Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Avui seré breu, perquè deixaré a altres que em saben més, que responguin a aquestes preguntes que em semblen fonamentals.

Aquesta setmana m’he trobat amb tres articles que poden respondre’ns a cadascuna de les preguntes. No és que m’hagi fet les preguntes i per casualitat m’he topat els articles que me les han respost, sinó, que després de llegir-los me n’he adonat, que responien a preguntes que ja fa temps que ens hauríem d’haver fet. La majoria de vosaltres, segur que ja els heu llegit i als que no, els hi recomano que ho facin, paga la pena.

A la primera pregunta, On som? Respon molt bé l’article d’en Salvador Cardús, “Independentisme vs independència“. He de dir que no hi estic plenament d’acord, hi ha coses que no comparteixo. Això no impedeix que no ho consideri una magnífica resposta i que la tinc molt en compta, perquè en Cardús és un autor al que admiro i segueixo molt i no sempre coincideixo amb ell. Però en la gran majoria d’ocasions, per no dir en totes, el temps i els fets li acaben donant la raó. No en va és un dels millors sociòlegs d’aquest país. Llegir-ne més »

Dubtava si parlar o no de tot el festival que s’ha muntat al voltant del fet que Joan Laporta hagi abandonat el subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència. Dubtava pel fet que no m’agrada fer mullader però per contra sempre estic interessat en el debat d’actualitat. A més penso que és una bona ocasió per fer una mirada al trencaclosques independentista.

Els que em coneixeu o m’heu seguit aquests darrers dos anys i escaig sabeu que la meva dèria, la meva il·lusió, és la unitat de l’independentisme i també que en cada moment he anat dient el que pensava. Tant m’era si això coincidia amb uns o amb altres, si agradava o no. Bé preferia que agradés però no em condicionava.

Quan es va crear Reagrupament Independentista m’ho vaig mirar amb simpatia, però tenia el convenciment que, per raons diverses, no aconseguiria agrupar l’independentisme . Les meves raons, potser subjectives aleshores, quan les vaig exposar, van provocar aferrissats atacs contra les meves opinions i, perquè no dir-ho, algun insult.

Vaig criticar el que deien els estatuts de Reagrupament pel que feia a l’elaboració de les candidatures perquè creia que eliminava qualsevol possibilitat de llista oberta. Quins debats al bloc!

Vaig veure amb un cert grat el fet que Joan Laporta pogués ser el cap de cartell de Reagrupament tot i que creia que s’havia de fer amb més gent de l’espectre independentista. Dubtava que Laporta s’incorporés a Reagrupament i seguia insistint en la necessitat d’una obertura.

Quan vaig dir en roda de premsa, el 17 de desembre de 2009, quan presentàvem a l’opinió pública Suma Independència, que calia una organització més àmplia un paraigües que agrupés moviments independentistes, sense personalismes, vaig rebre atacs per totes les bandes.

El aquella mateixa roda de premsa vaig dir que Reagrupament sol no entraria al Parlament. El paraigües el vaig necessitar jo, ja que em van ploure retrets per totes les bandes.

La crisi de Reagrupament va canviar algunes coses, més obertura a llistes, però una pèrdua de suports notable. Va ser una frenada a la seva expansió. Aquesta crisi i el fet que molta gent s’il·lusiona per cada nou projecte però quan surt un altre abandona l’anterior van provocar una pèrdua important de suports.

Joan Laporta seguia desfullant la margarida: si Reagrupament no ve a mi jo aniré a Reagrupament, moralment reagrupat, etc. Molt bonic. Llums i ombres. Jo seguia dubtant. Creia molt positiu que una persona amb el grau de coneixement que tenia l’opinió pública d’ell, encapçalés la candidatura independentista, tot i que creia que alguns rumors sobre la seva ètica, certs o infundats, podien ser negatius i fins i tot dinamitar les seves opcions. Amb tot creia fermament que calia que es formés una coalició (o el que fos) amb la que Joan Laporta sumés esforços amb Reagrupament, però no sol sinó aportant gent d’altres àmbits.

Mentre seguia pensant que la unitat era absolutament necessària. Veia cada dia més lluny que ERC hi participés tot i que ho veia fonamental per no perdre bous i esquelles a les eleccions.

Les coses es van torçar i el 8 de juliol Joan Laporta i els seus no eren a la llista de Reagrupament. Deien algunes fonts: diferències insalvables i personalismes, potser desig de cadira, no ho sé algunes coses i les que sé no em pertanyen. Les coses, però, semblaven obertes i el pacte possible.

Estires i arronses, reunions entre els independentistes liderades pels patriarques del Manifest del 12 d’abril. Arriba el 10 de juliol, sembla que l’independentisme bo té aturador, la gent és al carrer. No ens enganyem, l’independentisme social hi era, però el lligam amb els partits no.

L’especulació no s’atura i a les seus dels partits toquen a sometent, el 10 de juliol fa canviar alguns discursos i estratègies. Vet aquí que de cop i volta, miracle, apareix Laporta envoltat d’actors que abans ni es parlaven entre ells com no fos per fer-se retrets. La veritat és que no em va agradar gens ni mica, hi vaig veure una mà negre i vaig pensar que el que pretenia era la divisió de l’independentisme i la cerca de cadires: prioritat la cadira. Vaig pensar que a Joan Laporta l’havien entabanat. Una opinió que molta gent no comparteix però que mantinc des d’aleshores i que els fets posteriors no me l’han fet variar.

Òbviament vaig trobar indecent que aquell grup utilitzés les sigles de SI que havíem popularitzat amb Suma Independència. Vaig considerar que no tenien ni un bri d’ètica. Naturalment res no m’ha fet variar d’opinió. Hi ha la possibilitat que ens trobem algun cop defensant el mateix però no desitjo de cap de les maneres que els que van protagonitzar això arribin mai a un càrrec públic. De fet, he recolzat, amb els meus companys de 10Mil les seves iniciatives recents, però això no es contradiu amb el que suara he esmentat. Encara més, si el país demana pactes, ajudaré, no pretenc cap divisió, pactaria amb el dimoni per la independència.

Vaig dubtar que arribessin junts a les eleccions, massa galls al galliner. Em vaig equivocar. Deixo de banda totes les especulacions, ofertes, reunions frustrades, les guerres fratricides. També les errades estratègiques d’uns i altres. No és ara el que m’interessa. Cadascú s’haurà format la seva opinió. No pretenc convèncer a ningú, cadascú que pensi el que vulgui.

El resultat electoral ja el coneixeu, campanyes de diferent categoria. La de Solidaritat per la Independència va ser molt bona i la figura de Joan Laporta van propiciar un resultat acceptable. Reagrupament fora i un daltabaix d’ERC. Mal resultat de l’independentisme.

Com era obvi, les relacions entre els membres de Solidaritat per la Independència no podien durar gaire. Com he defensat, Joan Laporta això de la unitat s’ho creia i va errar. Per què ara fa el pas que ha fet? Hi ha qui diu que per ganes de figurar, etc. Jo no m’ho crec. Li calia? Segur que no serà alcalde. Personalment penso que defensa de debò la unitat. Sembla que s’ha reunit amb Joan Carretero. Portabella, Carretero, Laporta. O millor, ERC, Reagrupament i Joan Laporta perquè a hores d’ara Democràcia Catalana ningú sap ben bé que és. ERC, o millor Portabella, intel·ligent. No m’atreveixo a dir gaire sobre Reagrupament, veig sincera la posició de Joan Carretero. Imagino que pensa que si la cúpula d’ERC canvia, tot està obert. Crec que ha de seguir com a associació i cercar la unitat.

Joan Laporta calculador? No ho crec. Frívol? potser sí. Arrauxat? Segur. En tot cas els seus moviments provoquen alteracions en el sistema. Ara els que van aprofitar-se del seu nom el tracten d’empestat. De moment els ha alterat algunes coses. Solidaritat Catalana per la Independència ja no es presentarà a les eleccions a Corts Valencianes.

Què passarà? Solidaritat per la Independència té gent intel·ligent, aniran intentar sotragar el Parlament, molt bé. Passaran les municipals i entrarem en una nova situació.

CiU seguirà especulant amb el dret a decidir, una de cal i una d’arena. Això durarà una temporada. Ajudaran a consolidar l’independentisme si fan el que preveig que faran, però no lideraran l’independentisme. De totes formes, tret que les coses canviïn molt, sense CiU no hi haurà independència.

El PSC potser tindrà algun sotrac. Alguna escissió nacionalista? No ho crec. Potser alguns marxin. Més veus independentistes es faran sentir, però Iceta, Zaragoza i els seus ho tenen tot ben lligat.

Iniciativa, Verds, etc. es dedicarà a estudiar quin pinsos fan que els excrements de vaca contaminin menys, temes d’interès, però no es mullarà gens ni mica ja que la fraternitat mundial impedeix prendre segons quines decisions. Sí a favor de l’autodeterminació però poca implicació en la mobilització.

La clau de volta de tot plegat és ERC. Si ERC fa els deures i es renova, si s’acompleixen els desigs de la militància, sens dubte la ERC renovada serà el pla de paller de l’independentisme en els propers mesos. És evident que una gran part dels simpatitzants d’ERC i, també, dels militants estan decebuts amb el que ha fe ERC amb el capital dipositat, però també és cert que culpen a la direcció i segueixen estimant les sigles. Si ERC és capaç de renovar-se tornarà a recuperar el paper que no havia d’haver perdut mai.

Aviat ho veurem. Si tot això passa, si ERC torna a ser ERC i no Esquerra, si recupera un paper més central i s’obliden dels discursos ideològics obrint els braços a opcions socialdemòcrates, ERC es recuperarà.

Crec que comentaris com els de Ridao: “Aspirem no només a aglutinar l’independentisme polític sinó a fer una opció atractiva per la gent d’esquerres, cansada dels partits tradicionals“. No són ara els més adients. És ben evident que ERC no és de dretes, no li cal insistir en això. Al meu parer, com a independentista extern, dels que es va alegrar al 2003 dels salt endavant d’ERC i que creia que seria una peça clau per moure CiU a l’independentisme, torno a reivindicar el paper central d’ERC en el món independentista.

Com deia, són opinions, tant de bo en les dolentes m’hagi equivocat i tot hagin estat mals pensaments meus i encerti en les bones i la unitat de l’independentisme, sota els principis ètics i la generositat sigui el que ens espera. Si això és així, la independència arribarà ben aviat.

Aquesta darrera setmana, dins del món independentista, el tema estrella i del que més se n’ha parlat, ha estat que la formació que lidera en Joan Laporta, Democràcia Catalana (DC) no formarà part de la coalició amb què va aconseguir la seva acta de diputat junt amb tres companys més i que ara tornen a reactivar per presentar-se a les pròximes eleccions municipals.

El motiu és senzill i ve d’antuvi. El primer dia que vaig tenir notícia de la formació de SCI i vaig veure la foto dels tres personatges principals de l’”artefacte”, us prometo que la primera frase que em va venir al cap va ser, “Tu quoque, Brute, fili mi“, vaig tenir la certesa de com acabaria tot, però també vaig comprovar que en això no era gens d’original, perquè érem molts els que pensàvem el mateix. Llegir-ne més »

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

Després de seguir durant molts anys tot el moviment independentista, moltes vegades mes de fora que de dins, he de concloure que encara estem igual que fa trenta anys, un moviment polític amb escassa incidència social a l’hora de recollir vots malgrat que la penetració del sentiment de la necessitat d’independència cada dia a anat creixent, especialment aquests últims anys. Moltes vegades des de dins ens preguntem el perquè; perquè quan es veu la necessitat aquesta no es tradueix en vots? Serà que el poble “indepe” es poruc? Serà que el poble “indepe” realment no desitja per avui mateix la independència? Serà que estem acostumats a viure (no a conviure) amb Espanya i ens fa por fer la vida sols? Serà que avantposem qualsevol cosa a la independència i que aquesta queda per l’últim?. Potser totes aquestes preguntes tenen una certa part de veritat i els “indepes” som una mica tot això; ara! Per que no ens preguntem mai: Que fem nosaltres perquè la gent no ens voti?, es clar, com que ens presentem sota la paraula independència ja resulta que tots els independentistes ens han de votar!.

Aquests últims dies assisteixo estorat, bocabadat i esmaperdut a l’espectacle que ens està oferint SI, anteriorment ho vaig fer al que ens van oferir RI, anteriorment a Nd’E i el BEAN, i així fins al principi dels temps, des que el mon es mon (quasi bé) els catalans ens barallem amb d’altres catalans que volen coses significativament més semblants al que desitgem nosaltres que no pas els de altres llocs amb els quals no ens barallem tant; ja al segle XV la biga i la busca van ser dos bàndols polítics que la seva estratègia era preferentment anar en contra de l’altre, si l’un deia blanc, doncs l’altre negre i així s’aconseguia que el que deia blanc es refermés més en la seva blancor i llavors el del negre desitges més negror que mai… i així ens van les coses als catalanets des de llavors que aquestes “maniobres” contra nosaltres mateixos ens van portar a vendre la nostra pàtria a l’enemic castellà amb la peregrina idea que aquest sempre seria menys enemic per Catalunya que un propi català.

Avui llegia a El Periodico un article dedicat a SI, guerra del sector Laporta versus sector oficialista, i tutti quanti, estan organitzant un sarao de mesures colossals que està sotragant l’únic partit (o coalició) independentista amb representació parlamentaria. És del genere tonto, més aviat imbècil, donar-li munició a l’enemic per que aquesta ens perjudica molt mes que la que pot generar ell. I no fem altra cosa que fabricar aquesta munició i posar-la en mans del espanyolistes per que ens destrossin sense fer cap esforç, tota la feina els hi fem noslatres. Quan els “indepes” que ens voldrien votar veuen això i llegeixen el que està passant, convenientment magnificat, això si, se’ls en van totes les ganes de votar a “una banda” . Si amics meus, per que sempre s’ha dit en esport que és molt diferent un equip  a una banda, i es clar, la gent prefereix equips i no bandes, i a l’independentisme polític, fins el dia d’avui, només fem que generar bandes, potser no en sabem més, o potser les ànsies ens perden.. i potser a alguns les ànsies de poder o de reconeixement els perden. Tenir ànsies de poder o de reconeixement en política no ha de ser necessàriament negatiu o dolent, el mal bé quan aquestes treballen en contra del propi projecte, i això (treballar en contra del nostre projecte) els independentistes ho fem magistralment, segurament en l’independentisme polític, actualment encara no hi han interessos massa espuris (en una opció no majoritària es difícil de trobar-ne) però si demostrem rancúnies, odis i enemistats irreconciliables o quasi bé; i aquestes diferències no solen ser polítiques (cosa que tindria una possible solució) son diferencies “de pell”, de baixa qualitat però d’alt nivell. També hi trobem ànsies de figurar, pretensions de lider carismàtic i tendència a intentar engolir tot allò que es consideri minoritari en relació al propi projecte. Estem demanant als espanyols que respectin les diferencies… i nosaltres? Ho fem? Segurament el poble en general si ho fa, però el moviment polític “indepe” no tinc gens clar que ho faci.

Així no anirem enlloc, si per comptes de sumar restem, no assolirem allò que perseguim, senyors “líders” “meta líders” i “para líders” deixeu-vos estar de collonades com diria en Josep Pla i aneu a lo practic, mes endavant ja us barallareu per la poltrona si tanta gracia us fa, però si seguiu actuant així no en tindreu cap per la qual fer-ho.

Visca la Pàtria

Avui he tingut l’oportunitat de llegir la nota de premsa, la presentació, del darrer baròmetre d’opinió del CEO. Com sempre, les dades no estan cuinades i per tant els percentatges directes són poc indicatius de l’evolució del vot. Per exemple, al baròmetre anterior recordaven haver votat CiU el 25,4% i PSC el 27,7%. En aquest recorden haver votat CiU el 22,3% i PSC el 27,9%. Resulta que ara votarien un 24,4% CiU i un 14,2% PSC, fa tres mesos, CiU un 25,3% i PSC un 14,2%. Aleshores hi havia només un 2,3% de diferència entre els que recordaven haver votat PSC i els que els que creien haver-ho fet per CiU. Ara la diferència és d’un 5,6% més. Qualsevol pàrvul veu que la diferència ha de ser menor per poca fidelitat que tinguin els antics votants socialistes. Doncs bé, resulta que llegeixo això: “L’enquesta posa de manifest que ‘la gent comença a moure’s', segons el director del CEO, Gabriel Colomé, que considera ‘normal’ que CiU baixi un 0,9% respecte a l’anterior baròmetre, ja que ‘estava molt a munt perquè portava molt de temps fent campanya sola i ara tots els altres estan en marxa i comencen a equilibrar-se els espais electorals’.” Per fer-se creus del grau de manipulació al que es pot arribar. Jo no interpreto res, llegeixo. Naturalment qualsevol indocumentat pot treure la conclusió que les opcions de CiU són aparentment millors en aquesta enquesta que en l’anterior. Podeu anar mirant, fidelitats, etc. i ho veureu.

Amb tot algunes dades si són indicatives del pensament dels catalans. Com sempre, es demostra que les preguntes tenen una component política. La pregunta “En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació (amb Espanya)? Creu que Catalunya hauria de ser…” Té com a opcions de resposta: Una regió d’Espanya, Una comunitat autònoma d’Espanya, Un estat dins una Espanya federal, Un estat independent, No ho sap, i No contesta. Evidentment costa, per a una persona “normal” decidir algunes coses. Per què no pregunten el que interessa? Amb aquestes preguntes, les respostes donen per a mil interpretacions segons el color del mitjà. Davant d’un 30,9% que diuen Un estat dins una Espanya federal i un 25,2% que diuen Un estat independent, un mitjà ens diu “És a dir, el 56% dels catalans volen un Estat sobirà, ja sigui dins d’una confederació a Espanya o directament a Europa”, sense saber distingir el que és un estat federal d’una confederació, que són coses ben diferents. Ningú no ha preguntat res sobre confederació ni sobre Europa. La pregunta senzilla hagués estat si en un referèndum hagués votat independència o no. Fa por la pregunta?

Si ens fixem en els partits nous o menors, Reagrupament i el de Laporta, veiem que en aquesta onada Laporta obté un 1,7% dels vots, majoritàriament a Barcelona, mentre que no hi ha dades sobre Reagrupament, cosa que vol dir que està per sota de l’1%, segons Colomé un 0,9%. A l’anterior a Reagrupament li atorgaven un 0,6% i no es preguntava pel partit de Laporta. D’una a l’altre es veu una lleugeríssima i no significativa millora de Reagrupament i un millor resultat de Laporta. Tampoc massa espectacular, segons això, podria entrar al Parlament? Potser si però cap èxit.

Jo tinc poca fe en aquestes dades quan fan referència a partits petits, però si volen dir que les dificultats per entrar al Parlament els partits nous són, en aquest moment, grans.

Mentre mirava tot això pensava que l’operació, voluntària o involuntària: “anul·lem l’independentisme” està tenint èxit. Si no ens refem, un augment significatiu de la consciència d’estat propi, després del 10 de juliol, es correlacionarà amb una suma de diputats independentistes menor de la que era. Té raó Som Notícia quan diu: Un 20,3% dels enquestats se senten només catalans i un 25,2% volen un Estat català, però la immensa majoria d’ells no opta per votar opcions independentistes. Per què? Ja he parlat de fidelitats i d’altres coses, però una part important ve donada per l’absurd comportament de l’independentisme en el seu conjunt.

Veient tot plegat només puc que entristir-me. Laporta podria obtenir entre 2 i 4 diputats i Reagrupament cap, sempre segons extrapolacions del Baròmetre. Cap alegria, un fracàs. Si la cosa fos a l’inrevés pensaria igual. Un fracàs. Ara lluitem i si un treu 4 i l’altre cap, alguns se n’alegraran, però penso que l’alegria més gran la tindran els que no volen la independència. Col·lectivament hem rebaixat els objectius. Un grup de patriotes, Acte de Sobirania, ha posat en marxa la campanya Vot Nacional per a la Independència, per animar al major nombre de persones a votar i a fer-ho a favor de la independència de Catalunya. L’objectiu és aconseguir que almenys 68 diputats electes estiguin disposats a votar-hi a favor des del Parlament català.

Crec que Joan Laporta s’ha equivocat. No entro en cap valoració sobre capacitats o incapacitats, sobre cap dels líders, sobre les seves errades i encerts. Només dic que si realment es vol ajudar a fer créixer l’independentisme no es pot treure una opció nova tres mesos abans de les eleccions quan tothom demana la unitat. Jo crec que Joan Laporta podria haver aportat molt a una opció consolidada, però així no ho farà. Pot obtenir vots, si, però en conjunta haurem perdut força. Una cosa és negociar per tenir més o menys pes en una candidatura, l’altre és provocar que es trenqui el ja per si dividit espai independentista. Estimar al país implica també renúncies i pactes. Ara cadascú està on creu millor i competim. Malament. El dia 29 de novembre caldrà cosir moltes coses, esperem que ambdós des de dins del Parlament.

Malgrat tot jo no llenço la tovallola, segueixo creient que si hi ha intel·ligència, en campanya, i feina, l’elector independentista entendrà les coses i sumarem. Definir bé el problema és el 50% de la solució, enunciem-ho, reflexionem i redreçarem algunes coses, queden tres setmanes, heu de fer molta feina perquè

Si sumem, guanyem!

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrari apostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmplice d’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Veient el que veiem els del CCN ha fet una jugada prou intel·ligent, han dit que només donaran suport econòmic a la candidatura independentista “millor posicionada per assolir la màxima representació parlamentària”. Aquesta és una manera de pressionar i és la única opció que a hores d’ara es pot prendre, veient com dues de les candidatures s’esbatussen i es roben la cartera. Un servidor de vostès modestament pensa el mateix: Fins que no hi hagi una sola candidatura (a hores d’ara ja no penso ni tan sols en que sigui unitària) res de res. Si finalment anem tots separats a eleccions doncs molts serem uns votants més i votarem allò que ens sembli, millor. Crec que és la única opció que ens deixen els que no podem decidir res, doncs per molt que ens impliquem i ja els hi hem dit per activa i per passiva, no hi ha res a fer. Altra cosa serà seguir col·laborant i creant noves iniciatives que treballin per assolir el que els de dalt es neguen a fer. Ara com ara penso que el més intel·ligent es esmerçar els esforços en recolzar iniciatives com el CCN, gent intel·ligent, que no s’està d’orgues i que va per feina. Està molt be intentar una candidatura unitària i jo fins ara he estat per la feina, però a partir d’ara queden poques possibilitats d’assolir-la doncs el temps se’ns tira a sobre, per tant el que queda es que si no s’aclareixen campi qui pugui i a esperar a unes altres eleccions a veure si se’ls ha passat la càrrega hormonal de mascles alfa, acostuma a passar que una bona rebolcada electoral baixa els andrògens fins a límits insospitats. Potser serà millor així, ja es diu que massa galls dins un galliner… tant de mascle alfa en els nostres partits independentistes no pot ser bo.

Com que jo no participo en les converses de mediació per assolir una candidatura unitària puc parlar tranquil·lament i els puc dir als senyors Carretero, Laporta, López Tena, Uriel Bertràn, etcètera que estan donant un espectacle lamentable, els del SCI per intentar robar-li la cartera a Reagrupament i apoderar-se descaradament de l’acrònim “SI” quan ells son “SC” o si vols “SCI”, de SI ja n’hi ha un d’anterior a ells, també fent crítiques velades a Reagrupament en tots els seus actes i intentant reforçar-se en el debilitament d’aquests en comptes de dirigir les seves forces cap els veritables enemics i contrincants. Senyors de SCI s’han equivocat d’enemic o nosaltres ens equivoquem catalogant-los d’independentistes, ara encara no es hora de veure qui la te mes grossa, es hora de debilitar l’espanyolisme i el regionalisme col·laboracionista, cosa que vostès diuen que tenen tan clar. Que fan doncs disputant-li la parròquia a Reagrupament? per comptes de dirigir-se a CiU o ERC que malgrat i dir-se independentista ja veiem com ha actuat fins avui. Si CiU i/o ERC abracen la declaració unilateral d’independència per la propera legislatura benvinguts siguin, sinó disputar-li’s el vot perquè els seus impediran la independència i CiU ja ho ha deixat ben clar que de moment res de res, de moment el concert econòmic, si un concert de trombó i flauta que ens donaran a Madrit, aquests son babaus o ens en prenen a nosaltres, mes aviat crec que el segon. Doncs fort cap a CiU que ells tenen molts vots nostres, eh Senyor López Tena? O es que li fa mal atacar als seus? I deixeu de fer de rabosa en galliner propi, i mentre li robeu les gallines li aneu tirant floretes a l’amo.

Al senyor Carretero perquè ja fa mesos que parla d’unitat però només pensant amb en Laporta i bloquejant qualsevol altra intent d’acostament que se li ha fet des d’altres bandes i si el qui ha bloquejat aquestes possibilitats no ha sigut ell directament, cosa que desconec, si que ho han fet persones molt properes, per tant si més no, pecat d’omissió. I en el pecat li ha anat la penitència, el seu únic referent d’unitat, el Godot que tant esperava li ha posat les banyes amb una altra parella, acostuma a passar quan deprecies tants cops la no tan maca (aparentment) per quedar-te amb el bombó i finalment aquest de tan sol·licitat com està acaba inclinant-se per un altre pretendent. A veure si n’apreneu tots plegats!!, uns perquè només volen ballar amb la més bonica i els altres perquè estan tan pujats en el seu ego que no s’adonen que el bombó s’està fent tan insuportable en la seva egolatria que no s’adona que del ball li marxaran no tan sols els pretendents sinó fins i tot els músics, i haurà de ballar sola (que ja és el que desitja) però sense música, i veurem llavors si es capaç de trobar el pas de la contradansa sense entrebancar-se.

Quina pena!! Pobre Catalunya!! amb tants enemics dins i fora i els que diuen defensar-la només fan que atacar-se i barallar-se entre ells, per petites misèries, deixant en pau als nostres enemics o als que sense ser enemics tampoc fan res per alliberar-la. Tot queda en mans d’iniciatives de la societat civil que després intenten capitalitzar els partits. Apa aneu-se robant la cartera els uns als altres en comptes de fer pactes de no agressió i caminar de veritat cap a l’alliberament nacional.

De tota manera veient com van les coses potser si que al final quedarà una sola candidatura, no serà unitària, però si serà única. De totes maneres penso que entre germans les coses mai haurien d’anar així, per a mi tots son iguals, no per que un sigui més alt, mes ric, més llest o mes guapo és més germà que els altres, a tots els hem d’estimar per un igual, potser ho fa que no tinc germans.

Visca la Pàtria

Amics lectors com vaig anunciar al meu bloc personal fa uns mesos, he decidit no continuar escrivint sobre la política catalana i els seus autors. Ho vaig fer per no provocar amb les meves paraules discussions entre els independentistes. Però he fet algunes excepcions  i ara avui en faré una altra. Estic segur que provocaré alguna discussió, però que quedi clar, que la meva intenció és justament reflexionar sobre els impediments que poden impedir la creació d’una candidatura al Parlament la màxima unitària que proclami unilateralment la independència. D’entrada demano perdó per la meva manera d’expresar-me, sóc conscient que utilitzó paraules fortes i molts cops, sense que realment sigui la meva intenció, fereixen.

Fa un any i escaig en mires de crear justament aquesta candidatura va néixer l’associació Reagrupament Independentista. Amb molta il·lusió, treball i també amb desenganys, milers de catalans hem mirat de bastir aquesta associació per poder fer la candidatura. És va cometre alguns errors d’innocència política, que jo mateix alguns cops hi vaig caure de quatre potes, quan es va semblar que es volia equiparar certs aspectes de la regeneració democràtica a la consecució de la candidatura. Es va barrejar aspectes com les llistes obertes amb l’organització de la candidatura, quan no s’hauria hagut de fer, primer perquè  és una variant del sistema electoral de representació proporciona i no pas per triar una candidatura dins d’una organització, però també perquè com miraré d’explicar, poden arribar a ser un handicap per aconseguir els objectius de la candidatura.

A finals del setembre de l’any passat, vaig tenir una discussió amb l’Enric Canela quan vaig explicar-li com havia quedat la ponència política de Reagrupament Independentista respecte a la candidatura. L’Enric que al principi de Juny semblava que es reagruparia, va decidir no fer-ho finalment, perquè malgrat compartia plenament l’estratègia del Joan Carretero, creia que ell podria externament aconseguir més facilment que altres grups polítics acabessin apuntant-se a la candidatura que volia fer Reagrupament.  Per això em va dir que havia un problema per aconseguir-ho quan es deia a la ponència política de Reagrupament que la candidatura podria ser una llista o una coalició, però que havia de ser triada per una votació en llistes obertes. Em va posar l’exemple que si Laporta fes un partit propi o fins i tot ERC, i volguessin fer una coalició amb Reagrupament, no era lògic que és sotmetessin a una votació només pels militants o associats de Reagrupamenta on es triaria l’ordre a la candidatura ?  Qui érem els reagrupats per decidir l’ordre de la candidatura en nom dels altres militants o associats de les altres formacions polítiques que volen fer una coalició amb nosaltres? Realment això era un impediment per fer coalicions.

En aquell moment, jo encara pensava que la crida de Reagrupament  seria escoltada per tots els independentistes siguin del partit que sigui i entrarien en massa a Reagrupament. Al final pensava que podriem arribar a tenir prou representativitat dins del moviment independentista per poder votar en llistes obertes la candidatura final. També pensava que dins de Reagrupament no es farien capelletes entre col·legues que mirarien que els primers de la llista fossin dels seus. Pensava que tothom premiaria l’objectiu d’independència per sobre les ambicions personals. Santa innocència!!.

Però per desgràcia havia vist ja abans de l’assemblea del 3 d’octubre que per part dels que s’encarregaven provisionalment de la comunicació i del desplegament territorial de Reagrupament, certes actituds que em recordaven al pitjor que havia vist a ERC. He estat militant d’aquest partit durant 18 anys, un partit que té els Estatuts més democràtics i republicans que un es pot trobar a Europa dins dels partits parlamentaris. Hi ha llistes obertes amb assemblees comarcals per escollir qui anirà a la candidatura al Parlament, encara que l’ordre ho tria l’executiva. Hi ha un Consell Nacional a on estan representats proporcionalment el territori, els càrrecs polítics i  la militància. El Consell Nacional que cada tres mesos supervisa i ratifica les decisions d’una Executiva que també ha estat votada per la militància a una assemblea general cada 4 anys. Malgrat tots aquests aspectes tant democràtics, he vist com a assemblees comarcals, sortia més d’un cop escollit primer un candidat mediocre abans que d’altres més ben preparats, només perquè estava avalat per la direcció nacional o comarcal. Jo mateix he rebut més d’un cop el suggeriment del responsable comarcal sobre qui havia de votar i qui no. He vist com companys que es volien presentat al Consell Nacional o a la candidatura, eren sotmesos una campanya de desgast fins fer-lo plegar només perquè no era de la colla que manava a la direcció comarcal o local. Tothom sap que l’executiva del Puigcercós fa el que li dóna la gana, perquè té col·locats en els llocs estratègics la seva gent. Gent que hi és perquè espera rebre els favors promesos per part de la direcció. Un dels favors més apreciats és estar ben a dalt en la candidatura per poder ser diputat al Parlament de Catalunya.

Per això vaig trucar a la Rut Carandell i li vaig explicar que l’Enric tenia raó amb el tema de les llistes obertes era un problema per fer coalicions i també la meva preocupació del que havia començat a veure dins de Reagrupament. La Rut em va contestar que era cert que el punt de la ponència respecte a la candidatura no era del tot clar i podia donar diferents interpretacions. Em va dir que no necessariàment era dolent perquè això donava joc a poder fer pactes si calia. Em va remarcar que l’urgent ara era fer l’assemblea per poder-nos constituir com a associació i creixer en associats. Més endavant ja canviarien si fos necessari aquest punt de la ponència per aconseguir per exemple que Laporta o un altre prou potent,  entrés per ajudar a aconseguir millorar la possibilitat de la candidatura. Era el nostre objectiu aconseguir fer-la i que a més fos la més potent per poder entrar al Parlament i dinamitar la situació actual per fer possible un canvi que ens portés cap a la independència.  Pel que fa a les meves males sensacions respecte com actuaven algunes persones internament a Reagrupament, em va dir que també li havia arribat per altres costats la mateixa informació. Em va dir que quan la Junta Nacional de Reagrupament fos constituïda, ho posaria sobre la taula per mirar de tallar d’arrel aquestes actituds, abans que es podrís tot. Però ara la prioritat era fer l’assemblea i créixer amb associats.

No cal que continuí amb la història, tots sabem que la crisi del gener a Reagrupament fou justament perquè alguns ja havien fet les seves capelletes posant la seva gent en els llocs claus. Aquesta gent, ja tenia amanyades certes assemblees de districte i comarcals. La votació des llistes obertes era l’excusa perfecte per aquestes persones per frenar l’entrada d’altres candidats de fora.  No cal ser gaire intel·ligent entendre com s’ho fan, si ho has vist ja a ERC.  Les llistes obertes per triar l’ordre no garanteix una llista competent i potent. Més aviat una llista endogàmica.

Però també l’excusa de la llistes obertes, provoca una barrera difícilment franquejable per fer coalicions com deia l’Enric. Tota organització té dret a escollir la seva llista com vol i si vol fer coalició amb una altra, són els  dirigents de cadascuna qui han de negociar els termes de la coalició i l’ordre en la llista és el principal objectiu d’aquesta negociació. Aquests dirigents han estat escollits pels militants o associats democràticament i tenen tota la legitimitat per negociar l’ordre a coalició. Si en canvi una llista d’un grup o partit ha estat triada l’ordre per votació dels seus associats o militants, difícilment es pot canviar aquest ordre incorporant altres noms d’altres grups o partits, ja que aquests no hauran estat votats pels mateixos associats o militants. Sempre qualsevol dels escollits pot protestar i negar-se a sortir de la llista perquè té l’aval de l’assemblea que la votat a ell personalment i no pas la Junta o direcció.

Les llistes obertes és per mi, un handicap per fer una candidatura, sigui coalició o no. Les llistes obertes són útils per les eleccions i no pas per escollir l’ordre de la llista d’una candidatura. En alguns països europeus, les llistes obertes són per escollir el diputat que representa un territori electoral, normalment petit i que ha de treballar per defensar els interessos dels electors d’aquella petita circumscripció electoral. Però jo em pregunto, la candidatura que volen triar tots els independentistes és per anar al Parlament a fer política autonomista defensant les polítiques regionalistes que ens deixa fer l’Estatut, als electors de les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida?

Tant costa creure que el que importa és proclamar la independència i una vegada s’ha aconseguit, es fa unes noves eleccions amb noves circumscripcions i aquí si que hi estic totalment d’acord s’han de fer amb llistes obertes. Però per la candidatura unitària per proclamar la independència no és necessari i encara menys  ha de ser un impediment per fer una gran coalició o una candidatura més forta i potent.

Ja estic cansat d’excuses per no anar junts per proclamar la independència. Primer uns em diuen que no volen fer coalició amb Reagrupament perquè no som prou d’esquerres, altres perquè no som prou ecologistes i ara surten uns que diuen que no ho volen perquè no pensen negociar amb ningú que no sigui sotmès a una votació per llistes obertes a la seva assemblea.

Qualsevol excusa per impedir que hi hagi una sola candidatura i a sobre tots ho fan demanant la unitat. Té collons la cosa.

Al loro!, que no ens embauquen !!.

Endavant les Atxes!!

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

Després de complicades discussions el dilluns al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme, entre tots els que havíem participat en la reunió del dia 14 en les que havíem començar a bastir algunes línies de treball prometedors, cal tenir present la transversalitat ideològica dels assistents, vam veure com a l’endemà es presentava la Solidaritat Catalana per la Independència.

La meva primera reacció va ser d’una certa sorpresa per la forma i contingut del comunicat emès per Solidaritat Catalana per la Independència i, sobretot, per la seva manca d’oportunitat.

Sé que no em resultarà fàcil explicar el que penso sense generar el rebuig d’alguns dels que em pugueu llegir, però, en fer aquesta explicació, crec que faig el que és més correcte. Sempre he intentat donar les meves raons del meu comportament públic respecte als afers de l’independentisme i ara ho tornaré a fer.

Durant aquests mesos he intentat mantenir una línia coherent basada en un únic principi: la independència de Catalunya és possible si tots anem junts acceptant que per la independència la transversalitat és necessària, posant per davant la independència dels aspectes ideològics. A això cal afegir-li el necessari respecte dels uns als altres. Sempre hi ha grans i petits però el gran ha de ser més generós, respectar al petit i considerar-lo un igual.

Deixeu-me recordar que si no em vaig apuntar a Reagrupament, en un moment que ningú parlava de Joan Laporta, malgrat la proximitat ideològica i la coincidència de plantejaments amb Joan Carretero, va ser perquè creia que era necessària una unitat més àmplia i que a això podria col·laborar més des de fora que des de dins. Veia aleshores la necessitat d’unir altres grups al projecte i destaco Catalunya Acció. Creia que això era possible, com creia que sense Reagrupament la candidatura no seria sòlida. Durant el temps que ha passat des d’aleshores i gràcies a la Consulta he conegut molta més gent d’ideologies no tan properes que considero totalment necessària. Han passat moltes coses des d’aleshores però en això no he canviat gens. O potser si eixamplant el meu camp de visió una mica limitat pel desconeixement d’alguns sectors importants del moviment independentista.

Alguns direu que aquesta unitat transversal només es pot donar a les novel·les i potser tindreu raó, però m’he guiat, o ho he intentat, per aquests principis. Tampoc sóc tan ximple com per pensar que el “tothom” inclouria a tothom, sempre algú és descarta per voluntat pròpia, i tampoc crec en la generositat absoluta.

Ara hem arribat al punt en que tenim la crida a apuntar-se a Solidaritat Catalana per la Independència. No sé en què acabarà, si tindrà èxit o no, si serà bona per Catalunya o no. Tant de bo ho sigui.

Jo de moment, però, no m’hi adhereixo i resto a l’espera de l’evolució de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Hem signat un compromís. També espero l’evolució personal dels promotors de la crida a la Solidaritat.

Intentaré aclarir el darrer punt.

Aquest projecte està liderat per tres persones. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. El primer, Joan Laporta, és una persona que crec necessària per a un projecte d’aquestes característiques. Penso que no té experiència política i que li cal gent honrada i desinteressada al costat que li pugui donar suport polític. Sóc dels que cerc un encert que hi sigui: és conegut, valent i s’ha manifestat com un patriota de pedra picada.

Sobre Alfons López Tena i Uriel Bertran haig de dir que els conec més. No negaré ni de l’un ni de l’altre la seva feina, més encara la reconeixeré com a valuosa en el procés inacabat de la Consulta. Tampoc negaré les seves aportacions a l’independentisme, seria fals i injust. Ells, juntament amb Joan Laporta, han convidat a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència a CDC i a ERC, juntament amb d’altres grups. Fins on sé, aquests dos partits, així com les CUP i Reagrupament, no s’hi han adherit i estic ben segur que no ho faran. Ells sabien que CDC i ERC no ho farien, però està molt bé la crida. Jo també l’hagués fet. Òbviament ja han obtingut el rebuig i / o menysteniment encara que no per escrit.

De moment podeu llegir: I els partits parlamentaris han anunciat públicament que rebutgen la crida, però no han contestat a les cartes que els demanaven una reunió formal per parlar-ne. A Bertran, li dol especialment que no hagi respost ERC, per això ha passat al pla SMS, en resposta a un primer SMS de Ridao que l’interpel·lava en privat sobre el projecte.

Cal recordar que fa pocs dies la Mesa del Parlament, coherent amb el que havia fet altres vegades, va rebutjar les propostes que ells mateixos li havien presentat. I això va passar després del 10 de juliol! Més clar, l’aigua.

Jo tinc els meus paràmetres. Quan em vaig trobar en una situació semblant vaig presentar la meva baixa a CDC després de 25 anys de militància (veure Renúncia). Normalment sóc més flexible amb els altres que amb mi, però tampoc tant.

La meva opinió és que per ser creïbles i coherents, després del comportament de la Mesa del Parlament, havien de haver-se donat de baixa dels seus respectius partits. Vaig pensar, potser ho faran. Ara veig que hi ha un rebuig públic dels seus partits a la seva crida i de moment no s’han donat de baixa. Potser esperen una resposta escrita? Penso que no hi serà. Jo no puc confiar en algú que està proposant una candidatura que s’haurà d’enfrontar amb la del partit que milita. Més encara, un d’ells és diputat i ha estat triat per ser candidat al parlament. Ho veig surrealista. No faré cap valoració d’interessos ni judicis de valor, em limitaré a mantenir la meva coherència. Senzillament, esperaré i fins que el projecte m’inspiri confiança no em plantejaré adherir-me. No es pot servir a dos amos alhora. Quan s’hi donin de baixa m’ho repensaré i actuaré en funció del que acordem a la Conferència Nacional del Sobiranisme.

Mentre, continuaré amb el meu compromís de treballar al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Potser les coses evolucionin positivament, ho desitjo de debò, i d’aquí pocs dies ens trobem tots junts.

Necessàriament, pel bé del país, hem de sumar perquè només: Si sumem, guanyem!