El president Pujol està repetint aquests dies que ell ja no veu malament la independència, que la veu difícil però no que ja no ho contempli com una solució possible. Abans, ell mateix ho reconeix, quan es parlava del tema, sempre hi estava en contra; ara ja no!. Arri poc o molt! Anem guanyant adeptes, malgrat sigui tan poc a poc que potser ja no hi siguem a temps.

Diu també el president Pujol que ara cal que en la societat l’independentisme sigui majoritari i en això hi estem d’acord. Peró també cal dir que si es vol que en la societat cali majoritàriament un sentiment concret potser els líders polítics que el veuen com una necessitat cal que s’arremanguin i es mullin. Ja veiem com es mullen en fer-nos creure a tots que “les retallades” son tan i tan necessàries, que realment no ho serien si fóssim independents, o quant menys no en aquest nivell. Ja està bé, molt bé, que el Molt Honorable Jordi Pujol faci una auto crítica pública de la seva política en aquest tema, però seria molt més convenient que també la fessin els que avui governen, no ja dient-nos que de Madrit no ens en podem refiar que ja ho diuen, només faltaria que diguessin el contrari, sinó que apostessin més fort i que presentessin els números d’un Estat independent a l’opinió pública com ho ha intentat fer SCI sense la repercussió mediatica que tindria si ho fes CiU. No ens calen tant polítics retirats penedits, per molt que la seva sinceritat sigui elogiable, sinó que ens fan més falta polítics valents en actiu, gent que estigui disposada a liderar, o si més no a col·laborar activament en allò que saben fefaentment que li convé al país; gent que no s’amagui darrere les faldilles del poble escudant-se en que en aquest encara no es majoria la idea de la independència, quan saben que les majories en àmbits tant concrets com aquest si no existeixen es creen fent veure la necessitat, i això només s’aconsegueix amb valentia i compromís.

I fins quan sentirem a dir mentides com les que va dir al Congreso de los Diputados el dimarts passat el senyor Rodríquez Zapatero en resposta als diputats senyors Ridao i Duran Lleida assegurant que ells (Espanya) no volen assimilar Catalunya i que aquí només plorem, per que ells donen tant i tant a Catalunya i nosaltres només fem que demanar i demanar? i ho va dir sense que li tremolés la veu ni posar-se vermell doncs sabia que quan es diuen mentides el nas no creix i que això només passa en el conte de Pinotxo; fins quan hem de sentir dir mentides d’aquest calibre i no fer cap gest polític realment efectiu? A Madrit ja s’en foten dels polítics catalans, saben que garlen molt i mai fan res.

Ja han passat les eleccions i podem extraure’n algunes conclusions en referencia al que a nosaltres ens interessa que és el mon de l’independentisme.

La primera d’aquestes és que els que tenien interès en que el gir sobiranista de CiU es donés passades aquestes eleccions ja poden començar a pintar-se’l a l’oli. És cert que l’electorat ha dipositat una gran força en aquesta coalició, potser major que la que va arribar a tenir el PSC, que ja era molta. Per tant ara podrà sortir la veritable anima de CiU i veurem, com sempre, que aquesta és la indefinició constant en temes nacionals, no es mullaran, cercant recolzaments del PP o del PSOE-C on faci falta i aniran tirant de “rifeta”. Home! I tant que prefereixo aquest poder en mans de CiU abans que en les del PSOE-C, però és tan sols com a mal menor i no pas com la solució definitiva. Avui els del “pinyol” de CiU estan convençuts de l’encert de la seva política d’indefinició, i jo no els podria portar pas la contraria doncs el cert és que els resultats els donen la raó. En democràcia tan sols hi ha un sistema per saber qui a encertat i qui no: unes eleccions, i CiU ha guanyat de carrer les dues últimes, sense pal·liatius, sense cap tipus d’excusa. Queda per tant tan sols felicitar-los i desitjar que tinguin prou claredat d’idees per saber reconèixer que necessita Catalunya, i que ho posin en practica!.

Ara toca parlar dels “nostres” i podem començar de major a menor en referencia als resultats. Esquerra s’ha fotut una bona “nata”, res estrany, tots ho sabíem menys ells. El que és curiós es sentir les interpretacions que ells mateixos fan de la immensa clatellada que s’han fotut. La mateixa nit de les eleccions l’inefable Ridao deia a TV3 que ara tocava a E el sospesar si continuava pel camí exclusivament independentista i ser un partit minoritari o bé anar a reforçar l’esquerranisme i esdevenir un gran partit d’esquerra i catalanista, i també independentista (això últim ho va dir baixant la veu i amb to que ni ell mateix s’ho creia) i així convertir-se en un gran partit de masses. Ens vol fer creure, senyor Ridao, que E no és ja per sobre de tot un partit d’esquerres per damunt de l’independentisme? Que feien doncs set anys coalitzats amb un partit d’esquerres espanyolista com és el PSOE-C? Aquest camí que vostè apunta ja l’han assajat (era la idea de l’ínclit Carod Rovira i els seus mariatxis bois) i ha sigut un dels motius de la forta davallada que avui estan experimentant; si volen això només els cal fondre’s del tot amb el PSOE-C i ja ho tenen!, els experiments amb gasosa!! i a demés ens deixen als independentistes de veritat tranquils d’una vegada. Fa molts anys en un míting (de N d’E) al senyor Carod Rovira li vaig sentir dir, referint-se al governador civil de Barcelona:”Tregui les grapes de la nostra bandera!” i ara jo els dic a vostès: “Treguin les grapes de sobre d’un partit tan històric com ERC!”, per que ERC avui és un partit segrestat pels cadells d’extrema esquerra dels anys setanta, aquells que encara enyoren el no poder constituir un estat socialista en lloc d’un estat a seques; per aquest motiu volen fer la revolució abans que obtenir la independència. I per això mateix estan perdent la confiança que alguns vam dipositar en ells algun dia pensant que els anys els havien fet madurar i posar senderi en la seva ideologia. Militants d’ERC, vosaltres mateixos!! vosaltres sabreu en que voleu que es converteixi ERC. Malgrat tot E segueix sent el partit que es declara independentista amb millors resultats enguany i potser si entra algú com l’Oriol Junqueras i li feu costat tots encara potser es podrà remuntar aquesta caiguda de credibilitat.  Prefereixo no parlar massa de la imatge que va donar en Jan Laporta en la compareixença parlamentaria de ExB la nit electoral, mes val córrer un “estúpid” vel.

Les CUP són un moviment d’esquerra més o menys extrema, però els esquerranismes catalans son diferents dels bascos aquests primer son bascos, després bascos i finalment bascos i si queda alguna cosa son d’esquerres; els catalans som diferents, som més “internacionals”, més “guais”, més “cosmopolites” que ells i per això som primer d’esquerres, després d’esquerres, finalment d’esquerres i si queda quelcom potser queda espai per ser catalans!. Peró bé, a part de tot això les CUP han aconseguit una gran victòria, i me’n alegro; cent-un regidors d’aquest any contra vint que van aconseguir el 2007. Les CUP son cridades a ser un moviment important dins el panorama “indepe” català depenent del que facin Esquerra i ICV a curt termini, de moment van fent la seva feina poc a poc i ben feta. També tan de bo que tinguin claredat d’idees per fer el millor per Catalunya.

Ara SCI (SI). Bé, he llegit en un diari digital que “Solidaritat es desinfla”, home! Es desinfla! Quaranta-vuit regidors a tot Catalunya sota aquestes sigles (amb les corresponents coalicions), per ser el primer any que es presenten a les municipals han mes que doblat els resultats de les CUP en els anteriors comicis (que també es presentaven per primer cop), no és tan mal resultat; és clar que als que ens urgeix la independència ho valorem diferent, però realment no son tan mals resultats.

A Barcelona ciutat SI, s’han fotut una bona nata, cosa que ja vaig predir (es veia vindre) i malgrat l’apagada informativa que van patir (ells i d’altres minoritaris) això no pot ‘amagar la campanya tan nefasta que van fer. No ho dic criticant el seu alcaldable Santiago Espot que va treballar molt, malgrat també haurà tingut la seva part de culpa, com a cap de llista que és, en l’estratègia de campanya. I que em perdoni per que l’admiro sincerament però va ser dolenta, molt dolenta, d’afeccionats si se’m permet dir-ho. I en això, l’esforç i la bona voluntat (que hi va ser, segur) no hi tenen res a veure; sis mil set-cents noranta-tres vots a tota Barcelona (un 1,94 % quan fa falta un 5% per entrar al repartiment).

Malgrat tot SCI si troba el seu encaix dins l’electorat i no pretén el “mercat” de Esquerra ni el de les CUP podria tenir un bon creixement en un futur, es clar que molta gent del PSAN s’hi trobaran incomodes, però penso que aquests en realitat tenen el seu encaix correcte dins les CUP.

Penso, i potser m’equivoco, que l’independentisme polític està tornant a perdre una ocasió d’or per fer-se mes evident en el panorama polític català i barceloní en particular. Entenc les dificultats de fer-se sentir en un panorama comunicatiu de masses tan hostil a Catalunya amb aquestes opcions polítiques i anem a matisar abans de tot quina o quines son les que considero de “independentismes polític” al nostre país:

Quan una opció que ja és política en si la definim, a demés, amb l’adjectiu “política” es que vols expressar quelcom més que el senzill fet que pertany a una ideologia genèrica o d’un o altre partit, volem expressar la certesa que aquesta tindrà una repercussió immediata, notable i sensible en l’actuació ens vers el medi de la seva influencia (vegi’s el mot “catalanisme polític” que va encunyar CyU ja fa anys davant el mot ja reconegut de “catalanisme” a seques, aplicable a d’altres opcions menys “actives”). Dit això, potser caldria precisar que queda clar que en el panorama polític actual de l’independentisme tan sols hi han dos partits o coalicions que compleixin amb aquests requisits dels que es presenten a les properes eleccions municipals a la ciutat de Barcelona i aquests són SCI i la CUPS, doncs tant Reagrupament com Democràcia Catalana perden, si més no a Barcelona, aquesta qualitat en tant i quan ho fan coalitzats amb l’independentisme de marxa lenta, pluja fina o retòric (com preferiu) d’Esquerra. Esquerra, un partit que ha aprofitat els set anys que ha estat en el govern de la Generalitat per fer poca cosa més que retòrica independentista i prou, motiu aquest pel qual es va escindir, si no estic mal fixat, Reagrupament, el mateix que avui torna a anar conjunt amb esquerra en ares d’una “unitat” que veient que a Esquerra res no ha canviat (ni tan sols els noms principals) potser m’haurien d’explicar els senyors de Reagrupament que els va fer separar-se llavors i rejuntar-se ara, i si per aquest viatge calien aquelles alforges.

Permeteu-me que de la CUPS no en parli doncs penso que malgrat ser una opció netament independentista queda massa escorada a l’esquerra i al perdre la centralitat política segurament no podrà ser el “pal de paller” de l’independentisme malgrat tindrà un paper molt important si ICV-EUA no abandona aviat el federalisme. Doncs bé, penso que SCI ha perdut, o està perdent, una oportunitat d’or per fer allò que cal amb la finalitat de guanyar adhesions. Me’n adono de les dificultats que te per fer arribar el seu missatge a amples capes de població, doncs aquest és absolutament silenciat pels medis de comunicació de masses (diaris, ràdios i televisions subvencionadíssimes) i tan sols surt (i no massa tampoc en els medis d’Internet), però això no ens pot fer perdre de vista l’error que la campanya, si mes no a Barcelona, és tristíssima. He entrat a la pagina de SCI i no he sabut trobar el programa per a la Capital de Catalunya, tan sols un programa-marc genèric per tot Catalunya carregat de bones intencions i altament ideologitzat, i així no s’encaren unes municipals! És que a Barcelona no hi han coses a arreglar? Tant bé ho han fet el govern d’aquests anys que no hi sabem trobar res a criticar tan sols que (sent molt important) a Barcelona no és fàcil viure-hi en català? Els senyors de SCI viatgen en metro? I amb Bus? I no sabem veure res més a arreglar? El senyor Espot només sap dir que no vol reeditar el tripartit? Creu que així li arrabassarà ni un sol vot a CyU? Perquè CyU tampoc vol reeditar el tripartit!.

Quan ens adonarem que l’independentisme polític és cosa del poble català? de gent de dretes, d’esquerres, de centre i alguns també sense cap ideologia de partit, però gent del poble, de la ciutadania i no és cosa de l’anomenada “societat catalana” aquesta de les grans festes i congressos i que es troben menjant el “botillo” anual i compartint cubert amb en Luís del Olmo, ni son proclamats jurat de la “nit de santa Llúcia”, ni ens acostumen a premiar amb “l’ondes”, ni guanyen el Planeta, no son el director general de “La Caixa”, ni del Grup Godó, ni els fan presidents de la Fira de Barcelona, ni res de tot això. Son gent normal, del carrer, obrers, empresaris, autònoms de tota filiació social, cultural i fins i tot nacional d’origen (conec molts immigrants que es declaren catalans i independentistes), que veuen en la independència la única solució per que les coses canviïn, i ells i els seus fills puguin viure millor tant econòmica com socialment. I aquesta persona que pensa així i que li costa tant que li arribi un missatge dels “seus” resulta que el missatge que li arriba és absolutament polític i generalista, no li diuen que faran de pràctic a la seva ciutat o poble per millorar, no li arriba un missatge creïble. Senyor Espot, per exemple, vagi al metro i al Bus a veure que fa falta canviar d’aquests vagons horrorosos amb barres centrals que impedeixen el còmode transit dels viatgers, pensats tan sols per encambre-hi més gent en hores punta. Com és que la Zona Franca on hi treballa tanta gent hi ha tan mala comunicació de transport públic?. Com es pot fer un “bonus cultural” per tot ciutadà de Barcelona que ho desitgi, on per una mòdica quantitat segons ingressos (avui encara no es podria fer gratuïtament) les persones i les famílies podessin gaudir dels bens culturals i d’oci que ells col·laboren a pagar amb els seus impostos? Com pensa fer transparent el sistema d’adjudicació de beques de menjadors i d’altres on s’asseguri que aquestes son per les persones mes necessitades realment? Senzillament son exemples de coses que trobo a faltar perquè el ciutadà de Barcelona pugui adoptar l’independentisme polític com “la seva opció” i esdevenir realment ciutadà barceloní i català. Està molt bé que ens prometi una Barcelona catalana, oficialitzar el 10A, i no fer alcalde a cap opció espanyolista ni encaixista, ja ho volem tot això!! Però no creuen que hi falta quelcom per donar-nos una mica més de trempera?.

Salut i Visca la Pàtria!

El dimarts de la setmana passada vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una reunió o trobada de SCI, organitzada pel comitè de la comarca de La Noguera que feia d’amfitriona d’altres comitès de comarca de la província de Lleida, per tractar principalment de les pròximes eleccions municipals i a on hi havia el parlamentari Uriel Bertran.

Vaig tenir l’oportunitat de fer més d’un parell de preguntes a l’Uriel sobre assumptes que volia conèixer.

D’aquesta reunió hi ha quatre coses que m’agradaria comentar.

-Primer, fa dies que he vingut mantenint que la presentació de la proposta de llei de la declaració per la independència al Parlament era un error. Una precipitació que ens podia sortir molt cara. Fins que aquesta no tingui el recolzament de CiU, no sols perdríem la votació, sinó que ho faríem per una vergonyosa diferència.

Però l’explicació de l’Uriel, em va servir per donar-me’n compte que no és cap desencert. De moment està admesa a tràmit i ara cal saber administrar el temps. El “quan”, quan és debatrà aquesta proposta de llei. En saber trobar el moment oportú. Llegir-ne més »

Interessant la transcendència dels fets polítics aquests dies. Ens hem entretingut en guarnir l’arbre de Nadal mentre ens cau la casa.

Resulta que la vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, té un “error múltiple de transcripció”. Des de fa alguns anys en el seu currículum personal, de partit, de Govern, Viquipèdia, hi posa que és llicenciada en Psicologia. No ho és, li manca una mica, segons aclareix, oficialment dues assignatures. Jo no sé si és una petita mentida que en un càrrec de la seva rellevància tindria molta més importància ja que, com he comentat sovint, una de les coses més importants que ha de tenir un polític és credibilitat.

Jo el que més critico, tinc una certa laxitud, ho reconec, amb les febleses humanes d’aquest tipus, potser perquè li dono poca importància a la titulació, visc entre títols i, com també he dit, la intel·ligència o la competència no estan associades a tenir cap titulació, és el fet que Joana Ortega no digués, sense por, sense por, un cosa com: em sap greu això ha passat de la següent manera… o bé sí, em sap greu, he errat, sí. Perquè fent el que ha fet es pot pensar que enganya diverses vegades.

Com no podia ser altrament, els polítics dels altres partits se li llencen a la jugular. Com no podria ser altrament el seu pare espiritual, Josep Antoni Duran Lleida, a la seva pastoral setmanal tracta el tema. A mitja carta diu:

Acabaré aquesta carta parlant de la Joana Ortega com a vicepresidenta de la Generalitat de Catalunya. De fet he estat temptat a dedicar-li tot el contingut, però una companya de Convergència que s’estima la Joana em va aconsellar que no ho fes. Em va dir que no havia de donar importància a un fet que no en té. Li vaig contestar que encara que fos poc, en parlaria. Permeteu-me, per tant, que aquesta part de la carta la dirigeixi personalment a ella.

Duran ens aclareix l’error i diu:

… el currículum que el partit tenia penjat a la pàgina web i que des del partit vam enviar al govern quan vas ser nomenada vicepresidenta hi posés que eres llicenciada en Psicologia quan et manca una assignatura i uns crèdits d’una segona per acabar la carrera universitària.

Evidentment, hi ha hagut un error. Joana, l’has assumit com a propi i has demanat disculpes. Jo crec que només hi tens una responsabilitat: no haver-te llegit el currículum que fa anys se’t va fer des del servei de comunicació de l’època.

Efectivament, és un error no llegir-se el propi currículum que tens penjat de fa anys. Diu més tard:

Però més enllà d’aquesta primera jugada, s’ha fet sortir de mare l’abast de la notícia. Fins i tot, hi ha qui t’ha dit “delinqüent”. Tu no has falsificat cap document públic, ni tan sols un document privat, i tampoc ets l’autora d’un error d’un document privat. No és el mateix un error en un currículum que, per exemple, que un notari deixi en blanc uns fulls del seu protocol, i ja m’entens de què t’estic parlant.

Qui més dur havia estat amb Joana Ortega, Alfons López Tena, rep un pal de Duran i Lleida.

López Tena reacciona ràpid i escriu referint-se a Joana Ortega: “la presumpta falsificadora, i presumpta delinqüent segons l’article 403 del Codi Penal”.

I li diu a Duran i Lleida: no és igual la presumpta actuació de la Sra. Ortega a què el secretari general d’un partit polític sigui un corrupte, cobri comissions, vengui esmenes de lleis a grups d’interès, premiï amb càrrecs públics les seves amants i ex-amants, i dediqui diners públics a finançar la seva vida sexual, variada i extensa, i ja m’entens de què t’estic parlant, oi sr Duran?

Que Déu els perdoni. Jo ja sé que els diputats tenen via lliure per dir coses, però, és normal que els nostres representants públics, les persones que en o altre parlament tenen la veu del poble, l’emprin d’aquesta manera? Jo no entenc de lleis, gens ni mica, però quan aquests tipus d’acusacions, cap a un o cap a l’altre s’escriuen i agafen rellevància, no és normal que algú investigui i, de ser certes, hi hagi conseqüències. Aquí s’està parlant de delictes.

Fins on sé, el que Duran i Lleida atribueix al diputat López Tena ja va tenir resposta per qui era competent. No sé si el diputat va recórrer o no, ni amb quin resultat. En qualsevol cas, resolt.

Per contra, les acusacions fetes a Duran i Lleida queden en el terreny de les acusacions. A mi m’importa poc que Duran i Lleida tingui amants, ex-amants o el que vulgui, ara que tota la resta del que diu Alfons López Tena ja no. Caldria deixar les coses clares. Estem parlant de càrrecs i diners públics. Sí López Tena té raó… I si no la té…

Catalunya té gravíssims problemes i una part important dels temps polític es dedica a afers que no haurien d’existir,

Transparency International ens deia a l’octubre que Índex de corrupció situa a l’Estat espanyol al lloc 30. Aquests dies se n’ha parlat perquè El Temps li feia una entrevista a Vicente Ortún. Diu Ortún que és un mal resultat perquè Espanya ha anat perdent posicions els darrers anys. En poc temps hem passat de tenir un coeficient de control de la corrupció de 7 –al 22è lloc en la llista de països menys corruptes de 180 estudiats–, a aquest 6,1, que ens fa recular fins al lloc 30è. No té cap lògica que Xile o l’Uruguai siguin més transparents que Espanya, però ho són.

També diu: Tenim moltes comissions, tant a l’estat com a Catalunya, amb una independència del poder polític i econòmic pràcticament nul·la.

Més: ara ser espanyols no és una bona carta de presentació per a sortir a cercar inversions.

Molt més: Però, per a mi, hi ha un problema encara més greu que perjudica l’efectivitat governamental i la projecció a l’exterior: el finançament irregular dels partits i la partitocràcia. No tinc dubtes que Espanya és més corrupta que la majoria de països europeus perquè és una societat que es mou cada vegada més pels carnets de partit.

Diu moltes coses, clarament, el llast de la partitocràcia és enorme. Un país no pot desenvolupar-se completament si no elimina la partitocràcia. La gent ni hi creui ni hi confia. Exemples com els que he citat al començament en són mostra. Malauradament les coses són difícils per que la partitocràcia no permet una llei electoral com cal. El model de finançament dels partits és aberrant.

Joan Carretero podrà ser criticat per moltes coses, però quan parlava de la llei electoral deia veritats com una catedral i quan deia que havíem de decidir ser un Estat o una regió d’Espanya, també. Diu la cançó: No volem ser una regió d’Espanya. No m’ho crec, vist tot plegat, vam decidir ser una regió d’Espanya.

Tal com anem potser caldria que renunciéssim a l’autonomia, igual sortíem guanyant tots.

Avui seré breu, perquè deixaré a altres que em saben més, que responguin a aquestes preguntes que em semblen fonamentals.

Aquesta setmana m’he trobat amb tres articles que poden respondre’ns a cadascuna de les preguntes. No és que m’hagi fet les preguntes i per casualitat m’he topat els articles que me les han respost, sinó, que després de llegir-los me n’he adonat, que responien a preguntes que ja fa temps que ens hauríem d’haver fet. La majoria de vosaltres, segur que ja els heu llegit i als que no, els hi recomano que ho facin, paga la pena.

A la primera pregunta, On som? Respon molt bé l’article d’en Salvador Cardús, “Independentisme vs independència“. He de dir que no hi estic plenament d’acord, hi ha coses que no comparteixo. Això no impedeix que no ho consideri una magnífica resposta i que la tinc molt en compta, perquè en Cardús és un autor al que admiro i segueixo molt i no sempre coincideixo amb ell. Però en la gran majoria d’ocasions, per no dir en totes, el temps i els fets li acaben donant la raó. No en va és un dels millors sociòlegs d’aquest país. Llegir-ne més »

Dubtava si parlar o no de tot el festival que s’ha muntat al voltant del fet que Joan Laporta hagi abandonat el subgrup de Solidaritat Catalana per la Independència. Dubtava pel fet que no m’agrada fer mullader però per contra sempre estic interessat en el debat d’actualitat. A més penso que és una bona ocasió per fer una mirada al trencaclosques independentista.

Els que em coneixeu o m’heu seguit aquests darrers dos anys i escaig sabeu que la meva dèria, la meva il·lusió, és la unitat de l’independentisme i també que en cada moment he anat dient el que pensava. Tant m’era si això coincidia amb uns o amb altres, si agradava o no. Bé preferia que agradés però no em condicionava.

Quan es va crear Reagrupament Independentista m’ho vaig mirar amb simpatia, però tenia el convenciment que, per raons diverses, no aconseguiria agrupar l’independentisme . Les meves raons, potser subjectives aleshores, quan les vaig exposar, van provocar aferrissats atacs contra les meves opinions i, perquè no dir-ho, algun insult.

Vaig criticar el que deien els estatuts de Reagrupament pel que feia a l’elaboració de les candidatures perquè creia que eliminava qualsevol possibilitat de llista oberta. Quins debats al bloc!

Vaig veure amb un cert grat el fet que Joan Laporta pogués ser el cap de cartell de Reagrupament tot i que creia que s’havia de fer amb més gent de l’espectre independentista. Dubtava que Laporta s’incorporés a Reagrupament i seguia insistint en la necessitat d’una obertura.

Quan vaig dir en roda de premsa, el 17 de desembre de 2009, quan presentàvem a l’opinió pública Suma Independència, que calia una organització més àmplia un paraigües que agrupés moviments independentistes, sense personalismes, vaig rebre atacs per totes les bandes.

El aquella mateixa roda de premsa vaig dir que Reagrupament sol no entraria al Parlament. El paraigües el vaig necessitar jo, ja que em van ploure retrets per totes les bandes.

La crisi de Reagrupament va canviar algunes coses, més obertura a llistes, però una pèrdua de suports notable. Va ser una frenada a la seva expansió. Aquesta crisi i el fet que molta gent s’il·lusiona per cada nou projecte però quan surt un altre abandona l’anterior van provocar una pèrdua important de suports.

Joan Laporta seguia desfullant la margarida: si Reagrupament no ve a mi jo aniré a Reagrupament, moralment reagrupat, etc. Molt bonic. Llums i ombres. Jo seguia dubtant. Creia molt positiu que una persona amb el grau de coneixement que tenia l’opinió pública d’ell, encapçalés la candidatura independentista, tot i que creia que alguns rumors sobre la seva ètica, certs o infundats, podien ser negatius i fins i tot dinamitar les seves opcions. Amb tot creia fermament que calia que es formés una coalició (o el que fos) amb la que Joan Laporta sumés esforços amb Reagrupament, però no sol sinó aportant gent d’altres àmbits.

Mentre seguia pensant que la unitat era absolutament necessària. Veia cada dia més lluny que ERC hi participés tot i que ho veia fonamental per no perdre bous i esquelles a les eleccions.

Les coses es van torçar i el 8 de juliol Joan Laporta i els seus no eren a la llista de Reagrupament. Deien algunes fonts: diferències insalvables i personalismes, potser desig de cadira, no ho sé algunes coses i les que sé no em pertanyen. Les coses, però, semblaven obertes i el pacte possible.

Estires i arronses, reunions entre els independentistes liderades pels patriarques del Manifest del 12 d’abril. Arriba el 10 de juliol, sembla que l’independentisme bo té aturador, la gent és al carrer. No ens enganyem, l’independentisme social hi era, però el lligam amb els partits no.

L’especulació no s’atura i a les seus dels partits toquen a sometent, el 10 de juliol fa canviar alguns discursos i estratègies. Vet aquí que de cop i volta, miracle, apareix Laporta envoltat d’actors que abans ni es parlaven entre ells com no fos per fer-se retrets. La veritat és que no em va agradar gens ni mica, hi vaig veure una mà negre i vaig pensar que el que pretenia era la divisió de l’independentisme i la cerca de cadires: prioritat la cadira. Vaig pensar que a Joan Laporta l’havien entabanat. Una opinió que molta gent no comparteix però que mantinc des d’aleshores i que els fets posteriors no me l’han fet variar.

Òbviament vaig trobar indecent que aquell grup utilitzés les sigles de SI que havíem popularitzat amb Suma Independència. Vaig considerar que no tenien ni un bri d’ètica. Naturalment res no m’ha fet variar d’opinió. Hi ha la possibilitat que ens trobem algun cop defensant el mateix però no desitjo de cap de les maneres que els que van protagonitzar això arribin mai a un càrrec públic. De fet, he recolzat, amb els meus companys de 10Mil les seves iniciatives recents, però això no es contradiu amb el que suara he esmentat. Encara més, si el país demana pactes, ajudaré, no pretenc cap divisió, pactaria amb el dimoni per la independència.

Vaig dubtar que arribessin junts a les eleccions, massa galls al galliner. Em vaig equivocar. Deixo de banda totes les especulacions, ofertes, reunions frustrades, les guerres fratricides. També les errades estratègiques d’uns i altres. No és ara el que m’interessa. Cadascú s’haurà format la seva opinió. No pretenc convèncer a ningú, cadascú que pensi el que vulgui.

El resultat electoral ja el coneixeu, campanyes de diferent categoria. La de Solidaritat per la Independència va ser molt bona i la figura de Joan Laporta van propiciar un resultat acceptable. Reagrupament fora i un daltabaix d’ERC. Mal resultat de l’independentisme.

Com era obvi, les relacions entre els membres de Solidaritat per la Independència no podien durar gaire. Com he defensat, Joan Laporta això de la unitat s’ho creia i va errar. Per què ara fa el pas que ha fet? Hi ha qui diu que per ganes de figurar, etc. Jo no m’ho crec. Li calia? Segur que no serà alcalde. Personalment penso que defensa de debò la unitat. Sembla que s’ha reunit amb Joan Carretero. Portabella, Carretero, Laporta. O millor, ERC, Reagrupament i Joan Laporta perquè a hores d’ara Democràcia Catalana ningú sap ben bé que és. ERC, o millor Portabella, intel·ligent. No m’atreveixo a dir gaire sobre Reagrupament, veig sincera la posició de Joan Carretero. Imagino que pensa que si la cúpula d’ERC canvia, tot està obert. Crec que ha de seguir com a associació i cercar la unitat.

Joan Laporta calculador? No ho crec. Frívol? potser sí. Arrauxat? Segur. En tot cas els seus moviments provoquen alteracions en el sistema. Ara els que van aprofitar-se del seu nom el tracten d’empestat. De moment els ha alterat algunes coses. Solidaritat Catalana per la Independència ja no es presentarà a les eleccions a Corts Valencianes.

Què passarà? Solidaritat per la Independència té gent intel·ligent, aniran intentar sotragar el Parlament, molt bé. Passaran les municipals i entrarem en una nova situació.

CiU seguirà especulant amb el dret a decidir, una de cal i una d’arena. Això durarà una temporada. Ajudaran a consolidar l’independentisme si fan el que preveig que faran, però no lideraran l’independentisme. De totes formes, tret que les coses canviïn molt, sense CiU no hi haurà independència.

El PSC potser tindrà algun sotrac. Alguna escissió nacionalista? No ho crec. Potser alguns marxin. Més veus independentistes es faran sentir, però Iceta, Zaragoza i els seus ho tenen tot ben lligat.

Iniciativa, Verds, etc. es dedicarà a estudiar quin pinsos fan que els excrements de vaca contaminin menys, temes d’interès, però no es mullarà gens ni mica ja que la fraternitat mundial impedeix prendre segons quines decisions. Sí a favor de l’autodeterminació però poca implicació en la mobilització.

La clau de volta de tot plegat és ERC. Si ERC fa els deures i es renova, si s’acompleixen els desigs de la militància, sens dubte la ERC renovada serà el pla de paller de l’independentisme en els propers mesos. És evident que una gran part dels simpatitzants d’ERC i, també, dels militants estan decebuts amb el que ha fe ERC amb el capital dipositat, però també és cert que culpen a la direcció i segueixen estimant les sigles. Si ERC és capaç de renovar-se tornarà a recuperar el paper que no havia d’haver perdut mai.

Aviat ho veurem. Si tot això passa, si ERC torna a ser ERC i no Esquerra, si recupera un paper més central i s’obliden dels discursos ideològics obrint els braços a opcions socialdemòcrates, ERC es recuperarà.

Crec que comentaris com els de Ridao: “Aspirem no només a aglutinar l’independentisme polític sinó a fer una opció atractiva per la gent d’esquerres, cansada dels partits tradicionals“. No són ara els més adients. És ben evident que ERC no és de dretes, no li cal insistir en això. Al meu parer, com a independentista extern, dels que es va alegrar al 2003 dels salt endavant d’ERC i que creia que seria una peça clau per moure CiU a l’independentisme, torno a reivindicar el paper central d’ERC en el món independentista.

Com deia, són opinions, tant de bo en les dolentes m’hagi equivocat i tot hagin estat mals pensaments meus i encerti en les bones i la unitat de l’independentisme, sota els principis ètics i la generositat sigui el que ens espera. Si això és així, la independència arribarà ben aviat.

Aquesta darrera setmana, dins del món independentista, el tema estrella i del que més se n’ha parlat, ha estat que la formació que lidera en Joan Laporta, Democràcia Catalana (DC) no formarà part de la coalició amb què va aconseguir la seva acta de diputat junt amb tres companys més i que ara tornen a reactivar per presentar-se a les pròximes eleccions municipals.

El motiu és senzill i ve d’antuvi. El primer dia que vaig tenir notícia de la formació de SCI i vaig veure la foto dels tres personatges principals de l’”artefacte”, us prometo que la primera frase que em va venir al cap va ser, “Tu quoque, Brute, fili mi“, vaig tenir la certesa de com acabaria tot, però també vaig comprovar que en això no era gens d’original, perquè érem molts els que pensàvem el mateix. Llegir-ne més »

El dimecres passat estava llegint una article d’en Ramon Munné, titulat “Independència: Primer match ball!“. Fins aquell moment no me n’havia donat compte, però l’excés d’optimisme que tenia l’escrit, em va donar que pensar i arribar a la conclusió, que ens trobàvem davant de la que pot ser una errada monumental, de les que fan història.

Match ball? Suposo que en Munné sap, que per tenir l’oportunitat de jugar un match ball a favor, has d’anar per davant en el marcador. Abans has degut de guanyar un munt de jocs i com a mínim algun que altre set. No crec que aquest sigui el cas. Almenys els resultats del 28N i el posicionament tant mediocre de CiU, no ho manifesten així.

Lamento no estar d’acord amb en Ramon Munné, a qui considero un patriota ple de bones intencions. No sé si han medit prou bé les conseqüències que pot tenir tot plegat. Potser esperaven, que la proposta no passes mai ni el primer pas. Llegir-ne més »

Avui he dubtat si escriure o posar un quadre negre. Finalment, malgrat que és més feina, he optat per escriure. L’agressió per terra, mar i aire que està patint la nostra nació mereix una resposta contundent i ningú, ningú que se senti part d’aquesta nació pot restar en silenci.

L’atac va començar de manera descarada per Felip V, va continuar amb el dictador Franco i ara, conjunturalment apareix aquest personatge de vodevil que es diu Francisco Camps, però ell no és més que una ridícula i patètica peça, la punta de l’iceberg, d’un atac en tota regla contra la nació catalana.

Entremig, ja en els moments de la redacció de la constitució que ens oprimeix i limita, els polítics espanyols ja van tenir cura d’evitar l’aliança dels països catalans quan a l’article 145.1 diu “en cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. Esta clar que no estaven pensant en Astúries i Cantàbria, per citar un exemple. La dreta espanyola valenciana ja ho va fer amb Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Atard.

Durant aquests darrers mesos, a Catalunya hem estat rebent tot tipus d’insults i agressions. No els penso enumerar ara, no paga la pena, els coneixeu perfectament. Mentre això passa, el Govern català va alternant declaracions de fermesa amb accions d’acatament, sense una reacció clara mentre perdem un llençol a cada bugada.

Ara estem veient com aquí es retallarà l’ensenyament en no convocaran totes les places vacants mentre que a Andalusia i Madrid es passen per l’arc del triomf qualsevol “ordre del govern espanyol”. Som molt responsables, hem acceptat seguir pagant perquè altres facin el que vulguin i degradar els nostres serveis públics més elementals com l’educació, la sanitat o l’atenció als més desafavorits, així com les inversions més necessàries per al nostre futur..

Artur Mas va anar a Madrid a demanar un seguit de coses i va tornar amb un “sí” a l’endeutament sempre que la “tisorada” fos l’adequada. Tota Espanya va bullir contra nosaltres. Andalusia s’endeuta i no passa res, tothom calla. Fa fàstic.

Dijous al vespre, al les terres del sud, a València han hagut de tallar l’emissió de TV3 perquè amb una llei feta especialment per això l’han declarat il·legal i volen ensorrar a Acció Cultural del País Valencià amb multes que mai no podran pagar. El silenci de la resta de l’Estat, tret dels germans de les illes, és total. Ho comprenen, l’extermini lingüístic forma part del projecte ancestral.

De la mà del ridícul i engolat Francisco Camps i els seus acòlits, aplaudits pel PP de Catalunya, s’ha donat un pas més per consumar el genocidi lingüístic. El PSOE és còmplice. Recordem que això es podia haver evitat, especialment, quan Montilla era ministre d’Indústria. No hi van fer res de res, ans al contrari ja que va atorgar a La Sexta la freqüència analògica per la qual emetia TV3 al País valencià.

El “representant català” al Tribunal Constitucional, Eugeni Gay, vicepresident, que es declara aferrissadament català diu s que entén Catalunya com una part inequívoca d’Espanya. Anem bé!

Jo no tinc cap dubte, el PP és l’enemic de la nació catalana i farà el que estigui a les seves mans per esborrar-la. No és enemic de Catalunya regió d’Espanya, és enemic de la nostra nació.

El que hem de fer els que ens estimem la nació és defensar-la, però de forma útil. Només es pot fer d’una manera, lluitant per la independència, en pau però sense concessions. Deixem-nos de “collonades”, com diu Vidal-Quadras quan es refereix a les nostres demandes, no hi ha vies intermèdies, hi ha només independència. La resta, estupideses.

No tinc el més mínim interès en tenir enemics o en odiar a altres, però vull que em respectin, que respectin els meus drets, personals i col·lectius. Quan un imbècil diu que sent vergonya perquè volem fer servir el català penso: que hi fem aguantant tantes bajanades. Només tinc una resposta, tenim por. Ja van sent hora que ens traiem la por de sobre.

Més encara, si els polítics que saben que si volem seguir sent una nació, no ens queda altre camí que la independència no fan res per aconseguir-la, si confonen la por amb la prudència, que pleguin i deixin pas a altres més valents, per dignitat, que marxin a casa. O reaccionen o pleguen, han de triar. Tenen l’oportunitat en el tràmit de la proposició de llei presentada per Solidaritat Catalana per la Independència.

I si fallen, que els que els substitueixin donin el primer pas per aconseguir la llibertat de la nació catalana. La resta seguirà, com cau una fila de fitxes de dòmino quan colpeixes la primera.

No ens aturaran, l’hora de la llibertat ha arribat!

Després de seguir durant molts anys tot el moviment independentista, moltes vegades mes de fora que de dins, he de concloure que encara estem igual que fa trenta anys, un moviment polític amb escassa incidència social a l’hora de recollir vots malgrat que la penetració del sentiment de la necessitat d’independència cada dia a anat creixent, especialment aquests últims anys. Moltes vegades des de dins ens preguntem el perquè; perquè quan es veu la necessitat aquesta no es tradueix en vots? Serà que el poble “indepe” es poruc? Serà que el poble “indepe” realment no desitja per avui mateix la independència? Serà que estem acostumats a viure (no a conviure) amb Espanya i ens fa por fer la vida sols? Serà que avantposem qualsevol cosa a la independència i que aquesta queda per l’últim?. Potser totes aquestes preguntes tenen una certa part de veritat i els “indepes” som una mica tot això; ara! Per que no ens preguntem mai: Que fem nosaltres perquè la gent no ens voti?, es clar, com que ens presentem sota la paraula independència ja resulta que tots els independentistes ens han de votar!.

Aquests últims dies assisteixo estorat, bocabadat i esmaperdut a l’espectacle que ens està oferint SI, anteriorment ho vaig fer al que ens van oferir RI, anteriorment a Nd’E i el BEAN, i així fins al principi dels temps, des que el mon es mon (quasi bé) els catalans ens barallem amb d’altres catalans que volen coses significativament més semblants al que desitgem nosaltres que no pas els de altres llocs amb els quals no ens barallem tant; ja al segle XV la biga i la busca van ser dos bàndols polítics que la seva estratègia era preferentment anar en contra de l’altre, si l’un deia blanc, doncs l’altre negre i així s’aconseguia que el que deia blanc es refermés més en la seva blancor i llavors el del negre desitges més negror que mai… i així ens van les coses als catalanets des de llavors que aquestes “maniobres” contra nosaltres mateixos ens van portar a vendre la nostra pàtria a l’enemic castellà amb la peregrina idea que aquest sempre seria menys enemic per Catalunya que un propi català.

Avui llegia a El Periodico un article dedicat a SI, guerra del sector Laporta versus sector oficialista, i tutti quanti, estan organitzant un sarao de mesures colossals que està sotragant l’únic partit (o coalició) independentista amb representació parlamentaria. És del genere tonto, més aviat imbècil, donar-li munició a l’enemic per que aquesta ens perjudica molt mes que la que pot generar ell. I no fem altra cosa que fabricar aquesta munició i posar-la en mans del espanyolistes per que ens destrossin sense fer cap esforç, tota la feina els hi fem noslatres. Quan els “indepes” que ens voldrien votar veuen això i llegeixen el que està passant, convenientment magnificat, això si, se’ls en van totes les ganes de votar a “una banda” . Si amics meus, per que sempre s’ha dit en esport que és molt diferent un equip  a una banda, i es clar, la gent prefereix equips i no bandes, i a l’independentisme polític, fins el dia d’avui, només fem que generar bandes, potser no en sabem més, o potser les ànsies ens perden.. i potser a alguns les ànsies de poder o de reconeixement els perden. Tenir ànsies de poder o de reconeixement en política no ha de ser necessàriament negatiu o dolent, el mal bé quan aquestes treballen en contra del propi projecte, i això (treballar en contra del nostre projecte) els independentistes ho fem magistralment, segurament en l’independentisme polític, actualment encara no hi han interessos massa espuris (en una opció no majoritària es difícil de trobar-ne) però si demostrem rancúnies, odis i enemistats irreconciliables o quasi bé; i aquestes diferències no solen ser polítiques (cosa que tindria una possible solució) son diferencies “de pell”, de baixa qualitat però d’alt nivell. També hi trobem ànsies de figurar, pretensions de lider carismàtic i tendència a intentar engolir tot allò que es consideri minoritari en relació al propi projecte. Estem demanant als espanyols que respectin les diferencies… i nosaltres? Ho fem? Segurament el poble en general si ho fa, però el moviment polític “indepe” no tinc gens clar que ho faci.

Així no anirem enlloc, si per comptes de sumar restem, no assolirem allò que perseguim, senyors “líders” “meta líders” i “para líders” deixeu-vos estar de collonades com diria en Josep Pla i aneu a lo practic, mes endavant ja us barallareu per la poltrona si tanta gracia us fa, però si seguiu actuant així no en tindreu cap per la qual fer-ho.

Visca la Pàtria

Com ja he comentat algun cop i, per tant, molts sabeu, tot i no haver canviat la meva ideologia en aspectes socials, econòmics, educatius, etc., em vaig donar de baixa de CDC pel fet que els representants de CiU a la Mesa del Parlament no acceptessin a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular que des de 10Mil.cat i CEL havien promogut i de la qual jo era signant. No ho vaig entendre. No érem bojors aleshores i pensàvem que si s’admetia a tràmit, ho dubtàvem perquè creiem que només votarien a favor CiU i ERC, es produiria un debat positiu per al futur del nostre país. Això era al juny de l’any 2009.

Des d’aleshores hem passat uns temps moguts i a ara tenim al Parlament de Catalunya una proposició de llei de declaració d’independència de Catalunya presentada per Solidaritat Catalana per la Independència:

El dia 8 es va admetre a tràmit amb els vots favorables dels quatre representants de CiU i el vot en contra dels dos membres del PSC i el del PP de Catalunya. El dia 14 es va publicar la iniciativa. De moment no hi ha calendari per al debat.

Des de 10Mil.cat vam entendre que de cap manera aquesta iniciativa podia passar sense pena ni glòria pel Parlament i vam iniciar una campanya sol·licitant als nostres adherits que enviïn un correu electrònic a tots els grups polítics per tal que el debat es faci en dissabte de forma que des de dins del Parlament o pels mitjans el puguem seguir en directe. Podeu veure el text del correu electrònic a Debat per la Independència dins el nostre bloc de denúncia La Mosca Vironera i, naturalment, afegir-vos.

Entenem que el resultat del tràmit parlamentari és molt important, però encara ho és més que els diputats facin el debat i el poble de Catalunya ho visqui i ho discuteixi amb normalitat.

No cal que m’estengui gaire sobre la que ens està caient a sobre. Agafo uns titulars sobre notícies que de ben segur coneixeu bé:

• El Govern admet ara que la retallada haurà de ser més severa si no arriben els ingressos previstos de l’Estat
• El govern espanyol suggereix a Mas que apugi els impostos
• La Generalitat es planteja restringir les ajudes a infants entre 0 i 6 anys
• Felip Puig limita en el 12% el topall de la retallada dels pressupostos
• Mas-Colell cierra la puerta a un recorte mayor al 10% en la Generalitat porque “ya es muy duro”
• Mas no recortará más del 10%: “No sé si lo hará alguna otra comunidad”
• Puig considera una ‘presa de pèl’ el suggeriment de Salgado d’apujar els impostos

La síntesi podria ser “cornuts i pagar el beure”. L’altre dia escrivia: Ens manca un bull?Jo crec que haurem de dir sí, si amb tot això no reaccionem…

Gràcies a Solidaritat Catalana per la Independència tenim una proposició de llei i gràcies a CiU es debatrà. Sovint he dit que “sense Convergència no hi ha independència”. Les declaracions d’aquestes setmanes de dirigents de CDC i, fins i tot, del President Pujol són cada vegada més “pujades de to”. Els dirigents de CDC saben perfectament quin partit tenia majoria el 10 de juliol al carrer. Es seus militants són majoritàriament independentistes, potser fa 25 anys eren confederalistes però ara ja no ho són, han mutat. Ara cal fer el que d’una forma molt explícita reclama Salvador Cardús Peix al cove, cul a l’aigua.

La pressió popular que hem d’exercir ha de ser forta, ara no ens podem aturar, feu tot el que pugueu, ajudeu a la difusió del missatge, envieu-lo, tràmit parlamentari en dissabte, màxima repercussió.

També ajudeu-nos a ser més forts, si no sou de 10Mil.cat, apunteu-vos, som un escamot sempre en campanya, la independència és el nostre únic objectiu. És gratis i quan més serem, més lluny arribarem. Ens necessitem!

Els darrers esdeveniments m’han fet canviar el que tenia previst.

La notícia que comença haver-hi reunions i contactes per parlar d’una possible coalició independentista, al menys pel que fa a l’ajuntament de Barcelona, entre diverses forces independentistes, i el fet que hi participi Reagrupament m’ha sobtat. Vam entrar en temps de vacances amb la idea que no aniríem a les eleccions municipals com a partit (RI), només continuaríem sent una associació, i n’hem sortit en mig de la sempiterna cançó de les provables coalicions.

Havia entès que com a molt es donaria suport a tots aquells reagrupats, que veiessin viable fer alguna candidatura a l’alcaldia de la seva població o si algú o alguns volien formar part de la candidatura d’un altre partit, i poder fer-ho sota la seva condició de reagrupats.

Caldrà veure doncs en quin grau d’implicació intervendrà Reagrupament, si com RI i volent col·locar algú a les llistes, o simplement com observador per si és oportú donar-hi suport.

Em xoca també, perquè veus molt autoritzades no aconsellaven anar per aquesta línia i que el discurs independentista no passava per la “disputa parcial” dels municipis, sinó per la “disputa total” de la nació. Per dir-ho d’un altra manera que aquest no seria el seu terreny.

El que no tinc clar, és si em sobta gratament o no. En un principi sí, perquè dir-li amb algú com jo i en les meves condicions, la lluita continuarà al 2.014 se’n fa molt coll amunt, i necessito fer alguna cosa, sentir-me útil, ni que sigui el “tonto útil” o un d’ells, dels que algú en traurà profit. Com dèiem en la joventut, “que em va la marxa”.

A la meva edat he començat a entendre que arribar a Ítaca és l’objectiu, però el que importa és gaudir del viatge. Segur que per això el desitgen llarg i ple de coneixences.

També em satisfà, deixant de banda, el fet històric per tots conegut, que el president Macià va declarar la república catalana, després del triomf del seu partit en unes eleccions municipals, perquè trobo que és el lloc ideal per posar en marxa la tan anomenada “renovació democràtica”, segona part del discurs de l’independentisme a les eleccions al Parlament, i que al meu parer sempre vaig dir que sobrava, perquè era totalment incongruent en voler transformar unes eleccions normals al Parlament, en l’autèntic plebiscit què l’estat espanyol sempre ens ha negat i ens negarà. Però aquest és un tema del qual un altre dia em podem parlar.

Si l’element principal de la renovació democràtica és la política de proximitat, quina política més propera hi ha que la municipal.

Quina millor oportunitat, per poder distribuir les diferents poblacions de certa entitat, pel seu nombre d’habitants, en districtes a on cada un dels candidats a la regidoria se’l faci seu, que l’organitzi al seu gust dins les seves possibilitats. Que formi un petit nucli de voluntaris que l’ajudin a convocar mitjançant el boca a orella, repartiment de tríptics o cartells a els establiments de la barriada o barris del seu districte a la ciutadania a una primera reunió a on explicar la seva política de proximitat i el seu compromís de quatre anys en ella. Surtin o no elegits, tant ell com algun altre membre del seu partit.

Quin millor lloc, a on trobar els primers voluntaris, siguin o no del partit, millor que no, disposats a donar unes hores setmanals a recollir les demandes i queixes de la població, distribuir-les en diferents sectors, com podrien ser, un el relacionat en la manca o fallida de serveis bàsics, com aigua, llum, recollida de la brossa, un altre en els temes del benestar i ajudes socials, un altre en la relació amb l’administració, permisos, sancions.

Compromesos anar als plens municipals, assabentar-se del que és fa, participar-hi tant com els deixin, exposar tot el que se’ls hi ha encomanat per part de la ciutadania als caps de districte, hagin o no sortit elegits, estiguin al govern o a l’oposició del municipi.

Que esbrinin qui fa tal o qual servei per l’ajuntament, si el fa bé i al preu ajustat. Si empreses de la competència han tingut l’oportunitat o estarien disposades a fer el mateix a menys preu o fer-ho millor pel mateix.

Que no considerin la corrupció com un afer normal, contra la qual no si pot fer res, la ronya si no la fregues no surt i se acumula.

Que es comprometin a denunciar aquestes pràctiques tant com puguin, a nivell local, comarcal, provincial o nacional i que denuncien a aquells informadors que és neguin a fer-ho públic. Tota la porqueria ha de surar.

Que busquin la complicitat o recolzament d’entitats o associacions ja existents, des d’una de botiguers a una colla sardanista, tant m’he fa! La xarxa i l’estructura és el que ens farà forts. Els rivals ho tenen tot, el diners els mitjans de comunicació, tot. El seu sistema només té un punt dèbil, un únic taló d’Aquil·les, el vot, el vot de la gent, i si aconseguim a la gent?

Avui allò que no és veu, el que no surt als mitjans no existeix. Fem de la carència virtut, a manca de diners, imaginació. Per exemple entreu en un proces de primaries entre Esquerra i SCI, ni que no faci falta o sigui només una pantomima. Només que surtin als medis la meitat que ho estan fen l’Hereu o la Tura, ja em donaria per satisfet.

Si mirem els resultats del 28N, una gran coalició podria aconseguir alguns ajuntaments i ser la segona força en altres. Però de moment deixem-ho, no vull somiar més!

No vull allargar-me en aquest tema, perquè no és a mi a qui pertoca fer-ho.

I per acabar, per què no em podria venir de gust, que les dos formacions a les que estic afiliat Rcat, i SCI és presentin a les municipals en una possible gran coalició independentista amb altres grups independentistes? Per dir-ho breument, precisament per això. No en que ho facin en coalició, sinó en que comencin a marejar la perdiu, a embarcar-nos a tots, en un projecte que ja han demostrat que no saben portar endavant i ens tornin a portar a les lluites caïnites a les quals ens tenen acostumats.

Senyors! Si no n’estan segurs o no en saben més, si no són prou generosos ni estan disposats a ser-ho, quedin-se a casa. Nosaltres no parem de créixer i algun dia trobarem algú amb la mira ben alta que ens portarà al cim. O senzillament callin, facin el que hagin de fer, i parlin quan tot estigui fet i ben lligat.

Aquest cop, l’últim que no apagui el llum, que encara queda molt per veure.

Pàtria, aquí em te’ns!

,He vist l’anunci que Solidaritat es presenta al País Valencià i a mi em sembla (i creieu-me que ho lamento) que és una mala decisió. Segurament empesos per la gent provinent d’ERC (els Urielistes, ves per on ja els he batejat) i la gent del PSAN s’han decidit a iniciar aquesta aventura. Actualment no veig SCI amb la implantació necessària per escometre una feina d’aquestes dimensions, partits molt mes estructurats com ERC i CDC hi han fracassat l’un amb una “delegació” i l’altre amb una “marca blanca” cap dels dos se’n ha sortit amb èxit i després d’esmerçar-hi molts esforços i diners, el màxim que han aconseguit és ser molt minoritaris i no decidir res, o pràcticament res, a cap de les institucions valencianes, políticament i socialment parlant. Amb això no vull dir en absolut que no mereixi la pena esmerçar esforços ni diners al País Valencià, ben al contrari, en soc partidari i molt, però no de cremar-los sinó d’emprar-los amb intel·ligència i sentit de la estratègia, i avui com avui el camp polític catalanista i molt més l’independentista és molt mins al País Valencià. El que cal és mantenir les minories de bon nivell intel·lectual al nostre costat a la espera que el moment polític sigui l’adequat, cal reforçar els lligams culturals i de negocis primer, establir canals de comunicació que superin els de València – Madrid, acords i pactes. Per aconseguir tot això cal que dins de casa nostra primer establim un veritable govern nacional i el dia que aconseguim la independència cauran darrera algunes C.A d’Espanya, i les del País Valencià i Les Illes en seran dues d’elles. Posar el carro davant dels bous em sembla un error de grans proporcions per part de SCI, ara com ara prou feina hi ha al Principat com per eixamplar l’àrea de pressió, sobre tot en un lloc tan espanyolitzat com la “Comunidad” Valenciana, no ho oblidem. Valoro molt els germans Valencians no alienats que saben que son catalans i lluiten fins l’extenuació per la seva llibertat, però el mes realista que els hi podem dir és que el nostre alliberament serà la clau de volta per aconseguir el seu, però en canvi l’alliberament dels dos pobles a l’hora és una entelèquia, per tant impossible avui com avui, més ben dit, considero que el que farà és dificultar ambdues si no fer-les impossible. La majoria de votants del País Valencià (i la democràcia funciona així: per vots) es senten tant o més propers a Madrid o a algun poble de Castella que no pas a Catalunya; i creieu-me que per qüestions personals se molt bé de que parlo. Encara es fa molt difícil explicar, en pobles de València (i ja no parlem de la València ciutat i pobles de l’entorn), a la majoria de la gent la necessitat de la independència d’Espanya, majoritàriament en son refractaris. Quan en l’himne que ells consideren el de la seva C.A. es diu tan clarament i en la seva primera estrofa: “Per a ofrenar noves glòries a Espanya “, i a ells els cauen les llàgrimes d’emoció, ves-los-hi a explicar que els seu ver himne és “La muixaranga”, home! Alguns l’han sentida però no va més enllà, per la majoria, de una musica tradicional molt “bonica i Valenciana” que prové d’Algemesí.

Al País Valencià existeix un grup molt actiu, però desgraciadament força minoritari, de gent que defensa la catalanitat de la seva pàtria (ells si saben que tenen pàtria) i cal recolzar-los amb totes les nostres capacitats, però no convé “exportar-los” models del Principat, i menys tan públicament doncs no els és beneficiós. L’interessant és recolzar-los discretament aquests moviments propis, amb la finalitat que no desapareguin i puguin ser en un futur l’espurna que faci ressuscitar la identitat valenciana no espanyolitzada; i treballant nosaltres exclusivament per la nostra llibertat n’estic convençut que és la millor manera d’ajudar-los a conquerir la seva.

Hi ha dues maneres de fer canviar les coses: imposant-les per la força o fent-ho pel convenciment i la raó. El nostre camí és el segon i per tant en aquest és important tenir en compte dues condicions prèvies: que el terreny sigui prou abonat per que germinin els raonaments (i el terreny valencià no ho està pas) i predicar amb la força de l’exemple; poc em creureu si us parlo sobre les bondats de viatjar en avió quan us assabenteu que jo no he pujat mai a cap, bé si, al del tibidabo varis cops. Nosaltres no som independents i encara estem lluny de ser-ho, els independentistes principatins hem demostrat fa poc la nostra incapacitat per posar en greus problemes a l’espanyolisme i al regionalisme i ara som tan superbs d’anar a casa del germà a donar-li lliçons? De que? De com es llancen per terra les expectatives de treure quelcom important? Siguem una mica més humil i abans d’anar a casa d’altri a donar-li lliçons de res endrecem primer la nostra. Quan ells vegin que ho hem assolit i a demés que les coses a nosaltres ens van molt millor i a ells força pitjor que abans (hauran de pagar més delmes a la metròpoli) segur que fins i tot els més contraris a la independència començaran a dubtar; els hi facilitarem arguments als “nostres” alhora que els “blaveros” es quedaran sense enemic intern contra qui anar. Els anti-referents que els han inculcat als valencians quedaran automàticament desmuntats i com a país estranger o ens declaren la guerra (cosa que evidentment no faran, estem a Europa) o callen definitivament.

Jo desitjo, com el primer, una Catalunya composta com l’anterior al 1714, amb els antics regnes de València i Mallorca, la franja, el Principat i la Catalunya Nord unides de nou, si així ho desitgen els seus ciutadans, ara bé això és un horitzó posterior a l’assoliment del Principat ( el que està més madur per aconseguir-ho) de la independència, sense aquesta condició “sine qua non” això no serà possible, i aquesta condició no es donarà si no ens centrem en el que sí ho és, i això avui per avui és la independència del Principat de Catalunya, no caiguem en els errors de l’antic independentisme, el d’aquella extrema esquerra xaruga, caduca i desfasada.

Avui prefereixo no aprofundir massa en els resultats electorals passats, doncs tot es massa recent i les ferides encara son tendres, més endavant si de cas ja en parlarem abastament, no puc però passar per alt la noticia sense fer esment d’algunes coses que ja s’albiren, permeteu-me per tant unes quantes ratlles no massa aprofundides sobre el tema: Em sembla que els independentistes hauríem de començar a prendre actituds positives i deixar enrere aquest caràcter essencialista i purista que confonem amb integritat i no passa de ser un cert integrisme; els resultats son els que son i a uns els hi agradaran més i a uns altres menys, jo entenc les dues parts i també me’n dolc que no hagin sigut millors per les dues opcions que jo considerava important assolissin representació parlamentaria. Ara bé, dit això, penso que no ens podem permetre esperar quatre anys més per tornar a començar de nou i que cal començar a posar els vímets per fer el cistell. Als que estan exultants pel resultat els demanaria que es posin a treballar per tal que d’aquí pocs dies tots els independentistes puguin sentir SCI com una opció pròpia, els hagin votat o no, que s’acostin a RI per tal d’acollir i defensar com a propi part del programa que ells portaven, penso que ara és l’hora dels gestos nobles i patriòtics. Als que estan una mica moixos per no haver obtingut la representació que es mereixien els diria que no estiguin tristos doncs no es una derrota ja que han treballat de valent i defensat un gran programa i això és una victòria doncs han sembrat quelcom que es recollirà més endavant, els demanaria també que no miressin a SCI com a enemics sinó com una corretja de transmissió per fer arribar els seus anhels a tot el poble de Catalunya. Els independentistes haurem de demostrar ara que si no hem sabut anar plegats a unes eleccions si som capaços de treballar units per assolir l’objectiu comú, haurem de demostrar ara que estem fets d’una pasta diferent que els que hi havien fins avui i que som mereixedors d’obtindre una ampla confiança del poble català i garants de que el seu vot no es perd. Si som capaços de fer-ho així guanyarem, sinó ens dissoldrem en el magma de la mediocritat.

Els vots ens han donat una opció, que a uns els agradarà més i als altres menys, però a hores d’ara és el que tenim per portar el nostre projecte ( el de tot l’independentisme) a la resta de catalans, que molts no n’han sentit ni parlar encara (de la independència si, però només en negatiu) , estic convençut que aquest missatge arribarà ara a tots els racons de Catalunya i estic segur de la il·lusió i les ganes que hi posaran els representants de SCI per assolir-ho. Demano als companys de SCI que tinguin en compte a RCat i el seu magnífic treball que no es pot perdre, ni cal que esperi quatre anys més; i als companys de RCat els demano que positivitzin allò que els pot semblar negatiu, a la fi un partit no és res més que una eina i l’important mai es aquesta sinó el treball que en resta i les persones que s’hi dediquen. A RI tenen una bona eina que ara no pot actuar en plenitud, però si poden encomanar les virtuts d’aquesta a la que ens queda. Posem-nos junts a treballar per assolir l’objectiu comú. I si cal criticar-nos constructivament, fem-ho, però mai li facilitem la feina de destruir-nos a l’enemic que ell ja la sap fer solet aquesta tasca; actuem tots plegats amb patriotisme i no maldiem de qui hauria de ser el nostre company. Deixem enrere velles rancúnies i afrontem tots junts un nou camí cap a la llibertat, ara és l’hora.

Visca la Pàtria