segueixin subvencionant als “rics” de les “comunitats pobres” de la resta de l’Estat. Doncs ells gaudeixen d’uns serveis que nosaltres no tenim ni podem somiar en tenir. Em nego a seguir sent solidari amb Espanya! Exigeixo al govern de la diputació del general que defensi els meus interessos davant dels interessos aliens, i si no ho fan així que no ens diguin MAI MES que ells pensen primer en Catalunya, Catalunya som els catalans i molts de nosaltres ja ens hem afartat de pagar i fer l’ase. Potser ja n’hi ha prou!.

Visca la Pàtria!

Alberto Rivera.

Fa dos setmanes parlava d’una primera part, deixant entreveure que com a mínim hi hauria una segona. En aquella ocasió vaig començar a parlar d’un partit polític en particular, als que no els hi penso riure cap gracieta, perquè darrere de l’aparença de bona voluntat, de coherència política i de recerca de reivindicacions que podrien semblar justes, s’hi amaga una perversa intenció de dividir, d’enfrontar a una societat que fins ara no ha tingut cap problema.

Faig referència explícita al partit C’s i molt en especial als seus líders Alberto Rivera Díaz i Jorge Cañas Pérez, autèntics llops amb pell de xai.

Vull analitzar només tres minuts de discurs de l’Alberto (per veure la seva tirallonga feu clic aquí), per posar de manifest, com amb un espai tan breu temps, és capaç de manipular i tergiversar la realitat. D’injectar el seu verí en una societat fins ara exemple de convivència. Tota una classe de retòrica en tres minuts i escaig.

Abans d’intoxicar a l’audiència amb la seva arenga, fa una declaració de principis per guanyar autoritat. És presenta com un amant de la llei i la justícia. Que ningú dubti, que el què seguidament proposarà, estigui fora de la llei i sigui poc democràtic i ho adorna amb una sentència que el faci aparentar com un profund pensador, “No hi ha democràcia sense llei i llei sense democràcia“. Ja li he sentit dir-ho més d’una vegada i que a mi em fa molta gràcia, perquè em recorda aquell joc de paraules que fèiem de petits amb “no és el mateix“, amb frases una mica pujadetes de to o escatològiques i que tant ens feien riure.

Però bromes a part, ja ens ha plantificant la primera fal·làcia. Parteix d’un primer axioma, que podria tenir certa versemblança, per fer-nos colar el segon. Només cal fer una ullada al segon axioma, “i llei sense democràcia“, per veure que és més fals que un duro sevillà. Aquest senyor encara no s’assabentat que els estat antidemocràtics també s’auto-anomenen “estats de dret”, tenen acords amb altres estats plenament vàlids, són dictadures on també hi ha lleis, i parlaments nombrats a dit que les aproven i jutges i policies que les fan complir, inclús en n’hi ha de justes.

Segueix amb un batibull de paraules per instaurar en la ment de l’oient, que la llei està per damunt de la democràcia, i per a que coli anomena els drets humans. Per suposat que els drets humans estan per damunt de la democràcia, faltaria més! Per molt que la majoria d’una societat votes a favor de la tortura dels presos, això moralment no seria acceptable. Però i la llei i la constitució, haurien d’estar per damunt de la democràcia? A partir que pot haver-hi lleis que vagin en contra dels drets humans, queda clar que no té per que estar la llei per damunt de la democràcia. I en quan a les constitucions no deixen de ser un conjunt de lleis, i si a sobre en una constitució consta que el màxim poder emana del poble, ja som al cap del carrer.

Un cop tramada la primera fal·làcia llença el primer atac. Iguala una voluntat pacífica i democràtica que busca el recolzament de la majoria d’un territori, a la d’un il·luminat militar, que amb l’us de la força, vol imposar la seva voluntat a tot un territori en el que probablement ni tan sols hi anirà a viure mai. Però no en té prou, ha de parlar dels Balcans, per introduir el fantasma de la por, de la por a les guerres civils, o de revolucions armades com la de Castro, una amenaça poc velada i clara.

Amb que faríem aquesta guerra civil, a cops de roc? I contra què o qui? Contra tancs, contra veïns demòcrates, amants de les aliances de civilitzacions? Què no sap aquest senyor que en aquest país no es pot moure un tanc sense la prèvia autorització de l’Otan? No sap que els catalans i fins i tot els que són independentistes, som membres de l’UE i de l’Otan de ple dret, i que ningú ens pot esclafar sense que això tingui greus conseqüències?

Seguit nombra Kosovo, què tindrà a veure el Kosovo amb Catalunya, què vol dir amb si el nostre model és el Kosovo? Si a el que fa referència, és a la “declaració unilateral d’independència” des d’un parlament democràtic, sense cap tipus de vergonya li diré clara i rotundament que SÍ, el model en aquest sentit, per casualitat o no, és igual al del Kosovo. Prou bé que els hi ha anat, quan de manera pacífica han aconseguit que un tribunal internacional ha fallat al seu favor. I tot sense ser ni membres de l’UE ni de la OTAN. El país dominador no ha tingut nassos d’esclafar-los, i no per falta de ganes, sinó per les conseqüències que se’n podrien derivar. Pel demés, res a veure amb Kosovo, res més lluny.

Deixant a part, que ens compara amb malalts o descervellats, ve a concloure que ningú és pot presentar a unes eleccions fen una proposta anticonstitucional en el seu programa i que per fer un canvi a la constitució  hi ha el seu curs legal o manera de fer-ho. Com es menja tot això? Un s’ha de presentar sense anunciar-ho en el seu programa electoral, i després a traïció proposar-ho? I tots aquest que volen canviar les regles de joc, per a que els partits nacionalistes no tinguin tant pes, i quedi més reforçat el bipartidisme, podran anunciar-ho clarament als seus programes electorals, o ho hauran de fer d’amagatotis? Això segur que ho recolzarien.

Resumint, d’aquí a una llei de partits feta a mida, que ens deixi fora de la legalitat, només hi ha un pas. I això a on ens portaria? A que l’única opció fos la violenta, la que molt probablement busquen.

Alguna cosa a canviat, encara no fa dos anys, aquests senyors parlaven de l’independentisme menystenint-lo. Deien que només era el 15 o 18% de la població com a molt. Per tant, podien jugar a la democràcia amb ells, inclús ser generosos que no els hi suposava cap perill. Sempre i quan no hi hagués pel mig cap referèndum d’autodeterminació, perquè quan a la gent se’ls hi posa tan fàcil com depositar una papereta en una urna, mai se sap com pot acabar. En pic han vist pujar el percentatge d’independentistes com l’escuma, han de posar-hi fre com sigui.

Tot aquest us de la fal·làcia en la seva retòrica, seria poc eficient sense parlar amb tanta rapidesa. La clau està a no donar temps a l’oïdor a pensar. Afortunadament existeixen medis de gravació com els vídeos, que ens permeten repetir i analitzar curosament a tots aquests reis d’una aparent bona oratòria, amb molt males intencions.

Un cop feta una petita ullada d’alguna de les seves males arts, deixo per més endavant el endinsar-me en els dos temes principals i dels que gràcies amb ells tenen vida parlamentaria, el de la llengua i la identitat. Així com l’us abusiu de la “Fal·làcia ad populum“, que ja cansa.

Només recordar, que les llengües com el mateix llatí i d’altres no van desaparèixer per falta de coneixement ni per poc cultes, ans el contrari, sinó per la falta d’us en la vida quotidiana. Tot aquest ridícul orgull que tan insistentment branden els dels de ciutadans, com últimament els del PP, en parlar en castellà en el Parlament i en els pocs medis de comunicació catalans, com si no n’hagués de castellans, suposa tota una bufeta a la supervivència de la nostra llengua i de la que també diuen que és seva. Potser ve d’aquí aquella maleïda frase tan espanyola, “la maté porqué era mia”.

De moment, que l’últim apagui el llum!

Fa fred. Això pot donar-nos un cert pessimisme als que, com si fóssim sargantanes, tenim afecció malaltissa a estar al sol. Malgrat això, no sóc de mena pessimista i tot i que no em surt l’optimisme per les orelles, tinc una sensació d’anar pel bon camí, que estem molt millor que fa uns anys (no parlo ara d’economia, esclar).

No us donaré cap referència bibliogràfica, entreu al diari electrònic espanyol que vulgueu i llegiu els comentaris de qualsevol notícia que tingui a veure amb Catalunya, especialment econòmica. D’antuvi et pots mig empipar, però al poc canvies i somrius. Dius, quant d’odi. Veus que aquest odi creix i s’encomana, impregna cada vegada més gent.

Ara potser pensareu: aquest és boig, estar content pel fet que ens odiïn. No, en absolut, m’explicaré. Ho faré amb un exemple: què millor que la febre per guarir una grip? El cos, savi, va inventar la febre per accelerar la feina de les nostres defenses. Jo no penso que tots els espanyols ens odiïn, però sí que la majoria pensa que som un problema. Quina manera de “tocar els nassos” amb el català al Senat i ara el volen al Congrés, tan fàcil que és parlar tots en espanyol que tots el sabem(fixeu-vos que són de fanàtics ells: El PP força els seus senadors a usar només el castellà als plens del Senat). Les darreres notícies sobre dèficit i endeutament (i les que vindran), degudament amanides, els estan donant la sensació que el problema de l’economia espanyola gairebé deriva de la “incontinència catalana.

Jo gaig l’auguri que quan puguin canviaran la llei electoral: què és això que les minories nacionalistes condicionin la política espanyola.

El clima polític espanyol és propici a la gran clatellada i no desaprofitaran l’ocasió d’acabar aquella “opera magna” que va començar Felip V.

Això doncs, un clima anticatalà tan alt és bo. Ens ajudarà a reaccionar i farà veure als polítics (nosaltres ajudarem) que no hi ha sortida. Si tots fossin llestos, com ara Rubalcaba, farien que la corda tibés sense ofegar, per mantenir-nos quiets. Alguna almoina amb molta premsa i quatre fotografies, cal que els polítics catalans s’apuntin alguna i així tots contents i nosaltres pitjor. Fixeu-vos que content estava Saura, amb uns somriures que li anaven d’orella a orella per haver aconseguit uns traspassos ridículs: el de costes per exemple. Però em temo que a partir del 2012 no faran això. Els agrada l’harmonia, harmonitzem, els catalans generem cacofonia. Diuen que no (El govern espanyol sosté que no vol fer una nova Loapa “de cap manera”), però és igual, en lloc de Loapa serà la Loca, el nom en espanyol queda bé per a una llei (vol dir llei orgànica de coordinació autonòmica). A fi de voltes, serà el mateix.

I si anem a una altre ordre de coses, podeu llegir Mas-Colell preveu situar la despesa al nivell del 2007. Vol dir retallar la despesa efectiva un 10%, 2.560 milions d’euros. Pareu-vos a pensar un moment, enviarem els diners, sense retorn, a Madrid i reduirem el nostre pressupost. Deixarem de fer algunes inversions o reduirem despesa, es vulgui o no, necessària i mantindrem a altres que probablement no hauran de fer cap reducció. Genial, no? Consti que no estic en contra de reduir despesa supèrflua o segons quins luxes. L’administració ha de donar exemple quan les coses no van bé, però entre una cosa i l’altra…

Algun català mínimament assenyat ho pot entendre? És evident que el conseller Mas-Colell ha de fer això, però hem de permetre que això continuï? Estic segur que pensareu que no.

Per això sóc més feliç, perquè penso que aviat ens collaran i que el país dirà prou. El punt de no retorn que deia el president Mas arribarà aviat.