Som molts els que estem disposats a fer palanca esperant un punt de suport per a moure el món.

Ara que arriben les eleccions catalanes tots els ens polítics volen canviar el món, modificar la realitat, fins hi tot els que han estat gestionant els poders polític-socials diuen ara que el que han fet, ara ja no val, és clar que això s’entén perquè la realitat que tenim és dolenta i molt preocupant a futur, està clar que empitjorarem si no hi posem remei amb èmfasi, si no de que moreno?.

Per tal de no malbaratar energia ens hauríem de demanar de bon antuvi com és que aquests mateixos que ara postulen “revolucions tranquil·les”, que son els mateixos que ja oKupaven l’arc parlamentari fa 4, 8, 12 i més anys, no han estat capaços de fer-nos emprendre el camí decidit cap a l’eficiència alliberadora i superadora?, insisteixo, les dades econòmiques son escandaloses, s’ofereixen com a punts de suport per a canviar i millorar, i ho volen fer en la mateixa direcció, encara ara, després de la seva incapacitat manifesta.

 Deia l’altre dia que cal inferir canvis substantius, de fons. Certament, ficar la pota tots ho podem fer, altre cosa però és ser “patós”, oi?.

El que a mi m’escandalitza enormement és el fet que la nostra demos no te capacitat de reacció, rau tenallada per uns dogmes doctrinaris que es discuteixen i s’expliquen, pitjor que millor, els uns als altres en una dialèctica de pati de col·legi, els diaris en van plens, l’ignorància creposcular referida als mites falsaris d’un idealisme platònic subjugador del centre de resposta emocional i cognitiu.

És prou clar també i alhora, que en un estat de subjugació de la consciència i les capacitats cognitives tal que així, sempre ens podem excusar de la nostra incapacitat al·legant els efectes malèvols de “la força de la gravetat”. Bé doncs, és precisament la lluita secular per alliberar-nos dels tals efectes que ens ha menat a desenvolupar tota mena d’eines, la lluita per assolir un estadi de independència respecte de les forces determinants i subjugadores de la mateixa natura, de no haver de morir per a un mal de queixal o per a una manca de pluja, per això hem articulat cada cop més eines més fines i punyents, més eficients, però més difícils de menar.

En la meva opinió el model de “democràcia liberal occidental” és un model que exigeix una alta capacitació, les societats que darrerament han estirat del carro han anat “inventant” noves eines cada vegada més punyents i eficaces en termes de rendiment desenvolupador, la mateixa especulació financera, el monetarisme, el finançament creditici, la eficiència tecnològica i científica, etc, son eines poderoses i perilloses, i aquí em sembla a mi que pocs les comprenen ni menys encara en coneixen el manegament, si no com explicar el mal servei que en fem?. Hem esdevingut una societat de nous rics infantilitzats que ens programem programes de tv a quarts d’onze de la nit i pel matí anem a la feina, no a treballar, anem a fer acte de presència que és el que compte per a cobrar a final de més, tanmateix tampoc tenim gaire res on esmerçar-hi grans esforços, vull dir res veritablement productiu. L’ajuntament del meu poble esmerça el 60% del pressupost en despesa corrent, bé, i de l’altre 40% que?, al marge d’alimentar quatre empreses adherides a “la causa”?, malbaratar recursos, ineficiència per a un tub, pel broc gros, “visc a la subvenció”. El que fa esgarrifar és que pretenguem ser com Alemanya, vivim en una il·lusió, en una realitat inventada a mida per a no haver de qüestionar-nos, evidentment aquest estadi de il·lusió és alimentat per a la falsa informació, per a la estultícia ignorant que confon el que és amb el que voldria o crec que és.

Molts estem disposats a fer palanca per a moure la realitat, però els punts de suport que se’ns ofereixen graviten en la direcció del desastre.

Regeneració política.

Aquesta proposta està ben direccionada, és un punt de suport ben encarat.

El pecat més gran que pot fer un polític o estament polític és segrestar el debat i amb ell la informació.

Deia no fa gaire en un altre forum, que “l’assemblea” te la seva primera i fonamental raó de ser, no en el que tot ho haguem de decidir i fer entre tots, sinó que la seva realització te a veure en procurar i assolir un estadi d’alliberació de la informació. És un tema seriós.

La Independència de Catalunya.

Ara per ara, és l’únic punt de suport que ens pot procurar canvis efectius, reals i eficients, perquè altrament en seguir sota el poder Espanyol polític i econòmic derivat directament del primer, no tenim cap possibilitat no ja de sobreviure com a Poble i com a Nació, sinó que no tenim cap possibilitat de desenvolupar-nos en la eficiència necessària per tal de adaptar-nos a Futur millor com a societat, cap possibilitat.

Ara el dia 28N hem de votar Independència, jo ho faré fent confiança a Reagrupament Independentista.

Perifrasant Juan de la Cruz, “per arribar a saber has de caminar per a on no saps”. Un camí nou per a una realitat nova, i que els morts enterrin els seus morts.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.!!!!

Durant aquests mesos he anat explicant quina era la meva percepció del que anava succeint en el món independentista. Evidentment el “tot” no és més que el que jo sabia i percebia. Algunes coses acolorides de la inevitable subjectivitat. També he anat introduint les meves reflexions i desigs. Malauradament moltes de les percepcions que tenia eren certes, mentre que els meus desigs no han estat satisfet. Sovint em passa que allò que vull, allò que penso que aniria bé al país, no és compartit pels que ho haurien de fer, no sé si encerto en el que seria bo, però si que sé que freqüentment no em donen la raó.

En qualsevol cas, ara, com he intentat fer sempre, vull partir del que em sembla la realitat. Un diagnòstic que em sembla senzill. Existeix de fa temps un pla implícit per anul·lar la nostra personalitat nacional. Moltes coses es van explicitant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional. El pla ja comença a donar fruits. Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat cautelarment els reglaments lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Seguiran més perquè ja està oberta la veda per “caçar-nos”, llengua, símbols, el que ens fa mantenir l’esperit nacional. El Partit Popular així com altres grupuscles fanàtics que ens volen sotmetre no s’aturaran mentre els deixem.

Les complicitats actives estan arreu, la mostra la Defensora del Pueblo espanyol que no deixa ni un moment la seva persecució, com ho feia abans l’anterior Defensor. A Espanya no hi ha veus que seriosament s’oposin a això. La complicitat implícita és total. No tenim amics, és un fet, encara que alguns ho vulguin aparentar, les accions els delaten. Han vist clara la nostra feblesa i ja estan canviant el seu discurs.

Tot aquests desgavell té, però, el seu cantó positiu. A Catalunya, aquells que no són còmplices o protagonistes de la persecució ho van veient clar i estan canviant llur discurs. Així la direcció CiU, especialment de CDC, està reaccionant i es desplaça cap a l’independentisme. Les coses no poden ser més clares.

Així paradigmàtic l’expresident Pujol que ha dit que l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a què l’Estat pugui intervenir en qualsevol decisió de Catalunya, encara que sigui competència exclusiva. Més explícit encara quan a Berga, en una conferència sobre la figura de l’escriptor berguedà, Mossèn Josep Armengou, va dir que les circumstàncies actuals el deixen sense els “arguments” per rebatre els que volen un estat propi.

I per la seva banda, Artur Mas afirma que la Constitució ens expulsa com a catalans i que els poders de l’Estat no accepten ni la veu ni el vot del poble català. Malauradament manté el discurs ambigu del dret a decidir, però ja diu que aquest és el camí que pot fer que Catalunya es converteixi en un Estat propi dins de la Unió Europea.

Repasseu les hemeroteques d’abans de la Manifestació a Brussel·les del 7 de març del 2009 a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

Donant per fet que la candidatura més votada serà CiU, a les properes eleccions nomes són factibles els següents casos:

1.       CiU ≥ 68

2.       CiU + PSC ≥ 68

3.       CiU + ERC ≥ 68

4.       CiU + PP ≥ 68

5.       CiU + SCI ≥ 68

6.       CiU + RI ≥ 68

7.       CiU+SCI+RI ≥ 68

8.       PSC+ERC+ICV≥ 68

Algunes d’aquestes opcions són possibles i altres tenen moltes possibilitats. Per a mi són segures la 2 i la 4. Com deia fa un parell de setmanes a El vot útil, el camí per fer avançar el país cap a la independència és que Montilla no sigui president i per tant hem d’aconseguir que l’opció 8 no sigui possible ni per activa ni per passiva. Veig difícil les opcions 2 i 4 perquè serien el suïcidi polític de CiU. No ens convé de cap manera la majoria absoluta de CiU

És imprescindible que el corrent independentista que bull dins de CiU es faci fort alhora que des de fora de CiU, dins del Parlament, es força a CiU a moure’s cap a la radicalitat democràtica i l’independentisme actiu. Només un pinça, externs i interns, a la direcció de CiU ho propiciaria i només amb la complicitat de CiU serem independents a curt termini..

La garantia de qui pot fer això ja sabeu qui us la dóna. Cal confiar en aquells que fan el que han dit que faran. Les trajectòries compten, amb defectes, qui no els té, però persones èticament impecables. Jo ja ho he fet, us parlo com a integrant de la candidatura de Reagrupament Independentista per Barcelona, com a independent, en el darrer lloc dels suplents. És el meu compromís i mostra de confiança.

Fa uns dies escrivia en el web de Reagrupament Necessitem polítics que resisteixin una auditoria moral: “Davant del desgavell moral, la manca d’ètica, els comportaments de dubtosa honestedat, la corrupció i tants comportaments mancats dels principals valors que han de regir la vida d’una societat democràtica, la regeneració política és més necessària que mai. Necessitem polítics resisteixin una auditoria moral.

“Bo és recordar la frase de Václav Havel l’escriptor, dramaturg i polític txec (president de la República Txeca entre el 1993 i el 2003): Si no es comparteixen i implanten uns valors i unes obligacions morals, ni la llei, ni un govern democràtic, ni una economia de mercat funcionaran correctament.”

Digueu-li a tothom que si poden comprar l’original, no comprin una còpia. Afegiu-li que si no tenen recursos per comprar l’original que facin el que puguin.

No us equivoqueu d’objectiu. És clau obtenir prou vots per tal de ser imprescindibles i forçar la pinça. El resultat no depèn de l’atzar, no depèn dels déus, depèn de nosaltres. Depèn de la capacitat de convicció que tinguem. Si som capaços de transmetre el missatge de confiança i honestedat, si la gent sent el missatge i diu “amb aquests podem comptar-hi”, si la gent sap de la utilitat d’aquest vot, l’objectiu l’haurem acomplert.

No podem defallir, no hi ha enquestes, no hi ha dades, són missatges tòxics, un joc de garnisses.

Sumem el màxim de vots per ser lliures perquè

Si sumem, guanyem!

MAFO (Miguel Angel Fernàndez Ordoñez) contraataca demanant el retall econòmic i pràcticament la desaparició de l’estat de les autonomies, un estat que des de Madrit i les Españas mai s’han cregut i que es va muntar per tirar-li aigua al vi a les moderades reivindicacions federalistes d’una Catalunya regionalista que tan sols demanava un “estatut d’autonomia”, res d’estat propi, res de Constitució pròpia que és el que tenen els Estats independents, un senzill estatut d’autonomia. Com que a les Españas no es creien una descentralització ni que aquesta fos regionalista van crear la LOAPA per estendre-la a la resta de las regiones i així a cop d’harmonització anar rebaixant les aspiracions de Catalunya, Euskadi i Galiza, que en principi eren les tres autonomies primigenies per les que es va pensar l’invent. Doncs malgrat aquesta rebaixa ni així els interessa i com que els Ecspañolos son així de centralistes mentre anaven desenvolupant aquest Estat autonòmic paral·lelament no s’anava aprimant l’Estat central el qual anava perdent atribucions en front de la descentralització regionalista però mantenia quasi intacte tot el seu aparell funcionarial malgrat no tenir ja les funcions, així s’ha arribat al col·lapse econòmic d’aquest invent i ara ens volen vendre la no funcionalitat de l’artefacte. Tota aquesta història és per fer veure que España no suporta ni tan sols una mera descentralització administrativa, per la senzilla raó que sap que el fet de posar armes polítiques i econòmiques en mans de nacionalitats que tenen una personalitat pròpia i diferenciada de la castellana seria el principi de la fi de la España que ells desitgen segueixi imposant-se: la España castellana.

Peró quan s’ha començat des de los madriles i zones limítrofes a vendre la impossibilitat i la infuncionalitat de l’artefacte regionalista? Doncs quan des de la castissa capital de les Españas els òrgans oficials i oficiosos defensors de la metròpoli van tenir la seguretat que n’Artur Mas seria el proper President de la Regionalista Generalitat de Catalunya i quan van veure que aquest es proposava fer un pas endavant, tímid, però endavant, tenint a demés la seguretat que un independentisme polític naixent no domable, occidental, transversal, democràtic i de classe mitja anirà forçant les passes endavant i en la mesura que les seves possibilitats democràtiques ho permetin impedirà es facin passes endarrere en el procés del nostre alliberament. I es clar, ara cal treure el Sant Cristo gros abans que els resultats confirmin els seus temors i se’ls pugui titllar d’antidemocràtics així podran dir: “Nosotros ya lo deciamos antes que esto no tiene viabilidad económica”.

Peró des de Catalunya se segueixen fent gests regionalistes i de dependència disfressats de “plantar cara” com el que han fet el Cercle d’Economia amb el títol de: “Una nova legislatura i un doble objectiu: desenvolupar una efectiva gestió de govern i refer el pacte constitucional”. Vixca lo rey i muyra lo mal govern!!, collons ja n’hi ha prou!! seguim donant visques al rei i culpant al mal govern, no hem aprés res en tres-cents anys? I a sobre un diari digital ho titula com: “Empresaris més catalanistes que mai”, quin catalanisme? Demanar refer el pacte constitucional que ja s’ha demostrat el que dona de si?, Reclamar que ens segueixin enganyant, això si, amb: “con talante por detrás y por delante..”? I mentre tant, anar pagant encara que no callem?, a ells tan se’ls en fot que no callem mentre paguem. I que ens quedi clar: Els estem subvencionant la nostra desaparició com a cultura i nació. O sia: som tan tontos que estem subvencionat als nostres botxins!! Anem fent, anem, no som més rucs per que no ens entrenem!!.

Visca la Pàtria

Sembla que l’historiador Joaquim Coll donant raonaments de caràcter històric demana en un article a “El Periòdic” que no es permeti l’ús de la estelada a l’onze de setembre “als nostres monuments, places, carrers o als balcons d’alguns ajuntaments“ doncs diu que la “bandera estelada de fons blau”, cosa que li agraeixo, ja que dona la categoria de bandera a la ensenya que ens representa als independentistes i en segon terme aclareix (que això sempre és bo en un historiador) que la bandera independentista original és la de fons blau i no cap de les altres modificacions que van sorgir amb posterioritat. Cosa que, com quasi bé sempre, defineix a l’independentisme català com a “quatre i mal avinguts” pel fet que cada cop que naixia un grupuscle nou dins l’independentisme o un petit grup es sececionava d’un altre  inevitablement es volia distingir dels demès i creava una variant de la estelada, així en tenim amb triangle groc, vermell, negre i amb estels blancs, grocs, vermells i fins i tot amb amb estels de més de cinc puntes, doncs estudiar la història de la estelada és conèixer la historia de l’independentisme de casa nostra.

També afegeix aquest senyor en el seu escrit que: “no s’entén gaire que les autoritats permetin, no ara sinó ja des del restabliment de l’autogovern, que un símbol que no és oficial ocupi una lluïda posició simbòlica en l’acte més important de la Diada, si més no fins que Pasqual Maragall la va encertar a completar aquesta celebració amb l’homenatge popular a la senyera que se celebra des del 2004 al parc de la Ciutadella.” i “Sembla que aquest any hi haurà més mossos al voltant del monument, amb l’objectiu d’impedir les tradicionals esbroncades i insults als polítics. Potser així alguns, mentre hi deixen les flors, tindran la calma suficient per preguntar-se quina és la bandera de Rafael Casanova.”

Bé, la opinió d’aquest senyor, per molt respectable que pugui ser, no seria més que una anècdota sense més importància sobretot si tenim en compte que (suposo és la mateixa persona) és la opinió del senyor que a les mateixes planes del diari “bilingüe” abans esmentat el 21 de juliol del 2010 opinava que: “Ni l’Estatut trencava Espanya ni tampoc ara és veritat que la decisió (del T.C.) es carregui el pacte de 1978”. Veiem que aquest senyor fa bona la dita que: “les opinions són com els culs: cadascú te la seva” i que em perdoni el senyor Coll que no vull fer un paral·lelisme entre les seves opinions i l’accepció antropològica de la escatologia, malgrat me’n reservo la meva, que ara no te cap importància.

La opinió del senyor Coll, com he dit abans, no tindria més importància si no coincidís (curioses coincidències) amb el desig, i sembla ser la voluntat pel que vaig llegir dies enrere, de convertir durant l’onze de setembre el tros de la Ronda Sant Pere davant del monument a Casanoves en una zona “vigilada i protegida” activament per les forces de l’ordre (notícia que ell mateix hi dona en part credibilitat en el seu escrit), limitant l’accés a elements que puguin expressar verbalment la seva opinió sobretot si aquesta no és favorable als actuals “residents” d’aquest govern o a alguns partits dels que ostenten l’actual representativitat al Parlamentet de Catalunya. Si aquesta decisió es confirmés em sembla que seria un precedent perillós, doncs el fet de privar l’accés a un lloc públic a ciutadans pacífics per una senzilla presumpció que aquests puguin expressar opinions no favorables al poder constituït només te un nom que prefereixo no catalogar ara i aquí, però caldria tirar força anys enrere per trobar actituds de caire paregut. Per això mateix espero que s’ho repensin i es segueixi respectant el lliure accés de qualsevol ciutadà a aquest espai públic sense cap tipus de restricció que no obeeixi a veritables motius de seguretat dels allí presents. I, per tant, espero que aquestes notícies tan sols responguin als coneguts “globus sonda” que de tant en tant se’ns llancen a través d’alguns mitjans de comunicació per copsar-ne les reaccions de la gent.

Aquest govern trist partit i tristament parit ja fa molts anys desitja un “onze de setembre tranquil” i per ells aquesta tranquil·litat significa un onze de setembre no reivindicatiu, un onze de setembre festiu, com ja va expressar aquest personatge tan “especial” i contradictori com és l’honorable Pasqual Maragall. La raó de ser de l’onze de setembre és essencialment reivindicativa doncs un poble que es precïi de ser-ho mai pot celebrar la data d’una derrota i molt menys de la derrota definitiva si no és reivindicant el retorn a la posició immediata anterior a aquesta derrota. Quan una data com aquesta esdevé “festiva” i perd, per tant, el caire reivindicatiu significa que aquest poble es considera definitivament derrotat i assumeix l’actual posició com idònia, per això mateix “celebra” la seva derrota com el millor que li podia haver passat, en comptes de recordar-la com un motiu de reivindicació i recuperació d’allò que va ser. Per tant l’onze de setembre és una data commemorativa i reivindicativa i mai podrà esdevenir pels catalans com una diada festiva (malgrat sigui laborablement festiva… que no és el mateix, ni paregut).

Se’ns podrà dir que de catalans n’hi ha de moltes menes i pensaments… i tindran raó, de moltes menes i pensaments… i de molts colors, però el que defineix un català d’un que no ho és, malgrat pugui haver nascut o no a Catalunya i tenir-hi o no la seva residència, és el fet d’exercir com a tal, la qual cosa significa un concepte clar nacional i cultural alhora. Tot aquell que residint o havent nascut on ho hagi fet exerceixi nacional i culturalment com a espanyol, és senzillament això: un espanyol. I per tant aquest espanyol pot ser nascut a Castella, Andalusia, Catalunya o fins i tot Anglaterra, per que no? i pot tenir la seva residencia a Catalunya, Estats Units o Rússia cosa que no el convertirà en Català, Americà o Rus. De la mateixa manera que un Català que exerceix com a tal no deixa de ser-ho pel fet d’haver nascut a  Buenos Aires o residir a Moscou. La cultura i la nacionalitat no solament s’adquireixen, sinó que s’exerceixen i quan no es fa així es perd el dret a reivindicar-les com a pròpies.

Un bon onze de setembre a tots, la tranquil·litat està garantida doncs l’independentisme català és de tarannà pacífic, però la reivindicació també!! Volem tranquil·litat si, però no la dels cementiris que és la que molts desitgen per Catalunya.

Visca la Pàtria i la nostra estelada, bandera reivindicativa!!

Els catalans tenim la pell fina. No sabem discutir entre nosaltres sense arribar fàcilment a tirar-nos els trastos pel cap. Suposo que és l’herència cultural dels llatins i també de la cultura aràbiga. Sempre recordaré com un dia escoltant per la radio, un periodista expert del món àrab, explicava que una crida que feia un líder d’Hamàs, a on semblava per les expressions que deia que seria del tot impossible una treva amb els isrelians, hi ha via possibilitats que finalment hi hagués la pau. El periodista deia que els àrabs són molt exagerats i apassionats quan fan discursos públics. Nosaltres com occidentals no saben llegir sota les grans expressions grandiloqüents de desqualificacions i amenaces, els matisos que deixen entreveure un missatge a favor de la negociació.

Penso que els catalans som propens a caure a l’exageració i apassionament quan discutim a semblança dels que viuen a l’altra riba del mediterrani.  Ho fem amb el futbol i també amb la política. Sobretot amb la política independentista.

He escrit una sèrie d’articles al meu bloc personal sobre els lideratges que necessitem els catalans per esdevenir lliures. Remarco la necessitat que siguin honest i honrats, però també reflexiono sobre la nostra història i entorn natural ens ha condicionat la nostra manera de ser.

Però independentment dels lideratges, penso que nosaltres, els que som gent normal, que estem seguint la política no per ambicions polítiques, sinó que hi som perquè volen ajudar que la nostra nació esdevingui lliure i sobirana, hauríem de fer un exercici d’autocontrol per no caure amb l’apassionament i l’exageració com ho fem amb el futbol. No podem caure amb la trampa d’atacar-nos fins l’extrem que sorgeixi un rebuig entre nosaltres més per qüestions personals d’afinitats a uns colors, que racionals. Un rebuig irracional que a molts el hi provoca la contradicció de ser capaços de voler veure com l’adversari polític perd encara que això perjudiqui l’objectiu comú a favor de la independència de Catalunya.

Tampoc això vol dir, que no es pugi criticar constructivament als qui considerem els adversaris polítics però que persegueixen els mateixos objectius que nosaltres. Penso que no és dolent la critica constructiva i sempre hauria de ser acceptada per tothom. La critica serveix per millorar i el fet de rebre hauria de ser acceptada com un favor. Lògicament no estic parlant d’insults o desqualificacions personals.

Per això, les critiques a RCat, SCI o DCat i CNS no haurien de ser vistes com un atac o rebuig a l’independentisme. Com tampoc les respostes que es donin a aquestes critiques han de ser preses com un atac a les qui ho ha dit

No es pot aconseguir realment la unitat si cada grup es mostra impermeable i no accepta les critiques de l’altre. Encara menys quan aquesta critica o la resposta a la critica, es faci fora del raciocini i només es basi per les afinitats emocionals respecte als lideratges de cadascun dels grups o partits.  No té sentit que nosaltres, els que teòricament no ens va ni ens ve qui aconseguirà la independència sinó que el que volem és que finalment s’aconsegueixi, prendre partit per una opció fins l’extrem de sentir-se personalment atacat quan algú la critica.  Hauriem d’escoltar o llegir positivament aquesta critica per mirar de millorar l’entesa entre nosaltres.

Els que no tenim interès personal amb el moviment independentista, ja sigui per la vanitat de ser protagonista o per ambicions polítiques, hem de mirar de tenir el cap fred i no caure al terreny emocional. Hem de mirar de no tenir la pell fina i a la primera divergència sentin-nos atacats o insultats. Perquè no oblideu que aquests que s’erigeixen com a líders, que fan grans discursos i aparentment semblen molt apassionats quan defensen les seves postures dels seus pròpis partits o grups, tenen la pell morta. La tenen ben morta, perquè si no la tinguessin no haurien arribat mai a ser líders.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Diumenge, després d’una setmana moguda, es farà la tercera tanda de la Consulta, tercera si considerem singular la primera votació per la independència a Arenys de Munt. Dilluns la coordinadora ens donarà dades globals de quants catalans hauran votat a favor de la independència del nostre país.

Siguin quins siguin els resultats, aquests són uns fets únics a les democràcies europees i poden de manifest l’inequívoc desig d’una part important del nostre país d’esdevenir un Estat separat de l’espanyol.

Un desig que en un estat democràtic, com es considera l’espanyol, no hauria de ser obviat pels que ostenten el poder. No crec que ho obviïn els estats democràtics del món tot i que la norma és no intervenir en els afers interns dels altres estats.

El problema que es planteja a l’Estat espanyol és el seu grau de maduresa democràtica. Per a mi no hi ha cap dubte que aquesta maduresa és baixa, molt baixa. No entraré a debatre gaire sobre el Tribunal Constitucional i les seves actuacions. Aquest Tribunal no és altra cosa que el reflex de la societat espanyola, no fa altra cosa que interpretar la Constitució, potser no en la lletra estricta però si en el seu esperit actual. No fa altra cosa que dir que els catalans, diguem el que diguem, per a ells no som altra cosa que una part inseparable del poble espanyol i que nosaltres no podem decidir per nosaltres mateixos sinó que la decisió sobre el nostre destí li correspon al conjunt dels espanyols, entre els que per llei vigent hi som. No hi ha altra nació que l’espanyola i tota la resta són eufemismes per intentar definir de manera amable per a nosaltres, a veure si així callem, el concepte de regió espanyola. El Tribunal Constitucional interpreta de manera perfecta aquest sentiment majoritari espanyol i només discrepen en fins a quin punt s’ha de deixar clar en el text i intentar ser amables.

A mi això no em sorprèn ja que ens ho han deixat ben clar durant molts anys. El nostre èxit o fracàs, depèn de qui s’ho miri, ha estat fer que ara ens ho hagin de dir per escrit. A l’Estat espanyol no es va fer una transició democràtica com calia i ara es posa de manifest de forma entenedora per a molts.

Un exemple el tenim quan en una reunió dels “pares de la Constitució espanyola” el president d’Honor del PP, el gran demòcrata Fraga, va dir: El poble no pot votar res que no sigui constitucional, per a això està el Tribunal Constitucional!. Què es podia esperar d’un històric del franquisme, còmplice o executor directe de la repressió franquista i postfranquista? Quina Constitució podia emanar havent gent així?

Tanmateix el problema no és només dels espanyols. També aquí tenim les nostres contradiccions. Les tenim quan organitzem a Catalunya actes en defensa del jutge instructor de la darrera persecució de l’independentisme  català. O fem per que qui l’ataca és el feixisme espanyol més cru, mentre que oblidem que va ser el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg qui va haver de donar raó als perseguits, empresonats i torturats en aquell moment. Si no ho sabíeu, encara teniu l’oportunitat de sumar-vos: Manuel Perona (President de la Assoc. per a la recuperació de la memòria històrica de Catalunya), Rosa Regàs (escriptora), Rubén García Cebollero (escriptor), Juan Marsé (escriptor), Carmen Elías (actriu), Carmen Domingo (escriptora), Isabel Coixet (directora de cinema), Javier Gurruchaga (cantant), Associació d’Estudiants Progresistes, Carles Balagué i Mazón (director de cinema) i Joaquim Oristrell (director de cinema), entre d’altres, donen suport a la iniciativa “Jo recolzo a Garzón”. Serà el 24 d’abril, a 2/4 de set del vespre a la Plaça de Sant Jaume. Segur que tot l’independentisme català serà allà.

Casualment aquells fets foren immediatament abans de les Olimpíades de Barcelona, no fos cas…

I parlant d’Olimpíades, ara a mort Samaranch. Hi ha hagut un gran dol expressat per la classe política catalana, no podia ser altrament. Cert que va voler uns Jocs Olímpics a Barcelona, agraïts. Tanmateix no podem oblidar la seva carrera al servei del Dictador i de la que mai es va penedir. Va ser ell al 1996 l ’home que va canviar les normes del Comitè Olímpic per evitar que Catalunya pogués tenir algun dia reconeixement oficial en l’àmbit esportiu. Volem més contradiccions?

Sorprèn el comportament dels catalans que defensen que Catalunya pugui decidir el seu futur. Sorprenen tantes complicitats amb l’Estat que ens nega la possibilitat de decidir que volem ser.

A mi em deixa bocabadat una frase com “Dret a decidir més en allò que més ens uneix que no pas en el que ens separa. No vull portar Catalunya gesticulant cap a la derrota i el precipici, sinó cap a la victòria. El concert econòmic és un d’aquests temes.” Una frase així em fa llegir-la dues vegades. Com sap l’autor la resposta abans de preguntar al poble? Intuïció, esclar.

Creu l’autor de la frase que algú ens deixarà votar sobre el concert econòmic? No seria una derrota que no ho poguéssim fer un cop proposat? De debò creu que és possible que ens “donin” el concert econòmic? Jo considero a qui ha dit això una persona molt intel·ligent, vagi per davant. Aleshores per què diu això?

Plantejar de cara i de forma irrenunciable una consulta sobre el concert econòmic és un enfrontament que l’Estat no autoritzarà. És que hi ha algú tan estúpid que pugui creuré que no sortiria un “si” aclaparador en favor del concert econòmic? Si no l’autoritzen derrota? Aleshores, quin és el pla B? Potser dir que es referien al que podria fer una orquestra subvencionada.

Sincerament, penso que si algú s’estima Catalunya i vol que els seus ciutadans gaudeixin del millor benestar possible no ho pot dubtar. Només en un Estat català tindrem el que és nostre i podrem decidir de debò. No apostar per aquesta via és dir: no assumeixo cap risc, vaig per la via més segura, això si, tots estarem pitjor.

No s’adonen els nostres polítics que cada dia anirem pitjor? Jo em pregunto si és que sóc curt i no veig més enllà dels meus nassos, però per voltes que hi dono, no veig que tinguem opció de millora relativa. Per deixar-ho clar. La crisi passarà i hi estarem millor, però perdrem pes específic a Espanya i Europa. Anirem endarrere, segur i inqüestionable, avançarem si, però menys i amb més cost. És això el que volen els nostres polítics?

Voldria que m’ho expliquessin, no ho entenc. Em consola no trobar gent sòlida, intel·ligent, no lligada als poder que sigui capaç d’explicar-me d’una manera argumentada els beneficis de romandre a l’Estat espanyol. No seria possible trobar un català intel·ligent, que no cobrés del sistema, capaç d’explicar-m’ho?

Clar, l’única forma que tenen de mantenir el sistema viu els que viuen del sistema és emprar l’argument de la por, de l’impossible. Apel·len al seny català, la prudència: “no sigui que…”. No fan res per moure les coses.

El darrer argument, el més esotèric és dir que preguntar als catalans si volen la independència és dividir-los. Potser no estem dividits? No estem ja immergits en una profunda divisió? El problema no és dividir els catalans, el problema és tenir el valor per enfrontar-se amb l’stato quo. La conseqüència és posar totes les traves possibles per tal que no es pugui explicar el mal que ens està fent seguir lligats a un Estat troglodita. No ens enganyem, mantenir-se en la posició estàtica que estan la majoria dels nostres polítics és negar-nos la igualtat d’oportunitats en defensa d’un país independent.

Però no passa res, com he començat, la Consulta avança i ja caurà el sistema com una fruita madura. No caldrà cap ventada, manca poc temps. Si ells no canvien, nosaltres els canviarem! No els hi queda massa temps.

Amigues, amics, no deixeu de votar, si teniu oportunitat, diumenge, donarem un pas més.

Ah! I no ho oblideu, el 8 de maig us vull a Ginebra. Heu de ser allà perquè explicarem al món el que estem vivint i demanarem la seva complicitat. Parlarem amb un alt funcionaria de l’ONU, farem un pas més. Reflexioneu-hi, tots els fets estan encadenats, un darrere de l’altre, cada acció tomba més l’estaca, fins que caurà. El dia 26, un cop hagi passat aquesta onada de la Consulta, tornarem amb força per difondre Ginebra, no ens falleu, no falleu a la nostra causa de llibertat, ajudeu-nos, encara ens manquen alguns voluntaris i uns pocs diners. En tot: Si sumem, guanyem!

Llegeixo que els rectors de tota Espanya van sortir ahir en defensa del titular de la Universitat Complutense, Carlos Berzosa, després de patir aquest greus desqualificacions de l’equip de govern de la Comunitat de Madrid, amb la seva presidenta, Esperanza Aguirre, al capdavant. Aquests líders de PP van demanar la seva dimissió per acollir i donar suport a un acte en suport al jutge Baltasar Garzón.

Començo per dir que les formes i el fons del que diu i fa Esperanza Aguirre no m’agrada gens, però el rector d’una universitat pública no ha de donar suport a cap jutge. No ens equivoquem, estic absolutament d’acord amb què es jutgin els crims del franquisme, però també que Baltasar Garzón no ha de tenir impunitat per fer el que li doni la gana. Podeu llegir Operació Garzón. Conec algun dels detinguts en aquella època. Van haver de recórrer al Tribunal Europeu dels Drets Humans que l’any 2004 va donar raó als demandants i va condemnar al l’Estat espanyol a indemnitzar-los i a pagar els costos del procés.

Era, teòricament en plena democràcia, quan ser independentista podia portar-te a la presó.

Agafo el que va dir al 2004 Joan Puigcercós: El secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, ha afirmat que aquest veredicte “dona la raó a tots aquells que sempre hem cregut que Baltasar Garzón era molt capaç de perseguir Pinochet on fos però que no ha tingut voluntat d’aclarir els fets del 92”. Puigcercós ha insistit que “tots aquells que sempre han vist al jutge Garzón com una superestrella tenen ara un motiu de reflexió per veure que, pel que fa als fets del 92, no va estar a l’alçada de les circumstàncies”.

Potser cal una mica de reflexió.

Viure vora mar pot ser molt agradable, però té els seus inconvenients: el nivell freàtic.

Tindre’l a menys d’un metre de profunditat del carrer impedeix abocar les aigües pluvials a les clavegueres i comporta patir inundacions cada vegada que hi ha tempesta.

Per molt que els baixos dels edificis estiguin sobre lloses flotants i que s’inverteixi en recobriments impermeabilitzants, l’aigua estancada es filtra tard o d’hora.

Els recobriments s’acaben escardant a mida que l’edifici es va assentant. Cal un manteniment continu.

L’aigua s’acaba acumulant a les parts més baixes i no hi ha decantació que valgui.

Cal instal·lar dues xarxes de bombes de drenatge: una per els punts on entra l’aigua a l’edifici i un altra als punts més baixos on s’acumula de forma natural.

Però no és suficient.

Quan comença la tempesta, la xarxa de les entrades van drenant fins que se’n va la llum. En el pitjor moment. Els rius acaben inundant els baixos i els veïns, impotents, no tenen més remei que esperar a que torni la llum.

Quan es restableix el subministrament del fluid elèctric, la xarxa interior de bombes fa la seva feina, però… l’aigua ja ha arribat a llocs on no hi han bombes.  Aleshores, els veïns s’han d’espavilar i, amb paciència, ajudar al conserje a treure-la.

Aquí és quan entra la “burra”. A pesar del cost de la instal·lació elèctrica necessària i el propi generador, s’acaba aprovant afegir aquest capítol al pressupost del següent exercici.

Per descomptat, les bombes i el generador s’han de provar periòdicament per assegurar el bon funcionament.

Tota aquesta dissertació casolana no és mes que una aproximació a propòsit del deliri que hi ha en el mon independentista respecte dels corruptes, escaladors i cercadors de protagonismne.

Aquests espècimens no els podrem evitar, però sí drenar.

Ara cal anar al Parlament i proclamar la “independència” (sense adjectius ni condicions prèvies). Això sí, amb un bon sistema de drenatge

Fa ja bastants anys, devia ser entre el 1974 i el 1978, no ho recordo, el meu pare, que en pau descansi, va tenir un problema.

El meu pare va nàixer a La Havana al juliol de l’any 1915. Bastant circumstancial. El meu rebesavi, Josep Canela i Reventós, havia nascut a Reus i va anar a Cuba. Allà es va guanyar la vida força bé, consta que era comerciant, i ja de gran, alternava la vida entre Cuba i Barcelona. Va ser un dels membres de la comissió que, sota la presidència de Rius i Taulet, va fer aixecar el monument a Colom, també va ser tresorer de la Junta de l’Ateneu Barcelonès. No penseu, però, coses que passen, les diners de la família van desaparèixer i jo, sense anar més lluny, vaig haver de treballar per poder estudiar.

Bé, on anava, les relacions de la família amb Cuba van seguir i fins la revolució cubana van continuar. Com que l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, quan la meva àvia va quedar embarassada, els meus avis i el seu fill, germà gran del meu pare, van anar a La Havana i allà va donar a llum.

El meu pare va viure sempre a Barcelona, però va mantenir la nacionalitat cubana. Cada dos anys, si no ho recordo malament, havia de renovar el seu permís de residència. Un dia es va quedar sense feina i en anar a renovar el permís a la comissaria de Via Laietana, on aleshores tramitaven aquestes coses, li van dir que sense feina l’expulsaven del país.

Per sort, a través de relacions personals, vaig arribar a un dels responsables d’aquella comissaria i vam fer constar que jo mantenia al meu pare. Pobre de mi, ja casat i amb uns ingressos matrimonials bastants reduïts.

Comento aquesta història personal, ja antiga, per mostrar el tracte de l’Estat espanyol amb els que no tenien el passaport espanyol. Al meu pare, casat amb una dona nascuda al País Valencià, la meva mare, i amb cinc fills nascuts a Barcelona, l’anaven a expulsar d’Espanya per no tenir feina.

Bé, han passat bastants anys, molts, sóc a la UB i he vist passar molts ciutadans d’altres països. No us vull ni explicar els problemes que posa l’Estat espanyol per als permisos als estudiants que venen de fora dels països de la Unió Europea o d’altres molt específics. La dificultat en donar visats, permisos de treball, etc.

Recordo l’any 2002 quan m’encarregava de gestionar un programa de la Generalitat per promoure les Universitats de Catalunya entre els estudiants del món. Un objectiu evident era fomentar l’interès dels estudiants xinesos pels nostres postgraus. Aleshores havia un programa de postgraus en anglès, l’IGSOC, finançat per la Generalitat. Un apunt, les dues coses se les va carregar el tripartit I només arribar. Ara ho volen tornar a inventar.

Però la història no és aquesta. Un dia en una jornada sobre les relacions amb Àsia vaig parlar amb el director General del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que portava el tema dels visats. Li vaig preguntar per què no flexibilitzaven la concessió de visats als estudiants xinesos (com feien Alemanya o França). La resposta que em va donar el “dignatari espanyol “ va ser que no podia ser. Em va dir: fixa’t que no enterren cap xinès, es moren, se’ls mengen i substitueixen la identitat, sempre fan frau. Crec que poc després el van nomenar ambaixador en un país d’Àsia.

És evident que la política espanyola amb la immigració és la no política. Com en moltes altres coses és un no saber comportar-se. Durant aquests anys l’estat espanyol no ha sabut fer més que lleis, papers mullats, que no ha aplicat. Ha fet un “aquí no passa res”. Política “flowers”. I ens volen donar lliçons.

Les coses s’han deteriorat i ens han portat a situacions grotesques. Ara veiem un enfrontament entre l’Ajuntament de Vic i el govern de l’Estat. Una discussió sobre drets i deures basats en papers mullats. Ni justifico ni ataco a l’Ajuntament de Vic, no sé gaire, més aviat gens, d’immigració i no vull dir cap rucada, però em pregunto, amb tota la prudència: té sentit empadronar a la gent i no donar un permís de treball? Què han de fer? Què hem de fer?

Mentrestant, la Generalitat mira La Riera a TV3 i alguna conseller/a diu algun tòpic. Catalunya no és estat, és incompetent. Paciència, un parell d’anys més i ja podrem fer-ho tot.

L’estat espanyol, bressol de l’economia sostenible, aquell que vol millorar les econòmiques europees durant la seva presidència , és un desgavell . Una part d’Espanya encara no ha eliminat els gens feixistes del seus actes. Aquesta afirmació pot semblar carregada de d’algun tipus d’obsessió contra Espanya o una subjectiva propaganda, però posats a explicar anècdotes us comentaré una altra.

Segur que haureu llegit, en un mitjà o altre, que l’Estat espanyol es fa representar per l’àguila, el jou i les fletxes i el lema ‘Una, grande y libre’ a l’Eurocambra. La notícia, fotografia inclosa, s’ha difós aquest matí. Es veu que ahir l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, va presentar una queixa formal al parlament Europeu per l’exposició dels símbols feixistes, mentre que CiU i ICV han anunciat que demanaran explicacions i el PSC s’ha compromès a reclamar al govern espanyol que retiri la simbologia preconstitucional i enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució. Els eurodiputats del PSOE també han demanat formalment avui al president del Congrés espanyol, el també socialista José Bono, que substitueixi la Constitució espanyola amb els símbols franquistes que s’exhibeix al Parlament Europeu, car és un obsequi del Congrés. Els eurodiputats del PSOE han demanat a Bono que enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució ‘amb els símbols constitucionals de l’Espanya democràtica’. Eurodiputats alemanys i italians s’hi han afegit. Una diputada alemanya ha dit que ‘És una catàstrofe que a l’Eurocambra hi hagi un símbol franquista; a Alemanya seria totalment impossible que una esvàstica estigués visible en un edifici així. Sorprèn que Maria Teresa Fernández de la Vega s’hagi mostrat sorpresa i que no en sabés res.

I a mi em sorprèn encara més. Potser alguns recordareu que l’11 de novembre vaig anar al Parlament Europeu (11 de novembre Brussel·les, aviat la independència) a presentar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Era el punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur.

Aquell dia en passar pel gran espai del tercer pis del Parlament, zona que uneix els dos edificis, vam veure dins una urna “el present” espanyol. Estava la vista de tothom i era gairebé impossible no veure’l. Un lloc de pas gairebé obligat pels que es mouen pel Parlament. El per què no es va denunciar aleshores pot ser obvi després d’explicar-vos això. Les fotografies es van fer i, si no vaig errat, la que publica el diari AVUi deu ser d’aleshores.

Em resulta difícil creure que els eurodiputats espanyols no la veiessin i em resulta “lògic” que no ho denunciessin. Si no ho van fer deu ser perquè no els semblava estrany, com tampoc devia semblar res anormal als responsables del Congrés espanyol enviar l’aguilot a Europa com a mostra representativa de la democràcia espanyola.

Per això he dit que una part d’Espanya no ha eliminat els gens feixistes. S’entén i, majoritàriament, es condemna el que va representar la dictadura franquista, però encara es troben massa coses “normals”.

Espanya és intolerant i no ha sabut mai entendre la diferència, ni amb la immigració ni amb els diferents pobles de l’Estat. Ja només crear-se el que, més o menys, s’entén per Espanya, els mal anomenats Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus. Anys més tard Felip III expulsava als moriscs de València. També cal recordar que ja al final del segle XV els reis van haver d’enviar a Catalunya als inquisidors castellans, perquè aquí érem rars i no ens agradava massa el que feia la Inquisició.

Espanya no va entendre mai la confederació i sempre ha volgut eliminar la “diferència”. Catalunya i el català n’és una mostra. No ha entès mai la diferència i no va acceptar l’Estatut sorgit del Parlament català, els propis socialistes catalans col·laboraven en retallar-lo. Aquest no entendre la diferència porta, evidentment, a la secessió, a intentar recuperar els nostres drets.

La democràcia és un concepte difícil d’entendre. A uns els costa més d’entendre que a altres. Les majories no poden aixafar les minories, la democràcia ha de ser entesa de forma diferent. Més encara la majoria d’un estat no pot anar mai contra els drets d’un dels pobles de l’estat, això porta a la secessió, en democràcia, i a l’opressió en altres sistemes.

La intolerància forma part dels sistemes que no respecten les minories, per molt que els vots sembli que ho valen. I la intolerància és quelcom que els catalans estem acostumats a viure. No se’ns tolera, no es tolera que siguem culturalment diferents. M’amoïna, però, que alguns catalans també siguin intolerants, que no sàpiguen veure que hi ha diferents formes de pensar i diferents camins per arribar al mateix lloc.

Per això amics, després d’aquest garbuix d’anècdotes i idees em toca recordar que s’acosta un temps d’eleccions, que no podem permetre que una altra vegada es formi un Parlament unionista, que hem d’aconseguir alliberar-nos.

Molt aviat arribarà la confrontació democràtica i abans hem d’unir-nos per guanyar. Suma Independència és un camí, per a mi el camí, però com que intento no ser intolerant que cadascú camini per on vulgui, respectem-nos els uns als altres, però que ningú no oblidi que:

Si sumem, guanyem!