El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Normalment perquè una reacció química es realitzi, primer hem d’afegir els reactius. Els reactius són molecules que tenen afinitat per unir-se per formar noves molecules. Però previament cal trencar l’enllaç quimic que les uneix per poder-se ajuntar. Per fer una reacció química, s’ha de posar  la quantitat adequada de reactius i posteriorment afegir l’energia necessària per poder trencar els enllaços químics. Una vegada trencants, els àtoms o molècules resultants s’enllacen de manera diferent entre ells, donant peu al producte final. Alguns reactius, tenen els enllaços químics tant debils, que a vegades no cal energia, només posant-los en contacte ja reaccionen , normalment explosivament. Però la majoria de les reaccions químiques necessiten energia per trencar els enllaços. A mesura que anem afegim energia al reactor o recipient a on tenim els reactius, els enllaços químics es tornen més inestables fins que es trenquen en nombre suficient per precipitar la reacció. Però hi ha una altra manera de fer una reacció química entre reactius no explosius, a on no cal afegir energia, és quan la reacció es dóna gràcies a un catalitzador.

La wikipedia ens diu que en química, un catalitzador (del Grec: καταλύτης, catalytēs), és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química, però que no es consumeix en la reacció. El catalitzador fa que alguns enllaços químics dels reactius s’afebleixen permetent la reacció per produir el producte final. Els catalitzadors permeten fer la reacció molt més depressa i sense necessitat d’incrementar l’energia.

Si fem una analogia amb la lluita per la independència de Catalunya, podem dir que els reactius serien els votants catalans i els partits independentistes. El producte final, serien el nombre d’escons escollits corresponents a parlamentaris disposat a votar a favor d’una proclamació unilateral d’independència al Parlament. L’energia per fer la reacció, seria tot els fets que ajuden a conscienciar als votants catalans que cal la independència.

Està clar per mi, que l’èxit de les manifestacions de la PDD el 2006-2007, la manifestació de Brussel·les del 7 de març de l’any passat, i finalment la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J amb un milió de catalans cridant independència pels carrers de Barcelona, són injeccions d’energia increïbles per la reacció de la independència. Però aleshores com és que no es dóna la reacció?

La resposta és que ens manca un dels reactius: Una candidatura o partit, a on l’altre reactiu, és a dir, els votants, pugin reaccionar, és a dir, dipositar el seu vot.

El reactiu corresponent als partits polítics que fins ara hi havien, està desgastat per culpa de l’erosió i la capa de rovell, en forma de corrupció, de tant d’anys d’estar a la mercè del corrosiu marc autonomista espanyol. Per això l’aparició de Reagrupament Independentista l’any passat, com ara l’aparició del partit del Laporta, Democràcia Catalana, són reactius nous que no pateixen cap grau de desgast.

Però aquests reactius nous, si són utilitzats per separat, pot fer que no acabin de tenir prou massa crítica per poder reaccionar amb la majoria dels votants. Aquests votants, si no troben un reactiu a on reaccionar, ràpidament es refredaran, i no reaccionaran (abstenció) o bé reaccionaran amb un dels reactius ja existents que menys erosionat estigui (CiU).

Ambdós reactius nous tenen un enllaç fort que en forma de lideratge els cohesiona. Reagrupament Independentista està cohesionat gràcies al lideratge del Joan Carretero i Democràcia Catalana, quan es materialitzi, serà cohesionada pel lideratge del Joan Laporta.

Per poder reaccionar amb la majoria de votats, cal que ambdós reactius, RCat i DC, és sotmetin a un pretractament o reacció freda, que agafi un format que permeti arribar a més votats. És tracta de fer una candidatura conjunta. A diferència de la reacció principal d’independència a on l’energia, que dóna les manifestacions o actes independentistes, és imprescindible per donar moral i convicció als votants perquè votin per la independència, per la formació de la candidatura conjunta caldrà utilitzar un catalitzador per donar una reacció freda que no desgasti els reactius previs, com si passaria si s’escalfen massa en una reacció sense catalitzador. No ens convé de cap manera que cap dels dos lideratges es trenqui. Per això necessitem un catalitzador que permeti tant a RCat amb el Carretero com per a DC amb Laporta,  que s’ajuntin, sense que es trenquin els seus lideratges respectius. No és tracta de fer un producte totalment nou o diferent al que havia. Cal que el producte final de la reacció sigui una suma i no serveix que sigui una mera substitució d’un per l’altre.

Una vegada aquesta candidatura conjunta que suma sigui una realitat, segur que altres reactius més petits prèviament existents, també s’ajuntaran gràcies a la força que irradiarà. Aquí també es pot incloure alguns polítics independentistes, que fins ara segueixen recalçant les formacions polítiques parlamentaries o bé dels que pugin sortir de la candidatura dels promotors de la Conferència Nacional pel Sobiranisme que s’està mirant de bastin a partir de les formacions extraparlamentàries. (En el moment d’escriure aquest article no sé que es dirà a la conferència de premsa entre l’Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta, però està clar que si no és per dir que aposten per la candidatura que ha de proclamar la independència, no entendré de què van)

La qüestió més important ara, és quin serà el catalitzador que provoqui que ambdós lideratges s’ajuntin ràpidament per fer la candidatura?

Per mi, ara mateix, paradoxalment i encara que semblin tot el contrari, són les enquestes que donen majoria absoluta a CiU, deixant fora del Parlament a la candidatura independentista sigui d’un o de l’altre.  Malgrat penso que estan manipulades, són un avis pels navegants. Segur que això obligarà tant al Joan Carretero, però sobretot al Joan Laporta com el darrer d’arribar, de trobar la formula per anar junts en una sola candidatura conjunta. Joan Carretero ja té enllestit la feina i Reagrupament té una candidatura potent i plena de patriotes disposats a donar-ho tot per proclamar la independència. Joan Laporta, encara no té , ja no la llista de candidats, sinó que no té encara afiliats o militants del partit que fa quatre dies que ha creat. Una vegada en Joan Laporta tingui quelcom tangible per poder oferir a la candidatura a part d’ell, aleshores s’ha de aconseguir la coalició que el món independentisme demana.  Ambdós líders han dit reiteradament que seria absurd no anar junts. Per això, una vegada en Joan Laporta presenti els seus credencials, el catalitzador de les enquestes negatives donarà presa a que s’arribi a un acord.

Per l’altre costat, el fet de què CiU estigui a punt d’obtenir la majoria absoluta, fa que aquesta coalició no proposi cap full de ruta per la independència, malgrat es donin les condicions que l’Artur Mas va donar com a imprescindibles per apostar-hi. Unes condicions, que les dues darreres enquestes, fetes per mitjans de comunicació gens favorables a les tesis sobiranistes, donen ja que la majoria dels catalans aposten per la independència.

Potser quan la candidatura conjunta de l’independentisme, sigui prou forta i visible perquè a les enquestes baixin les perspectives d’aconseguir la majora absoluta, CiU paradoxalment decideixi apostar per fi descaradament per la independència. En aquest context, no dubteu que l’obtindríem segur en poc mesos, tal com ha passat a la resta dels països del món que han esdevingut un Estat independent. En aquest cas, el catalitzador que hauria aconseguit la independència seria la coalició conjunta dels independentistes.

Endavant les atxes!!

Nota: Com sabeu, vaig decidir no opinar sobre els actors de la política catalana pel bé de la unitat per aconseguir la independència i em refermo ara més que mai. He mirat de no qualificar ni criticar cap dels actors mentre escrivia la meva reflexió. He mirat de fer una descripció fent una analogia. Cal que els lideratges dels grups o partits independentistes, igual que tots nosaltres,  siguem molt curosos fen valoracions o extreure segons quines conclusions precipitades, perquè això seria com posar aigua a la reacció que podria provocar una explosió que ho desballestés tot el que s’ha construït fins ara, o bé, que refredés la temperatura imprescindible per poder provocar la reacció que doni suficients escons per aconseguir la independència.

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

• Sopar per la unitat independentista 1a part
• Sopar per la unitat independentista 2a part
• Sopar per la unitat independentista 3a part
• Sopar per la unitat independentista 4a part
• Sopar per la unitat independentista 5a part
• Sopar per la unitat independentista 6a part

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!

La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

E-noticies va fer un magnífic seguiment (Èxit del sopar “per la unitat independentista”, “Catalunya és una colònia”, Un exalcalde del PSC demana la independència, amb diferents vídeos, crec que 12). Gràcies Xavier Rius.

Finalment, Joan Laporta, ens havia dit que hi seria, no va poder ser al sopar. Van considerar que abans de presentar públicament Democràcia Catalana no era prudent assistir-hi. A més, cal tenir present la complicada setmana, de tots coneguda, de Democràcia Catalana en les seves negociacions amb Reagrupament. Amb tot també hi va haver representació del seu equip.

A l’acte, en un clima d’unitat, vam intervenir, en aquest ordre: jo mateix (Suma Independència), Carles Mora (Reagrupament), Josep Manel Ximenis (CUP), Jose Maria Minguell (Conferència Nacional Sobiranista), Santiago Espot (Catalunya Acció / Força Catalunya) i Joan Blanch (en representació del “consell de savis” de la Conferència Nacional Sobiranista). Els parlaments, curts, unitat, amb pocs matisos diferencials.

Molt important el fet que tots parléssim un llenguatge coincident en els objectius. Com sempre dubtes, en algunes intervencions al final del sopar, de com fer-ho. En això cal ser optimistes. El dia 14, Moisès Broggi. Heribert Barrera. Oriol Domènec, Agustí Bassols i Joan Blanch i en el seu nom Josep Maria Minguell, ens convoquen a les entitats independentistes a una reunió per tal de cercar els mecanismes per tenir una candidatura independentista única per a les properes eleccions. Això ho hem d’aconseguir aquest mateix mes. No cal que tinguem la llista elaborada, però si els acords de quins i com. Jo crec que cada vegada es va agafant més consciència, per part de tots, que si no sumem ningú no entra al Parlament, per famós que sigui o per molts dies que faci que estigui fent camí. I si entra serà testimonial. Tenir una representació independentista semblant, en nombre de diputats, a la de Ciudadanos no m’interessa gens ni mica.

Hem de seguir aquests propers dies treballant dur, no és fàcil però cada vegada els actors s’estan adonant de la seva feblesa si no se sumen a un projecte comú. I un projecte comú no és una llista d’un grup espurnejada amb algunes persones alienes. No, no és això. Cada dia més companys m’ho diuen i m’ha animen a seguir per aquest camí

Nosaltres, Suma Independència(apunteu-vos), no ens mogut de la nostra posició. No volem pactes “menors”, volem la gran coalició i per això també ens abocarem en la Conferència Nacional Sobiranista.

Ens cal un Parlament independentista i ple de persones valentes. Només cal mirar quin és l’escenari que ens espera. Avui tothom s’haurà pogut adonar de l’insult que el Tribunal Constitucional ha fet al nostre país. Els socialistes ens voldran convèncer que això és cosa del PP, però no, els socialistes són còmplices i culpables d’aquesta situació, el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Si haguessin volgut un estat federal, el tindríem.

Potser ara alguns més s’adonaran que voler convèncer a Espanya i de voler pactar un Estatut era una imbecil·litat. Potser alguns haurien de fer un acte de contrició democràtica i marxar a casa, retirar-se de la política d’una vegada. En política quan un fa l’imbècil se’n va a casa. Haurien de deixar pas a persones dels seus partits que saben que per guanyar, que vol dir tenir un país lliure, cal arriscar. Qui no arrisca no passa de la mediocritat. Assolir el poder en un poble conquerit no és res més que mediocritat anestesiant. Jo estic fart de polítics que ens volen anestesiats.

Potser ara alguns més veuran que Espanya ens vol encotillats, dependents i ben espanyols. Potser alguns més sabran que un objectiu és degradar la nostra llengua, sotmetre la nostra nació, etc. Quin fàstic!

En aquest context ens calen polítics generosos, intel·ligents i valents. Capaços de dir que aquesta sentència no la pensem acatar i que marxem. Disposats a ser, si cal presos polítics i esperar que l’Europa civilitzada els rescati. L’enfrontament existirà. Potser alguns hauran de veure que això no és una qüestió de seients al Parlament, es tracta d’una altra cosa més seriosa i compromesa. No és un joc, es tracta d’una renúncia compromesa, que haurà de ser col·lectiva perquè que la millor manera d’atacar el problema és “tots a una” La rebel·lió pacífica d’un poble encapçalada pels seus polítics.

Ara amics meus, cal veure quines són les persones intel·ligents, generoses i valentes disposades a la lluita, perquè caldrà donar la cara. Hi són, en conec unes quantes, però cal lligar-les al projecte comú i que molts que es creuen tocats pel dit de Déu, que només fan que posar entrebancs, acceptin que les coses ha de ser així. No hi ha altre camí.

Si tingués el do de decidir, en dos dies tindria la llista i de ben segur que no seria per treure’n profit personal.

Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

En tant que els independentistes sense representació Parlamentaria, ara per ara, ens hem de decidir per a una via o altre, entenc que estem en un compàs d’espera, i per tant emplenaré aquest espai avui, en fer una ràpida radiografia de com està tot plegat.

Després de la última gran guerra els vencedors i els perdedors varen decidir que en el futur no es matarien més, van refundar l’Imperium que des de les hores hauria de governar-se des de “l’Economia”, van fer plans a tal efecte i varen posar en marxa tractats econòmics de gran abast com a primeres mesures per tal de confegir un “nínxol” cohesionat en el Futur més immediat. (tot això és aquí, exposat suscintament de manera planera).

Quan a Hispània es va morir el Dictador, i es varen fer les maniobres oportunes i necessàries, varem ser acceptats en el Club.

D’ençà, Espanya ha tingut un creixement espectacular, però, ai però, insostenible o inharmònic si us agrada més. El creixement sostingut d’emissió de deute públic, més el deute privat, a traves dels bancs i caixes, més les quantioses “subvencions” europees (alemanyes), han fet el miracle, però, ai però, per comptes d’esmerçar tot aquest deute en procurar una “adaptació creixent”, preparant la gent amb un ensenyament de qualitat, desenvolupant la recerca i habilitar-nos en capacitats tècniques i científiques, infraestructures eficients, per comptes d’això, hem fet un camí contrari, totxo, i turisme d’espardenya, mà d’obra sense qualificar, amb una classe política ineficient subvencionada i sobre dimensionada, més Estat, les administracions públiques gestionen el 35% del PIB, com a Alemanya, és prou clar però, que Espanya no és Alemanya oi?, amb tot Alemanya retalla per a tot arreu, però incrementa la despesa en ensenyament i I+D, ves per a on!, altament significatiu.

Els Alemanys s’han hagut d’empassar la immigració Turka, per raons “Històriques”, els Francs s’han hagut d’empassar la immigració Magrebí per a raons Històriques, els Anglos el mateix amb els ciutadans de la Comonwaelt, però els ecspanyolos (!?), a banda dels Saharauis …, a sobre demanem “papeles para todos” i el govern accepte “legalitzar” a tot hom, barra lliure … en els darrers 15 anys Ecspanya ha estat a la cua d’Europa en el índex de productivitat, no cal dir res més.

Bé, resumint, que aquests que manen, han de fer front a un munt de “reptes” que evolucionen fora de la seva capacitat de “control estricte”, ( demanda mundial creixent d’energia, i també d’aigua, etc.) i no estan per a romanços, volen un nínxol “cohesionat i disciplinat”, i ara ens venen a dir: “Senyors espanyolos vostès, tots solets, fent us de la seva capacitat (o més aviat incapacitat manifesta) de decidir, han estat 25 anys de festa, vostès no tenen ingressos suficients per a tornar el seu deute, per tant, si saben el que els convé, vostès seran pobres duran molts d’anys” .

Si no fem bondat, passarem a ser un protectorat econòmic, o ens fotran fora d’un cop de peu al cul.

I, mentre, la nostre classe Política que fa (?).

CiU diu que vol ser com Holanda i que vol el concert econòmic… no sé si riure o plorar. El company de Bloc, el bon amic Joan P. ha retratat tot aquest disbarat de manera magnífica en els dos últims escrits que ha penjat en aquest Bloc, només apuntar que lligats de peus i mans com estem, ningú no podrà desenvolupar cap “política” substantivament diferent, i per tant, mentre no ens deslliurem, el camí cap al desastre calamitós està garantit.

El PSC, … noi, de veritat, aquests son una colla de “killos” i “freakis” d’allò més maldestres. Amb tot el que hi ha, es dediquen a subvertir les normes institucionals per tal d’acorralar al enemic a batre, fan política de pati de col·legi, tristíssim, practicant un totalitarisme irredempt, els seus socis de ICV diuen que tenen un peu a les institucions i un altre al carrer, retallen i fan vaga, son collonuts, talibans a la catalana … bé, només quatre pinzellades, al menys de moment, no mereixen més.

Home, ERC, aquests sí que mereixen un capítol a banda. Tenen el morro més gran que he vist mai, ni la Celia Cruz. Diuen que espitgen … sense comentaris, també diuen que faran un tercer Tripartit, sempre i quan els socis es comprometin a fer un referèndum per a la Independència, jo passo d’ells, però mentre jo passo, ells es dediquen diuen a fer “Estat”, “ambaixades” i “plans de cooperació”. I em diuen que “la Immigració ÉS Poble Català”, així mateix, com ho sentiu, i son Poble Català perquè son pobres, i això es veu que ens vincula com a “classe social” per damunt de qualsevol altre consideració.

En fi, de moment … ho deixaré aquí.

Amb tot, el “nou ordre” basat en la socioeconomia, que es pensava superador de velles disputes, no ha aconseguit fer net i l’arrossegament dels conflictes derivats de la IDENTITAT, que revifen ara per tot en el vell Impèrium.

Belgium, el cor de la Europa moderna, es debat en un conflicte identitari prou significatiu, Bèlgica no és cap perifèria. En els països Europeus es debat la conveniència d’acotar el fenomen de Transculturalització que es deriva tan sí com no de la immigració massiva, mentre a Europa, en els seus països més “civilitzats”, revifa amb força tot això, a Ecspanya i també a Catalunya vivim encara ancorats en “dogmes de Fe”, transvestits d’un “prêt a porter” “demodé” i inútil.

Occident, es va veure frenat en molts aspectes, per la necessitat, deien sovint com a excusa, de la inefable “estabilitat Política”, però es veu que la Vida és una dinàmica força inestable. Catalunya és una realitat radicalment Inestable, i tots els esforços del establishment polític per mantenir una estabilitat política a ultrança, encotillant-nos en velles receptes doctrinàries o no, NO servirà de res, sinó és per retardar i retardar, empitjorar i empitjorar, la calamitosa inestabilitat congènita Catalana.

El Futur passa indefectiblement per a l’assumpció d’un Estat Català Sobirà en una comunitat internacional que comença a entendre que el Futur passa per a la revolució del coneixement. 

Dues coses per acabar.

1-      Amb tot això, m’agradaria que el pacient lector, se’n adonés de que aquells personatges tan nostrats que sovintegen en la nostra geografia política justificant-ho tot, qualsevol cosa i en qualsevol moment, amb l’argument de “l’estabilitat política” com a condició “sine qua non”, s’han quedat sense aquest recorrent argument, perquè la inestabilitat Catalana a passat a ser intrínseca, i ja no te més solució que fer una passa endavant amb determinació, perquè l’estabilitat només la trobarà en l’assoliment d’un Estat propi.

2-      Vull reblà el clau, palesant la enorme responsabilitat que tenim tots plegats, i que només TOTS PLEGATS podrem donar solució a aquesta gran responsabilitat Històrica, i és per això que emplaço especialment al senyor Jan Laporta, a que surti a l’arena política amb grup propi, i faci una crida a tothom per tal d’endegar una Candidatura Única per a la Independència de Catalunya.

Si Sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Les eleccions del FC Barcelona ja són aigua passada. Ha guanyat per majoria acaparadora el candidat favorit per l’establishment . Un establishment que té interessos per desfer l’empremta de catalanitat del  club. Ells en diuen que sota el mandat d’en Laporta, el Barça s’havia polititzat, però això és la mateixa trampa quan els espanyols diuen que nosaltres som els nacionalistes i ells en canvi no.

En Jan Laporta era un outside d’aquest establishment i només gràcies als èxits sense precedents esportius i de gestió del club, com també al caràcter fort i de líder que té,    ha pogut acabar el seu mandat.

Jan Laporta durant tot el seu mandat ha hagut d’afrontar-se a molts reptes que a qualsevol persona l’hauria enfonsat. A part de redreçar un club arruïnat i esportivament perdedor, cosa extraordinària, també ha hagut de defensar-se de les traïcions internes. Primer el propi Rosell que fins aquell moment era un dels seus millors amics. Sandro volia fer fora al Txiqui i al Rijkaard , a part de cobrar comissions pels traspasos de certs jugadors. Després pel seu propi cunyat que el va enredar amb el seu passat franquista. Més tard amb Soriano i Ingla que li van voler fer el llit aprofitant la moció de censura orquestrada per l’establishment i per acabar pel mateix Godall quan era l’escollit per continuar al seu legat. No parlem de les denuncies judicials que ha patit, incloent una que ha fet que al final perdés un any de mandat.

Al final tot aquesta erosió  ha fet que sortissin 2 candidats (per mi Benedito era un submarí del Rosell,  i crec que aviat el veurem a l’executiva del Barça) que volien seguir el model que ha fet del Barça un equip campió i reconegut internacionalment.  En canvi per l’altre costat havia una sola candidatura que representava tot  l’establishment junt. Aquesta candidatura hi anava no només els menys catalanistes i regionalistes, sectors de PSC-PSOE i PP, sinó que també hi anava CiU amb alguns d’ERC, suposo per despit o per por que Laporta recollirs massa suport per la seva aposta política.

Ja sabem com a acabat la història, ha guanyat per golejada el candidat d’un Barça d’estil nunyista i provincià. Tot això amb el suport d’alguns partits i sectors sobiranistes catalans.

Per mi això és un avís per navegants del que pot passar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi veig algunes similituds del que li ha passat al Jan Laporta amb el que ens ha succeït a Reagrupament i les traïcions internes que ha patit Joan Carretero. També amb la força dels mitjans de comunicació per atacar al Laporta per qualsevol patinada o sobretot amb la moció de censura, a on van fer-hi carnassa amb ell, hi veig similituts amb l’orgia de sang i fetge que els mitjans de comunicació van esgrimir durant la crisi del passat mes de gener amb Reagrupament. Ara, igual que va succeir amb el Laporta i el seu candidat durant la campanya, hi ha un buit informatiu a les activitats que Regrupament està fent, malgrat quasi cada dia es fa un parell o més d’actes i dijous inaugurarem la nova seu al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Però el que em fa més basarda i ho veig amb molta preocupació,  és com també igual que al Barça, malgrat la majoria, per no dir tots, dels independentistes que tenim clar que la proclamació de la independència de forma unilateral és l’única forma aconseguir la independència, al final, no serem capaços d’articular junts una candidatura unitària. O pitjor encara, després de tant discutir i demanar la unitat, es presentaran per separat dues o més candidatures amb les mateixes propostes si fa o no fa.  Més o menys igual que han fet Ferrer i Ingla a can Barça.

Ja sabem com han acabat aquestes dues candidatures. Si haguessin anat junts o al menys només hagués sortit una, encara que no anessin tots junts, potser haurien tingut possibilitats. Però dividits no hi ha res a fer.

A Catalunya, només una candidatura ha de sortir i demano generositat pels qui per la raó que sigui, no surtin a la candidatura que es visualitzi que té més suport i més possibilitats de reeixir, que al menys no intenti anar pel seu compte creant la seva pròpia. Per mi, si ho fa,  em mostrarà importar-li més la seva ambició personal d’anar en una candidatura que l’objectiu d’aconseguir la independència. Però també  em demostrarà que és un estúpid, perquè al final, si els independentistes anem dividits, serem escombrats igual que ha succeït a can Barça.

Espero que serveixi de lliçó les eleccions del Barça i el proper 10 de juliol, si no hi ha cap canvi de darrera hora, a l’assemblea de Reagrupament al Palau de congressos de Catalunya es materialitzi aquesta candidatura prou unitària i transversal que tingui possibilitats de fer forat i provocar la reacció que ens porti a la majoria per poder declarar la independència al Parlament

Endavant les atxes!!

Aquests dies no paro de rebre preguntes sobre com van les converses per tal de crear una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions nacionals que, probablement, se celebraran el 28 de novembre.

No m’agrada tirar pilotes fora, però és evident que les converses no es poden explicar sempre, no per mi, perquè no sóc l’únic propietari, l’altre interlocutor pot desitjar quedar, de moment, al marge. Particularment sóc amic de la màxima transparència, però tampoc és bo donar informacions públiques de les coses. Allò que diuen. No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat. Això no ha estat obstacle per tal que en algun cas hagi fer alguns comentaris personals sobre alguns aspectes de l’activitat que estem desenvolupant.

Si us puc dir que no hem estat quiets. En aquestes darrers deu dies hem tingut més contactes que en els cinc mesos anteriors. Avui faré un article molt curt on us donaré les meves impressions d’aquests.

Una pregunta general: què farà Joan Laporta? Una altra: Laporta i Reagrupament aniran junts?

Algunes impressions obtingudes de diferents interlocutors davant la proposta d’una candidatura unitària independentista: il·lusió i ganes, escepticisme i a veure-les venir, cal esperar a veure que fa Joan Laporta, hem de fer coses urgentment i estar preparats, val més esperar quatre anys més que equivocar-se, hem d’esperar a què Joan Laporta declari que vol fer, no podem excloure a ningú (ben entès que sigui demòcrata), etc.

Opinions a gust de tothom sobre la idoneïtat dels diferents candidats.

Un denominador bastant comú: cal intentar-ho però no podem fer el ridícul, el que es faci fer-ho bé.

Una altra opinió bastant general, que com sabeu comparteixo: No s’hauria de fer res sense Reagrupament.

Molts estan d’acord amb la proposta de Suma Independència de constituir una candidatura amb noms coneguts i compromesos en els llocs de les llistes sense possibilitat d’obtenir escon per així demostrar el compromís públic a la candidatura unitària. Amb tot alguns opinen que per fer això cal saber quins seran els primers noms. Vénen a dir, per posar el nom cal saber darrere de qui. Tenen raó.

D’alguna manera la unitat s’està gestant, però difícilment acabarem de consolidar-la fins que Joan Laporta parli. Uns a favor, altres en contra, tots pensen que si es fa alguna cosa abans, ell que ell faci hi afectarà. En serà protagonista.

De moment, doncs, cal anar tendint ponts entre els que estan més allunyats i teixir una xarxa de complicitats que ens permeti desembarcar ràpid d’aquí unes setmanes.

He dit tot el que puc dir i ho he fet amb l’ànim de dir-vos que estem per la feina, que les converses no han estat xerrades de cafè, que s’ha involucrat gent significada del país.

També que hem de tenir paciència. Entenc que tingueu presa, però segur que no en teniu més que jo.

Tant de bo la propera setmana puguem dir molt més. Espero que al vespre d’aquest dissabte ens veiem a la Plaça Urquinaona, al parlament o a l’Arc del Triomf. Allà hi seré si Déu vol.

Si sumem, guanyem!