Jo no sé cap a on anem. Resulta que el senyor José Maria Álvarez de la UGT justifica, amb un llenguatge confús, que els piquets tanquin botigues, per la força s’entén. Diu aquest “demòcrata” que alguns d’aquests botiguers ho són perquè altres van lluitar primer, a l’època de llurs pares. O que alguns van a la universitat per això, per la lluita dels d’abans. Això és cert. Però a mi em van ensenyar que els fins no justifiquen els mitjans. Segons Alvarez, això justifica l’ús de la força per part dels piquetes “informatius” que en realitat són coercitius.

Jo crec que vivim en realitats paral·leles que no es trobaran mai. Jo conec més gent que no ha anat a la feina o ha tancat per la coacció, sigui directa o sigui per l’acció sobre els transports, que no gent que ha fet vaga i menys que no l’ha pogut fer encara que volia fer-la.

Tot això ho dic acceptant que la vaga podria estar justificada pels canvis en la legislació laboral o per l’amenaça de canvis. També per les decisions dels governs en relació a l’ocupació pública. Jo crec que el camí no és quest però això no em fa oposar-me a la vaga sinó votar en contra. Hauria estat molt més d’acord amb les manifestacions.

Crec que també, en les reformes, cal canviar el model sindical. Els caps sindicals de la UGT i CCOO parlen sobre el Regne Unit i de com les empreses tanquen si el 51% dels treballadors ho vol. Està bé, però jo no sé si no s’han adonat aquests senyors que ells no són com els britànics. Als britànics no els paga l’administració. Els dirigents sindicals són tan funcionaris com jo, però sense una llei que els marqui les condicions laborals. Els cobren dels pressupostos públics. Potser haurien de cobrar només de les quotes sindicals. Potser aleshores actuarien diferent i no farien vagues rituals, es preocuparien més pels treballadors quan toca de debò i no quan s’ha de fer el numerat per no quedar sobrepassats pels sindicats menors. Segurament amb sindicats com cal no caldrien sindicats més partidaris del piquet coercitiu.

En una Catalunya independent caldrà plantejar alguns sistemes molt menys dependents de l’administració i més del que realment vol la gent. I ho dic tant per a ells com per als del meu col·lectiu.

També és cert que CCOO i UGT són les germanetes de la caritat comparats amb altres sindicats minoritaris que sempre utilitzen la coacció. Aquests darrers haurien de rebre una nota de la fiscalia.

Hi ha coses que no puc entendre. Sí entenc que Catalunya, Barcelona especialment, s’hagi omplert dels violents d’arreu, dels que tenen com a ofici crear el terror en qualsevol acte massiu. Acusar a UGT o a CCOO dels aldarulls de dijous seria un insult als sindicats i a molta bona gent. No hi tenen res a veure, com a màxim una manca de previsió remarcable. Puc entendre perfectament moltes de les coses que han passat perquè hem tingut durant anys un Govern d’ineptes que fa de casa nostra el lloc de trobada dels antisistema. Vinga a riure les gracietes dels salvatges. Uns avui, els del PSC, han acusat a Felip Puig de manca de previsió quan no fa gaire va haver un festival semblant sota les ordres del “comandant Saura”. Ho puc entendre perquè tenim un sistema judicial més preocupat en protegir el dret dels presumptes delinqüents que dels ciutadans. En una batussa té més risc d’estar davant del jutge el policia que el delinqüent. La reincidència no importa. El problema normalment no són els jutges, ells, a més o menys encert, apliquen la llei. És una legislació feta per persones de can “justet”.

El que no entenc és perquè surt el portaveu del Govern ha dir que tots transcorre amb normalitat. Clar que potser vist el que ha succeït altres vegades això és la normalitat. De totes formes ell es referia a la normalitat com a comportament cívic. El que si és correcte és que la majoria s’ha comportat civilitzadament i que només una minoria ha fet terrorisme, però no dir que la jornada s’ha desenvolupat normalment tret d’alguns incidents aïllats. Si no arriben a ser aïllats haguéssim patit un dels bombardejos dels que parlava Peces Barba.

Potser cal que ens plantegem quin ha de ser el model de l Catalunya independent. Catalunya necessita unes lleis i unes normes de convivència que permetin el seu desenvolupament i on la violència no tingui cabuda. Com que, malauradament, no som encara independents, el Govern podria començar a fer algun entrenament mentre fem camí per arribar-hi. Entre aquests entrenament podria fer alguna cosa per tal que la propera vaga, previsiblement n’hi haurà alguna altra, la gent pugui sortir al carrer. Crec que tenen com a primera obligació garantir la seguretat de la gent.

Ahir vaig veure columnes de fum al carrer Balmes, flames altes, policia, no hi havia cap manifestació, senzillament incendiaris i saquejadors , probablement no eren ni treballadors. El que m’explica una amiga, i que descric a Terrorisme urbà, no és en defensa dels treballadors, és terrorisme. Si algú creu que la meva expressió és massa dura o incorrecta, que miri el diccionari. Per tant, que considerin als que es dediquen a sembrar el terror entre els ciutadans com a terroristes. Quina diferència hi ha entre la tan perseguida Kale Borroka i això? Només els objectius. Potser que els identifiquem. En cap cas els que tenim a Catalunya volen la millora de les condicions laborals. Cremar 225 contenidors a Barcelona i destruir botigues amb malls, robar, i incendiar una cafeteria amb gent a dins no són actes aïllats, són actes vandàlics ben planificats.

Divendres he sentit declaracions de Felip Puig, Xavier Trias i Artur Mas sobre el que faran. Esperem que, ateses les competències, realment puguin fer alguna cosa que no només sigui l’acció policial, que també.

Dins l’Estat català aquesta gent no pot tenir espai. A Catalunya s’ha de poder protestar en pau i sense por, ni de la policia ni dels violents. No pot ser que algú que vol anar a una manifestació es trobi entre dos focs. La policia que fa la seva feina com pot i a vegades amb por i els violents. Aquí sempre hem d’acabar dient: “si no vols pols no vagis a l’era”.

Navegar sense timó.

La navegació és un art, però si és a la vela, i a la manera tradicional, aleshores és una meravella.

Els catalans en sabíem d’això, i molt, el “patí de vela” és una embarcació que navega sense timó, només fent ús dels elements més bàsics com son “el centre vèlic” i “centre de deriva”, la força del vent i l’emplaçament del pes.

El centre vèlic és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la força del vent que motoritza la nau, i el centre de deriva és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la resistència que el pes de la nau ofereix a l’aigua.

Si desplaces els pes, i el centre de deriva, cap a proa per davant del centre vèlic la nau tendeix a orsar encarant-se en la direcció d’on ve el vent, si pel contrari, desplaces el centre de deriva cap a popa, la nau tendirà a encara-se en la mateixa direcció cap a on bufa el vent, rabent-lo de popa.

Aquests mateixos principis actuen sempre que es navega a la vela, i l’arjau que mena el timó és només un eina correctora en naus de més gran calat en les quals no es podria desplaçar el pes de la càrrega a tothora.

El que mai ha acabat de funcionar és que tant sols amb el desplaçament del pes i centre de deriva s’hagi corregit el rumb d’una nau governada amb timó.
En el timó se li diu “el govern”, amb raó.

Rebel·lió a bord.

Catalunya és una nau que no acaba de decidir quina estrella segueix, hi ha diferents propostes i interessos, la independència és un estel que brilla amb més força cada dia que passa, tanmateix per més pes que desplacem cap a proa, per més que el vaixell “vulgui” orsar, els que menen l’arjau fan rumb a l’abisme de la extinció com a país diferenciat.

Ara per ara l’arjau està “atado i bien atado” en mans dels qui obeeixen ordres del alt almirallat de la flota imperial.

Quan més diversa és la tripulació i marineria més necessari és el timó, quan més compartit és el destí de la navegació menys necessari és el timó, marineria i tripulació s’emplacen a popa o proa com un sol home segons interessi al rumb, amb tot, qui mena el timó te el poder de fer inútil aquest esforç.

El poble català necessita tenir accés al timó, necessita accedir a la política, ara per ara els que menen l’arjau tenen una prioritat: que l’alt almirallat els tingui en compte, i, sent aquesta la seva prioritat, no poden, no son capaços de fer altre cosa que seguir la flota imperial i les ordres de l’alt almirallat.

L’establishment polític català fa un paper galdós a tothora, gasta les ínfules i maneres d’una Nació però no te ni pretén la “pàtria potestat”, ans hi renuncia, no poden decidir quant s’endeuten, ni com i a on s’esmercen aquells recursos que hauran de pagar en el futur, ni qui conforma la marineria i tripulació ni menys encara el rumb i destí. Treballen per a la flota imperial sota les seves ordres.
Ara que s’acosta la diada Nacional de Catalunya aquests oficials subalterns es manifestaran en uns cerimonials amb pretensions de seriositat, rigor i coherència… tot plegat una bufonada, i gairebé un insult, en els catalans que pretenem cenyir cap a la realització Nacional declarant la nostra independència, als que volem la llibertat del nostre poble ens permeten manifestar-nos d’una manera restringida i gairebé pintoresca, de plaça Urkinaona a l’Arc del triomf (“triomf” inexistent, un altre mostra de com en som de rucs), amb uns copets a l’esquena i una posada en escena mínimament aparent ja ens conformem… vaja diada Nacional … …

Us vull recordar que un servidor sortirà amb una estelada dels “jardins Salvador Espriu”, jardinets de Gràcia de Barcelona, direcció plaça Catalunya-Urkinaona, tres quarts d’hora abans que comenci la manifestació per a la Independència de Catalunya.

Re-Bel a bord.

Creure en el País és una proclama obligada per a tot aquell que es postula per a governar-lo. Tots diuen estimar-lo, però en quin País creuen?, aquesta és la qüestió.
Les polítiques demogràfiques han estat sempre, de bon antuvi, utilitzades, pels aspirants a exercir el Poder, amb la màxima profusió que han estat capaços, perquè sovint son irreversibles, fets consumats.
En l’àmbit de la teoria política, tot i que s’han fet esforços per conciliar els drets de les majories amb els de les minories, els col•lectius amb els individuals, hi ha factors ètics del camp de la jurisprudència que no estan prou solucionats.
En l’àmbit jurídic referit als individus, quan una persona A pateix una mancança de tipus motriu, o de qualsevol altre mena, com a conseqüència d’un accident causat per a la negligència i/o la imprudència d’un altre persona B, aquesta, ha de respondre davant “la justícia” per tal que la persona A, considerada “la víctima”, es pugui rescabalar en justícia.
Això no succeeix en l’àmbit jurídic referit als nínxols humans col•lectius. El plantejament que dona per bo el fet que els qui poden prendre decisions polítiques son els Estats, sense valorar com aquestes unitats polítiques han estat configurades, te una legitimitat escassa i dubtosa. Sovint els Estats han estat configurats amb l’exercici violent de la força saltant-se qualsevol consideració ètica de legitimitat.
Aquí a Catalunya, com en altres llocs, hem sofert diverses onades migratòries en l’últim mig segle, per més que diguin, com mai abans. El mal, però, no es deriva del fet en si, si no que es deriva del fet que els migrats espanyols en el seu conjunt arribaven a casa nostre sense reconèixer-nos la nostre realitat com a Nació, actuant de manera induïda, i sovint inconscient, com a actors colonitzadors al servei d’una realitat nacional espanyola, aquesta sí, com a construcció política d’antuvi.
Tots coneixem la història i les vicissituds que com a Poble i Nació hem agut de passar.
Amb l’adveniment de “la democràcia”, pensàvem que podríem recuperar terreny, com a Nació a casa nostre, però per contra, tot i que en principi varem recuperar la llengua amb les polítiques de “normalització lingüística”, en el terreny polític i econòmic hem seguit perdent terreny en favor de la Nació espanyola.
Mig colonitzats i fortament espoliats, cada dia més conscients de la realitat en que vivim com a Nació, un imaginari col•lectiu de renuncia s’ha anat imposant de la mà dels que ja els va bé la dinàmica homogeneïtzadora de la ciutadania. La batalla de model econòmic ha ocupat l’escenari, l’espai de representació, donant per acabat el debat dels referents culturals identitaris Nacionals. La doctrina que preval en aquest àmbit, perquè tot l’arc parlamentari segueix, és la que ens diu més o menys subliminalment, que la identitat col•lectiva és un esclavatge, una càrrega onerosa que ens impedeix adaptar-nos als nous temps.
En Mascarell ho ha proclamat sense aturador i en Carod, per exemple, ho ha anat escampant per tot arreu tant com ha pogut, “Hem de construir una nova identitat nacional,…” etc. De fet, els catalans hem esdevingut els actors anticatalans més actius.
Després del triomf de la socialdemocràcia, en el món occidental, posant en valor la igualtat de oportunitats, i postulats com el que ens diu que les avantatges que les classes més ben estants puguin obtenir, no poden actuar en contra del interès del comú, ans al contrari, son acceptables quan aquestes avantatges signifiquen també unes avantatges pel comú, després, deia, de que aquests postulats han estat acceptats per a tots, en el mon occidental, ara, a manca d’un altra discurs, han trobat en el desballestament de les indentitats culturals de les “nacions riques” un discurs que, tot i que sembla falsari i recorrent, ha anat calant en una societat que cada dia més és un ramat entregat al “bonisme redemptor”.
En quin País creuen els nostres polítics?, en una Catalunya NO catalana?, hem de demanar perdó per ser catalans?, ens hem de redimir del nostre pecat, i hem de renunciar a la nostre hegemonia identitaria a Catalunya, per tal que les noves minories no hagin de fer un esforç afegit al que se suposa que han de fer una gent menys afavorida econòmicament?.
Creuen en una Catalunya NO catalana, com una regió d’Espanya?. Creuen en una Catalunya amb una administració excel•lent al servei de la homogeneïtzació espanyolista?. Creuen en una Catalunya que renuncia a la seva identitat, com a referent social, i que renuncia a governar els seus afers amb total independència?.
Doncs jo diria que sí, si atenem al capteniment dels mitjans de comunicació, tant públics com privats, jo diria que és aquesta, tenint en compta que segresten els debats que els semblen problemàtics i tenint en compta com filtren la informació, jo diria que el País en el que creuen és exactament el descrit.
Per contra jo proclamo que no hem de construir de nou cap Nació, perquè ja en som de Nació, proclamem que el que hem de fer és posar-nos dempeus i decidir prendre la responsabilitat de la nostra sobirania Nacional, això, aquesta formulació tant simple, s’oposa diametralment a la formulació dels telepredicadors a sou al servei del botiflerisme i quintacolumnisme.
La sobirania econòmica no és possible sense sobirania política i la sobirania política no és possible, a Catalunya, sense una regeneració Nacional, sense una renaixença dels òrgans que ens constitueixen en tant que catalans.
Visca La Pàtria!!!!

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Llegir-ne més »

Avui he dubtat si escriure o posar un quadre negre. Finalment, malgrat que és més feina, he optat per escriure. L’agressió per terra, mar i aire que està patint la nostra nació mereix una resposta contundent i ningú, ningú que se senti part d’aquesta nació pot restar en silenci.

L’atac va començar de manera descarada per Felip V, va continuar amb el dictador Franco i ara, conjunturalment apareix aquest personatge de vodevil que es diu Francisco Camps, però ell no és més que una ridícula i patètica peça, la punta de l’iceberg, d’un atac en tota regla contra la nació catalana.

Entremig, ja en els moments de la redacció de la constitució que ens oprimeix i limita, els polítics espanyols ja van tenir cura d’evitar l’aliança dels països catalans quan a l’article 145.1 diu “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Esta clar que no estaven pensant en Astúries i Cantàbria, per citar un exemple. La dreta espanyola valenciana ja ho va fer amb Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Atard.

Durant aquests darrers mesos, a Catalunya hem estat rebent tot tipus d’insults i agressions. No els penso enumerar ara, no paga la pena, els coneixeu perfectament. Mentre això passa, el Govern català va alternant declaracions de fermesa amb accions d’acatament, sense una reacció clara mentre perdem un llençol a cada bugada.

Ara estem veient com aquí es retallarà l’ensenyament en no convocaran totes les places vacants mentre que a Andalusia i Madrid es passen per l’arc del triomf qualsevol “ordre del govern espanyol”. Som molt responsables, hem acceptat seguir pagant perquè altres facin el que vulguin i degradar els nostres serveis públics més elementals com l’educació, la sanitat o l’atenció als més desafavorits, així com les inversions més necessàries per al nostre futur..

Artur Mas va anar a Madrid a demanar un seguit de coses i va tornar amb un “sí” a l’endeutament sempre que la “tisorada” fos l’adequada. Tota Espanya va bullir contra nosaltres. Andalusia s’endeuta i no passa res, tothom calla. Fa fàstic.

Dijous al vespre, al les terres del sud, a València han hagut de tallar l’emissió de TV3 perquè amb una llei feta especialment per això l’han declarat il·legal i volen ensorrar a Acció Cultural del País Valencià amb multes que mai no podran pagar. El silenci de la resta de l’Estat, tret dels germans de les illes, és total. Ho comprenen, l’extermini lingüístic forma part del projecte ancestral.

De la mà del ridícul i engolat Francisco Camps i els seus acòlits, aplaudits pel PP de Catalunya, s’ha donat un pas més per consumar el genocidi lingüístic. El PSOE és còmplice. Recordem que això es podia haver evitat, especialment, quan Montilla era ministre d’Indústria. No hi van fer res de res, ans al contrari ja que va atorgar a La Sexta la freqüència analògica per la qual emetia TV3 al País valencià.

El “representant català” al Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, vicepresident, que es declara aferrissadament català diu s que entén Catalunya com una part inequívoca d’Espanya. Anem bé!

Jo no tinc cap dubte, el PP és l’enemic de la nació catalana i farà el que estigui a les seves mans per esborrar-la. No és enemic de Catalunya regió d’Espanya, és enemic de la nostra nació.

El que hem de fer els que ens estimem la nació és defensar-la, però de forma útil. Només es pot fer d’una manera, lluitant per la independència, en pau però sense concessions. Deixem-nos de “collonades”, com diu Vidal-Quadras quan es refereix a les nostres demandes, no hi ha vies intermèdies, hi ha només independència. La resta, estupideses.

No tinc el més mínim interès en tenir enemics o en odiar a altres, però vull que em respectin, que respectin els meus drets, personals i col·lectius. Quan un imbècil diu que sent vergonya perquè volem fer servir el català penso: que hi fem aguantant tantes bajanades. Només tinc una resposta, tenim por. Ja van sent hora que ens traiem la por de sobre.

Més encara, si els polítics que saben que si volem seguir sent una nació, no ens queda altre camí que la independència no fan res per aconseguir-la, si confonen la por amb la prudència, que pleguin i deixin pas a altres més valents, per dignitat, que marxin a casa. O reaccionen o pleguen, han de triar. Tenen l’oportunitat en el tràmit de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.

I si fallen, que els que els substitueixin donin el primer pas per aconseguir la llibertat de la nació catalana. La resta seguirà, com cau una fila de fitxes de dòmino quan colpeixes la primera.

No ens aturaran, l’hora de la llibertat ha arribat!

La valoració del que és políticament correcte i del que no ho és, governa en bona mesura l’opinió pública. Una “filosofia”, articulada com a un veritable corpus, de lo políticament correcte, costa molt de temps i esforços en ser instal·lada, i també costa molt de temps i esforços en ser desballestada. És en aquest sentit que la batalla dels “mitjans” és tant i tant important, perquè la opinió pública te un gran ascendent respecte del esdevenir les societats.

Aquests canvis estan suscitats per a canvis profunds de la percepció del model de Justícia. 1.500 anys de aristocràcia varen deixar el terreny preparat i abonat perquè un nou model de Justícia emergís i avancés ràpidament de la mà de l’empirisme. El model de Justícia contractualista és va acabar d’obrir pas gairebé arreu de la Europa occidental.

Avui llegia que la subdelegada del govern ha prohibit l’actuació d’una colla de trabucaires en la commemoració dels màrtirs catalans morts en la defensa de Catalunya en el 1.714.

Aquest exercici de Poder, pertany al model de l’antic règim en el que el Poder no era cap conseqüència contractual, sinó que era absolut, perquè aquells que havien de rebre’n les conseqüències no tenia res a dir, tant sols “acatar”.

No sé si cal tornar a dir-ho, però es fa difícil no fer-ho, perquè si fa o no fa 400 anys  després dels avenços de la Il·lustració, a la Hispània encara no s’han acabat d’implementar, més enllà de la cosmètica, les reformes humanistes que han bastit les democràcies liberals occidentals, després de 400 anys els tics i les respostes compulsives de l’Estat espanyol continuen explicant-nos que certament Hispania és essencialista, un règim oligàrquic, “antes rota que doblá”.

Així com el moviment es demostra caminant, el Poder es demostra en l’exercici del control, i quina mostra més punyent del Poder espanyol que la sanció dels sentiments i costums dels catalans?

Avui, el capteniment d’aquesta “subdelegada” del govern és vist com a una absoluta incorrecció política, és senzillament inacceptable.

La Independència de Catalunya era vista encara no fa gaire com a un afer que subvertia l’estatus quo, que pervertia un acord, un contracte valuós de convivència entre Catalunya i Espanya, La Constitució Espanyola del 78 va està revestida d’una pàtina de correcció política que ningú volia malmetre per tal de poder seguir endavant, “una transición modélica” , però tot i els esforços conscients per a mirar cap a un altre banda, tot i que amb els diners d’Europa i la bonança econòmica era més fàcil transvestir “la conllevanza” de convivència, aquella pàtina ha anat deixant al descobert la trista realitat, Espanya no és un Estat democràtic, és un règim polític essencialista de dominació.

Ja ho he dit altres vegades, però cal tornar-hi. Un dels aspectes fonamentals en el model de Justícia Contractual és el principi de “imparcialitat”, això és, que els diferents ens han de partir d’una posició prèvia d’igualtat, cap de les parts pot imposar una condició prèvia com a premissa. Doncs va ser això precisament el que Hispània va fer en imposar que l’únic subjecte de dret era el “pueblo espanyol”,  subvertint així la “qüestió” territorial històrica, “todo atado i bién atado”, tot havia estat “bién atado” perquè els catalans ens havíem posat la soga al coll de motu propi.

 Hores d’ara la incorrecció política d’aquesta Constitució és més manifesta cada dia, tot i que el que varen acceptar en el seu dia els nostres “representants legals” no ens pot encadenar per sempre, això és democràcia, no un jurament damunt la bíblia.

Sovint diem que els espanyols ens fan la feina, i és que els tics com els de la senyora subdelegada son en si mateixos un insult a tot el que és civilitzat. Amb tot però, el que hem de dir-los  és que no som espanyols i que és justament per això que SOM una Nació i per tant subjecte de Dret, i que subvertir aquesta realitat és políticament incorrecte.

Visca Catalunya Lliure.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Alberto Rivera.

Fa dos setmanes parlava d’una primera part, deixant entreveure que com a mínim hi hauria una segona. En aquella ocasió vaig començar a parlar d’un partit polític en particular, als que no els hi penso riure cap gracieta, perquè darrere de l’aparença de bona voluntat, de coherència política i de recerca de reivindicacions que podrien semblar justes, s’hi amaga una perversa intenció de dividir, d’enfrontar a una societat que fins ara no ha tingut cap problema.

Faig referència explícita al partit C’s i molt en especial als seus líders Alberto Rivera Díaz i Jorge Cañas Pérez, autèntics llops amb pell de xai.

Vull analitzar només tres minuts de discurs de l’Alberto (per veure la seva tirallonga feu clic aquí), per posar de manifest, com amb un espai tan breu temps, és capaç de manipular i tergiversar la realitat. D’injectar el seu verí en una societat fins ara exemple de convivència. Tota una classe de retòrica en tres minuts i escaig.

Abans d’intoxicar a l’audiència amb la seva arenga, fa una declaració de principis per guanyar autoritat. És presenta com un amant de la llei i la justícia. Que ningú dubti, que el què seguidament proposarà, estigui fora de la llei i sigui poc democràtic i ho adorna amb una sentència que el faci aparentar com un profund pensador, “No hi ha democràcia sense llei i llei sense democràcia“. Ja li he sentit dir-ho més d’una vegada i que a mi em fa molta gràcia, perquè em recorda aquell joc de paraules que fèiem de petits amb “no és el mateix“, amb frases una mica pujadetes de to o escatològiques i que tant ens feien riure.

Però bromes a part, ja ens ha plantificant la primera fal·làcia. Parteix d’un primer axioma, que podria tenir certa versemblança, per fer-nos colar el segon. Només cal fer una ullada al segon axioma, “i llei sense democràcia“, per veure que és més fals que un duro sevillà. Aquest senyor encara no s’assabentat que els estat antidemocràtics també s’auto-anomenen “estats de dret”, tenen acords amb altres estats plenament vàlids, són dictadures on també hi ha lleis, i parlaments nombrats a dit que les aproven i jutges i policies que les fan complir, inclús en n’hi ha de justes.

Segueix amb un batibull de paraules per instaurar en la ment de l’oient, que la llei està per damunt de la democràcia, i per a que coli anomena els drets humans. Per suposat que els drets humans estan per damunt de la democràcia, faltaria més! Per molt que la majoria d’una societat votes a favor de la tortura dels presos, això moralment no seria acceptable. Però i la llei i la constitució, haurien d’estar per damunt de la democràcia? A partir que pot haver-hi lleis que vagin en contra dels drets humans, queda clar que no té per que estar la llei per damunt de la democràcia. I en quan a les constitucions no deixen de ser un conjunt de lleis, i si a sobre en una constitució consta que el màxim poder emana del poble, ja som al cap del carrer.

Un cop tramada la primera fal·làcia llença el primer atac. Iguala una voluntat pacífica i democràtica que busca el recolzament de la majoria d’un territori, a la d’un il·luminat militar, que amb l’us de la força, vol imposar la seva voluntat a tot un territori en el que probablement ni tan sols hi anirà a viure mai. Però no en té prou, ha de parlar dels Balcans, per introduir el fantasma de la por, de la por a les guerres civils, o de revolucions armades com la de Castro, una amenaça poc velada i clara.

Amb que faríem aquesta guerra civil, a cops de roc? I contra què o qui? Contra tancs, contra veïns demòcrates, amants de les aliances de civilitzacions? Què no sap aquest senyor que en aquest país no es pot moure un tanc sense la prèvia autorització de l’Otan? No sap que els catalans i fins i tot els que són independentistes, som membres de l’UE i de l’Otan de ple dret, i que ningú ens pot esclafar sense que això tingui greus conseqüències?

Seguit nombra Kosovo, què tindrà a veure el Kosovo amb Catalunya, què vol dir amb si el nostre model és el Kosovo? Si a el que fa referència, és a la “declaració unilateral d’independència” des d’un parlament democràtic, sense cap tipus de vergonya li diré clara i rotundament que SÍ, el model en aquest sentit, per casualitat o no, és igual al del Kosovo. Prou bé que els hi ha anat, quan de manera pacífica han aconseguit que un tribunal internacional ha fallat al seu favor. I tot sense ser ni membres de l’UE ni de la OTAN. El país dominador no ha tingut nassos d’esclafar-los, i no per falta de ganes, sinó per les conseqüències que se’n podrien derivar. Pel demés, res a veure amb Kosovo, res més lluny.

Deixant a part, que ens compara amb malalts o descervellats, ve a concloure que ningú és pot presentar a unes eleccions fen una proposta anticonstitucional en el seu programa i que per fer un canvi a la constitució  hi ha el seu curs legal o manera de fer-ho. Com es menja tot això? Un s’ha de presentar sense anunciar-ho en el seu programa electoral, i després a traïció proposar-ho? I tots aquest que volen canviar les regles de joc, per a que els partits nacionalistes no tinguin tant pes, i quedi més reforçat el bipartidisme, podran anunciar-ho clarament als seus programes electorals, o ho hauran de fer d’amagatotis? Això segur que ho recolzarien.

Resumint, d’aquí a una llei de partits feta a mida, que ens deixi fora de la legalitat, només hi ha un pas. I això a on ens portaria? A que l’única opció fos la violenta, la que molt probablement busquen.

Alguna cosa a canviat, encara no fa dos anys, aquests senyors parlaven de l’independentisme menystenint-lo. Deien que només era el 15 o 18% de la població com a molt. Per tant, podien jugar a la democràcia amb ells, inclús ser generosos que no els hi suposava cap perill. Sempre i quan no hi hagués pel mig cap referèndum d’autodeterminació, perquè quan a la gent se’ls hi posa tan fàcil com depositar una papereta en una urna, mai se sap com pot acabar. En pic han vist pujar el percentatge d’independentistes com l’escuma, han de posar-hi fre com sigui.

Tot aquest us de la fal·làcia en la seva retòrica, seria poc eficient sense parlar amb tanta rapidesa. La clau està a no donar temps a l’oïdor a pensar. Afortunadament existeixen medis de gravació com els vídeos, que ens permeten repetir i analitzar curosament a tots aquests reis d’una aparent bona oratòria, amb molt males intencions.

Un cop feta una petita ullada d’alguna de les seves males arts, deixo per més endavant el endinsar-me en els dos temes principals i dels que gràcies amb ells tenen vida parlamentaria, el de la llengua i la identitat. Així com l’us abusiu de la “Fal·làcia ad populum“, que ja cansa.

Només recordar, que les llengües com el mateix llatí i d’altres no van desaparèixer per falta de coneixement ni per poc cultes, ans el contrari, sinó per la falta d’us en la vida quotidiana. Tot aquest ridícul orgull que tan insistentment branden els dels de ciutadans, com últimament els del PP, en parlar en castellà en el Parlament i en els pocs medis de comunicació catalans, com si no n’hagués de castellans, suposa tota una bufeta a la supervivència de la nostra llengua i de la que també diuen que és seva. Potser ve d’aquí aquella maleïda frase tan espanyola, “la maté porqué era mia”.

De moment, que l’últim apagui el llum!

Som molts els que estem disposats a fer palanca esperant un punt de suport per a moure el món.

Ara que arriben les eleccions catalanes tots els ens polítics volen canviar el món, modificar la realitat, fins hi tot els que han estat gestionant els poders polític-socials diuen ara que el que han fet, ara ja no val, és clar que això s’entén perquè la realitat que tenim és dolenta i molt preocupant a futur, està clar que empitjorarem si no hi posem remei amb èmfasi, si no de que moreno?.

Per tal de no malbaratar energia ens hauríem de demanar de bon antuvi com és que aquests mateixos que ara postulen “revolucions tranquil·les”, que son els mateixos que ja oKupaven l’arc parlamentari fa 4, 8, 12 i més anys, no han estat capaços de fer-nos emprendre el camí decidit cap a l’eficiència alliberadora i superadora?, insisteixo, les dades econòmiques son escandaloses, s’ofereixen com a punts de suport per a canviar i millorar, i ho volen fer en la mateixa direcció, encara ara, després de la seva incapacitat manifesta.

 Deia l’altre dia que cal inferir canvis substantius, de fons. Certament, ficar la pota tots ho podem fer, altre cosa però és ser “patós”, oi?.

El que a mi m’escandalitza enormement és el fet que la nostra demos no te capacitat de reacció, rau tenallada per uns dogmes doctrinaris que es discuteixen i s’expliquen, pitjor que millor, els uns als altres en una dialèctica de pati de col·legi, els diaris en van plens, l’ignorància creposcular referida als mites falsaris d’un idealisme platònic subjugador del centre de resposta emocional i cognitiu.

És prou clar també i alhora, que en un estat de subjugació de la consciència i les capacitats cognitives tal que així, sempre ens podem excusar de la nostra incapacitat al·legant els efectes malèvols de “la força de la gravetat”. Bé doncs, és precisament la lluita secular per alliberar-nos dels tals efectes que ens ha menat a desenvolupar tota mena d’eines, la lluita per assolir un estadi de independència respecte de les forces determinants i subjugadores de la mateixa natura, de no haver de morir per a un mal de queixal o per a una manca de pluja, per això hem articulat cada cop més eines més fines i punyents, més eficients, però més difícils de menar.

En la meva opinió el model de “democràcia liberal occidental” és un model que exigeix una alta capacitació, les societats que darrerament han estirat del carro han anat “inventant” noves eines cada vegada més punyents i eficaces en termes de rendiment desenvolupador, la mateixa especulació financera, el monetarisme, el finançament creditici, la eficiència tecnològica i científica, etc, son eines poderoses i perilloses, i aquí em sembla a mi que pocs les comprenen ni menys encara en coneixen el manegament, si no com explicar el mal servei que en fem?. Hem esdevingut una societat de nous rics infantilitzats que ens programem programes de tv a quarts d’onze de la nit i pel matí anem a la feina, no a treballar, anem a fer acte de presència que és el que compte per a cobrar a final de més, tanmateix tampoc tenim gaire res on esmerçar-hi grans esforços, vull dir res veritablement productiu. L’ajuntament del meu poble esmerça el 60% del pressupost en despesa corrent, bé, i de l’altre 40% que?, al marge d’alimentar quatre empreses adherides a “la causa”?, malbaratar recursos, ineficiència per a un tub, pel broc gros, “visc a la subvenció”. El que fa esgarrifar és que pretenguem ser com Alemanya, vivim en una il·lusió, en una realitat inventada a mida per a no haver de qüestionar-nos, evidentment aquest estadi de il·lusió és alimentat per a la falsa informació, per a la estultícia ignorant que confon el que és amb el que voldria o crec que és.

Molts estem disposats a fer palanca per a moure la realitat, però els punts de suport que se’ns ofereixen graviten en la direcció del desastre.

Regeneració política.

Aquesta proposta està ben direccionada, és un punt de suport ben encarat.

El pecat més gran que pot fer un polític o estament polític és segrestar el debat i amb ell la informació.

Deia no fa gaire en un altre forum, que “l’assemblea” te la seva primera i fonamental raó de ser, no en el que tot ho haguem de decidir i fer entre tots, sinó que la seva realització te a veure en procurar i assolir un estadi d’alliberació de la informació. És un tema seriós.

La Independència de Catalunya.

Ara per ara, és l’únic punt de suport que ens pot procurar canvis efectius, reals i eficients, perquè altrament en seguir sota el poder Espanyol polític i econòmic derivat directament del primer, no tenim cap possibilitat no ja de sobreviure com a Poble i com a Nació, sinó que no tenim cap possibilitat de desenvolupar-nos en la eficiència necessària per tal de adaptar-nos a Futur millor com a societat, cap possibilitat.

Ara el dia 28N hem de votar Independència, jo ho faré fent confiança a Reagrupament Independentista.

Perifrasant Juan de la Cruz, “per arribar a saber has de caminar per a on no saps”. Un camí nou per a una realitat nova, i que els morts enterrin els seus morts.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.!!!!

Sembla que l’historiador Joaquim Coll donant raonaments de caràcter històric demana en un article a “El Periòdic” que no es permeti l’ús de la estelada a l’onze de setembre “als nostres monuments, places, carrers o als balcons d’alguns ajuntaments“ doncs diu que la “bandera estelada de fons blau”, cosa que li agraeixo, ja que dona la categoria de bandera a la ensenya que ens representa als independentistes i en segon terme aclareix (que això sempre és bo en un historiador) que la bandera independentista original és la de fons blau i no cap de les altres modificacions que van sorgir amb posterioritat. Cosa que, com quasi bé sempre, defineix a l’independentisme català com a “quatre i mal avinguts” pel fet que cada cop que naixia un grupuscle nou dins l’independentisme o un petit grup es sececionava d’un altre  inevitablement es volia distingir dels demès i creava una variant de la estelada, així en tenim amb triangle groc, vermell, negre i amb estels blancs, grocs, vermells i fins i tot amb amb estels de més de cinc puntes, doncs estudiar la història de la estelada és conèixer la historia de l’independentisme de casa nostra.

També afegeix aquest senyor en el seu escrit que: “no s’entén gaire que les autoritats permetin, no ara sinó ja des del restabliment de l’autogovern, que un símbol que no és oficial ocupi una lluïda posició simbòlica en l’acte més important de la Diada, si més no fins que Pasqual Maragall la va encertar a completar aquesta celebració amb l’homenatge popular a la senyera que se celebra des del 2004 al parc de la Ciutadella.” i “Sembla que aquest any hi haurà més mossos al voltant del monument, amb l’objectiu d’impedir les tradicionals esbroncades i insults als polítics. Potser així alguns, mentre hi deixen les flors, tindran la calma suficient per preguntar-se quina és la bandera de Rafael Casanova.”

Bé, la opinió d’aquest senyor, per molt respectable que pugui ser, no seria més que una anècdota sense més importància sobretot si tenim en compte que (suposo és la mateixa persona) és la opinió del senyor que a les mateixes planes del diari “bilingüe” abans esmentat el 21 de juliol del 2010 opinava que: “Ni l’Estatut trencava Espanya ni tampoc ara és veritat que la decisió (del T.C.) es carregui el pacte de 1978”. Veiem que aquest senyor fa bona la dita que: “les opinions són com els culs: cadascú te la seva” i que em perdoni el senyor Coll que no vull fer un paral·lelisme entre les seves opinions i l’accepció antropològica de la escatologia, malgrat me’n reservo la meva, que ara no te cap importància.

La opinió del senyor Coll, com he dit abans, no tindria més importància si no coincidís (curioses coincidències) amb el desig, i sembla ser la voluntat pel que vaig llegir dies enrere, de convertir durant l’onze de setembre el tros de la Ronda Sant Pere davant del monument a Casanoves en una zona “vigilada i protegida” activament per les forces de l’ordre (notícia que ell mateix hi dona en part credibilitat en el seu escrit), limitant l’accés a elements que puguin expressar verbalment la seva opinió sobretot si aquesta no és favorable als actuals “residents” d’aquest govern o a alguns partits dels que ostenten l’actual representativitat al Parlamentet de Catalunya. Si aquesta decisió es confirmés em sembla que seria un precedent perillós, doncs el fet de privar l’accés a un lloc públic a ciutadans pacífics per una senzilla presumpció que aquests puguin expressar opinions no favorables al poder constituït només te un nom que prefereixo no catalogar ara i aquí, però caldria tirar força anys enrere per trobar actituds de caire paregut. Per això mateix espero que s’ho repensin i es segueixi respectant el lliure accés de qualsevol ciutadà a aquest espai públic sense cap tipus de restricció que no obeeixi a veritables motius de seguretat dels allí presents. I, per tant, espero que aquestes notícies tan sols responguin als coneguts “globus sonda” que de tant en tant se’ns llancen a través d’alguns mitjans de comunicació per copsar-ne les reaccions de la gent.

Aquest govern trist partit i tristament parit ja fa molts anys desitja un “onze de setembre tranquil” i per ells aquesta tranquil·litat significa un onze de setembre no reivindicatiu, un onze de setembre festiu, com ja va expressar aquest personatge tan “especial” i contradictori com és l’honorable Pasqual Maragall. La raó de ser de l’onze de setembre és essencialment reivindicativa doncs un poble que es precïi de ser-ho mai pot celebrar la data d’una derrota i molt menys de la derrota definitiva si no és reivindicant el retorn a la posició immediata anterior a aquesta derrota. Quan una data com aquesta esdevé “festiva” i perd, per tant, el caire reivindicatiu significa que aquest poble es considera definitivament derrotat i assumeix l’actual posició com idònia, per això mateix “celebra” la seva derrota com el millor que li podia haver passat, en comptes de recordar-la com un motiu de reivindicació i recuperació d’allò que va ser. Per tant l’onze de setembre és una data commemorativa i reivindicativa i mai podrà esdevenir pels catalans com una diada festiva (malgrat sigui laborablement festiva… que no és el mateix, ni paregut).

Se’ns podrà dir que de catalans n’hi ha de moltes menes i pensaments… i tindran raó, de moltes menes i pensaments… i de molts colors, però el que defineix un català d’un que no ho és, malgrat pugui haver nascut o no a Catalunya i tenir-hi o no la seva residència, és el fet d’exercir com a tal, la qual cosa significa un concepte clar nacional i cultural alhora. Tot aquell que residint o havent nascut on ho hagi fet exerceixi nacional i culturalment com a espanyol, és senzillament això: un espanyol. I per tant aquest espanyol pot ser nascut a Castella, Andalusia, Catalunya o fins i tot Anglaterra, per que no? i pot tenir la seva residencia a Catalunya, Estats Units o Rússia cosa que no el convertirà en Català, Americà o Rus. De la mateixa manera que un Català que exerceix com a tal no deixa de ser-ho pel fet d’haver nascut a  Buenos Aires o residir a Moscou. La cultura i la nacionalitat no solament s’adquireixen, sinó que s’exerceixen i quan no es fa així es perd el dret a reivindicar-les com a pròpies.

Un bon onze de setembre a tots, la tranquil·litat està garantida doncs l’independentisme català és de tarannà pacífic, però la reivindicació també!! Volem tranquil·litat si, però no la dels cementiris que és la que molts desitgen per Catalunya.

Visca la Pàtria i la nostra estelada, bandera reivindicativa!!

Fa alguns dies un amic em va comentar que “de poca cosa serveix tenir raó si els demés no la reconeixen”, i això per a uns moments em va fer pensar i reflexionar al entorn de la meva conducta insistent, com a una maça que colpeix pesadament un clau una vegada i altre, referida a la necessitat d’articular una Candidatura Independentista única en les eleccions de la tardor, insistint sobre tot en la idea de que la confecció d’aquesta “llista” ha de ser una declaració implícita que vingui a dir: “Tots hi sou benvinguts, amb la vostre pròpia personalitat, perquè La Nació és l’obre comuna que ens concerneix a tots”.

D’alguns interlocutors rebo la idea de que negligir als nínxols més xics no altera en res el resultat final, i potser tenen raó, però tanmateix això és sempre una rebaixa, perquè el procés que hauria d’estar obert a La Nació sencera, queda restringit a la gestió d’unes capelles particulars, no perquè els actors absents no hi vulguin concursar, sinó perquè son negligits i maltractats.

És fàcil veure que la defensa “Numantina” d’una idea aparentment xica, merament “compositiva”, indica que tota l’arquitectura ideològica que hi ha al darrera és fràgil, i que en caure aquella xica part compositiva tota aquesta arquitectura cau i queda en no res, però no és el meu cas. Una de les coses que vaig veure, en relació a la revisió del meu capteniment, és que crec que les capacitats potencials de la consciència poden, en base a noves comprensions, inferir noves conductes, que desbloquin la repetició.

La representació del món i de la realitat en “imatges” es transmet en un discurs verbal, i és amb un nou discurs verbal que podem inferir noves interrelacions en les “imatges” que configuren el món i la realitat, que possibilitin noves accions diferenciades.

El món (humà) ha canviat moltíssim amb molt poc temps, i aquest canvi ha estat acompanyat i condicionat per a un canvi de les imatges i idees que s’expressen verbalment, i el discurs que preval és el que mou el món. Des de aquesta perspectiva és fàcil entendre que els mitjans de comunicació, capaços de generar “un estat d’opinió”, siguin avui una principalíssima eina de “Poder”, i és per això mateix que el fer us del dret de lliure expressió, és un recurs gens menystenible, sempre que tinguis bones idees, les bones idees son com les bones cançons, es propaguen com el vent i tothom les coneix, sense que se sàpiga qui n’és l’autor.

El món es debat avui, en una “dialèctica de les idees”, la filosofia del llenguatge està de moda, i el que pugui validar un “discurs” davant de qualsevol interlocutor acabarà tenint èxit.

Visca La Pàtria.

Cordialment Vallfosca.

En Josep Prat Viñolas, comentarista d’aquest bloc, va tenir la iniciativa d’inscriure’l als Premis Blocs Catalunya.

Us convidem a votar (fins el 9 de setembre) el bloc i els articles a la secció Política, prement la imatge de l’esquerra.

Enguany la puntuació es calcula sumant els vots al bloc i la cinquena part dels vots als apunts. És, doncs, importat votar també els articles a mida que els van publicat al web dels premis.

Podeu consultar la CLASIFICACIÓ ACTUAL al final d’aquesta pàgina: http://www.premisblocs.cat/classificacio

Hores d’ara, quan escric això, i tot tenint en compta que aquesta nit a tv3 fan un programa de “debat” titulat “Adéu Espanya?”, me n’adono quan necessari és explicar-se, sobre amb la intencionalitat d’intercanviar idees.

 És bo posar les idees damunt la taula per tal de poder desenvolupar-ne totes les implicacions, inferències i conseqüències, el debat crític i argumentatiu és com la pedra d’esmolar les idees. I, els independentistes, per fi, sembla que comencem a tenir accés a debatre i a defensar les nostres idees públicament, és mèrit de tots. Només fa uns anys, la Independència de Catalunya era un tema “tabú”, que en abordar-lo només ens podia proporcionar mals terribles inferits per monstres i fantasmes que només poden ser controlats per a la submissió d’un son narcòtic.

Els temes a tractar son múltiples, les qüestions que fan a la Nació (catalana) son múltiples, i, tot i que ara és prioritari el construir una resposta unitària, en forma de candidatura, no he deixat de fer al·lusió a diversos temes tractant d’exposar-los, no sé si amb èxit, i no ho puc saber perquè no n’he tingut resposta. Tot i donar per a bo que aquests articulets no deuen fer gaire destorb, donat que si en fessin algú m’ho hauria fet saber, el no obtenir resposta et fa pensar o que potser allò que has tractat d’exposar no te gaire interès, o bé, que tot i tenir interès ho has exposat de manera poc entenedora.

 Això, em penso no passarà amb aquest programa de tv3 titulat “Adéu Espanya?”, i si això és així, en el devenir, veurem moltes escenes de tota mena, perquè ser capaços de mantenir el debat i les pròpies idees en la via dels arguments crítics, i ser capaç alhora, tant d’aprofundir com de fer una exposició planera i entenedora, no està al abast de qualsevol, i menys de qualsevol dels interlocutors del establishment que corren normalment pels mitjans com si estiguessin a cal sogre, i el fet, que els “arguments estiguin de part nostre”, en cara els fa més vulnerables. Ídols amb peus de fang.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

Aquesta, els límits de la interpretació, és una qüestió que tracten especialment els lingüistes, però ara que des de l’establishment polític s’ha organitzat aquest “sarau” del TC, el terme “interpretació” s’escolta sovint en boca dels polítics referit a la Constitució de l’any 1978, així mateix sovinteja l’apel·lació a “l’espirit” de la Constitució.

 Aquest és un terreny força ambigu sempre adient pels que pretenen grans canvis sense que res canviï. Ara la classe política està immersa en aquest mullader. A mi em sembla que ho fan sobre tot, per a justificar lo injustificable, que és la seva inutilitat i fracàs espaterrant referit al “nou estatutet”, fracàs incontrovertible per més que el TC no en toqués ni una coma, també és una tàctica dilatòria i de camuflatge.

 Que a mi m’esgarrifi que la llei sigui interpretable per a un “nínxol” de Poder que s’arrogui la capacitat de interpretar-la gairebé en exclusiva, no vol dir que sovint molts aspectes de la llei no siguin intrínsicament interpretables, per exemple quan la llei ens garanteix el dret de rebre auxili i suport legal, no ens diu exactament com i en quina mesura, això s’ha d’interpretar i desenrotllar normativament, així m’ho expliquen els juristes.

 Però amb tot hi ha qüestions que estan limitades en la seva interpretació. Umberto Eco en el seu llibre titulat “Els límits de la interpretació”, relata una anècdota, a tall d’introducció potser, que explica, i escric ara de memòria, com en el segle XVI, en les índies occidentals, un capellà envia una carta amb una cistella de figues a un altre parròquia, a un altre clergue, i ho fa servint-se d’un indi a qui li encomana la tasca, l’indi en qüestió, que no sap de lletra, pel camí es menja les figues i en arribar al seu destí entrega la carta al destinatari, el qual en llegir la carta li reclama “les figues”, aquest correu queda estorat en no poder entendre com un paper pot parlar, el cas però, és que el text de la carta documenta explícitament que en l’enviament s’hi trameten  com a present “unes figues”, que en siguin una, dues o tres dotzenes és interpretable, però tanmateix que no n’hi hagi cap rebassa el límit de la interpretació.

 Això, com deia, ho escrivia de memòria ahir mateix dia 26 de Maig, avui dia 27, amb el llibre d’en H. Eco al meu davant, veig que tot i que la meva memòria m’orientava en la direcció correcte hi ha algunes matisacions i correccions a fer.

 En l’historia referida, al indi en qüestió se li fa un segon encàrrec, amb el mateix propòsit que el primer, en aquesta ocasió l’indi es vol curar en salut i tapa la carta amb una pedra per tal de menjar-se les figues sense testimonis, tanmateix torna a fracassar i en arribar al destinatari aquest li reclama altre cop les figues de marres.

Bé, en H. Eco usa aquest relat en començar la seva introducció dient-nos: Al començament del seu “Mercury, Or the Secret and Swift Messenger”, 1641, John Wilkins narra la següent història:

Immediatament després del relat del indi i les figues H.Eco comença: Segurament aquesta pàgina de Wilkins sona diferent d’altres pàgines de nostre temps on l’escriptura  es pren com a exemple suprem de semiosis, i tot text escrit (o parlat)es considera una màquina que produeix una “deriva infinita del sentit”. Aquestes teories contemporànies li objecten indirectament a en Wilkins que, una vegada separat del seu emissor (així com de la seva intenció) i de les circumstàncies concretes de la seva emissió ( i per a tan del referent a que al·ludeix), un text flota (diguem-ho així)en el buit d’un espai potencialment infinit d’interpretacions possibles. Per tant, cap text pot ser interpretat segons l’utopia d’un sentit autoritzat definit, original i final. El llenguatge diu sempre alguna cosa més que el seu inaccessible sentit literal, que es perd ja en quan s’inicia l’emissió textual.

Amb tot, i per tancar el cercle fem una ullada a com es tanca la sinopsi de contraportada d’aquesta obra d’en Humberto Eco.

“…. Alhora, pretén demostrar(aquesta obra) que el principi de la semiosis il·limitada no pot consistir en una derivació incontrolable del sentit. Si bé les interpretacions d’un text poden ser infinites, no totes son bones, i encara que no sabem quines son les millors, sí és possible determinar les que resulten totalment inacceptables.”

Encara un afegitó d’utilitat. “Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits …H.Eco).

 Així doncs,  la Constitució Espanyola en el seu Títol Preliminar, article 1.2 diu :

“La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del

Estado.”

No veig aquí cap possibilitat de forçar cap interpretació.

Article 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

No veig tampoc aquí cap possibilitat de forçar-ne la interpretació.

Article 3.1. “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Aquí ho teniu, clar i concís.

Aquests textos assertius erigeixen i validen un marc de fons, un pressupost, com a alguna cosa incontrovertible i independent de tota consideració a futur en aquest mateix marc de comunicació.

 Els polítics catalans menen tot el seu discurs dins d’aquest nínxol acotat per aquest marc de fons, acceptant els pressupostos inferits d’aquests textos assertius.

Tanmateix ningú està condicionat a priori a subjectar-se a aquestes sentencies falsàries, falsàries en tant que silencien per omissió les causes i les maneres que varen fer possible l’articulació d’aquest text doctrinari, donant per fet que va ser fruit d’una concòrdia modèlica i exemplar, res més lluny de la veritat, la realitat és que aquest text només va estar possible amb la coerció dels sabres casernaris, el vern del caos com a amenaça latent i la pastanaga de l’ascensió de bona part de catalans que fins aleshores no havien fet altre cosa que pagar i callar, ara tenien l’oportunitat d’aparèixer en escena i prendre algunes decisions.

No puc acceptar els pressupostos incontrovertibles que la comunitat de comunicació de l’establishment polític em proposa, perquè senzillament no concorden amb els meus i la comunicació “col·lapse”.

  Però per que no quedi dubte faré ara un discurs assertiu que posa en valor uns altres pressupostos.

  L’establishment polític espanyol i català, no només instrumentalitza “el mullader” en benefici propi usant-lo com a eina dilatòria, sinó que en fa un us instrumental per tal de polaritzar l’atenció en la comèdia del policia bo i el policia dolent … una vegada més!.

 De tot allò que NO és interpretable NI en parlen, només de que si el “encaix”, que si “greuges comparatius”,  res de substantiu.

   Aquests articles constitucionals que he referit més amunt, signifiquen el “cant del gall” de la “doctrina essencial constitutiva” de la “Hispania”, la Hispania secular i única, perquè mai n’hi ha hagut cap altre.

  Normalment em refereixo a España com a un “Estat d’articulació política constituït en un règim doctrinari”, aquesta “doctrina” suscintament referida ens mena cap a una comprensió històrica i historicista, un Estat d’articulació política, no només “no Nacional”, sinó de Dominació i Subjugació de les Nacions preexistents a la Dominació Violenta perpetrada d’antuvi pel nínxol Dominant, filiat en el paradigma nòmada ramader patriarcalista ari, i els seus hereus “Grandes de España”.

L’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.

Espanya només dona resposta a uns interessos mesquins i espuris, el termini d’aquest mal és una alliberació bondadosa, que com tota bondat, beneficia a tothom i a ningú perjudica.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Després de la irrupció dels polítics a la xarxa amb els blocs, després de deixar-ne molts d’abandonats, ara es torna a parlar de la Política 2.0

La veritat: el que facin els politics en aquest aspecte, no es de la meva incumbència i no hi penso entrar-hi perquè, des de el meu punt de vista, no aporta gaires novetats.

El que sí m’interessa, i molt, és l’e-Govern.

Llegir-ne més »

L’altre dia amb l’article Sense valors suprems en la política, potser no serem mai lliures, vaig mirar d’explicar que sense ser escrupolosos en els valors suprems que sostenen la democràcia potser ens costarà més aconseguir la independència.  Vaig utilitzar l’expressió valors suprems per fer servir la terminologia que Vicent Villatoro havia fet servir en un article seu al diari Avui, encara que no m’acaba de convèncer això de suprems i per això ara només en referiré com a valors sense el qualificatiu de suprems.

L’article en qüestió es va interpretar malament per part d’alguns, ateses els circumstancies que hi havia per la meva crítica a una associació política que va generar una agra polèmica. Una polèmica que va derivar cap a situacions no desitjables i que no ajuden gens al debat que en teoria hauria d’existir entre els que volem la independència de la nostra pàtria. Per això vaig esborrar el polèmic article.

Una vegada fet aquest incís, crec, que la reflexió sobre els valors democràtics, mereix una altra oportunitat. Demanaria si us plau, que aquest article és veies només en el sentit de què és una reflexió  a favor d’aquestos valors.

Avui voldria reflexionar sobre un d’aquestos valors que garanteixen la democràcia: La llibertat d’expressió.

  Llegir-ne més »