Certs analistes i polítics quan parlen d’aquest fenomen que alguns denominen dels “indignats” o de la “indignació” sembla que li vulguin treure importància minimitzant-lo o minoritzant-lo, d’altres pretenen acusar-lo de totes les culpes fins i tot delictives, des de salvatges fins a colpistes i “fatxes”. Podríem en certs casos estar d’acord sempre i quan parléssim de persones i actuacions concretes, però si parlem del fenomen en general penso que aquestes opinions, son en molts casos interessades i defensores d’un status quo que ja els està bé, i en d’altres casos segurament benintencionades però massa simplistes perquè no fan una anàlisi prou aprofundida del fenomen.

He llegit, des d’opcions properes al “nacionalisme” polític majoritari de CiU, intentant vendre’ns que aquesta emprenyamenta estaria mal dirigida doncs s’hauria d’enfocar cap als veritables culpables de la situació a Catalunya: el govern de Madrid, el qual no aporta tot el que li pertoca a Catalunya. Comparteixo, com no pot ser d’altra forma, la evidencia que el govern d’Espanya sempre ha perjudicat en el seu repartiment econòmic a Catalunya justificant-ho com a “solidaritat” quan no es res mes que un espoli descarat a tot aquell que paga els seus impostos a la C.A.C, tant si és català com si no, i parli en català, castellà, rumanès o swagili, tant li fa; pagues els impostos i reps les prestacions a Catalunya? Si? Doncs tan sols per això ja estàs discriminat en relació a d’altres C.A’s!.

Dit això, cal reconèixer que l’únic culpable no és el govern de Madrid, doncs tots sabem que s’hi va molt bé dalt del matxet mentre no t’hi fan baixar!, i els successius governs de la Generalitat de Catalunya, tots i cada un d’ells, han acceptat, malgrat que amb certs escarafalls més de gesticulació que realment de fons, aquest estat de coses i aquesta submissió de Catalunya a la resta d’Espanya absolutament injusta i insolidària, i per tant ells també en son co-responsables d’aquest estat de coses d’avui i no poden fer com aquell amb els qui no va la cosa. El Govern de Catalunya actual ens vol fer creure que ells no son els culpables doncs no han governat els últims set anys, és ben cert, no son culpables de la mala gestió dels últims anys però també és cert que el seu partit ha recolzat al govern de Madrid quan ha calgut, aquest govern que repetidament ens està espoliant, i per tant si son responsables de la situació d’empobriment i poca inversió que actualment patim. El problema rau en que ni CiU, ni PSC, ni ERC, ni ICV s’han vist ni s’han cregut mai com un govern real i si com una gestoria dels diners que ens “enviaven” de Madrid. Fem una bona gestió! No han fet bona gestió! Només sentim repetidament un i altre cop. Senyors polítics: un govern no només és gestió, es moltes coses més a les quals vostès hi renuncien senzillament per seguir formant part d’Espanya.

Tenim una societat contradictòria que es queixa dels polítics, els sindicats i tot el que es belluga i en canvi no es capaç de suportar les incomoditats que ocasiona una vaga general perquè no pot anar a treballar, fent us del seu dret a no seguir la vaga, o a dinar a ca la mama, oblidant que les millores en els beneficis socials es van conquerir amb molt d’esforç, incomoditats, privacions (fins i tot de llibertat o de la pròpia vida) i penúries. Defensar aquells drets no crec que sigui d’extrema esquerra, ni tan sols d’esquerra exclusivament, i d’aquí ve la meva reflexió que malgrat i acceptar que dins el moviment dels “indignats” hi han diversitat de opcions com antisistemes, extremes esquerres, espanyolisme recalcitrant, lerrouxisme en estat pur, “gossos flauta” i d’altres “bitxos rars” el sentiment està imbricat en amples capes de la població, independentistes i nacionalistes catalans inclosos. El cert però és que el missatge d’indignació està calant fons en la societat catalana i s’estén com a taca d’oli. Jo que no em considero d’extrema esquerra, ni espanyolista (per suposat), ni lerrouxista, si que em sento identificat, en certa manera, amb l’emprenyament general en contra dels partits, els polítics i les institucions. I malgrat no combrego en algunes de les formes que s’han emprat i encara s’empren, si que penso que l’abús de confiança que contínuament els polítics han perpetrat contra els seus votants i la connivència amb certs poders econòmics especulatius que estan empobrint grans sectors de la societat han de tenir una resposta, la qual no ha de ser mai violenta, però si contundent i ferma.

De tota manera cal deixar clar que no s’ha de confondre el fet de defensar els drets socials que s’havien conquerit fins abans d’ahir, amb l’abús que hi ha hagut d’aquests tant en la gestió com en l’aplicació, ni la mala gestió econòmica que s’ha donat en els últims anys, doncs precisament d’aquest abús i d’aquesta mala gestió sobrevé un efecte negatiu que pot ajudar a fer desaparèixer aquests drets a mans dels que estan desitjant que ho facin des de fa anys i panys.

Si els polítics i els seus partits no reflexionen seriosament i segueixen identificant aquest rebuig de la societat en vers ells com un sentiment passatger o com una simple anècdota, i no fan les reformes necessàries del sistema polític actual tinc la certesa que s’equivocaran i malgrat en un futur proper potser pugui semblar que desapareix aquest rebuig, quedarà latent en la societat i finalment podria esclatar amb més força. Els polítics i la política han de deixar de ser una casta privilegiada i separada de la societat per imbricar-se en aquesta i no continuar sent un òrgan aïllat i cada cop més llunyà de la realitat que vivim dia a dia el comú dels mortals, com fins ara està passant.

Sincerament cada dia ho entenc menys. No m’agradaria fer-me pesat, però em satisfaria molt que TV3 donés una explicació del per què d’aquests silencis informatius.

Equip:"Aturem l'independentisme", l'onze titular.

El dissabte passat dia 30 d’abril, hi va haver un fet molt important en els esdeveniments d’aquest país. La CNxI però sembla que a “la nostra” no li interessa. Al final s’hauran de definir, si volen ser la nostra, o la dels amics d’en Cuní. No és lògic que havent programes dedicats a la literatura, amb la que ens està caient, tingui mitja hora del programa “Els matins”, la escriptora Maruja Torres, per parlar un altre cop del Líban i del seu enamorament pel exòtic país alhora que per publicitar nou llibre, mentre restava en silenci un fet de rabiosa actualitat, que segons com vagin les coses pot esdevindre històric. D’aquí dos-cents anys, molt probablement el llibres d’història parlaran de la Conferència Nacional per la Independència. Dubto molt que parlin, ni del programa Els matins, ni d’en Cuní i si m’apureu molt ni de la Maruja Torres, que la posaran millor en altres apartats més literaris. Si d’ençà a pocs anys, Catalunya esdevé un estat sobirà, a on coi s’amagaran personatges com en Cuní? Que es consideren professionals de la informació. Com explicaran aquest silencis? Possiblement l’explicació de tant ceguera, ens la doni l’article de l’enllaç de la foto, anomenat “La conspiració dels onze: Artur Mas participa en una reunió estratègica per aturar l’independentisme”. Suposo que per lliurar-se’n de donar explicacions i estalviar-se la vergonya, demanarà com a compensació pels serveis prestats, un plàcid retirament com a corresponsal a Washington, capital del país d’un dels seus amors. Amb amics com aquest de la foto, no haurà de patir mai gana, arribi o no la independència al nostre país. Llegir-ne més »

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.