Finalment en Ridao ja ha “destapat” la seva opció política dins Esquerra i amb el noms de les “patums esguerranes” que el recolzen: els ex consellers Jordi Ausàs i Josep Bargalló, l’actual diputat a los Madriles: l’ínclit Joan Tardà, el mascle alpha de l’independentisme de pluja fina i marxa enrere, i el super portaveu Ignasi Llorente. Manoi! Tot un equipàs! El podríem anomenar “mes del mateix per si no en teníem prou” o “si no vols brou aquí te’n porto dues tasses”. En Ridao inassequible al desànim presenta la seva “innovadora” formula per reactivar Esquerra: Una Esquerra lluny de fronts patriòtics unitaris i independentismes minoritaris, la gran CiU de les esquerres catalanetes que deixaria el projecte del “visionari” Carod a l’extremisme nacionalista, comme il faut, segons ell.

En Ridao s’oblida però d’una cosa, que el seu projecte ja te un nom i un partit que l’encarna, i tot s’ha de dir, amb persones prou mes capacitades per desnacionalitzar Catalunya que les que pot aportar el mateix Ridao, aquest partit li’n deien PSC. En Joan Ridao que s’ha cregut les raspallades que li fan a Madriz, les mateixes que han fet a tots els catalans “bizcochables” com diuen allà. En Jordi Pujol, en Roca Junyent, en Duran Lleida son altres catalans “bizcochables” que van tastar les mels de les adulacions espanyoles a Madriz, els quals van experimentar diferents graus d’èxtasi místic a les ensabonades Madrilenyes i aquest èxtasi els va privar de cert grau en la seva capacitat de discerniment, directament proporcional a l’èxtasi experimentat.

En Joan Ridao no enganya ningú, sempre ha dit el mateix: el primer de tot és el front d’esquerres (en això tampoc difereix d’en Carod), o sia: Front nacional no! Front d’esquerres si!. Ja està tot dit: El PSC amb versió estelada però sense cap anima independentista (com el mateix PSC) i ja tindrem dos partits que onejaran banderes d’Estat Català però que no desitgen aquest Estat: CyU i Esguerra. Per aquest viatge no li calen aquestes alforges: fusió amb el PSOE a Catalunya i ja està; encara que posats a escollir jo preferiria la “fissió”, doncs aquesta allibera una gran energia i en canvi no deixa residus. Siguem ecològics.

Dubtava si parlar o no de tot el festival que s’ha muntat al voltant del fet que Joan Laporta hagi abandonat el subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència. Dubtava pel fet que no m’agrada fer mullader però per contra sempre estic interessat en el debat d’actualitat. A més penso que és una bona ocasió per fer una mirada al trencaclosques independentista.

Els que em coneixeu o m’heu seguit aquests darrers dos anys i escaig sabeu que la meva dèria, la meva il·lusió, és la unitat de l’independentisme i també que en cada moment he anat dient el que pensava. Tant m’era si això coincidia amb uns o amb altres, si agradava o no. Bé preferia que agradés però no em condicionava.

Quan es va crear Reagrupament Independentista m’ho vaig mirar amb simpatia, però tenia el convenciment que, per raons diverses, no aconseguiria agrupar l’independentisme . Les meves raons, potser subjectives aleshores, quan les vaig exposar, van provocar aferrissats atacs contra les meves opinions i, perquè no dir-ho, algun insult.

Vaig criticar el que deien els estatuts de Reagrupament pel que feia a l’elaboració de les candidatures perquè creia que eliminava qualsevol possibilitat de llista oberta. Quins debats al bloc!

Vaig veure amb un cert grat el fet que Joan Laporta pogués ser el cap de cartell de Reagrupament tot i que creia que s’havia de fer amb més gent de l’espectre independentista. Dubtava que Laporta s’incorporés a Reagrupament i seguia insistint en la necessitat d’una obertura.

Quan vaig dir en roda de premsa, el 17 de desembre de 2009, quan presentàvem a l’opinió pública Suma Independència, que calia una organització més àmplia un paraigües que agrupés moviments independentistes, sense personalismes, vaig rebre atacs per totes les bandes.

El aquella mateixa roda de premsa vaig dir que Reagrupament sol no entraria al Parlament. El paraigües el vaig necessitar jo, ja que em van ploure retrets per totes les bandes.

La crisi de Reagrupament va canviar algunes coses, més obertura a llistes, però una pèrdua de suports notable. Va ser una frenada a la seva expansió. Aquesta crisi i el fet que molta gent s’il·lusiona per cada nou projecte però quan surt un altre abandona l’anterior van provocar una pèrdua important de suports.

Joan Laporta seguia desfullant la margarida: si Reagrupament no ve a mi jo aniré a Reagrupament, moralment reagrupat, etc. Molt bonic. Llums i ombres. Jo seguia dubtant. Creia molt positiu que una persona amb el grau de coneixement que tenia l’opinió pública d’ell, encapçalés la candidatura independentista, tot i que creia que alguns rumors sobre la seva ètica, certs o infundats, podien ser negatius i fins i tot dinamitar les seves opcions. Amb tot creia fermament que calia que es formés una coalició (o el que fos) amb la que Joan Laporta sumés esforços amb Reagrupament, però no sol sinó aportant gent d’altres àmbits.

Mentre seguia pensant que la unitat era absolutament necessària. Veia cada dia més lluny que ERC hi participés tot i que ho veia fonamental per no perdre bous i esquelles a les eleccions.

Les coses es van torçar i el 8 de juliol Joan Laporta i els seus no eren a la llista de Reagrupament. Deien algunes fonts: diferències insalvables i personalismes, potser desig de cadira, no ho sé algunes coses i les que sé no em pertanyen. Les coses, però, semblaven obertes i el pacte possible.

Estires i arronses, reunions entre els independentistes liderades pels patriarques del Manifest del 12 d’abril. Arriba el 10 de juliol, sembla que l’independentisme bo té aturador, la gent és al carrer. No ens enganyem, l’independentisme social hi era, però el lligam amb els partits no.

L’especulació no s’atura i a les seus dels partits toquen a sometent, el 10 de juliol fa canviar alguns discursos i estratègies. Vet aquí que de cop i volta, miracle, apareix Laporta envoltat d’actors que abans ni es parlaven entre ells com no fos per fer-se retrets. La veritat és que no em va agradar gens ni mica, hi vaig veure una mà negre i vaig pensar que el que pretenia era la divisió de l’independentisme i la cerca de cadires: prioritat la cadira. Vaig pensar que a Joan Laporta l’havien entabanat. Una opinió que molta gent no comparteix però que mantinc des d’aleshores i que els fets posteriors no me l’han fet variar.

Òbviament vaig trobar indecent que aquell grup utilitzés les sigles de SI que havíem popularitzat amb Suma Independència. Vaig considerar que no tenien ni un bri d’ètica. Naturalment res no m’ha fet variar d’opinió. Hi ha la possibilitat que ens trobem algun cop defensant el mateix però no desitjo de cap de les maneres que els que van protagonitzar això arribin mai a un càrrec públic. De fet, he recolzat, amb els meus companys de 10Mil les seves iniciatives recents, però això no es contradiu amb el que suara he esmentat. Encara més, si el país demana pactes, ajudaré, no pretenc cap divisió, pactaria amb el dimoni per la independència.

Vaig dubtar que arribessin junts a les eleccions, massa galls al galliner. Em vaig equivocar. Deixo de banda totes les especulacions, ofertes, reunions frustrades, les guerres fratricides. També les errades estratègiques d’uns i altres. No és ara el que m’interessa. Cadascú s’haurà format la seva opinió. No pretenc convèncer a ningú, cadascú que pensi el que vulgui.

El resultat electoral ja el coneixeu, campanyes de diferent categoria. La de Solidaritat per la Independència va ser molt bona i la figura de Joan Laporta van propiciar un resultat acceptable. Reagrupament fora i un daltabaix d’ERC. Mal resultat de l’independentisme.

Com era obvi, les relacions entre els membres de Solidaritat per la Independència no podien durar gaire. Com he defensat, Joan Laporta això de la unitat s’ho creia i va errar. Per què ara fa el pas que ha fet? Hi ha qui diu que per ganes de figurar, etc. Jo no m’ho crec. Li calia? Segur que no serà alcalde. Personalment penso que defensa de debò la unitat. Sembla que s’ha reunit amb Joan Carretero. Portabella, Carretero, Laporta. O millor, ERC, Reagrupament i Joan Laporta perquè a hores d’ara Democràcia Catalana ningú sap ben bé que és. ERC, o millor Portabella, intel·ligent. No m’atreveixo a dir gaire sobre Reagrupament, veig sincera la posició de Joan Carretero. Imagino que pensa que si la cúpula d’ERC canvia, tot està obert. Crec que ha de seguir com a associació i cercar la unitat.

Joan Laporta calculador? No ho crec. Frívol? potser sí. Arrauxat? Segur. En tot cas els seus moviments provoquen alteracions en el sistema. Ara els que van aprofitar-se del seu nom el tracten d’empestat. De moment els ha alterat algunes coses. Solidaritat Catalana per la Independència ja no es presentarà a les eleccions a Corts Valencianes.

Què passarà? Solidaritat per la Independència té gent intel·ligent, aniran intentar sotragar el Parlament, molt bé. Passaran les municipals i entrarem en una nova situació.

CiU seguirà especulant amb el dret a decidir, una de cal i una d’arena. Això durarà una temporada. Ajudaran a consolidar l’independentisme si fan el que preveig que faran, però no lideraran l’independentisme. De totes formes, tret que les coses canviïn molt, sense CiU no hi haurà independència.

El PSC potser tindrà algun sotrac. Alguna escissió nacionalista? No ho crec. Potser alguns marxin. Més veus independentistes es faran sentir, però Iceta, Zaragoza i els seus ho tenen tot ben lligat.

Iniciativa, Verds, etc. es dedicarà a estudiar quin pinsos fan que els excrements de vaca contaminin menys, temes d’interès, però no es mullarà gens ni mica ja que la fraternitat mundial impedeix prendre segons quines decisions. Sí a favor de l’autodeterminació però poca implicació en la mobilització.

La clau de volta de tot plegat és ERC. Si ERC fa els deures i es renova, si s’acompleixen els desigs de la militància, sens dubte la ERC renovada serà el pla de paller de l’independentisme en els propers mesos. És evident que una gran part dels simpatitzants d’ERC i, també, dels militants estan decebuts amb el que ha fe ERC amb el capital dipositat, però també és cert que culpen a la direcció i segueixen estimant les sigles. Si ERC és capaç de renovar-se tornarà a recuperar el paper que no havia d’haver perdut mai.

Aviat ho veurem. Si tot això passa, si ERC torna a ser ERC i no Esquerra, si recupera un paper més central i s’obliden dels discursos ideològics obrint els braços a opcions socialdemòcrates, ERC es recuperarà.

Crec que comentaris com els de Ridao: “Aspirem no només a aglutinar l’independentisme polític sinó a fer una opció atractiva per la gent d’esquerres, cansada dels partits tradicionals“. No són ara els més adients. És ben evident que ERC no és de dretes, no li cal insistir en això. Al meu parer, com a independentista extern, dels que es va alegrar al 2003 dels salt endavant d’ERC i que creia que seria una peça clau per moure CiU a l’independentisme, torno a reivindicar el paper central d’ERC en el món independentista.

Com deia, són opinions, tant de bo en les dolentes m’hagi equivocat i tot hagin estat mals pensaments meus i encerti en les bones i la unitat de l’independentisme, sota els principis ètics i la generositat sigui el que ens espera. Si això és així, la independència arribarà ben aviat.

Durant molts anys, des dels finals dels 80 fins el 2003-2004, l’històric partit republicà de Macià i Companys havia anat aglutinant, amb més penes que gloria, el vot independentista.

No va ser fàcil. Jo mateix vaig haver de patit moltes frustracions quan sembrava el vot per la independència durant tota la dècada dels 90. Recordo les dificultats per omplir els  actes que he organitzat al poble, portant al Jordi Portabella o el malaguanyat ,Francesc Ferrer i Ginorés. Molts cops per aconseguir que fóssim una vintena, havia d’omplir-los amb amics i parents. He perdut el compte de sopars i reunions interminables a on eren quatre gats de sempre i a més, havies d’animar a més d’un perquè estaven deprimits pels mals resultats que obteníem elecció rere elecció. Era com sembrar al desert.

Recordo com era de difícil convèncer a molts companys catalanistes de la feina o del poble, que votessin per la independència, que votessin ERC. Molts no la veien factible la independència mai i altres ja els hi estava bé la Generalitat governada per CiU. N’hi havia, però encara de pitjors, eren els que  deien que això del nacionalisme o independentisme era un „cuento“ inventat pels burgesos catalans per mantenir entretinguts al poble treballador. Era per fotre-se un fart de riure si no fos que el panorama era per plorar del desolador que era.

Recordo també que al vespre de les eleccions al Parlament, després d’haver estat tota la setmana batallant a la nit per col·locar les pancartes i els cartells als millors llocs,  per no estar sols a casa cansats i deprimits pels pocs resultats que recollíem, ens reuníem al local del partit o casa d’un company. Allà ens donaven anims entre tots i sempre que podíem obríem una botella de cava. Qualsevol  excusa era bona. Si podíem superar al PP, l’eufòria es desarmava. Amb això ja ens donàvem per satisfets.  Molt poques victòries varem gaudir els 80 i 90.

Ser independentista aquells anys era més una qüestió de fe. Ni el més obtimistes de nosaltres pensavem que podríem guanyar cap elecció. La independència era com Itaca. La cançó del Lluís Llach el nostre credo.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades…

Però vet a aquí que a tombar el nou segle,  tota aquella feinada va acabar donant el seu fruit. El 2003 la candidatura d’ERC va aconseguir més de 540.000 vots amb 23 escons. Érem la tercera força i quasi el doble d’escons que el PP. Increïble!!. A més teniem la clau del govern de la Generalitat. No us podeu imaginar el sentiment d’eufòria que teníem els independentistes. Per aquells temps ningú dubtava que ERC era l’única alternativa seriosa que podia aconseguir fer quelcom per la independència de Catalunya. No sabíem com, però sabíem que estavem arribant per fi a un port.  Es parlava que el 2006 obtindríem 1 milió de vots i que abans del 2010 ja hauriem arribat a Itaca.

Però per desgracia el port a on els dirigents d’Esquerra van decidir que ens havíem d’aturar-nos, humit per una pluja fina,  va emmalaltir a molts guerrers  i va acabar podrint el vaixell. Poc a poc Itaca va deixar de ser la prioritat de capità i els oficials.

Uns quants que sabíem cap a on havia quedat Itaca, vam impulsar  un reagrupament d’indenpendentistes dins d’ERC. La idea era la de tornar-nos a agrupar tots els que havíem vist com arribar-hi,  per mirar d’arreglar el vaixell i tornar a la mar . Molts que havíem viscut la travessia els 90, sabíem que si no sortíem a la mar,  perdríem tot el que havíem aconseguit fins arribar a aquest port. Per desgràcia no va ser possible. La capacitat de manipulació i de joc brut esgrimit pels qui „tot s’hi val“ per aconseguir els objectius, i la desconeixença dels que no saben que és sembrar pel desert, van fer guanyar al Puigcercós-Ridao (tot sigui dit, amb la ajuda expressament o no de l’Uriel Bertran).

Però Joan Puigcercós no va tenir prou amb guanyar, si no que a més a més, fa foragitar als qui volíem tornar a la mar per recuperar el rumb correcte.  Ara les darreres enquestes confirmen que Esquerra tornarà al desert d’on havia sortit aviat farà deu anys .Quina pena que tot apunta que el vot independentista el 2010, sumant totes les candidatures possibles, no arribarà ni a la meitat del que es va obtenir el 2004. Però no és que ara s’hagin perdut aquests vots. Ja fa anys que molts van baixar del vaixell per la ferum de podrit que feina.

El que no comptava  Puigcercós i companyia,  era que a la societat catalana hi ha cada dia més independentistes que no estan disposats a pactar governs amb els espanyolistes amb l’excusa que “ perdonin les molèsties estem construïm l’Estat propi”. Ja ningú s’empassa que la pluja fina o el patriotisme social, servirà per aconseguir més independentistes. Ningú és creu que el PSC-PSOE són catalanistes i encara menys ajudaran a que Catalunya esdevingui sobirana.

Gràcies als nacionalistes espanyols tant d’esquerra o que dreta, ara no cal convèncer als catalans que la independència és millor o potser l’única solució pel progrés de Catalunya. Ho sap fins i tot el propi Montilla, malgrat no pugi ni vulgui reconèixer-ho. Ara el que volem els cada vegada més nombrós nombre de catalans és que al Parlament hi hagi uns diputats disposats a votar per la independència. Però també estan farts de tanta corrupció i partidisme. Volem la regeneració política perquè sabem que justament és això és el que ha fet equivocar de rumb a ERC i ha embarrancat el vaixell al port humit i fred de la corrupció colonial. No volem que d’aqui quatre anys ens trobem igual que ara, un Parlament que teòricament hi ha 21 diputats independentistes que actuen igual com els 25 disputats socialistes catalans a Madrid, és a dir, només ho són de nom i no pas pels fets.

Per sort, Reagrupament Independentista no té problemes per omplir els centenars d’actes està fent per a tots els pobles de Catalunya, tal com jo em trobava als finals dels 90 amb ERC. Ara l’’ambient que es respira és semblant als dies previs a les eleccions del 2003, quan ERC estava a punt de fer el salt amb 23 escons. Però no serà fàcil poder vèncer l’establishment que impera la societat política catalana. Els mitjans de comunicació de masses i l’ambició personal d’alguns, ho estan posant difícil.

Amb tot, malgrat tots els atacs rebuts per dintre i per fora, malgrat les opes hostils, malgrat les enquestes cuinades que fomenten la divisió i confusió i sobretot malgrat els lladres de programes electorals, el nou vaixell de Reagrupament Independentista està reben prou mostres de suport per a tot arreu a on es presenta,  que indiquen que tot el sembrat i llaurant aquests anys, acabarà donant el seu fruit. Tenim la bodega plena de menjar i tornem a estar a punt per partir cap Itaca.

Per això cal que tots els independentistes no dubtem més si hem d’esperar aquell o l’altre. Tampoc es pot dubtar si continuem amb el vaixell embarrancat o amb aquell vell i gros transatlàntic que no sap mai quan salparà. Ara toca embarcar amb el nou vaixell ple de guerrers de Reagrupament, de Suma Independència i del Bloc Sobiranista Català.

Ara toca votar a la candidatura de Reagrupament Independentista. Si ho fem, aconseguirem sortir del port i a navegar de nou cap Itaca. Els vents ens son favorables i el poble ens ho demana.

Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels!!

Itaca ens espera!!

Endavant les atxes!!

Diumenge dos quarts d’una del vespre, tanco l’ordinador per anar a dormir. Abans però miro al mòbil per si he rebut alguna trucada o un missatge. Hi veig un missatge. Qui serà?. Ostres és del Ramir!. Ramir és l’actual president de la secció d’Esquerra del meu poble. L’obro i llegeixo:

Manel: Ens ha deixat en Ramon Garriga i Marquès. Els independentistes i republicans malgratencs estem de dol. Ramir

De cop el meu cap comença a recordar imatges que tenia mig oblidades. El veig, fa uns dotze anys, allà a casa seva, ben vestit com sempre i amb les seves ulleres,  mentre m’explica les fotos que té penjades a la paret. “Aquest que veus prenent un whisky amb mi, era el primer ministre de Finlàndia” em senyala una d’elles, “ li vaig explicar llargament la nostra reivindicació catalana per esdevenir un Estat propi”, mentre sorneguer em mira per acabar dient-me “havia poca gent que el guanyés bevent”.

Casa seva estava plena de llibres, fotos i quadres de pintors famosos. Feia poc que hi tornava a viure. Va estar uns mesos vivint a una residència d’alt standing d’avis a la part alta de Barcelona. Però malgrat el luxe i els serveis que gaudia,  no va poder suportar tornar a viure a l’exili. Ja s’havia exiliat per 22 anys a Finlàndia i ara que estava retirat i malgrat necessitava atenció mèdica, volia viure al seu poble, a Malgrat de Mar.

En Ramon Garriga-Marquès, enyorava els carrers a on havia nascut i viscut la infància i la joventut,.  A l’hivern li agradava passejar vora la platja mentre sentia l’escalf del sol que tant havia notat a faltar a les nòrdiques terres gèlides d’Escandinàvia. Però sobretot li agradava poder trobar-se amb la seva gent que havia enyorat tant durant els seu llarg exili al sostre d’Europa, com ell havia definit els països nòrdics en el seu primer llibre editat el 1978. Ramon necessitava sentir el català salat malgratenc, ja extingit, al carrer, o a la plaça o al Pavelló esportiu quan es deixava caure per veure un partit de basquet. Quan podia, també l’agradava visitar a alguna vella amiga.

Llegir-ne més »