Fa uns mesos vau poder veure la següent notícia: Els alumnes catalans de segon d’ESO obtenen uns resultats similars als de la resta de l’Estat en coneixement de castellà. Aquesta notícia surt de la presentació de l’estudi EVALUACIÓN GENERAL DE DIAGNÓSTICO 2010. Educación Secundaria Obligatoria. Segundo curso. INFORME DE RESULTADOS.

En aquest estudi es posa de manifest que la competència lingüística dels catalans, sorprenentment per a alguns idiotes, està lleugerament per sobre de la mitjana espanyola.

Com no podia ser altrament, Albert Rivera va tornar a donar la llauna en el Debat de la Nació amb el tema de l’espanyol a l’escola. Artur Mas, sorneguer, li va respondre: “Aquests nens i nenes sacrificats sota la duríssima destral de la immersió lingüística en català treuen les mateixes notes de castellà que els nens i nenes de Salamanca, de Valladolid, de Burgos i de Soria; i no li parlo ja de Sevilla, de Màlaga, de Coruña, etcètera, perquè allà parlen el castellà, efectivament, però de vegades a alguns no se’ls entén. De vegades no se’ls acaba d’entendre del tot però parlen castellà, efectivament. On està el problema?”.

Evidentment, tots aquells que durant anys, especialment arran del tema de l’Estatut, ens han estat insultant explícitament o implícita, s’han llençat a la jugular d’Artur Mas per haver ofès als andalusos i gallecs. Només cal veure que el
hastag
#arturmasnoentiende ha arribat al primer lloc dels trending topics dins de Twitter.

Certament té raó Artur Mas. A molta gent d’aquelles contrades no les entenem gaire malgrat parlin espanyol i no hagin fet cap immersió lingüística en altra cosa que en espanyol. Globalment obtenen pitjors resultats que els nens i nenes de Catalunya en temes de llengua. Com diu Mas, on està el problema? Molt fàcil: en la diferència. També en què tot allò que demana Catalunya ho demanen els altres. Enveja, tampoc sé ben bé de què. L’exemple més clar d’això és la Clàusula Camps de l’estatut valencià.

Un bonic exemple de com van les coses és l’anunci que el Partit Popular, per boca del senyor Arenas, el mateix que ara s’ha demanat que Artur Mas es disculpi, ve emetre a començaments d’any: Campaña del Partido Popular de Andalucía contra la política lingüística de la Generalitat. També les falques radiofòniques contra l’Estatut.

També, com a ministre portaveu, Pepiño Blanco, ha dit no entendre com el president d’una comunitat autònoma que té llengua pròpia pot atrevir-se a fer aquestes declaracions. Com a gallec se sent molt ofès. De fet Blanco és un home que domina la fonètica de la llengua espanyola (1, 2, 3 i molts més). El que domina aquest home de debò és la mentida. Un problema que té és que no recorda que existeix Internet i que les coses que dius queden. Espero que amb la catàstrofe que patirà el PSOE el 20 de novembre el jubilin. Clar que malgrat l’impressionant currículum que té acabarà de directiu o assessor en algun banc o empresa de l’Estat. Ja se sap que el Principi de Peter té poques excepcions entre els polítics.

Artur Mas s’ha disculpat tot manifestant la seva sorpresa per la reacció del que considera una mala interpretació d’algunes comunitats. El president ha subratllat la manca de voluntat de faltar el respecte a ningú i ha demanat disculpes a les persones que s’hagin pogut sentir ofeses. D’altra banda, ha lamentat que una afirmació desenfadada tingui més ressò que les legítimes reivindicacions de Catalunya.

Innocent comentari. Les legitimes reivindicacions de Catalunya, impreses en paper adequat, poden servir per substituir el paper higiènic. Estic segur que un paper higiènic batejat amb el nom “reivindicacions de Catalunya” assoliria un record de vendes a Espanya. El que està ben clar és que les paraules de Mas han servit de titular i tindran un gran impacte gràcies als mitjans nacionalistes ABC, El Mundo, La Razón, Intereconomia, Libertad Digital i altres d’altres. No parlem de les xarxes socials.

Aquest debat parlamentari tindrà un ressò especial per dues raons, una l’esmentada abans i l’altra la magnífica gestió del debat feta per la presidenta de la cambra, Núria de Gispert.

El acords polítics, els discursos, molt menys. Malgrat això, com que he llegit els discursos, també escoltat alguns, i més o menys sé dels resultats de la votació, crec que el debat ha tingut alguns as pactes molt positius. Un és la sintonia nacional de CiU i ERC. Altres la contundència nacional d’Artur Mas i, en alguns moments, de Jordi Turull. Mesclo ara el ple dedicat a la pífia constitucional.

Lamentablement, i per a mi de forma incomprensible després d’haver iniciat la polèmica, CiU, amb el nacionalistes PSOE de Catalunya, PPC i C’s, ha rebutjat la proposta de resolució que permetia que dur l’adhesiu a les plaques dels vehicles no comportés multa. Una errada monumental.

Tampoc entenc perquè CiU s’ha unit amb el PPC contra la proposta de rebuig a qualsevol transvasament de l’Ebre. Jordi Pujol es va equivocar amb Aznar i ara em sembla que per raons que no comprenc, Artur Mas es torna a equivocar.

Potser seria bo que expliquessin aquestes dues votacions per a què entenguem les seves raons.

Si deixo de bada aquestes dues votacions, a l’espera de llegir tot el que encara no s’ha publicat, i de l’espectacle donat per la Mesa del Parlament, en trec conclusions positives: Crec que la ziga-zaga que comentava a Veles e vents ens va portant a port.

La independència s’acosta.

Espanya és un invent modern, gairebé contemporani, data del segle XVIII i és el resultat d’una guerra. Abans això que en diuen Espanya era una confederació, desequilibrada això sí, els castellans mai no han entès el significat d’aquestes coses. Hi havia Les Espanyes. Nascudes quans els reis catòlics van decidir governar junts i acaben quan entren els Borbons. Comença l’Espanya absoluta i la nació catalana, que estava bastant menystinguda, passa a ser pràcticament una colònia, l’Espanya assimilada, com mostren els mapes d’aleshores. Des de Felip II la confederació i el regne absolut van anar decaient, poc a poc en alguns moments, acceleradament en altres. L’Espanya decadent va arribar a creure recentment que podia ser algú, quan el millor governant de la història, José Luís Rodríguez Zapatero, va atrevir-se a dona lliçons d’economia als alemanys. Li va durar poc la prepotència, ara és una ridícula marioneta en mans de la Sra. Merckel descavalcada de qualsevol decisió real.

La geopolítica fa que aquest estat decrèpit estigui entre els països desenvolupats, però mai no ha estat capaç de fer les coses que calien. Les seves misèries, supèrbia, enveja, han fet passar sempre per davant l’esperit de fastiguejar als altres encara que això impliqui un perjudici. Així ha anat tot. Malauradament el “seny” català li ha anat donant oxigen amb el “lloable” objectiu de salvar Espanya de la ruïna.

Aquests darrers anys l’Espanya de sempre ha decidit “assimilar” definitivament Catalunya i fer que aquesta Catalunya espanyola no destaqués gaire entre la mediocritat espanyola. Només Madrid i les seves delegacions sempre subsidiàries. Estatut avortat, guerra al català, reforma exprés de la Constitució menystenint a tots els que no eren espanyols de pro, etc.

Avui hem tingut dues mostres d’aquest feranticatalà. Una és la notificació del TSJC que dóna dos mesos a la Generalitat perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’escola. El seu incompliment, adverteix el TSJC, pot comportar multes de fins a 1.500 euros pels funcionaris o autoritats que no compleixin aquesta interlocutòria i la sentència del Suprem, com havia demanat Convivència Cívica Catalana, que va donar suport als pares.

També avui el Congrés dels Diputats ha aprovat la reforma de la Constitució amb els vots favorables de PSOE, PP i UPN, mentre CiU i PNB no han votat i ERC, EU-ICV, BNG i Nafarroa Bai han abandonat el Congrés en senyal de protesta abans de la votació. Un triomf del saber fer espanyol. L’Espanya homogènia.

Ahir el president de la Generalitat, Artur Mas, ja va avisar el PP i el PSOE que Catalunya i Espanya estaran cada cop més lluny i més separades si no atenen les esmenes catalanes a la reforma constitucional. Els convé escoltar-les i fer cas d’aquestes esmenes, deia Mas, perquè si no ho fan, cada vegada la distància de tot tipus, també la distància emocional entre Catalunya i Espanya anirà creixent. També va garantir que el govern combatrà per tots els mitjans totes aquelles imposicions d’òptica centralista que limitin l’autogovern de Catalunya. I va afegir que PSOE i PP passen de Catalunya. Tot això ho deia avabs de la dissortada interlocució del TSJC.

Per la seva banda, Josep Antoni Duran i Lleida va dir que José Luís Rodríguez Zapatero és un irresponsable. Va assenyalar que la línia vermella en les negociacions que manté amb PSOE i PP per oferir el seu suport a la reforma de la Constitució és que no es limiti la capacitat financera de Catalunya. Òbviament els espanyols no li han fet ni cas i han passat de tot el que no sigui la joseantoniana “Espanya: Una, Grande y Libre”. Fa molt de temps que els espanyols passen de Catalunya i, tranquils, ja han creuat totes les línies vermelles, per “responsabilitat” espanyola, per salvar Espanya de la catàstrofe sense adonar-se’n que donen el cop de mort a l’Espanya dels darrers tres segles.

Ahir el diari El Punt AVUI ens obsequiava amb l’editorial: Espanya es refunda, i Catalunya? Al final l’editorial ens diu: Arran d’aquesta situació els partits catalans que encara no s’han lliurat als designis de Madrid tenen l’opció de plantar cara en una batalla perduda, com és la del respecte a les altres realitats nacionals, o bé començar un procés de desconnexió tan mesurat com es vulgui però inequívoc. En aquest model d’estat espanyol, una Catalunya amb personalitat pròpia no hi cabria encara que volgués.

Han plantat cara? Sí. De dues maneres diferents, amb un cop de porta uns i asseguts impassibles els altres, els partits catalans no han votat aquest despropòsit hispànic. M’hagués agradat més que tots ells haguessin marxat, però els de CiU, amb el PNB, no han volgut barrejar-se en un cocktail que no els agrada. Resultat, el mateix.

Fa quatre dies Catalunya tenia habitants inequívocament espanyols, aquells que eren independentistes declarats i els “sí però no”. La prepotència espanyola mou a la velocitat de la llum als “sí però no” a posicions independentistes. Als “sí però no” els deixen sense arguments. El lloat seny català, fre de la nostra llibertat, ha de deixar pas a l’acció, tan prudent com es vulgui, però acció. El moment en què a Madrid vegin que “hem perdut el seny” es rebel·laran i haurem guanyat la llibertat. En el moment que deixin de creure que som gossos que bordem i no mosseguem canviaran l’estratègia. L’enfromntament polític estarà servit.

Fins i tot el confederal Josep Antoni Duran i Lleida va dir que la reforma de la Constitució era la ruptura del procés constituent, un procés en el qual el seu partit havia participat d’una manera decisiva, i que si la reforma tirava endavant podia haver-hi un xoc de trens de conseqüències imprevisibles. El polític més valorat, el sum sacerdot de l’oracle dels déus al que consulten tots els polítics va entonar el Cant de la Sibil·la i va profetitzar la fi del món que s’havia construït al 1978.

Ara ve l’Onze de Setembre i el portaveu del Govern, Francesc Homs, ha constatat que la Diada arriba aquest any en un clima preocupant per la reforma constitucional, similar al de l’any passat amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En roda de premsa ha opinat que aquest Onze de Setembre tornarà a ser una fita important per fer sentir la veu del país davant d’esdeveniments com la modificació de la Constitució, que el Govern veu amb molta preocupació. Dubto que el país faci massa, és l’hora dels polítics i és el que han de veure ja d’una vegada. O potser sí, tant de bo. Alguns segur que hi serem,

Jo crec que d’alguna manera el Govern no acatarà la sentència del Tribunal Suprem i no farà l’espanyol llengua vehicular. No sé molt bé preveure com reaccionarà el president Mas, però insistentment li estan donant totes les eines per plantejar la independència. Imagino que està traient foc pels queixals. Artur Mas té un full de ruta, no tinc el més mínim dubte, i no el mouran, és dur. Evidentment no sé quin és, però vistos els seus moviments i declaracions crec que donarà a més d’un alguna sorpresa. Potser està cansat de veure com els jutges espanyols anul·len les decisions del poble. Potser és “constitucional” però no és allò que entenem per democràtic. Com diu Oriol Junqueras: La voluntat democràtica dels ciutadans no pot estar sotmesa a una sentència d’una derivada d’una institució espanyola. Si això és desobediència civil, doncs és desobediència civil.

De moment la Generalitat presentarà recursos i tothom, menys els anticatalans de sempre, PP i Ciutadans, s’ha manifestat en contra de la interlocució. Òmnium i altres entitats clamen per la insubmissió. És el resulta de la sentència del Tribunal Constitucional, dels onze magistrats que ens van negar el pa i l’aigua. Recordo que un parell de dies després, a la Plaça de Sant Jaume, sobre una tarima, davant d’un centenars de persones deia que calia agrair a aquells onze pares de la pàtria una sentència que ens obria el pas a la independència. És així. Els resultats d’allò els vivim ara contra el català. Han creuat la línia vermella dels catalans.

L’odi que en tots els diaris digitals espanyols ens demostren, articulistes i amb més virulència comentaristes, és cada dia més gran. No podem viure junts és impossible seguir així. El gran estadista, José Luís Rodríguez Zapatero, auxiliat per Mariano Rajoy, que va veure amb claredat que l’odi a Catalunya era un font de vots, han estat els nostres aliats, ells són els que han donat el cop de destral al coll d’Espanya. Ara el socialistes intentaran dir que això no va amb ells, s’equivoquen. De nen m’ensenyaven que la mentida també pot ser per omissió. Quan un es rendeix i calla és també culpable. O és el que no denuncia un crim.

Tinc la certesa que Espanya agonitza, que l’Espanya dels tres cents anys potser no els arribarà a complir perquè tornarà a renàixer Catalunya. Naixerà una nova Espanya a la que desitjo el millor i unes bones relacions amb Catalunya, bàsicament perquè el pare de Duran i Lleida viurà en un altre país, no voldria amargar-li la vida en aquest moment transcendent en què no ha pogut donar suport al govern espanyol. Potser si l’ofenen una mica més acabarà sent un aliat de la nostra causa.

En tot cas, preparem-nos, queda poc, el temps serà complex, el que resta d’aquest any i el proper seran molt difícils, els polítics ho passaran malament, potser els haurem d’ajudar una mica amb el nostre suport. Ha arribat l’hora en la que el “dret a decidir en tots els àmbits” es converteixi en l’hora de decidir la independència. No critiquem als aliats, ajudem-nos, tots units per un objectiu comú: Catalunya un estat de la Unió Europea. No ens ho posaran fàcil, però el 2013 començarem de forma evident el procés de separació.

Visca Catalunya lliure!

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

Que la majoria dels catalans no tenim un sentit patriòtic polític de la nostra nacionalitat per a mi és una cosa diàfana, a tot estirar tenim un sentit patriòtic cultural la qual cosa engloba la llengua com a eix vertebrador i al voltant d’ella trets folklòrics com els castellers, les sardanes, el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques i d’altres que s’estan perdent amb la globalització com els pastorets de Folch i Torres, les nadales, el pessebre amb les seves oques i el seu caganer (home, el caganer sembla que sobreviu a la globalització però sempre disfressat de personatge d’actualitat i un xic allunyat de l’origen de la figureta de pessebre clàssica). Sembla doncs que al voltant de la llengua hi ha un acord comú molt ampli (jo diria que pràcticament absolut) que engloba des dels partits més independentistes fins als moderadament catalanistes, però el problema és que només ens preocupa la llengua en abstracte i no pas els que la fan servir, i d’aquí plora la criatura.

Quants cops més haurem de llegir en algun raconet d’algun diari de Catalunya (no m’atreviria pas a dir-ne català) la notícia que algun catalanoparlant ha sigut objecte de la catalanofobia mes abjecta inclús dins del mateix àmbit de parla catalana i a sobre l’administració judicial no l’ha protegit com caldria?. L’últim cas a s’ha donat a Palma de Mallorca, un Guardia Civil que va pegar un noi per que parlava en català (el G.C. diu que va ser per que el va desafiar parlant-li altivament i amb desconsideració) l’agent en qüestió ha estat condemnat a pagar 1.200 euros quantitat que sembla irrisòria si els fets son tal i com ens expliquen al diari. I aquest cas no és l’únic, no fa massa temps una dona a Barcelona, Rosario Palomino,  també dins d’una comissaria de la Policia Nacional la qual per parlar en català amb el seu fill va tenir problemes (Segons la dona, el policia la va tractar amb violència i no la va atendre perquè parlava en català. El policia li va dir que no tenia cap obligació d’entendre el català i la va agafar pel braç amb força. Ell assegurava que no va ser per parlar en català sinó per parlar pel mòbil cosa prohibida dins una comissaria), si no recordo malament el policia va ser condemnat amb la costosa pena de 70 euros malgrat el ministeri fiscal demanava se’l condemnés amb la “elevada” suma de 480 euros.

La meva pregunta és fins quan els catalans no reaccionarem (democràtica i legalment, naturalment) contra aquestes actuacions que podrien ser catalogades com a possibles actuacions xenòfobes. Per que, que jo sàpiga, ni aquests tipus d’actuacions ni les mateixes sentencies han sigut recorregudes per les institucions públiques estrictament catalanes ni s’han presentat com acusació privada i que arribi fins on faci falta, inclús a tribunals internacionals, és el mínim que li podríem demanar al “nostre govern” en aquests casos. Que faria el govern Francés si a Paris una ciutadana fos tractada igual que ho va ser a Barcelona aquesta compatriota nascuda en d’altres contrades? I si ho fos a Madrit? Que faria el govern Espanyol si el mateix cas d’aquest ciutadà mallorquí s’hagués donat en una casa quartel per que aquest ciutadà parlava en castellà? I si hagués passat a Barcelona? Perquè no em negareu que agredir, insultar o vexar algú per que es parla per mòbil o per que l’altre té una postura burlesca no es motiu de fer-ho i menys per un agent de l’autoritat i cal castigar-ho exemplarment. Per tant, que és el que no es castiga prou aquí? El fet de ser catalanoparlant el vexat? No va existir agressió en cap dels cassos? Sembla que van ser acceptades com a mínim un cert grau d’agressions. I aquests no son els únics casos.

Si mes no, ja que a partir d’ara ja es poden tenir serioses sospites de que el fet de ser catalanoparlant és motiu de persecució en determinats àmbits i per determinades persones, hauríem d’exigir al nostre govern que en tots aquests casos es presenti com acusació privada, si no pot incidir d’ofici en el ministeri fiscal (español, por supuesto), i si no pot fer-ho directament ja que no som estat sobirà, ni nació, ni res de res pel moment, crei una institució adequada per defensar els nostres drets dins i fora de les fronteres de la nostra nació ja que no tenim poders públics propis que ens defensin nacional i internacionalment en la nostra condició de catalanoparlants.

No s’està omplint aquest govern la boca del “dret a decidir en allò que hi hagi un ample consens dins la societat”? Quin més ample consens dins de la nostra societat que la llengua i el dret a usar-la? Perquè no es fa res per protegir els nostres drets lingüístics tan a Catalunya com a fora? Faria el mateix qualsevol altra nació digna d’aquest nom? I faria el mateix qualsevol altre govern digne d’aquest nom?. No se li diu a això complexe d’inferioritat?. Som una nació o no ho som?

Visca la Pàtria!!

Avui he dubtat si escriure o posar un quadre negre. Finalment, malgrat que és més feina, he optat per escriure. L’agressió per terra, mar i aire que està patint la nostra nació mereix una resposta contundent i ningú, ningú que se senti part d’aquesta nació pot restar en silenci.

L’atac va començar de manera descarada per Felip V, va continuar amb el dictador Franco i ara, conjunturalment apareix aquest personatge de vodevil que es diu Francisco Camps, però ell no és més que una ridícula i patètica peça, la punta de l’iceberg, d’un atac en tota regla contra la nació catalana.

Entremig, ja en els moments de la redacció de la constitució que ens oprimeix i limita, els polítics espanyols ja van tenir cura d’evitar l’aliança dels països catalans quan a l’article 145.1 diu “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Esta clar que no estaven pensant en Astúries i Cantàbria, per citar un exemple. La dreta espanyola valenciana ja ho va fer amb Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Atard.

Durant aquests darrers mesos, a Catalunya hem estat rebent tot tipus d’insults i agressions. No els penso enumerar ara, no paga la pena, els coneixeu perfectament. Mentre això passa, el Govern català va alternant declaracions de fermesa amb accions d’acatament, sense una reacció clara mentre perdem un llençol a cada bugada.

Ara estem veient com aquí es retallarà l’ensenyament en no convocaran totes les places vacants mentre que a Andalusia i Madrid es passen per l’arc del triomf qualsevol “ordre del govern espanyol”. Som molt responsables, hem acceptat seguir pagant perquè altres facin el que vulguin i degradar els nostres serveis públics més elementals com l’educació, la sanitat o l’atenció als més desafavorits, així com les inversions més necessàries per al nostre futur..

Artur Mas va anar a Madrid a demanar un seguit de coses i va tornar amb un “sí” a l’endeutament sempre que la “tisorada” fos l’adequada. Tota Espanya va bullir contra nosaltres. Andalusia s’endeuta i no passa res, tothom calla. Fa fàstic.

Dijous al vespre, al les terres del sud, a València han hagut de tallar l’emissió de TV3 perquè amb una llei feta especialment per això l’han declarat il·legal i volen ensorrar a Acció Cultural del País Valencià amb multes que mai no podran pagar. El silenci de la resta de l’Estat, tret dels germans de les illes, és total. Ho comprenen, l’extermini lingüístic forma part del projecte ancestral.

De la mà del ridícul i engolat Francisco Camps i els seus acòlits, aplaudits pel PP de Catalunya, s’ha donat un pas més per consumar el genocidi lingüístic. El PSOE és còmplice. Recordem que això es podia haver evitat, especialment, quan Montilla era ministre d’Indústria. No hi van fer res de res, ans al contrari ja que va atorgar a La Sexta la freqüència analògica per la qual emetia TV3 al País valencià.

El “representant català” al Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, vicepresident, que es declara aferrissadament català diu s que entén Catalunya com una part inequívoca d’Espanya. Anem bé!

Jo no tinc cap dubte, el PP és l’enemic de la nació catalana i farà el que estigui a les seves mans per esborrar-la. No és enemic de Catalunya regió d’Espanya, és enemic de la nostra nació.

El que hem de fer els que ens estimem la nació és defensar-la, però de forma útil. Només es pot fer d’una manera, lluitant per la independència, en pau però sense concessions. Deixem-nos de “collonades”, com diu Vidal-Quadras quan es refereix a les nostres demandes, no hi ha vies intermèdies, hi ha només independència. La resta, estupideses.

No tinc el més mínim interès en tenir enemics o en odiar a altres, però vull que em respectin, que respectin els meus drets, personals i col·lectius. Quan un imbècil diu que sent vergonya perquè volem fer servir el català penso: que hi fem aguantant tantes bajanades. Només tinc una resposta, tenim por. Ja van sent hora que ens traiem la por de sobre.

Més encara, si els polítics que saben que si volem seguir sent una nació, no ens queda altre camí que la independència no fan res per aconseguir-la, si confonen la por amb la prudència, que pleguin i deixin pas a altres més valents, per dignitat, que marxin a casa. O reaccionen o pleguen, han de triar. Tenen l’oportunitat en el tràmit de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.

I si fallen, que els que els substitueixin donin el primer pas per aconseguir la llibertat de la nació catalana. La resta seguirà, com cau una fila de fitxes de dòmino quan colpeixes la primera.

No ens aturaran, l’hora de la llibertat ha arribat!

Només cal llegir els diaris i escoltar les ràdios tant de Catalunya com de fora per entendre que ens cal la independència com el pa que mengem… i si no la tenim aviat deixarem de menjar. Viure conjuntament amb Espanya, s’ha convertit en asfixiant, en insuportable. Ahir mateix escoltava un debat a Catalunya Radio i sentia com alguns dels tertulians buscaven raons per no acabar de trencar amb Espanya, malgrat reconeixien les dificultats de seguir-hi lligats, fins que arribat un moment el conductor del programa entrevista Victor Malet corresponsal del Financial Times a Espanya (hauríem de dir a Madrit) i li alletja la posició del mateix en vers una notícia on dona les culpes de la crisi espanyola al dèficit de Catalunya, versió FAES, el corresponsal es defensa donant diversos arguments que no cal parlar-ne per no allargar la lectura, pero en el fons queda evidenciat que la notícia és tendenciosa contra (com sempre) Catalunya. Arribats a aquest punt i un cop acabada la entrevista, un dels tertulians, el senyor Manuel Milian Mestre, el qual assegura que mai ha sigut independentista (ex-membre de la executiva del PPC entre el 1989 i el 2000) visiblement irritat diu que després de sentir el que ha sentit i fent servir tan sols la intel·ligència i la lògica només pot concloure que la única solució per a Catalunya és la independència.

El President de la Diputació del general de Catalunya senyor Artur Mas ha viatjat a Madrit (ell diu que a NO pidolar) que els espanyols ens deixin endeutar-nos més amb la noble finalitat que els puguem seguir enviant els nostres tributs a la seva metròpoli i el senyor President del Govern de la metròpoli així ho ha acceptat benèvolament. La prova de la “bondat” d’aquest intent de poder seguir pagant els nostres tributs, a l’hora que els sous dels nostres funcionaris que no en tenen cap culpa d’aquesta situació, és la actitud de la senyora interventora política en els assumptes catalans de la nacion española, honorable senyora Alicia Sánchez-Camacho, la qual ha aplaudit el gest del president de la diputació del general, senyor Mas, en anar a Madrit a buscar peixos pel seu cove.

Doncs, malgrat tot, es veu que aquesta actitud del senyor Mas no ha agradat gens a les Espanyes per que s’han alçat veus enfurismades: Queremos que nos den el mismo trato que a los Catalanes!! (que mes voldríem nosaltres que tinguessin el mateix tracte que nosaltres, no saben el que demanen) Café para todos!! si, però uns paguem el cafè i els altres se’l beuen sense pagar i a sobre els subvencionen pel fet de beure-se’l gràtis.

Doncs en mig de tot aquest rebombori, el senyor Mas que anava tot decidit a “exigir” a Madrit dos mil i escaig milions d’euros resulta que se’n torna amb set-cents i escaig, la tercera part del que anava a buscar! Gran èxit del viatge! Peró això si, li permeten endeutar-nos el que faci falta amb la promesa que seguirem dins Espanya pagant-los totes les “farres” que els vingui en gana  a tots aquests impresentables.

Senyor Mas, em nego a pagar mes i rebre menys que cap espanyol en les meves condicions mentre estigui, en contra de la meva voluntat, dintre d’Espanya. Els diners nostres ens han de retornar als catalans en bens, serveis i inversions a Catalunya, TOTS!  ni un euro s’ha de quedar a Espanya. Em nego a que els  “pobres” de Catalunya segueixin subvencionant als “rics” de les “comunitats pobres” de la resta de l’Estat. Doncs ells gaudeixen d’uns serveis que nosaltres no tenim ni podem somiar en tenir. Em nego a seguir sent solidari amb Espanya! Exigeixo al govern de la diputació del general que defensi els meus interessos davant dels interessos aliens, i si no ho fan així que no ens diguin MAI MES que ells pensen primer en Catalunya, Catalunya som els catalans i molts de nosaltres ja ens hem afartat de pagar i fer l’ase. Potser ja n’hi ha prou!.

Visca la Pàtria!

Alberto Rivera.

Fa dos setmanes parlava d’una primera part, deixant entreveure que com a mínim hi hauria una segona. En aquella ocasió vaig començar a parlar d’un partit polític en particular, als que no els hi penso riure cap gracieta, perquè darrere de l’aparença de bona voluntat, de coherència política i de recerca de reivindicacions que podrien semblar justes, s’hi amaga una perversa intenció de dividir, d’enfrontar a una societat que fins ara no ha tingut cap problema.

Faig referència explícita al partit C’s i molt en especial als seus líders Alberto Rivera Díaz i Jorge Cañas Pérez, autèntics llops amb pell de xai.

Vull analitzar només tres minuts de discurs de l’Alberto (per veure la seva tirallonga feu clic aquí), per posar de manifest, com amb un espai tan breu temps, és capaç de manipular i tergiversar la realitat. D’injectar el seu verí en una societat fins ara exemple de convivència. Tota una classe de retòrica en tres minuts i escaig.

Abans d’intoxicar a l’audiència amb la seva arenga, fa una declaració de principis per guanyar autoritat. És presenta com un amant de la llei i la justícia. Que ningú dubti, que el què seguidament proposarà, estigui fora de la llei i sigui poc democràtic i ho adorna amb una sentència que el faci aparentar com un profund pensador, “No hi ha democràcia sense llei i llei sense democràcia“. Ja li he sentit dir-ho més d’una vegada i que a mi em fa molta gràcia, perquè em recorda aquell joc de paraules que fèiem de petits amb “no és el mateix“, amb frases una mica pujadetes de to o escatològiques i que tant ens feien riure.

Però bromes a part, ja ens ha plantificant la primera fal·làcia. Parteix d’un primer axioma, que podria tenir certa versemblança, per fer-nos colar el segon. Només cal fer una ullada al segon axioma, “i llei sense democràcia“, per veure que és més fals que un duro sevillà. Aquest senyor encara no s’assabentat que els estat antidemocràtics també s’auto-anomenen “estats de dret”, tenen acords amb altres estats plenament vàlids, són dictadures on també hi ha lleis, i parlaments nombrats a dit que les aproven i jutges i policies que les fan complir, inclús en n’hi ha de justes.

Segueix amb un batibull de paraules per instaurar en la ment de l’oient, que la llei està per damunt de la democràcia, i per a que coli anomena els drets humans. Per suposat que els drets humans estan per damunt de la democràcia, faltaria més! Per molt que la majoria d’una societat votes a favor de la tortura dels presos, això moralment no seria acceptable. Però i la llei i la constitució, haurien d’estar per damunt de la democràcia? A partir que pot haver-hi lleis que vagin en contra dels drets humans, queda clar que no té per que estar la llei per damunt de la democràcia. I en quan a les constitucions no deixen de ser un conjunt de lleis, i si a sobre en una constitució consta que el màxim poder emana del poble, ja som al cap del carrer.

Un cop tramada la primera fal·làcia llença el primer atac. Iguala una voluntat pacífica i democràtica que busca el recolzament de la majoria d’un territori, a la d’un il·luminat militar, que amb l’us de la força, vol imposar la seva voluntat a tot un territori en el que probablement ni tan sols hi anirà a viure mai. Però no en té prou, ha de parlar dels Balcans, per introduir el fantasma de la por, de la por a les guerres civils, o de revolucions armades com la de Castro, una amenaça poc velada i clara.

Amb que faríem aquesta guerra civil, a cops de roc? I contra què o qui? Contra tancs, contra veïns demòcrates, amants de les aliances de civilitzacions? Què no sap aquest senyor que en aquest país no es pot moure un tanc sense la prèvia autorització de l’Otan? No sap que els catalans i fins i tot els que són independentistes, som membres de l’UE i de l’Otan de ple dret, i que ningú ens pot esclafar sense que això tingui greus conseqüències?

Seguit nombra Kosovo, què tindrà a veure el Kosovo amb Catalunya, què vol dir amb si el nostre model és el Kosovo? Si a el que fa referència, és a la “declaració unilateral d’independència” des d’un parlament democràtic, sense cap tipus de vergonya li diré clara i rotundament que SÍ, el model en aquest sentit, per casualitat o no, és igual al del Kosovo. Prou bé que els hi ha anat, quan de manera pacífica han aconseguit que un tribunal internacional ha fallat al seu favor. I tot sense ser ni membres de l’UE ni de la OTAN. El país dominador no ha tingut nassos d’esclafar-los, i no per falta de ganes, sinó per les conseqüències que se’n podrien derivar. Pel demés, res a veure amb Kosovo, res més lluny.

Deixant a part, que ens compara amb malalts o descervellats, ve a concloure que ningú és pot presentar a unes eleccions fen una proposta anticonstitucional en el seu programa i que per fer un canvi a la constitució  hi ha el seu curs legal o manera de fer-ho. Com es menja tot això? Un s’ha de presentar sense anunciar-ho en el seu programa electoral, i després a traïció proposar-ho? I tots aquest que volen canviar les regles de joc, per a que els partits nacionalistes no tinguin tant pes, i quedi més reforçat el bipartidisme, podran anunciar-ho clarament als seus programes electorals, o ho hauran de fer d’amagatotis? Això segur que ho recolzarien.

Resumint, d’aquí a una llei de partits feta a mida, que ens deixi fora de la legalitat, només hi ha un pas. I això a on ens portaria? A que l’única opció fos la violenta, la que molt probablement busquen.

Alguna cosa a canviat, encara no fa dos anys, aquests senyors parlaven de l’independentisme menystenint-lo. Deien que només era el 15 o 18% de la població com a molt. Per tant, podien jugar a la democràcia amb ells, inclús ser generosos que no els hi suposava cap perill. Sempre i quan no hi hagués pel mig cap referèndum d’autodeterminació, perquè quan a la gent se’ls hi posa tan fàcil com depositar una papereta en una urna, mai se sap com pot acabar. En pic han vist pujar el percentatge d’independentistes com l’escuma, han de posar-hi fre com sigui.

Tot aquest us de la fal·làcia en la seva retòrica, seria poc eficient sense parlar amb tanta rapidesa. La clau està a no donar temps a l’oïdor a pensar. Afortunadament existeixen medis de gravació com els vídeos, que ens permeten repetir i analitzar curosament a tots aquests reis d’una aparent bona oratòria, amb molt males intencions.

Un cop feta una petita ullada d’alguna de les seves males arts, deixo per més endavant el endinsar-me en els dos temes principals i dels que gràcies amb ells tenen vida parlamentaria, el de la llengua i la identitat. Així com l’us abusiu de la “Fal·làcia ad populum“, que ja cansa.

Només recordar, que les llengües com el mateix llatí i d’altres no van desaparèixer per falta de coneixement ni per poc cultes, ans el contrari, sinó per la falta d’us en la vida quotidiana. Tot aquest ridícul orgull que tan insistentment branden els dels de ciutadans, com últimament els del PP, en parlar en castellà en el Parlament i en els pocs medis de comunicació catalans, com si no n’hagués de castellans, suposa tota una bufeta a la supervivència de la nostra llengua i de la que també diuen que és seva. Potser ve d’aquí aquella maleïda frase tan espanyola, “la maté porqué era mia”.

De moment, que l’últim apagui el llum!

Fa fred. Això pot donar-nos un cert pessimisme als que, com si fóssim sargantanes, tenim afecció malaltissa a estar al sol. Malgrat això, no sóc de mena pessimista i tot i que no em surt l’optimisme per les orelles, tinc una sensació d’anar pel bon camí, que estem molt millor que fa uns anys (no parlo ara d’economia, esclar).

No us donaré cap referència bibliogràfica, entreu al diari electrònic espanyol que vulgueu i llegiu els comentaris de qualsevol notícia que tingui a veure amb Catalunya, especialment econòmica. D’antuvi et pots mig empipar, però al poc canvies i somrius. Dius, quant d’odi. Veus que aquest odi creix i s’encomana, impregna cada vegada més gent.

Ara potser pensareu: aquest és boig, estar content pel fet que ens odiïn. No, en absolut, m’explicaré. Ho faré amb un exemple: què millor que la febre per guarir una grip? El cos, savi, va inventar la febre per accelerar la feina de les nostres defenses. Jo no penso que tots els espanyols ens odiïn, però sí que la majoria pensa que som un problema. Quina manera de “tocar els nassos” amb el català al Senat i ara el volen al Congrés, tan fàcil que és parlar tots en espanyol que tots el sabem(fixeu-vos que són de fanàtics ells: El PP força els seus senadors a usar només el castellà als plens del Senat). Les darreres notícies sobre dèficit i endeutament (i les que vindran), degudament amanides, els estan donant la sensació que el problema de l’economia espanyola gairebé deriva de la “incontinència catalana.

Jo gaig l’auguri que quan puguin canviaran la llei electoral: què és això que les minories nacionalistes condicionin la política espanyola.

El clima polític espanyol és propici a la gran clatellada i no desaprofitaran l’ocasió d’acabar aquella “opera magna” que va començar Felip V.

Això doncs, un clima anticatalà tan alt és bo. Ens ajudarà a reaccionar i farà veure als polítics (nosaltres ajudarem) que no hi ha sortida. Si tots fossin llestos, com ara Rubalcaba, farien que la corda tibés sense ofegar, per mantenir-nos quiets. Alguna almoina amb molta premsa i quatre fotografies, cal que els polítics catalans s’apuntin alguna i així tots contents i nosaltres pitjor. Fixeu-vos que content estava Saura, amb uns somriures que li anaven d’orella a orella per haver aconseguit uns traspassos ridículs: el de costes per exemple. Però em temo que a partir del 2012 no faran això. Els agrada l’harmonia, harmonitzem, els catalans generem cacofonia. Diuen que no (El govern espanyol sosté que no vol fer una nova Loapa “de cap manera”), però és igual, en lloc de Loapa serà la Loca, el nom en espanyol queda bé per a una llei (vol dir llei orgànica de coordinació autonòmica). A fi de voltes, serà el mateix.

I si anem a una altre ordre de coses, podeu llegir Mas-Colell preveu situar la despesa al nivell del 2007. Vol dir retallar la despesa efectiva un 10%, 2.560 milions d’euros. Pareu-vos a pensar un moment, enviarem els diners, sense retorn, a Madrid i reduirem el nostre pressupost. Deixarem de fer algunes inversions o reduirem despesa, es vulgui o no, necessària i mantindrem a altres que probablement no hauran de fer cap reducció. Genial, no? Consti que no estic en contra de reduir despesa supèrflua o segons quins luxes. L’administració ha de donar exemple quan les coses no van bé, però entre una cosa i l’altra…

Algun català mínimament assenyat ho pot entendre? És evident que el conseller Mas-Colell ha de fer això, però hem de permetre que això continuï? Estic segur que pensareu que no.

Per això sóc més feliç, perquè penso que aviat ens collaran i que el país dirà prou. El punt de no retorn que deia el president Mas arribarà aviat.

Som molts els que estem disposats a fer palanca esperant un punt de suport per a moure el món.

Ara que arriben les eleccions catalanes tots els ens polítics volen canviar el món, modificar la realitat, fins hi tot els que han estat gestionant els poders polític-socials diuen ara que el que han fet, ara ja no val, és clar que això s’entén perquè la realitat que tenim és dolenta i molt preocupant a futur, està clar que empitjorarem si no hi posem remei amb èmfasi, si no de que moreno?.

Per tal de no malbaratar energia ens hauríem de demanar de bon antuvi com és que aquests mateixos que ara postulen “revolucions tranquil·les”, que son els mateixos que ja oKupaven l’arc parlamentari fa 4, 8, 12 i més anys, no han estat capaços de fer-nos emprendre el camí decidit cap a l’eficiència alliberadora i superadora?, insisteixo, les dades econòmiques son escandaloses, s’ofereixen com a punts de suport per a canviar i millorar, i ho volen fer en la mateixa direcció, encara ara, després de la seva incapacitat manifesta.

 Deia l’altre dia que cal inferir canvis substantius, de fons. Certament, ficar la pota tots ho podem fer, altre cosa però és ser “patós”, oi?.

El que a mi m’escandalitza enormement és el fet que la nostra demos no te capacitat de reacció, rau tenallada per uns dogmes doctrinaris que es discuteixen i s’expliquen, pitjor que millor, els uns als altres en una dialèctica de pati de col·legi, els diaris en van plens, l’ignorància creposcular referida als mites falsaris d’un idealisme platònic subjugador del centre de resposta emocional i cognitiu.

És prou clar també i alhora, que en un estat de subjugació de la consciència i les capacitats cognitives tal que així, sempre ens podem excusar de la nostra incapacitat al·legant els efectes malèvols de “la força de la gravetat”. Bé doncs, és precisament la lluita secular per alliberar-nos dels tals efectes que ens ha menat a desenvolupar tota mena d’eines, la lluita per assolir un estadi de independència respecte de les forces determinants i subjugadores de la mateixa natura, de no haver de morir per a un mal de queixal o per a una manca de pluja, per això hem articulat cada cop més eines més fines i punyents, més eficients, però més difícils de menar.

En la meva opinió el model de “democràcia liberal occidental” és un model que exigeix una alta capacitació, les societats que darrerament han estirat del carro han anat “inventant” noves eines cada vegada més punyents i eficaces en termes de rendiment desenvolupador, la mateixa especulació financera, el monetarisme, el finançament creditici, la eficiència tecnològica i científica, etc, son eines poderoses i perilloses, i aquí em sembla a mi que pocs les comprenen ni menys encara en coneixen el manegament, si no com explicar el mal servei que en fem?. Hem esdevingut una societat de nous rics infantilitzats que ens programem programes de tv a quarts d’onze de la nit i pel matí anem a la feina, no a treballar, anem a fer acte de presència que és el que compte per a cobrar a final de més, tanmateix tampoc tenim gaire res on esmerçar-hi grans esforços, vull dir res veritablement productiu. L’ajuntament del meu poble esmerça el 60% del pressupost en despesa corrent, bé, i de l’altre 40% que?, al marge d’alimentar quatre empreses adherides a “la causa”?, malbaratar recursos, ineficiència per a un tub, pel broc gros, “visc a la subvenció”. El que fa esgarrifar és que pretenguem ser com Alemanya, vivim en una il·lusió, en una realitat inventada a mida per a no haver de qüestionar-nos, evidentment aquest estadi de il·lusió és alimentat per a la falsa informació, per a la estultícia ignorant que confon el que és amb el que voldria o crec que és.

Molts estem disposats a fer palanca per a moure la realitat, però els punts de suport que se’ns ofereixen graviten en la direcció del desastre.

Regeneració política.

Aquesta proposta està ben direccionada, és un punt de suport ben encarat.

El pecat més gran que pot fer un polític o estament polític és segrestar el debat i amb ell la informació.

Deia no fa gaire en un altre forum, que “l’assemblea” te la seva primera i fonamental raó de ser, no en el que tot ho haguem de decidir i fer entre tots, sinó que la seva realització te a veure en procurar i assolir un estadi d’alliberació de la informació. És un tema seriós.

La Independència de Catalunya.

Ara per ara, és l’únic punt de suport que ens pot procurar canvis efectius, reals i eficients, perquè altrament en seguir sota el poder Espanyol polític i econòmic derivat directament del primer, no tenim cap possibilitat no ja de sobreviure com a Poble i com a Nació, sinó que no tenim cap possibilitat de desenvolupar-nos en la eficiència necessària per tal de adaptar-nos a Futur millor com a societat, cap possibilitat.

Ara el dia 28N hem de votar Independència, jo ho faré fent confiança a Reagrupament Independentista.

Perifrasant Juan de la Cruz, “per arribar a saber has de caminar per a on no saps”. Un camí nou per a una realitat nova, i que els morts enterrin els seus morts.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.!!!!

Durant aquests mesos he anat explicant quina era la meva percepció del que anava succeint en el món independentista. Evidentment el “tot” no és més que el que jo sabia i percebia. Algunes coses acolorides de la inevitable subjectivitat. També he anat introduint les meves reflexions i desigs. Malauradament moltes de les percepcions que tenia eren certes, mentre que els meus desigs no han estat satisfet. Sovint em passa que allò que vull, allò que penso que aniria bé al país, no és compartit pels que ho haurien de fer, no sé si encerto en el que seria bo, però si que sé que freqüentment no em donen la raó.

En qualsevol cas, ara, com he intentat fer sempre, vull partir del que em sembla la realitat. Un diagnòstic que em sembla senzill. Existeix de fa temps un pla implícit per anul·lar la nostra personalitat nacional. Moltes coses es van explicitant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional. El pla ja comença a donar fruits. Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat cautelarment els reglaments lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Seguiran més perquè ja està oberta la veda per “caçar-nos”, llengua, símbols, el que ens fa mantenir l’esperit nacional. El Partit Popular així com altres grupuscles fanàtics que ens volen sotmetre no s’aturaran mentre els deixem.

Les complicitats actives estan arreu, la mostra la Defensora del Pueblo espanyol que no deixa ni un moment la seva persecució, com ho feia abans l’anterior Defensor. A Espanya no hi ha veus que seriosament s’oposin a això. La complicitat implícita és total. No tenim amics, és un fet, encara que alguns ho vulguin aparentar, les accions els delaten. Han vist clara la nostra feblesa i ja estan canviant el seu discurs.

Tot aquests desgavell té, però, el seu cantó positiu. A Catalunya, aquells que no són còmplices o protagonistes de la persecució ho van veient clar i estan canviant llur discurs. Així la direcció CiU, especialment de CDC, està reaccionant i es desplaça cap a l’independentisme. Les coses no poden ser més clares.

Així paradigmàtic l’expresident Pujol que ha dit que l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a què l’Estat pugui intervenir en qualsevol decisió de Catalunya, encara que sigui competència exclusiva. Més explícit encara quan a Berga, en una conferència sobre la figura de l’escriptor berguedà, Mossèn Josep Armengou, va dir que les circumstàncies actuals el deixen sense els “arguments” per rebatre els que volen un estat propi.

I per la seva banda, Artur Mas afirma que la Constitució ens expulsa com a catalans i que els poders de l’Estat no accepten ni la veu ni el vot del poble català. Malauradament manté el discurs ambigu del dret a decidir, però ja diu que aquest és el camí que pot fer que Catalunya es converteixi en un Estat propi dins de la Unió Europea.

Repasseu les hemeroteques d’abans de la Manifestació a Brussel·les del 7 de març del 2009 a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

Donant per fet que la candidatura més votada serà CiU, a les properes eleccions nomes són factibles els següents casos:

1.       CiU ≥ 68

2.       CiU + PSC ≥ 68

3.       CiU + ERC ≥ 68

4.       CiU + PP ≥ 68

5.       CiU + SCI ≥ 68

6.       CiU + RI ≥ 68

7.       CiU+SCI+RI ≥ 68

8.       PSC+ERC+ICV≥ 68

Algunes d’aquestes opcions són possibles i altres tenen moltes possibilitats. Per a mi són segures la 2 i la 4. Com deia fa un parell de setmanes a El vot útil, el camí per fer avançar el país cap a la independència és que Montilla no sigui president i per tant hem d’aconseguir que l’opció 8 no sigui possible ni per activa ni per passiva. Veig difícil les opcions 2 i 4 perquè serien el suïcidi polític de CiU. No ens convé de cap manera la majoria absoluta de CiU

És imprescindible que el corrent independentista que bull dins de CiU es faci fort alhora que des de fora de CiU, dins del Parlament, es força a CiU a moure’s cap a la radicalitat democràtica i l’independentisme actiu. Només un pinça, externs i interns, a la direcció de CiU ho propiciaria i només amb la complicitat de CiU serem independents a curt termini..

La garantia de qui pot fer això ja sabeu qui us la dóna. Cal confiar en aquells que fan el que han dit que faran. Les trajectòries compten, amb defectes, qui no els té, però persones èticament impecables. Jo ja ho he fet, us parlo com a integrant de la candidatura de Reagrupament Independentista per Barcelona, com a independent, en el darrer lloc dels suplents. És el meu compromís i mostra de confiança.

Fa uns dies escrivia en el web de Reagrupament Necessitem polítics que resisteixin una auditoria moral: “Davant del desgavell moral, la manca d’ètica, els comportaments de dubtosa honestedat, la corrupció i tants comportaments mancats dels principals valors que han de regir la vida d’una societat democràtica, la regeneració política és més necessària que mai. Necessitem polítics resisteixin una auditoria moral.

“Bo és recordar la frase de Václav Havel l’escriptor, dramaturg i polític txec (president de la República Txeca entre el 1993 i el 2003): Si no es comparteixen i implanten uns valors i unes obligacions morals, ni la llei, ni un govern democràtic, ni una economia de mercat funcionaran correctament.”

Digueu-li a tothom que si poden comprar l’original, no comprin una còpia. Afegiu-li que si no tenen recursos per comprar l’original que facin el que puguin.

No us equivoqueu d’objectiu. És clau obtenir prou vots per tal de ser imprescindibles i forçar la pinça. El resultat no depèn de l’atzar, no depèn dels déus, depèn de nosaltres. Depèn de la capacitat de convicció que tinguem. Si som capaços de transmetre el missatge de confiança i honestedat, si la gent sent el missatge i diu “amb aquests podem comptar-hi”, si la gent sap de la utilitat d’aquest vot, l’objectiu l’haurem acomplert.

No podem defallir, no hi ha enquestes, no hi ha dades, són missatges tòxics, un joc de garnisses.

Sumem el màxim de vots per ser lliures perquè

Si sumem, guanyem!

MAFO (Miguel Angel Fernàndez Ordoñez) contraataca demanant el retall econòmic i pràcticament la desaparició de l’estat de les autonomies, un estat que des de Madrit i les Españas mai s’han cregut i que es va muntar per tirar-li aigua al vi a les moderades reivindicacions federalistes d’una Catalunya regionalista que tan sols demanava un “estatut d’autonomia”, res d’estat propi, res de Constitució pròpia que és el que tenen els Estats independents, un senzill estatut d’autonomia. Com que a les Españas no es creien una descentralització ni que aquesta fos regionalista van crear la LOAPA per estendre-la a la resta de las regiones i així a cop d’harmonització anar rebaixant les aspiracions de Catalunya, Euskadi i Galiza, que en principi eren les tres autonomies primigenies per les que es va pensar l’invent. Doncs malgrat aquesta rebaixa ni així els interessa i com que els Ecspañolos son així de centralistes mentre anaven desenvolupant aquest Estat autonòmic paral·lelament no s’anava aprimant l’Estat central el qual anava perdent atribucions en front de la descentralització regionalista però mantenia quasi intacte tot el seu aparell funcionarial malgrat no tenir ja les funcions, així s’ha arribat al col·lapse econòmic d’aquest invent i ara ens volen vendre la no funcionalitat de l’artefacte. Tota aquesta història és per fer veure que España no suporta ni tan sols una mera descentralització administrativa, per la senzilla raó que sap que el fet de posar armes polítiques i econòmiques en mans de nacionalitats que tenen una personalitat pròpia i diferenciada de la castellana seria el principi de la fi de la España que ells desitgen segueixi imposant-se: la España castellana.

Peró quan s’ha començat des de los madriles i zones limítrofes a vendre la impossibilitat i la infuncionalitat de l’artefacte regionalista? Doncs quan des de la castissa capital de les Españas els òrgans oficials i oficiosos defensors de la metròpoli van tenir la seguretat que n’Artur Mas seria el proper President de la Regionalista Generalitat de Catalunya i quan van veure que aquest es proposava fer un pas endavant, tímid, però endavant, tenint a demés la seguretat que un independentisme polític naixent no domable, occidental, transversal, democràtic i de classe mitja anirà forçant les passes endavant i en la mesura que les seves possibilitats democràtiques ho permetin impedirà es facin passes endarrere en el procés del nostre alliberament. I es clar, ara cal treure el Sant Cristo gros abans que els resultats confirmin els seus temors i se’ls pugui titllar d’antidemocràtics així podran dir: “Nosotros ya lo deciamos antes que esto no tiene viabilidad económica”.

Peró des de Catalunya se segueixen fent gests regionalistes i de dependència disfressats de “plantar cara” com el que han fet el Cercle d’Economia amb el títol de: “Una nova legislatura i un doble objectiu: desenvolupar una efectiva gestió de govern i refer el pacte constitucional”. Vixca lo rey i muyra lo mal govern!!, collons ja n’hi ha prou!! seguim donant visques al rei i culpant al mal govern, no hem aprés res en tres-cents anys? I a sobre un diari digital ho titula com: “Empresaris més catalanistes que mai”, quin catalanisme? Demanar refer el pacte constitucional que ja s’ha demostrat el que dona de si?, Reclamar que ens segueixin enganyant, això si, amb: “con talante por detrás y por delante..”? I mentre tant, anar pagant encara que no callem?, a ells tan se’ls en fot que no callem mentre paguem. I que ens quedi clar: Els estem subvencionant la nostra desaparició com a cultura i nació. O sia: som tan tontos que estem subvencionat als nostres botxins!! Anem fent, anem, no som més rucs per que no ens entrenem!!.

Visca la Pàtria

Sembla que l’historiador Joaquim Coll donant raonaments de caràcter històric demana en un article a “El Periòdic” que no es permeti l’ús de la estelada a l’onze de setembre “als nostres monuments, places, carrers o als balcons d’alguns ajuntaments“ doncs diu que la “bandera estelada de fons blau”, cosa que li agraeixo, ja que dona la categoria de bandera a la ensenya que ens representa als independentistes i en segon terme aclareix (que això sempre és bo en un historiador) que la bandera independentista original és la de fons blau i no cap de les altres modificacions que van sorgir amb posterioritat. Cosa que, com quasi bé sempre, defineix a l’independentisme català com a “quatre i mal avinguts” pel fet que cada cop que naixia un grupuscle nou dins l’independentisme o un petit grup es sececionava d’un altre  inevitablement es volia distingir dels demès i creava una variant de la estelada, així en tenim amb triangle groc, vermell, negre i amb estels blancs, grocs, vermells i fins i tot amb amb estels de més de cinc puntes, doncs estudiar la història de la estelada és conèixer la historia de l’independentisme de casa nostra.

També afegeix aquest senyor en el seu escrit que: “no s’entén gaire que les autoritats permetin, no ara sinó ja des del restabliment de l’autogovern, que un símbol que no és oficial ocupi una lluïda posició simbòlica en l’acte més important de la Diada, si més no fins que Pasqual Maragall la va encertar a completar aquesta celebració amb l’homenatge popular a la senyera que se celebra des del 2004 al parc de la Ciutadella.” i “Sembla que aquest any hi haurà més mossos al voltant del monument, amb l’objectiu d’impedir les tradicionals esbroncades i insults als polítics. Potser així alguns, mentre hi deixen les flors, tindran la calma suficient per preguntar-se quina és la bandera de Rafael Casanova.”

Bé, la opinió d’aquest senyor, per molt respectable que pugui ser, no seria més que una anècdota sense més importància sobretot si tenim en compte que (suposo és la mateixa persona) és la opinió del senyor que a les mateixes planes del diari “bilingüe” abans esmentat el 21 de juliol del 2010 opinava que: “Ni l’Estatut trencava Espanya ni tampoc ara és veritat que la decisió (del T.C.) es carregui el pacte de 1978”. Veiem que aquest senyor fa bona la dita que: “les opinions són com els culs: cadascú te la seva” i que em perdoni el senyor Coll que no vull fer un paral·lelisme entre les seves opinions i l’accepció antropològica de la escatologia, malgrat me’n reservo la meva, que ara no te cap importància.

La opinió del senyor Coll, com he dit abans, no tindria més importància si no coincidís (curioses coincidències) amb el desig, i sembla ser la voluntat pel que vaig llegir dies enrere, de convertir durant l’onze de setembre el tros de la Ronda Sant Pere davant del monument a Casanoves en una zona “vigilada i protegida” activament per les forces de l’ordre (notícia que ell mateix hi dona en part credibilitat en el seu escrit), limitant l’accés a elements que puguin expressar verbalment la seva opinió sobretot si aquesta no és favorable als actuals “residents” d’aquest govern o a alguns partits dels que ostenten l’actual representativitat al Parlamentet de Catalunya. Si aquesta decisió es confirmés em sembla que seria un precedent perillós, doncs el fet de privar l’accés a un lloc públic a ciutadans pacífics per una senzilla presumpció que aquests puguin expressar opinions no favorables al poder constituït només te un nom que prefereixo no catalogar ara i aquí, però caldria tirar força anys enrere per trobar actituds de caire paregut. Per això mateix espero que s’ho repensin i es segueixi respectant el lliure accés de qualsevol ciutadà a aquest espai públic sense cap tipus de restricció que no obeeixi a veritables motius de seguretat dels allí presents. I, per tant, espero que aquestes notícies tan sols responguin als coneguts “globus sonda” que de tant en tant se’ns llancen a través d’alguns mitjans de comunicació per copsar-ne les reaccions de la gent.

Aquest govern trist partit i tristament parit ja fa molts anys desitja un “onze de setembre tranquil” i per ells aquesta tranquil·litat significa un onze de setembre no reivindicatiu, un onze de setembre festiu, com ja va expressar aquest personatge tan “especial” i contradictori com és l’honorable Pasqual Maragall. La raó de ser de l’onze de setembre és essencialment reivindicativa doncs un poble que es precïi de ser-ho mai pot celebrar la data d’una derrota i molt menys de la derrota definitiva si no és reivindicant el retorn a la posició immediata anterior a aquesta derrota. Quan una data com aquesta esdevé “festiva” i perd, per tant, el caire reivindicatiu significa que aquest poble es considera definitivament derrotat i assumeix l’actual posició com idònia, per això mateix “celebra” la seva derrota com el millor que li podia haver passat, en comptes de recordar-la com un motiu de reivindicació i recuperació d’allò que va ser. Per tant l’onze de setembre és una data commemorativa i reivindicativa i mai podrà esdevenir pels catalans com una diada festiva (malgrat sigui laborablement festiva… que no és el mateix, ni paregut).

Se’ns podrà dir que de catalans n’hi ha de moltes menes i pensaments… i tindran raó, de moltes menes i pensaments… i de molts colors, però el que defineix un català d’un que no ho és, malgrat pugui haver nascut o no a Catalunya i tenir-hi o no la seva residència, és el fet d’exercir com a tal, la qual cosa significa un concepte clar nacional i cultural alhora. Tot aquell que residint o havent nascut on ho hagi fet exerceixi nacional i culturalment com a espanyol, és senzillament això: un espanyol. I per tant aquest espanyol pot ser nascut a Castella, Andalusia, Catalunya o fins i tot Anglaterra, per que no? i pot tenir la seva residencia a Catalunya, Estats Units o Rússia cosa que no el convertirà en Català, Americà o Rus. De la mateixa manera que un Català que exerceix com a tal no deixa de ser-ho pel fet d’haver nascut a  Buenos Aires o residir a Moscou. La cultura i la nacionalitat no solament s’adquireixen, sinó que s’exerceixen i quan no es fa així es perd el dret a reivindicar-les com a pròpies.

Un bon onze de setembre a tots, la tranquil·litat està garantida doncs l’independentisme català és de tarannà pacífic, però la reivindicació també!! Volem tranquil·litat si, però no la dels cementiris que és la que molts desitgen per Catalunya.

Visca la Pàtria i la nostra estelada, bandera reivindicativa!!

Els catalans tenim la pell fina. No sabem discutir entre nosaltres sense arribar fàcilment a tirar-nos els trastos pel cap. Suposo que és l’herència cultural dels llatins i també de la cultura aràbiga. Sempre recordaré com un dia escoltant per la radio, un periodista expert del món àrab, explicava que una crida que feia un líder d’Hamàs, a on semblava per les expressions que deia que seria del tot impossible una treva amb els isrelians, hi ha via possibilitats que finalment hi hagués la pau. El periodista deia que els àrabs són molt exagerats i apassionats quan fan discursos públics. Nosaltres com occidentals no saben llegir sota les grans expressions grandiloqüents de desqualificacions i amenaces, els matisos que deixen entreveure un missatge a favor de la negociació.

Penso que els catalans som propens a caure a l’exageració i apassionament quan discutim a semblança dels que viuen a l’altra riba del mediterrani.  Ho fem amb el futbol i també amb la política. Sobretot amb la política independentista.

He escrit una sèrie d’articles al meu bloc personal sobre els lideratges que necessitem els catalans per esdevenir lliures. Remarco la necessitat que siguin honest i honrats, però també reflexiono sobre la nostra història i entorn natural ens ha condicionat la nostra manera de ser.

Però independentment dels lideratges, penso que nosaltres, els que som gent normal, que estem seguint la política no per ambicions polítiques, sinó que hi som perquè volen ajudar que la nostra nació esdevingui lliure i sobirana, hauríem de fer un exercici d’autocontrol per no caure amb l’apassionament i l’exageració com ho fem amb el futbol. No podem caure amb la trampa d’atacar-nos fins l’extrem que sorgeixi un rebuig entre nosaltres més per qüestions personals d’afinitats a uns colors, que racionals. Un rebuig irracional que a molts el hi provoca la contradicció de ser capaços de voler veure com l’adversari polític perd encara que això perjudiqui l’objectiu comú a favor de la independència de Catalunya.

Tampoc això vol dir, que no es pugi criticar constructivament als qui considerem els adversaris polítics però que persegueixen els mateixos objectius que nosaltres. Penso que no és dolent la critica constructiva i sempre hauria de ser acceptada per tothom. La critica serveix per millorar i el fet de rebre hauria de ser acceptada com un favor. Lògicament no estic parlant d’insults o desqualificacions personals.

Per això, les critiques a RCat, SCI o DCat i CNS no haurien de ser vistes com un atac o rebuig a l’independentisme. Com tampoc les respostes que es donin a aquestes critiques han de ser preses com un atac a les qui ho ha dit

No es pot aconseguir realment la unitat si cada grup es mostra impermeable i no accepta les critiques de l’altre. Encara menys quan aquesta critica o la resposta a la critica, es faci fora del raciocini i només es basi per les afinitats emocionals respecte als lideratges de cadascun dels grups o partits.  No té sentit que nosaltres, els que teòricament no ens va ni ens ve qui aconseguirà la independència sinó que el que volem és que finalment s’aconsegueixi, prendre partit per una opció fins l’extrem de sentir-se personalment atacat quan algú la critica.  Hauriem d’escoltar o llegir positivament aquesta critica per mirar de millorar l’entesa entre nosaltres.

Els que no tenim interès personal amb el moviment independentista, ja sigui per la vanitat de ser protagonista o per ambicions polítiques, hem de mirar de tenir el cap fred i no caure al terreny emocional. Hem de mirar de no tenir la pell fina i a la primera divergència sentin-nos atacats o insultats. Perquè no oblideu que aquests que s’erigeixen com a líders, que fan grans discursos i aparentment semblen molt apassionats quan defensen les seves postures dels seus pròpis partits o grups, tenen la pell morta. La tenen ben morta, perquè si no la tinguessin no haurien arribat mai a ser líders.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Diumenge, després d’una setmana moguda, es farà la tercera tanda de la Consulta, tercera si considerem singular la primera votació per la independència a Arenys de Munt. Dilluns la coordinadora ens donarà dades globals de quants catalans hauran votat a favor de la independència del nostre país.

Siguin quins siguin els resultats, aquests són uns fets únics a les democràcies europees i poden de manifest l’inequívoc desig d’una part important del nostre país d’esdevenir un Estat separat de l’espanyol.

Un desig que en un estat democràtic, com es considera l’espanyol, no hauria de ser obviat pels que ostenten el poder. No crec que ho obviïn els estats democràtics del món tot i que la norma és no intervenir en els afers interns dels altres estats.

El problema que es planteja a l’Estat espanyol és el seu grau de maduresa democràtica. Per a mi no hi ha cap dubte que aquesta maduresa és baixa, molt baixa. No entraré a debatre gaire sobre el Tribunal Constitucional i les seves actuacions. Aquest Tribunal no és altra cosa que el reflex de la societat espanyola, no fa altra cosa que interpretar la Constitució, potser no en la lletra estricta però si en el seu esperit actual. No fa altra cosa que dir que els catalans, diguem el que diguem, per a ells no som altra cosa que una part inseparable del poble espanyol i que nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos sinó que la decisió sobre el nostre destí li correspon al conjunt dels espanyols, entre els que per llei vigent hi som. No hi ha altra nació que l’espanyola i tota la resta són eufemismes per intentar definir de manera amable per a nosaltres, a veure si així callem, el concepte de regió espanyola. El Tribunal Constitucional interpreta de manera perfecta aquest sentiment majoritari espanyol i només discrepen en fins a quin punt s’ha de deixar clar en el text i intentar ser amables.

A mi això no em sorprèn ja que ens ho han deixat ben clar durant molts anys. El nostre èxit o fracàs, depèn de qui s’ho miri, ha estat fer que ara ens ho hagin de dir per escrit. A l’Estat espanyol no es va fer una transició democràtica com calia i ara es posa de manifest de forma entenedora per a molts.

Un exemple el tenim quan en una reunió dels “pares de la Constitució espanyola” el president d’Honor del PP, el gran demòcrata Fraga, va dir: El poble no pot votar res que no sigui constitucional, per a això està el Tribunal Constitucional!. Què es podia esperar d’un històric del franquisme, còmplice o executor directe de la repressió franquista i postfranquista? Quina Constitució podia emanar havent gent així?

Tanmateix el problema no és només dels espanyols. També aquí tenim les nostres contradiccions. Les tenim quan organitzem a Catalunya actes en defensa del jutge instructor de la darrera persecució de l’independentisme  català. O fem per que qui l’ataca és el feixisme espanyol més cru, mentre que oblidem que va ser el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui va haver de donar raó als perseguits, empresonats i torturats en aquell moment. Si no ho sabíeu, encara teniu l’oportunitat de sumar-vos: Manuel Perona (President de la Assoc. per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya), Rosa Regàs (escriptora), Rubén García Cebollero (escriptor), Juan Marsé (escriptor), Carmen Elías (actriu), Carmen Domingo (escriptora), Isabel Coixet (directora de cinema), Javier Gurruchaga (cantant), Associació d’Estudiants Progresistes, Carles Balagué i Mazón (director de cinema) i Joaquim Oristrell (director de cinema), entre d’altres, donen suport a la iniciativa “Jo recolzo a Garzón”. Serà el 24 d’abril, a 2/4 de set del vespre a la Plaça de Sant Jaume. Segur que tot l’independentisme català serà allà.

Casualment aquells fets foren immediatament abans de les Olimpíades de Barcelona, no fos cas…

I parlant d’Olimpíades, ara a mort Samaranch. Hi ha hagut un gran dol expressat per la classe política catalana, no podia ser altrament. Cert que va voler uns Jocs Olímpics a Barcelona, agraïts. Tanmateix no podem oblidar la seva carrera al servei del Dictador i de la que mai es va penedir. Va ser ell al 1996 l ’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu. Volem més contradiccions?

Sorprèn el comportament dels catalans que defensen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Sorprenen tantes complicitats amb l’Estat que ens nega la possibilitat de decidir que volem ser.

A mi em deixa bocabadat una frase com “Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.” Una frase així em fa llegir-la dues vegades. Com sap l’autor la resposta abans de preguntar al poble? Intuïció, esclar.

Creu l’autor de la frase que algú ens deixarà votar sobre el concert econòmic? No seria una derrota que no ho poguéssim fer un cop proposat? De debò creu que és possible que ens “donin” el concert econòmic? Jo considero a qui ha dit això una persona molt intel·ligent, vagi per davant. Aleshores per què diu això?

Plantejar de cara i de forma irrenunciable una consulta sobre el concert econòmic és un enfrontament que l’Estat no autoritzarà. És que hi ha algú tan estúpid que pugui creuré que no sortiria un “si” aclaparador en favor del concert econòmic? Si no l’autoritzen derrota? Aleshores, quin és el pla B? Potser dir que es referien al que podria fer una orquestra subvencionada.

Sincerament, penso que si algú s’estima Catalunya i vol que els seus ciutadans gaudeixin del millor benestar possible no ho pot dubtar. Només en un Estat català tindrem el que és nostre i podrem decidir de debò. No apostar per aquesta via és dir: no assumeixo cap risc, vaig per la via més segura, això si, tots estarem pitjor.

No s’adonen els nostres polítics que cada dia anirem pitjor? Jo em pregunto si és que sóc curt i no veig més enllà dels meus nassos, però per voltes que hi dono, no veig que tinguem opció de millora relativa. Per deixar-ho clar. La crisi passarà i hi estarem millor, però perdrem pes específic a Espanya i Europa. Anirem endarrere, segur i inqüestionable, avançarem si, però menys i amb més cost. És això el que volen els nostres polítics?

Voldria que m’ho expliquessin, no ho entenc. Em consola no trobar gent sòlida, intel·ligent, no lligada als poder que sigui capaç d’explicar-me d’una manera argumentada els beneficis de romandre a l’Estat espanyol. No seria possible trobar un català intel·ligent, que no cobrés del sistema, capaç d’explicar-m’ho?

Clar, l’única forma que tenen de mantenir el sistema viu els que viuen del sistema és emprar l’argument de la por, de l’impossible. Apel·len al seny català, la prudència: “no sigui que…”. No fan res per moure les coses.

El darrer argument, el més esotèric és dir que preguntar als catalans si volen la independència és dividir-los. Potser no estem dividits? No estem ja immergits en una profunda divisió? El problema no és dividir els catalans, el problema és tenir el valor per enfrontar-se amb l’stato quo. La conseqüència és posar totes les traves possibles per tal que no es pugui explicar el mal que ens està fent seguir lligats a un Estat troglodita. No ens enganyem, mantenir-se en la posició estàtica que estan la majoria dels nostres polítics és negar-nos la igualtat d’oportunitats en defensa d’un país independent.

Però no passa res, com he començat, la Consulta avança i ja caurà el sistema com una fruita madura. No caldrà cap ventada, manca poc temps. Si ells no canvien, nosaltres els canviarem! No els hi queda massa temps.

Amigues, amics, no deixeu de votar, si teniu oportunitat, diumenge, donarem un pas més.

Ah! I no ho oblideu, el 8 de maig us vull a Ginebra. Heu de ser allà perquè explicarem al món el que estem vivint i demanarem la seva complicitat. Parlarem amb un alt funcionaria de l’ONU, farem un pas més. Reflexioneu-hi, tots els fets estan encadenats, un darrere de l’altre, cada acció tomba més l’estaca, fins que caurà. El dia 26, un cop hagi passat aquesta onada de la Consulta, tornarem amb força per difondre Ginebra, no ens falleu, no falleu a la nostra causa de llibertat, ajudeu-nos, encara ens manquen alguns voluntaris i uns pocs diners. En tot: Si sumem, guanyem!

Llegeixo que els rectors de tota Espanya van sortir ahir en defensa del titular de la Universitat Complutense, Carlos Berzosa, després de patir aquest greus desqualificacions de l’equip de govern de la Comunitat de Madrid, amb la seva presidenta, Esperanza Aguirre, al capdavant. Aquests líders de PP van demanar la seva dimissió per acollir i donar suport a un acte en suport al jutge Baltasar Garzón.

Començo per dir que les formes i el fons del que diu i fa Esperanza Aguirre no m’agrada gens, però el rector d’una universitat pública no ha de donar suport a cap jutge. No ens equivoquem, estic absolutament d’acord amb què es jutgin els crims del franquisme, però també que Baltasar Garzón no ha de tenir impunitat per fer el que li doni la gana. Podeu llegir Operació Garzón. Conec algun dels detinguts en aquella època. Van haver de recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans que l’any 2004 va donar raó als demandants i va condemnar al l’Estat espanyol a indemnitzar-los i a pagar els costos del procés.

Era, teòricament en plena democràcia, quan ser independentista podia portar-te a la presó.

Agafo el que va dir al 2004 Joan Puigcercós: El secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, ha afirmat que aquest veredicte “dona la raó a tots aquells que sempre hem cregut que Baltasar Garzón era molt capaç de perseguir Pinochet on fos però que no ha tingut voluntat d’aclarir els fets del 92”. Puigcercós ha insistit que “tots aquells que sempre han vist al jutge Garzón com una superestrella tenen ara un motiu de reflexió per veure que, pel que fa als fets del 92, no va estar a l’alçada de les circumstàncies”.

Potser cal una mica de reflexió.