Avui, malgrat el resultat ja esperat de la votació del projecte de llei per la independència, escric amb una gran esperança doncs constato que malgrat la “realitat” política que vivim la qual ens dona alegries i desenganys (mes d’aquests que d’aquells) avui se m’ha confirmat la realitat de la societat catalana i més concretament de la societat barcelonina, aquesta que tants acusàvem d’espanyolista i els resultats de la consulta ja s’ha encarregat de desmentir amb uns quasi bé equiparables als aconseguits a la Catalunya més “catalana” que podríem trobar. Barcelona i la seva societat està madurant a passos gegantins en la seva concepció de la nació.

Tot això bé a tall d’una reunió de treball a la que avui mateix he assistit i en la qual, en un intermedi, ha sortit el tema del nostre alliberament nacional arran de “les consultes” i de lo cansats i esgotats d’aguantar Espanya que estan molts que fa uns anys podíem catalogar de catalans sense gaire més trets catalanistes que ser del Barça i pari vostè de comptar, d’aquells que et deien que això de la independència era fer volar coloms i alguns d’ells et podien contestar que també eren o se sentien espanyols, doncs ells son nascuts fora d’aquí o els seus pares son espanyols (com els d’en Duran i Lleida). Alguns em preguntaven, ja que es de coneixement general la meva ideologia nacionalista radical amb solució independentista, si creia que ho aconseguiríem aviat i jo els animava dient-los-hi que si, que això està al caure si apretem entre tots una mica més. Gent que molts d’ells son, o eren, votants socialistes i que avui s’han desenganyat, doncs em comentaven que es consideraven socialistes però que ja no els tornarien a votar perquè no hi ha realment un partit socialista veritablement català i el PSC només és el PSOE a Catalunya i per aquí ja no hi passen, i això no els hi deia jo, això sortia d’aquells que fins fa poc votaven socialisme sense diferenciar el sentit nacional del seu vot… i avui si que ho fan!. Alguns callaven encara, és cert, però ja no gosaven badar boca doncs no tenien cap argument per oposar, us prometo que fa anys, o mesos, el panorama hagués sigut molt diferent, oposat segurament. I això és tret de la societat barcelonina real, treballadora, la gent del carrer i no dels polítics, periodistes ni intel·lectuals.

Alguns comentaristes interessats han criticat els resultats de la consulta per la independència a Barcelona, la realitat és que ningú s’imaginava el gran èxit que han aconseguit aquests patriotes amb el seu treball i la bona resposta de la ciutadania, amb medis precaris s’ha aconseguit una participació del 21,37% del cens de la ciutat (basant-nos exclusivament en el cens d’electors), amb unes votacions dilatades en el temps, si, però amb uns medis molt precaris, una organització modèlica, una actitud impecablement democràtica, però amb molt poca “propaganda” a favor de la participació, sense rebre paperetes a casa, sense “bonificar” el vot amb hores de treball pagades i no realitzades i sense propaganda institucional. Ja veuríem amb aquests condicionants els resultats que tindrien moltes de les eleccions oficials algunes d’elles no massa reeixides malgrat el vot bonificat i la propaganda institucional incloses.

El dimarts de la setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una reunió o trobada de SCI, organitzada pel comitè de la comarca de La Noguera que feia d’amfitriona d’altres comitès de comarca de la província de Lleida, per tractar principalment de les pròximes eleccions municipals i a on hi havia el parlamentari Uriel Bertran.

Vaig tenir l’oportunitat de fer més d’un parell de preguntes a l’Uriel sobre assumptes que volia conèixer.

D’aquesta reunió hi ha quatre coses que m’agradaria comentar.

-Primer, fa dies que he vingut mantenint que la presentació de la proposta de llei de la declaració per la independència al Parlament era un error. Una precipitació que ens podia sortir molt cara. Fins que aquesta no tingui el recolzament de CiU, no sols perdríem la votació, sinó que ho faríem per una vergonyosa diferència.

Però l’explicació de l’Uriel, em va servir per donar-me’n compte que no és cap desencert. De moment està admesa a tràmit i ara cal saber administrar el temps. El “quan”, quan és debatrà aquesta proposta de llei. En saber trobar el moment oportú. Llegir-ne més »

D’ençà el 28N han passat moltes coses però hi ha coses que no canvien.

Fa algunes setmanes vaig escriure un post que és deia “Les dificultats dels canvis”, i quan més i més coses van succeint més clar constato les grans dificultats que tenim per a canviar. Avui dissabte he llegit un article d’en Ferran Requejo en el Ara titulat “Cervells mandrosos”, recomanable.

 Es veu que el cervellet no vol problemes i està entrenat, per a nosaltres (of course), a obtenir “satisfacció” per sobre de qualsevol altre cosa encara que fos més convenient i més alliberadora. Ens fem adeptes de solucions emocionals immediates, així repetim i repetim i repetim, i el nostre cervellet es va fent més i més rígid, dur, opac, i va perden flexibilitat i ductilitat, i capacitat crítica.

 Aquest és un tema seriós, amb tot però, és bo de veure que els primers en concitar aquest capteniment son els ens polítics, a Catalunya al menys.

  CiU ha arribat al govern amb una promesa de propòsit, “La transició Nacional”.  Això sí que fora un grandíssim canvi, si no fos que tan sols una xica millora en ensenyament o en la reducció del dèficit ja foren una passa en el camí del transit “nacional”, davant d’aquesta laxa ambigüitat, ens situen el llistó de la exigència en articular una majoria social que s’aplegui en la demanda d’un nou pacte fiscal, equiparable al concert econòmic, amb l’Estat espanyol.

  Aquest és un canvi real, perquè bé que hauran de posar en valor i damunt la taula el fet Nacional de Catalunya, bé que hauran d’enfrontar-se al Estat espanyol en defensa dels nostres drets Nacionals, el que no ens diuen és quin abast tindrà aquest enfrontament, si serà un prec, un cop de puny damunt la taula, un ultimàtum o que. El que és, però, més important, és saber que faran quan fracassin, continuaran dient-nos que un 30% de la ciutadania de Catalunya, o el percentatge que sigui, se sent espanyol i vol continuar sent espanyol?, continuaran tenint al Poble Català segrestat en mans d’una minoria?.

És a dir, que ara per ara, tot i haver fet un gir, un canvi, aquest és massa minso perquè tot i posar damunt la taula el tema Nacional, sabem, ara per ara, si no hi més canvis, que ho faran condicionant sempre el nostre capteniment i transició Nacional al que digui España, el que sabem ara per ara és que el canvi consisteix en discutir amb l’amo, no alliberar-se’n, que fora tot un altre cosa i un canvi substantiu, de soca-rel.

 El canvi real que ens està proporcionant el govern de CiU és ara per ara administratiu, canvi de primers auxilis “in extremis”. Tot i així no falten les veus que repeteixen obstinadament mites falsaris que venen a dir que si anem malament és per culpa dels neoliberals i les seves idees.  Aquests i d’altres mantrams i jaculatòries que formen part del pinso pel ramat, conformen les greixines cerebrals que tant proporcionen  satisfacció emocional en primeríssima instància com rigidesa i atrofia mental.

  Ja he tocat aquest tema, i no m’importarà fer-ho novament quan calgui, però ara i aquí vull parlar d’un altre cosa. Com deia CiU ens ha procurat un canvi en la gestió, que també és polític perquè toca i remodela alguns dels mites més extrems a l’esquerra dels socialdemòcrates donats i acceptats majoritàriament per veritables. Tot i així però, en els temes de més fondària del capteniment polític, CiU segueix clarament l’estela de les esquerres. Això continua sent un model de “barra lliure” on “El Poble Català” ha perdut el seu propi significat.

 Dit això, el que cal dir d’entrada i pel broc gros, és que els canvis en els partits Tripartits son pràcticament inexistents, tot i la rebolcada que han sofert, res de res.

 Ja heu vist com, per exemple, el PSC ja va dient que si CiU no deixa de coquetejar amb el sobiranisme s’hauran de desdir dels pactes que varen assolir en el Parlament. També bramen dient que el fet que CiU vagi dient que la situació ruïnosa de la Generalitat sigui culpa seva, dels PSCoe, és un fet deslleial que falta a la veritat i que en aquestes condicions no es pot esperar la seva col·laboració institucional.

 El patetisme dels PSC arriba a cotes sublims amb propostes com les dels “catalanistes”, que volen articular “moviments ciutadans”.

Els “recanvis generacionals” son per a llogar-hi cadires, Martínez i Bonet, dues noies formades i formatejades en la estricta doctrina de l’Església Platònica Igualitarista Redemptora Universal. La realitat restringida a la “dialèctica de la lluita de classes” és un altre d’aquest mites que conformen el pinso de bona part del ramat.

  Amb tot, n’hi ha encara, que van de Federalistes, i els del PSOE, els donen la raó tot dient que entre el PSOE i el PSC no hi ha diferencies en el model d’Estat.

 Dels de la salva guarda de les essències de “classe”, millor no dir-ne res, perquè son en realitat una església xica que no representen a cap majoria significativa.

  ERC, més enllà dels canvis cosmètics que segur farà, la seva doctrina continua governant l’església sense haver-se mogut ni un apicle, res. I tenen tot el dret, al que no tenen dret és a pretendre ser el pal de paller d’un procés Nacional, i amés a fer-ho amb unes ínfules de superioritat insultants.

 ERC durant aquests anys han fet una “política” de anar fent país, igual que CiU, però amb un altre FE ideològica. Però sincerament, a banda de la llei del cinema, només els puc reconèixer accions polítiques en contra de La Nació Catalana.

 Tots aquests partits tenen en comú el “dependentisme” constitucional espanyol, tots estan inserits de motu propi en “el orden establecido”, ara per ara res ha canviat, res.

 Ara per ara, únicament SI ens ha proporcionat un veritable canvi, aquesta és la realitat, i el demés és poesia. Jo no puc entendre com hi poden haver independentistes que no donin suport a SI, m’ho haurien d’explicar, perquè ara ja no es tracta de que si “fulano o mengano”, ara es tracta de que la opció NO dependentista s’obri pas, quan abans millor, abans de que sigui massa tard.

  Ara per ara, segons el meu parer, son els únics que no fan poesia platònica, més aviat em semblen un grup pragmàtic zokràtic.

 En Laporta diu que no vol dividir?, el que no vol, em sembla a mi, és deixar de fer poesia narcotitzant, pinso pel ramat.

 Abans del 28N, el independentisme “exprés” extraparlamentari estava fraccionat, i això ens ha fet molt de mal, ara però, estem en un altre situació, i hores d’ara l’únic que ens queda és SI o SI.

 Ara és moment de mostrar de que estem fets, de mostrar si prioritzem la marxa cap a la llibertat o, si el que volem és viure professionalment de la poesia.

Visca La Pàtria.!!!!

Un dels problemes que tenen els egòlatres és suposar que la resta de la humanitat és idiota i que ells poden manipular a tots els altres mortals bípeds.

Aquest comentari ve arran dels fets polítics que estan succeint aquests dies. És ben cert que les cúpules polítiques concentren uns quants egòlatres i superbs. És cert que tampoc hi podem fer gaire perquè els partits polítics han evolucionat i s’han organitzat formant unes estructures bastant impermeables i creant la partitocràcia que domina el nostre sistema.

M’ha semblat molt encertat l’article El partit únic que ha escrit l’amic Vicenç Pedret del col·lectiu El Matí i militant, encara, d’Unió. Diu Pedret: Hom espera, quan “els seus” guanyen les eleccions amb folgada majoria, veure els “seus” governar. El pitjor que m’ha passat mai políticament parlant, és que els “meus” guanyessin i que governessin els altres. És un engany. Jo vaig votar l’Atur Mas com a cap de llista i és ben evident que qui mana a l’ombra és en Duran. Vaig votar perquè els convergents (i els d’UDC) manessin i prop del 40% dels càrrecs els “okupen” sociates, peperos i profes d’esade. I més endavant afegeix: Si en Mas hagués posat els noms del govern en una llista al parlament, aquesta gran “coalició” hagués indignat a molts votants que sens dubte haguessin triat una opció més clara.

Ho diu Pedret d’Unió, us puc garantir, de primera mà, que significants militants de CDC, de Barcelona i de fora de Barcelona, estan que s’enfilen per les parets. Se senten traïts.

Això és enganyar a l’elector o al militant? No, jo crec que no, senzillament és la prepotència de les cúpules. Deuen pensar: nosaltres, il·luminats pel colom que va donar cops amb les ales als evangelis apòcrifs per tal que caiguessin de l’altar i quedessin només els quatre canònics, sabem el que cal fer, no cal cap més explicació. La intel·ligència emocional i la interpersonal no hi són. Una pena.

Un altre exemple previ és el d’ERC. Tothom sap que la patacada que es va pegar a les darreres eleccions és pel seu suport al PSC. La prepotència dels seus dirigents, en aquest cas ja m’abstinc de parlar d’intel·ligència, els va fer creure que ells podien fer el que el rotava sense tenir en compte els desigs dels seus electors, que havien votat una altra cosa. Una cosa que comença per “i” i acaba per “a”. Si no heu caigut encara us diré que provoca urticària al PP, al PSC i a Duran i Lleida. Resultat, desastre electoral.

Un lèmur que ho sabia

He deixat pel final la més recents de les demostracions de prepotència i cinisme. Qualsevol primat, fins i tot el més primitiu, el lèmur (lemur catta), sabia que l’actiu polític de Jan Laporta, independentista de cap a peus, era la seva popularitat i en cap cas el seu coneixement de la política ni els seus mèrits en aquest àmbit. Laporta, home de llums i ombres, és un home intel·ligent i llest, però al mateix temps amb poc coneixement de la política i molt menys de l’ambient i submón independentista, ambient molt animat però ple de aprofitats i salvapàtries. No dic res que el mateix Laporta, que sincer ho és, no sabés i digués.

Només em sorprèn que sent, com deia abans, un home intel·ligent contesti a la pregunta: És possible, però, que els seus companys li demanin que renunciï a l’escó dient Seria una continuïtat de la línia en què han entrat, que és incoherent i del tot desproporcionada. Aleshores sí que seria una confirmació que el que potser pretenien era fer servir el meu nom en situacions que els pogués donar èxit. Si veig que la situació deriva cap a aquest escenari, també prendré les meves decisions. Potser més val estar sol que mal acompanyat. Naturalment!

Laporta diu en la mateixa entrevista: Sóc coherent amb el meu pensament. Qui penso que no està promovent la unitat que ens vam proposar, són els que no volen anar en una gran coalició. Com que crec en la sinceritat de Laporta, per això penso que el van entabanar. Va caure com un babau.

M’ho demostra, encara que no em calia, el que diu en una altra entrevista: sembla que no els preocupa quedar-se sense representació. M’ha donat la sensació que el que es vol és restar vots a alguna altra formació independentista i jo no vull això, sinó, al contrari, una gran coalició, sota una marca que ens aglutini a tots i que engresqui la gent. Els votants s’il·lusionen quan veuen que vas a guanyar, no a perdre.

Un altre lèmur que també ho sabia

Abans a la pregunta També l’acusen d’haver-se desentès de la feina parlamentària contesta: Ara surten aquestes misèries per justificar determinades actituds. M’he sentit força utilitzat darrerament. Hi ha persones que han intentat imposar-me la seva voluntat i la seva forma d’actuar i jo no vull que es faci servir el meu nom per a aventures que no veig clares. Naturalment! Li ha costat veure-ho.

He començat dient que hi ha qui pensa que la resta de la humanitat és idiota. Per això no em sorprèn llegir titulars com:

• López Tena: ‘Que Laporta parli d’humilitat i generositat és una mica graciós’
• Uriel Bertran: “Quan Laporta entra en un projecte té l’aspiració de posar-s’hi al davant”
• Sense Laporta es visualitzarà més el projecte de Solidaritat

Si no fos perquè tot això és dolent per al país seria per fer-se un fart de riure. Com diu l’editorial de Catalunya Oberta: Aquesta situació no pot estranyar ningú. Fet i fet, era previsible atesa la precipitació amb que es va crear SI i el precedent de la seva incapacitat d’arribar a un acords amb Reagrupament que, d’haver-se produït, li hauria reportat fàcilment dos o tres diputats més. Els càncers de tota la vida de l’independentisme segueixen presents l’any 2011: personalisme, dogmatisme, purisme, incapacitat per al diàleg i tendència a la dispersió i el minifundisme. I moltes més coses que m’estalvio.

Editorial que acaba amb una afirmació que sovint he escrit jo mateix: És trist, però és així. Al capdavall, la paradoxa és que el gran aliat de l’independentisme és Madrid (que el forneix de milers d’arguments), mentre que el seu principal adversari són els mateixos independentistes.

Fa tot just dos mesos escrivia al Bloc Gran del Sobiranisme l’article Independentisme immadur i l’acabava dient: Per a mi el problema no és ara el d’aconseguir una majoria social a favor de la independència. Això ja vindrà. El primer pas és deixar l’independentisme de pati d’escola i assolir un independentisme madur.

Jo només sóc un ciutadà que no està en l’activitat política més que algunes hores que tinc lliures, que trec del descans i el lleure, escrivint algunes coses que llegiu uns quants amics escassament influent, i col·laborant, amb els companys de 10Mil en algunes iniciatives que creiem útils per ajudar a sensibilitzar a la gent i incrementar l’esperit independentista. Poca cosa, sense cap alegria seguirem col·laborant en aquelles iniciatives que ajudin a tibar la corda, a veure si cau l’estaca. Ens és ben bé igual d¡on provingui la iniciativa mentre vagi en la línia que considerem correcta.

Ara mateix estem donant suport a la proposició de llei de Solidaritat per la Independència, promovent la concentració davant del Parlament i instant als diputats a votar a favor (veieu “Us volem recordar que no sou representants del poble espanyol…). Està clar que això no podem fer-ho sols i per això us torno a demanar que entreu a Carta als parlamentaris, envieu un correu electrònic i feu-ne difusió. Aprofitem l’avinentesa. Ara resulta que tant Joaquim Nadal com Josep Antoni Duran consideren que votar a la Consulta a Barcelona i votar “no” a la proposició de llei de Solidaritat és incongruent. Nosaltres podem demanar que tots els diputats facin el mateix que han fet, cadascú en llur localitat, a la Consulta. Si no han anat, que s’abstinguin, si han votat “Sí”, que votin “Sí” i si han votat “No” que votin “No”. Això seria un acte de total congruència, d’ètica impecable. Demostrarien que són gent d’honor, homes que representen al seu poble i en els que es pot confiar.

El dimecres passat estava llegint una article d’en Ramon Munné, titulat “Independència: Primer match ball!“. Fins aquell moment no me n’havia donat compte, però l’excés d’optimisme que tenia l’escrit, em va donar que pensar i arribar a la conclusió, que ens trobàvem davant de la que pot ser una errada monumental, de les que fan història.

Match ball? Suposo que en Munné sap, que per tenir l’oportunitat de jugar un match ball a favor, has d’anar per davant en el marcador. Abans has degut de guanyar un munt de jocs i com a mínim algun que altre set. No crec que aquest sigui el cas. Almenys els resultats del 28N i el posicionament tant mediocre de CiU, no ho manifesten així.

Lamento no estar d’acord amb en Ramon Munné, a qui considero un patriota ple de bones intencions. No sé si han medit prou bé les conseqüències que pot tenir tot plegat. Potser esperaven, que la proposta no passes mai ni el primer pas. Llegir-ne més »

Com ja he comentat algun cop i, per tant, molts sabeu, tot i no haver canviat la meva ideologia en aspectes socials, econòmics, educatius, etc., em vaig donar de baixa de CDC pel fet que els representants de CiU a la Mesa del Parlament no acceptessin a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular que des de 10Mil.cat i CEL havien promogut i de la qual jo era signant. No ho vaig entendre. No érem bojors aleshores i pensàvem que si s’admetia a tràmit, ho dubtàvem perquè creiem que només votarien a favor CiU i ERC, es produiria un debat positiu per al futur del nostre país. Això era al juny de l’any 2009.

Des d’aleshores hem passat uns temps moguts i a ara tenim al Parlament de Catalunya una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana per la Independència:

El dia 8 es va admetre a tràmit amb els vots favorables dels quatre representants de CiU i el vot en contra dels dos membres del PSC i el del PP de Catalunya. El dia 14 es va publicar la iniciativa. De moment no hi ha calendari per al debat.

Des de 10Mil.cat vam entendre que de cap manera aquesta iniciativa podia passar sense pena ni glòria pel Parlament i vam iniciar una campanya sol·licitant als nostres adherits que enviïn un correu electrònic a tots els grups polítics per tal que el debat es faci en dissabte de forma que des de dins del Parlament o pels mitjans el puguem seguir en directe. Podeu veure el text del correu electrònic a Debat per la Independència dins el nostre bloc de denúncia La Mosca Vironera i, naturalment, afegir-vos.

Entenem que el resultat del tràmit parlamentari és molt important, però encara ho és més que els diputats facin el debat i el poble de Catalunya ho visqui i ho discuteixi amb normalitat.

No cal que m’estengui gaire sobre la que ens està caient a sobre. Agafo uns titulars sobre notícies que de ben segur coneixeu bé:

• El Govern admet ara que la retallada haurà de ser més severa si no arriben els ingressos previstos de l’Estat
• El govern espanyol suggereix a Mas que apugi els impostos
• La Generalitat es planteja restringir les ajudes a infants entre 0 i 6 anys
• Felip Puig limita en el 12% el topall de la retallada dels pressupostos
• Mas-Colell cierra la puerta a un recorte mayor al 10% en la Generalitat porque “ya es muy duro”
• Mas no recortará más del 10%: “No sé si lo hará alguna otra comunidad”
• Puig considera una ‘presa de pèl’ el suggeriment de Salgado d’apujar els impostos

La síntesi podria ser “cornuts i pagar el beure”. L’altre dia escrivia: Ens manca un bull?Jo crec que haurem de dir sí, si amb tot això no reaccionem…

Gràcies a Solidaritat Catalana per la Independència tenim una proposició de llei i gràcies a CiU es debatrà. Sovint he dit que “sense Convergència no hi ha independència”. Les declaracions d’aquestes setmanes de dirigents de CDC i, fins i tot, del President Pujol són cada vegada més “pujades de to”. Els dirigents de CDC saben perfectament quin partit tenia majoria el 10 de juliol al carrer. Es seus militants són majoritàriament independentistes, potser fa 25 anys eren confederalistes però ara ja no ho són, han mutat. Ara cal fer el que d’una forma molt explícita reclama Salvador Cardús Peix al cove, cul a l’aigua.

La pressió popular que hem d’exercir ha de ser forta, ara no ens podem aturar, feu tot el que pugueu, ajudeu a la difusió del missatge, envieu-lo, tràmit parlamentari en dissabte, màxima repercussió.

També ajudeu-nos a ser més forts, si no sou de 10Mil.cat, apunteu-vos, som un escamot sempre en campanya, la independència és el nostre únic objectiu. És gratis i quan més serem, més lluny arribarem. Ens necessitem!