Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Aquest vespre he estat sopant amb uns companys independentistes, he pogut encaixar la mà d’en Heribert Barrera, i de molts altres compatriotes, que hem decidit un camí que no es pot tòrcer, i no és pot tòrcer perquè ser o no ser una Nació, no és una qüestió de que un estat t’estimi o t’odiï, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament. Per tant i en conseqüència a la nostre classe política els hem d’exigir que actuïn com a dirigents d’una Nació, perquè el declarar “som una Nació” no ens converteix en Nació, una Nació planta cara i enfronta qualsevol actitud hostil recorrent a les instàncies pertinents, però no demana al agressor que el reconegui.

Si no volen o no poden actuar en clau Nacional, que s’apartin i ens deixin via lliure, perquè ja no podem acceptar que ens tinguin en una via morta amb promeses que no es creuen ni ells.

Aquests que es declaren “som una Nació”, menteixen més que parlen, quan demanen als espanyols el dret a ser “estimats” i “valorats”, perquè una nació que entrega la seva Sobirania a canvi d’un reconeixement amorós, manifesta una profunda mancança d’auto crèdit, una incapacitat absoluta per a gestionar-se i una dependència emocional pròpia de la síndrome de la dona esclavitzada.

Declaren “som una nació” però actuen “no em deixis si us plau”, quan el discurs i els fets difereixen tant i tant alguna cosa no va bé, i algú en paga les conseqüències, en conseqüència l’única via per recuperar la seva dignitat és entonar el “mea culpa” i deixar via lliure, perquè el seu temps ha passat.

Una dolça remor s’escolta arreu com un càntic d’adveniment que anuncia un nou dia veritable on cada nom signifiqui exactament allò que representa.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

La setmana passada parlàvem, o al menys ho varem intentar, de inestabilitat, i és que hi ha mar de fons i corrents enfrontades, amés de possibles fenòmens meteors que procuraran més d’una trencadissa, i hores d’ara ja no sé que és més punyent, entre la nostre classe política, si el “patetisme” o el “papanatisme”.

  Els grups i partits polítics actuen en aplicació d’una “doctrina” sempre irredempta, vull dir que l’apliquen en un exercici d’autoafirmació en front dels seus oponents “ideològics”, extrapolant al màxim si això els permet diferenciar-se tant com per estigmatitzar l’oponent, si això s’escau necessari per tal d’exaltar una pulsió “fidelitzadora” en els seus ramats.  Tot això es fa notar prou en el camp de la socioeconomia per exemple, veiem com les esquerres defensen subvenció per a tothom, sense comptar en les fonts d’ingressos suficients i necessàries.

Tothom qui vingui a Catalunya te dret a tots els serveis “socials” perquè “tots som igualment Poble Català”, això te rang de “dogma de fe”, del qual se’n deriva per exemple, la fal·làcia d’afirmar que no atorgar nous drets a persones que ningú els ha segrestat o els hi ha demanat que vinguessin, és conculcar i denegar drets.

Tot aquell que faci oposició ideològica al sistema de Dogmes de Fe de la nova Religió Papanates, és degudament excomunicat, tant és així que fins hi tot aquells que s’autoanomenen  Liberals segueixen aquest discurs sense ser capaços d’obrir boca.

Els Polítics d’ERC, estan molt cofois i ufanosos de si mateixos, i van per aquest món assentant càtedra tallant caps a tort i dret com el mateix Mahoma anant de Medina a La Meca, per no parlar dels PSCs, que continuen el seu apostolat Papanates de mans dels seus gurus, que tot i haver fet llufa en les seves apostes programàtiques estratègiques dogmàtiques, que dutes a la pràctica, ara ens hem de menjar amb patetes, lluny de fer-se enrere, practiquen allò tan espanyol de “antes rota que doblà”, que cada dia més, sospito que deu ser una versió castellana del “talibanisme català”.

Amb tot Catalunya és cada dia més “una societat” més i més inestable, amb menys capacitat de empatia i més submergida en un magma d’ignorància generalitzada, això sí, multicultural, que pel que hem de creure, a més de la felicitat, això comporta innumerables avantatges de tota mena, i que farà, per exemple, que els nostres literats podran, ben aviat, escriure com en Paul Auster, que és el “leitmotiv” i la raó de ser de “la societat Catalana”, perquè aquesta és la manera més punyent i clara de demostrar al món que som una societat “moderna”, que és la nostra màxima preocupació, dissimular el nostre provincianisme i papatanisme consagrat.

Està clar però, que uns son més papanates que altres, i que els que no estan de fet tant nodrits d’aquest papatanisme irredempt, poden completar les seves virtuts amb una dosi més gran de “patetisme”, sempre poden retre culte reverencial en favor de “la estabilitat política”, que és des de fa molt un altar de solvència contrastada, per exemple, demanant i implorant al Tribunal Constitucional que es declari insolvent, i que si això no podés ser, que procurin ajornar la seva sentencia fins passades les eleccions “regionals” Catalanes, perquè ja estem prou desestabilitzats.

El meu mal, però, és el nostre propi capteniment, sabrem aprofitar tot aquest desori per tal de fer que allò que interessa “succeeixi”?… o també els Independentistes som uns Papanates Patètics? …

“Stand way”, amb el motor en marxa i a l’espera de la noticia que anunciï la Candidatura Unitària Independentista, a la intempèrie, fent bivac , i assetjat per el papanatisme i patetisme, us saludo a tots molt cordialment.

Si sumem guanyem.

Visca La Pàtria.

Vallfosca.

Estic de vacances a Menorca, concretament a una casa de camp d’una amiga d’infància de la meva dona entre Sant Lluís i Trebalúger.  Ja hi porto una setmana i malgrat els típics entrebancs quan tens canalla petita, tot anava més o menys sobre el que havia planejat. Feia molt mesos que esperava aquestes vacances per poder fer en bicicleta una part dels camí dels cavalls.  Fins i tot m’havia comprat un iphone,  entre altres motius perquè sabia que hi ha programes que combinen el GPS amb mapes de satèl·lit, per després poder gravar la ruta que fas amb fotografies incloses.

Cada dia de bon matí aprofitant que la família dormia, agafava la BTT llogada i m’enfilava carretera amunt cap a la costa nord-est per fer un tros del Camí dels Cavalls. M’agrada sentir la calor del Sol mediterrani i els olors de pinassa barrejat amb la olor de la mar. Gaudeixo de valent mentre descobreixo nous paratges mentre vaig amb bicicleta. Sobretot si són cales en una de les illes més paradisíaques del mediterrani com és Menorca. Pel meu particular exili a les gèlides terres germàniques, poder arribar a una platja solitària i poder-me banyar després de portar un parell d’hores en bicicleta és d’aquells moments estel·lars  que esperes durant tot l’any per poder-los gaudir. Com deia el meu avi: el cel a la terra.

Després de quatre dies fent el camí de cavalls des de Maó cap a la costa Nord, el diumenge quan em faltava poc per arribar al Port d’Addaia, vaig decidir desviar-me del sender marcat, per fer una drecera per anar a Cala de s’Enclusa. Semblava que havia un camí prou bo gràcies al que es podia entreveure de la fotografia del satèl·lit que em mostrava el meu iphone.

Però al cap de mig quilòmetre després de baixar uns petits turons, quan semblava que ja arribaria a la cala, el camí queda tallat per un mur de pedra d’uns dos metres. Estic a punt de fer mitja volta, però em fot tornar a pujar els turons i a més la foto del satèl·lit mostra que l’altre costat hi ha un camí prou definit que porta cap a la cala. Amb dificultats pujo la bicicleta a sobre del mur i la deixo anar a sobre d’uns matolls per minimitzar els possibles danys. Salto el mur i em trobo que el que no et diu la foto aérea és que les pluges d’aquesta primavera ha fet que el que semblava un camí era en realitat un rierol. Desprès de portar dues hores per un senders secs i molt de temps sota d’un Sol que ja crema, trobar-te un rierol que surt d’un brollador d’unes roques és una sorpresa ben agradable. Penso a dins meu, que he encertat de ple amb la idea de no tornar enrere.

Mig embriagat pel meravellós espectacle del rajolí d’aigua transparent entre mig d’uns pins condueixo la meva bicicleta pel mig del rierol. De cop la roda de davant ha lliscat i m’he vist obligat a posar el peu esquerra dins de l’aigua. Però per desgràcia la pedra a on el meu peu es volia recolzar s’ha aixecat cap amunt clavant-me un cop molt fort a la cama que m’ha fet perdre l’equilibri. He caigut del costat esquerra sobre els còdols del rierol amb tant mala fortuna que el meu dit gros de la mà s’ha girat cap enrere sortint-se de lloc.

El dolor creixent  que he sentit al dit gros m’ha fet renegar amb veu alta mentre poc a poc, xop i dolorit m’he llevat del mig pam d’aigua. De seguida he pensat que calia posar el dit al seu lloc. Ho sé per experiència amb els meus anys de competició en diferents esports, sobretot Judo i Basquet.

Amb la mà dreta amb una estrebada seca he estirat fortament el dit gros que havia sortit de mare. He sentit una fiblava que encara m’ha fet renegar més alt per què collons m’havia desviat del camí. Per sort, de seguida he sentit com el dit es col·locava al seu lloc.

El dolor ha remès una mica, però el dolor encara persistent m’ha avisat que la lesió anava en serio. He comprovat la resta del cos, per veure si tenia alguna ferida més. El peu esquerra sentia una coïssor.  Veig un bony de la grandària d’un ou petit que començava a sobresortir a l’alçada de la tíbia.  Segur que ha estat el cop de la pedra que m’ha fet perdre l’equilibri.  No em fa gaire mal, sobretot si comparem amb el dolor del dit gros de la mà. Segur que és un hematoma degut a la trompada amb la pedra.

Agafo la bici i veig que té la roda de davant mig desinflada. Merda!!, exclamo cridant ben fort. El que mancava, una roda rebentada. Tinc una càmera de recanvi, però no ser si amb la lesió al dit gros de la mà podré canviar-la. Renego maleint de nou perquè he volgut fer drecera. Estic en un lloc de difícil accés i sense cap camí a on un cotxe pugui circular.  Ara potser haig d’arribar a peu a Addaia. Potser necessitaré més de dues hores, no ho sé. Després allà hauré de trucar que em vinguin a recollir amb el cotxe.

Mig dolorit i cabrejat per la mala sort, començo a baixar rierol abaix fins que arribo a les primeres dunes de la platja. De cop girant una de ben grossa, veig el mar.  Estic a la cala Mongrofe en comptes de la Cala de S’Enclusa. De fet alguns la confonen perquè són a tocar. Com podeu veure a la fotografia adjunta és una de les més boniques de les cales del Nord de Menorca.

Llàstima del dolor que sento, penso interiorment. Avui és un dia d’aquells immillorable per anar a banyar-se a les platges del Nord. No fa tramuntana i el mar sembla un llac del tranquil que està.

Deixo la bicicleta a prop del mar en unes roques i em despullo del tot. Poc a poc entro dins de l’aigua que està gelada. Però, justament és això el que vull. Amb la sal i l’aigua ben freda m’estic força estona mentre espero que això aconsegueixi baixar la inflamació, que encara que no es manifesta , estic segur que ja s’està produint en el meu dit gros.

Quan surto al cap de deu minuts, veig que la cama esquerra ja no hi ha el bony. En comptes d’això hi ha una ferida plena de sang mig seca per l’efecte de la sal del mar. Però el dit gros segueix dolorit. Puc torçar-lo una mica i això vol dir que està al seu lloc,  però el dolor es molt intents que em fa ser conscient que potser les meves somiades vacances de poder fer cada dia un tros del camí dels cavalls,  s’ha anat a n’oris.

La resta de la història no té res d’especial. Dolorit i amb l’ajuda del GPS, vaig arribar a la carretera de la finca  del Mongofre Nou a Maó. Al cap d’una hora i mitja conduint amb una mà arribava a casa. Després de dinar i amb el dit gros doblement gros, a l’hospital m’han confirmat que no hi ha res trencat i que el dit està al seu lloc, però els lligaments del dit necessiten tres setmanes de repòs absolut. Ara estic escrivint aquestes ratlles amb una sola mà mentre tinc l’altre enguixada.

Adéu a les meves magnifiques vacances tant ben planificades durant aquest any.

Davant d’aquesta situació puc fer dos coses, maleir la mala sort i amargar-me la setmana de vacances que encara em queda o pel contrari, trobar una alternativa per seguir gaudint d’aquesta magnifica illa. Avui dilluns he tornat la bicicleta de lloguer , m’he quedat a casa reposant i després d’anar al vespre a sopar al club nàutic de binisafua un cap roig amb un vi blanc de Favàritx, m’he inspirat escrivint aquest article. Demà dimarts continuaré caminant pel camí de cavalls, per sort el dit gros de la mà no el necessito pas per caminar.

Les vacances són meves i vull que siguin magnifiques. Ho seran mentre jo vulgui que així sigui. Per això a partir de demà continuaré caminant pel Camí dels Cavalls.

Al principat de Catalunya estem molt de nosaltres somiant que aviat aconseguirem la independència. Gràcies a Reagrupament, el camí està senyalat i milers de patriotes estem disposats a caminar-hi. .Molts de nosaltres fa temps que estem esperant amb ganes que arribi les eleccions al Parlament de Catalunya  per poder veure la candidatura unitària i transversal que proclami la independència unilateralment.

Igual que em va passar a mi, potser que algun se’n surti del camí ja traçat, pensant, i al principi ho podrà semblar, que ha trobat un millor camí per arribar-hi abans. Però pot patir un entrebanc inesperat que el faci perdre molt més del que es pensava que havia guanyat o podria guanyar amb la drecera que pensa que ha trobat. Espero que amb aquest dolorós context, no s’aturi i que sigui prou fort per superar l’adversitat. Després de curar-se les ferides, mentre hi hagi força per caminar, no es pot deixar de continuar cercant el camí  traçat,  per reprendre de nou el camí i continuar avançant.

La nostra lluita, només és nostra i només existirà mentre nosaltres caminem. Som nosaltres els que volem la independència, som els únics que mai ens hem d’aturar de caminar per aconseguir arribar a que aquesta tardor hi  hagi al Parlament la candidatura que proclami la independència de la nació catalana.

Endavant les atxes!!

Aquesta, els límits de la interpretació, és una qüestió que tracten especialment els lingüistes, però ara que des de l’establishment polític s’ha organitzat aquest “sarau” del TC, el terme “interpretació” s’escolta sovint en boca dels polítics referit a la Constitució de l’any 1978, així mateix sovinteja l’apel·lació a “l’espirit” de la Constitució.

 Aquest és un terreny força ambigu sempre adient pels que pretenen grans canvis sense que res canviï. Ara la classe política està immersa en aquest mullader. A mi em sembla que ho fan sobre tot, per a justificar lo injustificable, que és la seva inutilitat i fracàs espaterrant referit al “nou estatutet”, fracàs incontrovertible per més que el TC no en toqués ni una coma, també és una tàctica dilatòria i de camuflatge.

 Que a mi m’esgarrifi que la llei sigui interpretable per a un “nínxol” de Poder que s’arrogui la capacitat de interpretar-la gairebé en exclusiva, no vol dir que sovint molts aspectes de la llei no siguin intrínsicament interpretables, per exemple quan la llei ens garanteix el dret de rebre auxili i suport legal, no ens diu exactament com i en quina mesura, això s’ha d’interpretar i desenrotllar normativament, així m’ho expliquen els juristes.

 Però amb tot hi ha qüestions que estan limitades en la seva interpretació. Umberto Eco en el seu llibre titulat “Els límits de la interpretació”, relata una anècdota, a tall d’introducció potser, que explica, i escric ara de memòria, com en el segle XVI, en les índies occidentals, un capellà envia una carta amb una cistella de figues a un altre parròquia, a un altre clergue, i ho fa servint-se d’un indi a qui li encomana la tasca, l’indi en qüestió, que no sap de lletra, pel camí es menja les figues i en arribar al seu destí entrega la carta al destinatari, el qual en llegir la carta li reclama “les figues”, aquest correu queda estorat en no poder entendre com un paper pot parlar, el cas però, és que el text de la carta documenta explícitament que en l’enviament s’hi trameten  com a present “unes figues”, que en siguin una, dues o tres dotzenes és interpretable, però tanmateix que no n’hi hagi cap rebassa el límit de la interpretació.

 Això, com deia, ho escrivia de memòria ahir mateix dia 26 de Maig, avui dia 27, amb el llibre d’en H. Eco al meu davant, veig que tot i que la meva memòria m’orientava en la direcció correcte hi ha algunes matisacions i correccions a fer.

 En l’historia referida, al indi en qüestió se li fa un segon encàrrec, amb el mateix propòsit que el primer, en aquesta ocasió l’indi es vol curar en salut i tapa la carta amb una pedra per tal de menjar-se les figues sense testimonis, tanmateix torna a fracassar i en arribar al destinatari aquest li reclama altre cop les figues de marres.

Bé, en H. Eco usa aquest relat en començar la seva introducció dient-nos: Al començament del seu “Mercury, Or the Secret and Swift Messenger”, 1641, John Wilkins narra la següent història:

Immediatament després del relat del indi i les figues H.Eco comença: Segurament aquesta pàgina de Wilkins sona diferent d’altres pàgines de nostre temps on l’escriptura  es pren com a exemple suprem de semiosis, i tot text escrit (o parlat)es considera una màquina que produeix una “deriva infinita del sentit”. Aquestes teories contemporànies li objecten indirectament a en Wilkins que, una vegada separat del seu emissor (així com de la seva intenció) i de les circumstàncies concretes de la seva emissió ( i per a tan del referent a que al·ludeix), un text flota (diguem-ho així)en el buit d’un espai potencialment infinit d’interpretacions possibles. Per tant, cap text pot ser interpretat segons l’utopia d’un sentit autoritzat definit, original i final. El llenguatge diu sempre alguna cosa més que el seu inaccessible sentit literal, que es perd ja en quan s’inicia l’emissió textual.

Amb tot, i per tancar el cercle fem una ullada a com es tanca la sinopsi de contraportada d’aquesta obra d’en Humberto Eco.

“…. Alhora, pretén demostrar(aquesta obra) que el principi de la semiosis il·limitada no pot consistir en una derivació incontrolable del sentit. Si bé les interpretacions d’un text poden ser infinites, no totes son bones, i encara que no sabem quines son les millors, sí és possible determinar les que resulten totalment inacceptables.”

Encara un afegitó d’utilitat. “Per a una teoria de la interpretació, és interessant definir precisament aquells casos en els quals, si els parlants no concorden sobre lo pressuposat, es produeix el col·lapse de la comunicació.(Els Límits …H.Eco).

 Així doncs,  la Constitució Espanyola en el seu Títol Preliminar, article 1.2 diu :

“La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del

Estado.”

No veig aquí cap possibilitat de forçar cap interpretació.

Article 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.”

No veig tampoc aquí cap possibilitat de forçar-ne la interpretació.

Article 3.1. “El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.”

Aquí ho teniu, clar i concís.

Aquests textos assertius erigeixen i validen un marc de fons, un pressupost, com a alguna cosa incontrovertible i independent de tota consideració a futur en aquest mateix marc de comunicació.

 Els polítics catalans menen tot el seu discurs dins d’aquest nínxol acotat per aquest marc de fons, acceptant els pressupostos inferits d’aquests textos assertius.

Tanmateix ningú està condicionat a priori a subjectar-se a aquestes sentencies falsàries, falsàries en tant que silencien per omissió les causes i les maneres que varen fer possible l’articulació d’aquest text doctrinari, donant per fet que va ser fruit d’una concòrdia modèlica i exemplar, res més lluny de la veritat, la realitat és que aquest text només va estar possible amb la coerció dels sabres casernaris, el vern del caos com a amenaça latent i la pastanaga de l’ascensió de bona part de catalans que fins aleshores no havien fet altre cosa que pagar i callar, ara tenien l’oportunitat d’aparèixer en escena i prendre algunes decisions.

No puc acceptar els pressupostos incontrovertibles que la comunitat de comunicació de l’establishment polític em proposa, perquè senzillament no concorden amb els meus i la comunicació “col·lapse”.

  Però per que no quedi dubte faré ara un discurs assertiu que posa en valor uns altres pressupostos.

  L’establishment polític espanyol i català, no només instrumentalitza “el mullader” en benefici propi usant-lo com a eina dilatòria, sinó que en fa un us instrumental per tal de polaritzar l’atenció en la comèdia del policia bo i el policia dolent … una vegada més!.

 De tot allò que NO és interpretable NI en parlen, només de que si el “encaix”, que si “greuges comparatius”,  res de substantiu.

   Aquests articles constitucionals que he referit més amunt, signifiquen el “cant del gall” de la “doctrina essencial constitutiva” de la “Hispania”, la Hispania secular i única, perquè mai n’hi ha hagut cap altre.

  Normalment em refereixo a España com a un “Estat d’articulació política constituït en un règim doctrinari”, aquesta “doctrina” suscintament referida ens mena cap a una comprensió històrica i historicista, un Estat d’articulació política, no només “no Nacional”, sinó de Dominació i Subjugació de les Nacions preexistents a la Dominació Violenta perpetrada d’antuvi pel nínxol Dominant, filiat en el paradigma nòmada ramader patriarcalista ari, i els seus hereus “Grandes de España”.

L’Espanya “plurinacional” o “federal” és un oximorom, l’únic remei per a la malaltia és la mort del pacient.

Espanya només dona resposta a uns interessos mesquins i espuris, el termini d’aquest mal és una alliberació bondadosa, que com tota bondat, beneficia a tothom i a ningú perjudica.

Visca La Pàtria.!!!!

Agosaradament Vallfosca.

La humilitat deriva d’advertir que cap home és una illa, que cap individu posseeix tots els talents, totes les idees, totes les facultats per fer funcionar el tot.

De primero, lo primero reflexiones diarias d’Stephen R. Covey.pàg. 85. Ed. Paidos. Barcelona, 1999.

Amb el cos encara calent del meu sogre, a dos quarts d’una de la matinada estic davant de la pantalla escrivint l’article del dimarts. El pare de la meva dona, ha mort el dilluns 28 de desembre del 2009 a Barcelona després de 5 mesos de patiment. El sogre era alemany però nascut a Bilbao i criat a Madrid, però des dels 27 anys que es va instal·lar a Barcelona.

En la sala de vetlla al centre hospitalari a on a mort, ha vingut el de la funerària i hem hagut d’arrengar l’enterrament. Com que el sogre era ateu i no volia veure cap capellà en el seu enterrament, serà incinerat i es farà una ceremonia laica. Les cendres seran dipositades en una urna biodegradable fet de sorra de mar. La setmana que bé, el dia que faci bon temps sortirem amb el veler del meu pare i la llançarem al mar.

Durant la setmana passada, quan ja semblava que el desenllaç de la mort del meu sogre  seria imminent, en un moment del dinar de Nadal vaig preguntar al meu pare com voldria que fos el seu enterrament. El pare em va contestar que volia que fos incinerat amb una ceremonia laica i sobretot la senyera per sobre el taüt. Li vaig preguntar si era la senyera o l’estelada i va contestar-me que volia l’estelada. Li vaig dir si volia que sonés els segadors i el pare em va contestar que per descomptat!.

Avui mentre tornava amb el cotxe de Barcelona li he dit a la dona: “Quan em mori si Catalunya encara no és independent, com el meu pare vull l’estelada al taüt i els segadors. Però si Catalunya ja ho és, no vull pas cap senyera ni els segadors, només m’agradaria que sonés Lluís Llach amb la cançó Arran de Terra”.

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant…
i abans que sigui massa tard
faig la reserva del forat.

Quan m’hi poseu feu el fotut favor
arran de terra i prou,
que aquesta plana és el dibuix dels déus
i no seré pas jo
qui trenqui el seu encert.
Ja us ho fareu si arribeu tard,
que no em moureu del meu forat.

Arran de terra per a sentir els renecs
que diu la gent d’aquí,
que diu la gent com jo
i sentir els peus dels infants que jugant
potser m’explicaran
camins que no he trobat.
Que quedi clar i ho deixo escrit
que un bon forat serà per a mi.

Arran de terra perquè si em faig pols
la pluja em dugui al riu
i amb ell anar al meu mar,
del mar a un núvol i que dolçament
sigui el llevant calent
qui em torni al meu racó.
Ja us fotreu si arribeu tard,
que no em treure del meu forat.

Quan moriré porteu-me a l’Empordà,
només a l’Empordà, porteu-me a l’Empordà,
que no hi ha terra que a la meva carn
la sedueixi tant…
i abans que sigui massa tard
reclamo el dret del meu forat.