És un fet acceptat que la democràcia és millor forma de govern d’un país. Durant la història han existit moltes formes de govern, la majoria amb molt poca participació del conjunt de la població. Normalment el govern sempre ha estat en mans de les classes poderoses, com ara formes com la monàrquica, l’aristocràtica o la plutàrquica. Fins i tot les formes més participatives i plurals estaven reservades a grups minoritaris que ostentaven poder i influència. La democràcia arriba a la seva màxima expressió quan pot participar-ne el conjunt de la població.

Malgrat això la democràcia es desenvolupa de maneres molt diferents en funció de característiques particulars dels models de govern. No és el mateix la democràcia britànica que l’americana o que l’alemanya o la de l’estat espanyol. Això deixant de banda altres “falses democràcies” més o menys intervingudes per determinats grups poderosos, civils o militars.

Democràcia, al meu parer, no és simplement sinònim de votar. Ni votar és la millor forma de democràcia. Potser en democràcia la presa de decisions hauria d’implicar votar quan no hi ha més remei. La democràcia hauria de ser un sistema en el que el conjunt dels ciutadans triem els més capacitats per governar i administrar el nostre país, per tal que tinguin cura de la cosa pública. No hi passa sovint.

Malauradament la nostra societat ha confós la democràcia amb la partitocràcia, fet més evident i greu quan la societat té més capacitat d’adquirir informació i se segmenta més. S’ha establert un sistema pel qual són els partits els que governen i no la societat. La nostra decisió no és decidir qui governa sinó quin partit governa, cosa que és ben diferent. Si no hi posem remei, això esdevindrà molt greu.

Donaré una informació més elaborada que la que jo pugui descriure (ho podeu llegir de forma més extensa). La partitocràcia és la burocràcia dels partits polítics i constitueix una deformació sistemàtica de la democràcia. Cada partit ha d’atacar sistemàticament l’altre. La partitocràcia és aquella forma d’estat en què les oligarquies partidistes assumeixen la sobirania efectiva. La partitocràcia designa el sistema de govern en el qual, encara que teòricament es viu en democràcia, els actors principals i únics del panorama polític són els grans partits polítics. Aquests a base d’un sistema democràtic en el que els partits es relleven i es van passant el govern de forma consecutiva, coartant les possibilitats que els ciutadans expressin la seva voluntat real més enllà dels partits ja existents. Partint de la base que els partits són un mal necessari, els ciutadans es van apartant d’ells i busquen altres vies per intervenir, el que porta a la creació dels anomenats grups de pressió.

Fixeu-vos que això es reflecteix en l’opinió ciutadana, així, segons l’enquesta publicada pel CIS divendres, un 20% dels enquestats ja han decidit no votar. Les seves raons principals que indiquen són que: 1) És igual votar que no votar, no serveix per a res, 2) No m’inspira confiança cap partit ni cap polític, 3) No hi ha cap alternativa que em satisfaci, i 4) Estic fart de política i eleccions.

El nostre problema és greu perquè la partitocràcia ha derivat en una cosa com l’oligopartitocràcia, de forma que els partits en el poder volen decidir quins són els partits que poden estar presents en el model. Es doten de mecanismes, teòricament democràtics, per dictar fórmules completament antidemocràtiques que queden avalades perquè ells. Escollits democràticament decideixen que és i que no és. Avalen la seva decisió amb lleis o normes que ells mateixos aproven i per tant queden legitimades. Eviten, mitjançant les seves discutibles fórmules que altres puguin competir en condicions raonablement similars.

Un recent exemple el tenim en la antidemocràtica decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per la cobertura informativa de la campanya de les pròximes eleccions al Parlament. “Curiosament” onze dels dotze membres del consell de govern de la CCMA són militants de formacions polítiques que són ara al Parlament i es presenten a les eleccions. La seva decisió sobre els criteris per a la cobertura informativa de TV3 , Catalunya Ràdio i Catalunya informació de totes les activitats que facin els partit durant la campanya exclouen els criteris periodístics i assignen blocs electorals en funció de les eleccions anteriors. Ningú que no sigui del “sistema” i amb dos dits de seny ho avala però ho han decidit els partits en base a un mandat sobre un tema fora de programa que, tot sigui dit, tampoc acompleixen mai.

Reagrupament Independentista va presentar dimecres un recurs davant la junta electoral contra aquests criteris perquè diuen que aquests criteris violen el respecte al pluralisme polític, els respecte al pluralisme social i la neutralitat informativa dels mitjans. Consideren que per renovar el sistema, els partits i formacions polítiques no parlamentaries haurien de disposar d’una mínima igualtat d’oportunitats informatives. Tenen tota la raó però probablement quedarà en no res perquè el sistema no protegeix la democràcia sinó a si mateix i expulsa als que no són d’ells.

La perversió és manifesta quan els partits, malgrat llurs incompliments manifestos, no són castigats perquè no tenen rival net. Tots són iguals és una frase que es pot escoltar al carrer. No és cert, però en això si.

Tenim en la darrera enquesta del CIS, que està bastant ben feta, on es pot veure una projecció en escons en funció de les respostes directes d’intenció de vot. Tothom accepta que l’independentisme està ara més viu que mai. La mateixa enquesta ho posa de manifest, però la projecció indica una reducció del vot independentista. Rar, no? Es pot argumentar que les raons de la decisió del vot no tenen res a veure amb aquest eix i se centren en l’àmbit econòmic, però l’àmbit econòmic està associat a tenir o no tenir estat propi. La meva conclusió, òbvia per altra banda, és que les oligarquies partidistes han evitat que el missatge pugui arribar a la gent. El vot no es guanya amb propostes més o menys atractives si no atacant als altres, desprestigiant-los i silenciant als que poden aportar arguments frescos per mitjà de qualsevol mecanisme legitimat per la partitocràcia. Això ens allunya de la democràcia real.

Podria allargar-me més amb més argumentació però crec que no cal que ho faci. El que si cal és recordar-vos que les fórmules que poden fer nou el nostre país, aprofundir en la democràcia i tornar la veu al poble les trobareu a Reagrupament Independentista: regeneració de la política. No us costarà gaire llegir-ho. Podreu discrepar en algun matís però dubto que en la línia general. No crec que trobeu altre programa que ho digui.

Potser això us convenci, si ja no ho esteu, i tot units ens faci deixar amb un pam de nassos als que pensen que l’enquesta del CIS ens condemna. El que si està clar és que tenim tota una campanya per davant i que si treballem bé podem fer créixer molt durant aquests dies el nostre vot, vot amagat, i podem sumar, no deixem passar l’oportunitat de convèncer als indecisos, als que encara no coneixen els nostres arguments perquè

Si sumem, guanyem!

El meu pare quan parlem de política, molts cops em tinc que mossegar la llengua. Si molts de vosaltres, em considereu que sóc vehement quan defenso les meves idees i que sóc dur quan les expresso, imagineu com pot arribar a ser-ho la font d’on ho he mamat. Només cal que sabeu que ma mare tothom l’admira per ser tant bona dona.

Mon pare pot arribar encara ha ser pitjor que jo en aquest sentit, però ell té, una cosa que jo, encara, no tinc. Una pèssima impressió de la gent. Ell a mesura que es va fent vell, es torna més cínic amb la democràcia i la política. Molts cops em diu que la democràcia no és justa amb el qui té els valors de dignitat, responsabilitat i patriotisme. Quan li explico coses del Joan Carretero, molts cops em diu: “Manel desenganyat, el Carretero és un home massa digne per la nostra democràcia. Recorda el que et dic: El vot està renyit amb la dignitat”.

Ahir Joan Carretero va estat a un d’aquells fòrums d’empresaris que encara que actuïn en discreció, si cal saben tocar els fils necessaris per ajudar o perjudicar a les formacions polítiques. Allà va parlar clar i sense fer cap discurs políticament correcte. Joan Carretero, sempre ha demostrat que la hipocresia no va amb ell. I a mi, això m’agrada. Justament tothom que em coneix, em diu que sóc un llibre obert i que d’hipòcrita res de res. Em sento molt identificat amb ell.

Això, té la seva cara bona i dolenta. La bona és que tothom qui et coneix sap que ets una persona que no menteixes i no m’amagues res. Però per l’altre costat, pels qui no et coneixen, a vegades és treuen una mala impressió de com ets. Molt cops es pensen que ets un radical o extremista, o que ets poc flexible i massa seriós. Vaja més o menys igual com es critica al Joan Carretero des de cert fòrums independentistes.

Llegir-ne més »

Avui he tingut l’oportunitat de llegir la nota de premsa, la presentació, del darrer baròmetre d’opinió del CEO. Com sempre, les dades no estan cuinades i per tant els percentatges directes són poc indicatius de l’evolució del vot. Per exemple, al baròmetre anterior recordaven haver votat CiU el 25,4% i PSC el 27,7%. En aquest recorden haver votat CiU el 22,3% i PSC el 27,9%. Resulta que ara votarien un 24,4% CiU i un 14,2% PSC, fa tres mesos, CiU un 25,3% i PSC un 14,2%. Aleshores hi havia només un 2,3% de diferència entre els que recordaven haver votat PSC i els que els que creien haver-ho fet per CiU. Ara la diferència és d’un 5,6% més. Qualsevol pàrvul veu que la diferència ha de ser menor per poca fidelitat que tinguin els antics votants socialistes. Doncs bé, resulta que llegeixo això: “L’enquesta posa de manifest que ‘la gent comença a moure’s', segons el director del CEO, Gabriel Colomé, que considera ‘normal’ que CiU baixi un 0,9% respecte a l’anterior baròmetre, ja que ‘estava molt a munt perquè portava molt de temps fent campanya sola i ara tots els altres estan en marxa i comencen a equilibrar-se els espais electorals’.” Per fer-se creus del grau de manipulació al que es pot arribar. Jo no interpreto res, llegeixo. Naturalment qualsevol indocumentat pot treure la conclusió que les opcions de CiU són aparentment millors en aquesta enquesta que en l’anterior. Podeu anar mirant, fidelitats, etc. i ho veureu.

Amb tot algunes dades si són indicatives del pensament dels catalans. Com sempre, es demostra que les preguntes tenen una component política. La pregunta “En tot cas, com creu que hauria de ser aquesta relació (amb Espanya)? Creu que Catalunya hauria de ser…” Té com a opcions de resposta: Una regió d’Espanya, Una comunitat autònoma d’Espanya, Un estat dins una Espanya federal, Un estat independent, No ho sap, i No contesta. Evidentment costa, per a una persona “normal” decidir algunes coses. Per què no pregunten el que interessa? Amb aquestes preguntes, les respostes donen per a mil interpretacions segons el color del mitjà. Davant d’un 30,9% que diuen Un estat dins una Espanya federal i un 25,2% que diuen Un estat independent, un mitjà ens diu “És a dir, el 56% dels catalans volen un Estat sobirà, ja sigui dins d’una confederació a Espanya o directament a Europa”, sense saber distingir el que és un estat federal d’una confederació, que són coses ben diferents. Ningú no ha preguntat res sobre confederació ni sobre Europa. La pregunta senzilla hagués estat si en un referèndum hagués votat independència o no. Fa por la pregunta?

Si ens fixem en els partits nous o menors, Reagrupament i el de Laporta, veiem que en aquesta onada Laporta obté un 1,7% dels vots, majoritàriament a Barcelona, mentre que no hi ha dades sobre Reagrupament, cosa que vol dir que està per sota de l’1%, segons Colomé un 0,9%. A l’anterior a Reagrupament li atorgaven un 0,6% i no es preguntava pel partit de Laporta. D’una a l’altre es veu una lleugeríssima i no significativa millora de Reagrupament i un millor resultat de Laporta. Tampoc massa espectacular, segons això, podria entrar al Parlament? Potser si però cap èxit.

Jo tinc poca fe en aquestes dades quan fan referència a partits petits, però si volen dir que les dificultats per entrar al Parlament els partits nous són, en aquest moment, grans.

Mentre mirava tot això pensava que l’operació, voluntària o involuntària: “anul·lem l’independentisme” està tenint èxit. Si no ens refem, un augment significatiu de la consciència d’estat propi, després del 10 de juliol, es correlacionarà amb una suma de diputats independentistes menor de la que era. Té raó Som Notícia quan diu: Un 20,3% dels enquestats se senten només catalans i un 25,2% volen un Estat català, però la immensa majoria d’ells no opta per votar opcions independentistes. Per què? Ja he parlat de fidelitats i d’altres coses, però una part important ve donada per l’absurd comportament de l’independentisme en el seu conjunt.

Veient tot plegat només puc que entristir-me. Laporta podria obtenir entre 2 i 4 diputats i Reagrupament cap, sempre segons extrapolacions del Baròmetre. Cap alegria, un fracàs. Si la cosa fos a l’inrevés pensaria igual. Un fracàs. Ara lluitem i si un treu 4 i l’altre cap, alguns se n’alegraran, però penso que l’alegria més gran la tindran els que no volen la independència. Col·lectivament hem rebaixat els objectius. Un grup de patriotes, Acte de Sobirania, ha posat en marxa la campanya Vot Nacional per a la Independència, per animar al major nombre de persones a votar i a fer-ho a favor de la independència de Catalunya. L’objectiu és aconseguir que almenys 68 diputats electes estiguin disposats a votar-hi a favor des del Parlament català.

Crec que Joan Laporta s’ha equivocat. No entro en cap valoració sobre capacitats o incapacitats, sobre cap dels líders, sobre les seves errades i encerts. Només dic que si realment es vol ajudar a fer créixer l’independentisme no es pot treure una opció nova tres mesos abans de les eleccions quan tothom demana la unitat. Jo crec que Joan Laporta podria haver aportat molt a una opció consolidada, però així no ho farà. Pot obtenir vots, si, però en conjunta haurem perdut força. Una cosa és negociar per tenir més o menys pes en una candidatura, l’altre és provocar que es trenqui el ja per si dividit espai independentista. Estimar al país implica també renúncies i pactes. Ara cadascú està on creu millor i competim. Malament. El dia 29 de novembre caldrà cosir moltes coses, esperem que ambdós des de dins del Parlament.

Malgrat tot jo no llenço la tovallola, segueixo creient que si hi ha intel·ligència, en campanya, i feina, l’elector independentista entendrà les coses i sumarem. Definir bé el problema és el 50% de la solució, enunciem-ho, reflexionem i redreçarem algunes coses, queden tres setmanes, heu de fer molta feina perquè

Si sumem, guanyem!

Aquest cap de setmana llarg he tornat a casa i he tingut la sort de poder viure uns moments emocionants. El dissabte a les deu del matí  hi havia una reunió de coordinadors a Girona, concretament a la Seu de Reagrupament. Era la primera vegada que hi anava. La Seu està excel·lent situada i és gran, amb una sala per fer conferències per 70 persones.

Vaig arribar tard, uns 15 minuts i només quedava un seien lliure. Va ser molt emotiu retrobar-me a tots els coordinadors i els membres de la Junta Nacional. Però també vaig poder conèixer personalment al company de la Vegueria d’Exteriors, l’Albert Marti, després d’estar més d’un any només parlant per Skype. Ens van donar una forta abraçada, com si fóssim amics de tota la vida. L’Albert ha estat durant aquests anys a Mèxic i a Sud-àfrica. Ara està per fi a tornat casa una vegada ha acabat la feina. L’Albert és un patriota com pocs. Ha fet dos conferències a Mèxic, concretament a Mérida – Yucatán i a Guadalajara explicant els beneficis d’una Catalunya Independent. Ara estem preparant un altre conferència internacional amb ell. Aviat la podrem anunciar, una vegada ho tinguem tot lligat. Ell s’encarregarà de tot. També l’Albert està a disposició full time per ajudar a Reagrupament durant aquest mes a la campanya. En comptes d’anar-se de vacances, o començar una altra feina, ha estimar dedicar-se a Reagrupament. Com que és enginyer de telecomunicacions, però també és músic i expert en vídeo, s’ha ofert voluntari a manipular i editar vídeos per la campanya. Albert hi dedica temps i diners per Reagrupament, i ho fa no per cap càrrec ni res semblant. Ho fa perquè creu que Reagrupament és un projecte seriós i creïble.

Però l’Albert no és l’únic company de la Vegueria d’Exteriors que està dedicant el seu talent, temps i diners per ajudar la campanya de Reagrupament. Des de fa unes setmanes, estem treballant en un projecte a on el disseny gràfic és la peça clau. En Miquel Marzabal d’Àmsterdam , expert i professional del màrqueting gràfic, està coordinant un equip de voluntaris experts en disseny gràfic, que també dedicaran el seu temps per a fer-ho possible. Si ho haguéssim de contractar i pagar-ho, el cost seria de desenes de milers d’euros. També és un exemple d’excel·lent de professionals que dediquen hores i diners per Reagrupament. Això només és possible perquè Reagrupament és com és: Un projecte seriós i creïble.

Llegir-ne més »

Durant aquests mesos he anat explicant quina era la meva percepció del que anava succeint en el món independentista. Evidentment el “tot” no és més que el que jo sabia i percebia. Algunes coses acolorides de la inevitable subjectivitat. També he anat introduint les meves reflexions i desigs. Malauradament moltes de les percepcions que tenia eren certes, mentre que els meus desigs no han estat satisfet. Sovint em passa que allò que vull, allò que penso que aniria bé al país, no és compartit pels que ho haurien de fer, no sé si encerto en el que seria bo, però si que sé que freqüentment no em donen la raó.

En qualsevol cas, ara, com he intentat fer sempre, vull partir del que em sembla la realitat. Un diagnòstic que em sembla senzill. Existeix de fa temps un pla implícit per anul·lar la nostra personalitat nacional. Moltes coses es van explicitant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional. El pla ja comença a donar fruits. Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat cautelarment els reglaments lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Seguiran més perquè ja està oberta la veda per “caçar-nos”, llengua, símbols, el que ens fa mantenir l’esperit nacional. El Partit Popular així com altres grupuscles fanàtics que ens volen sotmetre no s’aturaran mentre els deixem.

Les complicitats actives estan arreu, la mostra la Defensora del Pueblo espanyol que no deixa ni un moment la seva persecució, com ho feia abans l’anterior Defensor. A Espanya no hi ha veus que seriosament s’oposin a això. La complicitat implícita és total. No tenim amics, és un fet, encara que alguns ho vulguin aparentar, les accions els delaten. Han vist clara la nostra feblesa i ja estan canviant el seu discurs.

Tot aquests desgavell té, però, el seu cantó positiu. A Catalunya, aquells que no són còmplices o protagonistes de la persecució ho van veient clar i estan canviant llur discurs. Així la direcció CiU, especialment de CDC, està reaccionant i es desplaça cap a l’independentisme. Les coses no poden ser més clares.

Així paradigmàtic l’expresident Pujol que ha dit que l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a què l’Estat pugui intervenir en qualsevol decisió de Catalunya, encara que sigui competència exclusiva. Més explícit encara quan a Berga, en una conferència sobre la figura de l’escriptor berguedà, Mossèn Josep Armengou, va dir que les circumstàncies actuals el deixen sense els “arguments” per rebatre els que volen un estat propi.

I per la seva banda, Artur Mas afirma que la Constitució ens expulsa com a catalans i que els poders de l’Estat no accepten ni la veu ni el vot del poble català. Malauradament manté el discurs ambigu del dret a decidir, però ja diu que aquest és el camí que pot fer que Catalunya es converteixi en un Estat propi dins de la Unió Europea.

Repasseu les hemeroteques d’abans de la Manifestació a Brussel·les del 7 de març del 2009 a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

Donant per fet que la candidatura més votada serà CiU, a les properes eleccions nomes són factibles els següents casos:

1.       CiU ≥ 68

2.       CiU + PSC ≥ 68

3.       CiU + ERC ≥ 68

4.       CiU + PP ≥ 68

5.       CiU + SCI ≥ 68

6.       CiU + RI ≥ 68

7.       CiU+SCI+RI ≥ 68

8.       PSC+ERC+ICV≥ 68

Algunes d’aquestes opcions són possibles i altres tenen moltes possibilitats. Per a mi són segures la 2 i la 4. Com deia fa un parell de setmanes a El vot útil, el camí per fer avançar el país cap a la independència és que Montilla no sigui president i per tant hem d’aconseguir que l’opció 8 no sigui possible ni per activa ni per passiva. Veig difícil les opcions 2 i 4 perquè serien el suïcidi polític de CiU. No ens convé de cap manera la majoria absoluta de CiU

És imprescindible que el corrent independentista que bull dins de CiU es faci fort alhora que des de fora de CiU, dins del Parlament, es força a CiU a moure’s cap a la radicalitat democràtica i l’independentisme actiu. Només un pinça, externs i interns, a la direcció de CiU ho propiciaria i només amb la complicitat de CiU serem independents a curt termini..

La garantia de qui pot fer això ja sabeu qui us la dóna. Cal confiar en aquells que fan el que han dit que faran. Les trajectòries compten, amb defectes, qui no els té, però persones èticament impecables. Jo ja ho he fet, us parlo com a integrant de la candidatura de Reagrupament Independentista per Barcelona, com a independent, en el darrer lloc dels suplents. És el meu compromís i mostra de confiança.

Fa uns dies escrivia en el web de Reagrupament Necessitem polítics que resisteixin una auditoria moral: “Davant del desgavell moral, la manca d’ètica, els comportaments de dubtosa honestedat, la corrupció i tants comportaments mancats dels principals valors que han de regir la vida d’una societat democràtica, la regeneració política és més necessària que mai. Necessitem polítics resisteixin una auditoria moral.

“Bo és recordar la frase de Václav Havel l’escriptor, dramaturg i polític txec (president de la República Txeca entre el 1993 i el 2003): Si no es comparteixen i implanten uns valors i unes obligacions morals, ni la llei, ni un govern democràtic, ni una economia de mercat funcionaran correctament.”

Digueu-li a tothom que si poden comprar l’original, no comprin una còpia. Afegiu-li que si no tenen recursos per comprar l’original que facin el que puguin.

No us equivoqueu d’objectiu. És clau obtenir prou vots per tal de ser imprescindibles i forçar la pinça. El resultat no depèn de l’atzar, no depèn dels déus, depèn de nosaltres. Depèn de la capacitat de convicció que tinguem. Si som capaços de transmetre el missatge de confiança i honestedat, si la gent sent el missatge i diu “amb aquests podem comptar-hi”, si la gent sap de la utilitat d’aquest vot, l’objectiu l’haurem acomplert.

No podem defallir, no hi ha enquestes, no hi ha dades, són missatges tòxics, un joc de garnisses.

Sumem el màxim de vots per ser lliures perquè

Si sumem, guanyem!

Em sento avui davant l’ordinador per escriure quelcom i hagués volgut parlar de com em va agradar la exposició d’en Carretero el divendres a Canal Català o de la Convenció Nacional de S.C. el diumenge passat, malgrat tot els fets succeïts m’obliguen a escriure en negatiu i si he de ser sincer amb els meus sentiments avui, us diré que estic molt emprenyat, les actituds de molts polítics afeccionats o afeccionats a polítics que diuen ser “independentistes catalans” em provoquen nàusees i també ho fan les dels de segona i tercera línia que els fan de “corifeus”. Tot plegat dona la sensació d’un gran desgavell, una olla de grills on cada u vol cantar més fort que els del costat i que ningú no està interessat en donar una entonació harmoniosa al seu cant, ni molt menys entonar-los amb els del veí, sinó tan sols en que el seu sobresurti per damunt dels altres malgrat sigui aquest un xiscle desafinat i horrorós. Uns llancen la culpa sobre els altres acusant-los de les més altes ignomínies no volent-se adonar que només seran aplaudits pels del seu bàndol, creant rancúnies en el contrari i allunyament i desinterès en els que no alineats a cap dels dos, o pitjor. No hi haurà un cervell, o dos, entenimentat que s’adoni que això és caminar de cap al precipici i ho aturi de cop?.

Ja només faltava el “serial” del CCN, amb “número inclòs” del seu President i Secretari General de: m’han tancat amb pany i forrellat el meu xiringuito aquests “malandrins”, que faria riure si no fes plorar. Si és cert que els han tancat el seu local social una junta il·legal i tenen a les mans, com asseguren, que no ho dubto, el dictamen que els qualifica com la junta legal, hi han mitjans de sobres per fer obrir els candaus sense tan de soroll, això si és que no pretenien precisament això, fer soroll. L’altre possibilitat rauria en que un o uns desalmats es tanquessin a pany i forrellat per dins i no els obrissin la porta, no voldria fer jocs de paraules fàcils que no ens portarien a res més que continuar dins el bucle en el qual s’han ficat de quatre potes, tant una cosa com l’altra son lletges i el cert de tot és que una de les dues es veritat, o potser les dues. Tot plegat de serial de poc pressupost, ja poden acomiadar als guionistes. No ho entenc, o potser si que ho entenc i no voldria fer-ho!!.

Guerra bruta declarada entre independentistes!! apa traieu-vos el fetge!! munteu numerets de criatura de cinc anys feu-vos la punyeta i critiqueu-vos els uns als altres, mentre els espanyolistes es trenquen de riure i a nosaltres no paren de venir-nos basques veient-vos actuar així. Això si, “ells” no perden el temps desmuntant tot el que fa olor de català, en això no perden el temps.

Ens estan posant molt difícil l’escollir entre un dels dos, i no pas per lo bé que ho estan fent… potser si continuen així ens ho facilitaran del tot, i la solució serà: cap del dos !! i llavors potser restaran tant feliços malgrat i els seus no hagin assolit res… els altres tampoc. Potser és allò que per tal que al meu germà li tallin el dit jo em deixaria tallar… la mà.

Ens podran dir que els espanyolistes i els regionalistes també es barallen, es clar que si, ells poden fer-ho tranquil·lament doncs tenen un estat al seu favor que vetlla pels seus interessos, doncs no ens enganyem els interessos dels regionalistes a la fi son els mateixos que els dels espanyolistes centralistes, tots dos serveixen interessos espanyolistes i desitgen reforçar el mateix estat, sinó pregunteu-li al senyor Duran i Lleida que vol dir ser “hispanista” per a ell. Els interessos finalistes son coincidents avui per avui, demà qui ho sap, però no ho sabem nosaltres ni ells mateixos. Algú em dirà que com puc assegurar que siguin “igual” CiU que PP quan és evident que no és així. No és així en la superfície, però si ho mirem amb profunditat, l’actitud de CiU, i en els últims anys la d’ERC, legitimen les del PP i PSOE pel senzill fet d’acceptar una legitimitat democràtica en el poder abusiu de l’estat castellano espanyol sobre la nació catalana i no enfrontar-se a aquest estat de coses ni denunciar-ho internacionalment, segueixen encobrint una actitud gens digna d’un estat anomenat modern i democràtic, de cap respecte cap a la nació que diuen defensar, i només ho denuncien en declaracions internes que no tinguin cap repercussió internacional. CiU i ERC encobreixen internacionalment l’estat espanyol i l’atorguen legitimitat democràtica amb aquesta actitud d’acatament. Si CiU i ERC haguessin volgut internacionalitzar el conflicte haguéssim avançat moltíssim, no ho han fet per interessos que ells ens haurien d’explicar. Internacionalitzar el cas català no vol dir fer una declaració política concreta en un for com la CEE, sinó arribar fins on calgui per denunciar l’estat de submissió a que ens sotmet l’estat castellano espanyol, i això ells no ho han fet mai, per tant en son encobridors passius i coparticipants no actius dels abusos a que ens sotmet Escanya.

Mentre els independentistes ens barallem i ens traiem les vergonyes a l’aire “ells” van avançant en el seu “programa” de desnacionalització catalana, a l’últim que li ha tocat és al reglament d’us del català de l’ajuntament de Barcelona, un reglament gens agosarat que només diu que s’emprin els dos idiomes i en cas de no poder fer-ho en els dos s’ha de fer en català, doncs ni així estan contents, cal que sempre el castellà, idioma sobrevingut, estigui per sobre de l’idioma natural i original d’aquí, sinó no estan contents. Si no ens unim aviat estem ben fotuts, ells ja han desenvolupat el marc i els poders que necessitaven, ara només els cal activar-lo i els serà molt, molt fàcil, sobre tot si nosaltres estem immersos en lluites fratricides.

Ja no se’ls demana unitat en les llistes electorals, tan sols una mica de respecte i col·laboració entre ells, però es veu que ni això son capaços d’assolir i mentre tant estan donant una imatge tant penosa que no els reportarà cap vot que no vingui d’un absolut convençut, ningú més els votarà amb aquestes actituds. Si només estiguessin en joc interessos polítics podríem dir: “Ja s’ho faran”, però el problema és que no ens hi juguem només això, ens hi juguem molt més, i tots semblen tant cecs que malgrat i acceptar-ho de paraula no volen convertir-ho en actes, prefereixen seguir en les seves picabaralles abans que pensar en el bé nacional. Tant egoistes i egotistes som els catalans? Pensem que al cap i a la fi cada poble té allò que es mereix, ens mereixem això els catalans?. Si la resposta fos afirmativa potser caldria fer una reflexió molt més profunda.

I malgrat alguns “patriotes” que diuen defensar la pàtria i en canvi estan deixant a l’alçada del betum les úniques dues opcions independentistes que podrien ser vàlides assegurant defensar-ne una d’elles.

Visca la Pàtria

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

Potser alguns de vosaltres haureu sentit o llegit una famosa frase del president americà John Fitgerald Kennedy. Diu:

And so, my fellow Americans, ask not what your country can do for you; ask what you can do for your country.

Podem traslladar això a Catalunya. La resposta del catalans és fàcil si on diu la paraula “country” posen Catalunya. Només hi ha una, votar independència. Cada vegada som més els que estem decidits a votar independència.

Reflexionava sobre quins són els casos de persones que a hores d’ara no votarien en clau independència malgrat que tots els indicadors ens diuen que si no marxem ràpid acabaran amb nosaltres. Que ens deixaran sense llengua i sense diners.

No sé si em deixaré algun grup de persones, m’agradaria que m’ho diguéssiu i ho critiquéssiu. He trobat els següents.

1.- Ha entès que l’única forma de mantenir la llengua, la cultura,millorar l’estat del benestar i no portar el país a la ruïna és la independència. Vol l’Estat català però és covard. Veu tancs i desordre, pensa que el poble no està preparat. Li passa com aquells que tenen por als avions. Això se soluciona amb teràpia de grup, algun ajut psicològic. No sé si l’enginy català podria inventar un simulador del procés d’independència que fes el paper que fan els simuladors de vol en els que tenen por als avions. Si ens esmerem té solució. Cal treballar a fons per no perdre efectius.

2.-No ho ha entès encara. No està prou conscienciat. A vegades ni tan sols porta gaire a Catalunya. Desitja el millor per als seus fills i per ell. Li manquen dades i informació. En aquest cas la solució és senzilla. Comporta molta feina, posar recursos per arribar a explicar-los-hi, però ho podem fer. El Cercle Català de Negocis està fent una feina cabdal. Vosaltres també podeu ajudar difonent la documentació i els tres vídeos).

3.- És independentista, no l’hem de convèncer de la necessitat de l’Estat català. Ha decidit votar en blan o no votar perquè els independentistes no s’han posat d’acord. De fet és com si ens volgués castigar. No s’adona que fent això l’únic que aconsegueix és consolidar la situació actual. Se li ha d’explicar, fent quatre càlculs, que ha de votar independència encara que sigui tapant-se el nas.

4.- També independentista però no té fe en que puguem fer forat entre l’electorat i entrar els nostres candidats al Parlament. Té un pànic terrible a què el tripartit pugui reproduir-se, només pensar-ho li agafa un cobriment, l’entenc és un malson. Diu que cal votar a CiU per evitar-ho. Si només ho vol per evitar el tripartit i vol la independència aviat, pot votar a qui ha dit que prefereix a Mas que a Montilla. Ja sabeu qui és.

5.- Ha entès perfectament cap a on ens porta la situació actual, però cobra el sou d’una organització que viu d’explicar les meravelles d’un estat federal, de l’Espanya federal, diu que aconseguirà aquest canvi. O lloa que podem fer que Espanya ens respecti dins l’estat autonòmic i que l’Administració General de l’Estat acabarà cedint i ens donarà diners i competències. Aquest menteix directament, té informació sobrada, però per mantenir la seva situació necessita que la gent es cregui el que ens explica i així obtenir vots. No cal gastar energies, fins que no es quedi sense feina o perdi molts vots no canviarà. Quan això passi vindrà a nosaltres.

6.- Hi ha aquells que com li deia José Antonio Primo de Rivera a Don Miguel de Unamunu: También nosotros, don Miguel, hemos llegado al patriotismo por el camino de la crítica. Eso lo he dicho yo antes de ahora. Y hoy, en esta Salamanca unamunesca, voy a decir a quien nos escuche que el ser español es una de las pocas cosas serias que se pueden ser en el mundo. Amb aquests, deixem-ho córrer, són com els enamorats cecs, no hi veuen més que el que volen veure. La diferència és que l’amor cec acostuma a ser efímer, però això normalment és irreversible. També hi ha independentistes fanàtics que no actuen amb la raó. Costa que un espanyol entengui els nostres sentiments, fins i tot una persona intel·ligent com Unamunu deia coses com: Los separatismos sólo son resentimientos aldeanos. Hay que ver, por ejemplo, qué gentes enviaron a las Cortes. Aquel pobre Sabino Arana que yo conocí era un tontiloco. Maciá también lo era, acaso todavía más por ser menos discreto… Ja veieu. També els catalans diem coses que no hauríem de dir, simplement, cadascú s’estima la seva pàtria. Nosaltres demanem respecte però també hem de practicar respecte i no sempre ho fem.

7.- Hi ha un altre cas. No és un fanàtic, se sent català, li han explicat que l’única forma de mantenir la llengua, la cultura,millorar l’estat del benestar i no portar el país a la ruïna és la independència, però no ho entén. Una dosi de Carreterina no el guareix, pitjor, li produeix una al·lèrgia i li hem de donar antihistamínics. Pensa que se solucionaran les coses amb un estat federal o mantenint l’autonomia com ara, que dins d’Espanya progressarem. És una malaltia perillosa perquè s’ocasionarà danys a ell i a la seva família. L’hauríem de dur al psiquiatra.

Ara ens hem de centrar en els casos 1, 2, 3 i 4, en són molts. És molta feina, però la independència depèn de què sapiguem sumar-los a la nostra lluita perquè

Si sumem, guanyem!

Com alguns ja sabreu, existeix un diari digital escrit per blocaires independentistes que l’han batejat com Absolut Mas. Com molt bé deixa clar el títol, es tracta d’un portal a on escriuen blocaires independentistes que aposten absolutament per l’Artur Mas com a President de la Generalitat. Diuen que com a independentistes el vol “util“ és votar al Mas, absolutament.

Deixant de banda la incongruència que hagin uns independentistes recolzin absolutament a un líder d’una coalició, Convergència i Unió, que ha dit per activa i per passiva que no és independentista, voldria fer una reflexió sobre el fet que segur que Artur Mas serà absolutament el proper president de la Generalitat, sense dubte.

Si mirem les darreres enquestes que ha fet els mitjans de comunicació podem veure una forquilla per cada formació política.

CiU                             61 – 67

PSC-PSOE                 31 – 37

ERC                           12 – 15

PP                              12 – 16

ICV                            09 – 12

C’s                              00 -  04

RI                                00 -  03

SCI                             00 -  03

Com es pot veure CiU frega la majoria absoluta que és de 68 escons. No seria estrany que l’obtingués donat el fracàs més estrepitós en tot els sentits d’aquest segon Tripartit. Però si no hi arriba als 68 escons i fem diferents combinacions per impedir que CiU no governi, sense comptar el cas que tots els partits es posessin d’acord, veiem que Artur Mas té absolutament assegurat la Presidència.

Possibles coalicions contra CiU:

Està clar que cap d’aquestes dues combinacions que podrien impedir que Artur Mas sigui el proper president. Cap obtindrà la majoria absoluta que és de 68 escons. En el millor dels casos el tripartit podria arribar a obtenir 64 escons, cosa que no s’ho creu ningú. Us imagineu que després de tot el que ha succeït a Esquerra, Puigcercós obtindrà 15 escons?  O que Montilla i Iniciativa obtindran els mateixos resultats amb 37 escons i 12 escons respectivament?. No és dóna que ERC, PSC-PSOE i Iniciativa obtinguin 64 escons en una enquesta. Només si agafem el millor resultat de cada formació en totes les enquestes. Estic segur que ara per ara és impossible  que el tripartit obtingui més escons que els que obtingui CiU.

Tot i així CiU amb 61 escons que li dóna el pitjor resultat, podria obtenir el suport de Reagrupament que s’ha compromès què, si ha de triar entre Montilla i Mas, votarà al Mas (que no vol dir que facin mai cap pacte de govern, com no s’ha cansat de repetir el Joan Carretero). Però en el cas que no obtingués el vot de Reagrupament, sempre Mas podria governar en minoria com va fer Pujol a les darreres dues legislatures, el 1995 amb 60 escons i el 1999 amb 56 escons.

Ara bé, CiU té moltes altres possibilitats abans de governar en minoria:

Taula de combinacions que CiU pot explorar:

Com podeu veure CiU té sempre la majoria absoluta en qualsevol pacte que faci amb qualsevol d’aquests tres partits: PSC, PP i ERC. I només en el millor dels casos amb RI o SCI. El mateix si ho fes amb ICV o C’s, però no ho he posat per ser molt antinatural i per tant quasi impossible.

Que succeeix amb Reagrupament i Solidaritat. Bé en aquests casos si aconsegueixen passar el 3% mínim de vots a la demarcació de Barcelona, tenen molts números d’obtenir 3 o 4 escons. Si obtenen més, si volguessin hi ha més possibilitats de poder pactar amb CiU per ajudar a aquesta arribar als 68 escons. Per exemple si Laporta té 8 escons com ell mateix s’atorga a la seva enquesta cuinada i pagada per ell, podria pactar amb CiU en el cas dels pitjors (61) dels casos i superar sense problemes als 68 escons. Potser perfectament factible que passi. Laporta només diu que no pactaran amb un govern que no estigui disposat a proclamar la independència durant tota la legislatura. El Dret a decidir sense límits que Mas proclama, és un comodí que permet perfectament dir que s’està treballant per proclamar la independència sense dir-ho expressament.

Reagrupament ha dit , a part del que he explicat abans respecte a la tria entre Mas o Montilla, que no farà cap pacte de govern si no és per proclamar la independència al Parlament en un termini breu (com a molt 6 mesos). Però també hi posa com a condició la votació al Parlament (amb el debat conseqüent) de la Constitució de Catalunya, aprovar una nova llei electoral amb circumscripcions petites d’un sol escó escollits per llistes obertes i com a tercera condició innegociable, una regeneració política amb una llei de bon govern a on s’especifiqui les limitacions de dos mandats pels càrrecs públics , la transparència en la gestió publica, incompatibilitats…etc. Això és molt difícil que sigui acceptat per CiU ( i per la resta dels altres partits). Abans Artur Mas s’agafarà a qualsevol altra combinació. Penso quasi segur que CiU si no obté la majoria absoluta està pensant en pactar amb qualsevol altre partit o governar en minoria, que abans que amb Reagrupament.

En aquest sentit hi veig moltes possibilitats que CiU acabi pactant amb ERC. L’exigència d’un referèndum és  perfectament assumible per l’Artur Mas, encara que ara digui que no. Entra perfectament amb el comodí pel dret a decidir sense límits. Al cap de 3 o 4 anys, sempre és pot trobar qualsevol excusa per dir que no es pot fer (igual que a Escòcia) i que ho posposen per la propera legislatura. Desprès ja veurem. Qui dia passa, any empeny!!.

Pactar amb el PSC-PSOE també és factible. Montilla però, haurà de deixar-ho i no participar al nou govern. Els sectors més catalanistes del PSC-PSOE deuen estar somiant amb aquesta possibilitat, junt amb el sector més espanyolista de CiU. Sempre hi ha l’excusa de la crisi econòmica per fer-ho servir com a argument per pactar-hi. Cal un govern fort!, diran. I la temible sociovergència podria ser real.

En canvi veig poques possibilitats que pacti amb el PP, d’entrada. Crec que Artur Mas no ho farà perquè el preu seria massa alt per CiU. Però no descartable si el PP necessita els vots de CiU al congrés de diputats. Sempre hi ha l’excusa de què gràcies això podrem obtenir un succedani al concert econòmic. Recordeu que Mas, ha dit que el concert no ho demanarà a partir del 2012, és a dir, després de les eleccions generals espanyoles. Perquè serà?

La conclusió és que Mas serà absolutament segur el President de la Generalitat. Totes les combinacions ho diuen. Sense dubte, tal com es pot veure, absolutament el vot a CiU per part d’un independentista serà el vot més “inútil“ que es podrà fer. Al menys que un digui que és independentista però alhora de la veritat no tingui la independència com a prioritat.  Per desgràcia n’hi ha molts així a Catalunya!!.

Perdoneu si algú és sent ofès, però per mi, donada la situació d’emergència nacional, en tots els sentits, social, econòmic, d’identitat i cultural, a la que es troba la nació catalana, no tenir com a prioritat màxima la independència és absolutament ser un irresponsable, per no dir estúpid. Però és clar, aquesta és la meva modesta opinió.

Endavant les atxes!!

Nota: Pels qui teniu blogs i voleu donar suport a a l’opció més segura que voti per la independéncia, podeu apuntar-vos al reagrupador de blogs per la candidatura de Reagrupament Independentista www.araindependencia.cat

No puc començar aquest escrit sense dir que ahir divendres, a quarts de vuit del matí, vaig anar al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. Vaig assistir-hi acompanyant a la representació de Reagrupament, en l’acte que havien organitzat per retre homenatge al President Màrtir, Lluís Companys, en el dia que feia 70 anys del seu assassinat pel darrer dictador espanyol. Un acte de record i dignitat en el que una vegada més es posava de manifest com l’Estat espanyol ha estat incapaç de fer justícia i anul·lar el judici – paròdia, que el va condemnar, i demanar disculpes a Catalunya per tan vil assassinat. No cal esgargamellar-se, ells tenen un govern d’escassa qualitat democràtica i, sortosament, no trigarem gaire a ser dos estats veïns. Cadascú a casa seva i Déu a la de tots.

Mentre, aquests dies ja es comença a notar l’escalf de la campanya electoral i arriba el moment de dir i fer imbecil·litats. No em puc estar de comentar d’antuvi la més recent i la que més m’ha impactat.

Llegim que el conseller de Governació i Administracions Públiques, Jordi Ausàs, s’ha reunit amb els representants de la plataforma Barcelona Decideix, Joan Lafarga, Xavier Martínez i Alfred Bosch, i s’ha compromès a contribuir en tot allò que sigui possible per al funcionament de la consulta prevista per al 10 d’abril de 2011 a Barcelona. És genial perquè vés a saber on serà el conseller Ausàs en aquelles dates. Jo posaria la mà al foc a què no tindrà cap responsabilitat a l’administració de la Generalitat.

Tot seguit apareix una notícia que diu que el president de la Generalitat, José Montila, ha desautoritzat aquest vespre al conseller de Governació, Jordi Ausàs, i li ha donat instruccions de no col·laborar en l’organització de la consulta sobiranista de Barcelona, que està previst que es celebri el 10 d’abril. Surrealista, amb quina autoritat el president Montilla podrà impedir que el conseller de Governació d’aleshores col·labori o no amb la consulta? Poden passar dues coses, una és que José Montilla sigui diputat, l’altre és que ja hagi dimitit, però ni els socialistes més optimistes pensen que Montilla tindrà competències en la futura administració de la Generalitat.

Més tard llegeixo que Joan Puigcercós, ha recomanat aquest divendres al president de la Generalitat, José Montilla, que es “relaxi” si està “nerviós” per la campanya electoral. Això darrer ja és una declaració més normal si la deixem en aquesta frase. Evidentment les dues anteriors són bajanades pròpies de qui vol fer-se una fotografia cara a la campanya.

La cosa no acaba aquí, per no perdre comba arriba Solidaritat per la Independència (que és com és diu) i no sé per boca de qui diu que és per això que la formació de Joan Laporta demana al conseller Ausàs que no acati l’ordre de Montilla i mantingui el suport a la consulta o en el cas que no pugui o no vulgui estar al costat de la democràcia i del poble de Catalunya li exigeixen que dimiteixi del seu càrrec com a conseller per dignitat institucional i com a català. Una declaració de gran profunditat i transcendència.

Ausàs ha tret pit i així ha contestat a Montilla que no farà cas de la desautorització del president de la Generalitat, José Montilla, en el cas de la consulta sobiranista a Barcelona. Ausàs ha deixat clar que continuarà donant suport a la plataforma que organitza la consulta barcelonina, atès que Governació dóna suport a aquesta entitat de la mateixa manera que dóna suport a d’altres entitats socials. Això és moral incombustible.

Tampoc Artur Mas se n’ha pogut estar. Resulta que ha coincidit avui amb la posició del president de la Generalitat, José Montilla, en considerar que no cal que el govern s’impliqui en la consulta sobre la independència ni a Barcelona ni a cap altra municipi. No tindria sentit, ha dit, que l’executiu fes ara una excepció amb la capital catalana quan no s’ha vinculat a cap altra de les que s’han realitzat arreu del país. No deixa de ser una declaració de principis dir que això “no tindria sentit”. Avis per a navegants.

No podia faltar la histriònica presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, que ha explicat que la desautorització del president Montilla a Ausàs no té cap credibilitat. Camacho ha afegit que el PPC ja va alertar de la col·laboració del Govern amb els referèndums independentistes i, en aquest sentit, ha destacat que Montilla ha estat ‘presoner’ d’Esquerra Republicana i de les polítiques independentistes durant tot aquest temps. També ha perdut l’oportunitat de callar.

Ciutadans també ha fet les seves necessitats i critica Montilla i li recorda que va ser el seu Govern qui va aprovar la llei de consultes. Sempre tan atents a fer respectar la democràcia.

Embolica que fa fort! Què queda algú?

A Enric Canela no li han preguntat però hagués respost: Un acte propagandístic del conseller Ausàs ja que quan se celebri la consulta a Barcelona molt probablement no tindrà cap responsabilitat de govern. Si s’hagués referit a Esquerra Republicana de Catalunya o hagués dit si esquerra Republicana està al govern…, condicional, tindria sentit parlar de suport a la consulta, parlant del govern no en té cap.

El que és dramàtic, i per això comento aquest serial, és que la majoria dels polítics es dediquin a dir bajanades d’aquestes característiques i a perdre el temps en això. O no. Potser és que la premsa, avorrida, no sap més que publicar totes les sortides de to i no les coses serioses. Si un polític fa una proposta enraonada té poc ressò, si diu una bajanada és un titular. Què provoca això? Que la majoria del polítics es dediquin a buscar la frase “brillant” o enginyosa que pugui ser titular i així agafar espai als mitjans. La conseqüència és que el que hauria de ser una campanya seriosa, amb propostes i programes dignes, per salvar el país de la ruïna a la que ens avoca tanta incompetència, es converteix en un circ mediàtic. El “sistema”, cal vendre premsa, cal tenir audiència, ens porta a degradar cada vegada més la informació. La bajanada o la mala notícia ven més mitjans que la proposta intel·ligent o la bona acció. Desafecció? I què esperàveu!

Un dels grans problemes de la democràcia és el “sistema”, que és poc permeable, i obrir-lo és una de les claus de la “regeneració democràtica”, un dels punts essencials del programa polític de Reagrupament. Tasca de titans!

Per parlar del sistema agafaré dues definicions que em poden resultar il·lustratives. Una la de l’Enciclopèdia Catalana. Diu: Part de l’univers, delimitada per unes parets, reals o imaginàries, que gaudeix de certes propietats, que hom aïlla, artificialment, per sotmetre-la a estudi. L’altra la del Diccionari de l’IEC: Tot orgànic, conjunt les parts del qual estan coordinades segons una llei i contribueixen a un determinat objecte. Veiem aïllament i control.

Els sistemes en sociologia han estat molt estudiats partint de la Teoria General de Sistemes desenvolupada per Ludwig von Bertalanffy fa ja més de quaranta anys. Aquesta teoria em va interessar professionalment molt per intentar entendre el comportament del metabolisme dels éssers vius.

Una de les propietats dels sistemes és l’homeòstasi, que no és altra cosa que la tendència a mantenir-se estable amb independència dels estímuls externs, s’autoregulen Que existeix l’homeòstasi política és evident, com sinó podrien sobreviure comportaments polítics com els que estem suportant des de fa anys? Són criticats des de fora i des de dins, però es mantenen davant qualsevol atac o pertorbació externa. S’ataquen cruament entre ells, però no permeten la interferència externa més enllà d’uns determinats límits. Si hi arriba, es protegeixen entre ells. No obrim la caixa dels trons! Avui per tu, demà per mi. Bescanvi de favors.

Una de les eines que té el sistema per defensar-se i mantenir-se estable és efectuar determinades accions per frenar o desviar la pertorbació. Funciona perfectament, quan hi ha un problema greu que podria modificar el sistema, es genera una notícia o s’enuncia un problema artificial que sigui potent mediàticament. Es desvia l’atenció del consumidor.

Tenim uns ciutadans més informats però cada vegada més impotents davant de la resistència flexible del sistema. És com un saltamartí que sempre cau dret. Paradoxalment quan més elevada és la demanda d’un producte polític, la independència, més alt és el risc que es compri poc. El sistema reacciona per anul·lar la seva potencialitat i evitar el perill de la incertesa, tots els membres del “sistema” tenen el risc perdre alguna cosa. No volen nous actors. Això és el que passa quan hi ha una proposta seriosa per articular el país i posar les bases per a la regeneració democràtica i alliberar-lo. El sistema crea un torpede que llença contra la seva línia de flotació.

Els programes i partits han deixat pas al líder mediàtic i els militants i ciutadans han estat convertits en espectadors per les modernes tècniques de màrqueting que es fan servir a la política i especialment durant les campanyes electorals i cada vegada és més difícil distingir entre què és pura propaganda i quines polítiques pretenen realment desenvolupar, si és que realment tenen decidida alguna. Grans declaracions d’impossible acompliment que omplen els micromítings que organitzen i encapçalen els titulars de diaris, ràdios i televisions. I justament quant més forts i influents són els mitjans de comunicació, més dominats estan pel sistema, més difícil és trencar els límits del sistema, entrar i regenerar-lo.

Només existeixen tres formes per fer que els mitjans no ignorin la informació de tot allò que no és oficial. Una manera és fer propostes que, sota el meu punt de vista, no són democràticament admissibles. Per exemple programes xenòfobs. Criden t’atenció dels mitjans, són titulars que en generaran de nous.

La segona fórmula és la que utilitza el poder econòmico – fàctic que domina els mitjans o en té de propis. Un model que coneixen bé les classes “poderoses” però que empren poc perquè ja controlen fatalment els partits “oficials”. Un sistema que exclou la majoria dels ciutadans. El que no té poder no és escoltat.

La tercera fórmula és fitxar persones alienes a la política, conegudes del gran públic i que normalment no tenen més que aportar que la seva popularitat. Qualsevol combinació de les anteriors podria ser possible.

Aquesta tercera forma pot ser perfectament correcta si darrera del “popular” hi ha algun programa o proposta sòlida i un equip preparat. Si no és així és tracta de pura manipulació emocional del consumidor que queda enlluernat pel personatge popular i per algunes frases de manual.

La reflexió està servida. Em serveix una entrevista que Joan Carretero havia concedit al setmanari El Temps i que dijous llegia a Nació Digital. L’entrevista és clara i té l’estil directe i sense ambigüitats del president de Reagrupament. No escric per comentar l’entrevista en si mateixa, però com que estic escrivint sobre el sistema i el comportament social de l’elector, m’ha interessat espacialment una resposta. Li pregunten:

—“Què votaràs, Carretero o Laporta?”, és una pregunta prou de moda entre els independentistes que han decidit de no votar ERC.

Ell contesta:

—La gent ha d’informar-se de la trajectòria política de les persones, la coherència i el rigor de les persones, qui va votar a favor de l’Estatut i qui no, qui va dir que l’Estatut no servia per a res i qui va dir que sí, etc. La gent és prou gran per a triar què vol entre les opcions que tindrà: més autonomia, Belén Esteban, o un canvi rigorós.

Tampoc no valoraré el significat directe, és obvi per a tothom.

El que si diré és que cada poble té el que es mereix. Catalunya està sotmesa, som súbdits mancats de dignitat nacional perquè ho hem volgut i ho permetem. El vot ben emprat és la nostra llibertat, és la recuperació de la dignitat. Com deia Joan Carretero: La gent ha d’informar-se. Podem votar amb el cor i el cervell o podem oblidar que tenim cervell racional.

El nostre objectiu és sumar per aconseguir la llibertat nacional i tenir una política digna amb uns polítics que facin honor al país. La primera frase del full de ruta de Reagrupament Independentista val tot el programa. Diu: La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col·lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Si volem no és gaire difícil aconseguir-ho, només ens cal sumar vots per l’opció dignitat perquè:

Si sumem, guanyem!

Catalans, amics, compatriotes, avui us vull parlar d’una qüestió que tots coneixem prou, l’esforç.

Prou sabem que en el decurs de la vida hi ha moments en que per seguir camí ens cal sobrepassar algun topall, a manera de probes de capacitació potser, perquè sinó podem sobrepassar el topall senzillament no podem seguir endavant, i sovint el sobrepassar el topall ens exigeix un esforç conscient.

Si mateix, hi ha curses de velocitat, que exigeixen un esforç espasmòdic, una mena d’espasme orgànic,un sobre esforç puntual, i hi ha curses de fons on la exigència de l’esforç a realitzar és potser menys intens però més sostingut i permanent, fa falta regularitzar, mesurar, racionalitzar, i encara el sobre esforç de l’esprint.

Catalans, les forces polítiques que postulen accions diverses circumscrites al regionalisme Constitucional i constitucionalista, han esmerçat i esmerçaran tants esforços que siguin necessaris per tal d’augmentar tan com puguin la nostre proba d’esforç a fer, ens negligiran, ja ho fan, i de mans dels telepredicadors ens tractaran com a frikis quan ens hagin de nomenar, o ens tractaran amb commiseració com perdonant-nos la vida, pretenen la nostre desesperació, l’esgotament, que tirem la tovallola, que creguem que viatgem en contra direcció, que deixem de creure en nosaltres, minar la nostre auto-confiànça, bé, la nostre o la d’aquells menys abrandats o més despistats o més pusil·lànimes, com els rapinyaires que treballen en grup seleccionant les preses més dèbils, dividint i cansant al ramat.

Per a un moment, al menys jo, em vaig il·lusionar pensant que seria fàcil, i el cert és només les nostres errades fonamentals han procurat tanta i tanta avantatge als predadors rapinyaires, amants d’allò que per dret no els pertoca.

Tanmateix i amb tot, vull també, com han fet alguns companys, agrair i donar reconeixement als molts patriotes que amb el seu esforç conscient continuat han mantingut el foc encès i han fet possible que altres encenguéssim els nostres cors amb la flama de la consciència que no es marceix, la flama de la consciència que es realitza en estar-se en allò que s’és, i que ens permet l’esforç conscient que venç les contingències interposades per aquells que ens volen dèbils i alienats a benefici d’ells i de les seves dèries de vana gloria.

Companys, jo també estic cansat i fins i tot gairebé avorrit de tanta misèria, m’agradaria que les cosses fossin d’un altre manera, creieu-me, ara però, més que mai, és hora de fer el cor fort. Cap de les dues opcions independentistes que tenim a mà, m’acaba de fer el pes, tanmateix ara hem de fer l’esforç emocional de sobrepassar aquestes resistències, per més justificades i/o justificables que ens semblin. La realització de la nostre noble causa ens exigeix també aquest esforç, no podem ser tant infantils de pensar que la cosa se’ns ha de presentar  amb tot i del tot al nostre gust, oi?, això ens incapacitaria, faríem el joc a aquells que ens volen mal.

No, ara és l’hora de l’esforç, i malgrat considerar que l’han ben espifiada en aspectes fonamentals en el procediments que ens han dut fins aquí, si considero l’esforç conscient que han realitzat, la meva opció de vot és Reagrupament, el seu esforç conscient els capacita i els fa, a criteri meu, fiadors del devenir Independentista de Catalunya, tot i que haurem de millorar, a criteri meu, alguns aspectes fonamentals en els procediments.

L’adhesió del meu vot a Reagrupament no és un xec en blanc ni una renúncia a res, és un esforç conscient i crític que suma allà on pot fer millor servei.

Seguim camí, que res ens aturi, visca Las Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

A hores d’ara ja serà pràcticament impossible la llista unitària de l’independentisme per qüestions de plaç legal malgrat fins última hora no val a donar-se. El meu agraïment i reconeixement a tots aquells patriotes de RCat i de SCI que fins avui han maldat per posar una mica de sentit comú als seus líders, jo mateix he signat per recolzar els seus esforços en totes les iniciatives que m’han arribat demanant una llista unitària al Parlament. Si us hi voleu adherir, aquí us deixo l’adreça de una de les iniciatives: http://www.cxi.cat/votacions/coalicio/ i una altra que fa dies vam informar però ara la torno a publicar: http://www.araomai.cat/ . Però si com tot sembla indicar la llista dual es fa impossible caldrà canviar la tàctica a partir del dia 15 i posar totes les forces en assolir que no es perdi ni un sol vot “indepe”, que aquest vagi a qualsevol de les dues formacions, però a una d’elles, i no a mans de regionalismes de cap tipus, ni molt menys a l’abstenció.

Fixeu-vos que quan he parlat d’una hipotètica llista unitària l’he qualificada com “dual”, si, perquè encara que avui o demà s’assolís un acord entre RCat i SCI per presentar una llista unitària, aquesta realment no ho seria d’unitària doncs hi mancaria gent notable, potser no famosa però si notable. Gent que en els últims anys han treballat per l’independentisme identitari, gent que s’hi han deixat la pell, gent com els de Catalunya Acció que actualment no formen part de RCat ni de SCI, aquests i també d’altres que no entrarien en aquesta llista doncs en el seu moment ja es va fer tot el necessari per que així no fos, ja que pel que semblava en aquell moment eren considerats “incomodes” per adalils de “l’unitarisme pre-configurat”. Vull deixar constància aquí del meu agraïment pel seu compromís amb la nació i la seva prudència al patriota Santiago Espot, i ho puc fer ja que no tinc ni he tingut cap relació amb Catalunya Acció ni Força Catalunya que no sigui la meva simpatia i admiració per aquest home que com d’altres patriotes sempre han posat per davant dels seus interessos i il·lusions personals els de la nació, i molts d’ells no figuraran tampoc en aquestes llistes malgrat ser-ne absolutament mereixedors, gràcies per la vostra prudència i actitud senyorial.

Caldrà, per tant, que tots anem per feina i treballar tant com puguem i com millor sapiguem per estendre la nostra opció sigui aquesta RCat o SCI i malgrat alguns no ens sentim totalment representats, pels motius anteriors o d’altres, en cap d’aquestes dues opcions, si sabem el que ens interessa i el que ens cal (que és la independència) cal recolzar-les ara amb totes les nostres forces, ara son les “nostres” opcions i cal ajudar-les tant com puguem.

Recordo un dia, quan encara militava a CDC, en un dels cursos d’acció política al qual assistia, en Ainaud de Lasarte ens va dir que un partit no és com fer-se un vestit a mesura el qual està fet només per a tu, mes aviat és com compra-se’l de “pret a porter” que malgrat i no escaure’t tan bé a tu sol, també li va a d’altres de les mateixes talles que la teva. Vaig pensar que era un exemple molt encertat. Doncs això, ara ja no serà temps de buscar-li massa els tres peus al gat, tenim el gat, o gats, que tenim i amb ells hem de jugar la partida. Uns recolzaran un projecte per uns que els semblarà mes adient, els altres per que pensaran que el vot pels altres és més útil, però mentre tinguem al cap que la intencionalitat és la mateixa en ambdós casos anirem bé per un cop passades les eleccions fer les oportunes reflexions i traure’n les conclusions que ens puguin portar a re emprendre el camí de la col·laboració, amb la finalitat d’escurçar el procés de la nostra independència.

La meva tesi segueix sent que en la situació actual on cap de les dues opcions m’omple de forma definitiva m’inclinaré en el vot per la que pensi que te més possibilitats en la meva circumscripció. Ja sé que és un mètode subjectiu això d’intentar endevinar el que votaran els que vagin a dipositar la papereta a l’urna, però malgrat tot és la que em sembla més encertada i equànime ja que veig llums i ombres en ambdues opcions i per una altra banda, avui com avui tampoc em sembla tan difícil d’endevinar quina de les dues serà més popular entre els possibles votants. Una altre dada a tenir en compte serà veure cap on i cap a qui es dirigeixen les crítiques dels partits dels colons (no, no m’he deixat de posar una essa, ja ho he escrit bé: colons). De tota manera les tendències encara poden canviar en els dies que resten fins les eleccions. El que és segur és que hi haurà una apagada informativa en els mitjans de comunicació vers les opcions independentistes immediatistes (SCI i RCat) i només la popularitat d’en Laporta podrà eventualment assolir un cert grau de presencia en aquests, això vol dir que caldrà aguditzar l’enginy per tenir un mínim d’opcions per donar-se a conèixer a aquells als qui encara no s’ ha arribat i, el que és més important, que ningú pensi que finalment no es presenta cap opció veritablement independentista i a demés que ens tinguin frescos en la seva ment a l’hora d’emetre el vot. Això serà pràcticament “missió impossible” amb els mitjans que es compten però hem d’intentar-ho i entre tots fer campanya.

Em cal dir que per a mi “vot útil” és aquell que es dirigeix a qualsevol de les dues opcions RCat/SCI, però que després hi veig una utilitat afegida en votar aquell que tingui més possibilitats, tot i respectant absolutament l’altre opció i valorant la possibilitat d’equivocar-me a l’hora de decidir, però es un risc que em cal córrer degut que no puc partir el meu vot. Temps tindrem entre tots de veure i comentar cap on van els trets quan vagin sortint enquestes i s’acosti el dia. Una cosa tindré clara i és el consell del meu avi: Quan vegis que el teu enemic menysprea o diu que no et convé una cosa, allò és precisament el que et convé més. Per això cal tenir sempre clar i diàfan qui és “l’enemic polític” i per a mi aquests no son ara ni CiU ni Esguerra (aquests poden ser els contrincants) sinó els partits colons (altre vegada no m’he descuidat la essa) que pretenen no tan sols un encaix amb Escanya sinó que van més lluny i pretenen la desaparició total de la identitat catalana i la seva identificació i sotmetiment a la identitat castellano-española absolutista en tot l’estat.

Aviat tenim les eleccions nacionals. Jo ja n’he viscut unes quantes, però en situació personal molt diferent a la d’ara.

Durant molts anys vaig col·laborar amb les campanyes i vaig ajudar a confegir programes electorals. Sempre ho vaig fer com a militants de CDC i, concretament, en l’àmbit d’universitats i recerca. Sovint em tocava intentar moure gent per actes, convidar-los, etc. L’objectiu d’aquelles eleccions sempre era el mateix, intentar que CiU guanyés les eleccions i aconseguís la majoria suficient per governar. Cal dir que a les eleccions nacionals la primera cosa sempre la vàrem aconseguir, mentre que a les dues darreres no va ser possible governar.

Recordo perfectament les eleccions del 2003, jo era a l’Hotel Majestic, lloc de reunió de CiU els vespres electorals, vam tenir una certa decepció, no gaire perquè les enquestes ja ens donaven per morts, i una gran alegria quan vam veure que ERC i CiU sumaven la majoria absoluta. No em cansaré de recordar que la majoria dels militants de CDC que érem allà érem independentistes i pensàvem que un Govern de CiU amb ERC representava un avenç notable. Ens posava neguitosos la política nacionalment poc decidida que practicaven els governs de CiU. Vam celebrar-ho amb una copa.

A l’endemà, l’aleshores conseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, Andreu Mas-Colell, amb la seva habitual encertada capacitat d’anàlisi, em va dir. No hi haurà un govern de CiU i ERC, formaran un govern tripartit. Així va ser. Ho vaig entendre i vaig pensar, jo també, que obrir les finestres i fer net sempre és bo en qualsevol democràcia. L’alternança era necessària, com ho és la limitació de mandats i la regeneració democràtica.

Recordo també molt bé les darreres, al 2006. Els resultats, amb creixement de CiU i descens d’ERC, van proporcionar-nos alegria per haver crescut i també per la suma, però teníem menys optimisme, no ens refiàvem massa de “l’equilibri” d’ERC. Aquell mateix dia vaig agafar un cert protagonisme i vaig intentar posar en contacte a dirigents de CiU amb dirigents d’ERC, sector Carod-Rovira (així era aleshores). Ràpidament vaig saber que el sector Puigcercós ja tenia molt ben lligades les coses. Carod-Rovira, amb els seus, mantenia una posició més neutral, Puigcercós i els seus volien el tripartit. La veritat és que en aquell moment vaig pensar que ERC s’havia begut l’enteniment. Rebutjaven l’opció que més podia fer avançar Catalunya nacionalment. Pensava que era dolent per Catalunya i per a ells. Així ho veia jo i penso que no m’equivocava.

No cal que ara valorem els grans avenços nacionals d’aquests darrers anys. Si faig un balanç penso que si hem avançat nacionalment, però gràcies al “gobierno amigo” i no al nostre. Les complicitats del Govern català amb l’espanyol i la manca absoluta d’intel·ligència del dirigents espanyols han fet emergir l’independentisme descarat. No en faré cap anàlisi perquè tots la teniu feta un munt de vegades.

Ara s’acosten aquestes eleccions. El 28 de novembre és aquí mateix. La meva situació és totalment diferent. Per raons que molts ja coneixeu i que no cal que torni a comentar, vaig deixar CDC al juny del 2009 i vaig seguir treballant per moure el màxim de gent cap a un independentisme pràctic, és a dir aquell que es tradueix en vots. Vam treballar un conjunt de companys sense alinear-nos amb cap corrent concret i cercant el màxim de pluralitat possible. Les coses van anar com van anar i ja a final d’agost vam prendre l’única decisió que consideràvem assenyada si volíem aconseguir vots independentistes decisius per al Parlament, col·laborar amb Reagrupament. Les nostres raons discutibles, tothom té les seves, foren un discurs clar, un programa coherent i una organització real. I hi som, en plena campanya. Oficialment no podem dir-ho així perquè la campanya comença quinze dies abans del dia de les votacions. A la pràctica, som en campanya!

Ara els plantejaments són ben diferents. És evident que en les condicions actuals els vots dels partits que es declaren independentistes no aconseguiran la majoria del Parlament. Encara que la majoria dels votants de Catalunya fossin independentistes això no es traduiria ara en una majoria de vots a partits independentistes. Conec prou a CiU com per saber que s’emportarà molts vots independentistes, com també sé que el 10 de juliol els carrers estaven plens de votants de CiU cridant independència. I de la mateixa manera sé que molts independentistes s’abstindran per raons diverses.

Això fa que una campanya com la que estic vivint té un objectiu que no és aconseguir la majoria absoluta. Per ami, i és una opinió estrictament personal, l’objectiu és tenir prou diputats independentistes que facin escorar el Parlament cap a l’independentisme, per fer que la nostra veu estigui present als mitjans, a la política “oficial”. El Parlament, si no aconseguim el nostre objectiu, tindrà molts diputats personalment favorables a la independència, sobiranistes de cor, però no tindrà una política independentista, la nostra veu, la de la crida per l’estat propi, no serà als mitjans.

Un Govern sortit d’un Parlament que per poder governar requerís un suport, si voleu esporàdic o ocasional, d’altres partits hauria de triar entre moure’s cap a les polítiques pro-estat espanyol o inclinar-se cap a la secessió. Segurament no seria cosa de dos dies, i no tot serien victòries, però poc a poc l’empremta independentista marcaria la legislatura.

Per això ara no lluito, com ho feia quan estava a CDC, per una majoria absoluta o suficient per governar, ara la meva lluita és contra la majoria absoluta que molts canten, la meva lluita és per aconseguir que l’independentisme sigui necessari per governar, per obligar a triar a qui, si treballem bé, previsiblement només tindrà una majoria relativa. La meva visió de la societat és similar a la de CDC, no en va vaig ser 25 anys militant, però en una Catalunya independents i democràticament digna. Per això crec que cal lluitar sense repòs fins el proper 28 de novembre.

Ara la lluita és per reivindicar la dignitat nacional. Lluito pel vot útil. El vot útil és aquell que evitarà majories que deixin sense veu i influència l’independentisme. Molts penseu que CiU tindrà la majoria, el que ens cal és que la majoria no sigui suficient i així aconseguir que les polítiques que faci el proper Govern tinguin un marcat caràcter nacional. Jo sóc dels que crec que sense CiU no hi haurà independència, hi ha qui creu que des de dins és pot aconseguir, jo crec cal que també es treballi des de fora. El moviment intern és necessari i molts amics patriotes l’estan fent, jo he triat fer-lo des de fora. La suma d’ambdós moviments ens portarà inexorablement a l’Estat català. Ara no és moment per al desencís, no és el moment dels experiments, és moment per lluitar, ens cal enfortir el vot útil i ara el vot útil de l’independentisme és el vot a Reagrupament amb els seus aliats. Si nosaltres sumem molts vots independentistes ens acostarem a la independència. Fes que el teu vot sigui útil!

Si sumem, guanyem!

No sé si algun cop heu vist els debats que és dóna a segon Parlament més antic d’Europa (el  primer va se a Catalunya, que consti)? Doncs us ho recomano que algun dia mireu la BBC.

Al Parlament Britànic, a part de que es asseuen en un seients molt junts  sense taula , el partit del govern i l’oposició estan mirant-se de cara i amb molt poc espai entre ells. Les critiques son constants i molt cops són ferotges, però malgrat que algun cop fan escarafalls picant de peus al terra o aplaudint fortament mentre criden, sempre hi ha un respecte mutu i cap d’ells no dubte que l’altre és un patriota britànic com ells mateixos. Si llegim els diaris britànics, alemanys o francesos,  hi ha articles freqüentment molt crítics amb els seus polítics. No passa rés.

En qualsevol àmbit cultural , social o empresarial, tothom sap que sense critica no es pot millorar, però en política és encara pitjor, sense critica el que hi ha és una dictadura.

Des de fa temps que veig en la política catalana un doble raser alhora d’avaluar o criticar certes opcions polítiques. Trobo infantil per exemple que es critiqui la crítica entre partits o opcions polítiques catalanes. Però encara pitjor si és entre opcions independentistes. Per què un no pot criticar a una opció política? A on està escrit que no és pugi fer. Per què ha de ser dolent?. Fa uns mesos en aquest mateix bloc, ja vaig escriure un article al respecte: Pell fina. Però avui he volgut estendre’l una mica més, amb aquesta reflexió sobre la manca de cultura política que jo entenc que tenim els catalans.

Aquesta actitud de tenir por a la crítica, jo diria que és predemocràtica i demostra que els catalans tenim molt poca cultura política. Potser és degut a la poca autoestima o als més de 300 anys de no tenir cap Parlament sobirà. A vegades sembla que els catalans voldrien que tots anéssim units mentre mostrem un amor fraternal i cantem kumbayà Dèu meu agafadets de la mà!

Mentre els unionistes, siguin catalans o espanyols, no paren de criticar-se, i a vegades tot sigui dit,  sense gaire respecte entre ells, quan els catalans independentistes gosem fer-nos una critica, encara que sigui amb arguments i amb respecte, renoi, ja et titllen de poc patriota i de sectari. Ja surten amb que no ho has de fer, que t’has de dedicar a criticar a l’enemic , etc… Sembla com pel fet de que un s’autoanomena independentista ja hauria de tenir bula papal entre la resta dels independentistes.

Que no veieu que mentre no aprenguem ha acceptar les critiques entre nosaltres, mai tindrem prou informació per poder triar i per tant optimitzar la millor opció per aconseguir el nostre objectiu?

Que penseu que a succeït a Esquerra que ha fet que passes d’obtenir més de 600.000 vots a ara que en prou feina traurà una mica més de 200.000 vots segons totes les enquestes?. Si dins d’aquest partit s’ha hagués acceptat la crítica de l’actuació de la seva direcció que va fer  Joan Carretero, segur no que passaria aquest desastre electoral. Si en comptes d’acceptar accentuar la vesant independentista tant o més que la ideològica, com una proposta per millorar el partit,  i no pas tancar-se en banda com ho van fer, insultant-lo  i  al final invitant-lo a que marxés quan li van obrir un expedient disciplinari, estic segur que ara la tessitura seria un altre. Cal recordar que l’expedient i la baixa de militància fou motivat justament per proposar que ERC liderés una candidatura unitària que proclamés unilateralment la independència al Parlament. Estic segur que si haguessin acceptar discutir la proposta critica amb l’estràtegia d’aquell moment de l’executiva liderada per Puigcercós i haguessin deixat als militants , amb debat obert i crític, escollir obertament si ERC ho havia de fer , ara estic segur que els independentistes estaríem a punt d’aconseguir  un milió de vots. Només cal veure aquesta noticia per adonar-se de la magnitud de la tragèdia que va provocar la decisió de l’executiva del Puigcercós d’expulsar al líder  Reagrupament.

Gràcies a aquesta manca de cultura política d’acceptar la critica, un any i mig més tard, ens trobem amb una altra tessitura. En aquests moments hi ha dos opcions que teòricament persegueixen els mateixos objectius. Dic teòricament perquè una, la Solidaritat Catalana per la Independència, encara ha de fer i aprovar el seu programa electoral. Però si fem cas a les declaracions dels seus líders, sembla que han copiat fil per randa el que Reagrupament Independentista porta explicant des de fa un any i mig.

Per poder discernir quina és la diferència entre una i l’altre, un elector necessita a part de la informació que li pot oferir cada opció, sentir les diferents opinions critiques des de cadascuna de les opcions, per poder triar a quina votarà. Amb respecte és clar, perquè qui no ho faci, potser perdrà  la confiança del qui potser volia votar-lo.

Els dos projectes tenen les seves diferències i sinó es pot explicar bé quines són, sense caure amb el insult fàcil, la majoria dels electors que no tenen temps ni ganes ni humor per llegir-se els corresponents programes electorals , acaba pensant que tot és una qüestió de personalismes. Doncs no. Com molt bé va explicar el sempre lúcid Salvador Cardús amb el seu article fa una setmana “No va de personalisme”, hi ha prou diferències entre ambdós projectes per adonar-se perquè són diferents. Seria bo, que un intel·lectual proper a SCI, també critiques a Reagrupament. Ambdós opcions polítiques haurien d’acceptar-les i donar-lis la corresponent rèplica. Així tothom podrà comprendre millor qui és qui.

Això és la democràcia i mentre no acceptem que així sigui, el independentisme sempre acabarà barallant-se  i dividit irreversiblement. Ho farà perquè com que no es podrà confrontar-les diferents opcions d’una manera crítica, amagant els draps bruts dins de casa,  la més demagògica, la que té menys escrúpols en mentir,  tindrà potser la més possibilitats de guanyar. Amb aquesta selecció, els catalans mai tindrem una força prou sòlida i competent per poder fer front al repte tant difícil com és aconseguir alliberar-nos dels espanyols.

No es pot pretendre que no hi hagi critica entre les diferents opcions independentistes. Això és immadur, infantil i predemocràtic. Sempre que hi hagi més d’una, haurà encara que no és vulgui, critiques. Millor que aquestes critiques siguin obertes i de cara. Sense manies i pors. Hem d’aprendre amb respecte a discutir i criticar-nos cadascú com ens plagi, així si, si pot ser millor amb educació, perquè així tots podrem tenir una idea més fidel de qui és cadascú i sabrem a qui li podrem dipositar la confiança del nostre vot.

Endavant les atxes!

Nota: Ara bé, si un no vol que no hi hagi la possibilitat d’haver de criticar-nos entre els independentistes hi ha una solució. Mirar de que només hi hagi una sola opció que tingui el mateix programa, full de ruta i objectius.  En aquest sentit, si això no és possible aleshores que cadascú escolti i llegeixi les critiques de cada costat perquè no ha estat possible i amb aquesta informació, trií a qui vol votar si per a ell, això és el més important.

Durant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que gloria, el vot independentista.

No va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patit moltes frustracions quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els  actes que he organitzat al poble, portant al Jordi Portabella o el malaguanyat ,Francesc Ferrer i Ginorés. Molts cops per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables a on eren quatre gats de sempre i a més, havies d’animar a més d’un perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert.

Recordo com era de difícil convèncer a molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els hi estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que  deien que això del nacionalisme o independentisme era un „cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretinguts al poble treballador. Era per fotre-se un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar del desolador que era.

Recordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs,  per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats que recollíem, ens reuníem al local del partit o casa d’un company. Allà ens donaven anims entre tots i sempre que podíem obríem una botella de cava. Qualsevol  excusa era bona. Si podíem superar al PP, l’eufòria es desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets.  Molt poques victòries varem gaudir els 80 i 90.

Ser independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més obtimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Itaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades…

Però vet a aquí que a tombar el nou segle,  tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP. Increïble!!. A més teniem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. Per aquells temps ningú dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estavem arribant per fi a un port.  Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauriem arribat a Itaca.

Però per desgracia el port a on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina,  va emmalaltir a molts guerrers  i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Itaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials.

Uns quants que sabíem cap a on havia quedat Itaca, vam impulsar  un reagrupament d’indenpendentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els que havíem vist com arribar-hi,  per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar . Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si no sortíem a la mar,  perdríem tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui „tot s’hi val“ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert, van fer guanyar al Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressament o no de l’Uriel Bertran).

Però Joan Puigcercós no va tenir prou amb guanyar, si no que a més a més, fa foragitar als qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte.  Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys .Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina.

El que no comptava  Puigcercós i companyia,  era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “ perdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi”. Ja ningú s’empassa que la pluja fina o el patriotisme social, servirà per aconseguir més independentistes. Ningú és creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran a que Catalunya esdevingui sobirana.

Gràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o que dreta, ara no cal convèncer als catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot el propi Montilla, malgrat no pugi ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem els cada vegada més nombrós nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estan farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i ha embarrancat el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aqui quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament que teòricament hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 disputats socialistes catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pas pels fets.

Per sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil poder vèncer l’establishment que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posant difícil.

Amb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat les opes hostils, malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està reben prou mostres de suport per a tot arreu a on es presenta,  que indiquen que tot el sembrat i llaurant aquests anys, acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Itaca.

Per això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i gros transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar amb el nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català.

Ara toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista. Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Itaca. Els vents ens son favorables i el poble ens ho demana.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!

Itaca ens espera!!

Endavant les atxes!!