Sembla que algunes coses s’estan aclarint aquests dies. Un cop les eleccions municipals ens han deixat la seva herència, bona per a uns dolenta per a altres, els partits s’adeqüen a la nova situació. Especialment cert quan els partits espanyols ja no estan pensant en clau d’eleccions municipals i autonòmiques.

Alguns dels que han patit la gran clatellada ja canvien lideratge. És el cas d’ERC on tots els protagonistes anteriors, inclòs Portabella, renuncien a la direcció i cedeixen el pas a altres no contaminats de pactes contra natura que, com reconeix, van ofendre a la ciutadania amb una decisió que els va confondre.

Igual hauria de passar amb el PSOE de Catalunya. Imagino que valoraran si volen tornar a ser PSC o decideixen ser un apèndix del PSOE. A vegades fan riure. L’altre dia es publicava que Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant pre-candidat del PSOE, havia parlat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sobre el final de legislatura i temes fiscals. D’alguna manera es deixava entreveure que podia haver alguna sintonia entre CiU i el PSOE per acabar la legislatura. Tot i que uns hi altres van deixar clar que res de pacte estable, tothom podia entendre que algunes contrapartides podrien facilitar l’aprovació del pressupost espanyol per al 2012, que és el els interessa ara. Ràpidament tots els partits de l’oposició catalana, com una coral, van criticar la conversa, amb diferents arguments. Patètica la intervenció de Joaquim Nadal dient que això no implicava res, etc., etc. Com si tothom no sabés que els diputats socialistes estan a les ordres del que mani Madrid. Com el tàndem Rodriguez Zapatero – Pérez Rubalcaba diguin: “endavant el pressupost de la Generalitat”, s’hauran acabat els “no” de Montilla, Nadal i cia (no CiU).

Divendres mateix, però, Don Alfredo, el ciutadà Fouché espanyol, ja ha dit que el govern espanyol no pensa pagar enguany els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que deu a la Generalitat. I ha recordat que Catalunya ha de situar el seu dèficit a l’1,3% per al 2011 i que l’executiu espanyol no té pensat cap pacte fiscal, que s’han posicionat en contra i segueixen igual. Mentre Mas, per la seva banda, ja va dir dijous, a la XXVII Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, que condicionava el suport de CiU al Congrés amb l’objectiu de donar estabilitat política a partir de la pròxima legislatura a donar suport al pacte fiscal que necessita Catalunya per reduir el dèficit sistemàtic. Mas va avisar ahir que CiU col·laborarà amb Madrid si hi ha acord pel pacte fiscal, però sinó se’n distanciarà.

Clar que tampoc Mariano Rajoy està per historietes catalanes. Ja ha dit divendres, també a Sitges, en resposta al que va dir Artur Mas dijous, que ara cal centrar-se en reactivar l’economia i que escoltarà això del pacte fiscal però, més o menys, ja s’intueix que serà no. Intel·ligent idea si es té present que no ens deixen reactivar l’economia perquè ens prenen els diners i ni tan sols ens donen els que ens deuen.

A tot això tenim el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2011 incomplint l’objectiu del dèficit fixat unilateralment pel govern espanyol. Ja han sortit veus reclamant aquest acompliment, com la del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que ha demanat a les comunitats autònomes que prenguin decisions enèrgiques en la reducció de la despesa perquè l’estat espanyol pugui complir l’objectiu de reduir el dèficit públic al 6%. No ha mencionat Catalunya, però se l’entenia tot, i ha considerat inexcusable i molt greu que les autonomies no acompleixin els límits de dèficit fixats pel govern espanyol. Clar, un raonament exquisit: Espanya és un estat que respon davant la Unió Europea i a la Unió Europea li importa poc si hi ha un problema intern. O sigui sense parlar de fons de competitivitat i altres nimietats, això no interessa.

Jo, i suposo que vosaltres també, tinc bastant clar que el tàndem Artur Mas – Andreu Mas-Colell no cediran i veurem que passa. Com ja coneixeu, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va advertir dimarts a Catalunya i a altres comunitats que si no s’ajusten a l’objectiu de l’1,3% de dèficit al 2011 el seu ministeri aplicarà de manera estricta els mecanismes de control per evitar desviacions significatives i per assegurar que corregeixen el rumb. Andreu Mas-Colell ja va contestar assegurant que la Generalitat no demana perdó per haver fet uns pressupostos seriosos i racionals i que, si l’executiu central impedeix una futura emissió de bons catalans, seria una penalització al poble de Catalunya que haurà de pagar amb els seus impostos un tipus d’interès superior.

Com deia abans, no crec que Catalunya cedeixi. El problema és que si el govern espanyol busca una sortida després d’haver fet tantes declaracions l’haurà d’estendre a totes les comunitats autònomes i això no ho voldrà fer. Em temo que s’aprovaran els pressupostos amb dèficit i ja veurem quines decisions pren el govern espanyol.

Naturalment si jo estigués en el lloc d’Artur Mas, que per sort no hi estic, faria una campanya de màrqueting amb els millors especialistes, explicativa de la situació, per tot Catalunya. A hores d’ara el partit de Govern sap perfectament que no hi ha sortida sense poder recaptar els nostres impostos i també que en això no pot cedir. I no crec enganyar-me si crec que Madrid tampoc cedirà i que caldrà preparar la secessió. Per això dedicaria una part de la retallada, no vindrà de 0,001 punts del PIB a “il·lustrar” als catalans de la situació. Justificar que han hagut de treure el xec – nadó, les desgravacions per habitatge, etc. gràcies a què cal que paguem algunes connexions de l’AVE de dubtosa rendibilitat (bé més aviat amb garantia de dèficit), especialment quan tenim una línia Barcelona – València o Barcelona – Puigcerdà que fan fàstic. Crec que fer un quadre il·lustrant aquestes coses ajudaria.

No cal que ens desanimem, però, tenim als “indignats” que demanen circumscripció única i això sempre ajudaria a la nostra extinció com a país. Segur que ho heu llegit però tinc la necessitat compulsiva de citar el gran article al diari AVUI de Ferran Sáez Mateu. Indignats i espanyolíssims. Referint-se als Indignats diu: És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l’aire fent veure que es lluita contra l’invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Segurament per combatre això, absolutament imprescindible, cal una pedagogia nacional que mostri a tants ciutadans poc informats que la causa dels seus problemes no ve només d’una mala gestió, que no negaré, d’una banca depredadora, que no defenso, d’uns polítics incompetents, que n’hi ha, o d’una partitocràcia que arruïna la democràcia, que cal eliminar.

Cal regenerar el sistema, és urgent, però amb una total autonomia i competència catalana. Jo ara estic molt lluny. No comparteixo els estranys pactes que Reagrupament Independentista ha fet en les darreres eleccions municipals. No comparteixo res de tot això, però com sabeu vaig ser com a independent a la llista per Barcelona a les eleccions nacionals. Ho vaig fer, ho vàrem fer, perquè creiem que en el programa hi havia uns principis que anaven més enllà d’omplir-se la boca d’independència. Reprodueixo la Introducció del programa:

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col∙lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

No m’agrada mai emprar la paraula “radicalitat” però comparteixo completament la necessitat d’aquest radical canvi que porti a la regeneració política. Per això ens cal un moviment genuïnament català, que pensi en català, que senti en català i que ens porti a la llibertat.

Potser demà ens calgui “agrupar-nos” per aconseguir d’una vegada el nostre Estat català. No cec que s’esgoti la legislatura i potser comencem a pensar com fer-ho sense caure en aquelles estúpides discussions que ens ha portat a la dispersió.

Avui més que mai veig quan vàlid era el concepte de Suma Independència que no vàrem saber explicar prou bé.

Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Penso, i potser m’equivoco, que l’independentisme polític està tornant a perdre una ocasió d’or per fer-se mes evident en el panorama polític català i barceloní en particular. Entenc les dificultats de fer-se sentir en un panorama comunicatiu de masses tan hostil a Catalunya amb aquestes opcions polítiques i anem a matisar abans de tot quina o quines son les que considero de “independentismes polític” al nostre país:

Quan una opció que ja és política en si la definim, a demés, amb l’adjectiu “política” es que vols expressar quelcom més que el senzill fet que pertany a una ideologia genèrica o d’un o altre partit, volem expressar la certesa que aquesta tindrà una repercussió immediata, notable i sensible en l’actuació ens vers el medi de la seva influencia (vegi’s el mot “catalanisme polític” que va encunyar CyU ja fa anys davant el mot ja reconegut de “catalanisme” a seques, aplicable a d’altres opcions menys “actives”). Dit això, potser caldria precisar que queda clar que en el panorama polític actual de l’independentisme tan sols hi han dos partits o coalicions que compleixin amb aquests requisits dels que es presenten a les properes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona i aquests són SCI i la CUPS, doncs tant Reagrupament com Democràcia Catalana perden, si més no a Barcelona, aquesta qualitat en tant i quan ho fan coalitzats amb l’independentisme de marxa lenta, pluja fina o retòric (com preferiu) d’Esquerra. Esquerra, un partit que ha aprofitat els set anys que ha estat en el govern de la Generalitat per fer poca cosa més que retòrica independentista i prou, motiu aquest pel qual es va escindir, si no estic mal fixat, Reagrupament, el mateix que avui torna a anar conjunt amb esquerra en ares d’una “unitat” que veient que a Esquerra res no ha canviat (ni tan sols els noms principals) potser m’haurien d’explicar els senyors de Reagrupament que els va fer separar-se llavors i rejuntar-se ara, i si per aquest viatge calien aquelles alforges.

Permeteu-me que de la CUPS no en parli doncs penso que malgrat ser una opció netament independentista queda massa escorada a l’esquerra i al perdre la centralitat política segurament no podrà ser el “pal de paller” de l’independentisme malgrat tindrà un paper molt important si ICV-EUA no abandona aviat el federalisme. Doncs bé, penso que SCI ha perdut, o està perdent, una oportunitat d’or per fer allò que cal amb la finalitat de guanyar adhesions. Me’n adono de les dificultats que te per fer arribar el seu missatge a amples capes de població, doncs aquest és absolutament silenciat pels medis de comunicació de masses (diaris, ràdios i televisions subvencionadíssimes) i tan sols surt (i no massa tampoc en els medis d’Internet), però això no ens pot fer perdre de vista l’error que la campanya, si mes no a Barcelona, és tristíssima. He entrat a la pagina de SCI i no he sabut trobar el programa per a la Capital de Catalunya, tan sols un programa-marc genèric per tot Catalunya carregat de bones intencions i altament ideologitzat, i així no s’encaren unes municipals! És que a Barcelona no hi han coses a arreglar? Tant bé ho han fet el govern d’aquests anys que no hi sabem trobar res a criticar tan sols que (sent molt important) a Barcelona no és fàcil viure-hi en català? Els senyors de SCI viatgen en metro? I amb Bus? I no sabem veure res més a arreglar? El senyor Espot només sap dir que no vol reeditar el tripartit? Creu que així li arrabassarà ni un sol vot a CyU? Perquè CyU tampoc vol reeditar el tripartit!.

Quan ens adonarem que l’independentisme polític és cosa del poble català? de gent de dretes, d’esquerres, de centre i alguns també sense cap ideologia de partit, però gent del poble, de la ciutadania i no és cosa de l’anomenada “societat catalana” aquesta de les grans festes i congressos i que es troben menjant el “botillo” anual i compartint cubert amb en Luís del Olmo, ni son proclamats jurat de la “nit de santa Llúcia”, ni ens acostumen a premiar amb “l’ondes”, ni guanyen el Planeta, no son el director general de “La Caixa”, ni del Grup Godó, ni els fan presidents de la Fira de Barcelona, ni res de tot això. Son gent normal, del carrer, obrers, empresaris, autònoms de tota filiació social, cultural i fins i tot nacional d’origen (conec molts immigrants que es declaren catalans i independentistes), que veuen en la independència la única solució per que les coses canviïn, i ells i els seus fills puguin viure millor tant econòmica com socialment. I aquesta persona que pensa així i que li costa tant que li arribi un missatge dels “seus” resulta que el missatge que li arriba és absolutament polític i generalista, no li diuen que faran de pràctic a la seva ciutat o poble per millorar, no li arriba un missatge creïble. Senyor Espot, per exemple, vagi al metro i al Bus a veure que fa falta canviar d’aquests vagons horrorosos amb barres centrals que impedeixen el còmode transit dels viatgers, pensats tan sols per encambre-hi més gent en hores punta. Com és que la Zona Franca on hi treballa tanta gent hi ha tan mala comunicació de transport públic?. Com es pot fer un “bonus cultural” per tot ciutadà de Barcelona que ho desitgi, on per una mòdica quantitat segons ingressos (avui encara no es podria fer gratuïtament) les persones i les famílies podessin gaudir dels bens culturals i d’oci que ells col·laboren a pagar amb els seus impostos? Com pensa fer transparent el sistema d’adjudicació de beques de menjadors i d’altres on s’asseguri que aquestes son per les persones mes necessitades realment? Senzillament son exemples de coses que trobo a faltar perquè el ciutadà de Barcelona pugui adoptar l’independentisme polític com “la seva opció” i esdevenir realment ciutadà barceloní i català. Està molt bé que ens prometi una Barcelona catalana, oficialitzar el 10A, i no fer alcalde a cap opció espanyolista ni encaixista, ja ho volem tot això!! Però no creuen que hi falta quelcom per donar-nos una mica més de trempera?.

Salut i Visca la Pàtria!

Jo no hi era, i per tant no vaig poder xiular ningú, però avui he llegit que la inefable Honorable senyora de Gispert s’ha mostrat ofesa per les xiulades que alguns dels senyors diputats al Parlament de Catalunya van rebre a la seva sortida durant l’acampada per la independència. Sembla ser que aquesta senyora al·legava que els tres diputats de SCI esperonaven els xiulets informant als espectadors a la sortida triomfal dels senyors diputats de quin partit eren cada un d’ells. Dona, si va ser així, només els faltaria un micròfon per fer de speeker com quan ho fan els jugadors de futbol al camp o els de basket a la pista. Em sap greu haver-m’ho perdut!.

El senyor Iceta, inefable també, va abundar en l’opinió preguntant-se si el “delicte” de coaccions encara existeix; sembla que els hi voldria aplicar als diputats de SCI. És clar, quan la opinió ve d’un mateix és llibertat d’opinió, quan ve dels contraris és delicte, o quan menys sospitós de constituir-ho, o en la menor de les possibilitats de falta. Es veu que això de la llibertat d’opinió depèn d’on vingui la crítica i serveix per un mateix però no pels demés, oi senyor Iceta? Oi senyora de Gispert? I perquè en comptes de aplicar-los-hi una sanció econòmica o denunciar-los per un delicte de faltes no els posem directament a la presó i així deixen d’emprenyar? Ara ja no n’hi ha prou amb les desqualificacions ni els insults: que si son tots plegats uns freekes que si patatim que si patatam, tot plegat adornat amb uns somrisos commiseratius. Ep! Ara al “tanto” amb acusar de frekisme als “nous indepes” oi senyora fada de Gispert? Oi que tindrem “cuidado” en això a partir d’ara? i el senyor de ciudadanos l’Albert Rivera també es clar. No seria bonica l’escena del sofà entre una fada i un jove nu? Segurament ompliríem el teatre, però es clar els freekes son els que fan una “sentada reivindicativa” davant del Parlament.

Doncs no, ara ja no n’hi ha prou amb el dit en l’anterior punt, ara cal ensenyar-los-hi el “garrot” pels nens entremaliats, i com se diu a això? Coacció? Ah no! Que me’n descuidava! No pot ser coactiu tot allò que prové dels pares de la pàtria, això si, dels “homologats”, dels bons, dels “de sempre”.

Recordem que el passat onze de setembre el govern del tripartit ja va impedir que el public accedís lliurement a les rodalies del monument de Rafael de Casanovas durant la cerimònia d’ofrenes dels principals partits “homologats” per impedir la lliure expressió de la gent allà congregada, una lliure expressió que podrem estar-hi d’acord o no, però que com va dir aquell: “Jo no comparteixo en absolut les seves idees però em deixaria matar perquè vostè les pogués exposar” doncs es veu que als nostres “pares de la pàtria homologats” no cal matar-los perquè no comparteixin aquesta dita tan sols amb xiular-los ja n’hi ha prou! I a demés es dona el cas excepcional que en això hi coincideixen tots! Els de l’ex tripartit, els de la ex oposició, els ex no homologats i ara si homologats (doncs sembla que ara aquests ja no son considerants un “perill” per l’estatus quo. Oi senyora de Gispert?). Tots! En defensa de les bones maneres i les elegants formes, en allò que a ells els toca, es clar. Perquè quan parlem de la defensa de les idees dels altres no fan pas el mateix oi senyor Iceta? Oi senyor Ferràn? Vostès no xiulen ningú però escupen gripaus per la boca quan es parla de “nacionalisme i nacionalistes”, catalans això si!, fins i tot a vostè senyor Ferràn ningú li va lligar la boca quan va parlar i escriure que calia arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i CatRadio i fins i tot va personalitzar parlant de “gurus mediatics” segurament no es referiria al senyor Cuni oi que no? A vostès tot se’ls permet, vostès son els únics  “gurus polítics” del nostre país, pobre país amb gurus com vostès! Fins ara ens podien dir que això era degut a que havien passat pel sedas del referendo popular, però ara ja no ens ho podran dir perquè aquests que tant critiquen també ho han fet i, es clar, no els agrada el que se senten, quina gosadia!! No els agrada el que els hi posin les vergonyes a l’aire: Que s’han cregut aquests! No els agrada que denunciïn allò que tants anys han estat callant.

Aquesta democràcia que durant els últims trenta-cinc anys han estat construint és una democràcia on els partits polítics i els grups econòmics manen i controlen qui es presenta o no, qui te possibilitats de sortir i qui no, i si no interessen se’ls tanca l’aixeta política o se’ls tanca la econòmica. On uns partits fan competència deslleial en vers d’altres, doncs uns poden accedir no tan sols a crèdits bancaris que d’altres no poden sinó inclús a la condonació dels deutes que aquests crèdits han generat, mentre d’altres han de pagar-s’ho tot de la seva butxaca i curiosament aquests son els més criticats pels primers i per alguns medis subvencionadíssims, a això no se li diu competència deslleial? Com se li diu sinó?.

Aquesta democràcia ecspanyola que subvenciona extraordinàriament als polítics de la “perifèria” (quina casualitat la perifèria que és on es dona el grau mes alt de incomoditat amb el centralisme) potser per aconseguir la seva fidelitat en cas d’arribar a les “últimes conseqüències”?. Aquesta democràcia que fa mans i mànigues per impedir les llistes obertes i així no es pugui desmuntar aquest “artefacte”. Aquesta democràcia que impedeix la lliure expressió del poble amb referèndums que no “interessen políticament” al·legant que “no hi caben a la constitució” o que “no hi tenim competències” i quan es fa de manera que no es poden amagar en excuses de mal pagador, senzillament diuen que “ara no toca” i no tan sols no toca que voti el poble, sinó que tampoc toca ni tan sols el debatre-ho en el Parlament de joguina que ens han donat vostès amb aquesta democràcia que no és res més que : Una democràcia de fireta!!

Visca la Pàtria

Avui seré breu, perquè deixaré a altres que em saben més, que responguin a aquestes preguntes que em semblen fonamentals.

Aquesta setmana m’he trobat amb tres articles que poden respondre’ns a cadascuna de les preguntes. No és que m’hagi fet les preguntes i per casualitat m’he topat els articles que me les han respost, sinó, que després de llegir-los me n’he adonat, que responien a preguntes que ja fa temps que ens hauríem d’haver fet. La majoria de vosaltres, segur que ja els heu llegit i als que no, els hi recomano que ho facin, paga la pena.

A la primera pregunta, On som? Respon molt bé l’article d’en Salvador Cardús, “Independentisme vs independència“. He de dir que no hi estic plenament d’acord, hi ha coses que no comparteixo. Això no impedeix que no ho consideri una magnífica resposta i que la tinc molt en compta, perquè en Cardús és un autor al que admiro i segueixo molt i no sempre coincideixo amb ell. Però en la gran majoria d’ocasions, per no dir en totes, el temps i els fets li acaben donant la raó. No en va és un dels millors sociòlegs d’aquest país. Llegir-ne més »

Dubtava si parlar o no de tot el festival que s’ha muntat al voltant del fet que Joan Laporta hagi abandonat el subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència. Dubtava pel fet que no m’agrada fer mullader però per contra sempre estic interessat en el debat d’actualitat. A més penso que és una bona ocasió per fer una mirada al trencaclosques independentista.

Els que em coneixeu o m’heu seguit aquests darrers dos anys i escaig sabeu que la meva dèria, la meva il·lusió, és la unitat de l’independentisme i també que en cada moment he anat dient el que pensava. Tant m’era si això coincidia amb uns o amb altres, si agradava o no. Bé preferia que agradés però no em condicionava.

Quan es va crear Reagrupament Independentista m’ho vaig mirar amb simpatia, però tenia el convenciment que, per raons diverses, no aconseguiria agrupar l’independentisme . Les meves raons, potser subjectives aleshores, quan les vaig exposar, van provocar aferrissats atacs contra les meves opinions i, perquè no dir-ho, algun insult.

Vaig criticar el que deien els estatuts de Reagrupament pel que feia a l’elaboració de les candidatures perquè creia que eliminava qualsevol possibilitat de llista oberta. Quins debats al bloc!

Vaig veure amb un cert grat el fet que Joan Laporta pogués ser el cap de cartell de Reagrupament tot i que creia que s’havia de fer amb més gent de l’espectre independentista. Dubtava que Laporta s’incorporés a Reagrupament i seguia insistint en la necessitat d’una obertura.

Quan vaig dir en roda de premsa, el 17 de desembre de 2009, quan presentàvem a l’opinió pública Suma Independència, que calia una organització més àmplia un paraigües que agrupés moviments independentistes, sense personalismes, vaig rebre atacs per totes les bandes.

El aquella mateixa roda de premsa vaig dir que Reagrupament sol no entraria al Parlament. El paraigües el vaig necessitar jo, ja que em van ploure retrets per totes les bandes.

La crisi de Reagrupament va canviar algunes coses, més obertura a llistes, però una pèrdua de suports notable. Va ser una frenada a la seva expansió. Aquesta crisi i el fet que molta gent s’il·lusiona per cada nou projecte però quan surt un altre abandona l’anterior van provocar una pèrdua important de suports.

Joan Laporta seguia desfullant la margarida: si Reagrupament no ve a mi jo aniré a Reagrupament, moralment reagrupat, etc. Molt bonic. Llums i ombres. Jo seguia dubtant. Creia molt positiu que una persona amb el grau de coneixement que tenia l’opinió pública d’ell, encapçalés la candidatura independentista, tot i que creia que alguns rumors sobre la seva ètica, certs o infundats, podien ser negatius i fins i tot dinamitar les seves opcions. Amb tot creia fermament que calia que es formés una coalició (o el que fos) amb la que Joan Laporta sumés esforços amb Reagrupament, però no sol sinó aportant gent d’altres àmbits.

Mentre seguia pensant que la unitat era absolutament necessària. Veia cada dia més lluny que ERC hi participés tot i que ho veia fonamental per no perdre bous i esquelles a les eleccions.

Les coses es van torçar i el 8 de juliol Joan Laporta i els seus no eren a la llista de Reagrupament. Deien algunes fonts: diferències insalvables i personalismes, potser desig de cadira, no ho sé algunes coses i les que sé no em pertanyen. Les coses, però, semblaven obertes i el pacte possible.

Estires i arronses, reunions entre els independentistes liderades pels patriarques del Manifest del 12 d’abril. Arriba el 10 de juliol, sembla que l’independentisme bo té aturador, la gent és al carrer. No ens enganyem, l’independentisme social hi era, però el lligam amb els partits no.

L’especulació no s’atura i a les seus dels partits toquen a sometent, el 10 de juliol fa canviar alguns discursos i estratègies. Vet aquí que de cop i volta, miracle, apareix Laporta envoltat d’actors que abans ni es parlaven entre ells com no fos per fer-se retrets. La veritat és que no em va agradar gens ni mica, hi vaig veure una mà negre i vaig pensar que el que pretenia era la divisió de l’independentisme i la cerca de cadires: prioritat la cadira. Vaig pensar que a Joan Laporta l’havien entabanat. Una opinió que molta gent no comparteix però que mantinc des d’aleshores i que els fets posteriors no me l’han fet variar.

Òbviament vaig trobar indecent que aquell grup utilitzés les sigles de SI que havíem popularitzat amb Suma Independència. Vaig considerar que no tenien ni un bri d’ètica. Naturalment res no m’ha fet variar d’opinió. Hi ha la possibilitat que ens trobem algun cop defensant el mateix però no desitjo de cap de les maneres que els que van protagonitzar això arribin mai a un càrrec públic. De fet, he recolzat, amb els meus companys de 10Mil les seves iniciatives recents, però això no es contradiu amb el que suara he esmentat. Encara més, si el país demana pactes, ajudaré, no pretenc cap divisió, pactaria amb el dimoni per la independència.

Vaig dubtar que arribessin junts a les eleccions, massa galls al galliner. Em vaig equivocar. Deixo de banda totes les especulacions, ofertes, reunions frustrades, les guerres fratricides. També les errades estratègiques d’uns i altres. No és ara el que m’interessa. Cadascú s’haurà format la seva opinió. No pretenc convèncer a ningú, cadascú que pensi el que vulgui.

El resultat electoral ja el coneixeu, campanyes de diferent categoria. La de Solidaritat per la Independència va ser molt bona i la figura de Joan Laporta van propiciar un resultat acceptable. Reagrupament fora i un daltabaix d’ERC. Mal resultat de l’independentisme.

Com era obvi, les relacions entre els membres de Solidaritat per la Independència no podien durar gaire. Com he defensat, Joan Laporta això de la unitat s’ho creia i va errar. Per què ara fa el pas que ha fet? Hi ha qui diu que per ganes de figurar, etc. Jo no m’ho crec. Li calia? Segur que no serà alcalde. Personalment penso que defensa de debò la unitat. Sembla que s’ha reunit amb Joan Carretero. Portabella, Carretero, Laporta. O millor, ERC, Reagrupament i Joan Laporta perquè a hores d’ara Democràcia Catalana ningú sap ben bé que és. ERC, o millor Portabella, intel·ligent. No m’atreveixo a dir gaire sobre Reagrupament, veig sincera la posició de Joan Carretero. Imagino que pensa que si la cúpula d’ERC canvia, tot està obert. Crec que ha de seguir com a associació i cercar la unitat.

Joan Laporta calculador? No ho crec. Frívol? potser sí. Arrauxat? Segur. En tot cas els seus moviments provoquen alteracions en el sistema. Ara els que van aprofitar-se del seu nom el tracten d’empestat. De moment els ha alterat algunes coses. Solidaritat Catalana per la Independència ja no es presentarà a les eleccions a Corts Valencianes.

Què passarà? Solidaritat per la Independència té gent intel·ligent, aniran intentar sotragar el Parlament, molt bé. Passaran les municipals i entrarem en una nova situació.

CiU seguirà especulant amb el dret a decidir, una de cal i una d’arena. Això durarà una temporada. Ajudaran a consolidar l’independentisme si fan el que preveig que faran, però no lideraran l’independentisme. De totes formes, tret que les coses canviïn molt, sense CiU no hi haurà independència.

El PSC potser tindrà algun sotrac. Alguna escissió nacionalista? No ho crec. Potser alguns marxin. Més veus independentistes es faran sentir, però Iceta, Zaragoza i els seus ho tenen tot ben lligat.

Iniciativa, Verds, etc. es dedicarà a estudiar quin pinsos fan que els excrements de vaca contaminin menys, temes d’interès, però no es mullarà gens ni mica ja que la fraternitat mundial impedeix prendre segons quines decisions. Sí a favor de l’autodeterminació però poca implicació en la mobilització.

La clau de volta de tot plegat és ERC. Si ERC fa els deures i es renova, si s’acompleixen els desigs de la militància, sens dubte la ERC renovada serà el pla de paller de l’independentisme en els propers mesos. És evident que una gran part dels simpatitzants d’ERC i, també, dels militants estan decebuts amb el que ha fe ERC amb el capital dipositat, però també és cert que culpen a la direcció i segueixen estimant les sigles. Si ERC és capaç de renovar-se tornarà a recuperar el paper que no havia d’haver perdut mai.

Aviat ho veurem. Si tot això passa, si ERC torna a ser ERC i no Esquerra, si recupera un paper més central i s’obliden dels discursos ideològics obrint els braços a opcions socialdemòcrates, ERC es recuperarà.

Crec que comentaris com els de Ridao: “Aspirem no només a aglutinar l’independentisme polític sinó a fer una opció atractiva per la gent d’esquerres, cansada dels partits tradicionals“. No són ara els més adients. És ben evident que ERC no és de dretes, no li cal insistir en això. Al meu parer, com a independentista extern, dels que es va alegrar al 2003 dels salt endavant d’ERC i que creia que seria una peça clau per moure CiU a l’independentisme, torno a reivindicar el paper central d’ERC en el món independentista.

Com deia, són opinions, tant de bo en les dolentes m’hagi equivocat i tot hagin estat mals pensaments meus i encerti en les bones i la unitat de l’independentisme, sota els principis ètics i la generositat sigui el que ens espera. Si això és així, la independència arribarà ben aviat.

Després de seguir durant molts anys tot el moviment independentista, moltes vegades mes de fora que de dins, he de concloure que encara estem igual que fa trenta anys, un moviment polític amb escassa incidència social a l’hora de recollir vots malgrat que la penetració del sentiment de la necessitat d’independència cada dia a anat creixent, especialment aquests últims anys. Moltes vegades des de dins ens preguntem el perquè; perquè quan es veu la necessitat aquesta no es tradueix en vots? Serà que el poble “indepe” es poruc? Serà que el poble “indepe” realment no desitja per avui mateix la independència? Serà que estem acostumats a viure (no a conviure) amb Espanya i ens fa por fer la vida sols? Serà que avantposem qualsevol cosa a la independència i que aquesta queda per l’últim?. Potser totes aquestes preguntes tenen una certa part de veritat i els “indepes” som una mica tot això; ara! Per que no ens preguntem mai: Que fem nosaltres perquè la gent no ens voti?, es clar, com que ens presentem sota la paraula independència ja resulta que tots els independentistes ens han de votar!.

Aquests últims dies assisteixo estorat, bocabadat i esmaperdut a l’espectacle que ens està oferint SI, anteriorment ho vaig fer al que ens van oferir RI, anteriorment a Nd’E i el BEAN, i així fins al principi dels temps, des que el mon es mon (quasi bé) els catalans ens barallem amb d’altres catalans que volen coses significativament més semblants al que desitgem nosaltres que no pas els de altres llocs amb els quals no ens barallem tant; ja al segle XV la biga i la busca van ser dos bàndols polítics que la seva estratègia era preferentment anar en contra de l’altre, si l’un deia blanc, doncs l’altre negre i així s’aconseguia que el que deia blanc es refermés més en la seva blancor i llavors el del negre desitges més negror que mai… i així ens van les coses als catalanets des de llavors que aquestes “maniobres” contra nosaltres mateixos ens van portar a vendre la nostra pàtria a l’enemic castellà amb la peregrina idea que aquest sempre seria menys enemic per Catalunya que un propi català.

Avui llegia a El Periodico un article dedicat a SI, guerra del sector Laporta versus sector oficialista, i tutti quanti, estan organitzant un sarao de mesures colossals que està sotragant l’únic partit (o coalició) independentista amb representació parlamentaria. És del genere tonto, més aviat imbècil, donar-li munició a l’enemic per que aquesta ens perjudica molt mes que la que pot generar ell. I no fem altra cosa que fabricar aquesta munició i posar-la en mans del espanyolistes per que ens destrossin sense fer cap esforç, tota la feina els hi fem noslatres. Quan els “indepes” que ens voldrien votar veuen això i llegeixen el que està passant, convenientment magnificat, això si, se’ls en van totes les ganes de votar a “una banda” . Si amics meus, per que sempre s’ha dit en esport que és molt diferent un equip  a una banda, i es clar, la gent prefereix equips i no bandes, i a l’independentisme polític, fins el dia d’avui, només fem que generar bandes, potser no en sabem més, o potser les ànsies ens perden.. i potser a alguns les ànsies de poder o de reconeixement els perden. Tenir ànsies de poder o de reconeixement en política no ha de ser necessàriament negatiu o dolent, el mal bé quan aquestes treballen en contra del propi projecte, i això (treballar en contra del nostre projecte) els independentistes ho fem magistralment, segurament en l’independentisme polític, actualment encara no hi han interessos massa espuris (en una opció no majoritària es difícil de trobar-ne) però si demostrem rancúnies, odis i enemistats irreconciliables o quasi bé; i aquestes diferències no solen ser polítiques (cosa que tindria una possible solució) son diferencies “de pell”, de baixa qualitat però d’alt nivell. També hi trobem ànsies de figurar, pretensions de lider carismàtic i tendència a intentar engolir tot allò que es consideri minoritari en relació al propi projecte. Estem demanant als espanyols que respectin les diferencies… i nosaltres? Ho fem? Segurament el poble en general si ho fa, però el moviment polític “indepe” no tinc gens clar que ho faci.

Així no anirem enlloc, si per comptes de sumar restem, no assolirem allò que perseguim, senyors “líders” “meta líders” i “para líders” deixeu-vos estar de collonades com diria en Josep Pla i aneu a lo practic, mes endavant ja us barallareu per la poltrona si tanta gracia us fa, però si seguiu actuant així no en tindreu cap per la qual fer-ho.

Visca la Pàtria

Els darrers esdeveniments m’han fet canviar el que tenia previst.

La notícia que comença haver-hi reunions i contactes per parlar d’una possible coalició independentista, al menys pel que fa a l’ajuntament de Barcelona, entre diverses forces independentistes, i el fet que hi participi Reagrupament m’ha sobtat. Vam entrar en temps de vacances amb la idea que no aniríem a les eleccions municipals com a partit (RI), només continuaríem sent una associació, i n’hem sortit en mig de la sempiterna cançó de les provables coalicions.

Havia entès que com a molt es donaria suport a tots aquells reagrupats, que veiessin viable fer alguna candidatura a l’alcaldia de la seva població o si algú o alguns volien formar part de la candidatura d’un altre partit, i poder fer-ho sota la seva condició de reagrupats.

Caldrà veure doncs en quin grau d’implicació intervendrà Reagrupament, si com RI i volent col·locar algú a les llistes, o simplement com observador per si és oportú donar-hi suport.

Em xoca també, perquè veus molt autoritzades no aconsellaven anar per aquesta línia i que el discurs independentista no passava per la “disputa parcial” dels municipis, sinó per la “disputa total” de la nació. Per dir-ho d’un altra manera que aquest no seria el seu terreny.

El que no tinc clar, és si em sobta gratament o no. En un principi sí, perquè dir-li amb algú com jo i en les meves condicions, la lluita continuarà al 2.014 se’n fa molt coll amunt, i necessito fer alguna cosa, sentir-me útil, ni que sigui el “tonto útil” o un d’ells, dels que algú en traurà profit. Com dèiem en la joventut, “que em va la marxa”.

A la meva edat he començat a entendre que arribar a Ítaca és l’objectiu, però el que importa és gaudir del viatge. Segur que per això el desitgen llarg i ple de coneixences.

També em satisfà, deixant de banda, el fet històric per tots conegut, que el president Macià va declarar la república catalana, després del triomf del seu partit en unes eleccions municipals, perquè trobo que és el lloc ideal per posar en marxa la tan anomenada “renovació democràtica”, segona part del discurs de l’independentisme a les eleccions al Parlament, i que al meu parer sempre vaig dir que sobrava, perquè era totalment incongruent en voler transformar unes eleccions normals al Parlament, en l’autèntic plebiscit què l’estat espanyol sempre ens ha negat i ens negarà. Però aquest és un tema del qual un altre dia em podem parlar.

Si l’element principal de la renovació democràtica és la política de proximitat, quina política més propera hi ha que la municipal.

Quina millor oportunitat, per poder distribuir les diferents poblacions de certa entitat, pel seu nombre d’habitants, en districtes a on cada un dels candidats a la regidoria se’l faci seu, que l’organitzi al seu gust dins les seves possibilitats. Que formi un petit nucli de voluntaris que l’ajudin a convocar mitjançant el boca a orella, repartiment de tríptics o cartells a els establiments de la barriada o barris del seu districte a la ciutadania a una primera reunió a on explicar la seva política de proximitat i el seu compromís de quatre anys en ella. Surtin o no elegits, tant ell com algun altre membre del seu partit.

Quin millor lloc, a on trobar els primers voluntaris, siguin o no del partit, millor que no, disposats a donar unes hores setmanals a recollir les demandes i queixes de la població, distribuir-les en diferents sectors, com podrien ser, un el relacionat en la manca o fallida de serveis bàsics, com aigua, llum, recollida de la brossa, un altre en els temes del benestar i ajudes socials, un altre en la relació amb l’administració, permisos, sancions.

Compromesos anar als plens municipals, assabentar-se del que és fa, participar-hi tant com els deixin, exposar tot el que se’ls hi ha encomanat per part de la ciutadania als caps de districte, hagin o no sortit elegits, estiguin al govern o a l’oposició del municipi.

Que esbrinin qui fa tal o qual servei per l’ajuntament, si el fa bé i al preu ajustat. Si empreses de la competència han tingut l’oportunitat o estarien disposades a fer el mateix a menys preu o fer-ho millor pel mateix.

Que no considerin la corrupció com un afer normal, contra la qual no si pot fer res, la ronya si no la fregues no surt i se acumula.

Que es comprometin a denunciar aquestes pràctiques tant com puguin, a nivell local, comarcal, provincial o nacional i que denuncien a aquells informadors que és neguin a fer-ho públic. Tota la porqueria ha de surar.

Que busquin la complicitat o recolzament d’entitats o associacions ja existents, des d’una de botiguers a una colla sardanista, tant m’he fa! La xarxa i l’estructura és el que ens farà forts. Els rivals ho tenen tot, el diners els mitjans de comunicació, tot. El seu sistema només té un punt dèbil, un únic taló d’Aquil·les, el vot, el vot de la gent, i si aconseguim a la gent?

Avui allò que no és veu, el que no surt als mitjans no existeix. Fem de la carència virtut, a manca de diners, imaginació. Per exemple entreu en un proces de primaries entre Esquerra i SCI, ni que no faci falta o sigui només una pantomima. Només que surtin als medis la meitat que ho estan fen l’Hereu o la Tura, ja em donaria per satisfet.

Si mirem els resultats del 28N, una gran coalició podria aconseguir alguns ajuntaments i ser la segona força en altres. Però de moment deixem-ho, no vull somiar més!

No vull allargar-me en aquest tema, perquè no és a mi a qui pertoca fer-ho.

I per acabar, per què no em podria venir de gust, que les dos formacions a les que estic afiliat Rcat, i SCI és presentin a les municipals en una possible gran coalició independentista amb altres grups independentistes? Per dir-ho breument, precisament per això. No en que ho facin en coalició, sinó en que comencin a marejar la perdiu, a embarcar-nos a tots, en un projecte que ja han demostrat que no saben portar endavant i ens tornin a portar a les lluites caïnites a les quals ens tenen acostumats.

Senyors! Si no n’estan segurs o no en saben més, si no són prou generosos ni estan disposats a ser-ho, quedin-se a casa. Nosaltres no parem de créixer i algun dia trobarem algú amb la mira ben alta que ens portarà al cim. O senzillament callin, facin el que hagin de fer, i parlin quan tot estigui fet i ben lligat.

Aquest cop, l’últim que no apagui el llum, que encara queda molt per veure.

Pàtria, aquí em te’ns!

Avui prefereixo no aprofundir massa en els resultats electorals passats, doncs tot es massa recent i les ferides encara son tendres, més endavant si de cas ja en parlarem abastament, no puc però passar per alt la noticia sense fer esment d’algunes coses que ja s’albiren, permeteu-me per tant unes quantes ratlles no massa aprofundides sobre el tema: Em sembla que els independentistes hauríem de començar a prendre actituds positives i deixar enrere aquest caràcter essencialista i purista que confonem amb integritat i no passa de ser un cert integrisme; els resultats son els que son i a uns els hi agradaran més i a uns altres menys, jo entenc les dues parts i també me’n dolc que no hagin sigut millors per les dues opcions que jo considerava important assolissin representació parlamentaria. Ara bé, dit això, penso que no ens podem permetre esperar quatre anys més per tornar a començar de nou i que cal començar a posar els vímets per fer el cistell. Als que estan exultants pel resultat els demanaria que es posin a treballar per tal que d’aquí pocs dies tots els independentistes puguin sentir SCI com una opció pròpia, els hagin votat o no, que s’acostin a RI per tal d’acollir i defensar com a propi part del programa que ells portaven, penso que ara és l’hora dels gestos nobles i patriòtics. Als que estan una mica moixos per no haver obtingut la representació que es mereixien els diria que no estiguin tristos doncs no es una derrota ja que han treballat de valent i defensat un gran programa i això és una victòria doncs han sembrat quelcom que es recollirà més endavant, els demanaria també que no miressin a SCI com a enemics sinó com una corretja de transmissió per fer arribar els seus anhels a tot el poble de Catalunya. Els independentistes haurem de demostrar ara que si no hem sabut anar plegats a unes eleccions si som capaços de treballar units per assolir l’objectiu comú, haurem de demostrar ara que estem fets d’una pasta diferent que els que hi havien fins avui i que som mereixedors d’obtindre una ampla confiança del poble català i garants de que el seu vot no es perd. Si som capaços de fer-ho així guanyarem, sinó ens dissoldrem en el magma de la mediocritat.

Els vots ens han donat una opció, que a uns els agradarà més i als altres menys, però a hores d’ara és el que tenim per portar el nostre projecte ( el de tot l’independentisme) a la resta de catalans, que molts no n’han sentit ni parlar encara (de la independència si, però només en negatiu) , estic convençut que aquest missatge arribarà ara a tots els racons de Catalunya i estic segur de la il·lusió i les ganes que hi posaran els representants de SCI per assolir-ho. Demano als companys de SCI que tinguin en compte a RCat i el seu magnífic treball que no es pot perdre, ni cal que esperi quatre anys més; i als companys de RCat els demano que positivitzin allò que els pot semblar negatiu, a la fi un partit no és res més que una eina i l’important mai es aquesta sinó el treball que en resta i les persones que s’hi dediquen. A RI tenen una bona eina que ara no pot actuar en plenitud, però si poden encomanar les virtuts d’aquesta a la que ens queda. Posem-nos junts a treballar per assolir l’objectiu comú. I si cal criticar-nos constructivament, fem-ho, però mai li facilitem la feina de destruir-nos a l’enemic que ell ja la sap fer solet aquesta tasca; actuem tots plegats amb patriotisme i no maldiem de qui hauria de ser el nostre company. Deixem enrere velles rancúnies i afrontem tots junts un nou camí cap a la llibertat, ara és l’hora.

Visca la Pàtria

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!

Ara si que som a les portes de l’hora de la veritat, l’independentisme en els últims dos anys ha fet un gran pas endavant, socialment parlant, i caldria que, tant com puguem, aquest avenç social es reflectís en la política, aquí és on es prenen les decisions que de veritat ens afecten a tots els catalans. Ja no n’hi ha prou en situar-nos en el mon associatiu i cultural, el nostre reducte fins el dia d’avui, ara caldrà anar prenent decisions tant individualment com col·lectivament, i la de militar en un partit exclusivament independentista o no, serà una que molta gent s’haurà de plantejar passades aquestes eleccions. Es doni el resultat que sigui en les eleccions d’enguany caldrà reforçar l’actitud “indepe” inclús d’aquells militants i càrrecs electes de partits no independentistes. Seria decisiu que la consciència independentista deixés de ser una actitud personal, per alguns, per passar a ser política, amb el que això comporta de posicionament personal i públic en front d’algunes decisions del propi partit, i que cada u de nosaltres exercís aquesta actitud en l’àmbit polític en que es desenvolupi en l’actualitat o en el futur. Entre tots haurem d’elevar a “normal” el fet de ser independentista i exigir el dret a definir-nos com a Nació.

És pels motius expressats que no trobo encertat engegar projectes amb data de caducitat d’antuvi, ni dimitir de presentar-se en comicis que no siguin al Parlament de Catalunya; considero amb tot el respecte als estrategues que han dissenyat un camp d’acció com el que defineixo, que és un absolut error, i que aquesta actitud lluny de reportar-los adhesions les allunya, doncs la gent quan es decideix per recolzar un projecte espera que aquest tingui continuïtat fins que s’assoleixi completament l’objectiu, i assolir-lo no vol dir només arribar-hi sinó a demés consolidar-lo, altrament semblaria que “els teus” t’abandonen abans d’acabar la travessia. Em sembla també un error renunciar a presentar-se a les municipals quan la independència també es pot assolir amb un resultat aclaparador als municipis, recordem que la segona república espanyola va ser conseqüència d’unes municipals i no d’unes generals. Si una immensa majoria de municipis catalans demanen la independència no veig com el parlament de Catalunya podria tancar les oïdes a tal clam; per altra banda no em serveix la excusa de dir que la gestió no és el nostre objectiu, deuria quedar clar que a l’independentisme no li fa por gestionar, i que una bona gestió no és de dretes ni d’esquerres, es senzillament això: una bona gestió i per tant transversal. Bé, deixo aquests arguments apuntats aquí per a després de les eleccions i tan sols demanar a les forces “indepes” que s’apunten a aquestes tesis que les repensin bé, no serà qüestió d’ara endavant d’anar regalant vots ni escons a les forces del “status quo” doncs la batalla serà llarga i dura, per tant: “a l’enemic ni aigua i al desert, polvorons”.

Vaig dir, en el seu dia, que no faria campanya partidista per a cap de les dues opcions que considero valides actualment per a un independentista i penso complir-ho; avui, a tres dies de les eleccions, només us demano un vot raonable si sou independentistes, un vot que pugui debilitar l’espanyolisme i desemmascarar el seguidisme autonomista o el “bluff” federalista i com va dir la nostra estimada icona pepera, la esperancita aguirre: “Deixem-nos estar de collonades!!”; si, deixem-nos de collonades i votem independència, votem Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista. Les dues úniques opcions que han certificat que ens portaran de dret pel camí de la independència, sense circumloquis verbals ni passades per experiments impossibles i impassables com el federalisme (a Espanya no hi han federalistes) ni el concert econòmic, que mai assolirem si el volem com el del país basc, doncs senzillament és econòmicament impossible dins l’àmbit espanyol i encara que volguessin (que no volen) no el podrien concedir sense la desaparició per fallida del projecte España.

Jo també em deixaré de collonades, i deixant de banda les picabaralles que adherits i convençuts d’un o altre projecte ens han estat llançant a veure si picàvem i, mes que votar-los a ells, deixem de votar al altres; votaré pel partit que considero te més possibilitats de fer els “números” necessaris per sortir millor representat a la meva circumscripció, i que a hores d’ara em sembla que ja tinc clar quin ha de ser. El que més m’interessa avui és que fem els millors números possibles, sense partidismes, l’independentisme ha de deixar de fer seguidisme com ha fet fins avui ERC i ha d’iniciar el camí de no retorn. Segurament la propera setmana iniciarem un viatge que serà llarg, o si més no més del que desitjaríem o podíem haver pensat ara fa un any; de tota manera serà l’inici d’un camí en el qual ja no hi haurà marxa enrere. QUE HO TINGUIN CLAR!!, ja no hi ha marxa enrere, Catalunya serà lliure!!

Visca la Pàtria

Queden 4 dies decisius per poder demanar el vot. Els experts diuen que són durant aquests quatre dies, que la majoria de la gent indecisa, decideix el seu vot.  Ara ha arribat l’hora de la veritat pels qui anhelem una Catalunya lliure i sobirana.

Està clar, que aquestes eleccions no seran les que s’aconseguirà la independència. Però pot ser determinant per aconseguir-la d’aquí 4 o 8 anys com a molt estirar. Això dependrà, i no ho dic només pas jo, un modest blocaire, si Reagrupament entra amb prou força al Parlament. El darrer article al Nació Digital escrit pel catedràtic en sociologia i doctor en política , Salvador Cardús ens diu: “Reagrupament, que era –i és!-  l’alternativa radical que podia haver recollit millor les ambicions i les impaciències que una part del país hem demostrat tenir, titubeigs propis a part, s’ha vist greument envestida per l’oportunisme intemperant de Solidaritat que ni farà ni, potser, deixarà fer. Si ni uns ni altres arriben a entrar al Parlament, haurà estat una oportunitat perduda per trencar l’aïllament mediàtic al que es condemnen els extraparlamentaris. Només cal veure els avantatges diferencials amb què compta una organització minúscula i irrellevant com Ciudadanos davant dels més de tres mil membres de RCat i els milers d’actes que ha estat capaç d’organitzar. Però les regles de joc són dures i, paradoxalment, els qui esgrimeixen la “solidaritat” al seu nom i que van justificar la seva aparició amb la voluntat de sumar-ho tot, hauran causat just el contrari: una divisió de conseqüències dramàtiques.”

No parlaré en aquest article del que penso que és la plataforma ad-hoc que han muntat el Laporta, Tena i Bertran. Potser ho faré la setmana que bé, segons com vagin els resultats. Només ho faré si Reagrupament obté molt bons resultats, en cas contrari, no ho faré perquè no sembli que ho faig per despit. Tampoc ho faré si SCI obté molt malts resultats. No caldrà, doncs això significarà que la ciutadania ha entès de que anava la història.

Per mi, com per altres companys que durant aquest dos anys hem treballant de valent per la independència de Catalunya, creiem imprescindible que al Parlament hi hagi una força política independentista, seriosa, preparada i consolidada territorialment, que no depèn d’una figura mediàtica i tampoc que no tingui cap deute amb ningú. Una força que tingui les mans lliures per poder denunciar al Parlament la gran farsa que representa aquestes eleccions regionals i la nostres institucions subjugades a les regles imposades pels espanyols. Catalunya és una simple regió autonòmica espanyola. No som cap país per molt que ens vulguin vendre els polítics catalans. La Generalitat és més aviat una gran gestoria, sense sobirania i que a més, està ofegada econòmicament per l’espoli fiscal que estem sotmesos. Amb aquesta tessitura, no és possible fer política de debò. Només es pot fer el paperina. Per això, aquestes eleccions, en comptes de debatre temes realment importants,  alguns estan fent el paperina en recórrer als vídeos porno o que ratllen el friquisme. La premsa internacional, com molt bé explica el company Salvador Garcia-Ruiz al seu bloc, ens estan deixant com a frívols. Com no, especialment l’espanyola hi està treien molt de suc de tot això per continuar desprestigiant als catalans.

L’establishment polític català i les corporacions empresarials que viuen de la xarxa de corrupteles i subvencions que el Regne d’Espanya ha disposat per corrompre als catalans,  vigilen amb cura que res no canvií.  Malgrat són conscients que la situació és insostenible a mitjà i llarg termini, no poden fer res més que retenir el poc poder que tenen. Els hi va el menjar per avui. El demà per aquesta gent, no existeix. Per això, hi ha un buit informatiu respecte a Reagrupament. No volen de cap manera que surti una nova formació que pugi posar en compromís el minso poder colonial que regenten. Realment el que ha succeït aquests mesos als mitjans d’informació públics i alguns de privats, demostra que la democràcia a Catalunya està vigilada. El més greu però, és veure com els polítics catalans no ho denuncien i molt d’ells s’aprofiten per benefici propi o del seu partit.

Com pot ser que una formació política ompli l’Auditori de Barcelona amb prop de 2.500 persones ,segons les cròniques d’alguns periodistes, i en canvi no surt en cap noticia a cap televisió i ràdio pública. Però tampoc a les grans privades, com per exemple a Rac1?. Com és possible que el diari Avui-Punt.Cat, publiqui primer una noticia a on la foto no es correspon a l’acte i donen la xifra de només “més de 1.000” , per després, arran de les queixes i comentaris dels seus lectors, ho acaba rectificant al cap d’unes hores, canviant la foto, i dient finalment que eren 2.000?

Penso que la por que al Parlament de Catalunya hi entri Reagrupament amb el seu programa de regeneració política, és el que ha fet ajuntar tots els partits polítics catalans i l’establishment per conjurar-se per impedir-ho.  Cada dia que passa, amb la informació que he esbrinat (i no que m’ho han explicat), hi estic més convençut. Malgrat estic d’acord que  Reagrupament hem comès alguns errors, penso que aquests no han determinat el que ara estem amb la tessitura actual amb “una divisió de conseqüències dramàtiques.”, tal com exposa Salvador Cardús.

Que potser per la forma que s’han resolt la crisi del gener passar, d’altra banda crec que inevitable, els hi hem donat carnassa als taurons? Doncs si, és veritat. Però que ningú oblidi que en el moment que Reagrupament decideix presentar-se a les eleccions, això implica tirar-se a l’aigua i els taurons hi són allà esperant el seu moment.  Un moment que sempre arriba per qui ho intenti. No importa l’immaculat o virtuós que siguis abans. En el moment que poses el peu a l’aigua, no et preocupis que els taurons trobaran la manera de fotre-t’hi queixalada.  A Catalunya, per poder anar al Parlament, tens que travessar un mar empantanegat i ple de taurons. No esperis cap cop de mà de ningú, ans el contrari. Només comptes amb les teves forces.

Per poder sobreviure un atac dels taurons, cal estar-hi ben preparat. En aquest sentit, Reagrupament ha demostrat que ho està. Després de tots els atacs rebuts, sobretot , el d’aquest estiu,  Reagrupament no només es manté flotant, sinó que neda cada dia que passa amb més força cap a la platja.  D’aquí 5 dies veurem com Reagrupament Independentista arriba a la platja de la Llibertat.  N’estic convençut que arribarà viu. Però caldrà veure amb quines forces comptarà per poder començar a caminar cap el Cim. Cap el Cim de la Independència.

__

Amics lectors, penseu una mica fredament que ha succeït d’ençà el 2008. Jo vaig  començar a escriure al Bloc Gran del Sobiranisme convidat per un blocaire convergent, per  veure si es podia establir ponts entre els independentistes d’Esquerra i CiU. Jo representava ERC, i un l’altre company blocaire d’aquest bloc de deumil.cat, l’Enric Canela era de Convergència. Ambdós, junt amb l’Agustí Esparducer, que aquell moment era també d’ERC, vam decidir un dia trobar-nos per veure si era possible fer realitat de portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar la independència de Catalunya.  Amb la inestimable ajuda d’altres companys, i sobretot de  la mobilització espontània i altruista de  milers de catalans, vam fer possible una fita històrica i única.  Des del primer dia, amb l’Enric, vam coincidir, que tot aquell esforç seria en va, si al Parlament no hi havia una força política que representés l’esperit de Brussel·les: “Volem un Estat Català”

La famosa ILP que va donar peu al referèndum d’Arenys de Munt i que varem presentar des de deumil.cat i l’associació Catalunya Estat Lliure,  fou pensada per obligar als partits catalans del Parlament a mullar-se sobre la independència.  Sabíem que era constitucionalment impossible. Però volien generar al Parlament un debat a favor de la Independència. No cal que us recordi el que van fer: Tots els partits, CiU, PSC, ERC, PP i IC-Eua van votar per unanimitat en contra que ni tants sols es permès recollir les signatures per després debati-ho a un ple. El resultat no podia ser més clar, al Parlament de Catalunya, no hi havia cap partit que vol debatre la independentista. Cap partit parlamentari català volia fer res per avançar cap a la independència. No volien que res es canviés. Ja els hi estava bé com anava la política catalana. Uns per demostrar que eren un partit de govern i els altres perquè veien aviat arribar la seva possibilitat de tornar a ser-ho. Ambdós partits no van dubtar en pactar amb els partits espanyolistes del PP , PSC i IC-Eua, per impedir que es recollís centenars de milers de signatures a favor de la independència. Encara menys votar en un ple al Parlament.

Ara resulta , segons diu un d’aquests partits, que si que ho farà. ERC diu que convocarà el referèndum que va rebutjar ni tant sols debatre’l al Parlament per tres cops.

CiU, malgrat es vanagloria de tenir molts independentistes i diu que apel·la el dret de decidir, a part de també votar en contra a qualsevol possibilitat de debatre la independència al Parlament, reitera sempre que pot, que en aquesta legislatura no pensa fer res per avançar cap a la independència.

Amb aquests situació, us demano, que no dubteu ni un segons més.  Aquest proper diumenge, podrem per fi, aconseguir que hi hagi un partit al Parlament que posi sobre la taula, la necessitat imperiosa per constituir l’Estat Català.

Per això, us demano que si no voleu tornar a començar de zero d’aquí quatre anys, voteu Independència: Voteu Reagrupament

Endavant les Atxes!!

Començo amb una notícia de divendres al migdia. Diu: El grup farmacèutic té 1.928 empleats a Espanya distribuïts en les seves oficines i plantes de Madrid i Catalunya. La farmacèutica Roche Farma Espanya ha anunciat avui que tancarà les instal·lacions que la companyia té a Barcelona i es desprendrà d’uns 150 treballadors, dins del procés de reestructuració de la signatura per acomiadar 4.800 treballadors en el món.

Acaba: La firma ha afegit avui al comunicat que el nombre final de treballadors afectats per la supressió de llocs de treball a Espanya dependrà de quants es traslladin de Barcelona a Madrid.

Aquest és només un exemple d’una tendència natural. Deixant de banda quants treballadors de cada lloc puguin ser acomiadats, fet en si mateix dolent, la tendència és tancar Barcelona i deixar Madrid. Reconec que si jo fos un directiu d’una multinacional farmacèutica amb poca producció a l’Estat espanyol i tingués la possibilitat d’establir una seu a prop de qui pren les decisions importants no ho dubtaria. Lògica empresarial. Altra cosa seria si fes recerca, aleshores valoraria el potencial investigador en aquest camp que és més alt a casa nostra.

He iniciat aquest escrit així perquè penso que és molt il·lustratiu del paper secundari que juguem en un estat centralista.

M’agradaria estar segur que en aquestes eleccions tenim possibilitat de canviar les coses de manera radical. Una senzilla anàlisi de les propostes electorals ens mostra que tenim algunes de les ofertes electorals que ens proposen que tot segueixi com està, que millorarem però que no toquem res. Són propostes bessones, la del PSOE i la del PP. La primera amb un vernís social, difús i catalanista, i la segona més dura, clara i centralista. Una més d’esquerra conservadora i l’altra de dreta dura. En realitat per a Catalunya propostes idèntiques en allò que és fonamental, dependència d’Espanya i pobresa. Són propostes regionalistes en les que la paraula regió, gairebé treta del llenguatge català políticament correcte, és substituïda per comunitat autònoma. Aposta per una descentralització administrativa sense capacitat de decisió política. Segueix el lema de José Antonio Primo de Rivera “Una unidad de destino en lo universal”. Són propostes, una d’un federalisme que no es creu ningú, i l’altre d’un centralisme explícit. Ambdues supediten Catalunya a les Corts espanyoles, alhora supeditades a la tercera cambra omnipotent, el Tribunal Constitucional.

Indefectiblement votar una d’aquestes dues coses, una moneda de dues cares, és votar la ruïna de Catalunya, mantenint els símbols o no, amb més català o menys, però la ruïna la mateixa. No hi ha una sola anàlisi econòmica decent que ens pugui donar un altre diagnòstic. Les coses són com són i cap discurs les pot canviar, encara que votar a Montilla pugui produir, com mostra un vídeo masclista i groller dels socialistes, un orgasme. Quan es passi la dubtosa passió de l’orgasme produït per aquest vot, la ruïna lluirà amb més força. Tampoc un cop Alícia Sanchéz Camacho Croft hagi eliminat els immigrants, els independentistes i el català no viuran, els que quedin, millor. L’espoli és persistent perquè cal rescatar les autopistes de Madrid, per cert gràcies a una proposta de CiU, que van mig buides perquè tenen autovies de sobres, mentre aquí posem ciris a la Mare de Déu de Montserrat per tal que solucioni el tema de l’autovia A-2, vergonya estatal. Cal recordar que la nostra Mare de Déu mana molt més que les altres (la idea del seu ajut és del conseller Baltasar perquè li va anar bé per pal·liar la sequera de l’any 2008).

Evidentment votar a Iniciativa és votar al PSOE però en versió “llauna”. Vull dir que els presten tot l’ajut que calgui però per fer-se notar inventen coses que molesten als ciutadans, com ara els 80 km/h, o creen coses com el codi ètic de la policia de Catalunya un preàmbul que és una absurditat galàctica com bé diu Vicent Sanchis. És un problema que passa amb aquells que no tenen competències polítiques reals, per fer-se notar i denotar que tenen capacitat legislativa fan normes i lleis que compliquen la vida als ciutadans. Cal no oblidar que varen ser ells els que van introduir a l’Estatut el dret al paisatge, aspecte fonamental del nostre futur.

Una altra fórmula és votar directament independència i que el Parlament la proclami sense demanar permís a ningú. Evidentment l’Estat s’hi oposarà, però ja serà un problema internacional. Tindríem la independència a tocar.

Una altra opció és votar propostes que no poden prosperar. És el cas d’un referèndum i d’un concert econòmic. Clarament no són viables ja que requereixen el permís del govern espanyol i està clar que no el donarà mai. De totes formes jo penso que la proposta de CiU va amb segones intencions, una estratègia, Artur Mas ho va deixant anar: Si no ens donen el concert… caldrà anar més enllà, etc. Com que l’Estat espanyol tal com s’entén ara és inviable sense els diners de Catalunya, la probabilitat de tenir-lo és zero. Més clar no ens ho poden dir. Llegiu:

El secretari d’Estat d’Hisenda i Pressupostos, Carlos Ocaña, ha descartat la possibilitat que es creï un concert econòmic per a Catalunya semblant al del País Basc, tal com ha demanat CiU, ja que, segons la seva opinió, ni és “viable” ni és “una bona idea”.

Així ho ha posat de manifest Ocaña durant la seva intervenció al ‘Forum Cinco Días’, on ha lamentat que els polítics catalans s’oblidin que Espanya té un sistema de finançament “molt recent”.

Segons la seva opinió, aquest sistema té en compte la variable de la població i garanteix els recursos en tot el país, per la qual cosa “ignorar-ho” suposa un acte “d’injustícia” que només s’explica per “les calors” de la campanya electoral a Catalunya.

En aquest sentit, ha admès que troba a faltar que el debat català tingui en compte que el sistema no és “ni de lluny” semblant al de fa vuit anys, ja que el model actual ha estat pactat i compleix, en part, amb les aspiracions catalanes.

Aquesta no és una declaració política qualsevol, és una declaració tècnica, certa. Catalunya no és ni el País Basc ni Navarra.

Des d’un punt de vista purament econòmic, la diferència entre la situació actual i el concert econòmic és molt més gran que la que hi hauria entre el concert econòmic i la independència (només cal veure que la quota basca deu estar al voltant dels 1.600 milions d’euros anuals i el PIB català és aproximadament un 19% del de l’Estat i el del País Basc un 6%).

Davant d’això l’Estat no té altra alternativa que córrer el risc de plantejaments més radicals per part de Catalunya i confiar en el seny català, que per a ells vol dir fer quatre manifestacions, queixar-se i després votar tot el que els posin per davant per allò de la “responsabilitat”. En tot cas, si CiU és decisiva a Madrid, ells oferiran cedir alguna cosa més o menys simbòlica però mai no acceptaran un concert econòmic català. Potser proposaran a Duran Lleida ser ministre, però clar això a banda de la satisfacció de l’implicat no aportaria res a Catalunya ja que aquest home té una inequívoca vocació espanyola, no fos que ell i el seu pare visquessin en estats diferents.

Els dirigents de CiU saben perfectament el que no farà l’Estat espanyol. Si és així, fan pur electoralisme? En part si, però no del tot. Crec que amb el festival que es trobarà Artur Mas quan sigui president, que ho serà, no li quedarà més alternativa que anar a totes o fracassar. Artur Mas, pel que li he vist fer fins ara, quan arriba a una conclusió va fins al final. Plantejarà un pols a l’Estat. Només té un condicionant, vèncer les resistències internes, què farà Duran Lleida quan vegi que no serà ministre espanyol i que té el risc de viure en un estat diferent del que viu el seu pare? Mas tindrà moltes complicitats internes, més de les que molta gent pensa, però i externes?

ERC podria ajudar un cop es situïn de nou i deixin córrer la idea de lluitar per un referèndum, però calen altres sectors externs a CiU per decantar a Artur Mas i a CiU.

El vot inequívocament independentista, aquell que demana la proclamació de la independència pel Parlament és essencial. Aquests diputats independentistes han de ser molts. És aquí on juga Reagrupament.

Potser diré una cosa que molta gent de Reagrupament no compartirà però jo ho veig així. El programa polític de Reagrupament (l’he llegit) diu el que pensa la majoria de la gent de CiU (més o menys ho conec, he militat molts anys i he ajudat a elaborar-los) i que en el seu programa no s’atreveixen a dir. El programa de Reagrupament és ideològicament més socialdemòcrata que el d’altres partits. La gran diferència amb el de CiU és que el plantejament de Reagrupament es fa des de l’Estat català i el de CiU des de l’Estat espanyol.

Algú em pot dir que hi ha molta gent d’ERC que hi ha participat. Diré si, però és principalment gent que pertanyia o votava a ERC per la seva línia independentista però que des d’un punt de vista economico-social són més socialdemòcrates que altra cosa. CiU tenia dues coses que potser no els agradaven: no es declarava independentista i / o Jordi Pujol. Per altra banda, ja se sap que el català té una tendència a dir que és d’esquerres encara que no ho sigui, sembla que un se sent millor. Consti que no faig una valoració massa subjectiva, només miro que diuen sobre coses com l’educació, la família, la sanitat, etc. Després, és clar, tinc el plaer de conèixer gent i tenir amics de cadascun dels partits citats i francament, no em queda cap dubte.

On vull arribar? On era fa unes setmanes, al vot útil. Tal com estan les coses CiU guanyarà i ens cal una palanca forta que faci que es mogui cap a on ens convé, l’independentisme. És la darrera setmana de la campanya electoral (a Déu gràcies), encara hi podem fer molta feina malgrat estar “tapats”. Els catalans sabem distingir un bon cava d’un vi gasificat , només cal que el tastem. La palanca és Reagrupament. Cal anar sobre segur i sumar al màxim perquè

Si sumem, guanyem!

S’acosta l’hora de la veritat, el dia 28 ens toca retratar-nos i després de tantes paraules, crítiques i queixes cal fer un acte de responsabilitat patriòtica i votar en consciència allò que creiem millor pel nostre país i per a nosaltres mateixos. S’esdevé enguany que aquest cop ambdues coses coincideixen, per la immensa majoria de nacionals i residents al Principat de Catalunya el millor per ells és a l’hora el millor pel país, el millor per a nosaltres és el millor per al país. Les opcions son clares: a) Continuar com fins ara, i b) Iniciar un nou camí.

a) Podrem continuar com fins ara, amb períodes de pau i treva i períodes de guerra oberta amb les opcions conegudes fins avui, aquelles que defensen la continuïtat de la relació amb Espanya, sigui aquesta continuïtat amb un model regionalista o autonomista, més o menys centralista segons el partit. O sia, en el fons votar CiU avui no ens comporta cap canvi radical (de radical: Que afecta l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa ), seguirem fent el pidolaire, seguirem arrossegant dies i anys darrera una pastanaga que mai assolirem. No cal dir el que significa votar PSOE-C, PP, C’s o UPyD, però com que els que aquí ens poden llegir no crec que a ningú li passi pel cap votar aquests partits (potser algun ho podia haver fet pel PSC, però ja no crec que insisteixi en fer-ho) ja no continuaré per aquí. Assolir una victòria de CiU sense una forta modulació “sobiranista” (com a ells els agrada dir) i que aquest “sobiranisme” no sigui sotmès a la disciplina de CiU no serà pas avançar sinó “més del mateix”, continuar sotmesos a Espanya, pidolant allò que mai ens concediran o el que és pitjor, i que és el que em temo que faran, rebaixar les nostres pretensions fins a un punt que siguin assolibles per l’estat espanyol i llavors vendre-ho com una gran victòria, per que ells (CIU), és clar, si guanyen amb una certa comoditat voldran justificar que han complert amb el seu compromís i això només podrà significar o la rebaixa de les pretensions o el trencament amb Espanya, i jo no em crec que CiU, avui com avui tal i com ja ha demostrat estigui preparada per fer-ho. És evident, per que ells mateixos ja ho han avisat, que sense una majoria absoluta que els permeti un “govern fort” no acometran la demanda del concert econòmic, que per altra banda, ells mateixos també, han dit que no cal que sigui com el basc. Avis per a navegants, abans de començar ja venen les rebaixes!!. Per tant, per modular el govern de CiU amb clau “sobiranista”, si tal i com tothom pronostica, es dona la seva victòria, ens cal:

b) Iniciar un nou camí, que assoleixi condicionar el govern de CiU en clau veritablement “sobiranista” políticament i nacionalment parlant (de sobirania: Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder). Aquest nou camí, avui per avui, només ens ve donat pel vot a dues formacions de caràcter “sobiranista nacional” que no han col·laborat, fins avui, amb l’status quo espanyolista, i aquestes son Solidaritat Independentista i Reagrupament Independentista, doncs Esquerra queda per a mi descartada per dues raons clares, una per haver col·laborat durant set anys (no un ni dos, set) amb l’status quo espanyolista, i la segona, “Last but not least”, pel fet d’haver-se declarat diverses vegades i per elements significatius com a no nacionalista. Aquestes dues raons per a mi, lamentablement, els inhabiliten per formar part de la solució i ara com ara només son part del problema. I quedi clar que tan sols parlo d’organitzacions i mai de persones individuals, doncs encara avui el vot es dona a les organitzacions i no a les persones. Per tant us demano el vot per qualsevol d’aquestes dues formacions: Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista, dues formacions que passades les eleccions estan condemnades a entendre’s i a col·laborar estretament i per assolir això hi ha molta gent que estem disposats a posar el nostre granet de sorra, gent de dins i gent de fora d’ambdues organitzacions.

FES UN VOT PATRIÓTIC, VOTA INDEPENDENCIA, VOTA SOBIRANIA NACIONAL.

REAGRUPAMENT O SOLIDARITAT / SOLIDARITAT O REAGRUPAMENT… VOTA’LS

Perdoneu que hagi fet servir aquesta expressió espanyola, però no  he trobat cap equivalència en català. És tracta d’un topic espanyol basat en un fet històric. És el topic que ve a coincidir amb l’estereotip  que es dibuixa en el caràcter nacional espanyol, de ser orgullós, temerari, desafiant , que se’n fot del lo material,  i que menysprea redir comptes.

Però també hi ha l’altre lectura d’aquest topic, és quan hi ha algú que fa grans números pensant-se que tot li sortirà de cara, seguin l’estereotip que abans he esmentat i que els espanyols més reaccionaris es senten tant orgullosos.

L’amic i editor Quim Torra, ha decidit dedicar-se a cor i ànima ha treure de l’oblit una sèrie d’intel·lectuals catalans que la guerra civil i el posterior exili , els va aniquilar intel·lectualment o com a persones. Molts van morir durant la guerra i l’immediat repressió feixista , els que varen sobreviure a l’exili,  la censura imperant durant els 40 anys del franquisme, vam provocar que el seu llegat no fos heretat per  desgràcia nostre, per la classe intel·lectual catalana de la transició. Eren escriptors, periodistes,metges, científics, lingüistes, enginyers, arquitectes, mestres… que havien decidit al llindar del segle XX, fer seva l’Oda del  Joan Maragall i dir Adeu a Espanya.

Aquests intel·lectuals van creure en una Catalunya europea, culta i civilitzada. A on l’orgull, la temeritat i la fatxenderia era vist com un signe d’estupidesa i pobresa intel·lectual.  Una Catalunya europea a on fer números de gran Capitan significava ser un pocasolta o un il·lús. Una Catalunya europea on passar comptes, no només era ben vist, sinó que era considerat un deure moral ineludible. Volien una Catalunya emmirallada amb Anglaterra, Estats Units, Suïssa, Holanda, Suècia o França. A on els valors democràtics estan lligats a l’honradesa i a la dignitat. A on l’austeritat i la modèstia, és el que més és valora dels qui representen al poble. A on el treball ben fet és més apreciat que guanyar diners sense treballar.  A on la paraula donada val més que un paper signat.  A on l’orgull més gran, és poder ajudar anònimament al teu país i sense demanar res a canvi.

Es van anomenar els intel·lectuals que volien la Catalunya impossible. Hi estic totalment d’acord. Per desgràcia aquesta Catalunya que estaven construint els nostres avantpassat  ha esdevingut impossible. Només cal veure el que ha succeït aquests anys amb el Tripartit. Només cal veure que ha succeït aquest estiu. Catalunya és a desgrat meu, una simple regió espanyola. En tots els sentits, intel·lectualment com socialment. Els catalans, siguin o no siguin independentistes, la majoria ha mamat de la cultura tòpica espanyola a on aparentar ser un Gran Capitan, és el que compte. A on, s’aposta per l’aparença  i no es dóna cap valor a l’esforç del treball ben fet. A on la coherència és l’excepció de la regla entre els representants polítics. A on difamar l’adversari polític surt gratis. A on mentir és invertir en el teu futur polític. A on tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, sense caure que justament és així com mai s’aconsegueix.

Sota aquesta cultura que ha viscut dues generacions, qui no s’estranya que Catalunya ara estiguem a on estem?

El destí d’una Catalunya europea , culta, civilitzada i moderna, no està definitivament tancat. El nostre destí depèn ,  si d’aquí poc més de deu dies,  tu decideixes fer la Catalunya Impossible en possible.

Ara amb Reagrupament ho tens a l’abast.

El 28 Novembre, no només vota Independència, vota per la Catalunya Impossible. Fem-la possible!!

Vota Reagrupament Independentista

Endavant les Atxes!!