L’anunci d’ETA ahir declarant que decidia el cessament definitiu de la seva activitat armada, em posa fàcil fer l’article d’avui. El dimarts escrivia, parlant de la política catalana i les properes eleccions espanyoles l’article El concert: la marxa fúnebre al Bloc Gran del Sobiranisme.

Concretament parlava de la previsible majoria absoluta del Partit Popular, però advertia: Al PSOE li podia passar com a l’any 2004, quan tothom pensava que podia guanyar el PP, la mala gestió que va fer el govern espanyol va propiciar una victòria in extremis dels socialistes. Ara un anunci de pau provinent d’ETA podria catapultar al PSOE, concretament a Pérez Rubalcaba. Dubto que aquest efecte evités que el PP guanyés les eleccions però si que podria reduir les diferències entre els dos partits hegemònics espanyols. De fet, la cimera de pau de Sant Sebastià ha finalitzat demanant a ETA que faci una declaració pública del cessament definitiu de les accions armades i demani diàleg amb Espanya França només per enfocar només les conseqüències del conflicte. Si això passés i fos ben administrat pel PSOE, les conseqüències electorals serien inevitables.

L’actitud que prengui ara un i altre partit condicionarà sens dubte els resultats electorals. Més encara, el Partit Popular pot veure reduït molt el seu avantatge si no gestiona bé la situació. El PP córrer el risc de posar massa pegues a quelcom que és positiu i el PSOE, per la por al PP a no fer el que cal. Una situació, des del punt de vista de gestió de les emocions, força interessant. Estic absolutament convençut que la majoria silenciosa ha acollit aquesta declaració d’ETA amb esperança i alegria. El mèrit, relatiu, és clar, és sempre del govern de torn. Igual que el PSOE es carregarà, en allò que és culpable i en allò que no ho és, el pes de la crisi, també podrà capitalitzar molt més la nova actitud d’ETA. Una bona gestió li pot aportar un impuls electoral ara que està en caiguda lliure. Aviat ho veurem, de moment veig un excés de prudència en el PSOE i manca de rebuig del PP.

Els efectes de l’actitud de cada partit espanyol ens afectarà i molt. El Partit Popular guanyarà, depenent com guanyi pot dependre d’altres, CiU es postula. CiU pot tenir un bon resultat, sempre que Duran i Lleida no es dediqui a dir més bajanades i s’oblidi de la “redempció” de l’homosexualitat i altres temes tan propis del segle XXI a Catalunya. ERC i els seus aliats, Reagrupament i independents, poden recuperar-se una mica, les sensacions són bones, i evitar l’ensorrament, estan fent bé les coses.

Malgrat tot això, ens mans relatives del PP. Amb tot us confessaré una cosa. Tinc molta més confiança en què les coses que digui Jorge Fernández Díaz tenen molta més credibilitat que les que digui Carme Chacon. Fernández Díaz, molt proper a Rajoy, mai no prometrà res que Rajoy no autoritzi ni pensi acomplir. En el PSOE no passa el mateix, com sabeu perfectament.

El catalans faríem bé en enregistrar les paraules de Fernández Díaz i Rajoy i orientar les nostres polítiques per tal que facin honor a la paraula. Tindrem passi el que passi, uns mesos per davant, amb el PP comandant l’Estat. El previsible fracàs de l’autèntic pacte fiscal ens portarà a plantejar la independència a les properes eleccions catalanes. Sense uns programes votats i guanyadors a favor de la independència aquesta no vindrà.

Seguiré insistint, els acords de despatx, entre CiU i ERC són els que faran possible l’alliberament nacional. Fer això, però, no està renyit amb aconseguir millores fiscals o un corredor mediterrani ràpid i com cal. No perdem de vista que Catalunya no es pot descapitalitzar gaire més ni ensorrar-se amb un atur descontrolat. Cal posar les bases per a la recuperació. Dir que hem de resistir quan tens un salari i la vida més o menys arreglada és més fàcil que quan estàs a l’atur i tot penja d’un fil. La intel·ligència i la determinació nacional no estan renyides. Cal administrar el temps psicològic.

Quan algú inicia un projecte que té en ment es considera condició indispensable la viabilitat d’aquest, així com la credibilitat dels actors que hi intervindran, altra cosa no seria un projecte sinó un absurd o una enganyifa, depenent si l’enganyat és un mateix o són els demés, quedaria una tercera opció que seria l’auto engany aquest només és possible en estúpids o en situacions psicològiques dependents emocionalment d’altri.

Vet-ho ací que els polítics que fins avui havien cregut, defensat i col·laborat en un projecte que ens deien era el millor i l’únic viable per a Catalunya ara ens diuen que aquest projecte ha fracassat. Ha fracassat? No senyors, no; el projecte no ha fracassat, el projecte mai va existir com a tal doncs no complia les premisses essencials d’un projecte seriós: no era viable per que una part dels actors indispensables a participar no eren de fiar, i no ho eren senzillament perquè ells no hi creien en aquest projecte i no hi han cregut mai, i no és que ens enganyessin, que mai ho van fer, era tan sols que ens entretenien buscant les millors condicions per a ells. I això es fa en les guerres, però també en les negociacions, cada part busca allò que més l’afavoreix en aquestes i posposa, si cal, l’enfrontament al moment més beneficiós per a ell. Per tant no cal que busquin més excuses de ploramiques dient que ens han enganyat o ens han traït, que son dolents, malvats i calculadors; res d’això, senzillament han fet el seu joc, i ara que tenen (o creuen tenir) tots els trumfos a la seva mà, ara ens acollen en la negociació; és el procediment lògic, el que calia esperar d’ells sabent la seva psicologia.

Per tant que no ens parlin de fracàs aquells que han fet tot el possible per que el projecte fracassi, reforçant una espanya castellanista que mai va fer un pas enrere, jo encara recordo les negociacions en l’elaboració de la “sagrada Constitución” i recordo com el malaguanyat Xirinachs s’estavellava una i altra vegada contra la pared Nacional Escanyola, sense rebre l’ajut dels senadors “catalans”, i sabeu o recordeu un dels qui més s’hi oposava? Doncs en Josep Benet, el capitost de “L’Entesa dels catalans” grup senatorial català majoritari. Mai van voler negociar en ell les seves esmenes, mai van voler debatre les seves suggerències, el grup senatorial d’esquerres “Entesa dels catalans” li va fer front, els demès li van fer el buit. És massa radical deien, i potser en alguns aspectes si que ho era pel moment que vivíem, però això no ens pot fer oblidar la tebior dels altres mentre les esmenes d’en Fraga s’anaven aprovant una per una al Congreso de los Diputados. Aquestes actituds catalanes son les que han convençut als espanyols que la guerra política amb els catalans la tenen guanyada, doncs l’altra ja fa anys que la van guanyar.

O sia que només tenen la culpa del que ens passa els espanyols? Doncs no senyors, mirin, aquí n’hi ha molts de culpables, culpables que ara només somiquen i miren cap una altra banda dient-nos com de dolentots en son aquests espanyols. Potser el senyor Mas no en tingui cap culpa doncs era massa jove i no recordo si en aquell moment ja militava a CDC o no, però el seu partit si que en te molta part de la culpa, molta, i ell n’és hereu d’això. Quan s’accepta una herència es fa amb totes les conseqüències, els bens i els dèbits i no en pots defugir. També en son culpables el partit que s’anomena PSC i llavors era PSC-PSOE (un nom molt més apropiat) i els hereus, també, del PSUC. Tots aquests van col·laborar amb l’estat espanyol a donar-li carta de credibilitat democràtica europea i mundial cosa que sense Catalunya mai hagués assolit. Calia en aquell moment haver marcat el fet diferencial català amb força i rotunditat sense acceptar el “cafè para todos” hereu edulcorat de la LOAPA fracassada. A uns polítics consistents se’ls pot enganyar un cop mai dos, ni molt menys centenars, cada dia.

Per tant, que des d’aquest organisme que en denominen Generalitat i que a la veritable i original Diputació del General de Catalunya li faria caure la cara de vergonya en veure com s’havia adulterat el seu real sentit i poder, que no ens diguin ara que “el projecte ha fracassat”, no senyors, el projecte va ser una miserable pèrdua de temps, energies i il·lusions que vostès han malbaratat tots aquests anys dilatant allò que podria haver sigut viable si no s’haguessin limitat a ser una simple i vergonyant gestoria de Madrit a Catalunya. No els hi caurà pas la cara de vergonya? Quin polític que es preciï prefereix com diuen a València “ser cua de lleó abans que cap de rató” Quina poca ànsia nacional! Quina poca ambició de país!!. No pot fracassar allò que mai va existir!.

Visca la Pàtria

Quan estava plantejant aquest escrit tenia en ment un títol, el qual he decidit conservar en part, per a mi estava clar que una de les notícies més rellevants dels últims dies era el fet que els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrit de nou van fer honor a la única pàtria a la que son fidels: Castella i al seu idioma i per tant el títol en el que pensava era: “els vint-i-cinc de la vergonya”: Ja s’havia parlant abastament en aquest i en d’altres fors catalans de la net d’aquest fet, tant en aquestes planes com en d’altres, però jo hi pensava dir la meva. És evident, per a mi, que aquests diputats no son ni renegats ni infidels, son absolutament fidels als seus principis i absolutament coherents: fidels als socialisme de la espanya castellana i per tant coherents amb el que aquesta pàtria els reclama, la fidelitat als seus principis i al seu idioma, cosa que sempre que ha sigut necessària han fet els d’aquest partit a banda dels noms que en aquell moment en fossin protagonistes. I per tant; per que de la vergonya? quan és evident que aquests diputats no han de sentir-ne per haver-se comportat en coherència als seus sentiments o interessos que son els mateixos que els de la nació castellano-española? Doncs la vergonya és per aquells que considerant-se nacionals catalans en el seu dia van votar aquest partit tenint en compte i sabent que ja havien repetit fins la sacietat “episodios nacionales” tan galdosos com aquests. És evident també, per a mi, que el PSC mai ha existit com a partit nacional català i a qui em digui el contrari invocant “l’esperit d’en Pallach” li contestaré que aquest patriota mai va formar part del PSC-C que és el partit que en part va donar origen al que avui es coneix com PSC a seques i abans li’n deien PSC-PSOE, ben al contrari n’era un dels seus principals opositors. El PSC-PSOE ha sigut sempre un partit regionalista espanyolista pur (disfressat, això si, de federalista) el qual defensa la llengua catalana com a llengua interior del territori i la castellana com a llengua espanyola comuna a tot l’estat i pels afers internacionals, atorgant-li per tant no legalment però si efectivament un caràcter de subsidiarietat de la llengua catalana a la castellana, inclús dins el propi territori; o sia, que es regionalista política i culturalment, sense cap matís, res de federalista. Mascares avall!.

Peró resulta que a banda del comentat més amunt i després de veure els esgarips i esquinçament de vestidures a can CyU, i sobre tot al teocràtic UDC, al qual ja hi regna un Déu i per tant no els en fa falta cap d’altre. Després d’escoltar les “sentides paraules” del senyor Duran Lleida, el qual llança als inferns als vint-i-cinc de la vergonya, a pesar d’haver-se enllitat, políticament això si, mil i un cops amb el PSOE i ara ja està fent bugada dels llençols per enllitar-se properament amb el PP.

Veig amb preocupació una nova notícia que ens demostra el comportament dels “altres” representants a Madrit, dels que no son els “vint-i-cinc de la vergonya”, els quals critiquen molt les posicions del PSC però no ens diuen que fan en referencia a la situació del català al País Valencià o a les Balears, perquè no em negareu que no surten notícies preocupants en relació a aquests temes, però res, aquí muts i a la gàbia, no podem fer-hi res, és assumpte d’ells, no ens hi podem ficar.

I quan l’assumpte també és nostre com en llei europea de l’etiquetatge surt el portaveu del govern de la gestoria de l’estat espanyol a Catalunya senyor Francesc Homs i diu molt seriosament que: “la determinació del Govern és que es pugui continuar etiquetant en català” i que ” Si una llei espanyola reconeix que a Catalunya, la llengua pròpia és el català, hem d’exigir que això pugui ser d’aquesta manera més enllà del que digui la UE”. No em faci riure senyor Homs, i com pensen fer-ho? Siguem seriosos, ni saben que fer ni com fer-ho, cada dia estan més arraconats, el nacionalisme d’estat espanyol castellanista està collant més i més al nacionalisme cultural identitari català i aquest al no disposar d’eines polítiques potents a l’abast i centrar la seva estratègia en la continua amenaça de fer quelcom que no es te intenció de fer i cada dia menys possibilitats legals de fer-ho, han estat descoberts pel nacionalisme espanyol de caire i tarannà netament castellanista i ja no tenen cap capacitat ni tan sols d’impressionar l’estat que el representa i frenar la seva agressivitat contra la identitat catalana. Escac i i mat senyors de CyU, ja no val enrocar-se altre cop… Que faran a partir d’ara?

Si abans d’ahir a Madrit ja hi teníem “els vint-i-cinc de la vergonya”, ara ens estem adonant que a aquests se’ls hi poden sumar, si algú no hi posa remei molt aviat, “els deu de la por”.

Fa ben poc Maria Badia, eurodiputada socialista, va subscriure un escrit dirigit al Parlament Europeu en el que es demana que, arran de l’adhesió de Croàcia a la Unió Europea, el català sigui reconegut amb l’estatus de llengua oficial.

Dijous els 25 representants del PSOE de Catalunya al Congrés dels Diputats (els de la foto tret del Joan Clos) van votar contra del reconeixement del català a Europa. Compromís que, malgrat les promeses del govern de Zapatero, el PSOE, com és habitual, no ha respectat.

No puc, però, deixar de considerar un frau i una traïció a Catalunya el que han fet aquests 25 diputats que han deixat de representar Catalunya per alinear-se amb la caverna carpetovetònica.

Com recorda Ramon Serra “Fa uns anys a les darreries del franquisme, alguns regidors de l’Ajuntament de Barcelona van votar en un ple en contra de l’ensenyament del català. El franquisme era a les acaballes i s’obrien portes. Però alguns polítics nomenats a dit continuaven aferrats als dictats de Madrid, amb molta por i també autoodi. El rebombori va ser molt gran i va durar molts mesos. Fins i tot Martín Villa, aleshores governador civil de Barcelona, es va veure obligat a anul·lar el ple. Alguns regidors van desaparèixer del mapa polític, mentre d’altres van haver de demanar-ne perdó“.

Jo vaig pensar el mateix. Recordo aquell vergonyós fet succeït al Ple de l’Ajuntament de Barcelona el 4 de març de 1975, el regidor Jacint Soler i Padró havia proposat a l’alcalde d’aleshores, Enric Masó, que es dediquessin 100 milions de pessetes a l’ensenyament del català. Van votar en contra 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Soler Padró no va poder fer servir el català perquè l’alcalde li ho va prohibir. Com recorda el bloc La Trinca, la societat catalana els va dir els regidors del no, i els va mostrar, de la manera més enèrgica i digna, el menyspreu que es mereixien. La Trinca els va fer la cançó “18 JUTGES” que podeu escoltar en aquest vídeo fet l’any 1976.

Ara La Trinca ja no hi és, però caldria immortalitzar el menyspreu als 25 diputats del no. La societat catalana hauria de mobilitzar-se i expressar la seva indignació per aquest fet. Condemnar la seva submissió als objectius anticatalans. Ho podeu fer aquí.

Això sí, per dissimular, van votar a favor del català una iniciativa d’ERC per la qual s’expressa preocupació per l’actitud dels governs del País Valencià i les Illes Balears perquè en l’afany de modificar l’ús del català en l’ensenyament pretenen reduir-lo a la mínima expressió. La moció també es proposa defensar i difondre la tasca pedagògica dels sistemes educatius que introdueixen el català com a llengua vehicular. Té tota la lògica, es tractava de votar contra el PP que governa al País Valencià i a les Illes, no de defensar el català.

Aquesta gent, no només va votar contra el català a la Unió Europea, també va tornar votar en contra de què el govern espanyol pagui a Catalunya els 1.450 milions del fons de competitivitat. Catalunya va votar al 2008 25 diputats que exerceixen sistemàticament contra Catalunya i només defensen allò que els mana la direcció socialista amb l’objectiu de mantenir Rodríguez Zapatero. El PSOE de Catalunya té prioritats que, evidentment estan a 600 km de Barcelona.

Deixant de banda la incoherència d’aquest conjunt de persones, és completament indignant que continuïn obrint la boca parlant de Catalunya. Aquesta gent és nefasta i no es mereix que els considerem catalans. Són els espanyols que viuen, alguns dies, a Catalunya i treballen per al projecte espanyol de convertir la llengua catalana en una llengua familiar exclosa dels àmbits de decisió.

És obvi que en aquest comentari excloc a aquelles persones, tantes, catalans, d’ideologia socialista i que han deixat anys de la seva vida i esforços personals impagables en defensa del PSC. El meu reconeixement a ells malgrat no compartir la seva ideologia. Això és la democràcia. M’agradaria que aviat les seves idees acabessin triomfant i tornés a renàixer el PSC, també ens cal. Discreparé profundament d’ells quan defensin un projecte federal davant la independència, però tothom és lliure de defensar el que pensa. Ells no són el PSOE de Catalunya malgrat que estan anihilats per la màquina del PSOE de Catalunya.

Potser dissabte vinent, a la Plaça Urquinaona de Barcelona podrem recordar a aquesta gent que som una nació, que vol ser un estat de la Unió Europea i que el català és la nostra llengua, també a Europa.