Navegar sense timó.

La navegació és un art, però si és a la vela, i a la manera tradicional, aleshores és una meravella.

Els catalans en sabíem d’això, i molt, el “patí de vela” és una embarcació que navega sense timó, només fent ús dels elements més bàsics com son “el centre vèlic” i “centre de deriva”, la força del vent i l’emplaçament del pes.

El centre vèlic és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la força del vent que motoritza la nau, i el centre de deriva és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la resistència que el pes de la nau ofereix a l’aigua.

Si desplaces els pes, i el centre de deriva, cap a proa per davant del centre vèlic la nau tendeix a orsar encarant-se en la direcció d’on ve el vent, si pel contrari, desplaces el centre de deriva cap a popa, la nau tendirà a encara-se en la mateixa direcció cap a on bufa el vent, rabent-lo de popa.

Aquests mateixos principis actuen sempre que es navega a la vela, i l’arjau que mena el timó és només un eina correctora en naus de més gran calat en les quals no es podria desplaçar el pes de la càrrega a tothora.

El que mai ha acabat de funcionar és que tant sols amb el desplaçament del pes i centre de deriva s’hagi corregit el rumb d’una nau governada amb timó.
En el timó se li diu “el govern”, amb raó.

Rebel·lió a bord.

Catalunya és una nau que no acaba de decidir quina estrella segueix, hi ha diferents propostes i interessos, la independència és un estel que brilla amb més força cada dia que passa, tanmateix per més pes que desplacem cap a proa, per més que el vaixell “vulgui” orsar, els que menen l’arjau fan rumb a l’abisme de la extinció com a país diferenciat.

Ara per ara l’arjau està “atado i bien atado” en mans dels qui obeeixen ordres del alt almirallat de la flota imperial.

Quan més diversa és la tripulació i marineria més necessari és el timó, quan més compartit és el destí de la navegació menys necessari és el timó, marineria i tripulació s’emplacen a popa o proa com un sol home segons interessi al rumb, amb tot, qui mena el timó te el poder de fer inútil aquest esforç.

El poble català necessita tenir accés al timó, necessita accedir a la política, ara per ara els que menen l’arjau tenen una prioritat: que l’alt almirallat els tingui en compte, i, sent aquesta la seva prioritat, no poden, no son capaços de fer altre cosa que seguir la flota imperial i les ordres de l’alt almirallat.

L’establishment polític català fa un paper galdós a tothora, gasta les ínfules i maneres d’una Nació però no te ni pretén la “pàtria potestat”, ans hi renuncia, no poden decidir quant s’endeuten, ni com i a on s’esmercen aquells recursos que hauran de pagar en el futur, ni qui conforma la marineria i tripulació ni menys encara el rumb i destí. Treballen per a la flota imperial sota les seves ordres.
Ara que s’acosta la diada Nacional de Catalunya aquests oficials subalterns es manifestaran en uns cerimonials amb pretensions de seriositat, rigor i coherència… tot plegat una bufonada, i gairebé un insult, en els catalans que pretenem cenyir cap a la realització Nacional declarant la nostra independència, als que volem la llibertat del nostre poble ens permeten manifestar-nos d’una manera restringida i gairebé pintoresca, de plaça Urkinaona a l’Arc del triomf (“triomf” inexistent, un altre mostra de com en som de rucs), amb uns copets a l’esquena i una posada en escena mínimament aparent ja ens conformem… vaja diada Nacional … …

Us vull recordar que un servidor sortirà amb una estelada dels “jardins Salvador Espriu”, jardinets de Gràcia de Barcelona, direcció plaça Catalunya-Urkinaona, tres quarts d’hora abans que comenci la manifestació per a la Independència de Catalunya.

Re-Bel a bord.

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

La meva experiència m’ha ensenyat que passar del federalisme a l’independentista, és un procés ideològic majorment llarg i gens fàcil.

No me’n vaig anar un dia a dormir sent federalista i l’un demà em vaig alçar independentista. La ment del colonitzat costa molt de despertar, els colonitzadors acostumen a fer un bon treball i en això els espanyols n’hi tenen experiència…

És molt pitjor que la síndrome d’Estocolm, perquè és molt més subtil, perquè la víctima no ho és per un període de temps limitat, sinó que ho és des de el seu naixement, i en moltes ocasions arrossega el llast de moltes generacions anteriors, a on alguns d’aquest individus passaran per aquesta vida sent ciutadans de segona categoria, sense adonar-se’n que ho són, pensant que el que hi ha, és el que hi ha, i que si l’amo no els hi dóna és perquè no els hi pertoca i així ho van viure els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats, per si sols no hi ha res a fer… Llegir-ne més »

Estelada

Sóc nacionalista i nacionalista català, no me n’amago. Ho sóc perquè sé i tinc el sentiment de pertànyer a un grup que conforma una nació. Ja sigui aquesta tal com la defineix l’enciclopèdia catalana o la real acadèmia espanyola, tant me fa.

Sóc nacionalista per obligació. Perquè quan hom té la consciència de pertànyer a una nació i aquesta careig d’estat, el mínim que han de fer els seus membres és aconseguir tenir-lo. Si després aquest estat s’uneix o és federa amb altres estats en pla d’igualtat o no, o vol anar per lliure, això ja és un altre tema i que cada estat té dret a decidir. Inclús un cop decidit no té perquè ser una condemna perpètua pels segles dels segles, ni de generació darrere generació. Si als que seguim aquest procés dins d’aquest esquema ens titllen de nacionalistes, ho dono per bo. Llegir-ne més »

Hores d’ara tot s’està succeint segons el guió, CiU governa aplicant les mesures econòmiques de primers auxilis amb una tímida oposició que, de moment, s’aferra a la no derogació de la llei de successions com a un clau roent. La dialèctica ideològica de “mercat versus societat” ha quedat molt disminuïda davant l’evidència de la desfeta del Tripartit.

  Home, l’impost de successions és una tocada de nassos, jo que soc un simple treballador hauré de pagar l’oro i el moro quan m’arribi el moment de retre comptes a les administracions públiques, mentre els capitostos polítics gaudeixen, en retirar-se, d’unes rendes escandaloses, per exemple en Montilla 115.000 euros/any, i cap d’aquests “justiciers socials” en diu res de res, callen, no fos cas que se els acabés el txollo. A casa meva en diem DEMAGÒGIA d’això.

 Els d’esquerres diuen que les retallades malmeten “la societat del benestar”, però ho diuen amb la boca xica perquè saben que la manera més pràctica i directe per a carregar-se “la societat del benestar”  és el seu model social de “barra lliure”.

  Amb tot, aquesta crisi ha deixat al descobert el fet que Catalunya no te capacitat per reaccionar de manera eficient socioeconòmicament perquè no te cap marge Polític. Espanya ha utilitzat el Poder Polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, i Catalunya no pot fer res perquè en els àmbits restringits d’actuació on podria fer i fa alguna cosa, no te diners, no tenim els recursos que fan falta.

 Malgrat els polítics de l’establishment s’entesten en reconduir el debat polític al camp de l’eix ideològic “tradicional”, d’aquí que s’aferrin a “successions” com a un clau roent, el cert és que l’escenari polític està instal·lat en l’eix Nacional, la qüestió és si som o no som una Nació, i el que això vol dir. De la pretensió de que l’impost de successions determini el Futur de Catalunya en diem DEMAGÒGIA a casa nostre, tanmateix sembla ben bé que la culpa dels desastres avenir hagin de ser d’aquest maleït impost. Al·lucina, quin nivell!!!!

 Malgrat els independentistes hauríem de tenir un protagonisme radical ens veiem relegats a un paper subsidiari, de “soporters” dels partits tradicionalment regionalistes amb tints nacionals. Certament els partits de l’establishment carreguen les tintes i exalten els temes “ideològics” per minsos que aquests siguin amb la voluntat d’arrossegar als mitjans de comunicació i  a la opinió pública al escenari que a ells els interessa per tal de continuar tenint captiu al ramat.

  L’any 2.003 malgrat ERC va captar un munt de vots atorgats per a fer la Independència els va esmerçar en construir un model de societat fortament ideològic i ideologitzat.

 Ara CiU ha rebut una munió de vots com a préstec per sortir d’un mal pas causat principalment pel Tripartit i amés per assolir avenços Nacionals radicals en termes de Sobirania. Però em temo que com van fer ERC les passades legislatures CiU fa oïdes sordes i tira pel dret amb el seu “programa” regionalista mancat de veritable ambició política.

  Els independentistes continuem hostatges del regionalisme contestatari que ens utilitza gairebé sense rubor demagògicament per a dirimir les seves misèries, i disputar-se les prebendes feudatàries derivades del vassallatge de tot un Poble.

  Com deia al començament, tot s’està succeint segons el guió, però ….

Certament, d’aquest guió ningú n’ha determinat l’acceleració, els “tempos”, i ningú n’ha escrit el final, què passarà quan el fracàs s’albiri?, perquè més enllà d’aturar l’hemorràgia massiva CiU només ens podrà brindar engrunes que només sadollaran, en qualsevol cas, la seva vanitat.

 Aquells catalans que per a raons obvies han fet confiança a la unitat d’urgències, un cop les ferides cauteritzades, no podran contemporitzar aquesta situació perquè si bé el malalt no es dessagnarà, morirà d’una infecció generalitzada si no son capaços de canviar el seu suport, i fer confiança al independentisme radical, transfusió total, única via possible de salvació.

El marge s’exhaureix més ràpidament que no sembla.

 Visca La Pàtria!!!!

Preliminar.

Si parlem de “imperatiu categòric” cal potser d’entrada fer referència a en Immanuel Kant.

Si en l’antic règim determinista del “rusc” la conducte i les relacions socials estaven articulades en la “lleialtat” que es corresponia en cada cas amb el estament immediatament superior, com si d’una cadena de comandament militar es tractés, ara, de resultes de la protesta del “empirisme” i de la posada en marxa de la reforma de la “Il·lustració”, el nou ordre organitzatiu fonamentat en el contracta social entre iguals necessitava un nou patró de conducta que respongués a un capteniment ètic i moral.  I aquí és justament on en Kant intenta formular aquest nou patró incondicionat de conducta amb pretensions de validesa universal que ell anomena “imperatiu categòric”. Ho formula i reformula un munt de vegades, però el motiu gira al entorn de “obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals”.

 Bé, en Kant ens mostra el “imperatiu categòric” com a un patró de conducta, però aquest mateix terme és pot aplicar més enllà de la conducta i pot pretendre definir la “realitat”. Per exemple.”el temps és unidireccional”.

 Aquest ús instrumental del “imperatiu categòric” ha estat empleat pel Poder de bon antuvi. Així per exemple “La Pax Romana” determinava com a un “imperatiu categòric” que amb anterioritat cap “pau” havia estat tan justa, permanent i estable ja que cap havia estat erigida des de “La Lex”. El dictador Franco va erigir-ne un en declara: “España unidad de destino en lo Universal”.

 La Constitució del 78 pretén assolir aquest estatus, però en realitat és un contracte falsari per què contempla un contracte entre individus, jacobí, assumint potser aquell anterior “imperatiu categòric” que ens feia una “unitat de destí” negligint malintencionadament el Fet que el Poble Català som una Nació.

 Els exemples serien inabastables i bastin aquests com a exemple. Em de veure però, que tot i la imposició d’aquests imperatius, els éssers humans no ens hi resignem, i sí som capaços de investigar possibilitats quàntiques per a revertir la unidirecionalitat del temps, els catalans tampoc hem acceptat mai tot aquest reguitzell de “imperatius categòrics” fal·laços amb pretensions deterministes.

 Certament amb la dominació dels pobles aris sobre els pobles riberencs es va instaurar la mirada platònica que ha dinamitzat bona part de la Història amb ideals plantejats com a “imperatius categòrics” pel Poder. Tant el “cristianisme” ari com el islam semita son formulacions d’aquest tenor. Tant l’u com l’altre erigeixen una “veritat revelada” com a “imperatiu categòric”. Tot l’antic règim aristocràtic està fonamentat en un “imperatiu categòric”, tot ens ve determinat i els que tenen la sang blava son els escollits. També una de les branques del “empirisme” derivà, tot i que la seva veritat no és revelada, en un “imperatiu categòric”, “la realització de la felicitat humana passa indefectiblement per a l’assumpció de la Igualtat”.

   La Independència de Catalunya.

 Després de que en els darrers anys el Poble Català s’ha anat desvetllant del somni de “autogovern” dins de la Espanya Plural, després d’un llarg procés en que el Poble Català ha anat comprenent que la seva realitat no es correspon amb cap d’aquests imperatius categòrics que durant tant de temps els ha tingut entretinguts i subjugats. Després de la extraordinària manifestació a Brussel·les, després de la extraordinària manifestació del 10J a Barcelona, després de les “consultes” i un llarguíssim etc d’actes en reclamació del reconeixement de que SOM subjecte polític de Dret, ara, després de les últimes eleccions al Parlament, ens demanen a on som?, que ha passat? Perquè gaire bé res ha canviat?, perquè hem fracassat?, o si és vol, perquè no hem assolit una victòria clamorosa?.

 Des de un punt de vista, el que ha canviat és que ara som molts, i més cada dia, els que subscrivim que “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, que vol dir que efectivament SOM una Nació, però aquesta formulació novament apuntalada majoritàriament pel Poble Català no te efecte, i no te efecte perquè el que preval encara son els “imperatius categòrics” apuntalats per a l’establishment polític de Catalunya. Termes com ara “cohesió social”, “un sol poble”, Catalunya serà això o lo altre o no serà” etc, som formulacions amb pretensions de imperatius categòrics que prevalen per damunt la nostre formulació, “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, i mentre això sigui així ho tenim cru.

  Quan analitzem “que” ha estat el procés independentista en els darrers dos anys, no ens adonem, o no volem adonar-nos, que el que han fet els nostres líders sobrevinguts ha estat justament llençar i erigir imperatius categòrics fal·laços.

 Carretero i els seus, deien que havia de ser una “coalició de persones”, o res!. Quina poca visió. Molts els varem voler advertir, debades. Laporta, ha lluitat i lluita per a fer valdre el seu propi imperatiu categòric, “la Unitat està allà on jo soc”. SI,el mateix, “diluïu-vos i veniu a les primàries per equips”.

 Personalment, tot això em causa tristor. L’assemblea, que hauria de ser un invent zokràtic, per tal d’alliberar i posar en valor la “informació”, ha perdut tota genialitat a casa nostra, bressol, com tots els Pobles riberencs, de la democràcia deliberativa. Veure actuar els nostres líders a cop de imperatiu categòric platònic, negligint el que hauria de ser una premissa apuntalada per a tots sense fissures, SOM una Nació, és una visió que no es veu sovint compartida.

 El comportament dels nostres lideratges no ha ajudat gens a erigir La Nació com a relat susceptible de generar actituds superadores dels imperatius categòrics que apuntalen el regionalisme polític a Catalunya.

  Si pareu atenció, veureu, potser, que tots els meus discursos del “ramat”, de “La Nació”, de “zokràtic i platònic” i alguns altres que ara no recordo, fan de fet referència a la necessitat de bastir una llera on el cabal Nacional transiti sense haver-se d’empassar rodes de molí en forma de imperatius categòrics bastits per a interessos aliens sovint espuris. Potser la Conferència Nacional per al Estat Català, finalment ens ajudi a reconduir tanta pocasolta i disbauxa, tant de bo.

Catalans, ara Catalunya!!!!

La dificultat dels canvis.

Pot ser que les contingències polítiques siguin percebudes com a “més properes”  per a més gent a Catalunya, la crisi econòmica, la relació amb Espanya, en què i com s’esmercen els nostres diners, etc.

 Alguns polítics, prou agosarats, parlaven de “la desafecció”, i poder haurien d’haver parlat de “la mala afecció”, que no és ben bé el mateix, com l’elevat (comparativament) índex de participació en les darreres eleccions “Autonòmiques” ens han mostrat.

  En el passat recent, la realització econòmica “a crèdit”, pública i privada, ens va fer creure i pensar que la bonança econòmica era un estat consolidat que havia assolit carta de naturalesa, “som rics, i per tant podem tirar de beta tant com vulguem”, “la cinquena economia mundial”, etc etc.

 Ara quan just comencem a despertar, en adonar-nos, uns més que d’altres, de que tot aquest “crèdit” ens l’hem fumat esmerçant-lo en polítiques gens adaptatives a Futur, de subsidi, a fons perdut, convertint pràcticament La Generalitat en una ONG, i que això ho hem de pagar de la nostre butxaca, aleshores la cosa canvia.

  Personalment, sempre he defensat que a Catalunya tenim dos problemes, dos problemes gruixuts. Un el nostre posicionament davant la realitat, sigui quina sigui, vull dir que el problema és que la nostre percepció ha variat enormement en pocs anys, atenent a un “relat” construït des de les esquerres (i sense cap oposició) que ha fet que la nostre capacitat crítica hagi esdevingut infantiloide, no m’estendré ara en aquest afer. I l’altre problema és l’Estat espanyol, de qui som feudataris. Estat espanyol que ha tingut i te en el present el seu pla d’acció política fonamentat en la assimilació cultural de Catalunya, és a dir en que Catalunya desapareixem en tant el que hem estat i encara som, un Estat espanyol que ha utilitzat el Poder polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, tot justificat per i en un marc jurídic fal·laç i espuri de pretesa solvència democràtica. Tampoc m’estendré ara en aquest afer, perquè el que m’interessa és copsar i palesar les diferents percepcions, justificacions, preocupacions i explicacions que tenen més rellevància en els mitjans i en la opinió pública hores d’ara a Catalunya.

 A Catalunya hi ha força gent, sembla, que tot i veient que pel camí en el que estem no anem gens bé, que, tot i veient que el desastre al que estem abocats és conseqüència  en bona part de la relació injusta de submissió als interessos d’un Estat que ens va en contra, tot i així, no volen la independència de Catalunya. Perquè?.

 Avui, 21 de Febrer del 2.011, llegia al diari Ara un articulet d’en Joan Majó titulat Resignació o independència? (i2), on si poden llegir coses com “Els últims dos o tres anys han suposat un desencís important, amb el resultat d’un panorama obscur per a l’avenç del federalisme…”, o, “ …, sinó també constatar l’augment del predomini intel·lectual de la dreta nacionalista espanyola i l’actitud tímida i desorientada de la esquerra”,o, “Si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi ha obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.

 El cert és que no sé de quin “projecte” federalista parla aquest home. El cert però, és que hi ha una munió de càrrecs i excàrrecs que es varen empassar la pretesa validesa jurídica de la “Constitución” com a roda de molí, ep, gent que ha anat a escola!, i que no sap entendre que la formulació doctrinària de la dita Constitució és espúria, per raons òbvies que ningú encara m’ha pogut rebatre. Aquest és un tema que ja he tocat, i que per ara dono per conegut, tot i que segur que hi haurem d’insistir a no gaire trigar.

El cas dona pera molt, sovint hem parlat tot referint-nos-hi (a casos com aquest) com a exemples de la síndrome d’Estokholm i/o de la dona maltractada, amb tot és destacable l’assumpció de la Independència de la Pàtria “amb recança”, preferirien ser subjugats amb “amor”?. En Joan Majó diu en aquest articulet que el millor, que aquella situació que ens seria més profitosa fora la del federalisme. No s’entén de cap manera, com gent adulta pot tenir un capteniment tan infantil, sinó és que la seva mentació està gestionada per una fe fonamentada en uns ideals inexistents, en unes realitats imaginades que responen a uns patrons estereotipats del que “ha de ser”, o “hauria de ser”, i no del “que és”.

  Els fa recança que la realitat no sigui com ells voldrien?, els fa recança potser, perquè fora del seu “relat” de com “han de ser les coses” no saben actuar?. Un munt d’anys, mitja vida potser, donant una resposta pretesament reeixida a una realitat presumpta, i tot d’una resulta que aquella presumpta realitat és una impostura, un engany, una fal·làcia. Bé, no tinc la sort de conèixer al senyor Majó, i per tant així que en tingués oportunitat li hauria de demanar disculpes per a utilitzar el seu escrit per fer una generalització. Ja em perdonarà, però amb tot sembla que la síndrome de la dona mal tractada s’adapta molt en aquests casos, perquè tal com la dona maltractada, aquests no acaben d’entendre que no som els catalans els que estem en deute amb els espanyols, sinó ans al contrari son els espanyols, que com el maltractador, estan en deute amb nosaltres.

Després hi ha també, el cas dels nacionalistes, els eterns aspirants. Em d’entendre, que per a un partit que viu de l’erari públic “creuar el rubicó” és apostar-s’ho tot a cara o creu, cremar les naus del retorn. Que si fer país, que si federalisme, que si fer sentir la nostre veu, el que sigui menys comprometre’s, si no és per guanyar amb seguretat.

Potser però, en Mas vulgui palesar, a la llum pública, la brutalitat del tracta que ens dona Espanya per tal de guanyar adhesions i apostar a cavall guanyador sense haver-s’hi de jugar massa, tanmateix les principals resistències les trobarà dins el propi partit. Finalment haurem de decidir si els catalans som subjecte de dret a Catalunya, o ho és el “pueblo español”.

Tampoc els nois i noies de la esquerra independentista troben la manera de canviar. Avui na Marina Llansana feia en un articulet, un al·legat sentit, demanant un canvi generacional, com si el tap generacional en les estructures polítiques catalanes expliquessin per si mateixes la immobilitat de la nostre història.  Els arguments que brandava eren típics i tòpics suats, res seriós, res de idees, que son les mateixes que les dels “seus mestres” elevats en els altars reverencials. Aquesta xicota vol fer carrera, com els seus companys generacionals de partit, que gasten unes idees i unes pràctiques heretades de manuals antics, d’aquells que ens volen explicar “com haurien de ser les coses”, però que quan han de fer peu no troben fons.

A Catalunya els interessos estructurals i les velles idees ancorades en dogmes de fe inamovibles, fan molt difícil i lent qualsevol canvi.

Totes aquestes idees son adients per a ser desenvolupades, però ara no tinc temps ni ganes, perquè entre d’altres coses potser només m’interessen a mi.

Bona nit i bona sort.

Bona nit.

En el decurs d’aquests darrers anys he parlat d’Unitat, de Nació, dels diferents models d’Estat, dels fonaments doctrinaris actuals de la Justícia, de les diferents formulacions “idealistes”, platòniques i zokràtiques, de l’emergència de la economia com a formulació contingent condicionadora d’ulteriors fites de progrés, de com la configuració poblacional d’una comunitat i “el factor humà”, amb els seus arrossegaments “límbic culturals”, te a veure amb tot plegat. Bé, alguns temes no han estat gaire desenvolupats, tampoc pretenia fer una guia. Només pretenia procurar elements incentivadors de canvi, debades.

Això ho podràs trobar en aquest Bloc i un altra part xica al Bloc Gran del Sobiranisme.

Per a mi ha estat sempre clar que el problema més gran que tenim els catalans no és que els espanyols siguin dolents, sinó la gran ascendència que tenen sobre nosaltres. A Catalunya qualsevol grup ètnic no català te més consideració per part dels catalans que la Catalanitat.

 La degeneració del Poble Català ha assolit el llindar des de el qual és pràcticament impossible retornar, el nostre capteniment està principalment orientat en fer-nos perdonar, és “el factor humà”.

Ara és bon moment per a demanar-me qualsevol cosa que vulgueu, perquè la meva tasca està exhaurida i entenc que haig d’acabar, bàsicament no tinc res més a dir, això vol dir que els meus dies a la xarxa estan comptats.

Ruc de mi, esperava potser, que les vostres intervencions i aportacions em donessin peu a desenvolupar un xic més, potser no cal.

Des de el meu punt de vista, “els catalans” (notint-se les cometes)que s’havien desenvolupat durant més cinc mil anys en el mateix model (de pagès, matriarcal, assembleari i liberal) han trigat dos mil anys en ser alienats fins al punt de canviar “el factor humà” i aquell bagatge “límbic cultural” del que tímidament he intentat parlar en alguna ocasió.

Ja ho deia en Molinero: “els catalans heu de ser més cabrons”, el nostre factor humà ha esdevingut patètic. Poetes,”mariners en terra”, això és tot.

Bona nit i bona sort.

Cordialment Vallfosca.

Una política llastimosa i obsoleta.

Molts dels polítics, tant “amateurs” com professionals, que corren per a casa nostre, son persones, sap greu dir-ho, bastant ignorants, que no han anat més enllà d’unes formulacions ideològiques compendiades en els catecismes “ad hoc” que procuraren respostes de manual en temps passats. Pel que sembla no saben discernir entre la validesa d’una obra en tant que “clàssica”, i la validesa d’unes idees o sistema d’idees, ideologia, en tant que resposta a l’estat de tensions i contingències, dinàmiques, plenament actualitzades i abocades al futur.

 Clàssica, en diem d’una obra o ideologia per tal d’explicar que aquesta va estar referencial en la gestió conjuntural d’una època determinada. Però les contingències canvien i les conjuntures també. Si bé les ideologies han sorgit com a resposta amb pretensions de validesa per tal d’enderrocar estatus quo obsolets, i, erigir-ne d’altres amb pretensions de validesa, aquestes mateixes ideologies quedaran “no vàlides” per a donar resposta als nous reptes i contingències. Així doncs, per exemple, posar avui l’accent d’acció política en desballestar “l’aristocràcia”, no donarà resposta al repte d’abastir la demanda mundial creixent d’energia o de consum d’aigua.

 Aquest és un exemple fàcil, potser pot semblar simplista i demagògic, però serveix per a expressar i presentar el que vull dir, i el que vull dir és que els nostres polítics mouen als governats en models obsolets amb la pretensió de donar resposta eficient a reptes actuals, i això sovint ho fan aixoplugats en la idea de que aquesta o l’altre ideologia és “reglada”, i s’ensenya en centres acadèmics oficials de prestigi d’arreu del mon, i sent així, per força que han de tenir estatus de validesa. Però potser no s’han assabentat, encara, de que òbviament els “clàssics” s’han d’ensenyar en tant que clàssics, no però, com a respostes validades empíricament en l’actualitat.

  Tot i que segur que estan al corrent del esdevenir de l’escola de Frankfurt, per exemple, no han entès, sembla, que el reciclatge de la ideologia te una acceleració un pèl inferior a la del ritme del seu fracàs permanentment actualitzat, perquè les contingències que genera el “factor humà” no responen mai del tot al disseny ideològic, i això fa que la balança entre el model de Justícia i el d’Eficiència necessiti permanentment ser re-formulada a la recerca d’un equilibri dinàmic el màxim estable possible i sostenible. Això fa que els ideòlegs i politòlegs més espavilats de les comunitats occidentals, i d’arreu, en veure amenaçat l’equilibri sistèmic Justícia-Eficàcia de les seves comunitats, girin la mirada i centrin cada dia més l’atenció en “el factor humà” en tant que font d’incertesa i desequilibri.

  Així doncs podem observar, per exemple, com les comunitats Amish mantenen un equilibri entre el model de Justícia i el model d’Eficiència, un model de Justícia que te en la “voluntat de Déu” la seva articulació universal i general, i en la renúncia a l’orgull i en la pràctica de la humilitat la seva norma de vida, el seu model d’Eficàcia rau en el seu model econòmic d’autosuficiència vinculat a la natura i el rebuig més o menys punyent de l’artifici que podria destorbar aquest equilibri.

 Tot això està vinculat al factor humà, i hi ha membres nascuts en el si d’aquestes comunitats que n’abandonen la pertinença, tanmateix mentre els homes i dones d’aquestes comunitats se sentit satisfets amb aquest model tindran la continuïtat afermada, i la seva única font de preocupació es derivarà de la pressió del “mon exterior”.

 Aquest és un cas que il·lustre ben clarament els factors en equilibri. Si parlem de models de Justícia i Eficàcia, podem veure com un fort desequilibri en un dels models  altera l’altre, això succeeix avui en bona part de les comunitats al Magreb.

  Tot i que el llindar de corrupció dels estaments governamentals de les comunitats magrebines és presumiblement alt, aquests mateixos governs no es veurien amenaçats si el model de producció de bens i serveis podés donar satisfacció a una població, especialment jove, que veu frustrades les seves aspiracions de realització, tant a nivell personal com a nivell col·lectiu. Aquest conflicte acabarà desbordant en alguns llocs, dinamitant un model de Justícia que no ha acabat de transitar des de paradigma organitzatiu tribal i oligàrquic, imposat per a la colonització semita sobre els pobles riberencs, fins a un paradigma democràtic de deliberació i justícia social.

 Quan acabin per desballestar l’estatus quo del model de Justícia actual, hauran de deliberar per tal de posar en marxa un model d’Eficàcia que sigui capaç de suportar el nivell de Justícia social que aspiren assolir.

 A Haití, per exemple, a quin model de Justícia social poden aspirar?, si son absolutament ineficaços i dependents?, qualsevol llindar de Justícia social els ha de ser subvencionat externament. En Marc Antoine Archer, cònsol de Haití a Barcelona, ha declarat: “Haití carece del capital humano necesario para salir d’esto, pero es un país con suficientes recursos para vivir de forma autónoma”. També, “Cuando se manda un contenedor de arroz , se impide que el campesino de Haití pueda competir en el mercado”.

Certament, si no son capaços d’articular un model de Eficàcia en el llindar de l’autosuficiència amb aquella terra i clima que son capaços de produir varies collites anuals, és pel “factor humà”. És clar que si fossin capaços d’articular un model econòmic d’autosuficiència eficaç, els permetria, això, aspirar a assolir un millor model de Justícia. Així veiem com Justícia i Eficàcia estan directament vinculats entre si,  i son dependents alhora del “factor humà”. Així modificar qualsevol d’aquests paràmetres altera l’equilibri sistèmic i les possibilitats d’evolució reals relacionades amb les aspiracions de  les diferents comunitats.

 Qualsevol model de Justícia, gestat en una o altre ideologia, haurà de tenir en compte els altres dos factors, el d’Eficàcia i l’Humà.

  Un mercat globalitzat, que supera notablement l’anterior etapa de mercat “interestatal” en l’exigència  del “factor humà” referit, entre d’altres, a la capacitació i habilitació científic-i-tècnica de la població, demanda també, que l’antic model d’organització Estatal sigui revisat a fons.

  El model de Justícia social al que aspirem només es pot suportar amb un model d’Eficàcia capaç de donar resposta solvent a les exigències de la “nova economia”, i això te a veure amb la cohesió i capacitació, i els anomenats “capitals intangibles”. Les crisis d’alguns Estats, via processos interns de secessió, o externs d’assimilació, o confederació, etc, tenen a veure amb el nou ordre organitzatiu que el nou paradigma exigeix, així els processos en contra dels estatus quo jurídics dels Estats obsolets, son moviments “ideològics”, en tant que estan referits a unes noves maneres de pensar el mon, que s’articulen en nous sistemes de idees o “ideologies”. La independència de Catalunya, amés de ser un procés polític, és una resposta “ideològica” adaptativa a Futur en relació a aquell “equilibri dinàmic” del que parlàvem.

  Des d’aquest punt de vista, que avui les idees polítiques a Catalunya siguin formulades des de les restriccions ideològiques clàssiques és com a mínim xocant.

  Des de el model de “dretes” més tradicional i conservador, hereu de l’antic règim de dominació oligàrquic patriarcal aristòcrata, es pot erigir un model d’eficàcia solvent, però no es pot, en canvi, erigir un model de justícia avui acceptable. Aquest model organitzatiu del “rusc” determinista va generar una protesta ideològica, l’empirisme, del que a la seua vegada, van sorgir la il·lustració, el liberalisme, el nou humanisme, la revolució francesa i el marxisme.

 El socialisme observa una certa relació de simetria especular amb el determinisme, com dues cares d’una mateixa moneda, dues cares iguals, només que amb perfils canviats. El socialisme postula un model de Justícia social però no ha estat capaç d’erigir alhora un model d’Eficàcia solvent que el suporti. Ambdues formulacions doctrinàries es fonamenten en una interpretació de la realitat clarament “idealista platònica”, on unes veritats radicals i universals incontestables justifiquen tot el sistema   ideològic.

 La revolució empirista va desballestar el vell model de Justícia de l’antic règim negant-li les pretensions de validesa, però malgrat tot, finalment el capitalisme com a model d’Eficàcia a prevalgut.

 Avui, en el mon occidental, ningú nega que ens hem de desenvolupar en un model de Justícia social, aquest model de Justícia és àmpliament acceptat, tanmateix els grups adscrits ideològicament al socialisme d’esquerres, hereu del marxisme, tot i haver acceptat l’economia de mercat com a model d’Eficàcia continuen menystenint-lo, i es pronuncien sovint exclusivament en pro del model sacralitzat de Justícia social.

 A tall d’exemple, una escriptora publica en el diari “Ara” un article titulat “Dones i dretes”, un article veritable, ponderat, reeixit i solvent, però amb tot acaba dient: “ … i que arribarà un dia en què veurem una dona presidint el govern de Catalunya. I ho ha de fer no en funció del sexe, sinó de la intel·ligència, de la cultura i dels valors morals posats al servei de la construcció d’una societat més benestant, més lliure, més justa i més equitativa”.  I el diumenge tots a la platja!, sí!, bravo!, visca!…., i tan, només faltaria!. Però …, i…, del model d’Eficàcia que doni resposta solvent al nou paradigma de la “nova economia” globalitzada?, i, del esforç cooperatiu que el nivell de desenvolupament exigeix?, i de la configuració d’un “factor humà” que procuri la cohesió i capacitació que possibiliti la emergència dels “capitals intangibles”?

 Declaracions com aquestes, estan al l’ordre del dia a Catalunya, naifs, pròpies d’infants que no han sobrepassat l’edat de la innocència, que son pronunciades per autoinvestir-se  de una puresa per a tots reconeixible, que allunyi de si qualsevol ombra de sospita, no fos el cas que fossis condemnat a l’anatema per tenir pulsions impures, que no fos el cas que sucumbíssim a la pulsió bruta de voler fer fortuna, de voler treure un profit personal. Es diu poc, però en aquests cercles el capitalisme és el mateix diable, un mal amb el que cal conviure, necessari, però un mal.

 Els socialistes a Catalunya, especialment, continuen ancorats en una ideologia rancuniosa i insolvent, ancorats en uns principis dogmàtics i sagrats, inamovibles i inalterables, que els impedeixen veure i reconèixer que ara per ara el capitalisme i el mercat son l’única instrumentalització que ens pot permetre d’assolir les nostres expectatives a un nivell òptim de desenvolupament del model de Justícia social al que aspirem.

 Tot just ara, comencen a despertar del son dels infants, i, conseqüència de la crisi de la nova economia globalitzada, que te a veure, i molt, amb el deute sobirà de les diferents comunitats, estan començant a acceptar la realitat de que sense un model d’Eficàcia solvent i un configuració del “factor humà” acurat no hi ha Justícia social que valgui.

 Tot i així, continuen, encara!, enaltint, postulant i executant, receptes de creixement econòmic anacròniques i força contraproduents, com per exemple la recepta de “l’eixamplament demogràfic de la base poblacional, amb l’únic propòsit de fer créixer la demanda interna”. Aquesta recepta és obsoleta i contraproduent, això només fa que tinguis una configuració social sense empatia, descohesionada, amb un increment de despesa pública de subsidi onerosa, una societat poc habilitada en les respostes que exigeix l’economia emergent del coneixement, una configuració que ens allunya de la possibilitat d’assumpció d’aquells “capitals intangibles” més necessaris cada dia.

  Les comunitats que superaran la crisi, sortint-ne més ben adaptats a Futur, apliquen altres receptes.

 Al Japó, per exemple, malgrat tenir un percentatge elevat de gent gran fora del sistema productiu en relació a la gent jove que sí hi està inserida, a ningú se li acut postular que el que cal per a progressar és omplir el país amb un allau de ma d’obre barata poc qualificada. Al Japó s’espera que la població passi de 127 i escaig milions de persones a uns 70 milions en 15 anys, més o menys, això vol dir que hauran de passar uns anys una mica més complicats, però que després tindran una societat molt més ben articulada, en un país “posat al dia” en infraestructures, per exemple, per tal d’assolir l’excel·lència en el model d’Eficiència  que els menarà al desenvolupament d’un model de Justícia social òptim en relació al nivell científic-i-tècnic “possible posat al dia”.

 Una societat “flowers power” és molt desitjable però val molts diners, i això sembla que els catalans no ho hem entès encara.

 La idea de que “el que fem”, en les seves potencialitats, en allò que podem arribar a ser capaços de fer, està vinculada directament a “allò que som”, en el “que” i en el “com” estem constituïts, va agafant volada i mereix cada dia més consideració per part de la gent capacitada per a fer plantejaments seriosos de progrés humà.

 En la meva opinió, totes aquestes consideracions respecte d’aquetes qüestions han estat motivació de l’èxit electoral de CiU recentment a Catalunya (2010). Tenint en compte, d’una manera més conscient o més intuïtiva, aquests plantejaments, la major part de votants a Catalunya ha considerat que CiU, amb Artur Mas al cap davant, estan més preparats i en millors condicions per a donar resposta a les noves contingències, veurem.

 Tal i com ens adverteix el professor Canela en el seu article “Si no reaccionem ràpid estem perduts,mataran la nació”, una de les contingències més restrictives per a Catalunya referida a “allò que som”, que és l’Estat espanyol, es prepara, ara ja, per lliurar la batalla decisiva que ha de fer definitivament de Catalunya una regió de règim comú més d’Espanya.

 Ara veurem si els catalans tenim el suficient grau de maduresa.

La batalla tindrà un vessant “ideològic” en la que els apòstols retrògrads del vell paradigma ideològic enaltiran “el que fem” i menysprearan “allò que som”. Això ha estat el que el presidente Montilla, molt significativament, ha fet com a últim acte polític amb plena sintonia amb allò tan anunciat pels seus socis de ideologia de que “el nacionalisme és essencialista”.

 Parlava de l’Estat espanyol com “d’una de les contingències restrictives per a Catalunya referida a “allò que som””, perquè certament aquest modus de pensament ancorat en l’antigor d’una ideologia envasada al buit d’un “flowers power” fonamentalista articulat en, i com, un dogma de Fe inalterable, és un altre contingència que ens te tenallats en la consecució d’un model de Justícia autista que relega tant el model d’Eficàcia com “el factor humà” a un estadi subsidiari del dogma de Fe.

 El Poble Català i la societat catalana haurem de madurar ràpidament si volem superar el que ens ve al damunt, per això, hem de creure no tant sols en “el que podem fer”, sinó també en “allò que Som”, i aleshores sí, podrem esperar que els nostres pròcers compleixin amb la seva promesa de servir al Poble Català per damunt qualsevol altre circumstància o Fe.

Agosaradament Vallfosca.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Com a primer escrit que faig a Deumil.cat, em sembla que el primer que haig de fer és presentar-me, i més, quan sóc un perfecte desconegut per la majoria de vosaltres.

Sóc en Pau, nascut a Balaguer, ara fa 52 anys.
Ideològicament, només tinc clara una cosa, vull la llibertat del meu país, vull que la nació a la que pertanyo tingui un estat propi. per tant sóc independentista de totes totes. Hi ho sóc no sols per raons econòmiques, que també, sinó per amor… Per amor a la nostra terra, a la seva gent, a la nostra cultura i manera de ser.

No vaig néixer independentista, ni en el si de cap família que ho fos. Ni vaig caure un dia de cap cavall, metafòricament parlant. Va ser un procés de maduració lent i en un temps que no era tan senzill com ara.

En aquells temps no et deien “friki” per ser independentista, perquè aquest mot encara no estava de moda, simplement t’anomenaven “somnia-truites”.
De la meva participació a deumil.cat, no espereu ni destacats articles, ni frases brillants, ni cap prosa il·lustrada. Tranquils, que no haureu de tenir cap diccionari a ma per a què ens entenguem, perquè normalment entre dos sinònims, sempre faig anar el més comú.

Procuro escriure com més planerament millor, quasi igual com parlo, només que traient la forma pròpia del parlar d’on sóc, per adaptar-me el més que puc o sé, a la norma escrita.

Sóc conscient de les meves limitacions lingüístiques, degudes en part per haver estat instruït acadèmicament en temps de la dictadura, i en castellà, tal com estava manat, i també per certa indolència per la meva part, fruit d’indecisions i pors a fer el ridícul.

Fins que vaig arribar a la conclusió que l’autènticament ridícul es pertànyer a una cultura i tenir millor nivell en altra, que t’ha invadit i que t’han imposat pel sols fet de seguir colonitzats. I això ho dic especialment per aquells que diuen que tenen dues llengües i es queden tan tranquils.

Doncs si miri, jo també en tinc dues, i fins i tot tres, capaç de pensar en totes elles, però cada una en el seu lloc. La primera me la va ensenyar la meva mare, que en glòria sigui, i és la que em correspon. La segona me la van imposar, i no per caprici de no sé quin general, sinó perquè, i a ningú se li oblidi, pel malauradament famós “decret de nova planta”, que la cosa ens ve lluny, i no de la cantonada. Des de fa quasi tres segles i encara no se’n surten i mira que no paren d’intentar-ho. I la tercera, perquè a mi em va donar la gana de aprendre-la.

Per no allargar-me gaire més, llavors que cal esperar de mi? Doncs en poques paraules una opinió més. Principalment en el tema de la independència, i en crear un petit racó, a on poder intercanviar informació amb els vostres comentaris, del quals no en penso ser el moderador, sinó que tots diguem el que vulguem i ens donem resposta uns als altres, dins del lògic respecte, que tant deumil.cat com tots nosaltres ens mereixem.
Així que ja ho sabeu, quedeu convocats per trobar-nos els dilluns, i estic segur que no sols aprendrem els uns dels altres, sinó que en sortirà més d’una bona amistat.

Som molts els que estem disposats a fer palanca esperant un punt de suport per a moure el món.

Ara que arriben les eleccions catalanes tots els ens polítics volen canviar el món, modificar la realitat, fins hi tot els que han estat gestionant els poders polític-socials diuen ara que el que han fet, ara ja no val, és clar que això s’entén perquè la realitat que tenim és dolenta i molt preocupant a futur, està clar que empitjorarem si no hi posem remei amb èmfasi, si no de que moreno?.

Per tal de no malbaratar energia ens hauríem de demanar de bon antuvi com és que aquests mateixos que ara postulen “revolucions tranquil·les”, que son els mateixos que ja oKupaven l’arc parlamentari fa 4, 8, 12 i més anys, no han estat capaços de fer-nos emprendre el camí decidit cap a l’eficiència alliberadora i superadora?, insisteixo, les dades econòmiques son escandaloses, s’ofereixen com a punts de suport per a canviar i millorar, i ho volen fer en la mateixa direcció, encara ara, després de la seva incapacitat manifesta.

 Deia l’altre dia que cal inferir canvis substantius, de fons. Certament, ficar la pota tots ho podem fer, altre cosa però és ser “patós”, oi?.

El que a mi m’escandalitza enormement és el fet que la nostra demos no te capacitat de reacció, rau tenallada per uns dogmes doctrinaris que es discuteixen i s’expliquen, pitjor que millor, els uns als altres en una dialèctica de pati de col·legi, els diaris en van plens, l’ignorància creposcular referida als mites falsaris d’un idealisme platònic subjugador del centre de resposta emocional i cognitiu.

És prou clar també i alhora, que en un estat de subjugació de la consciència i les capacitats cognitives tal que així, sempre ens podem excusar de la nostra incapacitat al·legant els efectes malèvols de “la força de la gravetat”. Bé doncs, és precisament la lluita secular per alliberar-nos dels tals efectes que ens ha menat a desenvolupar tota mena d’eines, la lluita per assolir un estadi de independència respecte de les forces determinants i subjugadores de la mateixa natura, de no haver de morir per a un mal de queixal o per a una manca de pluja, per això hem articulat cada cop més eines més fines i punyents, més eficients, però més difícils de menar.

En la meva opinió el model de “democràcia liberal occidental” és un model que exigeix una alta capacitació, les societats que darrerament han estirat del carro han anat “inventant” noves eines cada vegada més punyents i eficaces en termes de rendiment desenvolupador, la mateixa especulació financera, el monetarisme, el finançament creditici, la eficiència tecnològica i científica, etc, son eines poderoses i perilloses, i aquí em sembla a mi que pocs les comprenen ni menys encara en coneixen el manegament, si no com explicar el mal servei que en fem?. Hem esdevingut una societat de nous rics infantilitzats que ens programem programes de tv a quarts d’onze de la nit i pel matí anem a la feina, no a treballar, anem a fer acte de presència que és el que compte per a cobrar a final de més, tanmateix tampoc tenim gaire res on esmerçar-hi grans esforços, vull dir res veritablement productiu. L’ajuntament del meu poble esmerça el 60% del pressupost en despesa corrent, bé, i de l’altre 40% que?, al marge d’alimentar quatre empreses adherides a “la causa”?, malbaratar recursos, ineficiència per a un tub, pel broc gros, “visc a la subvenció”. El que fa esgarrifar és que pretenguem ser com Alemanya, vivim en una il·lusió, en una realitat inventada a mida per a no haver de qüestionar-nos, evidentment aquest estadi de il·lusió és alimentat per a la falsa informació, per a la estultícia ignorant que confon el que és amb el que voldria o crec que és.

Molts estem disposats a fer palanca per a moure la realitat, però els punts de suport que se’ns ofereixen graviten en la direcció del desastre.

Regeneració política.

Aquesta proposta està ben direccionada, és un punt de suport ben encarat.

El pecat més gran que pot fer un polític o estament polític és segrestar el debat i amb ell la informació.

Deia no fa gaire en un altre forum, que “l’assemblea” te la seva primera i fonamental raó de ser, no en el que tot ho haguem de decidir i fer entre tots, sinó que la seva realització te a veure en procurar i assolir un estadi d’alliberació de la informació. És un tema seriós.

La Independència de Catalunya.

Ara per ara, és l’únic punt de suport que ens pot procurar canvis efectius, reals i eficients, perquè altrament en seguir sota el poder Espanyol polític i econòmic derivat directament del primer, no tenim cap possibilitat no ja de sobreviure com a Poble i com a Nació, sinó que no tenim cap possibilitat de desenvolupar-nos en la eficiència necessària per tal de adaptar-nos a Futur millor com a societat, cap possibilitat.

Ara el dia 28N hem de votar Independència, jo ho faré fent confiança a Reagrupament Independentista.

Perifrasant Juan de la Cruz, “per arribar a saber has de caminar per a on no saps”. Un camí nou per a una realitat nova, i que els morts enterrin els seus morts.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.!!!!

Hola companys, el tema d’avui bé que podria semblar recorrent, però tanmateix és un tema doblement fonamental o important, perquè aixopluga la ineficiència i perquè malauradament a Catalunya actualment abasta gairebé tot el que fa a la cosa pública.

El que més em sorprèn, el que no deixa de sorprendrem, és  la manca de resposta, o el fet que les respostes retòriques i demagògiques es repeteixin en moments de FRACÀS manifest i rotund. Quan les cosses van bé, les respostes i/o explicacions son gairebé sobreres, però mai ho poden ser quan les “cosses” van tant i tant malament com van a Catalunya.

Més encara, no és ja que la “crisi” causada per algú altre, el “capitalisme” posem per cas, tingui la culpa de tot, no, és que hom s’entesta en “mantenella no emmendalla”, ai collons, al·lucino. Que difícil és fracassar!!! La cultura de l’èxit te un alt component platònic.

Quin Poble i ciutadania que tenim?!!, lluny del que moltes vegades ens hem venut i comprat a nosaltres mateixos, d’alt nivell cultural…res de res, perfil baix, baixíssim. Quan son una legió de “catedràtics” universitaris els que avalen “moviments socials”, nodrits de idees manifestament fal·laces i falsàries, d’una manera acrítica, perquè no és pas el cas que defensin el dret a sentir-se victimitzat per a les injustícies d’un àmbit major que ha pervertit la seva principal raó de ser, a saber: La representació de la “demos”, la democràcia, no, no ens enganyem, aquí no es tracta d’això, sinó que el que fan aquests catedràtics, instruïts i educats en el manual del materialisme dialèctic, és adherir-se al cabal doctrinari del que veuen uns i altres. Per mostrar-ho amb més claredat, una professora de sociologia de la UB diu: “Catalunya ha estat, és i volem que sigui societat d’acollida i d’aixopluc de tota mena (…) i també de revolta”.

Ignorància al servei de la ignorància, al servei d’un Idealisme Platònic doctrinari i alienador, alimentador de mites més falsaris encara. Sento vergonya de ser Català, a voltes. La gent veritablement i mínimament documentada dels països desenvolupats ens tenen commiseració, és gairebé el sentiment que pot generar un nen en encarar  una resposta “adulta” en un tema que no compren.

No és estrany, en veient en quin estat està la “demos” a  Catalunya, que la classe política de Catalunya opti per més del mateix sense exposar-se per a res a ser defenestrada del Poder.

El Ramat només se sap queixar i il·lusionar un món idealitzat que, sincerament no te cap ni peus. Repeteixo, està bé que els que reben estopa es queixin, però cal alguna cosa més, cal alguna resposta articulada, altrament no cal que parlem de cap altre cosa.

Però això és tant sols a tall d’exemple.

Hores d’ara, i amb la que està caient, l’establishment polític hauria de ser capaç de fer autocrítica, oi?, però lluny d’això, treuen pit i marquen paquet d’una manera obscena i patètica.

Suscintament. El PSC i “col·legues tripartits”, continuen postulant el mateix model de “desenvolupament” tronat i arnat, que ha fracassat arreu del món civilitzat i no civilitzat, és esfereïdor. L’única explicació plausible, és que de tot aquest procés en treuen un rèdit en termes de “poder”. Una demos sense capacitat d’empatia i ignorant és una aposta ferma si el que vols és “Poder”

L’oposició, resignada he incapaç de revertir l’estat general de coses que amb tant d’esforç han construït els apòstols tripartits de l’Església Universal de la Veritable Doctrina del Igualitarisme Redemptor, és proposa governar amb una resposta tan voluntariosa com insuficient, de la que més d’hora que tard haurà de respondre pel fracàs que ens procurarà amb tota seguretat. Perquè quan un afer va tant i tant malament com va Catalunya, i l’única resposta dels irresponsables que gestionen aquest afer és l’entossudiment per tal d’anar pel mateix viarany i amés augmentar-ne la velocitat, l’afer,per difícil que això sigui i/o pugui semblar, només pot empitjorar.

L’independentisme és un moment d’inflexió, màxim quan aquest està ensenyant la capacitat real d’una transversalitat superadora de doctrines platòniques alieanadores, no és broma. Perquè contràriament al que postulen els gurus ideològics de l’església nostrada, el nacionalisme es formula no en una idea, tot i que és susceptible de “idealitzar-se”, no així l’idealisme platònic que aquest mateixos gurus i adlàters tracten amb esforç titànic de realitzar, una realització il·lusòria i irrealitzable, que tanmateix oculta la veritable realització, a saber: Una societat atomitzada en lo individual i dividida i corrupte en lo gregari, enfrontada en la dialèctica cultural identitaria que els diferents nínxols nacionals protagonitzen, que deixa el camp lliure d’obstacles per que un Poder sancioni totes les relacions socials sota la cobertura d’una Veritat Absoluta i indiscutible instruïda per i des de aquest mateix Poder.

Aquest és el model PLURINACIONAL que aquests fidels han construït, davant d’aquest èxit, l’oposició ha llençat la tovallola, i ja sols aspira a configurar un “govern d’excel·lència” que estiri del carro. Insuficient per a diverses i contundents raons que ara m’estalviaré de desplegar.

Ho deia ahir, La Independència de Catalunya és condició “sine qua non” però insuficient en si mateixa, “per se”, tanmateix si no l’assolim s’ha acabat el bròquil.

L’independentisme nacional (transversal) és ara l’única resposta, és l’única actitud responsable, que dona resposta, i per tant la meva única opció de vot. I en Carretero i tot “allò” que si pugui anar aplegant és el que em mereix més confiança, tot i els errors, em sembla el més seriós, noble, benintencionat i capacitat per a la seva visió global, encara que en aquest darrer aspecte li cal un assessorament del que ara presumeixo que no te.

D’aquí al 28N no inventarem res, cal tenir paciència i actuar amb determinació.

Cal votar Independència, perquè sinó ho fem som morts.

Digueu-me el que més us plagui, però això és seriós, i va a vida o mort.

Catalans ara Catalunya.!!!!

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Catalans, amics, compatriotes, avui us vull parlar d’una qüestió que tots coneixem prou, l’esforç.

Prou sabem que en el decurs de la vida hi ha moments en que per seguir camí ens cal sobrepassar algun topall, a manera de probes de capacitació potser, perquè sinó podem sobrepassar el topall senzillament no podem seguir endavant, i sovint el sobrepassar el topall ens exigeix un esforç conscient.

Si mateix, hi ha curses de velocitat, que exigeixen un esforç espasmòdic, una mena d’espasme orgànic,un sobre esforç puntual, i hi ha curses de fons on la exigència de l’esforç a realitzar és potser menys intens però més sostingut i permanent, fa falta regularitzar, mesurar, racionalitzar, i encara el sobre esforç de l’esprint.

Catalans, les forces polítiques que postulen accions diverses circumscrites al regionalisme Constitucional i constitucionalista, han esmerçat i esmerçaran tants esforços que siguin necessaris per tal d’augmentar tan com puguin la nostre proba d’esforç a fer, ens negligiran, ja ho fan, i de mans dels telepredicadors ens tractaran com a frikis quan ens hagin de nomenar, o ens tractaran amb commiseració com perdonant-nos la vida, pretenen la nostre desesperació, l’esgotament, que tirem la tovallola, que creguem que viatgem en contra direcció, que deixem de creure en nosaltres, minar la nostre auto-confiànça, bé, la nostre o la d’aquells menys abrandats o més despistats o més pusil·lànimes, com els rapinyaires que treballen en grup seleccionant les preses més dèbils, dividint i cansant al ramat.

Per a un moment, al menys jo, em vaig il·lusionar pensant que seria fàcil, i el cert és només les nostres errades fonamentals han procurat tanta i tanta avantatge als predadors rapinyaires, amants d’allò que per dret no els pertoca.

Tanmateix i amb tot, vull també, com han fet alguns companys, agrair i donar reconeixement als molts patriotes que amb el seu esforç conscient continuat han mantingut el foc encès i han fet possible que altres encenguéssim els nostres cors amb la flama de la consciència que no es marceix, la flama de la consciència que es realitza en estar-se en allò que s’és, i que ens permet l’esforç conscient que venç les contingències interposades per aquells que ens volen dèbils i alienats a benefici d’ells i de les seves dèries de vana gloria.

Companys, jo també estic cansat i fins i tot gairebé avorrit de tanta misèria, m’agradaria que les cosses fossin d’un altre manera, creieu-me, ara però, més que mai, és hora de fer el cor fort. Cap de les dues opcions independentistes que tenim a mà, m’acaba de fer el pes, tanmateix ara hem de fer l’esforç emocional de sobrepassar aquestes resistències, per més justificades i/o justificables que ens semblin. La realització de la nostre noble causa ens exigeix també aquest esforç, no podem ser tant infantils de pensar que la cosa se’ns ha de presentar  amb tot i del tot al nostre gust, oi?, això ens incapacitaria, faríem el joc a aquells que ens volen mal.

No, ara és l’hora de l’esforç, i malgrat considerar que l’han ben espifiada en aspectes fonamentals en el procediments que ens han dut fins aquí, si considero l’esforç conscient que han realitzat, la meva opció de vot és Reagrupament, el seu esforç conscient els capacita i els fa, a criteri meu, fiadors del devenir Independentista de Catalunya, tot i que haurem de millorar, a criteri meu, alguns aspectes fonamentals en els procediments.

L’adhesió del meu vot a Reagrupament no és un xec en blanc ni una renúncia a res, és un esforç conscient i crític que suma allà on pot fer millor servei.

Seguim camí, que res ens aturi, visca Las Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

L’altre dia en una reunió independentista, on el professor Canela ens va delectar amb una exposició narrativa dels fets que han desembocat en l’estadi actual de les “forces polítiques” a Catalunya, en el torn de comentaris va sorgir com era d’esperar, la qüestió de la Unitat política de les forces independentistes.

Hi van aflorar varies actituds prou conegudes, una reivindicativa, d’exigència, un altre de matisació “Unitat NO, Unió sí”, i encara un altre que es manifesta obertament contraria a la Unitat.

D’aquesta darrera opinió no en diré res perquè no vaig ser capaç de copsar-ne l’argumentació, digueu-me ruc, però tanmateix em sembla que la ficaré en el mateix sac que les que tenen, segons manifesten, problemes semàntics seriosos, serioses dificultats de comprensió, a mi em semblen persones que s’emboliquen totes soles davant de conceptes ben senzills.

Uns no comprenen els significats i altres no comprenen la realitat, però m’explico.

La qüestió és ben senzilla, darrerament, moltes persones que ens reconeixem les unes a les altres com a catalans, que configurem el Poble Català, hem anat prenen consciència de la nostre lamentable situació en tant que Poble, en el camí de la represa de consciència de si, ens anem allunyant de l’alienació i enfrontem una resposta al estadi d’espoliació, colonització i aculturalització que sofrim de mans de l’Estat Espanyol, aquesta resposta és La Independència de Catalunya i l’assumpció de l’Estat Català, aquesta resposta és Nacional, el procés és Nacional, i aquesta resposta és Unitiva en tant que és de La Nació, fins i tot els menys espavilats poden percebre que La Nació és un terme singular, una sola cosa, que com en el cas de “la família”, posem per cas, el fet que visquin junts o separats, estiguin en bona relacions o estiguin enfadats i no es parlin, no fa al fet de que siguin una família o no ho siguin, la realitat “família” és una realitat tant si està unida com separada, oi?, doncs bé, aquesta UNITAT ja es va manifestar a Brussel·les i també el dia 10 J, els que hem demanat i postulat “La Unitat” ho hem fet entenen que aquesta unitat Nacional  ja reïx, i el que postulem és que les eines polítiques s’apleguin en una sola llera capaç de menar aquest cabal al si del Parlament tot d’una, és senzill d’entendre, no hi ha cap dificultat semàntica, no hi ha cap casori, matrimoni, cap conversió ni cap altre misteri que pugui afectar la comprensió, potser més d’un hauria de cercar l’ajut i assistir a algun curs de comprensió semàntica.

Per altre banda alguns dels que tenen una comprensió semàntica adequada, no acaben d’entendre la realitat, no acaben d’entendre que ara per ara aquesta llera capaç de menar el cabal Nacional no ha estat possible, i que ara som en la recta final d’aquest tram del procés, i que hem de treballar amb el que tenim, amb les eines que tenim, ara no tenim temps per a exigències impossibles a curt termini ni per a lamentar-nos. L’únic que ens podria ser d’alguna utilitat fora conèixer i comprendre COM hem arribat en aquesta situació, comprensió que ens podria ser d’utilitat en altres moments del procés, que de ben segur no son aquest en el que estem ARA.

Us faré una confessió, em faria molta il·lusió que quan parléssim de Unitat Independentista no fes falta en el futur fer tota aquesta exegesis i aquest treball previ de comprensió, és esgotador, he picat pedra molt més tova que els cervells d’alguns, tot i que aquests tenen al seu favor el ser molt més complexos.

Bé, més o menys esclarida aquesta qüestió hores d’ara ferregosa, podem mirar als ulls la realitat en la que estem immersos, jo hi veig grans avanços, tenim un gran cabal Nacional, que creix, un cabal Nacional que vol i ha pres la determinació de viure en normalitat aquesta nacionalitat, a posar-la en actualitat, fer-la valdre més enllà de realitats declamatives.

Catalans ara Catalunya… voteu, feu sentir la vostre veu, ara ho hem de fer, perquè el que hem de dir no necessita de grans matisos, Som Una Nació i volem realitzar-nos en un Estat Català.

Catalans un vent comença a bufar amb força, tots a coberta i a punt per a la maniobra, Catalans cenyiu!!!!

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.