Permeteu-me que avui faci quelcom especial, diferent al d’altres dies i és acomiadar-me, dir l’últim adéu, algú molt estimat. Molts ja sabreu que parlo d’en Josep Tordera amb qui m’unia una bona amistat.

Ho faig des d’aquí, del DGS, perquè en una ocasió també fou company amb un dels seus escrits “M’escandalitza el cas Abertis” i també des del Bloc dels 10Mil d’on compartíem bons amics i d’on vaig mirar de convèncer-lo, ja massa tard, per a què hi col·labores amb els seus escrits.

En Josep era una d’aquelles persones amb qui més m’hagués agradat compartir el dia de la independència de Catalunya. Coneixem-nos com ens coneixíem, sé que ens haguéssim dit, ara ja ens podem morir a gust, per fi hem sabut què és ser ciutadans de primera. Això ja no podrà ser i no sabeu com em dol. Però us dono paraula que si jo ho arribo a veure en vida, la primera copa de cava me la beure al seu honor i en senyal d’agraïment per tota la seva lluita fins el darrer dia de la seva vida. Llegir-ne més »

Ben volguts lectores i lectors, avui, ho confesso, escric a córrer cuita i no sé bé el que dir-vos, res de nou que no sabéssiu.

Avui comença un nou any però hi ha un munt d’afers que no estrenarem pas, la història és un “contínuum” que ens tenalla, però també és l’oportunitat per a fer-nos “actors”, actors d’un Futur que ens concerneix col·lectivament en primera persona del plural, ho diré sense embuts, “nosaltres els catalans”.

Aquesta democràcia, la que tenim i “gaudim”, ens permet encarar fites individuals però no ens permet actuar i conjugar “nosaltres” per a tal de realitzar-nos en un futur col·lectiu emancipat, una mena de democràcia ben estranya aquesta.

Estranya o no, la qüestió només ha aflorat quan els catalanets de u a u hem anat sumant-nos en el desig i necessitat d’assolir la realització col·lectiva d’un nosaltres emancipat, madur i responsable.
Ara se senten veus de tota mena, de sabres i de reformadors, de fantasmes d’un passat que encara governen un exèrcit d’estols de morts vivents, fins i tot es pot sentir un silenci tronador còmplice de l’abisme de la dominació.

Els nacionalistes espanyols, que son implícitament “imperialistes” en tant no renunciïn a la dominació, es veuen obligats a actuar, i es veuen en la necessitat de fer quelcom més que brandar el garrot, necessiten oferir-nos una “pastanaga”, i qui més adient per a fer-ho que els “progres”. Certament els quintacolumnistes del PSC ja ens van advertir que ens ho deixarien clar, tot ben explicat, donant a entendre que tot plegat els havia agafat a contrapeu però acabarien per a convèncer-nos amb bones raons.
Valgui a dir que a mi em va sonar a “amenaça”. Pel que sembla estan confegint un pla reformador de l’Estat, que si el Senat, que si la riquesa de la diferència, que si bla bla bla….

Pretenen sabotejar el procés introduint-hi “el federalisme”, per a fer-ho haurien de garantir un seguit de coses tan inversemblants, que aquesta pretesa reforma quedarà en res, en res seriós i efectiu.
Per exemple, m’atendran en català en qualsevol administració de l’Estat arreu de l’Estat?, podrà el govern de Catalunya confegir plans d’acció política amb altres parts de l’Estat?, les inversions de l’Estat a Catalunya estaran garantides i podrem fer-ne l’ús que en vulguem?, la quota de “solidaritat” estarà restringida en un tres per cent del nostre PIB, la representació internacional, política, cultural, esportiva, estarà en les nostres mans?, etc, etc…. Tot i així, no veig que tot això ens beneficiï en res, però amés, és del tot inversemblant.
La qüestió, però, és fotre el pla de independitzar-nos en l’aire, dividir, sembrar el dubte, guanyar temps, fer-nos passar per a gent incivilitzada davant l’opinió pública internacional.

Amb tot la seva pretensió és què, sent un xic rucs com som, continuem donant voltes a la seva sínia, amb la promesa de que la sínia és de tots. Quina manera més barroera de perdre el temps. Si hem d’ésser un xic rucs i viure del nostre treball i de voltar la sínia, millor que la sínia sigui “nostra”.
Bon any nou a totes i a tots, que res us tregui la son i que res us neguitegi la vigília.
Arriben temps decisius, em trobareu a coberta i llest per a la maniobra.
Catalans a coberta!!!!, cenyim!!!!

Em dirigeixo a vostè amb l’ànim encès amb la roentor pròpia d’aquell que té al davant seu l’abisme i allò que el sobrepassa.

El nostre país , el nostre poble i la nació sencera ens trobem en una situació de cruïlla històrica on ens hi juguem, digui’m agosarat, l’ésser o no ésser.
En aquesta situació, que regeix com a una contingència ineludible, ens hi ha forçat el capteniment de l’Estat i els seus pròcers que secularment han estat remisos a emprendre qualsevol “reforma” interna que signifiqués reconèixer i acceptar qualsevol altre poder que no fos el de l’Estat, un Estat hipertrofiat que s’han guanyat a base d’imposar-se a sang i a foc.

La sortida en aquesta situació només pot ésser la consecució d’un Estat Català Sobirà en el si de les organitzacions internacionals, ja que l’alternativa no és altre que la renúncia explícita a ésser el que hem estat durant segles, i això no només sembla del tot contraindicat si no que el poble català, de manera majoritària, ha expressat la voluntat, no només de no renunciar-hi, si no, de realitzar-nos plenament com a poble i com a nació.

L’Estat espanyol, incapaç de reformar-se ni un apicle en el seu model estructural substantiu, deixarà podrir al seu voltant tot el que calgui per tal de salvar, tant com sigui possible, els seus corpus orgànics-organitzatius més adherits i propers a l’Estat i als seus centres de decisió.
L’Esta espanyol no només és refractari a qualsevol procés d’emancipació jurídica i política de Catalunya, si no que n’és frontalment contrari, i està determinat a fer “el que calgui” per tal de fracassar la nostra realització col·lectiva. Pretenen fer passar Catalunya per a un corral governat per a una oligarquia ètnica mafiosa embolicada amb una estelada per tal menar el ramat al escorxador en benefici propi, etc, etc.

No li explico tot això per tal de posar-lo al dia, estic ben cert que vostè coneix més abastament i millor que jo mateix tota la constel·lació conjuntural que ens condiciona aquest moment de procés històric. Però donada la circumstància en que l’Estat espanyol ens vol procurar el vertigen suficient i necessari per tal que no siguem capaços de sobrepassar l’abisme, no puc fer menys que donar-li tot el suport de que soc capaç, i posar-me al seu servei per tal de superar els paranys amb que els sabotejadors al servei de l’Estat espanyol minen el nostre camí en vers la llibertat, la nostra llibertat.

L’Estat espanyol es mostra com a un mur insalvable, i ens adverteix que en voler-lo salvar en sortirem molt malt parats, un abisme nodrit d’enganys, mentides, manipulacions i por.
Sembrar el dubte, dividir, atemorir, dissuadir, vèncer la nostre determinació…, aquestes son les seves armes, les armes d’un tigre de paper que res podran aconseguir si ens mostrem units, convençuts i determinats.

És per això, per a manifestar-li tot el meu suport, que em dirigeixo a vostè, per què conscient de tot plegat no puc romandre indiferent al futur, al nostre i al meu, sentint-me aliè a tot allò que em concerneix a mi, a la meva gent, al meu País i al nostre destí nacional i col·lectiu.

MH President Mas, per sempre més al servei d’aquest poble.
Visca Catalunya.

Molt cordialment.

F. Xavier Garcia Pujol.

Un parell de dies després de les eleccions al Parlament, a la primera conclusió que arribo – perdoneu que ho porti al terreny personal – és que em sento manipulat.

Mai en unes eleccions anteriors m’havia passat una cosa semblant. Suposo que n’era immune degut que des d’un principi ja tenia molt clar quina era la meva opció a fer costat. Inclús en les eleccions del 2010 va ser tant burda la intenció de manipulació de Solidaritat al publicar l’enquesta d’ús intern, que no vaig caure en el parany i em vaig mantenir ferm en la meva intenció de vot, tot i el perill de fer cap a on al final va acabar, directament a les escombraries. Però deixem això que és aigua passada.

Aquestes eleccions han sigut totalment excepcionals, no sols pel seu caire plebiscitari sinó per la intolerable intervenció d’un estat cada dia més semblant a un autèntic clavegueram.

En un principi les enquestes donaven resultats molt favorables a la formació de CiU, algunes més enllà de la majoria. Cert, que recomanaven precaució per l’elevat nombre d’indecisos – entre el quals i com molts altres m’hi trobava -. A mesura que la campanya electoral avançava, semblava que aquesta hegemonia convergent i la dels seus socis anava minvant gradualment, fins arribar al darrer dia en què estava permès fer publiques les enquestes. Les més favorables per a CiU, ja només reflectien un resultats semblants als obtinguts en les anteriors eleccions, lluny de la majoria, i en els pitjor del casos ja els hi atorgaven un parell d’escons menys. Però mira per on, quan ja no hi havia possibilitat per poder-ne comprovar l’efecte que tindrien sobre el vot, mitjançant la publicació de més sondejos, apareix el famós esborrany d’”El Mundo”, que trastoca totalment el normal desenvolupament de les que podien ser les eleccions més importants que fins ara havia viscut aquests país. L’experiència més semblant que ens podia servir per treure’n alguna conclusió, la teníem i així va ser posat de manifest per nombrosos analistes de la política, en l’afer de “Banca Catalana” i la possible implicació del president Pujol, on es va poder observar que un atac d’aquesta mena podia tenir l’efecte contrari al buscat i provocar un reacció de suport cap a la persona a la que s’ha intentat desprestigiar i més tenint en compta la poca credibilitat, la patètica versemblança de l’esborrany publicat per “El Mundo”, del que no se’n coneix l’autor ni a hores d’ara. Llegir-ne més »

Ja torno a ser aquí. Aquesta és una setmana que sembla difícil no ser reiteratiu i caure en els tòpics. Una setmana que podem qualificar d’històrica i en la que el que va succeir el passat dia 11 ha estat tractat exhaustivament. A més ha conduït a declaracions clares i que podem qualificar de contundents del president de la Generalitat.

Altres més capacitats que jo han fet i segur que faran més anàlisis polítiques excel·lents i rigoroses, però no m’estaré d’aportar un punt de vista particular sobre un fet que per a mi serà clau per aconseguir la independència.

Més d’una vegada havia afirmat que si és preguntés a la gent si volia una Catalunya independent, la resposta majoritària seria el “sí”. Havia afegit que si tot seguit es preguntava si creia que era possible assolir-la, la resposta majoritària seria el “no”. També deia que mentre la majoria no cregués que és possible assolir la independència, les coses eren més que complicades, impossibles.

Jo no sé si en aquest moment el resultat a la resposta a la segona pregunta seria majoritàriament el “si” o el “no”, perquè penso que, fins i tot, alguns dels que van manifestar-se realment o de cor (com jo que no vaig poder ser-hi per problemes de salut) pensen que tot i voler la independència, no la podem aconseguir a curt o mig termini, però el que sí sé, n’estic segur, que l’augment del nombre de persones que pensa que sí, que és possible, és ja molt elevat.

El punt d’inflexió, aquell en que ja es pot iniciar el procés amb garanties d’èxit és aquell en el que la gent té confiança en l’assoliment de l’objectiu. Jo puc dir que sí a la pregunta de si vull que el dia duri 25 hores, però com que sé que no és possible, no invertiré ni un minut en aconseguir-ho.

Igualment, molta gent podia estar a favor d’una Catalunya independent, però si no creu en la possibilitat, més enllà d’alguna mínima aportació, la seva dedicació a l’objectiu serà nul·la o mínima. En aquest moment ja no és així. Entre els que ja n’estaven convençuts i aquells que de forma testimonial es van afegir a la festa, s’ha creat un clima en el que l’estat català és veu possible i no sé si probable.

Jo sovint he escrit en aquest bloc que creia que el president Mas, sense estridències, però sense donar passes enrere estava convençut de la impossibilitat de la Catalunya espanyola, però que volia carregar-se de raons abans de donar cap pas. Aquest sentiment l’he expressat amb alts-i-baixos, però des del seu discurs d’investidura vaig veure que alguna cosa havia canviat.

Potser, fins i tot, m’ha sorprès una mica que aquest canvi de ritme, que esperava, s’hagi produït de forma tan sobtada, però també és cert que la mobilització ciutadana ha anat més enllà del que esperava.

Crec que Artur Mas ha vist que el desig d’independència ja no és només emocional sinó que el gruix de gent disposada a “mullar-se” és ja suficient per tenir el suport real necessari. Destaco real, perquè, fins i tot ara, jo no estic convençut que tingui el suport real.

El líder, qui té la responsabilitat del procés és el primer que patirà en primera persona les conseqüències d’un procés mal gestionat i és cert que la prudència no ens ha de fer traïdors però la imprudència no ens ha de convertir en ximples. El màrtirs queden molt bé als llibres d’història però normalment no serveixen per assolir l’objectiu. Val més afermar bé un peu abans de moure l’altre, no sigui que rellisquem. Si rellisquem no arribarem al lloc. Val més anar pas a pas i sense recular.

Jo esperava que hi hauria un augment de la tensió i que arribaria el “ja n’hi ha prou” el dia 21. No ha arribat del tot, però les declaracions, fins i tot en terreny enemic, són prou clares. Ells encara no ho han entès prou bé. Dit això, estic ben segur que Artur mas no donarà un pas enrere, administrarà el suport ciutadà, però no cedirà.

Allà, a casa dels espanyols, no estan contents, estan amoïnats. Crec que no s’ho esperaven una reacció així de l’hereu de Jordi Pujol, però em sembla que no havien prestat gaire atenció al que el mateix Jordi Pujol deia reiteradament, en un discurs progressiu, dedicat a la parròquia catalana. Els escrits de Jordi Pujol en els darrers mesos són clars. Un anunci que els polítics espanyols no han sabut llegir. La prepotència i els insults, paradigmàtic Cristóbal Montoro, dels darrers mesos han estat constants. La divergència entre els objectius de la política espanyola i el sentiment dels catalans ja ha arribat massa lluny.

Encara escoltem declaracions sorprenents dels polítics espanyols sobre el que està passant. No les fan els comentaristes estrangers. Agafant la posició més oficial: ens amenacen amb la constitució i les lleis. La constitució i les lleis seran vàlides a Catalunya mentre nosaltres ho vulguem. Si diem prou s’han acabat una i altres. Nosaltres serem senyors del nostre destí.

No em sorprèn però m’hauria de sorprendre, que algú vulgui que jo em senti espanyol, com si sentir-se espanyol fos part de la llei natural. No em sorprèn però m’hauria de sorprendre, que algú que viu a Catalunya consideri que no se li respecten els seus drets i clami dient que no es respecten els seus drets, com si ells haguessin respectat els nostres. O volen renuncia a ser espanyols a “casa seva”. Nosaltres hem de renunciar a ser catalans a casa nostra? El problema és que no es pot ser blanc i negre a l’hora. Hem de tenir passaport català o espanyol? Ben fàcil. Es pregunta i la majoria guanya. Tenen por, estan malalts de por i només els queda atiar els fantasmes fàctics. Benvolguda Alícia, bon vent i barca nova.

El meu consell: suport al president sense baiar la guàrdia. Ajudar a què l’independentisme creixi, però encara més e generar la confiança necessària en la viabilitat d’assolir l’estat català i de la seva viabilitat. Els nans ens creixeran però nosaltres ferms. La nostra generació passarà a la història com aquella que ho va fer possible.

Benvolguts lectors.

Avui dilluns 2 de Juliol és per a mi un dia un xic d’anar fent, de transitar per a unes fites obligades que em deixen un xic esmaperdut.

“La Roja” guanya i amb aquesta fita es desplega fins a la plenitud tot un festival de perversió. Dic de perversió, per què, es falta a la realitat per al “vers”, per a la paraula. Les paraules son manipulades per tal d’esdevenir eines perverses de manipulació.
Des de “el aragonés oriental”, o, “la de todos”, seguint per a una inacabable llista de ”noms” amb que es vesteix el discurs de la realitat, sens dona un relat gairebé acabat, finalitzat, tancat.
Institucions, Catalanes, que han estat bastides per a ésser els garants del compliment de “la Llei”, per exemple, se la salten amb absoluta impunitat.
Ja us dic, la llista és inacabable, de veres.

De la “crisi”, per exemple, ja no en vull parlar, perquè simplement és una inutilitat monumental, la gent, en general, no vol entendre i acceptar que l’Estat espanyol, si no vol rebentar i fer fallida, ha de devaluar-se en un 25% si fa o no fa.
Vivim en la festa de la confusió, de l’alteració de la consciència, de negar la realitat subvertint-la.

Òbviament, tot això no acaba de quallar, ni “la Roja”, ni les institucions, encara que siguin catalanes, no acaben de generar cap sinèrgia capaç de fer res de positiu col·lectivament.
Molta gent cerca treure el cap per tal de veure alguns referents fefaents, però no és fàcil, tenint en compte que ens han segat els referents antecedents, històrics-culturals. Sí, ja sé, el comte Guifré, Casp, 1714, etc, referents veritables, però…, és que els catalans vàrem sorgir del no res?, per generació espontània?, o per espores?.
En fi, he tractat d’aportar algunes mirades valuoses respecte d’aquestes preguntes, però als catalans no els interessa, sembla que només els interessa sadollar les seves pulsions sense sentir la necessitat de comprendre’n les causes, els orígens. La gent funciona a base de discursos fets, acabats, “prêt a porter”.

La Independència de Catalunya nia en la consciència col·lectiva com a un relat veritable, copsat intuïtivament com a bastit d’un discurs profund i valuós, veritable i fecund, parlem de la “butxaca” o de la “barretina”, tots intuïm, i potser alguns sabem, que és en el “fet diferencial” on rau el capital útil de la nostre empresa i del nostre futur.

Catalans com en Jordi Bilbeny, ens ajuden més no ens pensem a trobar la manera de retornar-nos el nom d’allò que som, per que som el que som per força del que hem estat.

Benvolguts lectors, us deixo un poema enorme d’en Salvador Espriu, que explica algunes coses que jo no encertaria a dir-vos i que vosaltres sabreu copsar amb profunditat.

Inici de càntic en el temple (Salvador Espriu)

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell les males herbes”.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa
per què seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues”.
Ara digueu: “ Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble”.

Amics, el Futur s’atansa, nosaltres estarem dempeus per a rebre’l tot sencer amb tot el nostre ésser.

Visca La Pàtria!!!!

Són bastants en nombre, els catalans que naveguen entre aquesta mena d’esquizofrènia entre el ser català i saber-se espanyol o a l’inrevés. Suposo que és una anomalia, normal en un país anòmal. En aquest ser o creure que s’és o de demanar coses que tenen els estats, sense encara ser-ho. El mal ens ve, perquè som una nació, i no n’hem perdut la consciència de ser-ho. Però fa masses generacions que no sabem que és tenir voluntat pròpia ni hem sabut dir PROU. L’únic que hem acabat fent durant aquest quasi 3 tres segles de submissió, ha estat un emmetxat de relacions entre les classes acabalades catalanes i les castellanes, degudament tapat en aquesta última etapa Pseudo-democràtica, pels seus serves els partits polítics, tant d’un costat com de l’altre. Cada dia hi ha menys diferència entre el nivell de vida que gaudeixen els polítics i la gent més adinerada. Hom acaba per confondre’ls. Tot vertebrat en contra o d’esquena al poble, especialment al català, que és qui està destinat a pagar-ne sempre la festa.

Facebook.

Ahir, arrel de l’estat al mur d’un company, en Xavier Alcaraz, del Facebook, on preguntava si: “Hi ha algú que pugui argumentar PER QUÈ no vol la independència de Catalunya??? Apart d’al·legar que hi ha gent amb interessos particulars poc confessables, poca cosa més es podia raonar. Fins que va entra en els comentaris un conegut, en Xavier Alarcón Simón, que va esgrimir com a motiu, que ja feia molts anys que estàvem així, per culpa d’alguna cosa que havia passat fa molt de temps. Feia referència al fet que Israel hagués estat incrustat a Palestina, o que els indis haguessin estat eliminats de les seves terres. Tot eren fets consumats i fossin justos o no ens havíem d’adaptar a les circumstàncies… És podria interpretar, com una demanda a començar a plantejar-nos la rendició. Sembla ser que molta gent que ho ha fet i que viu feliç. Suposo que veien Telecinco o fumant canuts. Llegir-ne més »

Navegar sense timó.

La navegació és un art, però si és a la vela, i a la manera tradicional, aleshores és una meravella.

Els catalans en sabíem d’això, i molt, el “patí de vela” és una embarcació que navega sense timó, només fent ús dels elements més bàsics com son “el centre vèlic” i “centre de deriva”, la força del vent i l’emplaçament del pes.

El centre vèlic és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la força del vent que motoritza la nau, i el centre de deriva és el punt al llarg de la eslora d’on surt el vector resultant de la resistència que el pes de la nau ofereix a l’aigua.

Si desplaces els pes, i el centre de deriva, cap a proa per davant del centre vèlic la nau tendeix a orsar encarant-se en la direcció d’on ve el vent, si pel contrari, desplaces el centre de deriva cap a popa, la nau tendirà a encara-se en la mateixa direcció cap a on bufa el vent, rabent-lo de popa.

Aquests mateixos principis actuen sempre que es navega a la vela, i l’arjau que mena el timó és només un eina correctora en naus de més gran calat en les quals no es podria desplaçar el pes de la càrrega a tothora.

El que mai ha acabat de funcionar és que tant sols amb el desplaçament del pes i centre de deriva s’hagi corregit el rumb d’una nau governada amb timó.
En el timó se li diu “el govern”, amb raó.

Rebel·lió a bord.

Catalunya és una nau que no acaba de decidir quina estrella segueix, hi ha diferents propostes i interessos, la independència és un estel que brilla amb més força cada dia que passa, tanmateix per més pes que desplacem cap a proa, per més que el vaixell “vulgui” orsar, els que menen l’arjau fan rumb a l’abisme de la extinció com a país diferenciat.

Ara per ara l’arjau està “atado i bien atado” en mans dels qui obeeixen ordres del alt almirallat de la flota imperial.

Quan més diversa és la tripulació i marineria més necessari és el timó, quan més compartit és el destí de la navegació menys necessari és el timó, marineria i tripulació s’emplacen a popa o proa com un sol home segons interessi al rumb, amb tot, qui mena el timó te el poder de fer inútil aquest esforç.

El poble català necessita tenir accés al timó, necessita accedir a la política, ara per ara els que menen l’arjau tenen una prioritat: que l’alt almirallat els tingui en compte, i, sent aquesta la seva prioritat, no poden, no son capaços de fer altre cosa que seguir la flota imperial i les ordres de l’alt almirallat.

L’establishment polític català fa un paper galdós a tothora, gasta les ínfules i maneres d’una Nació però no te ni pretén la “pàtria potestat”, ans hi renuncia, no poden decidir quant s’endeuten, ni com i a on s’esmercen aquells recursos que hauran de pagar en el futur, ni qui conforma la marineria i tripulació ni menys encara el rumb i destí. Treballen per a la flota imperial sota les seves ordres.
Ara que s’acosta la diada Nacional de Catalunya aquests oficials subalterns es manifestaran en uns cerimonials amb pretensions de seriositat, rigor i coherència… tot plegat una bufonada, i gairebé un insult, en els catalans que pretenem cenyir cap a la realització Nacional declarant la nostra independència, als que volem la llibertat del nostre poble ens permeten manifestar-nos d’una manera restringida i gairebé pintoresca, de plaça Urkinaona a l’Arc del triomf (“triomf” inexistent, un altre mostra de com en som de rucs), amb uns copets a l’esquena i una posada en escena mínimament aparent ja ens conformem… vaja diada Nacional … …

Us vull recordar que un servidor sortirà amb una estelada dels “jardins Salvador Espriu”, jardinets de Gràcia de Barcelona, direcció plaça Catalunya-Urkinaona, tres quarts d’hora abans que comenci la manifestació per a la Independència de Catalunya.

Re-Bel a bord.

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

La meva experiència m’ha ensenyat que passar del federalisme a l’independentista, és un procés ideològic majorment llarg i gens fàcil.

No me’n vaig anar a dormir un dia sent federalista i l’un demà em vaig alçar independentista. La ment del colonitzat costa molt de despertar; els colonitzadors acostumen a fer un bon treball i en això els espanyols hi tenen la mà trencada.

És pitjor que la síndrome d’Estocolm, perquè és més subtil. La víctima no ho és per un període de temps limitat, sinó que ho és des de el seu naixement. En ocasions arrossega el llast de generacions anteriors. Alguns d’aquests individus passaran per aquesta vida sent ciutadans de segona categoria sense adonar-se’n que ho són.  Pensant que el que hi ha, és el que hi ha, i que si l’amo no els hi dóna és perquè no els hi pertoca i així ho van viure els seus pares, els seus avis i tots els seus avantpassats, per si sols no hi ha res a fer…

Llegir-ne més »

Estelada

Sóc nacionalista i nacionalista català, no me n’amago. Ho sóc perquè sé i tinc el sentiment de pertànyer a un grup que conforma una nació. Ja sigui aquesta tal com la defineix l’enciclopèdia catalana o la real acadèmia espanyola, tant me fa.

Sóc nacionalista per obligació. Perquè quan hom té la consciència de pertànyer a una nació i aquesta careig d’estat, el mínim que han de fer els seus membres és aconseguir tenir-lo. Si després aquest estat s’uneix o és federa amb altres estats en pla d’igualtat o no, o vol anar per lliure, això ja és un altre tema i que cada estat té dret a decidir. Inclús un cop decidit no té perquè ser una condemna perpètua pels segles dels segles, ni de generació rere generació. Si als que seguim aquest procés dins d’aquest esquema ens titllen de nacionalistes, ho dono per bo. Llegir-ne més »

Hores d’ara tot s’està succeint segons el guió, CiU governa aplicant les mesures econòmiques de primers auxilis amb una tímida oposició que, de moment, s’aferra a la no derogació de la llei de successions com a un clau roent. La dialèctica ideològica de “mercat versus societat” ha quedat molt disminuïda davant l’evidència de la desfeta del Tripartit.

  Home, l’impost de successions és una tocada de nassos, jo que soc un simple treballador hauré de pagar l’oro i el moro quan m’arribi el moment de retre comptes a les administracions públiques, mentre els capitostos polítics gaudeixen, en retirar-se, d’unes rendes escandaloses, per exemple en Montilla 115.000 euros/any, i cap d’aquests “justiciers socials” en diu res de res, callen, no fos cas que se els acabés el txollo. A casa meva en diem DEMAGÒGIA d’això.

 Els d’esquerres diuen que les retallades malmeten “la societat del benestar”, però ho diuen amb la boca xica perquè saben que la manera més pràctica i directe per a carregar-se “la societat del benestar”  és el seu model social de “barra lliure”.

  Amb tot, aquesta crisi ha deixat al descobert el fet que Catalunya no te capacitat per reaccionar de manera eficient socioeconòmicament perquè no te cap marge Polític. Espanya ha utilitzat el Poder Polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, i Catalunya no pot fer res perquè en els àmbits restringits d’actuació on podria fer i fa alguna cosa, no te diners, no tenim els recursos que fan falta.

 Malgrat els polítics de l’establishment s’entesten en reconduir el debat polític al camp de l’eix ideològic “tradicional”, d’aquí que s’aferrin a “successions” com a un clau roent, el cert és que l’escenari polític està instal·lat en l’eix Nacional, la qüestió és si som o no som una Nació, i el que això vol dir. De la pretensió de que l’impost de successions determini el Futur de Catalunya en diem DEMAGÒGIA a casa nostre, tanmateix sembla ben bé que la culpa dels desastres avenir hagin de ser d’aquest maleït impost. Al·lucina, quin nivell!!!!

 Malgrat els independentistes hauríem de tenir un protagonisme radical ens veiem relegats a un paper subsidiari, de “soporters” dels partits tradicionalment regionalistes amb tints nacionals. Certament els partits de l’establishment carreguen les tintes i exalten els temes “ideològics” per minsos que aquests siguin amb la voluntat d’arrossegar als mitjans de comunicació i  a la opinió pública al escenari que a ells els interessa per tal de continuar tenint captiu al ramat.

  L’any 2.003 malgrat ERC va captar un munt de vots atorgats per a fer la Independència els va esmerçar en construir un model de societat fortament ideològic i ideologitzat.

 Ara CiU ha rebut una munió de vots com a préstec per sortir d’un mal pas causat principalment pel Tripartit i amés per assolir avenços Nacionals radicals en termes de Sobirania. Però em temo que com van fer ERC les passades legislatures CiU fa oïdes sordes i tira pel dret amb el seu “programa” regionalista mancat de veritable ambició política.

  Els independentistes continuem hostatges del regionalisme contestatari que ens utilitza gairebé sense rubor demagògicament per a dirimir les seves misèries, i disputar-se les prebendes feudatàries derivades del vassallatge de tot un Poble.

  Com deia al començament, tot s’està succeint segons el guió, però ….

Certament, d’aquest guió ningú n’ha determinat l’acceleració, els “tempos”, i ningú n’ha escrit el final, què passarà quan el fracàs s’albiri?, perquè més enllà d’aturar l’hemorràgia massiva CiU només ens podrà brindar engrunes que només sadollaran, en qualsevol cas, la seva vanitat.

 Aquells catalans que per a raons obvies han fet confiança a la unitat d’urgències, un cop les ferides cauteritzades, no podran contemporitzar aquesta situació perquè si bé el malalt no es dessagnarà, morirà d’una infecció generalitzada si no son capaços de canviar el seu suport, i fer confiança al independentisme radical, transfusió total, única via possible de salvació.

El marge s’exhaureix més ràpidament que no sembla.

 Visca La Pàtria!!!!

Preliminar.

Si parlem de “imperatiu categòric” cal potser d’entrada fer referència a en Immanuel Kant.

Si en l’antic règim determinista del “rusc” la conducte i les relacions socials estaven articulades en la “lleialtat” que es corresponia en cada cas amb el estament immediatament superior, com si d’una cadena de comandament militar es tractés, ara, de resultes de la protesta del “empirisme” i de la posada en marxa de la reforma de la “Il·lustració”, el nou ordre organitzatiu fonamentat en el contracta social entre iguals necessitava un nou patró de conducta que respongués a un capteniment ètic i moral.  I aquí és justament on en Kant intenta formular aquest nou patró incondicionat de conducta amb pretensions de validesa universal que ell anomena “imperatiu categòric”. Ho formula i reformula un munt de vegades, però el motiu gira al entorn de “obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals”.

 Bé, en Kant ens mostra el “imperatiu categòric” com a un patró de conducta, però aquest mateix terme és pot aplicar més enllà de la conducta i pot pretendre definir la “realitat”. Per exemple.”el temps és unidireccional”.

 Aquest ús instrumental del “imperatiu categòric” ha estat empleat pel Poder de bon antuvi. Així per exemple “La Pax Romana” determinava com a un “imperatiu categòric” que amb anterioritat cap “pau” havia estat tan justa, permanent i estable ja que cap havia estat erigida des de “La Lex”. El dictador Franco va erigir-ne un en declara: “España unidad de destino en lo Universal”.

 La Constitució del 78 pretén assolir aquest estatus, però en realitat és un contracte falsari per què contempla un contracte entre individus, jacobí, assumint potser aquell anterior “imperatiu categòric” que ens feia una “unitat de destí” negligint malintencionadament el Fet que el Poble Català som una Nació.

 Els exemples serien inabastables i bastin aquests com a exemple. Em de veure però, que tot i la imposició d’aquests imperatius, els éssers humans no ens hi resignem, i sí som capaços de investigar possibilitats quàntiques per a revertir la unidirecionalitat del temps, els catalans tampoc hem acceptat mai tot aquest reguitzell de “imperatius categòrics” fal·laços amb pretensions deterministes.

 Certament amb la dominació dels pobles aris sobre els pobles riberencs es va instaurar la mirada platònica que ha dinamitzat bona part de la Història amb ideals plantejats com a “imperatius categòrics” pel Poder. Tant el “cristianisme” ari com el islam semita son formulacions d’aquest tenor. Tant l’u com l’altre erigeixen una “veritat revelada” com a “imperatiu categòric”. Tot l’antic règim aristocràtic està fonamentat en un “imperatiu categòric”, tot ens ve determinat i els que tenen la sang blava son els escollits. També una de les branques del “empirisme” derivà, tot i que la seva veritat no és revelada, en un “imperatiu categòric”, “la realització de la felicitat humana passa indefectiblement per a l’assumpció de la Igualtat”.

   La Independència de Catalunya.

 Després de que en els darrers anys el Poble Català s’ha anat desvetllant del somni de “autogovern” dins de la Espanya Plural, després d’un llarg procés en que el Poble Català ha anat comprenent que la seva realitat no es correspon amb cap d’aquests imperatius categòrics que durant tant de temps els ha tingut entretinguts i subjugats. Després de la extraordinària manifestació a Brussel·les, després de la extraordinària manifestació del 10J a Barcelona, després de les “consultes” i un llarguíssim etc d’actes en reclamació del reconeixement de que SOM subjecte polític de Dret, ara, després de les últimes eleccions al Parlament, ens demanen a on som?, que ha passat? Perquè gaire bé res ha canviat?, perquè hem fracassat?, o si és vol, perquè no hem assolit una victòria clamorosa?.

 Des de un punt de vista, el que ha canviat és que ara som molts, i més cada dia, els que subscrivim que “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, que vol dir que efectivament SOM una Nació, però aquesta formulació novament apuntalada majoritàriament pel Poble Català no te efecte, i no te efecte perquè el que preval encara son els “imperatius categòrics” apuntalats per a l’establishment polític de Catalunya. Termes com ara “cohesió social”, “un sol poble”, Catalunya serà això o lo altre o no serà” etc, som formulacions amb pretensions de imperatius categòrics que prevalen per damunt la nostre formulació, “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, i mentre això sigui així ho tenim cru.

  Quan analitzem “que” ha estat el procés independentista en els darrers dos anys, no ens adonem, o no volem adonar-nos, que el que han fet els nostres líders sobrevinguts ha estat justament llençar i erigir imperatius categòrics fal·laços.

 Carretero i els seus, deien que havia de ser una “coalició de persones”, o res!. Quina poca visió. Molts els varem voler advertir, debades. Laporta, ha lluitat i lluita per a fer valdre el seu propi imperatiu categòric, “la Unitat està allà on jo soc”. SI,el mateix, “diluïu-vos i veniu a les primàries per equips”.

 Personalment, tot això em causa tristor. L’assemblea, que hauria de ser un invent zokràtic, per tal d’alliberar i posar en valor la “informació”, ha perdut tota genialitat a casa nostra, bressol, com tots els Pobles riberencs, de la democràcia deliberativa. Veure actuar els nostres líders a cop de imperatiu categòric platònic, negligint el que hauria de ser una premissa apuntalada per a tots sense fissures, SOM una Nació, és una visió que no es veu sovint compartida.

 El comportament dels nostres lideratges no ha ajudat gens a erigir La Nació com a relat susceptible de generar actituds superadores dels imperatius categòrics que apuntalen el regionalisme polític a Catalunya.

  Si pareu atenció, veureu, potser, que tots els meus discursos del “ramat”, de “La Nació”, de “zokràtic i platònic” i alguns altres que ara no recordo, fan de fet referència a la necessitat de bastir una llera on el cabal Nacional transiti sense haver-se d’empassar rodes de molí en forma de imperatius categòrics bastits per a interessos aliens sovint espuris. Potser la Conferència Nacional per al Estat Català, finalment ens ajudi a reconduir tanta pocasolta i disbauxa, tant de bo.

Catalans, ara Catalunya!!!!

La dificultat dels canvis.

Pot ser que les contingències polítiques siguin percebudes com a “més properes”  per a més gent a Catalunya, la crisi econòmica, la relació amb Espanya, en què i com s’esmercen els nostres diners, etc.

 Alguns polítics, prou agosarats, parlaven de “la desafecció”, i poder haurien d’haver parlat de “la mala afecció”, que no és ben bé el mateix, com l’elevat (comparativament) índex de participació en les darreres eleccions “Autonòmiques” ens han mostrat.

  En el passat recent, la realització econòmica “a crèdit”, pública i privada, ens va fer creure i pensar que la bonança econòmica era un estat consolidat que havia assolit carta de naturalesa, “som rics, i per tant podem tirar de beta tant com vulguem”, “la cinquena economia mundial”, etc etc.

 Ara quan just comencem a despertar, en adonar-nos, uns més que d’altres, de que tot aquest “crèdit” ens l’hem fumat esmerçant-lo en polítiques gens adaptatives a Futur, de subsidi, a fons perdut, convertint pràcticament La Generalitat en una ONG, i que això ho hem de pagar de la nostre butxaca, aleshores la cosa canvia.

  Personalment, sempre he defensat que a Catalunya tenim dos problemes, dos problemes gruixuts. Un el nostre posicionament davant la realitat, sigui quina sigui, vull dir que el problema és que la nostre percepció ha variat enormement en pocs anys, atenent a un “relat” construït des de les esquerres (i sense cap oposició) que ha fet que la nostre capacitat crítica hagi esdevingut infantiloide, no m’estendré ara en aquest afer. I l’altre problema és l’Estat espanyol, de qui som feudataris. Estat espanyol que ha tingut i te en el present el seu pla d’acció política fonamentat en la assimilació cultural de Catalunya, és a dir en que Catalunya desapareixem en tant el que hem estat i encara som, un Estat espanyol que ha utilitzat el Poder polític per a fer-se també amb el Poder econòmic, tot justificat per i en un marc jurídic fal·laç i espuri de pretesa solvència democràtica. Tampoc m’estendré ara en aquest afer, perquè el que m’interessa és copsar i palesar les diferents percepcions, justificacions, preocupacions i explicacions que tenen més rellevància en els mitjans i en la opinió pública hores d’ara a Catalunya.

 A Catalunya hi ha força gent, sembla, que tot i veient que pel camí en el que estem no anem gens bé, que, tot i veient que el desastre al que estem abocats és conseqüència  en bona part de la relació injusta de submissió als interessos d’un Estat que ens va en contra, tot i així, no volen la independència de Catalunya. Perquè?.

 Avui, 21 de Febrer del 2.011, llegia al diari Ara un articulet d’en Joan Majó titulat Resignació o independència? (i2), on si poden llegir coses com “Els últims dos o tres anys han suposat un desencís important, amb el resultat d’un panorama obscur per a l’avenç del federalisme…”, o, “ …, sinó també constatar l’augment del predomini intel·lectual de la dreta nacionalista espanyola i l’actitud tímida i desorientada de la esquerra”,o, “Si algun dia sóc independentista, serà perquè m’hi ha obligat des d’Espanya, però ho seré amb recança”.

 El cert és que no sé de quin “projecte” federalista parla aquest home. El cert però, és que hi ha una munió de càrrecs i excàrrecs que es varen empassar la pretesa validesa jurídica de la “Constitución” com a roda de molí, ep, gent que ha anat a escola!, i que no sap entendre que la formulació doctrinària de la dita Constitució és espúria, per raons òbvies que ningú encara m’ha pogut rebatre. Aquest és un tema que ja he tocat, i que per ara dono per conegut, tot i que segur que hi haurem d’insistir a no gaire trigar.

El cas dona pera molt, sovint hem parlat tot referint-nos-hi (a casos com aquest) com a exemples de la síndrome d’Estokholm i/o de la dona maltractada, amb tot és destacable l’assumpció de la Independència de la Pàtria “amb recança”, preferirien ser subjugats amb “amor”?. En Joan Majó diu en aquest articulet que el millor, que aquella situació que ens seria més profitosa fora la del federalisme. No s’entén de cap manera, com gent adulta pot tenir un capteniment tan infantil, sinó és que la seva mentació està gestionada per una fe fonamentada en uns ideals inexistents, en unes realitats imaginades que responen a uns patrons estereotipats del que “ha de ser”, o “hauria de ser”, i no del “que és”.

  Els fa recança que la realitat no sigui com ells voldrien?, els fa recança potser, perquè fora del seu “relat” de com “han de ser les coses” no saben actuar?. Un munt d’anys, mitja vida potser, donant una resposta pretesament reeixida a una realitat presumpta, i tot d’una resulta que aquella presumpta realitat és una impostura, un engany, una fal·làcia. Bé, no tinc la sort de conèixer al senyor Majó, i per tant així que en tingués oportunitat li hauria de demanar disculpes per a utilitzar el seu escrit per fer una generalització. Ja em perdonarà, però amb tot sembla que la síndrome de la dona mal tractada s’adapta molt en aquests casos, perquè tal com la dona maltractada, aquests no acaben d’entendre que no som els catalans els que estem en deute amb els espanyols, sinó ans al contrari son els espanyols, que com el maltractador, estan en deute amb nosaltres.

Després hi ha també, el cas dels nacionalistes, els eterns aspirants. Em d’entendre, que per a un partit que viu de l’erari públic “creuar el rubicó” és apostar-s’ho tot a cara o creu, cremar les naus del retorn. Que si fer país, que si federalisme, que si fer sentir la nostre veu, el que sigui menys comprometre’s, si no és per guanyar amb seguretat.

Potser però, en Mas vulgui palesar, a la llum pública, la brutalitat del tracta que ens dona Espanya per tal de guanyar adhesions i apostar a cavall guanyador sense haver-s’hi de jugar massa, tanmateix les principals resistències les trobarà dins el propi partit. Finalment haurem de decidir si els catalans som subjecte de dret a Catalunya, o ho és el “pueblo español”.

Tampoc els nois i noies de la esquerra independentista troben la manera de canviar. Avui na Marina Llansana feia en un articulet, un al·legat sentit, demanant un canvi generacional, com si el tap generacional en les estructures polítiques catalanes expliquessin per si mateixes la immobilitat de la nostre història.  Els arguments que brandava eren típics i tòpics suats, res seriós, res de idees, que son les mateixes que les dels “seus mestres” elevats en els altars reverencials. Aquesta xicota vol fer carrera, com els seus companys generacionals de partit, que gasten unes idees i unes pràctiques heretades de manuals antics, d’aquells que ens volen explicar “com haurien de ser les coses”, però que quan han de fer peu no troben fons.

A Catalunya els interessos estructurals i les velles idees ancorades en dogmes de fe inamovibles, fan molt difícil i lent qualsevol canvi.

Totes aquestes idees son adients per a ser desenvolupades, però ara no tinc temps ni ganes, perquè entre d’altres coses potser només m’interessen a mi.

Bona nit i bona sort.

Bona nit.

En el decurs d’aquests darrers anys he parlat d’Unitat, de Nació, dels diferents models d’Estat, dels fonaments doctrinaris actuals de la Justícia, de les diferents formulacions “idealistes”, platòniques i zokràtiques, de l’emergència de la economia com a formulació contingent condicionadora d’ulteriors fites de progrés, de com la configuració poblacional d’una comunitat i “el factor humà”, amb els seus arrossegaments “límbic culturals”, te a veure amb tot plegat. Bé, alguns temes no han estat gaire desenvolupats, tampoc pretenia fer una guia. Només pretenia procurar elements incentivadors de canvi, debades.

Això ho podràs trobar en aquest Bloc i un altra part xica al Bloc Gran del Sobiranisme.

Per a mi ha estat sempre clar que el problema més gran que tenim els catalans no és que els espanyols siguin dolents, sinó la gran ascendència que tenen sobre nosaltres. A Catalunya qualsevol grup ètnic no català te més consideració per part dels catalans que la Catalanitat.

 La degeneració del Poble Català ha assolit el llindar des de el qual és pràcticament impossible retornar, el nostre capteniment està principalment orientat en fer-nos perdonar, és “el factor humà”.

Ara és bon moment per a demanar-me qualsevol cosa que vulgueu, perquè la meva tasca està exhaurida i entenc que haig d’acabar, bàsicament no tinc res més a dir, això vol dir que els meus dies a la xarxa estan comptats.

Ruc de mi, esperava potser, que les vostres intervencions i aportacions em donessin peu a desenvolupar un xic més, potser no cal.

Des de el meu punt de vista, “els catalans” (notint-se les cometes)que s’havien desenvolupat durant més cinc mil anys en el mateix model (de pagès, matriarcal, assembleari i liberal) han trigat dos mil anys en ser alienats fins al punt de canviar “el factor humà” i aquell bagatge “límbic cultural” del que tímidament he intentat parlar en alguna ocasió.

Ja ho deia en Molinero: “els catalans heu de ser més cabrons”, el nostre factor humà ha esdevingut patètic. Poetes,”mariners en terra”, això és tot.

Bona nit i bona sort.

Cordialment Vallfosca.