Sóc plenament conscient que una enquesta com la que realitza el Centre d’Estudis d’Opinió té sempre molts aspectes discutibles i una enquesta sobre segons quines coses et far donar respostes que no sempre coincidiran amb el que realment faries. Tot i això l’enquesta publicada aquest divendres ens permet veure coses que indueixen a un cert optimisme.

Així veiem que un 65,7% dels enquestats veuen que Catalunya ha assolit un nivell insuficient d’autonomia i que 23,9% el veu suficient. Només un 29% pensa que hauríem de ser un estat independent, mentre que un 30,8% prefereixen ser un estat dins una Espanya federal. Aquests darrers són un estrany cas que haurien de ser tractats per algun neuròleg. El 27,8% que pensen que hauríem de seguir sent una comunitat autònoma els entenc, són espanyols, però els federals són com aquells que voldrien ser negres en un poble on mana el Ku-klux-klan.

El més interessant es veure que un 44,6% votaria independència en un referèndum i que un 24,7% estaria en contra. Un 24,2% no votaria. I sigui un 64,36% dels votants estaria pel “Sí”, mentre que només el 35,64% s’hi oposaria. Un bon resultat que compleix amb tots els requisits internacionals. Només estarien majoritàriament en contra els de Ciutadans, els del Partit Popular i els socialistes, per aquest ordre.

És curiós veure les raons per votar “Sí” i les raons per votar “No”. Només un 26,4% ho fan per consideracions nacionals o identitàries, mentre que la resta per desigs de millora. Contràriament, un 45,6% dels que votaria “No” ho fa per preservar la unitat d’Espanya i un 11,4% confessa que perquè veu inviable la independència. M’agradaria saber, del total d’enquestats, quants veuen viable la independència i també dels que diuen “Sí”. Són preguntes clau. També dels que s’abstindrien podem treure alguna cosa, Només un 24,3% no té un posicionament en ferm. La majoria està més per mantenir la unitat d’Espanya o similar. Probablement molts d’aquests abstencionistes acabarien sent “No”, encara que no tots.

Podria ser molt bé que alguns “No” fossin “Sí” si aconseguíssim convèncer-los que sí és viable la independència. Per altra banda, en l’improbable cas que l’economia millori molt, arribaríem a tenir menys partidaris del “Sí”. Com ja sabíem, la crisi afavoreix l’independentisme. Anem molt bé perquè, pel que preveu el govern espanyol, l’economia caurà un 1,7% aquest any i l’atur continuï pujant fins arribar al 24,3%. Són dades de l’Estat però no serà millor a Catalunya. Genial, quan arribem al PIB del 1990 potser ja s’independitzaran els que no hagin mort de gana.

També ens interessa molt aquest identitàriament esquizofrènic conjunt de ciutadans que se senten tan catalans com espanyols. A molts d’aquests només els pot canviar Josep Guardiola. Un altre cas de psiquiatre són alguns dels que van votar a CiU: el 19,2% que votarien “No” i el 20,6% que s’abstindrien. Certament el món és complex i no en el sentit positiu de la paraula.

No ens amoïnem, recordem a Edward Lorenz, el matemàtic i meteoròleg americà que per il·lustrar la Teoria del Caos en els seus estudis sobre els l’atmosfera sembla que va dir que l’aleteig d’una papallona a Pequín pot produir, un mes després, un huracà a Texas. En el fons tot és contradictori perquè la Teoria del Caos és determinista, però no sabem encara com preveure el resultat final. Potser els grans superordinadors ens ho permetran.

Probablement petites coses poden provocar un allau d’independentisme, però no sabem ben bé quines. Per això els independentistes anem donant pals de cec i, de cop, una acció, per una bajanada espanyola, explota i uneix a la gent. Hem de ser positius i confiar en la intel·ligència oculta, meditem sobre Kether, el Primer Sephirah de la Kabbalah, però mentre podem animar als nostres polítics a ser actius en defensa dels nostres drets. Sembla que Jehovà va dir: Us dono totes les herbes que granen per tota la terra, i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor; seran el vostre aliment. I a tots els animals feréstecs, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen per terra, a tots els éssers vius, els dono l’herba verda per aliment. Segons això no cal patir per la gana, però de totes formes per si això falla val més que ens hi posem. Tinc la sensació que la política catalana va una mica per aquesta línia. Sembla que pensin, els astres ens són favorables, deixem que el riu flueixi i ja omplirà el pou. A mi m’agrada més actuar una mica, no sigui que algun Árias Cañete faci un transvasament abans del pou.

Jordi Pujol darrerament és notícia dia sí dia també. Ara ha dit unes quantes coses més. Ha dit que
la sentència de l’estatut, ‘marca un abans i un desprès’. Tot i que ‘ja es veia que anava malament’, la decisió del Tribunal Constitucional posa fi a una guerra que Catalunya perd. En un símil esportiu, va comentar que ‘se sabia que es perdria, però no si seria per un, per deu o per 25… I s’ha perdut per 25′. I va puntualitzar: ‘Els catalans s’han quedat sense constitució… Ara ja no tenim constitució. Des de la nostra perspectiva, ja no tenim constitució que ens empari.‘

També ha dit que per més que ell mateix no té arguments per discutir la independència, és ‘molt difícil’, però no impossible, i que és normal que hi hagi més gent que la vulgui a la vista d’aquests últims anys de relació amb l’estat espanyol.

En això és manté, la veu necessària ja que diu que s’ha d’intentar el pacte fiscal; qualsevol altra cosa és la mort. I si no és el pacte fiscal, s’ha d’intentar una altra cosa. Com que ell no creu que es pugui aconseguir el pacte fiscal, això està clar, l’única altra cosa és la independència. No sé de ningú que hagi proposat una alternativa que no sigui deixar morir Catalunya.

Clar, ell la veu difícil i jo també. Si no fos difícil ja hi seríem. No és impossible, diu. I tant. El que cal és que la gent ho vegi possible.

Molt interessant el que va dir dijous a Londres el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo. Un “patriota” orgullós d’haver introduït a la constitució dels espanyols l’esmena que parla de pàtria comú i indivisible. Diu que una secessió no està prevista a la constitució espanyola, i que tot i això va assegurar que acceptaria la independència d’Escòcia si Londres i Edimburg es posen d’acord i entenen que això està en el seu ordenament, però que l’ordenament britànic és un i l’espanyol un altre. Genial, una d’aquelles declaracions històriques. Algú recorda com era Europa l’any 1986 i com era quatre anys després? Els més joves no saben que era l’URSS. Potser a les hemeroteques García-Margallo podria llegir algunes declaracions dels líders que al 1990 ja no eren ningú. En política no es pot dir gaire a llarg termini o fins i tot a tres mesos vista.

El ministre espanyol no sap o no vol saber que si els catalans decidim ser independents ho serem encara que a ell no li agradi. L’única manera de mantenir sotmès un poble que vol ser lliure és l’exercit. Potser alguns dels nostres polítics ho han d’anar a explicar. Efectivament, aquesta por, el no saber com fer-ho, frena a molts, però els moviments europeus van per una altra via. La geopolítica és la que determinarà el nostre futur.

L’economia també tindrà molt a veure. És interessant llegir les prediccions de Variant Perception el 18 d’agost de 2009 sobre Espanya (Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet). Prediu el desastre. La considerava el forat d’Europa. Variant Perception estudia els mercats i les variables geoestratègiques que els afecten. Té un alt nivell d’encert.

Edward Hugh, un economista anglès, ben conegut a Catalunya, i amb un elevat nivell de predicció encertada, deia a començament del 2010 que veia molt negre per Espanya, que sense més R+D, res a fer. Fa uns dies jo mateix escrivia La innovació defineix l’Europa de dues velocitats.

Fa just una setmana (Default, Exit and Devaluation as the Optimal Solution) Variant Perception deia que creuen que Grècia i Portugal, definitivament, han de sortir de l’euro i que Irlanda, Espanya i Itàlia ho han de considerar. Pensen que la zona euro té dues àrees ben definides. 1) Els països amb grans dèficits per compte corrent i un nivell insostenible de deute extern (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia) que han de sortir de l’euro i 2) Els països que han de romandre en l’euro són els del centre i nord d’Europa, ja que exhibeixen una elevada homogeneïtzació econòmica i nivells similars d’inflació i renda per càpita: Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Finlàndia … Les dades de l’informe són demolidores.

Podrà Espanya romandre a l’euro? Possiblement, però amb un cost per a tots nosaltres tant alt i amb un deteriorament continuat de l’estat del benestar que no es resistirà. Seguir les directrius europees no és sobreviure és una lenta agonia.

Catalunya està dins d’aquesta ratera. Som a temps de sortir-nos-en? Una idea és federar-nos amb Finlàndia. Deixant de banda les ironies, sí, Catalunya se’n pot sortir, el problema és que cada dia que passi la cosa serà més difícil, Espanya no és la salvació de l’economia, és la ruïna de Catalunya. Per això els nostres dirigents han de dir, ja, i tots serem al darrere.

Que Catalunya som una anomalia com a País i com a Nació és prou clar, l’afectació que això te sobre Catalunya no ho és tant.
Potser d’una banda ens esperoni a superar-nos, és com l’autoexigència d’una dona en un món masclista, quan més masclista és l’àmbit on s’ha desenvolupar més elevat el nivell d’autoexigència per tal assolir el mateix nivell de respecte i confiança que un senyor gaudeix només per a complir amb els requeriments estàndards del lloc que ocupa.

Així els catalans hem d’ésser eficients en la gestió dels nostres afers amb les dificultats afegides que ens proporciona un Estat en contra de Catalunya. Ni aeroport, ni connexions ferroviàries a l’aeroport i port, ni xarxa de carreteres adequada, cara i ineficient, ni diners, sense competències en afers internacionals ni en immigració, ni en l’àmbit laboral, etc.

“Nosaltres sols contra el món”, mentre la gent normal de països normals son el món mateix, mentre es desenvolupen el món mateix és el que es desenvolupa amb ells, nosaltres hem de nedar en contra corrent, i tot allò que acabem construint no és mai nostre del tot. Sembla que no siguem d’aquest món. Ens roben amb total impunitat, si al menys manéssim podríem dir que els subvencionem, però és que no manem, els retrem vassallatge, és un fet.

Comentava l’altre dia en un articulet en el BGS titulat “Catalèpsia Política” que la primera prioritat, el fonament del pla d’acció política del govern de CiU, és “fem-nos forts internament”, com a País.
Sempre ha estat així penso. Això, però, en la situació anòmala en que estem, amb un estat que ens limita i ens va a la contra, s’ha formulat en una mena de “perseguir la pastanaga” per tal d’agafar embranzida, embranzida per a fer un salt endavant, com a una autoexigència compensatòria afegida, però ja fa estona que a cada salt que donem hi perdem les dents. Senzillament ha deixat de funcionar.
“Perseguir la pastanaga” per agafar embranzida està bé com a mesura temporal, conjuntural, però quan és una mesura a perpetuïtat acaba per desactivar-se, més encara quan els salts ens fan retrocedir per comptes d’avançar.

Deia també uns dies enrere que la confiança en el tradicional catalanisme reformador d’Espanya s’ha exhaurit, s’ha esgotat, ja ningú creu enlloc que Espanya vulgui o es pugui reformar, i tan i fa que siguem dèbils com forts.

Ara el president Mas ha dit que el pacte fiscal consistirà en rebre 6.000 milions més a l’any, que és, diuen, la meitat del dèficit fiscal. Estic segur de que en algun moment, quan a Madrid els vagi bé, es firmarà un acord que dirà que l’Estat reconeix l’esforç injust que fa Catalunya i es compromet a donar-nos 2.000 milions més al any. Tot plegat paper mullat, però ja tindran la foto.
Em dol veure al nostre president dia rere dia defensant,per exemple, el corredor mediterrani amb vehemència, posant-hi el cor, remant contra corrent sense moure’s del lloc, només per què el corrent no se’l endugui.
El dèficit en infraestructures que patim és literalment MONUMENTAL, estratosfèric.

Tal i com jo ho entenc, els esforços del nostre president per tal de mantenir-se “viu”, son els darrers esforços, normalment ja inútils, que precedeixen als estentors de la mort, política. Sap, i hauríem de saber tots, que aquests esforços inútils son l’únic que ens separen d’entrar en una decadència nacional severíssima.
Quan la renúncia a governar-se, a tenir cura activa dels propis interessos i la pròpia persona, quan un no te la valoració suficient de si mateix com per a lluitar i s’abandona al corrent gaudint sense pudor de tot allò que se li ofereix encara que n’acceleri la destrucció, quan això és així, la decadència és explícita i manifesta.

El president Mas lluita una guerra perduda, la reforma d’Espanya, batalla a batalla, s’aferra en aquesta política menor per que és l’única manera de mantenir-se dempeus i no entrar en una profunda i irreversible decadència Nacional.

La renúncia a la POLÍTICA amb majúscules és la mare de totes les decadències, de la Nacional, social, econòmica, cultural, identitària. La renúncia de la POLÍTICA és l’abandó de Catalunya al corrent creixent d’Espanya, el camí de decadència sense retorn.

I és aquesta, justament, la raó per la que cada dia més catalans optem per a l’emancipació POLÍTICA, amb majúscules, com a manera de fer-nos forts, endins i enfora. Una nova RENEIXENÇA que no és ja possible sense l’exercici de la POLÍTICA, que és la manera normal en que els països es realitzen en el món.

Ara per ara, la transició Nacional cap a la nova renaixença està protagonitzada per actors de la societat civil, la renaixença ens vindrà de la mà de l’emancipació política, però l’eina per assolir-la és POLÍTICA, i l’única política que pot reeixir és la Independència.

La Independència és l’únic que ens pot salvar de la decadència.
Lluitar batalla a batalla per a reformar Espanya és lliurar una guerra perduda, encara que es faci amb honor, que només pot servir per a justificar la pròpia decadència, “hem fet el que hem pogut. Però …”.

És l’hora dels valents.

Visca La Pàtria.¡¡*¡¡

Tant de política neo liberal, tant de retalls, tant de dir i expressar que a Catalunya estem molt malament econòmicament (que ho estem) però cap política per incrementar els ingressos del nostre país que, de moment, no podria ser altre que rebaixar les despeses de la part que aportem al fons de solidaritat espanyol . Tot això ha porta a que l’agencia Moody’s la qual ens agradi o no és una referència per als futurs inversors ha rebaixat la qualitat del bo català a la categoria de Baa3 molt per sota de les qualificacions que li atorguen a comunitats subvencionades per nosaltres com Andalusia, Castella Lleó, Extremadura i Galícia totes elles amb amb A3 (molt per sobre de la qualificació nostre).

L’Agència Moody’s no fa res mes que fer-nos veure que els “retalls” i la política del “nostre” govern català és la xocolata del lloro i que l’únic realment important és que Catalunya perd un 9% anual del seu esforç fiscal el qual reverteix en d’altres comunitats autònomes i per això a nosaltres se’ns penalitza i a les demés se les recompensa doncs aquestes es beneficien de la “nostra” solidaritat.

El següent pas al Baa3 es el que es coneix habitualment com a bo escombraria, vostès mateixos senyors gestors de la Generalitat de Catalunya, no prenguin pressa en fer el que cal, que a la fi amb quatre bones paraules a les properes eleccions els de sempre els tornaran a votar, només els cal embolcallar-se en la bandera catalana i a molts ja se’ls cauen les llàgrimes de veure’ls tan nacionalistes. Si, uns nacionalistes que no prenen la decisió que ens cal que és quedar-nos amb els nostres calers, sense robar a ningú però sense deixar-nos robar tampoc, i si per això cal declarar la independència i malgrat vostès no ho siguin, ho haurien de fer doncs és la única solució per Catalunya. I no parlin de pacte fiscal per l’any proper… ja no hi ha temps!! ni valen excuses.. a un punt del bo escombraria.. el mes vinent en parlem!!.

Se senten veus demanat-se si un model diferent del “concert” tindria “millors resultats”, si és millor “l’essencialisme” o “el resultadisme”. També n’hi ha que es plantegen “quanta” força cal tenir per a negociar amb Madrid, encara n’hi ha que volen fer un camí cap al federalisme, etc.
Tot això te en comú la dependència de l’Estat espanyol com a premissa, qualsevol moviment que fem els catalans està condicionat per l’Estat espanyol, no hi ha res a fer sense comptar amb l’Estat espanyol. Sense una entesa (és a dir el permís) amb Madrid no farem res, etc.
Tant és així, que ja hi comença a haver gent no confessament independentista que es neguiteja en el sentit d’entendre que no podem viure en la perenne indeterminació de no ésser ni carn ni peix.

És obvi que els espanyols no vindran a resoldre el que no és el seu problema, ells ja saben que son, els que estem instal·lats en una esquizofrènia som els catalans.

El problema no és ja que siguem això o allò, o inclús que siguem això i allò a la vegada, el problema és que no podem viure, desenvolupar-nos normalment i saludable instal·lats en aquesta crisi paranoica de identitat.

Com és possible que no ens tremoli la veu quan diem que SOM una Nació i alhora de viure i desenvolupar-nos no ho puguem fer amb normalitat?, per què hem (notis el temps verbal emprat), HEM, de pactar o negociar res amb una gent que no ens te cap consideració?, per què hem de mantenir una relació tant malaltissa?, per què hem de negociar la llengua?, quants diners els HEM d’entregar?, per què renunciem a actuar amb la responsabilitat inherent a l’emancipació política pròpia de la gent adulta?.

Quan es fan negocis, normalment, ambdós negociadors en treuen profit, quan només n’és un el que en treu no hi ha cap negociació.

Ara per ara és el que estem fent, tractar afers menors amb l’amo, amés, amb uns resultats molt i molt dolents en tots els àmbits de lo polític, econòmic, social i cultural.

La pregunta és PER QUÈ?, ALGÚ M’HO POT EXPLICAR?.

Aquesta pregunta l’hauríem de traslladar als partits polítics al si del Parlament.
Els catalans tenim tot el dret a saber PER QUÈ hem, necessàriament, de cultivar aquesta relació i fer aquesta renuncia permanent.

Si hi ha alguna raó la vull saber, vull que m’ho expliquin amb pèls i senyals.

El fer una política al servei d’Espanya, els espanyols i els colons espanyolistes de Catalunya bé que podria explicar PER QUÈ, però òbviament aquesta política no és bona per als catalans, no només no és bona sinó que és en contra dels catalans.
Si és així, el govern de la Generalitat no és altre cosa que una delegació polític i administrativa de la regió espanyola de Catalunya, i en conseqüència i coherentment haurien de d’abandonar el discurs nacionalista, almenys referir a Catalunya.

El govern de Catalunya hauria de fer un discurs regionalista i no enganyar a la gent.
Mentre la societat catalana ha fet un gir pragmàtic cap a l’emancipació i independència política, mitjançant l’ANC, Òmnium i un llarg etc, mentre una bona part d’ens municipals, com a institucions polítiques d’estat, Associació de Municipis per a la Independència, han fet una passa endavant, l’establishment polític en el si del parlament, amb CiU i el seu govern dels millors al capdavant, continuen apostant per a fer regionalisme reformador.

Els polítics que s’entossudeixin a fer regionalisme es veuran descavalcats de la política a Catalunya, per què no poden explicar PER QUÈ fan obediència als plans polítics nacionals espanyols.
I és que no ho poden explicar ni ells ni els espanyols ni ningú altre.
Tanmateix mentre continuïn fent regionalisme jo els continuaré preguntant PER QUÈ fan una política en contra del Poble Català i la nostre Pàtria.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Escric baix de forma. Coses dels virus hivernals. Els virus em posen filosòfic. Amb tot no deixarem de complir ambla feina i amb aquesta petita obligació autoimposada.

Podríem dir que aquesta setmana no ha passat res i que tot segueix igual, de fet les coses de sempre que de cop prenen més importància. Un d’elles és l’ètica. Podem distingir l’ètica política i d’ètica social encara que la política està dins de la societat. La moral i la disciplina que l’estudia, l’ètica, són conceptes que trenen diferents sentits en funció de la cultura i que evolucionen amb el temps. La moral té a veure amb si les accions que fem són bones o no.

Un exemple obvi. Tenim societats properes a nosaltres, com la d’EUA, que consideren correcta la pena de mort i en canvi consideren que cal castigar un nen de cinc anys que faci un petó a la galta d’una nena de la mateixa edat. En aquests temes pensem totalment a l’inrevés. Un polític queda a EUA totalment desacreditat si es descobreix que ha mentit. Li perdonaran moltes coses però no això. Aquí ens resulta normal que un polític menteixi. Podem acceptar amb normalitat que un polític d’aquí tingui relacions extramatrimonials, mentre que allà no.

Dins de societats molt properes i fins i tot dins de la mateixa, uns considerem que la “festa” del toros és una salvatjada immoral, mentre que altres defensen que és un bé cultural que cal respectar i que el toro està molt feliç de contribuir-hi. Podríem trobar molts exemples.

L’ètica no és una cosa que s’hagi d’exigir a un sol col·lectiu. Tots hem de ser estrictes en això, però hi ha col·lectius als que se’ls ha d’exigir molt més. Són aquells que es dediquen al servei públic. Probablement, la majoria, no tots, els que es dediquen al servei públic ho fan per guanyar-se la vida, que no per enriquir-se, i això és lícit. Per a mi és perfectament adequat que un vulgui ser polític i guanyar-se la vida amb aquesta professió. Naturalment, si té un sou digne tindrà menys necessitat de fer “altres coses”. Llegir-ne més »

Estranys dies els que vivim. Estem en un moment de crisi, en el sentit etimològic de la paraula, canvi que ha de desembocar en alguna cosa diferent. D’això estic absolutament convençut.

Aquesta setmana podem dir que ha estat molt lligada a la química, la climatologia i la meteorologia i no ho dic només per l’onada freda que aquests dies tenim i tindrem a sobre, ho dic també per l’entrevista entre Rajoy i Mas. Les conclusions que vàrem poder treure l’altre dia van ser de química personal i de clima. Certament crec que sí, que pot existir un nivell d’entesa intel·lectual més elevada entre Mas i Rajoy que entre Mas i Rodríguez Zapatero. Això no vol dir que les discrepàncies sobre coses concretes siguin més grans. El problema amb el president espanyol és que molts cops jo encara no sóc capaç de saber que farà encara que ho expliqui. No sé si Mas, a distància curta, va poder saber-ho. Rodríguez Zapatero normalment afirmava, però no feia el que havia dit que faria. Rajoy més aviat és home de dir un sí condicional, seguit d’un seguit d’oracions subordinades que poden no succeir mai. Així, pot dir que sí al pacte fiscal si l’economia assoleix els nivells dels països més desenvolupats sense especificar quins són aquets països. Això sí, en una amable conversa i plena de complicitats en l’anàlisi del context.

Després de dos dies en els que des del Govern s’ha parlat de confiança però no indefinida, arribem al divendres dia en que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria ha valorat positivament la reunió i ha afirmat que hi haurà diàleg entre l’executiu espanyol i el català. Més inconcretament, sobre l’agenda catalana ha dit que un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució. I ara sí més concretament sobre el model d’immersió lingüística a l’ensenyament català ha advocat per promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer. Evidentment hi ha dues possibilitats. Una és que la vicepresidenta no sàpiga res de Catalunya ni de com funciona el sistema educatiu. La segona és que sí ho sàpiga però que vulgui contribuir a la desaparició del català. Les dues són greus, però el problema que planteja la primera és té una solució més senzilla, fer uns estalvis portar-la uns dies a Catalunya i buscar-li una parella lingüística.

Des de les fonts autoritzades del govern espanyol, escoltem a la portaveu i vicepresidenta i diu tot això. Sabem, doncs, que el pacte fiscal el posen a l’agenda per al 2015, amb sort, i respecte al model educatiu ja ens podem preparar.

També divendres Artur Mas ha parlat (i jo he escoltat l’enregistrament). Ell sí hi era. Interpreta la conversa sobre relacions a curt termini. Ha dit, no sé si això ho va dir allà, que la reivindicació del pacte fiscal no és el final de trajecte de Catalunya, sinó un primer pas que porti el país a emancipar-se d’Espanya i viure per ell mateix sense que això no vulgui dir que la relació hagi de ser desagradable. Si ho va dir allà, m’agradaria saber que va dir Mariano Rajoy. Jo dubto que la vicepresidenta – portaveu quan ha dit en condicional que “un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució” es referís a això que, per cert, no està a la Constitució.

Mas si ha explicitat que li va traslladar a Rajoy que el pacte fiscal és la reivindicació més important de Catalunya, ja que és prioritari per a la recaptació dels impostos i la gestió dels diners. Ha recordat que accepta el concepte de solidaritat però no l’abús amb què està immersa Catalunya. El concepte de la solidaritat no el neguem. Però una altra cosa és l’abús. Estem en l’abús des de fa molts anys. Convençut que això, amb aquestes o altres paraules sí ho va dir. Amb tot Mas ha reconegut que creu que hi ha poques possibilitats d’aconseguir-ho, però que per això, les que hi ha, cal exhaurir-les.

També Mas va parlar del deute que té l’Estat amb Catalunya, els 759 milions d’euros reconeguts i els 211 milions de la disposició addicional tercera del 2012. Ha dit que no té cap garantia de què el govern espanyol acabi pagant aquest deute. Malgrat això ha fet una crida a donar temps al nou govern de Rajoy per poder fer efectiu el pagament.

De tot plegat podem treure algunes conclusions. Una, ben convençut ho dic, és que avui hi ha una coincidències entre Mas i Rajoy sobre coses que cal fer i com fer-les, però que els punts “calents” i les ratlles vermelles poden haver enunciades i que Rajoy ha fet mogut la cara comprensiu sense cap afirmació que generi la més mínima confiança.

La segona, que també ha vist Mas amb claredat, és que el pacte fiscal vindrà amb la segona arribada del Messies. Mas ja ho sabia com la majoria dels mortals, però vol algun tipus de suport que ha d’anar més enllà del suport dels catalans. De moment el Parlament europeu ha aprovat dins d’un informe d’un escàs valor que: “El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d’impostos en l’àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada”. Curiosament els parlamentaris populars i socialistes espanyols han votat a favor segurament perquè no s’havien ni llegit l’informe o perquè no sabien que volia dir. I això malgrat l’espanyolíssima Carme Chacon, que no la volen de líder del PSOE els catalans del PSC, i el gran vicepresident de la Cambra, Alejo Vidal-Cuadras, que acusa Alicia Sánchez-Camacho de ser la padrina del projecte secessionista de CiU. Aquest també va fi, demà dirà que l’Ebre desemboca a Lisboa. Suposo que Mas deu esperar alguna cosa més, que Angela Merkel “ordeni” a Mariano Rajoy que adopti un model com l’alemany, cosa que és calcat al que reivindica la “nostra” proposta de pacte fiscal. Aquesta és l’única possibilitat que té la proposta de reeixir. Fins i tot Duran i Lleida està com espantat, el país se li escapa. Diu: Ara com mai el govern espanyol ha d’actuar amb intel·ligència. Tancar les portes al pacte fiscal seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar, que no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya.

La tercera conclusió és que el partit Popular va per totes. Simpàticament volen “promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer”. Ja sabeu que vol dir això i podeu ajudar a evitar-ho.

Aquesta setmana Mas ha estat pràctic i comparteixo el que ha fet ara. Ha d’evitar que tanquin més empreses i minimitzar l’atur. Només cal seguir les notícies econòmiques. La darrera d’aquests divendres. El conseller Mas-Colell ha explicat malgrat l’esforç extraordinari de la ciutadania per reduir el dèficit que Catalunya tanca el 2011 amb un dèficit del 3,29%, sis dècimes superior al previst. Tot i haver reduït la despesa en 1.858 milions d’euros, la desviació ha estat de 822 milions. Això vol dir el 3,29% del PIB, 0,63 punts més del previst. Òbviament molt per sobre de l’1,3% del PIB que pretenia el govern espanyol. Això comptant els 759 milions d’euros comentats abans.

Fins a on pot tibar la corda? Mal que ens pesi no molt més sense haver reforçat el país, poc sense el convenciment del país que podem assolir la independència. Segueixo convençut que avui l’únic camí és la pedagogia per fer que la gent s’adoni de la nostra capacitat d’assolir la independència. Podem, però massa gent no ho creu. Mentre passarem per l’adreçador amb la màxima dignitat que ens deixin. També crec que no trigarem gaire a veure un canvi de discurs per part d’Artur Mas. Parlarà de possibilitats hem d’ajudar a què ho faci. Hem d’aportar llum, no? Des del Govern és des d’on millor es pot fer.

Potser m’equivoqui, però ens hem de motivar, no?

M’he cansat d’escriure en aquest bloc que el problema principal per a la independència de Catalunya no és tenir més gent que la vulgui, sinó que la gent que cregui que la independència és possible sigui majoria. Ho he dit per escrit i de paraula.

Per Sant Jordi escrivia La independència vindrà de l’inconscient col·lectiu. Aleshores deia:

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Avui una enquesta del diari El Periódico feta per GESOP em dóna la raó. Diu que per primera vegada, i en l’hipotètic cas que se celebrés un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, més de la meitat dels votants apostaria pel ‘sí’. Així, els independentistes no només són més sinó que superen la barrera psicològica del 50% i aconsegueixen superar en més de 21 punts els detractors: en un any el ‘sí’ ha crescut 5,5 punts i se situa al 53,6% mentre que el ‘no’ n’ha baixat 3 i cau fins al 32%. Un percentatge que es queda a les portes del mínim que va exigir la UE per reconèixer la independència de Montenegro.

Altres dades que es desprenen de l’enquesta és que 6 de cada 10 enquestats pensen que els independentistes perdrien avui una consulta. Concretament, un 60,4% de la gent no creu que el “sí” guanyés en un referèndum, i només un 31,3% confia en la victòria catalana.

Fixeu-vos en la gran diferència entre una cosa i l’altra. La conclusió pràctica és que cal fer el que deia fa gairebé una any (i que he insistit reiteradament). Ho repeteixo: El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

A banda de la satisfacció que em proporciona adonar-me que puc optar al premi de sociòleg de l’any, no em satisfà tenir “tanta raó”. La diferència entre l’esquizofrènica opinió dels catalans sobre el procés de la llibertat nacional és manifesta. La feina que tenim és enorme. L’altra cosa que sí m’agrada és que el problema té un diagnòstic clar i un pla d’acció fàcil d’elaborar. El manual és simple: 1) raons per la que ens convé la independència (sumar és necessari i positiu) i 2) arguments que mostrin que la independència de Catalunya és possible i que només cal aconseguir el referèndum, cosa que també és possible.

El 2n punt és el que té més dificultats. Té dues parts. Una més fàcil, fer veure a la gent que guanyaria el “sí”. Les enquestes ens ajudarien. La segona part és la realment difícil. Difícil perquè això no és el Regne Unit i els espanyols no són anglesos. Els espanyols no respecten la llibertat d’escollir. A mi no em sembla malament que estiguin majoritàriament en contra de la independència de Catalunya. De fet tant m’és. El que em sembla malament és que no respectin la nostra llibertat a decidir com a poble. Deia que el referèndum és possible però també que és molt difícil i que implica una forta determinació per part nostra.

Questa determinació no la tindrem mai si no ens creiem que, si la volem aconseguir, la independència és possible. Aquí és on dono i no dono raó a Artur Mas o Joana Ortega. Estem madurs o no? Estem madurs quant voler decidir, prou madurs per votar la independència i totalment immadurs respecte a les nostres possibilitats. Som un país derrotat abans de lluitar. És pot canviar però som això. I ho canviarem si ho volem canviar. Tanmateix això forma part d’un procés psicològic que no es produirà com a resultat d’una manifestació més o menys.

Aquí és on han d’intervenir molts actors. Polítics, empresaris, treballadors i mitjans de comunicació. Aquí és on cal invertir diners i recursos humans. Em sembla haver escrit, no ho buscat, que quan el Govern cregui que el país majoritàriament està preparat per al procés d’independència, donarà el pas endavant. Alguns ho dubteu, jo no. El país estarà preparat quan cregui que la independència guanyarà i que el referèndum el farem, peti qui peti.

Catalunya és inviable sense independència i si volem que sobrevisqui no tenim altre camí que fer la pedagogia que comentava, però aquesta pedagogia es fa més fàcil des del poder que des de casa meva. Per tant, es tracta, senzillament, de fer que els que estan al poder diguin que la independència és possible. Cal donar un pas més i des del Govern i mitjans de comunicació, aprofitant la conjuntura internacional, llegiu Escòcia, explicar a la gent que en l’Europa del segle XXI si Catalunya vol la independència la tindrà.

A voltes, coses que semblen simples tenen més ressonància i efectes que d’altres molt grandiloqüents, per exemple la iniciativa dels eurodiputats de CiU i ICV Ramon Tremosa i Raül Romeva, els quals s’han queixat a la Comissió Europea que el jutge únic de competició no sancioni la trepitjada flagrant de Pepe a la ma de Messi estés al terra i indefens.

En una pregunta a l’executiu comunitari demanen si creuen “que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes” al·legant que “Fa uns dies, un jugador del Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid, però tot i la claredat de les imatges l’organisme espanyol encarregat d’exercir la potestat disciplinària no ha vist cap fet sancionable”. I ho fan considerant que “l’esport té un gran impacte per a la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor”.

Aquesta actitud de denunciar al mon els agravis comparatius és molt més efectiva que segons quines declaracions críptiques a que ens tenen acostumats molts dels nostres més importants polítics, agravis comparatius que sempre rebem des del centre peninsular, això que n’anomenem “Madrit”, que no és res més que el nucli de poder de l’estat escanyol amb tot el seu teixit i entramat de jutges únics, secretaris, subsecretaris i alt funcionariat, els quals fan funcionar un estat centralista on tot es mesura en relació a l’interès de magnificar un centre econòmic, polític i financer que se serveixi de la perifèria per engrandir-se encara més, i tot allò que provingui d’aquesta perifèria que pugui dissimular, tapar o enterbolir aquesta lluentor i preponderància del centre que ells pretenen és vist com un atac als seus interessos i cal combatre-ho fermament malgrat s’hagin de saltar les seves pròpies lleis, aquestes que ells han fet amb l’única intenció de protegir-se ells mateixos.

Una senzilla pregunta pot causar més efecte que un munt de declaracions grandiloqüents que després no porten mai a res, manifestacions críptiques del “si però no” i “tu ja m’entens” a les que ens té acostumats el Molt Honorable Artur Mas i d’altres de la seva colla de la pessigolla. Un continu “miri que m’enfado” que ja no fa efecte ni a dins ni a fora de Catalunya, és el conte de Pere i el Llop, potser si que vingui el llop però ja no ens ho creiem ningú, és el que succeeix quan s’abusa d’unes actituds amenaçants i finalment no es porten a terme… “l’any vinent si Déu vol ho farem… o millor, abans de les properes eleccions ho tornarem a treure…”.

Aquesta pregunta dels Eurodiputats Tremosa i Romeva no va dirigida contra el Real Madrit, ni contra el “Juez único de competición” sinó que va directa a la línia de flotació de la credibilitat democràtica de tot un “estado español”, però per a que sigui efectiu aquest “atac” ha de seguir amb d’altres “preguntes” que posin en dificultats a “l’estado” davant d’Europa i el mon, altra cosa es quedaria en una simple anècdota, motius i arguments no els en faltaran.

Els esdeveniments ens han dut en una cruïlla de camins, que és on ara som, hi hem arribat per esgotament del camí inercial que vàrem emprendre rebotats del franquisme. Cal entendre també, que el mateix règim va arribar en una cruïlla de camins a finals dels anys setanta no per a una decisió d’obrir portes i finestres a opcions millors, sinó per propi esgotament de la formulació ideo-simbòlica que el menava, esdevenint, amés, una anomalia formal en el context històric contemporani de l’època.

D’aquesta mateixa manera, hem hagut de transitar trenta anys d’il·lusió, sufragada en bona part per a Europa, per adonar-nos de que aquell camí que vàrem emprendre l’any 78 és una adaptació poc reeixida de democràcia, democràcia entesa com el reconeixement dels diferents subjectes històrics de dret polític.
Ja he explicat altres vegades que la qüestió “territorial” en la Constitución Española queda a redós d’una jurisprudència “utilitarista” pre-democràtica no “contractualista”. És així com el règim secular ha sabut adaptar-se amb una nova formulació ideo-simbòlica per tal de preservar-se, una vegada més, en la seva essència més íntima.

Aquesta via que hem anat recorrent, com un ase darrera una pastanaga, ha col·lapsat per esgotament. Potser també per a una causa al·lomètrica, això de les “autonomies” ve a ésser com el disseny d’un cranc, posem per cas, que en créixer de escala i fer-se de cinc metres d’alçada col·lapsa i s’enfonsa per què el disseny funciona en una escala determinada però no en un altre.

Hem hagut d’esperar a que el franquisme més faixat hagués de mutar amb la mort al llit del dictador coincidint amb un “context europeu” favorable, hem esperat a que el model “autonòmic” col·lapses per a un fet al·lomètric que ha culminat el procés com a fruita madura, i ara som en una cruïlla, en un temps mort, estem aturats entre dues marxes inercials contraposades, per una banda el nacionalisme espanyol que ens empeny a seguir donant suport a un Estat que ens és gairebé del tot aliè i que ens vol fer desaparèixer “assimilant-nos”, i per l’altre banda un nacionalisme català reivindicatiu que com un corrent creixent ens concerneix en el sentit d’emprendre un camí de llibertat i emancipació nacional.

Hem estat molt de temps esperant sense gaires opcions d’actuar en llibertat, les opcions de vot son nul·les quan no hi ha un partit que ens representi. En els darrers temps el Poble Català ha anat despertant de la llarga letargia, tanmateix el nostre mal senderi i estultícia ens han fet fracassar en les darreres eleccions al Parlament.
Ara que el model autonòmic s’enfonsa pel seu propi pes i la crisi no permet més pedaços, és moment d’actuar. L’Estat s’apresta a actuar amb diligència i contundència per a re-formular Espanya en sentit centralitzador, una “Nación de ciudadanos” tots igualment espanyols. Davant d’això Catalunya no te més remei que actuar, és ben bé igual si ho fa per acció que per a omissió.
Que el govern de CiU opti per abraçar el govern espanyol del PP amb l’expectativa de cobrar els diners que l’Estat deu al govern de la Generalitat per tal de no fer fallida ja mateix, tal és la situació, és comprensible, però això te un temps contat. Si CiU pensa en arribar a acords més enllà d’això, com el d’un nou pacte fiscal, va ben errada. Ara esperar és actuar en favor de la definitiva regionalització de Catalunya.

Per tant, ara actuarem en plena llibertat, vull dir que ara no hi ha excusa, jo no és tant sols que vulguem continuar sent el que som, catalans, amb plenitud de drets polítics, sinó que és l’Estat mateix passa a duu a terme un ofensiva definitiva davant la qual inhibir-se és el mateix que actuar en sentit advers. Per tant ara fem una cosa o en fem un altre ho haurem fet des de la plena llibertat que ens dona la consciència clara del moment que travessem, sense excuses.

En Mas-Collell, davant el peremptori estat de la tresoreria de la Generalitat, ha dit que “tenim dret a ésser avalats pel reino de España, i si no, que ens expulsin”.
Si l’aposta és per què l’Estat espanyol ens avali per tal que no fem fallida, mentre ens deixa sense cap més opció que ésser una autonomia de règim comú, l’aposta no és gaire alta, i aquest pla de futur no serà acceptat per els catalans.
CiU te uns mesos de marge, sis, vuit, deu, dotze …, no ho sé, però tanmateix l’exercici de la Llibertat és ineludible.

Durant aquests anys s’han anat teixint un munt d’interessos creuats, particulars, entre estaments financers i acadèmics, etc., línies de tensió que operen com a fre, que aspiren a consolidar aquesta regionalització espanyolitzadora que els va tant bé. Ara haurem d’exercir la llibertat per a esdevenir subalterns dels espanyols o per a optar per la Llibertat nacional, amb majúscules. Si optem per a la Llibertat haurem de refer de nou moltes de les coses que ara s’alcen dempeus.
Em venen presents alguns episodis prou eloqüents de la vida d’en Jesús el galileu, “no es pot guardar vi nou en botes velles”, i, “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Així és com s’exerceix la Llibertat, sense excuses.

Visca La Pàtria!!!!

Aquesta ha estat la setmana del debat del pressupost de la Generalitat per al 2011. Una setmana on s’han vist algunes coses, previstes, com són el suport del Partit Popular i Joan Laporta, i el refús de la resta de grups polítics a la proposta del Govern.

Aquest és un resultat que a mi no m’agrada però que probablement era inevitable. Ho ha fet bé Mas-Colell, ha complert amb el que era la seva obligació. Com vinc dient des de fa uns dies, el Govern estava atrapat. Deu diners a tothom i va pagar la paga de Nadal in extremis, gràcies a un crèdit, car, amb el Banc Sabadell. El Govern no paga als proveïdors, als ajuntaments, a les universitats. Llegir els diaris és suficient per veure la situació, però tinc exemples més propers, com els d’un parell de petites empreses, d’amics, que presten serveis als hospitals. Un amb feina i resultats ja té hipotecat el que té per no tancar. L’altre encara resisteix sense cobrar. El Govern sap que s’està carregant el sistema productiu del país. Fa accions, però atès que la banca no hi confia, no presten als seus proveïdors que no cobren. Més exemples els trobem a les universitats, la UPC està en risc immediat de no pagar nòmines i em sembla que la UAB també. Si no paguen, la resta les seguiran.

Com no em cansaré de dir, pagar nòmines era una urgència. El conflicte social sense pagar nòmines no afecta només al funcionaris, també a la capacitat de compra d’aquest, que sumada és molta, però no només nòmines, com he dit empreses, universitats, etc.

El conflicte social seria inaguantable, contra el Govern i sense sortida possible. Està el país en condicions de enfortir-se sense diners i amb poc poder real? Certament difícil.

Cert que el Govern té el mandat dels catalans i tota la seva representació, però fins a on? Jo tinc seriosos dubtes que la majoria de la població no estaria al costat costat del Govern si aquest no paga. No acabo de veure quan conformats estan el personal sanitari, el docent, els mossos d’esquadra, el personal de presons, etc. i com donen suport al Govern, com l’animen i es posen al seu costat. Fins a on arribarà la resignació?

És ben cert que ERC presentava unes fórmules alternatives al pressupost del Govern, però el que no podia oferir ERC és obtenir diners de Madrid i el Partit Popular sí. Aquesta és la dura situació.

Està clar que el comportament del Govern està començant a donar els resultats esperats. Avui la vicepresidenta ja ha enviat el missatge i el Govern tindrà liquiditat i probablement cobri els 759 milions d’euros de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Com és evident, no tinc al cap (ni enlloc) els fluxos de tresoreria de la Generalitat, però em temo que aquests diners són essencials per ajustar el dèficit, però pocs per a la tresoreria, però ajuden.

Òbviament qualsevol ciutadà ben informat diria que això és la xocolata del lloro davant dels 16.000 milions d’euros (o 22.000 milions d’euros segons es compti) que sembla que són els diners que enviem a Madrid anualment, però no es veu de quina forma aturarem això. El Govern, modest en els seus plantejaments, espera posar una mica d’ordre primer i demanar que el 8,2 % – 8,4 % (que és aproximadament aquest dèficit) es transformi a mig termini en un 4 %. Contribuiríem, doncs, “només” amb un 4 %, més propers al que passa a Alemanya. L’optimisme d’alguns és pensar que això és possible.

La cosa seria menys greu si la clau de la caixa la tinguéssim a casa, però la tenen a Madrid i per això paguen el que volen i quan volen. La tresoreria la controlaríem nosaltres encara que acceptéssim l’espoli, la tresoreria no patiria tant.

Vistes les coses, a no trigar gaire, caldrà donar la raó a ERC que diu que CiU acabarà acceptant les seves propostes perquè el que s’ha fet ara és un pedaç.

El que està clar és que hi ha dues lògiques. Una diu que ara no hi havia gaire sortides al pacte amb el Partit Popular. L’altra diu que a mig termini, mig curt, diu que l’Espanya “diversa” no se la creu ningú. Veus com les del propi Jordi Pujol o històrics militants d’Unió també ho diuen. Penso igual.

Iniciatives per conscienciar la població n’hi ha. Surten, no com a bolets, però en surten. Exemples com l’Andreu i la Maria negant-se a pagar impostos a Espanya faran forat, les coses es mouran.

La imatge del Govern a remolc, més o menys explícit, de la política que marca el Partit Popular es fa ben palesa entre la gent. A uns pocs els agrada, a la majoria no. Una part significativa pensa que, vista l’experiència, millor en mans del Partit Popular que del PSOE.

El guió està escrit, ben aviat la ponència política del Partit Popular serà dogma. La nació única, per cert no gaire diferent del que diuen Chacon i Rubalcaba, encara que molts socialistes catalans no ho vulguin i altres ho neguin, la tindrem ben aviat a les lleis que es facin o en els condicionants polítics que ens imposin per cobrar. Per terra, mar i aire, l’atac arribarà aviat, l’avantguarda ja està aquí. Un exemple? Heu llegit allò de fer més eficient les administracions evitant duplicitats? Fàcil, no? Quines “duplicitats” suprimiran?

Estic segur que teniu moles idees, però jo com que ara estic amb els bioritmes baixos i fins d’aquí uns deu dies no estaran en bon punt, no em vénen. De moment, en aquestes condicions de feblesa, he intentar seguir el que em diu l’Oracle Xing: “Hauràs trobar la manera millor de comportar-te davant els altres. Si mantens l’actitud justa aconseguiràs conquerir la persona que desitgis, en qualsevol posició en què et trobis. Amb l’amabilitat podràs obtenir molt també de les persones més difícils i antipàtiques”. M’he comportat bé en aquest escrit? L’Oracle no m’ha donat cap idea sobre l’estratègia a seguir en la política nacional i per això he escrit aquest pobre article.

De totes formes, malgrat aquests bioritmes meus segueixo intentant trobar les claus de tot. Com deia Balzac, la resignació és un suïcidi quotidià.

Quina és l’espurna que ha d’encendre la foguera de la llibertat? O no hi haurà espurna i seran les restes d’un foc mal apagat en un bosc sec? Fem saltar guspires, deixem brases…, metafòricament, és clar.

Són aquelles petites accions que facin que siguin més els que creguin en la independència les que hem de seguir fent, que pugi el nivell de convicció. El proper pas serà l’estat català.

Anem bé cirerer, ara aquests mimadets de la policia “nacional” catalana, els més ben pagats de la península ibèrica, reivindiquen les seves reclamacions salarials deixant de parlar en català i passant a parlar la “lengua del imperio”… collonut!! i en Felip Puig i en Artur Mas que hi diuen a això? Res de res!! Home! Son reivindicacions sindicals! i a que es manifestin cantant el “Y Viva España” I portant la bandera espanyola? Home!! és que la bandera espanyola és un signe constitucional! I el “Y Viva España” es una cançoneta simpàtica cantada pel “culé” d’en Manolo Escobar i ja se sap que si s’és culé moltes coses es perdonen.. oi que si?.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

La política “harmonitza” i modula els diferents interessos, ho fa, però, en el ben entès que tots els interessos troben avantatjós un determinat arbitratge, en diem democràcia.
Això s’articula en una “Constitució”, però quan una constitució determina que un interès particular és il·legítim ho ha de justificar molt bé. Quan no ho pot fer la democràcia esdevé comèdia.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els interessos de la política, però, son múltiples, i això fa que sovint en política es prioritzin alguns aspectes i es deixin per a més endavant uns altres que es consideren menys imprescindibles.
L’Estat espanyol sap tractar els detalls compositius com si fossin substantius per tal que els veritablement substantius no apareixin mai damunt la taula de negociació. Ara el PP diu, em sembla, que tractarà tan aviat com pugui dels diners que l’Estat deu a Catalunya.
Aquest detall compositiu prendrà caire d’afer transcendent en la relació Catalunya-Espanya, però en realitat és insubstancial i no arreglarà res de res.

Era ahir que llegia el comentari d’un comentarista que economitza molt les seves opinions i sempre resulta molt ponderat, perspicaç i realista. Venia a dir, entre d’altres coses, que CiU és presoner de les seves paraules, del seu pla d’acció política, “s’adonen que no poden seguir així” deia, i tot seguit formulava unes preguntes retòriques, “Com es pot fer la truita sense trencar els ous? O, sense ous?”.

Em sembla que aquí, en aquestes preguntes retòriques hi ha una clau, una clau única per tal de desencallar el futur de Catalunya. I és que no es pot fer una truita sense trencar primer els ous. Qualsevol pretensió de transició, projecció o procés polític referits a Catalunya en tant que Nació és una quimera irrealitzable des de el punt de vista de l’actual marc constitucional de l’Estat espanyol, una quimera dels catalans. Una quimera que mentre els catalans no es facin el plantejament seriós d’abandonar la constitució espanyola serà irrealitzable. La mateixa Constitució Española és l’ou que ens te presoners i captius.

CiU ens va anunciar una “transició Nacional” que és irrealitzable dins de la C.E., o trenquem els ous o renunciem a la truita. Mentre, el cuiner, amo dels ous i els fogons, s’apresta a fer la comèdia que calgui, les negociacions son el ritual que permet salvar les aparences dels diferents actors del vodevil. De fet, les mateixes “negociacions” polítiques amb l’Estat son una teranyina que ens te a mercer dels espanyols, presoners. Ens deixaran fer cara gos enrabiat, però res més.

CiU, si el que vol és realitzar el seu pla d’acció política posant en marxa una veritable transició nacional, haurà de fer el plantejament de trencar els ous de marera seriosa, cosa que, ara per ara, no sembla que contempli.
Avui dilluns he vist a en Oriol Junqueras a tv3 i m’ha semblat correcte en l’actitud. La possibilitat real de bastir un eix polític nacional no hauria de ser menystingut per a CiU.
El president Mas haurà de filar prim i pensar que molts dels vots que te els te en ús de fruit, si no hi ha truita no hi hauran vots. ERC pot remuntar si CiU traeix els seus propis programes “nacionals”, i SI pot créixer al redós d’una determinació insubornable.

Emmallats en la teranyina com un insecte, estem a disposició de l’aranya que sense esforços ens va fagocitant, rosegant-nos per a dins fins a deixar-nos en l’exosquelet, pura pellofa.

Quina mort més indigne, morir de genolls per no ser capaços de lliurar la batalla dempeus. Que no em vinguin amb escarafalls, entre poc i massa, no cal que siguem herois suïcides, però renunciar a lliurar de batalla és de fet entregar-nos als peus dels cavalls de l’enemic. Si CiU no reacciona haurem de llevar-li tota confiança i fer-li tota l’oposició possible. Molts catalans tenim la soga al coll i pengem del pont aeri mentre ells hi transiten amb negociacions de fireta, això s’ha d’acabar.

Els ritmes del nostre organisme és un tema de gran interès. Jo intento entendre com influeixen els ritmes circadiaris en la nostra alimentació, en la nostre despesa energètica i, finalment, en el nostres pes. Se saben moltes coses, però no tot està ben lligat.

Per exemple, la gent que canvia de torn de treball molt sovint té problemes físics i psíquics. No li passa tothom, com tothom no té depressió, però el canvi de torn de treball, dia a nit, sovintejat, com un jet lag continuat, poc acabar produint obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars i altres alteracions relacionades.

Si jo fos Mosso d’Esquadra i sindicalista, més difícil hauria estat la segona que la primera, m’amoïnaria per regular aquestes coses i, de ben segur, no em dedicaria a promoure l’espanyol i ha insultar els catalans. També podria ser que aquests mossos sindicalistes el que vulguin és fer servir la seva llengua habitual sempre. Ves a saber quin és el seu pensament més profund.

Llegia que els delegats sindicals dels Mossos d’Esquadra asseguren que els ajustos pressupostaris els suposaran una retallada salarial que pot representar fins a un 25% de poder adquisitiu, un augment d’hores de treball, la congelació d’aportacions al pla de pensions o la rebaixa de retribucions per baixa d’accident. A més, també critiquen que es vulguin eliminar convocatòries d’accés al cos i de promoció interna.

Agafo dades de quan es va fer la retallada salarial anterior, lamento no tenir-les actualitzades. Un Mosso d’Esquadra del nivell més baix (nivell C-14) tenia un sou anual de 33.879,86 euros bruts mensuals, un metge d’atenció primària de dedicació exclusiva del nivell més baix (nivell A-24) tenia un sou brut anual de 44.627,94 euros i un Professor Titular d’Universitat (nivell A-27) 34.465,94 euros bruts anuals. Un professor d’institut o un mestre encara cobren menys que els d’universitats. Òbviament, cobrava més un Mosso d’esquadra nivell mínim (classe 4) que un mestre o professor d’institut, té tota la lògica, no? I si el Mosso és de classe 1 (nivell C-14) (menys que caporal) ja cobrava 38.174,36 euros anuals bruts. Evidentment tots ells sense triennis i aquestes coses, tampoc considero el que es retallarà a tothom aquest any, suposo que més o menys el mateix, només és una informació, comparativa. Ja es veu que tot està molt ben fet.

Deixant, però, aquesta anècdota policial que espero sigui només una de les moltes imbecil·litats que fan aquells que diuen defensar els drets dels altres i només saben que coaccionar, seguiré amb els ritmes biològics. No ho tinc estudiat, segur que alguns psicòlegs sí, però és un fet que els nostres estats psicològics també segueixen pautes més o menys cícliques, pertorbades per l’entorn. Vull dir que si jo estic en una fase optimista del meu cicle personal, el meu optimisme es pot veure reduït per influències externes. Amb tot, no estaré tan deprimit com un al que li agafi en la fase pessimista del seu cicle biològic. I a l’inrevés. Coses dels neurotransmissors, complex món.

Escric això perquè això es tradueix en els articles que faig. Em venia al cap aquesta idea perquè ara em trobo en un moment en el que veig la situació catalana pitjor del que la veia fa uns dies. Potser no ho hauria de veure així. Podria haver-me animat en llegir que, en la presentació d’un llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó, Jordi Pujol havia dit, referint-se a la independència de Catalunya: Em sembla que ens n’anirem; però costarà. El problema no és que costi és que passi.

Segurament influeix en el meu estat psicològic haver anat ahir a escoltar ahir a la primera Conferència Anual de la Càtedra Pasqual Maragall de la UB al Cercle d’Economia. La va fer el conseller Andreu Mas-Colell i va analitzar la situació actual del finançament autonòmic. El conseller, com sempre, realista i brillant en la seva anàlisi. Una anàlisi que mostra que Catalunya pot sobreviure i millorar si vol Madrid. Pràcticament va dir que estàvem collats i que calia ser bons minyons, tot i que va marcar unes línies vermelles respecte al control del pressupost per part del govern espanyol. Madrid té tots els mecanismes financers de control. I ja es veu com reacciona el país, lògic, davant les inevitables retallades. Si no hi ha diners a la caixa i els bancs no els deixen no es pot pagar, obvi, no? Si els que controlen els diners diuen que si t’endeutes no et donaran diners, no et pots endeutar, obvi, no? Ja ens podem manifestar i tallar carreteres que d’on no hi ha no en raja.

CiU, es justificarà com es vulgui, s’està portant bé i l’altre dia va votar a favor de la convalidació del decret llei de mesures fiscals l’altre dia al Congrés i la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat en la roda de premsa del consell de ministres d’aquest divendres que el govern atendrà molt especialment els plantejaments de la Generalitat i de CiU perquè Catalunya és una comunitat molt important en termes de PIB, població i riquesa.

Està clar que per no patir més del compte i pagar funcionaris i proveïdors cal ser bons minyons. Sembla, doncs, bastant evident que el Partit Popular serà qui voti a favor del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Jo no sé quin és el pensament íntim de la cúpula de CiU, però si el Govern no vol passar més angoixes del compte i no trobar-se en situacions irresolubles cal que siguin amables amb el Partit Popular, tenen la clau de la caixa. Així doncs, toca “introduir matisos” en el projecte de pressupost presentat a gust del Partit Popular.

A mi m’agrada ser pràctic, si les nostres reaccions polítiques s’han de limitar a bordar com un chihuahua d’aquells que caben a la butxaca val més no fer res i ser amables amb el Partit Popular. Millor que no fem riure, no té cap sentit. Ja em sortit massa vegades al carrer, els hem tret la llengua, els hem dit lletjos i després hem seguit igual. Allà diuen: pobrissons.

Quan ens veiem capaços de fer alguna cosa endavant. Val més que mentre ens enfortim internament i no demanem coses que no es faran. Quan estiguem a punt, apleguem les nostres forces i diem prou i sinó reflexionem i decidim ser espanyols de ple dret i no vassalls conquerits.

En tot cas esperem que els nostres ritmes biològics i psicològics s’alineïn, mentre hivernem com els óssos.

El nostre benvolgut President el Molt Honorable Artur Mas ha volgut defensar la bondat de les seves retallades i per fer-ho no ha dubtat ni un segon en intentar carregar-se la possibilitat d’un procés d’independència de Catalunya, no només donant arguments absurds propis de partits de tall espanyolista radical com UpyD y Ciudadanos contemplant la possibilitat que Catalunya no entrés a la UE i fos una independència con la de Estats Units d’Amèrica, ridícula no només la comparació sinó la dels personatges que la fan, perquè aquesta comparació no és innocent, aquesta comparació porta implícita dins d’ella el deixar entendre que si ens separem d’Espanya podríem no entrar en la U.E cosa totalment falsa i dirigida als timorats com argument explícit en alguns casos, i en aquest cas implícit, per tal que es replantegin la possibilitat de la independència.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.