Arxiu de la categoria: Llibertat de premsa

Creure en el País.

Creure en el País és una proclama obligada per a tot aquell que es postula per a governar-lo. Tots diuen estimar-lo, però en quin País creuen?, aquesta és la qüestió.
Les polítiques demogràfiques han estat sempre, de bon antuvi, utilitzades, pels aspirants a exercir el Poder, amb la màxima profusió que han estat capaços, perquè sovint son irreversibles, fets consumats.
En l’àmbit de la teoria política, tot i que s’han fet esforços per conciliar els drets de les majories amb els de les minories, els col•lectius amb els individuals, hi ha factors ètics del camp de la jurisprudència que no estan prou solucionats.
En l’àmbit jurídic referit als individus, quan una persona A pateix una mancança de tipus motriu, o de qualsevol altre mena, com a conseqüència d’un accident causat per a la negligència i/o la imprudència d’un altre persona B, aquesta, ha de respondre davant “la justícia” per tal que la persona A, considerada “la víctima”, es pugui rescabalar en justícia.
Això no succeeix en l’àmbit jurídic referit als nínxols humans col•lectius. El plantejament que dona per bo el fet que els qui poden prendre decisions polítiques son els Estats, sense valorar com aquestes unitats polítiques han estat configurades, te una legitimitat escassa i dubtosa. Sovint els Estats han estat configurats amb l’exercici violent de la força saltant-se qualsevol consideració ètica de legitimitat.
Aquí a Catalunya, com en altres llocs, hem sofert diverses onades migratòries en l’últim mig segle, per més que diguin, com mai abans. El mal, però, no es deriva del fet en si, si no que es deriva del fet que els migrats espanyols en el seu conjunt arribaven a casa nostre sense reconèixer-nos la nostre realitat com a Nació, actuant de manera induïda, i sovint inconscient, com a actors colonitzadors al servei d’una realitat nacional espanyola, aquesta sí, com a construcció política d’antuvi.
Tots coneixem la història i les vicissituds que com a Poble i Nació hem agut de passar.
Amb l’adveniment de “la democràcia”, pensàvem que podríem recuperar terreny, com a Nació a casa nostre, però per contra, tot i que en principi varem recuperar la llengua amb les polítiques de “normalització lingüística”, en el terreny polític i econòmic hem seguit perdent terreny en favor de la Nació espanyola.
Mig colonitzats i fortament espoliats, cada dia més conscients de la realitat en que vivim com a Nació, un imaginari col•lectiu de renuncia s’ha anat imposant de la mà dels que ja els va bé la dinàmica homogeneïtzadora de la ciutadania. La batalla de model econòmic ha ocupat l’escenari, l’espai de representació, donant per acabat el debat dels referents culturals identitaris Nacionals. La doctrina que preval en aquest àmbit, perquè tot l’arc parlamentari segueix, és la que ens diu més o menys subliminalment, que la identitat col•lectiva és un esclavatge, una càrrega onerosa que ens impedeix adaptar-nos als nous temps.
En Mascarell ho ha proclamat sense aturador i en Carod, per exemple, ho ha anat escampant per tot arreu tant com ha pogut, “Hem de construir una nova identitat nacional,…” etc. De fet, els catalans hem esdevingut els actors anticatalans més actius.
Després del triomf de la socialdemocràcia, en el món occidental, posant en valor la igualtat de oportunitats, i postulats com el que ens diu que les avantatges que les classes més ben estants puguin obtenir, no poden actuar en contra del interès del comú, ans al contrari, son acceptables quan aquestes avantatges signifiquen també unes avantatges pel comú, després, deia, de que aquests postulats han estat acceptats per a tots, en el mon occidental, ara, a manca d’un altra discurs, han trobat en el desballestament de les indentitats culturals de les “nacions riques” un discurs que, tot i que sembla falsari i recorrent, ha anat calant en una societat que cada dia més és un ramat entregat al “bonisme redemptor”.
En quin País creuen els nostres polítics?, en una Catalunya NO catalana?, hem de demanar perdó per ser catalans?, ens hem de redimir del nostre pecat, i hem de renunciar a la nostre hegemonia identitaria a Catalunya, per tal que les noves minories no hagin de fer un esforç afegit al que se suposa que han de fer una gent menys afavorida econòmicament?.
Creuen en una Catalunya NO catalana, com una regió d’Espanya?. Creuen en una Catalunya amb una administració excel•lent al servei de la homogeneïtzació espanyolista?. Creuen en una Catalunya que renuncia a la seva identitat, com a referent social, i que renuncia a governar els seus afers amb total independència?.
Doncs jo diria que sí, si atenem al capteniment dels mitjans de comunicació, tant públics com privats, jo diria que és aquesta, tenint en compta que segresten els debats que els semblen problemàtics i tenint en compta com filtren la informació, jo diria que el País en el que creuen és exactament el descrit.
Per contra jo proclamo que no hem de construir de nou cap Nació, perquè ja en som de Nació, proclamem que el que hem de fer és posar-nos dempeus i decidir prendre la responsabilitat de la nostra sobirania Nacional, això, aquesta formulació tant simple, s’oposa diametralment a la formulació dels telepredicadors a sou al servei del botiflerisme i quintacolumnisme.
La sobirania econòmica no és possible sense sobirania política i la sobirania política no és possible, a Catalunya, sense una regeneració Nacional, sense una renaixença dels òrgans que ens constitueixen en tant que catalans.
Visca La Pàtria!!!!

Silencis informatius.

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Continua la lectura de Silencis informatius.

Toca explicar-se.

 

Hores d’ara, quan escric això, i tot tenint en compta que aquesta nit a tv3 fan un programa de “debat” titulat “Adéu Espanya?”, me n’adono quan necessari és explicar-se, sobre amb la intencionalitat d’intercanviar idees.

 És bo posar les idees damunt la taula per tal de poder desenvolupar-ne totes les implicacions, inferències i conseqüències, el debat crític i argumentatiu és com la pedra d’esmolar les idees. I, els independentistes, per fi, sembla que comencem a tenir accés a debatre i a defensar les nostres idees públicament, és mèrit de tots. Només fa uns anys, la Independència de Catalunya era un tema “tabú”, que en abordar-lo només ens podia proporcionar mals terribles inferits per monstres i fantasmes que només poden ser controlats per a la submissió d’un son narcòtic.

Els temes a tractar son múltiples, les qüestions que fan a la Nació (catalana) son múltiples, i, tot i que ara és prioritari el construir una resposta unitària, en forma de candidatura, no he deixat de fer al·lusió a diversos temes tractant d’exposar-los, no sé si amb èxit, i no ho puc saber perquè no n’he tingut resposta. Tot i donar per a bo que aquests articulets no deuen fer gaire destorb, donat que si en fessin algú m’ho hauria fet saber, el no obtenir resposta et fa pensar o que potser allò que has tractat d’exposar no te gaire interès, o bé, que tot i tenir interès ho has exposat de manera poc entenedora.

 Això, em penso no passarà amb aquest programa de tv3 titulat “Adéu Espanya?”, i si això és així, en el devenir, veurem moltes escenes de tota mena, perquè ser capaços de mantenir el debat i les pròpies idees en la via dels arguments crítics, i ser capaç alhora, tant d’aprofundir com de fer una exposició planera i entenedora, no està al abast de qualsevol, i menys de qualsevol dels interlocutors del establishment que corren normalment pels mitjans com si estiguessin a cal sogre, i el fet, que els “arguments estiguin de part nostre”, en cara els fa més vulnerables. Ídols amb peus de fang.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

Els límits de la interpretació.

Aquesta, els límits de la interpretació, és una qüestió que tracten especialment els lingüistes, però ara que des de l’establishment polític s’ha organitzat aquest “sarau” del TC, el terme “interpretació” s’escolta sovint en boca dels polítics referit a la Constitució de l’any 1978, així mateix sovinteja l’apel·lació a “l’espirit” de la Constitució.

 Aquest és un terreny força ambigu sempre adient pels que pretenen grans canvis sense que res canviï. Ara la classe política està immersa en aquest mullader. A mi em sembla que ho fan sobre tot, per a justificar lo injustificable, que és la seva inutilitat i fracàs espaterrant referit al “nou estatutet”, fracàs incontrovertible per més que el TC no en toqués ni una coma, també és una tàctica dilatòria i de camuflatge.

 Que a mi m’esgarrifi que la llei sigui interpretable per a un “nínxol” de Poder que s’arrogui la capacitat de interpretar-la gairebé en exclusiva, no vol dir que sovint molts aspectes de la llei no siguin intrínsicament interpretables, per exemple quan la llei ens garanteix el dret de rebre auxili i suport legal, no ens diu exactament com i en quina mesura, això s’ha d’interpretar i desenrotllar normativament, així m’ho expliquen els juristes.

 Però amb tot hi ha qüestions que estan limitades en la seva interpretació. Umberto Eco en el seu llibre titulat “Els límits de la interpretació”, relata una anècdota, a tall d’introducció potser, que explica, i escric ara de memòria, com en el segle XVI, en les índies occidentals, un capellà envia una carta amb una cistella de figues a un altre parròquia, a un altre clergue, i ho fa servint-se d’un indi a qui li encomana la tasca, l’indi en qüestió, que no sap de lletra, pel camí es menja les figues i en arribar al seu destí entrega la carta al destinatari, el qual en llegir la carta li reclama “les figues”, aquest correu queda estorat en no poder entendre com un paper pot parlar, el cas però, és que el text de la carta documenta explícitament que en l’enviament s’hi trameten  com a present “unes figues”, que en siguin una, dues o tres dotzenes és interpretable, però tanmateix que no n’hi hagi cap rebassa el límit de la interpretació.

 Això, com deia, ho escrivia de memòria ahir mateix dia 26 de Maig, avui dia 27, amb el llibre d’en H. Eco al meu davant, veig que tot i que la meva memòria m’orientava en la direcció correcte hi ha algunes matisacions i correccions a fer.

 En l’historia referida, al indi en qüestió se li fa un segon encàrrec, amb el mateix propòsit que el primer, en aquesta ocasió l’indi es vol curar en salut i tapa la carta amb una pedra per tal de menjar-se les figues sense testimonis, tanmateix torna a fracassar i en arribar al destinatari aquest li reclama altre cop les figues de marres.

Bé, en H. Eco usa aquest relat en començar la seva introducció dient-nos: Al començament del seu “Mercury, Or the Secret and Swift Messenger”, 1641, John Wilkins narra la següent història:

Immediatament després del relat del indi i les figues H.Eco comença: Segurament aquesta pàgina de Wilkins sona diferent d’altres pàgines de nostre temps on l’escriptura  es pren com a exemple suprem de semiosis, i tot text escrit (o parlat)es considera una màquina que produeix una “deriva infinita del sentit”. Aquestes teories contemporànies li objecten indirectament a en Wilkins que, una vegada separat del seu emissor (així com de la seva intenció) i de les circumstàncies concretes de la seva emissió ( i per a tan del referent a que al·ludeix), un text flota (diguem-ho així)en el buit d’un espai potencialment infinit d’interpretacions possibles. Per tant, cap text pot ser interpretat segons l’utopia d’un sentit autoritzat definit, original i final. El llenguatge diu sempre alguna cosa més que el seu inaccessible sentit literal, que es perd ja en quan s’inicia l’emissió textual.

Amb tot, i per tancar el cercle fem una ullada a com es tanca la sinopsi de contraportada d’aquesta obra d’en Humberto Eco.

“…. Alhora, pretén demostrar(aquesta obra) que el principi de la semiosis il·limitada no pot consistir en una derivació incontrolable del sentit. Si bé les interpretacions d’un text poden ser infinites, no totes son bones, i encara que no sabem quines son les millors, sí és possible determinar les que resulten totalment inacceptables.”

Encara un afegitó d’utilitat. “Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits …H.Eco).

 Així doncs,  la Constitució Espanyola en el seu Títol Preliminar, article 1.2 diu :

La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del

Estado.”

No veig aquí cap possibilitat de forçar cap interpretació.

Article 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

 

No veig tampoc aquí cap possibilitat de forçar-ne la interpretació.

Article 3.1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

 

Aquí ho teniu, clar i concís.

Aquests textos assertius erigeixen i validen un marc de fons, un pressupost, com a alguna cosa incontrovertible i independent de tota consideració a futur en aquest mateix marc de comunicació.

 Els polítics catalans menen tot el seu discurs dins d’aquest nínxol acotat per aquest marc de fons, acceptant els pressupostos inferits d’aquests textos assertius.

Tanmateix ningú està condicionat a priori a subjectar-se a aquestes sentencies falsàries, falsàries en tant que silencien per omissió les causes i les maneres que varen fer possible l’articulació d’aquest text doctrinari, donant per fet que va ser fruit d’una concòrdia modèlica i exemplar, res més lluny de la veritat, la realitat és que aquest text només va estar possible amb la coerció dels sabres casernaris, el vern del caos com a amenaça latent i la pastanaga de l’ascensió de bona part de catalans que fins aleshores no havien fet altre cosa que pagar i callar, ara tenien l’oportunitat d’aparèixer en escena i prendre algunes decisions.

No puc acceptar els pressupostos incontrovertibles que la comunitat de comunicació de l’establishment polític em proposa, perquè senzillament no concorden amb els meus i la comunicació “col·lapse”.

  Però per que no quedi dubte faré ara un discurs assertiu que posa en valor uns altres pressupostos.

  L’establishment polític espanyol i català, no només instrumentalitza “el mullader” en benefici propi usant-lo com a eina dilatòria, sinó que en fa un us instrumental per tal de polaritzar l’atenció en la comèdia del policia bo i el policia dolent … una vegada més!.

 De tot allò que NO és interpretable NI en parlen, només de que si el “encaix”, que si “greuges comparatius”,  res de substantiu.

   Aquests articles constitucionals que he referit més amunt, signifiquen el “cant del gall” de la “doctrina essencial constitutiva” de la “Hispania”, la Hispania secular i única, perquè mai n’hi ha hagut cap altre.

  Normalment em refereixo a España com a un “Estat d’articulació política constituït en un règim doctrinari”, aquesta “doctrina” suscintament referida ens mena cap a una comprensió històrica i historicista, un Estat d’articulació política, no només “no Nacional”, sinó de Dominació i Subjugació de les Nacions preexistents a la Dominació Violenta perpetrada d’antuvi pel nínxol Dominant, filiat en el paradigma nòmada ramader patriarcalista ari, i els seus hereus “Grandes de España”.

L’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.

Espanya només dona resposta a uns interessos mesquins i espuris, el termini d’aquest mal és una alliberació bondadosa, que com tota bondat, beneficia a tothom i a ningú perjudica.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Sense una veritable llibertat de premsa, potser no serem mai lliures

L’altre dia amb l’article Sense valors suprems en la política, potser no serem mai lliures, vaig mirar d’explicar que sense ser escrupolosos en els valors suprems que sostenen la democràcia potser ens costarà més aconseguir la independència.  Vaig utilitzar l’expressió valors suprems per fer servir la terminologia que Vicent Villatoro havia fet servir en un article seu al diari Avui, encara que no m’acaba de convèncer això de suprems i per això ara només en referiré com a valors sense el qualificatiu de suprems.

L’article en qüestió es va interpretar malament per part d’alguns, ateses els circumstancies que hi havia per la meva crítica a una associació política que va generar una agra polèmica. Una polèmica que va derivar cap a situacions no desitjables i que no ajuden gens al debat que en teoria hauria d’existir entre els que volem la independència de la nostra pàtria. Per això vaig esborrar el polèmic article.

Una vegada fet aquest incís, crec, que la reflexió sobre els valors democràtics, mereix una altra oportunitat. Demanaria si us plau, que aquest article és veies només en el sentit de què és una reflexió  a favor d’aquestos valors.

Avui voldria reflexionar sobre un d’aquestos valors que garanteixen la democràcia: La llibertat d’expressió.

  Continua la lectura de Sense una veritable llibertat de premsa, potser no serem mai lliures