Avui, abans d’entrar en matèria, haig de recomanar-vos que us connecteu a Ràdio Som creada per un membre de la junta directiva del Centre Català de Negocis. Si sou a Barcelona, molt fàcil, al 94,2 del dial de FM. Si sou fora de la capital el senyal es perd ràpidament. Ho he comprovat avui. Mitjançant Internet és possible escoltar-la d’arreu però no us ho sé explicar. Potser amablement Josep Prat us donarà un cop de mà. A partir d’ara és la nostra ràdio, la primera ràdio independentista del país. Hi trobareu molts amics que hi participen.

I anant al tema que volia abordar avui: la situació de pactes i coalicions. Com sabeu, a finals de juliol vam crear la Coalició SI amb l’objectiu d’arribar a pactes i aconseguir una candidatura única, transversal i plural. D’aleshores ençà hi ha hagut baixes. Així, dilluns al vespre únicament quedàvem la Crida per la Terra, la CUP d’Arenys de Munt, el Bloc Sobiranista Català i Suma Independència. Durant les darreres setmanes hem mantingut diverses converses amb Reagrupament amb l’objectiu d’assolir un pacte. Les converses, en bon clima, encara no han acabat.

A la vista de la situació dimarts al matí vaig mantenir una conversa amb Reagrupament i la conclusió fou un acord. En un comentari a l’article de la setmana passada, per explicar això, vaig escriure (31-8-2010 a les 14:29):

Em resulta molt difícil respondre a tothom avui. M’he passat el dilluns i avui al matí amunt i avall, amb reunions.

Vaig dir que creia que les eleccions s’endarreririen, sembla que serà així, també que abans del dia 4 era impossible el pacte. Voldria dir derrota d’un o altre. A partir del 4 les coses canviaran, més encara conforme passin els dies.

Aquestes dues setmanes he dit que havia pres la decisió de defensar l’opció, al meu parer més creïble. He estat en un mar de dubtes sobre si mantenir-me al marge o no. La meva decisió agradarà a uns, molestarà als altres, em tractaran d’ingenu, etc. Alguns pensaran que si vull una cadira, altres m’entendran. Mai plou a gust de tothom. Només puc dir-vos que en tot moment he procurat explicar les coses com les veia.

El meu suport, que inclou a unes poques persones que hem estat intentant des del mes de desembre la unitat, significa la meva incorporació als darrers llocs de la candidatura de Reagrupament per defensar l’opció que crec més vàlida. Res més.

Seguiré treballant per una unitat més àmplia, si es produeix tornarem a parlar.

Estic convençut que si les eleccions són d’aquí 3 mesos al final del camí només quedarà una opció. No vull ser més explícit i donar raons.

Amb tot, si que us faig una demanda. Els que estigueu empipats amb la situació (jo no sóc feliç), i si quedessin dues opcions i jo estigués equivocat, us tapeu el nas i voteu a qui us agradi més, comptant a ERC, però no us quedeu a casa perquè això és afavorir l’unionisme. Seria afavorir la pervivència de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Val més un vot independentista que una abstenció.

A l’endemà el Bloc Sobiranista Català va arribar a un acord pràcticament idèntic. El nostre acord no implica en cap cas l’abandó de la Coalició SI, seguim treballant amb l’objectiu de la unitat. En cap cas hem negociat llistes ni res semblant. Senzillament hem dit públicament que la nostra opció és Reagrupament. Les converses prosseguiran amb l’objectiu d’un acord global de la Coalició SI. El temps ara importa menys. No crec que es produeixi de forma immediata però si crec que es produirà aviat.

Més encara, crec que durant les properes setmanes podrien produir-se moviments que acostarien a opcions avui rivals. Personalment tinc amics tant dins de Reagrupament i com de Solidaritat Catalana per la Independència. Respecto les opcions de tothom de la mateixa manera que vull respectin la nostra. Si les coses van bé, potser d’aquí poques setmanes els que discrepen podrien estar junts, igual que alguns que avui estan enfrontats fa quatre dies estaven junts. No té sentit una guerra entre independentistes. No tenen sentit enemistats i desqualificacions. No ho dic ara, ho he escrit sempre. En el pitjor dels casos podrem ser rivals però no enemics. Els enemics són uns altres.

Ara passaran uns dies que permetran que al panorama s’esclareixi. Es produirà un procés de concentració. La suma és encara perfectament possible.

L’altre dia, arran de la mort del filòsof català Raimon Pannikar, Agustí Esparducer m’enviava un correu electrònic amb una frase extreta d’una entrevista amb el filòsof. Deia Pannikar (minut 13:40): el més difícil és gestionar la pròpia llibertat, si no us agrada no ho feu, és ben senzill. Com em deia en el correu, les reflexions finals m’han impactat. Jo dic: a mi també.

Senzillament, actueu d’acord amb la vostra consciència.

Si sumem, guanyem!

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrari apostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes,

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor”.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmplice d’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

Divendres a la tarda l’he passat fent una neteja de bosc. Sóc membre de la junta d’Amics i Veïns de Tamariu i un dels organitzadors de la neteja, concretament una font molt visitada. L’any passat ja vam fer el mateix. Cal que digui que aquest any hem recollit menys brossa, lògic, només era d’un any, però déu n’hi do. Dues televisions, un bon nombre de garrafes, ampolles, un coixí, bosses de plàstic, etc.

Al matí feia una mica de propaganda per animar a algunes persones a anar-hi. Em comentava una noia que el que cal fer, que també costa, és no embrutar. Té raó, però tenim el país que tenim.

Estem molt cofois d’ésser catalans, els millors del món, però quan anem pels carrers, els boscos, les platges, etc. podem veure que som bastant porcs. Brutícia arreu. La culpa, dels ciutadans. Tanmateix no només. Les facilitats per ser nets són molt poques. Algú ha vist cendrers a les poques papereres que hi ha pel carrer? Algú ha vist autèntiques campanyes per fomentar el civisme? Jo poques. Només ara em ve al cap una, la que fomenta no fer miccions al carrer. Em pregunto que haig de fer a les 2 de la matinada pel carrer si no em puc aguantar? Quants urinaris hi ha? Per què no es pot trobar un urinari a Barcelona? Per què les nostres ciutats i pobles tenen tan poca neteja o millor, tan pocs mitjans per afavorir-la? Naturalment perquè els responsables municipals o no tenen cap mena de sensibilitat o els manca la intel·ligència que per fer-ho possible. Segurament una mica de cada, no tot ho fan els diners.

El nostre país necessita millorar, l’educació dels ciutadans s’ha d’incrementar, no podem continuar donant una imatge de bruts i mal educats.

Tantes coses han de canviar en el nostre país! Per moltes no ens caldria un estat propi, per moltes altres si. Jo sóc dels que estic il·lusionat esperant que aquest nostre estat propi arribi aviat, però estic ben amoïnat. Veig manca d’intel·ligència (i potser també a mi em manca).

Aquestes dues setmanes he manifestat algunes coses de com podria anar la tan desitjada unitat. La veritat és que cada vegada la veig més difícil.

És possible que quan llegiu això hagin passat coses que jo ara ni sospito, però molt em temo que si no hi ha un miracle no tindrem la tan volguda unitat.

La pregunta és: què hem de fer els que ara per ara som fora dels dos blocs dominants i tenim vocació d’unió? He donat raó de la meva opinió sobre qui prefereixo, però això és una opció personal i no sé que decidiran els avui companys d ela Coalició SI. Tampoc sé si arribarem a una visió única.

Estem en una guerra fratricida que no m’agrada. Podria evitar-se? Ho sabrem dilluns Laporta i Carretero hauran parlat si la reunió no se suprimeix per les filtracions. Potser si, potser és la darrera esperança d’unitat.

Avui penso que les eleccions no seran convocades dimarts i que seran el 28 de novembre o el 13 de desembre. El PSC està al seu nivell més baix, no veig quin interès pot tenir Montilla per convocar ja si durant unes setmanes més poden intentar aprofitar-se d’alguns afers per fer mal a CiU. Probablement si jo estigués al seu lloc, anunciaria la setmana vinent que les convoco per al dia 13 de desembre. Unes setmanes per recuperar la intenció de vot. Pitjor expectatives no poden tenir.

En aquest context, si jo fos Laporta no tancaria llistes res i deixaria el pacte obert. Si fos Carretero intentaria convèncer al meu, avui, rival de la necessitat de deixar aquest temps per negociar un model de pacte. Com pot imaginar-se algú mínimament intel·ligent que Reagrupament entrarà en aquest sistema dissenyat per Laporta i els seus amb una quota dels sis primers per Barcelona tancada? És absurd. Només proposar-lo seriosament és tractar a Carretero d’idiota o no voler el pacte. Espero que només sigui un punt de partida per arribar a un altre lloc. O potser la proposta real és un altre i les coses podrien  anar millor. Espero que així sigui.

Quan un parla de pactes ha de partir de la idea que mai no es poden fer fent que algun dels partners aparegui com a perdedor. Tu guanyes, jo guanyo, un bon principi per a qualsevol negoci.

No m’agrada la guerra oberta i em sento mot incòmode, especialment, com us deu passar a molts de vosaltres, tinc molts amics als dos grups. Que difícil és tot quan seria tan fàcil!

A més estic atabalat perquè alguns amics em demanen que faci alguna cosa. Què hi puc fer? Si ho sabés ho faria. Paraula.

Seguim intentant la suma.

Si sumem, guanyem!

Fa un parell de dies vaig ser a Prada de Conflent per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Vaig ser a una taula rodona, convidat per Església Plural, parlar d’ètica i política. Per respondre com plantejaríem les coses en una Catalunya Independent i si és possible un nou ordre social.

Vaig compartir la taula amb Antoni Castella, de Sobirania i Justícia, Santiago Espot , de Força Catalunya, i Montserrat Tudela, de Reagrupament. Un plaer sempre compartir un debat amb amics. Unes presentacions ben diferents perquè tots som diferents i unes bones preguntes per part del públic assistent.

Un dels ponents, Antoni Castella, ens va dir en la seva intervenció, que Sobirania i Justícia no participaria a les eleccions i que donaria suport a la força independentista resultant de les esperades aliances. Ens la va demanar a la resta. En acabat ens vam fer unes fotos d’unitat.

Els que érem allà teníem ganes que les coses anessin endavant i hi vàrem parlar força.

Ho deia Joan Carretero aquell mateix dia en una entrevista a Els Matins de TV3. Estem parlant-ne. Jo només us hi puc dir, ho avançava en aquest bloc la setmana passada, crec que per a mi es donen totes les condicions necessàries i suficients per col·laborar amb Reagrupament.

Formo part d’un col·lectiu plural, la Coalició SI, i per tant amb actors diferents i necessitats conjuntes diferents. El conjunt hem de plantejar-nos internament alguns aspectes i avançar una mica més. Trigarem molt? Evidentment no, impossible si les eleccions es convoquen el dia 30 o 31, però en tot cas, com que hem començat tard i l’agost no és el millor moment, segur que uns dies. Espero que pocs.

Ja sabeu ara el que més crípticament deia la setmana passada.

Avui, circumstàncies estranyes, m’han fet arribar tard a aquesta cita, però he dit el que volia dir amb molt poques paraules. Són les que volia dir.

Estic segur que la suma anirà endavant. Hi serem tots? No ho sé, espero que si, per mi no quedarà perquè

Si sumem, guanyem!

Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.

Brussel·les era tot un repte.  No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir.  Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.

Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.

En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.

Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.

Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya.  També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article  a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per  molts pobles de Catalunya,  Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho.  Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot. 

Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar.  Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.

La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i  que  canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.

Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i  ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.

Endavant les atxes!!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Veient el que veiem els del CCN ha fet una jugada prou intel·ligent, han dit que només donaran suport econòmic a la candidatura independentista “millor posicionada per assolir la màxima representació parlamentària”. Aquesta és una manera de pressionar i és la única opció que a hores d’ara es pot prendre, veient com dues de les candidatures s’esbatussen i es roben la cartera. Un servidor de vostès modestament pensa el mateix: Fins que no hi hagi una sola candidatura (a hores d’ara ja no penso ni tan sols en que sigui unitària) res de res. Si finalment anem tots separats a eleccions doncs molts serem uns votants més i votarem allò que ens sembli, millor. Crec que és la única opció que ens deixen els que no podem decidir res, doncs per molt que ens impliquem i ja els hi hem dit per activa i per passiva, no hi ha res a fer. Altra cosa serà seguir col·laborant i creant noves iniciatives que treballin per assolir el que els de dalt es neguen a fer. Ara com ara penso que el més intel·ligent es esmerçar els esforços en recolzar iniciatives com el CCN, gent intel·ligent, que no s’està d’orgues i que va per feina. Està molt be intentar una candidatura unitària i jo fins ara he estat per la feina, però a partir d’ara queden poques possibilitats d’assolir-la doncs el temps se’ns tira a sobre, per tant el que queda es que si no s’aclareixen campi qui pugui i a esperar a unes altres eleccions a veure si se’ls ha passat la càrrega hormonal de mascles alfa, acostuma a passar que una bona rebolcada electoral baixa els andrògens fins a límits insospitats. Potser serà millor així, ja es diu que massa galls dins un galliner… tant de mascle alfa en els nostres partits independentistes no pot ser bo.

Com que jo no participo en les converses de mediació per assolir una candidatura unitària puc parlar tranquil·lament i els puc dir als senyors Carretero, Laporta, López Tena, Uriel Bertràn, etcètera que estan donant un espectacle lamentable, els del SCI per intentar robar-li la cartera a Reagrupament i apoderar-se descaradament de l’acrònim “SI” quan ells son “SC” o si vols “SCI”, de SI ja n’hi ha un d’anterior a ells, també fent crítiques velades a Reagrupament en tots els seus actes i intentant reforçar-se en el debilitament d’aquests en comptes de dirigir les seves forces cap els veritables enemics i contrincants. Senyors de SCI s’han equivocat d’enemic o nosaltres ens equivoquem catalogant-los d’independentistes, ara encara no es hora de veure qui la te mes grossa, es hora de debilitar l’espanyolisme i el regionalisme col·laboracionista, cosa que vostès diuen que tenen tan clar. Que fan doncs disputant-li la parròquia a Reagrupament? per comptes de dirigir-se a CiU o ERC que malgrat i dir-se independentista ja veiem com ha actuat fins avui. Si CiU i/o ERC abracen la declaració unilateral d’independència per la propera legislatura benvinguts siguin, sinó disputar-li’s el vot perquè els seus impediran la independència i CiU ja ho ha deixat ben clar que de moment res de res, de moment el concert econòmic, si un concert de trombó i flauta que ens donaran a Madrit, aquests son babaus o ens en prenen a nosaltres, mes aviat crec que el segon. Doncs fort cap a CiU que ells tenen molts vots nostres, eh Senyor López Tena? O es que li fa mal atacar als seus? I deixeu de fer de rabosa en galliner propi, i mentre li robeu les gallines li aneu tirant floretes a l’amo.

Al senyor Carretero perquè ja fa mesos que parla d’unitat però només pensant amb en Laporta i bloquejant qualsevol altra intent d’acostament que se li ha fet des d’altres bandes i si el qui ha bloquejat aquestes possibilitats no ha sigut ell directament, cosa que desconec, si que ho han fet persones molt properes, per tant si més no, pecat d’omissió. I en el pecat li ha anat la penitència, el seu únic referent d’unitat, el Godot que tant esperava li ha posat les banyes amb una altra parella, acostuma a passar quan deprecies tants cops la no tan maca (aparentment) per quedar-te amb el bombó i finalment aquest de tan sol·licitat com està acaba inclinant-se per un altre pretendent. A veure si n’apreneu tots plegats!!, uns perquè només volen ballar amb la més bonica i els altres perquè estan tan pujats en el seu ego que no s’adonen que el bombó s’està fent tan insuportable en la seva egolatria que no s’adona que del ball li marxaran no tan sols els pretendents sinó fins i tot els músics, i haurà de ballar sola (que ja és el que desitja) però sense música, i veurem llavors si es capaç de trobar el pas de la contradansa sense entrebancar-se.

Quina pena!! Pobre Catalunya!! amb tants enemics dins i fora i els que diuen defensar-la només fan que atacar-se i barallar-se entre ells, per petites misèries, deixant en pau als nostres enemics o als que sense ser enemics tampoc fan res per alliberar-la. Tot queda en mans d’iniciatives de la societat civil que després intenten capitalitzar els partits. Apa aneu-se robant la cartera els uns als altres en comptes de fer pactes de no agressió i caminar de veritat cap a l’alliberament nacional.

De tota manera veient com van les coses potser si que al final quedarà una sola candidatura, no serà unitària, però si serà única. De totes maneres penso que entre germans les coses mai haurien d’anar així, per a mi tots son iguals, no per que un sigui més alt, mes ric, més llest o mes guapo és més germà que els altres, a tots els hem d’estimar per un igual, potser ho fa que no tinc germans.

Visca la Pàtria

Amics lectors com vaig anunciar al meu bloc personal fa uns mesos, he decidit no continuar escrivint sobre la política catalana i els seus autors. Ho vaig fer per no provocar amb les meves paraules discussions entre els independentistes. Però he fet algunes excepcions  i ara avui en faré una altra. Estic segur que provocaré alguna discussió, però que quedi clar, que la meva intenció és justament reflexionar sobre els impediments que poden impedir la creació d’una candidatura al Parlament la màxima unitària que proclami unilateralment la independència. D’entrada demano perdó per la meva manera d’expresar-me, sóc conscient que utilitzó paraules fortes i molts cops, sense que realment sigui la meva intenció, fereixen.

Fa un any i escaig en mires de crear justament aquesta candidatura va néixer l’associació Reagrupament Independentista. Amb molta il·lusió, treball i també amb desenganys, milers de catalans hem mirat de bastir aquesta associació per poder fer la candidatura. És va cometre alguns errors d’innocència política, que jo mateix alguns cops hi vaig caure de quatre potes, quan es va semblar que es volia equiparar certs aspectes de la regeneració democràtica a la consecució de la candidatura. Es va barrejar aspectes com les llistes obertes amb l’organització de la candidatura, quan no s’hauria hagut de fer, primer perquè  és una variant del sistema electoral de representació proporciona i no pas per triar una candidatura dins d’una organització, però també perquè com miraré d’explicar, poden arribar a ser un handicap per aconseguir els objectius de la candidatura.

A finals del setembre de l’any passat, vaig tenir una discussió amb l’Enric Canela quan vaig explicar-li com havia quedat la ponència política de Reagrupament Independentista respecte a la candidatura. L’Enric que al principi de Juny semblava que es reagruparia, va decidir no fer-ho finalment, perquè malgrat compartia plenament l’estratègia del Joan Carretero, creia que ell podria externament aconseguir més facilment que altres grups polítics acabessin apuntant-se a la candidatura que volia fer Reagrupament.  Per això em va dir que havia un problema per aconseguir-ho quan es deia a la ponència política de Reagrupament que la candidatura podria ser una llista o una coalició, però que havia de ser triada per una votació en llistes obertes. Em va posar l’exemple que si Laporta fes un partit propi o fins i tot ERC, i volguessin fer una coalició amb Reagrupament, no era lògic que és sotmetessin a una votació només pels militants o associats de Reagrupamenta on es triaria l’ordre a la candidatura ?  Qui érem els reagrupats per decidir l’ordre de la candidatura en nom dels altres militants o associats de les altres formacions polítiques que volen fer una coalició amb nosaltres? Realment això era un impediment per fer coalicions.

En aquell moment, jo encara pensava que la crida de Reagrupament  seria escoltada per tots els independentistes siguin del partit que sigui i entrarien en massa a Reagrupament. Al final pensava que podriem arribar a tenir prou representativitat dins del moviment independentista per poder votar en llistes obertes la candidatura final. També pensava que dins de Reagrupament no es farien capelletes entre col·legues que mirarien que els primers de la llista fossin dels seus. Pensava que tothom premiaria l’objectiu d’independència per sobre les ambicions personals. Santa innocència!!.

Però per desgràcia havia vist ja abans de l’assemblea del 3 d’octubre que per part dels que s’encarregaven provisionalment de la comunicació i del desplegament territorial de Reagrupament, certes actituds que em recordaven al pitjor que havia vist a ERC. He estat militant d’aquest partit durant 18 anys, un partit que té els Estatuts més democràtics i republicans que un es pot trobar a Europa dins dels partits parlamentaris. Hi ha llistes obertes amb assemblees comarcals per escollir qui anirà a la candidatura al Parlament, encara que l’ordre ho tria l’executiva. Hi ha un Consell Nacional a on estan representats proporcionalment el territori, els càrrecs polítics i  la militància. El Consell Nacional que cada tres mesos supervisa i ratifica les decisions d’una Executiva que també ha estat votada per la militància a una assemblea general cada 4 anys. Malgrat tots aquests aspectes tant democràtics, he vist com a assemblees comarcals, sortia més d’un cop escollit primer un candidat mediocre abans que d’altres més ben preparats, només perquè estava avalat per la direcció nacional o comarcal. Jo mateix he rebut més d’un cop el suggeriment del responsable comarcal sobre qui havia de votar i qui no. He vist com companys que es volien presentat al Consell Nacional o a la candidatura, eren sotmesos una campanya de desgast fins fer-lo plegar només perquè no era de la colla que manava a la direcció comarcal o local. Tothom sap que l’executiva del Puigcercós fa el que li dóna la gana, perquè té col·locats en els llocs estratègics la seva gent. Gent que hi és perquè espera rebre els favors promesos per part de la direcció. Un dels favors més apreciats és estar ben a dalt en la candidatura per poder ser diputat al Parlament de Catalunya.

Per això vaig trucar a la Rut Carandell i li vaig explicar que l’Enric tenia raó amb el tema de les llistes obertes era un problema per fer coalicions i també la meva preocupació del que havia començat a veure dins de Reagrupament. La Rut em va contestar que era cert que el punt de la ponència respecte a la candidatura no era del tot clar i podia donar diferents interpretacions. Em va dir que no necessariàment era dolent perquè això donava joc a poder fer pactes si calia. Em va remarcar que l’urgent ara era fer l’assemblea per poder-nos constituir com a associació i creixer en associats. Més endavant ja canviarien si fos necessari aquest punt de la ponència per aconseguir per exemple que Laporta o un altre prou potent,  entrés per ajudar a aconseguir millorar la possibilitat de la candidatura. Era el nostre objectiu aconseguir fer-la i que a més fos la més potent per poder entrar al Parlament i dinamitar la situació actual per fer possible un canvi que ens portés cap a la independència.  Pel que fa a les meves males sensacions respecte com actuaven algunes persones internament a Reagrupament, em va dir que també li havia arribat per altres costats la mateixa informació. Em va dir que quan la Junta Nacional de Reagrupament fos constituïda, ho posaria sobre la taula per mirar de tallar d’arrel aquestes actituds, abans que es podrís tot. Però ara la prioritat era fer l’assemblea i créixer amb associats.

No cal que continuí amb la història, tots sabem que la crisi del gener a Reagrupament fou justament perquè alguns ja havien fet les seves capelletes posant la seva gent en els llocs claus. Aquesta gent, ja tenia amanyades certes assemblees de districte i comarcals. La votació des llistes obertes era l’excusa perfecte per aquestes persones per frenar l’entrada d’altres candidats de fora.  No cal ser gaire intel·ligent entendre com s’ho fan, si ho has vist ja a ERC.  Les llistes obertes per triar l’ordre no garanteix una llista competent i potent. Més aviat una llista endogàmica.

Però també l’excusa de la llistes obertes, provoca una barrera difícilment franquejable per fer coalicions com deia l’Enric. Tota organització té dret a escollir la seva llista com vol i si vol fer coalició amb una altra, són els  dirigents de cadascuna qui han de negociar els termes de la coalició i l’ordre en la llista és el principal objectiu d’aquesta negociació. Aquests dirigents han estat escollits pels militants o associats democràticament i tenen tota la legitimitat per negociar l’ordre a coalició. Si en canvi una llista d’un grup o partit ha estat triada l’ordre per votació dels seus associats o militants, difícilment es pot canviar aquest ordre incorporant altres noms d’altres grups o partits, ja que aquests no hauran estat votats pels mateixos associats o militants. Sempre qualsevol dels escollits pot protestar i negar-se a sortir de la llista perquè té l’aval de l’assemblea que la votat a ell personalment i no pas la Junta o direcció.

Les llistes obertes és per mi, un handicap per fer una candidatura, sigui coalició o no. Les llistes obertes són útils per les eleccions i no pas per escollir l’ordre de la llista d’una candidatura. En alguns països europeus, les llistes obertes són per escollir el diputat que representa un territori electoral, normalment petit i que ha de treballar per defensar els interessos dels electors d’aquella petita circumscripció electoral. Però jo em pregunto, la candidatura que volen triar tots els independentistes és per anar al Parlament a fer política autonomista defensant les polítiques regionalistes que ens deixa fer l’Estatut, als electors de les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida?

Tant costa creure que el que importa és proclamar la independència i una vegada s’ha aconseguit, es fa unes noves eleccions amb noves circumscripcions i aquí si que hi estic totalment d’acord s’han de fer amb llistes obertes. Però per la candidatura unitària per proclamar la independència no és necessari i encara menys  ha de ser un impediment per fer una gran coalició o una candidatura més forta i potent.

Ja estic cansat d’excuses per no anar junts per proclamar la independència. Primer uns em diuen que no volen fer coalició amb Reagrupament perquè no som prou d’esquerres, altres perquè no som prou ecologistes i ara surten uns que diuen que no ho volen perquè no pensen negociar amb ningú que no sigui sotmès a una votació per llistes obertes a la seva assemblea.

Qualsevol excusa per impedir que hi hagi una sola candidatura i a sobre tots ho fan demanant la unitat. Té collons la cosa.

Al loro!, que no ens embauquen !!.

Endavant les Atxes!!

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

Després de complicades discussions el dilluns al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme, entre tots els que havíem participat en la reunió del dia 14 en les que havíem començar a bastir algunes línies de treball prometedors, cal tenir present la transversalitat ideològica dels assistents, vam veure com a l’endemà es presentava la Solidaritat Catalana per la Independència.

La meva primera reacció va ser d’una certa sorpresa per la forma i contingut del comunicat emès per Solidaritat Catalana per la Independència i, sobretot, per la seva manca d’oportunitat.

Sé que no em resultarà fàcil explicar el que penso sense generar el rebuig d’alguns dels que em pugueu llegir, però, en fer aquesta explicació, crec que faig el que és més correcte. Sempre he intentat donar les meves raons del meu comportament públic respecte als afers de l’independentisme i ara ho tornaré a fer.

Durant aquests mesos he intentat mantenir una línia coherent basada en un únic principi: la independència de Catalunya és possible si tots anem junts acceptant que per la independència la transversalitat és necessària, posant per davant la independència dels aspectes ideològics. A això cal afegir-li el necessari respecte dels uns als altres. Sempre hi ha grans i petits però el gran ha de ser més generós, respectar al petit i considerar-lo un igual.

Deixeu-me recordar que si no em vaig apuntar a Reagrupament, en un moment que ningú parlava de Joan Laporta, malgrat la proximitat ideològica i la coincidència de plantejaments amb Joan Carretero, va ser perquè creia que era necessària una unitat més àmplia i que a això podria col·laborar més des de fora que des de dins. Veia aleshores la necessitat d’unir altres grups al projecte i destaco Catalunya Acció. Creia que això era possible, com creia que sense Reagrupament la candidatura no seria sòlida. Durant el temps que ha passat des d’aleshores i gràcies a la Consulta he conegut molta més gent d’ideologies no tan properes que considero totalment necessària. Han passat moltes coses des d’aleshores però en això no he canviat gens. O potser si eixamplant el meu camp de visió una mica limitat pel desconeixement d’alguns sectors importants del moviment independentista.

Alguns direu que aquesta unitat transversal només es pot donar a les novel·les i potser tindreu raó, però m’he guiat, o ho he intentat, per aquests principis. Tampoc sóc tan ximple com per pensar que el “tothom” inclouria a tothom, sempre algú és descarta per voluntat pròpia, i tampoc crec en la generositat absoluta.

Ara hem arribat al punt en que tenim la crida a apuntar-se a Solidaritat Catalana per la Independència. No sé en què acabarà, si tindrà èxit o no, si serà bona per Catalunya o no. Tant de bo ho sigui.

Jo de moment, però, no m’hi adhereixo i resto a l’espera de l’evolució de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Hem signat un compromís. També espero l’evolució personal dels promotors de la crida a la Solidaritat.

Intentaré aclarir el darrer punt.

Aquest projecte està liderat per tres persones. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. El primer, Joan Laporta, és una persona que crec necessària per a un projecte d’aquestes característiques. Penso que no té experiència política i que li cal gent honrada i desinteressada al costat que li pugui donar suport polític. Sóc dels que cerc un encert que hi sigui: és conegut, valent i s’ha manifestat com un patriota de pedra picada.

Sobre Alfons López Tena i Uriel Bertran haig de dir que els conec més. No negaré ni de l’un ni de l’altre la seva feina, més encara la reconeixeré com a valuosa en el procés inacabat de la Consulta. Tampoc negaré les seves aportacions a l’independentisme, seria fals i injust. Ells, juntament amb Joan Laporta, han convidat a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència a CDC i a ERC, juntament amb d’altres grups. Fins on sé, aquests dos partits, així com les CUP i Reagrupament, no s’hi han adherit i estic ben segur que no ho faran. Ells sabien que CDC i ERC no ho farien, però està molt bé la crida. Jo també l’hagués fet. Òbviament ja han obtingut el rebuig i / o menysteniment encara que no per escrit.

De moment podeu llegir: I els partits parlamentaris han anunciat públicament que rebutgen la crida, però no han contestat a les cartes que els demanaven una reunió formal per parlar-ne. A Bertran, li dol especialment que no hagi respost ERC, per això ha passat al pla SMS, en resposta a un primer SMS de Ridao que l’interpel·lava en privat sobre el projecte.

Cal recordar que fa pocs dies la Mesa del Parlament, coherent amb el que havia fet altres vegades, va rebutjar les propostes que ells mateixos li havien presentat. I això va passar després del 10 de juliol! Més clar, l’aigua.

Jo tinc els meus paràmetres. Quan em vaig trobar en una situació semblant vaig presentar la meva baixa a CDC després de 25 anys de militància (veure Renúncia). Normalment sóc més flexible amb els altres que amb mi, però tampoc tant.

La meva opinió és que per ser creïbles i coherents, després del comportament de la Mesa del Parlament, havien de haver-se donat de baixa dels seus respectius partits. Vaig pensar, potser ho faran. Ara veig que hi ha un rebuig públic dels seus partits a la seva crida i de moment no s’han donat de baixa. Potser esperen una resposta escrita? Penso que no hi serà. Jo no puc confiar en algú que està proposant una candidatura que s’haurà d’enfrontar amb la del partit que milita. Més encara, un d’ells és diputat i ha estat triat per ser candidat al parlament. Ho veig surrealista. No faré cap valoració d’interessos ni judicis de valor, em limitaré a mantenir la meva coherència. Senzillament, esperaré i fins que el projecte m’inspiri confiança no em plantejaré adherir-me. No es pot servir a dos amos alhora. Quan s’hi donin de baixa m’ho repensaré i actuaré en funció del que acordem a la Conferència Nacional del Sobiranisme.

Mentre, continuaré amb el meu compromís de treballar al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Potser les coses evolucionin positivament, ho desitjo de debò, i d’aquí pocs dies ens trobem tots junts.

Necessàriament, pel bé del país, hem de sumar perquè només: Si sumem, guanyem!

El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Tal com va explicar molt bé Jaume Lòpez professor de la UPF , segons l’estudi realitzat amb els processos independentistes de l’Europa aquests darrers 20 anys, hi ha un període de preparació abans d’aconseguir la independència, que pot ser més o menys llarg, però de cop surt una espurna que provoca una sèrie de fets que fa que el procés esdevingui com una reacció incontrolable. Una reacció  que en poc temps  desemboca amb la independència. Estem parlant que el temps quan es dóna la reacció incontrolable és de mesos o anys, jo penso que menys de deu, per acabar donant peu al naixement d’un nou Estat.

Normalment perquè una reacció química es realitzi, primer hem d’afegir els reactius. Els reactius són molecules que tenen afinitat per unir-se per formar noves molecules. Però previament cal trencar l’enllaç quimic que les uneix per poder-se ajuntar. Per fer una reacció química, s’ha de posar  la quantitat adequada de reactius i posteriorment afegir l’energia necessària per poder trencar els enllaços químics. Una vegada trencants, els àtoms o molècules resultants s’enllacen de manera diferent entre ells, donant peu al producte final. Alguns reactius, tenen els enllaços químics tant debils, que a vegades no cal energia, només posant-los en contacte ja reaccionen , normalment explosivament. Però la majoria de les reaccions químiques necessiten energia per trencar els enllaços. A mesura que anem afegim energia al reactor o recipient a on tenim els reactius, els enllaços químics es tornen més inestables fins que es trenquen en nombre suficient per precipitar la reacció. Però hi ha una altra manera de fer una reacció química entre reactius no explosius, a on no cal afegir energia, és quan la reacció es dóna gràcies a un catalitzador.

La wikipedia ens diu que en química, un catalitzador (del Grec: καταλύτης, catalytēs), és una substància que incrementa la velocitat d’una reacció química, però que no es consumeix en la reacció. El catalitzador fa que alguns enllaços químics dels reactius s’afebleixen permetent la reacció per produir el producte final. Els catalitzadors permeten fer la reacció molt més depressa i sense necessitat d’incrementar l’energia.

Si fem una analogia amb la lluita per la independència de Catalunya, podem dir que els reactius serien els votants catalans i els partits independentistes. El producte final, serien el nombre d’escons escollits corresponents a parlamentaris disposat a votar a favor d’una proclamació unilateral d’independència al Parlament. L’energia per fer la reacció, seria tot els fets que ajuden a conscienciar als votants catalans que cal la independència.

Està clar per mi, que l’èxit de les manifestacions de la PDD el 2006-2007, la manifestació de Brussel·les del 7 de març de l’any passat, i finalment la sentència del TC i la posterior manifestació del 10J amb un milió de catalans cridant independència pels carrers de Barcelona, són injeccions d’energia increïbles per la reacció de la independència. Però aleshores com és que no es dóna la reacció?

La resposta és que ens manca un dels reactius: Una candidatura o partit, a on l’altre reactiu, és a dir, els votants, pugin reaccionar, és a dir, dipositar el seu vot.

El reactiu corresponent als partits polítics que fins ara hi havien, està desgastat per culpa de l’erosió i la capa de rovell, en forma de corrupció, de tant d’anys d’estar a la mercè del corrosiu marc autonomista espanyol. Per això l’aparició de Reagrupament Independentista l’any passat, com ara l’aparició del partit del Laporta, Democràcia Catalana, són reactius nous que no pateixen cap grau de desgast.

Però aquests reactius nous, si són utilitzats per separat, pot fer que no acabin de tenir prou massa crítica per poder reaccionar amb la majoria dels votants. Aquests votants, si no troben un reactiu a on reaccionar, ràpidament es refredaran, i no reaccionaran (abstenció) o bé reaccionaran amb un dels reactius ja existents que menys erosionat estigui (CiU).

Ambdós reactius nous tenen un enllaç fort que en forma de lideratge els cohesiona. Reagrupament Independentista està cohesionat gràcies al lideratge del Joan Carretero i Democràcia Catalana, quan es materialitzi, serà cohesionada pel lideratge del Joan Laporta.

Per poder reaccionar amb la majoria de votats, cal que ambdós reactius, RCat i DC, és sotmetin a un pretractament o reacció freda, que agafi un format que permeti arribar a més votats. És tracta de fer una candidatura conjunta. A diferència de la reacció principal d’independència a on l’energia, que dóna les manifestacions o actes independentistes, és imprescindible per donar moral i convicció als votants perquè votin per la independència, per la formació de la candidatura conjunta caldrà utilitzar un catalitzador per donar una reacció freda que no desgasti els reactius previs, com si passaria si s’escalfen massa en una reacció sense catalitzador. No ens convé de cap manera que cap dels dos lideratges es trenqui. Per això necessitem un catalitzador que permeti tant a RCat amb el Carretero com per a DC amb Laporta,  que s’ajuntin, sense que es trenquin els seus lideratges respectius. No és tracta de fer un producte totalment nou o diferent al que havia. Cal que el producte final de la reacció sigui una suma i no serveix que sigui una mera substitució d’un per l’altre.

Una vegada aquesta candidatura conjunta que suma sigui una realitat, segur que altres reactius més petits prèviament existents, també s’ajuntaran gràcies a la força que irradiarà. Aquí també es pot incloure alguns polítics independentistes, que fins ara segueixen recalçant les formacions polítiques parlamentaries o bé dels que pugin sortir de la candidatura dels promotors de la Conferència Nacional pel Sobiranisme que s’està mirant de bastin a partir de les formacions extraparlamentàries. (En el moment d’escriure aquest article no sé que es dirà a la conferència de premsa entre l’Alfons López Tena, Uriel Bertran i Joan Laporta, però està clar que si no és per dir que aposten per la candidatura que ha de proclamar la independència, no entendré de què van)

La qüestió més important ara, és quin serà el catalitzador que provoqui que ambdós lideratges s’ajuntin ràpidament per fer la candidatura?

Per mi, ara mateix, paradoxalment i encara que semblin tot el contrari, són les enquestes que donen majoria absoluta a CiU, deixant fora del Parlament a la candidatura independentista sigui d’un o de l’altre.  Malgrat penso que estan manipulades, són un avis pels navegants. Segur que això obligarà tant al Joan Carretero, però sobretot al Joan Laporta com el darrer d’arribar, de trobar la formula per anar junts en una sola candidatura conjunta. Joan Carretero ja té enllestit la feina i Reagrupament té una candidatura potent i plena de patriotes disposats a donar-ho tot per proclamar la independència. Joan Laporta, encara no té , ja no la llista de candidats, sinó que no té encara afiliats o militants del partit que fa quatre dies que ha creat. Una vegada en Joan Laporta tingui quelcom tangible per poder oferir a la candidatura a part d’ell, aleshores s’ha de aconseguir la coalició que el món independentisme demana.  Ambdós líders han dit reiteradament que seria absurd no anar junts. Per això, una vegada en Joan Laporta presenti els seus credencials, el catalitzador de les enquestes negatives donarà presa a que s’arribi a un acord.

Per l’altre costat, el fet de què CiU estigui a punt d’obtenir la majoria absoluta, fa que aquesta coalició no proposi cap full de ruta per la independència, malgrat es donin les condicions que l’Artur Mas va donar com a imprescindibles per apostar-hi. Unes condicions, que les dues darreres enquestes, fetes per mitjans de comunicació gens favorables a les tesis sobiranistes, donen ja que la majoria dels catalans aposten per la independència.

Potser quan la candidatura conjunta de l’independentisme, sigui prou forta i visible perquè a les enquestes baixin les perspectives d’aconseguir la majora absoluta, CiU paradoxalment decideixi apostar per fi descaradament per la independència. En aquest context, no dubteu que l’obtindríem segur en poc mesos, tal com ha passat a la resta dels països del món que han esdevingut un Estat independent. En aquest cas, el catalitzador que hauria aconseguit la independència seria la coalició conjunta dels independentistes.

Endavant les atxes!!

Nota: Com sabeu, vaig decidir no opinar sobre els actors de la política catalana pel bé de la unitat per aconseguir la independència i em refermo ara més que mai. He mirat de no qualificar ni criticar cap dels actors mentre escrivia la meva reflexió. He mirat de fer una descripció fent una analogia. Cal que els lideratges dels grups o partits independentistes, igual que tots nosaltres,  siguem molt curosos fen valoracions o extreure segons quines conclusions precipitades, perquè això seria com posar aigua a la reacció que podria provocar una explosió que ho desballestés tot el que s’ha construït fins ara, o bé, que refredés la temperatura imprescindible per poder provocar la reacció que doni suficients escons per aconseguir la independència.

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

• Sopar per la unitat independentista 1a part
• Sopar per la unitat independentista 2a part
• Sopar per la unitat independentista 3a part
• Sopar per la unitat independentista 4a part
• Sopar per la unitat independentista 5a part
• Sopar per la unitat independentista 6a part

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!