És fastuós veure com la vicepresidenta i portaveu del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaria, ens explica que ella no sabia res de les presumptes retribucions, d’entre 5.000 i 15.000 euros, que suposadament van rebre membres de la cúpula del Partit Popular durant anys. La vicepresidenta ens diu que si ella ho hagués sabut no ho hauria callat. Un compte corrent obert l’any 2001 per l’ex-tresorer i ex-senador del Partit Popular, Luis Bárcenas. Com mínim van volar 22 milions d’euros, res important. Fàcil de fer. La secretària general del Partit Popular, Maria Dolores de Cospedal, també es desmarca i no en sabia res. El diari es veu que diu que Rajoy va ordenar, al 2009, a María Dolores de Cospedal eliminar aquesta pràctica.

El Mundo ha col·locat en una situació delicada a tots els membres de la cúpula del Partit Popular, l’actual i la passades perquè els de l’actual no surten de l’aire, ja hi eren gairebé tots en llocs destacats del partit. Com és lògic, cal pensar que tots els que ara hi són, segurament, són els que no cobraven sobres, “si es confirma”.

Mariano Rajoy, que podria passar a la història com “el mut”, no hi diu res tot i que és qüestionat públicament de forma molt dura. Normal després de la defensa que va fer del cas Gurtel, cas sobre el que no en parla gaire.

Sort que volen regenerar la política. Naturalment la majoria de la gent del Partit Popular no en sabia res i no s’ha embutxacat res i no tinc perquè pensar altra cosa. Ara bé ,sí que alguns, que poden ser honrats en aquest aspecte, estan completament mancats d’ètica. Només cal veure com actuen ara, davant el fet provat que Luis Bárcenas es va embutxacar diners i l’acusació de què pagava en negre alts responsables del Partit Popular, i com van actuar davant de denúncies infundades contra Jordi Pujol i Artur Mas. No he sentit que Jorge Fernández Díaz hagi dit res. Deu estar assessorant Llanos de Luna sobre com fer posar banderes espanyoles a les piscines municipals, que em sembla que no en tenen.

Si com s’ha denunciat és cert que es pagaven aquestes quantitats a molts membres de la cúpula del Partit Popular només hi hauria quatre opcions: 1) la direcció que no ho cobrava ho sabia, 2) a la direcció que no cobrava eren idiotes, 3) els de la direcció que no cobraven eren “justets” i els altres molt llestos i 4) els de la direcció que ho sabien i no eren corruptes van cometre un delicte per no denunciar-los. Potser hi ha alguna altra opció, però hi he estat ruminant una estona i no l’he trobat. Clar que potser tot és fals. Ja se sap que la majoria dels catalans dubtem del diari El Mundo però com que els del Partit Popular no en dubten ells deuen pensar que és cert. Segurament creuen més ells en els sobres que nosaltres.

Jo no sé si es demostraran els pagaments, però el que si sembla clar és que Luís Bárcenas s’havia emportat diners i que Mariano Rajoy l’havia defensat i promogut malgrat les sospites de corrupció que queien sobre l’ex-tresorer. Segurament ara aquests i aquestes mestres d’ètica haurien de ser ètics i ètiques i dimitir. Es van passar el més de novembre donant-nos un curs de moral, ara els toca aplicar-se i demostrar que ells ho tenen clarament après i forma part del seu codi de conducta. Li diuen: dimissió.

De totes formes els dirigents populars han demostrat el seu calibre moral durant molts mesos ofegant Catalunya sabent que està mal fet, senzillament estan intentant destruir els sistema social de Catalunya per raons ideològiques. Estan fent que es deteriori el sistema educatiu, que no es pugui aplicar la llei de la dependència, que no es puguin pagar les organitzacions socials… Andreu Mas-Collel ja ha dit: Francament, no entenc què pretén el Govern amb aquesta política de, amb una mà estrènyer-nos de formes poc raonables amb els nivells de dèficit que hem de tenir i, amb l’altra mà, negar-nos fonts d’ingressos. Diu, prudentment: Sembla que ens estiguin convidant a pensar malament. Naturalment ho entén i pensa malament. Té la certesa de les motivacions del govern de l’Estat.

Necessitem la independència per deslliurar-nos de tot això, però no podem construir un estat català sense disposar de tots els mecanismes democràtics lluita contra la corrupció. Perquè la corrupció no és un mal que no ens afecti. Els corruptes es poden produir en qualsevol lloc del món, però en uns països tenen sistemes de control i valors socials que fan que ràpidament siguin eliminats del sistema, mentre que en altres, també a Catalunya costi detectar-los i quan es detecten encara costi més treure’ls del sistema.

Paul Auster va dir: Si la justícia existeix, ha de ser per a tots; ningú pot quedar exclòs, en cas contrari ja no seria justícia, i Sèneca va dir: Res s’assembla tant a la injustícia com la justícia tardana.

Catalunya ha de ser independent i justa.

El títol que encapçala aquest escrit és punyent tant per al seu abast com per a la seves potencialitats. Tot i no ésser la persona més adient per a desenvolupar-lo, crec que és necessari posar-lo damunt la taula, per què tothom, d’una o altre manera, tenim una “idea” respecte de com ha estat el procés evolutiu i històric.

Comentava en “Del Constructivisme al Creacionisme” (http://diarigran.cat/?p=15681) “… … la Humanitat ha hagut de superar estadis crepusculars on la dominació per a l’exercici de la violència estava absolutament reglada amb la llei del més fort que ha menat “la vida” per a milions d’anys per la via de l’evolució en la necessitat peremptòria de la supervivència”.

Algú va dir que “la bondat” era quelcom del tot aliè al procés d’evolució de les especies, i ben mirat, la llibertat, la democràcia i la justícia, son afers molt d’última hora en el procés històric global.
Tots tres conceptes i realitzacions son extremament complexes i delicats.

La llibertat, pot ésser qüestionada des de diversos punts de vista, com deia en A. Shöpenhauer “podem fer el que desitgem però no podem escollir el que desitgem”, parlava de “la llibertat” com a un dels dos grans problemes de “la filosofia”.

La democràcia, “el govern de la població”, aquí no podem defugir dos afers cabdals, 1- la representativitat, 2- l’alliberació de la informació.

La Justícia, aquí topem amb un problema majúscul, gairebé insalvable, per a la subjectivitat del concepte i de la realització. Però podem arribar a consensos contractuals.

La Civilització és difícil, però tanmateix, si alguna cosa s’hi oposa diametralment és l’exercici de la dominació.

La dominació segresta la llibertat de l’altre negant-li la legitimitat dels desitjos que la motoritzen.

La democràcia es corromp quan es nega el valor jurídic de la representativitat col·lectiva de tot un poble amb una realitat històrica diferenciada. Quan el valor jurídic d’aquesta representativitat queda subjecta a un altre jurisprudència, queda de facto sota dominació i la democràcia esdevé, així, una realitat purament declamativa.
La democràcia també es corromp manipulant la informació de manera espúria i extensiva.

La justícia esdevé fal·laç quan des de una instància jurídica de dominació s’imposen els termes contractuals.

Un dels avenços que ens va procurar la reforma de la Il·lustració va ésser que a “les abelletes”, una a una individualment, se li reconeguessin un seguit de drets individuals inalienables. D’ençà d’aquesta reforma “el rusc” no pot atemptar en contra dels drets individuals.
Des de la perspectiva d’aquests avenços no es pot entendre de cap de les maneres que els drets col·lectius dels “pobles històrics” puguin ésser menystinguts i negligits fins al punt de rebre un tracte de dominació per part d’instàncies estatals, que son, al cap i la fi, organitzacions polític-administratives.
En aquest sentit, el model de relació de “la dominació” no és evolutiu en absolut, ja que s’oposa diametralment a les capacitats evolutives que ens haurien de procurar una major emancipació encarant la possibilitat de fer el camí dels propis desitjos, sentint-nos millor representats i amb la possibilitat real d’establir un model de justícia per conveni lliurament contractat.

Espanya és, des d’aquestes consideracions, un artefacte retrògrad que opera en contra de l’evolució i, per extensió, en contra la civilització.

Darrerament hem vist com l’Estat espanyol a linxat al MH President Mas, hem vist com han okupat l’espai de representació públic amb informacions tòxiques, hem vist un capteniment per part de l’Estat molt poc civilitzat.
No soc capaç d’imaginar-me el que hagués succeït en un país civilitzat si algú hagués gosat acusar greument al president d’un govern autonòmic sense proves.

Tanmateix cal advertir que molts a Catalunya van aprofitar l’oportunitat per posar sal a la ferida per tal de destruir als opositors polítics tant com fos possible, sense escrúpols.
Gens civilitzat.

Ara fan el mateix amb el conseller Puig. S’ha d’esbrinar que ha passat, qui ha estat el responsable de la lamentable pèrdua que a sofert na Esther Quintana i en quines circumstàncies s’ha produït. També cal corregir el funcionament intern del cos de mossos d’esquadra, però el que no es pot fer és sentenciar a ningú sense proves, i de moment no hi son.

El linxament sense proves és un acta incivilitzat que ens remet a la “dominació”.

Certament la Civilització és exigent i difícil.

Sembla que algunes coses s’estan aclarint aquests dies. Un cop les eleccions municipals ens han deixat la seva herència, bona per a uns dolenta per a altres, els partits s’adeqüen a la nova situació. Especialment cert quan els partits espanyols ja no estan pensant en clau d’eleccions municipals i autonòmiques.

Alguns dels que han patit la gran clatellada ja canvien lideratge. És el cas d’ERC on tots els protagonistes anteriors, inclòs Portabella, renuncien a la direcció i cedeixen el pas a altres no contaminats de pactes contra natura que, com reconeix, van ofendre a la ciutadania amb una decisió que els va confondre.

Igual hauria de passar amb el PSOE de Catalunya. Imagino que valoraran si volen tornar a ser PSC o decideixen ser un apèndix del PSOE. A vegades fan riure. L’altre dia es publicava que Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant pre-candidat del PSOE, havia parlat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sobre el final de legislatura i temes fiscals. D’alguna manera es deixava entreveure que podia haver alguna sintonia entre CiU i el PSOE per acabar la legislatura. Tot i que uns hi altres van deixar clar que res de pacte estable, tothom podia entendre que algunes contrapartides podrien facilitar l’aprovació del pressupost espanyol per al 2012, que és el els interessa ara. Ràpidament tots els partits de l’oposició catalana, com una coral, van criticar la conversa, amb diferents arguments. Patètica la intervenció de Joaquim Nadal dient que això no implicava res, etc., etc. Com si tothom no sabés que els diputats socialistes estan a les ordres del que mani Madrid. Com el tàndem Rodriguez Zapatero – Pérez Rubalcaba diguin: “endavant el pressupost de la Generalitat”, s’hauran acabat els “no” de Montilla, Nadal i cia (no CiU).

Divendres mateix, però, Don Alfredo, el ciutadà Fouché espanyol, ja ha dit que el govern espanyol no pensa pagar enguany els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que deu a la Generalitat. I ha recordat que Catalunya ha de situar el seu dèficit a l’1,3% per al 2011 i que l’executiu espanyol no té pensat cap pacte fiscal, que s’han posicionat en contra i segueixen igual. Mentre Mas, per la seva banda, ja va dir dijous, a la XXVII Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, que condicionava el suport de CiU al Congrés amb l’objectiu de donar estabilitat política a partir de la pròxima legislatura a donar suport al pacte fiscal que necessita Catalunya per reduir el dèficit sistemàtic. Mas va avisar ahir que CiU col·laborarà amb Madrid si hi ha acord pel pacte fiscal, però sinó se’n distanciarà.

Clar que tampoc Mariano Rajoy està per historietes catalanes. Ja ha dit divendres, també a Sitges, en resposta al que va dir Artur Mas dijous, que ara cal centrar-se en reactivar l’economia i que escoltarà això del pacte fiscal però, més o menys, ja s’intueix que serà no. Intel·ligent idea si es té present que no ens deixen reactivar l’economia perquè ens prenen els diners i ni tan sols ens donen els que ens deuen.

A tot això tenim el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2011 incomplint l’objectiu del dèficit fixat unilateralment pel govern espanyol. Ja han sortit veus reclamant aquest acompliment, com la del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que ha demanat a les comunitats autònomes que prenguin decisions enèrgiques en la reducció de la despesa perquè l’estat espanyol pugui complir l’objectiu de reduir el dèficit públic al 6%. No ha mencionat Catalunya, però se l’entenia tot, i ha considerat inexcusable i molt greu que les autonomies no acompleixin els límits de dèficit fixats pel govern espanyol. Clar, un raonament exquisit: Espanya és un estat que respon davant la Unió Europea i a la Unió Europea li importa poc si hi ha un problema intern. O sigui sense parlar de fons de competitivitat i altres nimietats, això no interessa.

Jo, i suposo que vosaltres també, tinc bastant clar que el tàndem Artur Mas – Andreu Mas-Colell no cediran i veurem que passa. Com ja coneixeu, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va advertir dimarts a Catalunya i a altres comunitats que si no s’ajusten a l’objectiu de l’1,3% de dèficit al 2011 el seu ministeri aplicarà de manera estricta els mecanismes de control per evitar desviacions significatives i per assegurar que corregeixen el rumb. Andreu Mas-Colell ja va contestar assegurant que la Generalitat no demana perdó per haver fet uns pressupostos seriosos i racionals i que, si l’executiu central impedeix una futura emissió de bons catalans, seria una penalització al poble de Catalunya que haurà de pagar amb els seus impostos un tipus d’interès superior.

Com deia abans, no crec que Catalunya cedeixi. El problema és que si el govern espanyol busca una sortida després d’haver fet tantes declaracions l’haurà d’estendre a totes les comunitats autònomes i això no ho voldrà fer. Em temo que s’aprovaran els pressupostos amb dèficit i ja veurem quines decisions pren el govern espanyol.

Naturalment si jo estigués en el lloc d’Artur Mas, que per sort no hi estic, faria una campanya de màrqueting amb els millors especialistes, explicativa de la situació, per tot Catalunya. A hores d’ara el partit de Govern sap perfectament que no hi ha sortida sense poder recaptar els nostres impostos i també que en això no pot cedir. I no crec enganyar-me si crec que Madrid tampoc cedirà i que caldrà preparar la secessió. Per això dedicaria una part de la retallada, no vindrà de 0,001 punts del PIB a “il·lustrar” als catalans de la situació. Justificar que han hagut de treure el xec – nadó, les desgravacions per habitatge, etc. gràcies a què cal que paguem algunes connexions de l’AVE de dubtosa rendibilitat (bé més aviat amb garantia de dèficit), especialment quan tenim una línia Barcelona – València o Barcelona – Puigcerdà que fan fàstic. Crec que fer un quadre il·lustrant aquestes coses ajudaria.

No cal que ens desanimem, però, tenim als “indignats” que demanen circumscripció única i això sempre ajudaria a la nostra extinció com a país. Segur que ho heu llegit però tinc la necessitat compulsiva de citar el gran article al diari AVUI de Ferran Sáez Mateu. Indignats i espanyolíssims. Referint-se als Indignats diu: És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l’aire fent veure que es lluita contra l’invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Segurament per combatre això, absolutament imprescindible, cal una pedagogia nacional que mostri a tants ciutadans poc informats que la causa dels seus problemes no ve només d’una mala gestió, que no negaré, d’una banca depredadora, que no defenso, d’uns polítics incompetents, que n’hi ha, o d’una partitocràcia que arruïna la democràcia, que cal eliminar.

Cal regenerar el sistema, és urgent, però amb una total autonomia i competència catalana. Jo ara estic molt lluny. No comparteixo els estranys pactes que Reagrupament Independentista ha fet en les darreres eleccions municipals. No comparteixo res de tot això, però com sabeu vaig ser com a independent a la llista per Barcelona a les eleccions nacionals. Ho vaig fer, ho vàrem fer, perquè creiem que en el programa hi havia uns principis que anaven més enllà d’omplir-se la boca d’independència. Reprodueixo la Introducció del programa:

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col∙lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

No m’agrada mai emprar la paraula “radicalitat” però comparteixo completament la necessitat d’aquest radical canvi que porti a la regeneració política. Per això ens cal un moviment genuïnament català, que pensi en català, que senti en català i que ens porti a la llibertat.

Potser demà ens calgui “agrupar-nos” per aconseguir d’una vegada el nostre Estat català. No cec que s’esgoti la legislatura i potser comencem a pensar com fer-ho sense caure en aquelles estúpides discussions que ens ha portat a la dispersió.

Avui més que mai veig quan vàlid era el concepte de Suma Independència que no vàrem saber explicar prou bé.

Dijous l’anterior conseller d’Economia, el socialista Antoni Castells, va participar al Cercle d’Economia en un debat sobre la reactivació econòmica de Catalunya inclòs en el seminari internacional “Les petites nacions en un context de crisi. Buscant la sortida”, organitzat per la Fundació Catdem i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Antoni Castells, catedràtic de la UB, s’ha mantingut en silenci durant aquests mesos. Castells no ho va passar gens bé durant el darrer període del seu mandat. Em sembla que comptava amb molt poc suport dins del desgavell que era aquell Govern. Amb més o ments claredat intentava explicar que les coses no anaven bé i que calia adoptar determinades polítiques econòmiques. No va poder fer-hi res. Les directrius eren unes altres. L’herència ja s’ha vist. Jo crec que Castells va intentar comportar-se amb la màxima honradesa.

Tot i que el conec fa molts anys, jo no conec el pensament íntim de Toni Castells, però penso, més enllà del que deia la premsa, que tenia ganes de reforçar el que era i havia estat el PSC. No volia que fos l’apèndix del PSOE en el que s’ha convertit. Volia que s’adoptessin polítiques, sinó bel·ligerants si una mica més contundents amb el govern espanyol en tots els aspectes que tenen a veure amb l’autonomia del partit, el grup parlamentari i, especialment, volia una lleialtat institucional, que mai no va tenir en Rodríguez Zapatero. Castells es va convertir en un element díscol dins del PSC. Malgrat tot, va mantenir una exquisida elegància i no va dir el que imagino que li hauria agradat dir. Cal reconèixer-ho.

Com deia, s’ha mantingut en silenci, ha dit molt poc i ha hagut d’escoltar coses que ha dit Andreu Mas-Colell i que potser li hagués agradat dir o fer. Evidentment Castells no necessàriament comparteix el que fa o diu el Govern, ell pertany al socialisme. Amb tot, socialista, socialdemòcrata o liberal qualsevol persona intel·ligent sap que la situació econòmica és insostenible i que si no es fa alguna cosa la catàstrofe està garantida. Suposo que sabia que els “flower power” que l’acompanyaven al Govern no podien més que arruïnar el país.

Toni Castells ha defensat un ajust dràstic. No necessàriament coincidirà amb Andreu Mas-Colell en el medicament que cal donar al malalt però si amb el diagnòstic de la malaltia. Reconeguem que un bon diagnòstic és el 50% de la solució. No s’ha estat de demanar a la classe política coratge, altura de mires, generositat i complicitat per part de tots.

Interessant destacar com Castells s’ha referit a la posició que tindria, en PIB, Catalunya com a estat independent, tant m’és que digui el 12è com el 4t, és el concepte el que m’interessa destacar. També la demanda a la lleialtat o al compromís de l’Estat. Avís per a navegants.

Més encara, Castells li diu a Rodríguez Zapatero que tingui cura de l’economia de Catalunya, implícitament destaca que és motor de l’Estat. Si això és el PSC, benvingut a Catalunya. O millor,ben retornat. Tant de bo el proper congrés del PSOE de Catalunya es retorni un PSC independent. No són els meus, però això no vol dir que no reclami un parit socialista de Catalunya. Gràcies Toni Castells.

Igual que postulo que cal un Oriol Junqueras per liderar ERC i que Catalunya torni a tenir aquella ERC que ens recordi a l’Aví, ens cal un socialisme genèticament català.

No en volia parlar, però aprofitant l’avinentesa m’hi referiré. Avui hi ha hagut els aldarulls ben coneguts a la Plaça de Catalunya. Mentre anava en cotxe, al vespre, escoltava Catalunya Informació. Se m’ha remogut l’estómac escoltant com el comunicat de la portaveu dels Indignats era en espanyol. És deplorable veure com mig Catalunya s’ha tornat idiota fent un seguidisme de penaa veure si els aplaudeixen a Madrid. Com m’hagués agradat veure tota aquesta gent asseguda a la Plaça de Catalunya demanant la independència. Jo també hi hagués anat. La independència hagués eliminat la crisi.

No s’adonen aquests beneïts que Catalunya està com està per culpa de l’espoli? Què hi fa aquesta gent fent la rosca a moviments espanyols? No cal ser un premi Nobel ni tenir tres carreres per adonar-se que Catalunya pateix una crisi gravíssima per culpa de què som uns rucs que durant anys no hem estat capaços de plantar cara i dir: Senyors, adéu-siau.

Quan veig tantes energies perdudes per una batalla que no és la nostra m’adono que tenim una gran feina per davant. Veure tanta gent lluitadora, tants joves estudiants reivindicant el mateix que els de la “madrilenya plaça del Sol”: una circumscripció única que permeti que el vot s’allunyi del votant i que s’esborri la personalitat de Catalunya és quan dic: Catalunya estàs malalta, els teus fills desvarien.

Quina pena veure que tanta gent ha perdut la dignitat i espera que els problemes els resolguin a Madrid. On és l’esperit català? Si us plau, independència ja. No fem més el ruc.

Jo no hi era, i per tant no vaig poder xiular ningú, però avui he llegit que la inefable Honorable senyora de Gispert s’ha mostrat ofesa per les xiulades que alguns dels senyors diputats al Parlament de Catalunya van rebre a la seva sortida durant l’acampada per la independència. Sembla ser que aquesta senyora al·legava que els tres diputats de SCI esperonaven els xiulets informant als espectadors a la sortida triomfal dels senyors diputats de quin partit eren cada un d’ells. Dona, si va ser així, només els faltaria un micròfon per fer de speeker com quan ho fan els jugadors de futbol al camp o els de basket a la pista. Em sap greu haver-m’ho perdut!.

El senyor Iceta, inefable també, va abundar en l’opinió preguntant-se si el “delicte” de coaccions encara existeix; sembla que els hi voldria aplicar als diputats de SCI. És clar, quan la opinió ve d’un mateix és llibertat d’opinió, quan ve dels contraris és delicte, o quan menys sospitós de constituir-ho, o en la menor de les possibilitats de falta. Es veu que això de la llibertat d’opinió depèn d’on vingui la crítica i serveix per un mateix però no pels demés, oi senyor Iceta? Oi senyora de Gispert? I perquè en comptes de aplicar-los-hi una sanció econòmica o denunciar-los per un delicte de faltes no els posem directament a la presó i així deixen d’emprenyar? Ara ja no n’hi ha prou amb les desqualificacions ni els insults: que si son tots plegats uns freekes que si patatim que si patatam, tot plegat adornat amb uns somrisos commiseratius. Ep! Ara al “tanto” amb acusar de frekisme als “nous indepes” oi senyora fada de Gispert? Oi que tindrem “cuidado” en això a partir d’ara? i el senyor de ciudadanos l’Albert Rivera també es clar. No seria bonica l’escena del sofà entre una fada i un jove nu? Segurament ompliríem el teatre, però es clar els freekes son els que fan una “sentada reivindicativa” davant del Parlament.

Doncs no, ara ja no n’hi ha prou amb el dit en l’anterior punt, ara cal ensenyar-los-hi el “garrot” pels nens entremaliats, i com se diu a això? Coacció? Ah no! Que me’n descuidava! No pot ser coactiu tot allò que prové dels pares de la pàtria, això si, dels “homologats”, dels bons, dels “de sempre”.

Recordem que el passat onze de setembre el govern del tripartit ja va impedir que el public accedís lliurement a les rodalies del monument de Rafael de Casanovas durant la cerimònia d’ofrenes dels principals partits “homologats” per impedir la lliure expressió de la gent allà congregada, una lliure expressió que podrem estar-hi d’acord o no, però que com va dir aquell: “Jo no comparteixo en absolut les seves idees però em deixaria matar perquè vostè les pogués exposar” doncs es veu que als nostres “pares de la pàtria homologats” no cal matar-los perquè no comparteixin aquesta dita tan sols amb xiular-los ja n’hi ha prou! I a demés es dona el cas excepcional que en això hi coincideixen tots! Els de l’ex tripartit, els de la ex oposició, els ex no homologats i ara si homologats (doncs sembla que ara aquests ja no son considerants un “perill” per l’estatus quo. Oi senyora de Gispert?). Tots! En defensa de les bones maneres i les elegants formes, en allò que a ells els toca, es clar. Perquè quan parlem de la defensa de les idees dels altres no fan pas el mateix oi senyor Iceta? Oi senyor Ferràn? Vostès no xiulen ningú però escupen gripaus per la boca quan es parla de “nacionalisme i nacionalistes”, catalans això si!, fins i tot a vostè senyor Ferràn ningú li va lligar la boca quan va parlar i escriure que calia arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i CatRadio i fins i tot va personalitzar parlant de “gurus mediatics” segurament no es referiria al senyor Cuni oi que no? A vostès tot se’ls permet, vostès son els únics  “gurus polítics” del nostre país, pobre país amb gurus com vostès! Fins ara ens podien dir que això era degut a que havien passat pel sedas del referendo popular, però ara ja no ens ho podran dir perquè aquests que tant critiquen també ho han fet i, es clar, no els agrada el que se senten, quina gosadia!! No els agrada el que els hi posin les vergonyes a l’aire: Que s’han cregut aquests! No els agrada que denunciïn allò que tants anys han estat callant.

Aquesta democràcia que durant els últims trenta-cinc anys han estat construint és una democràcia on els partits polítics i els grups econòmics manen i controlen qui es presenta o no, qui te possibilitats de sortir i qui no, i si no interessen se’ls tanca l’aixeta política o se’ls tanca la econòmica. On uns partits fan competència deslleial en vers d’altres, doncs uns poden accedir no tan sols a crèdits bancaris que d’altres no poden sinó inclús a la condonació dels deutes que aquests crèdits han generat, mentre d’altres han de pagar-s’ho tot de la seva butxaca i curiosament aquests son els més criticats pels primers i per alguns medis subvencionadíssims, a això no se li diu competència deslleial? Com se li diu sinó?.

Aquesta democràcia ecspanyola que subvenciona extraordinàriament als polítics de la “perifèria” (quina casualitat la perifèria que és on es dona el grau mes alt de incomoditat amb el centralisme) potser per aconseguir la seva fidelitat en cas d’arribar a les “últimes conseqüències”?. Aquesta democràcia que fa mans i mànigues per impedir les llistes obertes i així no es pugui desmuntar aquest “artefacte”. Aquesta democràcia que impedeix la lliure expressió del poble amb referèndums que no “interessen políticament” al·legant que “no hi caben a la constitució” o que “no hi tenim competències” i quan es fa de manera que no es poden amagar en excuses de mal pagador, senzillament diuen que “ara no toca” i no tan sols no toca que voti el poble, sinó que tampoc toca ni tan sols el debatre-ho en el Parlament de joguina que ens han donat vostès amb aquesta democràcia que no és res més que : Una democràcia de fireta!!

Visca la Pàtria

Estelada

Sóc nacionalista i nacionalista català, no me n’amago. Ho sóc perquè sé i tinc el sentiment de pertànyer a un grup que conforma una nació. Ja sigui aquesta tal com la defineix l’enciclopèdia catalana o la real acadèmia espanyola, tant me fa.

Sóc nacionalista per obligació. Perquè quan hom té la consciència de pertànyer a una nació i aquesta careig d’estat, el mínim que han de fer els seus membres és aconseguir tenir-lo. Si després aquest estat s’uneix o és federa amb altres estats en pla d’igualtat o no, o vol anar per lliure, això ja és un altre tema i que cada estat té dret a decidir. Inclús un cop decidit no té perquè ser una condemna perpètua pels segles dels segles, ni de generació rere generació. Si als que seguim aquest procés dins d’aquest esquema ens titllen de nacionalistes, ho dono per bo. Llegir-ne més »

La setmana acaba sense una de les distraccions més desitjades, deu ser cosa de que el dia 15 és el divendres de dolors. Ens hem quedat sense el còmic setmanal de Josep Antoni Duran i Lleida que només desitja bona setmana Santa i bona Pasqua. Què hi farem!

De totes maneres ens ha compensat rebre una bona notícia. El matí de divendres, no tot són dolors, hem pogut llegir: Vila d’Abadal aposta per retirar Duran i sobiranitzar Unió. No he pogut llegir més que el resum perquè no he comprat el diari ARA però em sembla suficient.

L’alcalde de Vic i diputat d’Unió, Josep Maria Vila d’Abadal, diu que el líder del seu partit, Josep Antoni Duran i Lleida, s’equivoca quan exagera el seu antiindependentisme pensant en els seus amics de Madrid. Alhora, ha expressat que el líder democristià hauria de deixar pas a una nova direcció, ja que si una persona porta 30 anys al capdavant d’un partit va en contra del pluralisme.

Suficient, no? No ho diu un qualsevol, un militant poc influent, ho diu Vila d’Abadal. A més posa el dit a la nafra indicant quines són les prioritats del “líder” democristià: els seus amics de Madrid. La defensa dels interessos reals de Catalunya sembla que no són sempre la prioritat. Si ho són, no ho notem.

Sense exagerar, a mi m’agrada sempre veure el cantó positiu de les coses. Nosaltres podem mirar els fets de dues maneres. Una és la foto fixa. L’altra la seqüència d’imatges. La foto fixa normalment ens permet analitzar els detalls, veure petits matisos del moment concret, però la seqüència d’imatges ens dóna una perspectiva sobre l’evolució i ens pot fer treure conclusions sobre la tendència. No podem mai prescindir de la foto fixa, si la tenim, però mai no ens donarà l’oportunitat de panificar ni de fer una anàlisi estratègica.

Podríem agafar un parell d’instantànies. El 28 de novembre i el 13 d’abril. Les dues ens indicarien que l’independetisme està molt malament. Si ara agafem una altra instantània, la del 10 de juliol, podríem dir que estem a tocar d ela independència. Nogensmenys, les dues visions són totalment errònies. Si mirem la transformació política de la societat en els darrers tres anys, per posar un punt de referència, ens adonarem que la possibilitat d’aconseguir la independència és ara molt més evident i que aquesta independència és volguda per més gent, però al mateix temps que els polítics a temps complet no la tenen prou assumida o no la tenen coma principal prioritat.

Si fem ara una anàlisi similar però fixant-nos només en els grups polítics del Govern ens adonarem que el discurs de CDC d’avui és molt diferent del de fa no massa temps. Em direu que està lluny del que voldríem els independentistes descarats, sí, efectivament, però estem ara més a prop que abans.

Si ens fixem ara en UDC veurem també una evolució notable. Malgrat un president del comitè de govern que es declara contrari a la independència per raons alienígenes, les declaracions dels seus militants, de presència pública o no, són “agosaradament” independentistes.

Agafant dues persones d’edat. Jordi Pujol i Agustí Bassols. Amb matisos i moments diferents però veuen inviable Catalunya formant part d’Espanya.

Podríeu dir que a aquest pas no hi arribarem mai. Doncs vés a saber. Jo particularment crec que caminant amb la mateixa acceleració estem molt a prop. De totes formes no tinc en compte una variable. En els últims dos cents metres els defensor de la “unitat de la pàtria”, interns i externs, ens intentaran fer caure i ens frenaran. Tots els poders reals es posaran en contra nostre. Em de ser llestos com els jugadors de l’USAP i saber fintar de forma que els sobrepassem. Alguna vegada caurem, és natural, però si ens aixequem i seguim corrents hi arribarem. Els entrebancs ens entretindran una mica però hi arribarem.

Haurem de ser intel·ligents i fer que la societat cada vegada estigui més al nostre costat. Això, entre altres coses, vol dir saber fugir de la frivolitat (i 2) i del friquisme. És evident que hi ha moltes fórmules per defensar la independència, però fer un numeret cada dos dies no és la forma que a mi m’agrada.

La major part de la societat està a prop de la “normal”, en el sentit estadístic de la paraula, i rebutja els extrems, un o altre. Sembla lògic que l’acció independentista, sense menystenir cap extrem, ha de tendir a la normalitat. Quan la fotografia és la dels extrems fem més mal que bé perquè allunyem a la majoria de la gent. Només alguns surten a la fotografia. No sé si això és el que convé al nostre país. Personalment em sento molt lluny de tot això.

Per sort aviat, el dia 30 d’abril, hi haurà la Conferència Nacional per la Independència. Confio que serveixi per donar un altre impuls al nostre moviment. Si no ho heu fet, apunteu-vos.

Què comenci bé aquesta setmana Santa i que la gaudiu.

Preliminar.

Si parlem de “imperatiu categòric” cal potser d’entrada fer referència a en Immanuel Kant.

Si en l’antic règim determinista del “rusc” la conducte i les relacions socials estaven articulades en la “lleialtat” que es corresponia en cada cas amb el estament immediatament superior, com si d’una cadena de comandament militar es tractés, ara, de resultes de la protesta del “empirisme” i de la posada en marxa de la reforma de la “Il·lustració”, el nou ordre organitzatiu fonamentat en el contracta social entre iguals necessitava un nou patró de conducta que respongués a un capteniment ètic i moral.  I aquí és justament on en Kant intenta formular aquest nou patró incondicionat de conducta amb pretensions de validesa universal que ell anomena “imperatiu categòric”. Ho formula i reformula un munt de vegades, però el motiu gira al entorn de “obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals”.

 Bé, en Kant ens mostra el “imperatiu categòric” com a un patró de conducta, però aquest mateix terme és pot aplicar més enllà de la conducta i pot pretendre definir la “realitat”. Per exemple.”el temps és unidireccional”.

 Aquest ús instrumental del “imperatiu categòric” ha estat empleat pel Poder de bon antuvi. Així per exemple “La Pax Romana” determinava com a un “imperatiu categòric” que amb anterioritat cap “pau” havia estat tan justa, permanent i estable ja que cap havia estat erigida des de “La Lex”. El dictador Franco va erigir-ne un en declara: “España unidad de destino en lo Universal”.

 La Constitució del 78 pretén assolir aquest estatus, però en realitat és un contracte falsari per què contempla un contracte entre individus, jacobí, assumint potser aquell anterior “imperatiu categòric” que ens feia una “unitat de destí” negligint malintencionadament el Fet que el Poble Català som una Nació.

 Els exemples serien inabastables i bastin aquests com a exemple. Em de veure però, que tot i la imposició d’aquests imperatius, els éssers humans no ens hi resignem, i sí som capaços de investigar possibilitats quàntiques per a revertir la unidirecionalitat del temps, els catalans tampoc hem acceptat mai tot aquest reguitzell de “imperatius categòrics” fal·laços amb pretensions deterministes.

 Certament amb la dominació dels pobles aris sobre els pobles riberencs es va instaurar la mirada platònica que ha dinamitzat bona part de la Història amb ideals plantejats com a “imperatius categòrics” pel Poder. Tant el “cristianisme” ari com el islam semita son formulacions d’aquest tenor. Tant l’u com l’altre erigeixen una “veritat revelada” com a “imperatiu categòric”. Tot l’antic règim aristocràtic està fonamentat en un “imperatiu categòric”, tot ens ve determinat i els que tenen la sang blava son els escollits. També una de les branques del “empirisme” derivà, tot i que la seva veritat no és revelada, en un “imperatiu categòric”, “la realització de la felicitat humana passa indefectiblement per a l’assumpció de la Igualtat”.

   La Independència de Catalunya.

 Després de que en els darrers anys el Poble Català s’ha anat desvetllant del somni de “autogovern” dins de la Espanya Plural, després d’un llarg procés en que el Poble Català ha anat comprenent que la seva realitat no es correspon amb cap d’aquests imperatius categòrics que durant tant de temps els ha tingut entretinguts i subjugats. Després de la extraordinària manifestació a Brussel·les, després de la extraordinària manifestació del 10J a Barcelona, després de les “consultes” i un llarguíssim etc d’actes en reclamació del reconeixement de que SOM subjecte polític de Dret, ara, després de les últimes eleccions al Parlament, ens demanen a on som?, que ha passat? Perquè gaire bé res ha canviat?, perquè hem fracassat?, o si és vol, perquè no hem assolit una victòria clamorosa?.

 Des de un punt de vista, el que ha canviat és que ara som molts, i més cada dia, els que subscrivim que “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, que vol dir que efectivament SOM una Nació, però aquesta formulació novament apuntalada majoritàriament pel Poble Català no te efecte, i no te efecte perquè el que preval encara son els “imperatius categòrics” apuntalats per a l’establishment polític de Catalunya. Termes com ara “cohesió social”, “un sol poble”, Catalunya serà això o lo altre o no serà” etc, som formulacions amb pretensions de imperatius categòrics que prevalen per damunt la nostre formulació, “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, i mentre això sigui així ho tenim cru.

  Quan analitzem “que” ha estat el procés independentista en els darrers dos anys, no ens adonem, o no volem adonar-nos, que el que han fet els nostres líders sobrevinguts ha estat justament llençar i erigir imperatius categòrics fal·laços.

 Carretero i els seus, deien que havia de ser una “coalició de persones”, o res!. Quina poca visió. Molts els varem voler advertir, debades. Laporta, ha lluitat i lluita per a fer valdre el seu propi imperatiu categòric, “la Unitat està allà on jo soc”. SI,el mateix, “diluïu-vos i veniu a les primàries per equips”.

 Personalment, tot això em causa tristor. L’assemblea, que hauria de ser un invent zokràtic, per tal d’alliberar i posar en valor la “informació”, ha perdut tota genialitat a casa nostra, bressol, com tots els Pobles riberencs, de la democràcia deliberativa. Veure actuar els nostres líders a cop de imperatiu categòric platònic, negligint el que hauria de ser una premissa apuntalada per a tots sense fissures, SOM una Nació, és una visió que no es veu sovint compartida.

 El comportament dels nostres lideratges no ha ajudat gens a erigir La Nació com a relat susceptible de generar actituds superadores dels imperatius categòrics que apuntalen el regionalisme polític a Catalunya.

  Si pareu atenció, veureu, potser, que tots els meus discursos del “ramat”, de “La Nació”, de “zokràtic i platònic” i alguns altres que ara no recordo, fan de fet referència a la necessitat de bastir una llera on el cabal Nacional transiti sense haver-se d’empassar rodes de molí en forma de imperatius categòrics bastits per a interessos aliens sovint espuris. Potser la Conferència Nacional per al Estat Català, finalment ens ajudi a reconduir tanta pocasolta i disbauxa, tant de bo.

Catalans, ara Catalunya!!!!

En primer lloc, desitjar-li al bon amic Joan P. que es recuperi de la grip furibunda que el té amarrat al llit i amb el cap com un timbal, segons m’ha explicat fa uns moments.

Seré breu.

El ritme vertiginós al que es succeeixen els esdeveniments de la política de casa nostra fan quasi impossible preparar comentaris amb més de 24 hores d’anticipació.

Es respira una sensació de cansament cada vegada més preocupant en el mon independentista fins l’extrem de que hi ha qui llança la tovallola “definitivament”. No em refereixo als que es donen da baixa de la seva formació política, associació o plataforma. Em refereixo als que estan dient “prou , s’ha acabat, plego absolutament”.

Confesso que a mi tampoc em queda gaire corda vistes les diferents ofertes. N’hi ha alguna de sòlida? Es poden establir criteris mínims per fer la tria?

De moment, crec que hi han dos criteris absolutament necessaris (tot i que no son suficients).

El primer, evident, que postulin amb rotunditat objectiu primordial: la declaració d’independència.

El segon, que fixin el termini per fer aquesta declaració. És impossible ni tan sols aproximar un full de ruta si no hi ha una data. El fet de concretar-la obliga a mesurar les possibilitats reals i l’esforç necessari i permet avaluar el progrés, per no caure en la desesperació.

Resumint: si algú vol el meu vot em tindrà que dir quan proclamarà la independència. Me’ls creuré si veig viable la data. En cas contrari, m’estalviaré entrar en la lletra petita del seu programa.

L’altre dia en Mas va fer un discurs, com tants d’altres, “dejà vû”, en la inauguració de les quatre columnes restituïdes  de Puig i Cadafalch,  per cert, no puc menys que agrair-li al veritable dinamitzador d’aquesta proesa, ara que tothom s’apunta al carro, i és que el mèrit i la iniciativa son d’en Jordi Salat autor del bloc Vernacle, artífex marginat d’aquesta restitució.

 La qüestió és que en Mas va fer un discurs d’aquells típics, que volen encoratjar la gent, glosant la capacitat dels catalans de sortir-nos-en de totes. Bé, com insinuava més amunt, el veritable artífex ha hagut de passar penes i treballs per que li fessin cas. Les administracions no estan per a “milongues” que no interessen a la gent, això sí, una vegada encarrilada la decisió ningú en vol quedar al marge.

 Aquesta vegada ens ha anat ben just, sospito, i potser seria hora d’anar implementant altres discursos, no fos cas que a no gaire trigar al “rapsode” li passés com a aquell del acudit que deia que tothom anava en contra direcció. Perquè si el Poble Català no agafa l’arjau amb determinació i comença a menar el seu Futur seguint el seu propi senderi potser ben aviat no en quedarà. La poesia no ens salvarà.

 De moment els catalans de mà de CiU només fem poesia, com varem fer de mà del Tripartit.

Som una Nació poètica, que no tenim Poder per a decidir res que importi realment, això sí, tenim un Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per a què tot vagi d’acord amb “orden establecido”, tenim uns organismes nacionals de luxe, luxuriosos, amb uns funcionaris que mengen nèctar i ambrosia. Algun dia us explicaré el que s’hi cou i com s’ho fan anar per allà.

Amb tot però, tenim un corpus de gent que es creuen importants i que es creuen també que fan feina, un corpus de gent alimentada a cos de rei per a no fer res de res. Gent que se salta les normes legals, fent la vista grossa, i que tenen el morro d’instruir a d’altres en les doctrines jurisprudents, gent que okupa càtedra, que viuen d’un estatus quod que els paga per a no fer res de res, res de profit per a Catalunya. Som una Nació de poetes a sou dels que tallen el bacallà, dels que exerceixen el Poder, dels que validen amb tota cura al “pueblo español” com a subjecte de Dret de la Nación Española.

Tots tenen discursos ad hoc, llestos per a la ocasió. Sí, avui estic emprenyat, sí, emprenyat de veure com el Poble català dia sí dia també esmerça esforços, cada dia n’ha d’esmerçar més, per tal de sobreviure mentre aquesta estirp d’alts funcionaris viuen fent poesia barata sota el “mecenat” del nostre botxí.

  Els veritables poetes sovint hem de fer jornades llarguíssimes per a sou minsos sota la batuta d’empreses que se salten les normatives legals tant com poden, impunement.

La putrefacció a Catalunya comença a fer un ferum insuportable, que la poesia barata dels “establishment” pretén tapar com una colònia d’aquelles que els posen als vellets que van amb bolques per a dissimular el flaire a pixum.

Poesia narcotitzant. Aquest és l’únic Poder veritable que aquesta casta exerceixen, i és per aquesta feina que se’ls paga.

Poesia katifa que amaga un munt de merda.

Catalunya regenerat!!!! O mor!!!!

Bona nit i bona sort.

Alberto Rivera.

Fa dos setmanes parlava d’una primera part, deixant entreveure que com a mínim hi hauria una segona. En aquella ocasió vaig començar a parlar d’un partit polític en particular, als que no els hi penso riure cap gracieta, perquè darrere de l’aparença de bona voluntat, de coherència política i de recerca de reivindicacions que podrien semblar justes, s’hi amaga una perversa intenció de dividir, d’enfrontar a una societat que fins ara no ha tingut cap problema.

Faig referència explícita al partit C’s i molt en especial als seus líders Alberto Rivera Díaz i Jorge Cañas Pérez, autèntics llops amb pell de xai.

Vull analitzar només tres minuts de discurs de l’Alberto (per veure la seva tirallonga feu clic aquí), per posar de manifest, com amb un espai tan breu temps, és capaç de manipular i tergiversar la realitat. D’injectar el seu verí en una societat fins ara exemple de convivència. Tota una classe de retòrica en tres minuts i escaig.

Abans d’intoxicar a l’audiència amb la seva arenga, fa una declaració de principis per guanyar autoritat. És presenta com un amant de la llei i la justícia. Que ningú dubti, que el què seguidament proposarà, estigui fora de la llei i sigui poc democràtic i ho adorna amb una sentència que el faci aparentar com un profund pensador, “No hi ha democràcia sense llei i llei sense democràcia“. Ja li he sentit dir-ho més d’una vegada i que a mi em fa molta gràcia, perquè em recorda aquell joc de paraules que fèiem de petits amb “no és el mateix“, amb frases una mica pujadetes de to o escatològiques i que tant ens feien riure.

Però bromes a part, ja ens ha plantificant la primera fal·làcia. Parteix d’un primer axioma, que podria tenir certa versemblança, per fer-nos colar el segon. Només cal fer una ullada al segon axioma, “i llei sense democràcia“, per veure que és més fals que un duro sevillà. Aquest senyor encara no s’assabentat que els estat antidemocràtics també s’auto-anomenen “estats de dret”, tenen acords amb altres estats plenament vàlids, són dictadures on també hi ha lleis, i parlaments nombrats a dit que les aproven i jutges i policies que les fan complir, inclús en n’hi ha de justes.

Segueix amb un batibull de paraules per instaurar en la ment de l’oient, que la llei està per damunt de la democràcia, i per a que coli anomena els drets humans. Per suposat que els drets humans estan per damunt de la democràcia, faltaria més! Per molt que la majoria d’una societat votes a favor de la tortura dels presos, això moralment no seria acceptable. Però i la llei i la constitució, haurien d’estar per damunt de la democràcia? A partir que pot haver-hi lleis que vagin en contra dels drets humans, queda clar que no té per que estar la llei per damunt de la democràcia. I en quan a les constitucions no deixen de ser un conjunt de lleis, i si a sobre en una constitució consta que el màxim poder emana del poble, ja som al cap del carrer.

Un cop tramada la primera fal·làcia llença el primer atac. Iguala una voluntat pacífica i democràtica que busca el recolzament de la majoria d’un territori, a la d’un il·luminat militar, que amb l’us de la força, vol imposar la seva voluntat a tot un territori en el que probablement ni tan sols hi anirà a viure mai. Però no en té prou, ha de parlar dels Balcans, per introduir el fantasma de la por, de la por a les guerres civils, o de revolucions armades com la de Castro, una amenaça poc velada i clara.

Amb que faríem aquesta guerra civil, a cops de roc? I contra què o qui? Contra tancs, contra veïns demòcrates, amants de les aliances de civilitzacions? Què no sap aquest senyor que en aquest país no es pot moure un tanc sense la prèvia autorització de l’Otan? No sap que els catalans i fins i tot els que són independentistes, som membres de l’UE i de l’Otan de ple dret, i que ningú ens pot esclafar sense que això tingui greus conseqüències?

Seguit nombra Kosovo, què tindrà a veure el Kosovo amb Catalunya, què vol dir amb si el nostre model és el Kosovo? Si a el que fa referència, és a la “declaració unilateral d’independència” des d’un parlament democràtic, sense cap tipus de vergonya li diré clara i rotundament que SÍ, el model en aquest sentit, per casualitat o no, és igual al del Kosovo. Prou bé que els hi ha anat, quan de manera pacífica han aconseguit que un tribunal internacional ha fallat al seu favor. I tot sense ser ni membres de l’UE ni de la OTAN. El país dominador no ha tingut nassos d’esclafar-los, i no per falta de ganes, sinó per les conseqüències que se’n podrien derivar. Pel demés, res a veure amb Kosovo, res més lluny.

Deixant a part, que ens compara amb malalts o descervellats, ve a concloure que ningú és pot presentar a unes eleccions fen una proposta anticonstitucional en el seu programa i que per fer un canvi a la constitució  hi ha el seu curs legal o manera de fer-ho. Com es menja tot això? Un s’ha de presentar sense anunciar-ho en el seu programa electoral, i després a traïció proposar-ho? I tots aquest que volen canviar les regles de joc, per a que els partits nacionalistes no tinguin tant pes, i quedi més reforçat el bipartidisme, podran anunciar-ho clarament als seus programes electorals, o ho hauran de fer d’amagatotis? Això segur que ho recolzarien.

Resumint, d’aquí a una llei de partits feta a mida, que ens deixi fora de la legalitat, només hi ha un pas. I això a on ens portaria? A que l’única opció fos la violenta, la que molt probablement busquen.

Alguna cosa a canviat, encara no fa dos anys, aquests senyors parlaven de l’independentisme menystenint-lo. Deien que només era el 15 o 18% de la població com a molt. Per tant, podien jugar a la democràcia amb ells, inclús ser generosos que no els hi suposava cap perill. Sempre i quan no hi hagués pel mig cap referèndum d’autodeterminació, perquè quan a la gent se’ls hi posa tan fàcil com depositar una papereta en una urna, mai se sap com pot acabar. En pic han vist pujar el percentatge d’independentistes com l’escuma, han de posar-hi fre com sigui.

Tot aquest us de la fal·làcia en la seva retòrica, seria poc eficient sense parlar amb tanta rapidesa. La clau està a no donar temps a l’oïdor a pensar. Afortunadament existeixen medis de gravació com els vídeos, que ens permeten repetir i analitzar curosament a tots aquests reis d’una aparent bona oratòria, amb molt males intencions.

Un cop feta una petita ullada d’alguna de les seves males arts, deixo per més endavant el endinsar-me en els dos temes principals i dels que gràcies amb ells tenen vida parlamentaria, el de la llengua i la identitat. Així com l’us abusiu de la “Fal·làcia ad populum“, que ja cansa.

Només recordar, que les llengües com el mateix llatí i d’altres no van desaparèixer per falta de coneixement ni per poc cultes, ans el contrari, sinó per la falta d’us en la vida quotidiana. Tot aquest ridícul orgull que tan insistentment branden els dels de ciutadans, com últimament els del PP, en parlar en castellà en el Parlament i en els pocs medis de comunicació catalans, com si no n’hagués de castellans, suposa tota una bufeta a la supervivència de la nostra llengua i de la que també diuen que és seva. Potser ve d’aquí aquella maleïda frase tan espanyola, “la maté porqué era mia”.

De moment, que l’últim apagui el llum!

Els darrers esdeveniments m’han fet canviar el que tenia previst.

La notícia que comença haver-hi reunions i contactes per parlar d’una possible coalició independentista, al menys pel que fa a l’ajuntament de Barcelona, entre diverses forces independentistes, i el fet que hi participi Reagrupament m’ha sobtat. Vam entrar en temps de vacances amb la idea que no aniríem a les eleccions municipals com a partit (RI), només continuaríem sent una associació, i n’hem sortit en mig de la sempiterna cançó de les provables coalicions.

Havia entès que com a molt es donaria suport a tots aquells reagrupats, que veiessin viable fer alguna candidatura a l’alcaldia de la seva població o si algú o alguns volien formar part de la candidatura d’un altre partit, i poder fer-ho sota la seva condició de reagrupats.

Caldrà veure doncs en quin grau d’implicació intervendrà Reagrupament, si com RI i volent col·locar algú a les llistes, o simplement com observador per si és oportú donar-hi suport.

Em xoca també, perquè veus molt autoritzades no aconsellaven anar per aquesta línia i que el discurs independentista no passava per la “disputa parcial” dels municipis, sinó per la “disputa total” de la nació. Per dir-ho d’un altra manera que aquest no seria el seu terreny.

El que no tinc clar, és si em sobta gratament o no. En un principi sí, perquè dir-li amb algú com jo i en les meves condicions, la lluita continuarà al 2.014 se’n fa molt coll amunt, i necessito fer alguna cosa, sentir-me útil, ni que sigui el “tonto útil” o un d’ells, dels que algú en traurà profit. Com dèiem en la joventut, “que em va la marxa”.

A la meva edat he començat a entendre que arribar a Ítaca és l’objectiu, però el que importa és gaudir del viatge. Segur que per això el desitgen llarg i ple de coneixences.

També em satisfà, deixant de banda, el fet històric per tots conegut, que el president Macià va declarar la república catalana, després del triomf del seu partit en unes eleccions municipals, perquè trobo que és el lloc ideal per posar en marxa la tan anomenada “renovació democràtica”, segona part del discurs de l’independentisme a les eleccions al Parlament, i que al meu parer sempre vaig dir que sobrava, perquè era totalment incongruent en voler transformar unes eleccions normals al Parlament, en l’autèntic plebiscit què l’estat espanyol sempre ens ha negat i ens negarà. Però aquest és un tema del qual un altre dia em podem parlar.

Si l’element principal de la renovació democràtica és la política de proximitat, quina política més propera hi ha que la municipal.

Quina millor oportunitat, per poder distribuir les diferents poblacions de certa entitat, pel seu nombre d’habitants, en districtes a on cada un dels candidats a la regidoria se’l faci seu, que l’organitzi al seu gust dins les seves possibilitats. Que formi un petit nucli de voluntaris que l’ajudin a convocar mitjançant el boca a orella, repartiment de tríptics o cartells a els establiments de la barriada o barris del seu districte a la ciutadania a una primera reunió a on explicar la seva política de proximitat i el seu compromís de quatre anys en ella. Surtin o no elegits, tant ell com algun altre membre del seu partit.

Quin millor lloc, a on trobar els primers voluntaris, siguin o no del partit, millor que no, disposats a donar unes hores setmanals a recollir les demandes i queixes de la població, distribuir-les en diferents sectors, com podrien ser, un el relacionat en la manca o fallida de serveis bàsics, com aigua, llum, recollida de la brossa, un altre en els temes del benestar i ajudes socials, un altre en la relació amb l’administració, permisos, sancions.

Compromesos anar als plens municipals, assabentar-se del que és fa, participar-hi tant com els deixin, exposar tot el que se’ls hi ha encomanat per part de la ciutadania als caps de districte, hagin o no sortit elegits, estiguin al govern o a l’oposició del municipi.

Que esbrinin qui fa tal o qual servei per l’ajuntament, si el fa bé i al preu ajustat. Si empreses de la competència han tingut l’oportunitat o estarien disposades a fer el mateix a menys preu o fer-ho millor pel mateix.

Que no considerin la corrupció com un afer normal, contra la qual no si pot fer res, la ronya si no la fregues no surt i se acumula.

Que es comprometin a denunciar aquestes pràctiques tant com puguin, a nivell local, comarcal, provincial o nacional i que denuncien a aquells informadors que és neguin a fer-ho públic. Tota la porqueria ha de surar.

Que busquin la complicitat o recolzament d’entitats o associacions ja existents, des d’una de botiguers a una colla sardanista, tant m’he fa! La xarxa i l’estructura és el que ens farà forts. Els rivals ho tenen tot, el diners els mitjans de comunicació, tot. El seu sistema només té un punt dèbil, un únic taló d’Aquil·les, el vot, el vot de la gent, i si aconseguim a la gent?

Avui allò que no és veu, el que no surt als mitjans no existeix. Fem de la carència virtut, a manca de diners, imaginació. Per exemple entreu en un proces de primaries entre Esquerra i SCI, ni que no faci falta o sigui només una pantomima. Només que surtin als medis la meitat que ho estan fen l’Hereu o la Tura, ja em donaria per satisfet.

Si mirem els resultats del 28N, una gran coalició podria aconseguir alguns ajuntaments i ser la segona força en altres. Però de moment deixem-ho, no vull somiar més!

No vull allargar-me en aquest tema, perquè no és a mi a qui pertoca fer-ho.

I per acabar, per què no em podria venir de gust, que les dos formacions a les que estic afiliat Rcat, i SCI és presentin a les municipals en una possible gran coalició independentista amb altres grups independentistes? Per dir-ho breument, precisament per això. No en que ho facin en coalició, sinó en que comencin a marejar la perdiu, a embarcar-nos a tots, en un projecte que ja han demostrat que no saben portar endavant i ens tornin a portar a les lluites caïnites a les quals ens tenen acostumats.

Senyors! Si no n’estan segurs o no en saben més, si no són prou generosos ni estan disposats a ser-ho, quedin-se a casa. Nosaltres no parem de créixer i algun dia trobarem algú amb la mira ben alta que ens portarà al cim. O senzillament callin, facin el que hagin de fer, i parlin quan tot estigui fet i ben lligat.

Aquest cop, l’últim que no apagui el llum, que encara queda molt per veure.

Pàtria, aquí em te’ns!

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!