Ara si que som a les portes de l’hora de la veritat, l’independentisme en els últims dos anys ha fet un gran pas endavant, socialment parlant, i caldria que, tant com puguem, aquest avenç social es reflectís en la política, aquí és on es prenen les decisions que de veritat ens afecten a tots els catalans. Ja no n’hi ha prou en situar-nos en el mon associatiu i cultural, el nostre reducte fins el dia d’avui, ara caldrà anar prenent decisions tant individualment com col·lectivament, i la de militar en un partit exclusivament independentista o no, serà una que molta gent s’haurà de plantejar passades aquestes eleccions. Es doni el resultat que sigui en les eleccions d’enguany caldrà reforçar l’actitud “indepe” inclús d’aquells militants i càrrecs electes de partits no independentistes. Seria decisiu que la consciència independentista deixés de ser una actitud personal, per alguns, per passar a ser política, amb el que això comporta de posicionament personal i públic en front d’algunes decisions del propi partit, i que cada u de nosaltres exercís aquesta actitud en l’àmbit polític en que es desenvolupi en l’actualitat o en el futur. Entre tots haurem d’elevar a “normal” el fet de ser independentista i exigir el dret a definir-nos com a Nació.

És pels motius expressats que no trobo encertat engegar projectes amb data de caducitat d’antuvi, ni dimitir de presentar-se en comicis que no siguin al Parlament de Catalunya; considero amb tot el respecte als estrategues que han dissenyat un camp d’acció com el que defineixo, que és un absolut error, i que aquesta actitud lluny de reportar-los adhesions les allunya, doncs la gent quan es decideix per recolzar un projecte espera que aquest tingui continuïtat fins que s’assoleixi completament l’objectiu, i assolir-lo no vol dir només arribar-hi sinó a demés consolidar-lo, altrament semblaria que “els teus” t’abandonen abans d’acabar la travessia. Em sembla també un error renunciar a presentar-se a les municipals quan la independència també es pot assolir amb un resultat aclaparador als municipis, recordem que la segona república espanyola va ser conseqüència d’unes municipals i no d’unes generals. Si una immensa majoria de municipis catalans demanen la independència no veig com el parlament de Catalunya podria tancar les oïdes a tal clam; per altra banda no em serveix la excusa de dir que la gestió no és el nostre objectiu, deuria quedar clar que a l’independentisme no li fa por gestionar, i que una bona gestió no és de dretes ni d’esquerres, es senzillament això: una bona gestió i per tant transversal. Bé, deixo aquests arguments apuntats aquí per a després de les eleccions i tan sols demanar a les forces “indepes” que s’apunten a aquestes tesis que les repensin bé, no serà qüestió d’ara endavant d’anar regalant vots ni escons a les forces del “status quo” doncs la batalla serà llarga i dura, per tant: “a l’enemic ni aigua i al desert, polvorons”.

Vaig dir, en el seu dia, que no faria campanya partidista per a cap de les dues opcions que considero valides actualment per a un independentista i penso complir-ho; avui, a tres dies de les eleccions, només us demano un vot raonable si sou independentistes, un vot que pugui debilitar l’espanyolisme i desemmascarar el seguidisme autonomista o el “bluff” federalista i com va dir la nostra estimada icona pepera, la esperancita aguirre: “Deixem-nos estar de collonades!!”; si, deixem-nos de collonades i votem independència, votem Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista. Les dues úniques opcions que han certificat que ens portaran de dret pel camí de la independència, sense circumloquis verbals ni passades per experiments impossibles i impassables com el federalisme (a Espanya no hi han federalistes) ni el concert econòmic, que mai assolirem si el volem com el del país basc, doncs senzillament és econòmicament impossible dins l’àmbit espanyol i encara que volguessin (que no volen) no el podrien concedir sense la desaparició per fallida del projecte España.

Jo també em deixaré de collonades, i deixant de banda les picabaralles que adherits i convençuts d’un o altre projecte ens han estat llançant a veure si picàvem i, mes que votar-los a ells, deixem de votar al altres; votaré pel partit que considero te més possibilitats de fer els “números” necessaris per sortir millor representat a la meva circumscripció, i que a hores d’ara em sembla que ja tinc clar quin ha de ser. El que més m’interessa avui és que fem els millors números possibles, sense partidismes, l’independentisme ha de deixar de fer seguidisme com ha fet fins avui ERC i ha d’iniciar el camí de no retorn. Segurament la propera setmana iniciarem un viatge que serà llarg, o si més no més del que desitjaríem o podíem haver pensat ara fa un any; de tota manera serà l’inici d’un camí en el qual ja no hi haurà marxa enrere. QUE HO TINGUIN CLAR!!, ja no hi ha marxa enrere, Catalunya serà lliure!!

Visca la Pàtria

S’acosta l’hora de la veritat, el dia 28 ens toca retratar-nos i després de tantes paraules, crítiques i queixes cal fer un acte de responsabilitat patriòtica i votar en consciència allò que creiem millor pel nostre país i per a nosaltres mateixos. S’esdevé enguany que aquest cop ambdues coses coincideixen, per la immensa majoria de nacionals i residents al Principat de Catalunya el millor per ells és a l’hora el millor pel país, el millor per a nosaltres és el millor per al país. Les opcions son clares: a) Continuar com fins ara, i b) Iniciar un nou camí.

a) Podrem continuar com fins ara, amb períodes de pau i treva i períodes de guerra oberta amb les opcions conegudes fins avui, aquelles que defensen la continuïtat de la relació amb Espanya, sigui aquesta continuïtat amb un model regionalista o autonomista, més o menys centralista segons el partit. O sia, en el fons votar CiU avui no ens comporta cap canvi radical (de radical: Que afecta l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa ), seguirem fent el pidolaire, seguirem arrossegant dies i anys darrera una pastanaga que mai assolirem. No cal dir el que significa votar PSOE-C, PP, C’s o UPyD, però com que els que aquí ens poden llegir no crec que a ningú li passi pel cap votar aquests partits (potser algun ho podia haver fet pel PSC, però ja no crec que insisteixi en fer-ho) ja no continuaré per aquí. Assolir una victòria de CiU sense una forta modulació “sobiranista” (com a ells els agrada dir) i que aquest “sobiranisme” no sigui sotmès a la disciplina de CiU no serà pas avançar sinó “més del mateix”, continuar sotmesos a Espanya, pidolant allò que mai ens concediran o el que és pitjor, i que és el que em temo que faran, rebaixar les nostres pretensions fins a un punt que siguin assolibles per l’estat espanyol i llavors vendre-ho com una gran victòria, per que ells (CIU), és clar, si guanyen amb una certa comoditat voldran justificar que han complert amb el seu compromís i això només podrà significar o la rebaixa de les pretensions o el trencament amb Espanya, i jo no em crec que CiU, avui com avui tal i com ja ha demostrat estigui preparada per fer-ho. És evident, per que ells mateixos ja ho han avisat, que sense una majoria absoluta que els permeti un “govern fort” no acometran la demanda del concert econòmic, que per altra banda, ells mateixos també, han dit que no cal que sigui com el basc. Avis per a navegants, abans de començar ja venen les rebaixes!!. Per tant, per modular el govern de CiU amb clau “sobiranista”, si tal i com tothom pronostica, es dona la seva victòria, ens cal:

b) Iniciar un nou camí, que assoleixi condicionar el govern de CiU en clau veritablement “sobiranista” políticament i nacionalment parlant (de sobirania: Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder). Aquest nou camí, avui per avui, només ens ve donat pel vot a dues formacions de caràcter “sobiranista nacional” que no han col·laborat, fins avui, amb l’status quo espanyolista, i aquestes son Solidaritat Independentista i Reagrupament Independentista, doncs Esquerra queda per a mi descartada per dues raons clares, una per haver col·laborat durant set anys (no un ni dos, set) amb l’status quo espanyolista, i la segona, “Last but not least”, pel fet d’haver-se declarat diverses vegades i per elements significatius com a no nacionalista. Aquestes dues raons per a mi, lamentablement, els inhabiliten per formar part de la solució i ara com ara només son part del problema. I quedi clar que tan sols parlo d’organitzacions i mai de persones individuals, doncs encara avui el vot es dona a les organitzacions i no a les persones. Per tant us demano el vot per qualsevol d’aquestes dues formacions: Solidaritat Independentista o Reagrupament Independentista, dues formacions que passades les eleccions estan condemnades a entendre’s i a col·laborar estretament i per assolir això hi ha molta gent que estem disposats a posar el nostre granet de sorra, gent de dins i gent de fora d’ambdues organitzacions.

FES UN VOT PATRIÓTIC, VOTA INDEPENDENCIA, VOTA SOBIRANIA NACIONAL.

REAGRUPAMENT O SOLIDARITAT / SOLIDARITAT O REAGRUPAMENT… VOTA’LS

Em sento avui davant l’ordinador per escriure quelcom i hagués volgut parlar de com em va agradar la exposició d’en Carretero el divendres a Canal Català o de la Convenció Nacional de S.C. el diumenge passat, malgrat tot els fets succeïts m’obliguen a escriure en negatiu i si he de ser sincer amb els meus sentiments avui, us diré que estic molt emprenyat, les actituds de molts polítics afeccionats o afeccionats a polítics que diuen ser “independentistes catalans” em provoquen nàusees i també ho fan les dels de segona i tercera línia que els fan de “corifeus”. Tot plegat dona la sensació d’un gran desgavell, una olla de grills on cada u vol cantar més fort que els del costat i que ningú no està interessat en donar una entonació harmoniosa al seu cant, ni molt menys entonar-los amb els del veí, sinó tan sols en que el seu sobresurti per damunt dels altres malgrat sigui aquest un xiscle desafinat i horrorós. Uns llancen la culpa sobre els altres acusant-los de les més altes ignomínies no volent-se adonar que només seran aplaudits pels del seu bàndol, creant rancúnies en el contrari i allunyament i desinterès en els que no alineats a cap dels dos, o pitjor. No hi haurà un cervell, o dos, entenimentat que s’adoni que això és caminar de cap al precipici i ho aturi de cop?.

Ja només faltava el “serial” del CCN, amb “número inclòs” del seu President i Secretari General de: m’han tancat amb pany i forrellat el meu xiringuito aquests “malandrins”, que faria riure si no fes plorar. Si és cert que els han tancat el seu local social una junta il·legal i tenen a les mans, com asseguren, que no ho dubto, el dictamen que els qualifica com la junta legal, hi han mitjans de sobres per fer obrir els candaus sense tan de soroll, això si és que no pretenien precisament això, fer soroll. L’altre possibilitat rauria en que un o uns desalmats es tanquessin a pany i forrellat per dins i no els obrissin la porta, no voldria fer jocs de paraules fàcils que no ens portarien a res més que continuar dins el bucle en el qual s’han ficat de quatre potes, tant una cosa com l’altra son lletges i el cert de tot és que una de les dues es veritat, o potser les dues. Tot plegat de serial de poc pressupost, ja poden acomiadar als guionistes. No ho entenc, o potser si que ho entenc i no voldria fer-ho!!.

Guerra bruta declarada entre independentistes!! apa traieu-vos el fetge!! munteu numerets de criatura de cinc anys feu-vos la punyeta i critiqueu-vos els uns als altres, mentre els espanyolistes es trenquen de riure i a nosaltres no paren de venir-nos basques veient-vos actuar així. Això si, “ells” no perden el temps desmuntant tot el que fa olor de català, en això no perden el temps.

Ens estan posant molt difícil l’escollir entre un dels dos, i no pas per lo bé que ho estan fent… potser si continuen així ens ho facilitaran del tot, i la solució serà: cap del dos !! i llavors potser restaran tant feliços malgrat i els seus no hagin assolit res… els altres tampoc. Potser és allò que per tal que al meu germà li tallin el dit jo em deixaria tallar… la mà.

Ens podran dir que els espanyolistes i els regionalistes també es barallen, es clar que si, ells poden fer-ho tranquil·lament doncs tenen un estat al seu favor que vetlla pels seus interessos, doncs no ens enganyem els interessos dels regionalistes a la fi son els mateixos que els dels espanyolistes centralistes, tots dos serveixen interessos espanyolistes i desitgen reforçar el mateix estat, sinó pregunteu-li al senyor Duran i Lleida que vol dir ser “hispanista” per a ell. Els interessos finalistes son coincidents avui per avui, demà qui ho sap, però no ho sabem nosaltres ni ells mateixos. Algú em dirà que com puc assegurar que siguin “igual” CiU que PP quan és evident que no és així. No és així en la superfície, però si ho mirem amb profunditat, l’actitud de CiU, i en els últims anys la d’ERC, legitimen les del PP i PSOE pel senzill fet d’acceptar una legitimitat democràtica en el poder abusiu de l’estat castellano espanyol sobre la nació catalana i no enfrontar-se a aquest estat de coses ni denunciar-ho internacionalment, segueixen encobrint una actitud gens digna d’un estat anomenat modern i democràtic, de cap respecte cap a la nació que diuen defensar, i només ho denuncien en declaracions internes que no tinguin cap repercussió internacional. CiU i ERC encobreixen internacionalment l’estat espanyol i l’atorguen legitimitat democràtica amb aquesta actitud d’acatament. Si CiU i ERC haguessin volgut internacionalitzar el conflicte haguéssim avançat moltíssim, no ho han fet per interessos que ells ens haurien d’explicar. Internacionalitzar el cas català no vol dir fer una declaració política concreta en un for com la CEE, sinó arribar fins on calgui per denunciar l’estat de submissió a que ens sotmet l’estat castellano espanyol, i això ells no ho han fet mai, per tant en son encobridors passius i coparticipants no actius dels abusos a que ens sotmet Escanya.

Mentre els independentistes ens barallem i ens traiem les vergonyes a l’aire “ells” van avançant en el seu “programa” de desnacionalització catalana, a l’últim que li ha tocat és al reglament d’us del català de l’ajuntament de Barcelona, un reglament gens agosarat que només diu que s’emprin els dos idiomes i en cas de no poder fer-ho en els dos s’ha de fer en català, doncs ni així estan contents, cal que sempre el castellà, idioma sobrevingut, estigui per sobre de l’idioma natural i original d’aquí, sinó no estan contents. Si no ens unim aviat estem ben fotuts, ells ja han desenvolupat el marc i els poders que necessitaven, ara només els cal activar-lo i els serà molt, molt fàcil, sobre tot si nosaltres estem immersos en lluites fratricides.

Ja no se’ls demana unitat en les llistes electorals, tan sols una mica de respecte i col·laboració entre ells, però es veu que ni això son capaços d’assolir i mentre tant estan donant una imatge tant penosa que no els reportarà cap vot que no vingui d’un absolut convençut, ningú més els votarà amb aquestes actituds. Si només estiguessin en joc interessos polítics podríem dir: “Ja s’ho faran”, però el problema és que no ens hi juguem només això, ens hi juguem molt més, i tots semblen tant cecs que malgrat i acceptar-ho de paraula no volen convertir-ho en actes, prefereixen seguir en les seves picabaralles abans que pensar en el bé nacional. Tant egoistes i egotistes som els catalans? Pensem que al cap i a la fi cada poble té allò que es mereix, ens mereixem això els catalans?. Si la resposta fos afirmativa potser caldria fer una reflexió molt més profunda.

I malgrat alguns “patriotes” que diuen defensar la pàtria i en canvi estan deixant a l’alçada del betum les úniques dues opcions independentistes que podrien ser vàlides assegurant defensar-ne una d’elles.

Visca la Pàtria

Digueu-me ingenu però sóc dels que no crec amb les teories conspiratives de què hi ha sempre una mà darrera que està controlant o conduint les esdeveniments.

Això no vol dir que no cregui que hi ha algunes persones o organismes que miren de reconduir els esdeveniments cap al seu favor o fins i tot, hi ha qui intenten provocar esdeveniments que els afavoreixi. Segur que si, però molts dels esdeveniments que es donen, són deguts bàsicament per mi a tres factors:

1)      Les  conseqüències derivades de les accions per aconseguir les necessitats bàsiques que tots els homes tenim gravats als nostres gens. Que es pot resumir amb guanyar més diners i poder.

2)       Una mica d’atzar

3)      El destí que un es va fabricant per les seves accions passades i del nostre caràcter.

Com exemple posaré un de molt recent i conegut: La decisió de l’assemblea del FC. Barcelona de portar al Laporta i l’anterior junta als tribunals per la seva gestió econòmica. Aquest esdeveniment, pot tenir moltes lectures conspiratives. De fet els que estan a SCI, diuen que tot plegat és una maniobra per desprestigiar-lo, perquè es vol dedicar a la política independentista. Però es clar, quan un diu això sembla com si estigués dient que els compromissaris i la junta actual els importés més perjudicar la carrera política del Laporta que la imatge del Barça. Una imatge  del club com també de la nova junta que segur que quedarà tocada sigui quina sigui el resultat final, començant pel seu actual president Rosell.

Per això,  algú amb quatre dits de front pot creure que si no hi hagués unes raons molt fortes , l’actual junta directiva hauria explicat el contingut de la Due Dilligence i haguessin demanat que l’assemblea votés portar al Laporta als tribunals?  Algú creu que tot aquest risc que estan agafant la nova junta del FC Barcelona i que perjudica la entitat  a la que volen reeixir gestionant-la, és només per enfonsar la carrera política del Laporta?  Tot això és degut només perquè el Laporta es presenta per un partit independentista, i resulta que els 20 membres de la nova junta, i la  quasi mitat dels compromissaris, són tots un espanyolistes regionalistes que anteposen el prestigi del club per afavorir uns interessos polítics?

Si us plau, no fem el passerell. Aquí el que ha succeït és  que la nova junta s’ha trobat amb un forat prou gros que hauran d’avalar segons la Llei de l’Esport.  Aquesta llei obliga que els directius avalin un 15% del pressupost de les despeses del darrer any. Cada any han de renovar-lo sinó es genera un 15% de benefici.  El 2003 Laporta, Rosell, Soriano i els altres directius van d’haver d’avalar 20M€ que fou concedit pel Banc de Sabadell i sota un notari que ara és l’actual President del PP català.  Però el 2005 es van vendre els terrenys del club de Can Rigalt i així van aconseguir el 15% de benefici que marca la llei. Aquests beneficis els va permetre seguir cada anys fins ara, sense haver de demanar cap aval. Aquesta venda, recordem-ho, ha donat peu a una querella d’uns socis als tribunals que ha durat fins aquest any.

En aquestes eleccions del 2010 cap dels candidats han hagut de presentar avals perquè segons els comptes presentats per la junta del Jan Laporta, hi havia beneficis. Però si la realitat és que no n’hi  ha, ans el contrari, qui creieu que haurà de demanar l’aval del 15% del pressupost de despeses? En Laporta i l’anterior junta?  Nooo!! , segons la llei, toca demanar l’aval al Rosell i a la nova junta.

No estem parlant quatre duros, estem parlant d’unes despeses del 2009 de 486 Milions d’€ que el 15% representa 72,9M€ (12.129 Milions de pessetes!!). Dividits entre 20 membres toca per cap un aval de 3,65M€ (606,5 Milions de pessetes). Ja cal que tinguin moltes propietats, negocis i dipòsits la nova junta per poder obtenir un aval d’aquesta quantitat d’un Banc. A més penseu que normalment el Banc que finalment els avali, els hi cobrarà un 1% de comissió anual. Això representarà 36.500€ anuals que repartits per 12 mesos, toca a pagar 3.041,6€ cada mes!!. Recordem que tot això serà cada any mentre no aconsegueixin un 15% de beneficis.

No creieu que això si que es realment un argument de pes perquè l’actual junta estigui agafant aquests riscos de perjudicar al Barcelona, de dividir el barcelonisme i la imatge de ser ells,  els primers de portar als tribunals l’anterior president.  Pagar més de mig milió de pessetes cada mes d’interessos són molt diners. A més , estic segur que a més d’un es cagarà amb tot quan pensi que està pagant part de les festes regades amb xampany francès del Laporta. Potser més d’un amb més rabia  perquè no va poder-hi ser allà per gaudir-ho ,-)

L’actual junta directiva, independentment del color polític que tinguin, segur que li tenen jurada al Laporta. No li perdonaran res i seguiran fins al final, per mirar d’aconseguir que sigui Laporta i la seva anterior junta que paguin el que es pugi demostrar als tribunals, per així poder disminuir les despeses i recuperar part o l’aval sencer que hauran de demanar.

De fet el Sala i Martín, ja ho va insinuar a un article al Juliol que la nova junta del Rosell estava mirant de moure ingressos de la temporada anterior cap a la nova  i despeses de la nova cap a l’anterior per inflar les perdudes passades i disminuir les que es generarien en aquesta nova temporada per baixar  els avals de la nova junta.

Arribats a aquesta situació provocada simplement per una qüestió monetària i no pas política, comencen alguns a aprofitar-se’n per afavorir els seus interessos polítics. En aquest sentit, segur que certs dirigents polítics, segons el seu tarannà ètic, mirant de posar-hi sal a la ferida perquè perjudiqui més a la carrera política del Laporta. Però tampoc Laporta és queda amb els braços creuats. Com a advocat, utilitzarà totes les armes que tingui a la seva mà per sortir-ne el més ben parat possible. Un exemple la de posar una querella contra Rosell i la nova junta.

En aquest sentit, també trobo ben normal, de fet és de manual polític, mirar de fer veure a la opinió pública que tot és un simple complot polític, orquestrat per ERC i CiU, contra la seva persona perquè és un rival polític d’aquests partits. Té tot el seu dret i seria ben estúpid si no ho fes. Si aconsegueix l’acta de diputat, té immunitat al menys durant 4 anys. Potser això explica les preses del Rosell i la nova junta en posar-li una denuncia abans de les eleccions. Penso que la immunitat només val per les denuncies i investigacions mentre ets diputat. No sé si quan Laporta aconsegueixi immunitat parlamentaria, la denuncia del Rosell  s’arxiva o no es pot tramitar.

Altres esdeveniments com l’aparició de SCI del mateix Laporta conjuntament amb Tena i Bertran, que ha provocat la divisió i també cada dia més una fractura evident entre el potencial  electorat independentista, té també lectures conspirarives. De fet, prestigiosos catedràtics, professors universitaris, politòlegs, historiadors de prestigi, i darrerament empresaris independentistes, no dubten  de dir que tot plegat és un torpede contra el independentisme representat per Reagrupament i perpetuat per l’establishment polític català que no volen que hi hagi cap canvi significatiu al nou Parlament.

Jo, dins de la meva modèstia i sense ser ni molt menys cap eminència acadèmica, ho dubto. Penso que és un cas similar a l’anterior que he explicat. Però tant li fot. Sigui quina sigui, l’origen de tot plegat, tant el primer cas com aquest segon, el qui surt perjudicat és Catalunya.

Però com que no puc fer-hi res de tot el que ha succeït aquest estiu, el que no faré és lamentar-me i donar-hi més voltes, sobre si això és o no és una conspiració contra Catalunya.

Però és que a més, considero que no ajuda gens pensar-hi. No ajuda, perquè el maquiavelisme  d’una teoria conspirativa et fa a vegades a reaccionar també d’una manera simple i visceral. Això retroalimenta l’espiral de retrets provocant més divergències entre nosaltres i fa més difícil la conciliació que en un moment o altre s’haurà de produir, sobretot entre els que som de les bases i no tenim cap més objectiu que aconseguir la independència.

Per tant, jo dic teories conspiratives? no gràcies.

Ara bé, això no vol dir, que un no pugi criticar als companys que jo penso que s’equivoquen. Criticar amb respecte, i arguments malgrat sigui amb vehemència com acostumo a fer, penso que no és pas dolent. Jo prefereixo ser criticat abans que sigui obviat. I no tinc cap problema en reconèixer que m’ equivocat. És el primer pas per millorar i potser, l’única manera que els catalans podrem aconseguir un dia ser lliures. Però això és l’argument per un altre article.

Endavant les Atxes!!

A hores d’ara ja serà pràcticament impossible la llista unitària de l’independentisme per qüestions de plaç legal malgrat fins última hora no val a donar-se. El meu agraïment i reconeixement a tots aquells patriotes de RCat i de SCI que fins avui han maldat per posar una mica de sentit comú als seus líders, jo mateix he signat per recolzar els seus esforços en totes les iniciatives que m’han arribat demanant una llista unitària al Parlament. Si us hi voleu adherir, aquí us deixo l’adreça de una de les iniciatives: http://www.cxi.cat/votacions/coalicio/ i una altra que fa dies vam informar però ara la torno a publicar: http://www.araomai.cat/ . Però si com tot sembla indicar la llista dual es fa impossible caldrà canviar la tàctica a partir del dia 15 i posar totes les forces en assolir que no es perdi ni un sol vot “indepe”, que aquest vagi a qualsevol de les dues formacions, però a una d’elles, i no a mans de regionalismes de cap tipus, ni molt menys a l’abstenció.

Fixeu-vos que quan he parlat d’una hipotètica llista unitària l’he qualificada com “dual”, si, perquè encara que avui o demà s’assolís un acord entre RCat i SCI per presentar una llista unitària, aquesta realment no ho seria d’unitària doncs hi mancaria gent notable, potser no famosa però si notable. Gent que en els últims anys han treballat per l’independentisme identitari, gent que s’hi han deixat la pell, gent com els de Catalunya Acció que actualment no formen part de RCat ni de SCI, aquests i també d’altres que no entrarien en aquesta llista doncs en el seu moment ja es va fer tot el necessari per que així no fos, ja que pel que semblava en aquell moment eren considerats “incomodes” per adalils de “l’unitarisme pre-configurat”. Vull deixar constància aquí del meu agraïment pel seu compromís amb la nació i la seva prudència al patriota Santiago Espot, i ho puc fer ja que no tinc ni he tingut cap relació amb Catalunya Acció ni Força Catalunya que no sigui la meva simpatia i admiració per aquest home que com d’altres patriotes sempre han posat per davant dels seus interessos i il·lusions personals els de la nació, i molts d’ells no figuraran tampoc en aquestes llistes malgrat ser-ne absolutament mereixedors, gràcies per la vostra prudència i actitud senyorial.

Caldrà, per tant, que tots anem per feina i treballar tant com puguem i com millor sapiguem per estendre la nostra opció sigui aquesta RCat o SCI i malgrat alguns no ens sentim totalment representats, pels motius anteriors o d’altres, en cap d’aquestes dues opcions, si sabem el que ens interessa i el que ens cal (que és la independència) cal recolzar-les ara amb totes les nostres forces, ara son les “nostres” opcions i cal ajudar-les tant com puguem.

Recordo un dia, quan encara militava a CDC, en un dels cursos d’acció política al qual assistia, en Ainaud de Lasarte ens va dir que un partit no és com fer-se un vestit a mesura el qual està fet només per a tu, mes aviat és com compra-se’l de “pret a porter” que malgrat i no escaure’t tan bé a tu sol, també li va a d’altres de les mateixes talles que la teva. Vaig pensar que era un exemple molt encertat. Doncs això, ara ja no serà temps de buscar-li massa els tres peus al gat, tenim el gat, o gats, que tenim i amb ells hem de jugar la partida. Uns recolzaran un projecte per uns que els semblarà mes adient, els altres per que pensaran que el vot pels altres és més útil, però mentre tinguem al cap que la intencionalitat és la mateixa en ambdós casos anirem bé per un cop passades les eleccions fer les oportunes reflexions i traure’n les conclusions que ens puguin portar a re emprendre el camí de la col·laboració, amb la finalitat d’escurçar el procés de la nostra independència.

La meva tesi segueix sent que en la situació actual on cap de les dues opcions m’omple de forma definitiva m’inclinaré en el vot per la que pensi que te més possibilitats en la meva circumscripció. Ja sé que és un mètode subjectiu això d’intentar endevinar el que votaran els que vagin a dipositar la papereta a l’urna, però malgrat tot és la que em sembla més encertada i equànime ja que veig llums i ombres en ambdues opcions i per una altra banda, avui com avui tampoc em sembla tan difícil d’endevinar quina de les dues serà més popular entre els possibles votants. Una altre dada a tenir en compte serà veure cap on i cap a qui es dirigeixen les crítiques dels partits dels colons (no, no m’he deixat de posar una essa, ja ho he escrit bé: colons). De tota manera les tendències encara poden canviar en els dies que resten fins les eleccions. El que és segur és que hi haurà una apagada informativa en els mitjans de comunicació vers les opcions independentistes immediatistes (SCI i RCat) i només la popularitat d’en Laporta podrà eventualment assolir un cert grau de presencia en aquests, això vol dir que caldrà aguditzar l’enginy per tenir un mínim d’opcions per donar-se a conèixer a aquells als qui encara no s’ ha arribat i, el que és més important, que ningú pensi que finalment no es presenta cap opció veritablement independentista i a demés que ens tinguin frescos en la seva ment a l’hora d’emetre el vot. Això serà pràcticament “missió impossible” amb els mitjans que es compten però hem d’intentar-ho i entre tots fer campanya.

Em cal dir que per a mi “vot útil” és aquell que es dirigeix a qualsevol de les dues opcions RCat/SCI, però que després hi veig una utilitat afegida en votar aquell que tingui més possibilitats, tot i respectant absolutament l’altre opció i valorant la possibilitat d’equivocar-me a l’hora de decidir, però es un risc que em cal córrer degut que no puc partir el meu vot. Temps tindrem entre tots de veure i comentar cap on van els trets quan vagin sortint enquestes i s’acosti el dia. Una cosa tindré clara i és el consell del meu avi: Quan vegis que el teu enemic menysprea o diu que no et convé una cosa, allò és precisament el que et convé més. Per això cal tenir sempre clar i diàfan qui és “l’enemic polític” i per a mi aquests no son ara ni CiU ni Esguerra (aquests poden ser els contrincants) sinó els partits colons (altre vegada no m’he descuidat la essa) que pretenen no tan sols un encaix amb Escanya sinó que van més lluny i pretenen la desaparició total de la identitat catalana i la seva identificació i sotmetiment a la identitat castellano-española absolutista en tot l’estat.

No sé si algun cop heu vist els debats que és dóna a segon Parlament més antic d’Europa (el  primer va se a Catalunya, que consti)? Doncs us ho recomano que algun dia mireu la BBC.

Al Parlament Britànic, a part de que es asseuen en un seients molt junts  sense taula , el partit del govern i l’oposició estan mirant-se de cara i amb molt poc espai entre ells. Les critiques son constants i molt cops són ferotges, però malgrat que algun cop fan escarafalls picant de peus al terra o aplaudint fortament mentre criden, sempre hi ha un respecte mutu i cap d’ells no dubte que l’altre és un patriota britànic com ells mateixos. Si llegim els diaris britànics, alemanys o francesos,  hi ha articles freqüentment molt crítics amb els seus polítics. No passa rés.

En qualsevol àmbit cultural , social o empresarial, tothom sap que sense critica no es pot millorar, però en política és encara pitjor, sense critica el que hi ha és una dictadura.

Des de fa temps que veig en la política catalana un doble raser alhora d’avaluar o criticar certes opcions polítiques. Trobo infantil per exemple que es critiqui la crítica entre partits o opcions polítiques catalanes. Però encara pitjor si és entre opcions independentistes. Per què un no pot criticar a una opció política? A on està escrit que no és pugi fer. Per què ha de ser dolent?. Fa uns mesos en aquest mateix bloc, ja vaig escriure un article al respecte: Pell fina. Però avui he volgut estendre’l una mica més, amb aquesta reflexió sobre la manca de cultura política que jo entenc que tenim els catalans.

Aquesta actitud de tenir por a la crítica, jo diria que és predemocràtica i demostra que els catalans tenim molt poca cultura política. Potser és degut a la poca autoestima o als més de 300 anys de no tenir cap Parlament sobirà. A vegades sembla que els catalans voldrien que tots anéssim units mentre mostrem un amor fraternal i cantem kumbayà Dèu meu agafadets de la mà!

Mentre els unionistes, siguin catalans o espanyols, no paren de criticar-se, i a vegades tot sigui dit,  sense gaire respecte entre ells, quan els catalans independentistes gosem fer-nos una critica, encara que sigui amb arguments i amb respecte, renoi, ja et titllen de poc patriota i de sectari. Ja surten amb que no ho has de fer, que t’has de dedicar a criticar a l’enemic , etc… Sembla com pel fet de que un s’autoanomena independentista ja hauria de tenir bula papal entre la resta dels independentistes.

Que no veieu que mentre no aprenguem ha acceptar les critiques entre nosaltres, mai tindrem prou informació per poder triar i per tant optimitzar la millor opció per aconseguir el nostre objectiu?

Que penseu que a succeït a Esquerra que ha fet que passes d’obtenir més de 600.000 vots a ara que en prou feina traurà una mica més de 200.000 vots segons totes les enquestes?. Si dins d’aquest partit s’ha hagués acceptat la crítica de l’actuació de la seva direcció que va fer  Joan Carretero, segur no que passaria aquest desastre electoral. Si en comptes d’acceptar accentuar la vesant independentista tant o més que la ideològica, com una proposta per millorar el partit,  i no pas tancar-se en banda com ho van fer, insultant-lo  i  al final invitant-lo a que marxés quan li van obrir un expedient disciplinari, estic segur que ara la tessitura seria un altre. Cal recordar que l’expedient i la baixa de militància fou motivat justament per proposar que ERC liderés una candidatura unitària que proclamés unilateralment la independència al Parlament. Estic segur que si haguessin acceptar discutir la proposta critica amb l’estràtegia d’aquell moment de l’executiva liderada per Puigcercós i haguessin deixat als militants , amb debat obert i crític, escollir obertament si ERC ho havia de fer , ara estic segur que els independentistes estaríem a punt d’aconseguir  un milió de vots. Només cal veure aquesta noticia per adonar-se de la magnitud de la tragèdia que va provocar la decisió de l’executiva del Puigcercós d’expulsar al líder  Reagrupament.

Gràcies a aquesta manca de cultura política d’acceptar la critica, un any i mig més tard, ens trobem amb una altra tessitura. En aquests moments hi ha dos opcions que teòricament persegueixen els mateixos objectius. Dic teòricament perquè una, la Solidaritat Catalana per la Independència, encara ha de fer i aprovar el seu programa electoral. Però si fem cas a les declaracions dels seus líders, sembla que han copiat fil per randa el que Reagrupament Independentista porta explicant des de fa un any i mig.

Per poder discernir quina és la diferència entre una i l’altre, un elector necessita a part de la informació que li pot oferir cada opció, sentir les diferents opinions critiques des de cadascuna de les opcions, per poder triar a quina votarà. Amb respecte és clar, perquè qui no ho faci, potser perdrà  la confiança del qui potser volia votar-lo.

Els dos projectes tenen les seves diferències i sinó es pot explicar bé quines són, sense caure amb el insult fàcil, la majoria dels electors que no tenen temps ni ganes ni humor per llegir-se els corresponents programes electorals , acaba pensant que tot és una qüestió de personalismes. Doncs no. Com molt bé va explicar el sempre lúcid Salvador Cardús amb el seu article fa una setmana “No va de personalisme”, hi ha prou diferències entre ambdós projectes per adonar-se perquè són diferents. Seria bo, que un intel·lectual proper a SCI, també critiques a Reagrupament. Ambdós opcions polítiques haurien d’acceptar-les i donar-lis la corresponent rèplica. Així tothom podrà comprendre millor qui és qui.

Això és la democràcia i mentre no acceptem que així sigui, el independentisme sempre acabarà barallant-se  i dividit irreversiblement. Ho farà perquè com que no es podrà confrontar-les diferents opcions d’una manera crítica, amagant els draps bruts dins de casa,  la més demagògica, la que té menys escrúpols en mentir,  tindrà potser la més possibilitats de guanyar. Amb aquesta selecció, els catalans mai tindrem una força prou sòlida i competent per poder fer front al repte tant difícil com és aconseguir alliberar-nos dels espanyols.

No es pot pretendre que no hi hagi critica entre les diferents opcions independentistes. Això és immadur, infantil i predemocràtic. Sempre que hi hagi més d’una, haurà encara que no és vulgui, critiques. Millor que aquestes critiques siguin obertes i de cara. Sense manies i pors. Hem d’aprendre amb respecte a discutir i criticar-nos cadascú com ens plagi, així si, si pot ser millor amb educació, perquè així tots podrem tenir una idea més fidel de qui és cadascú i sabrem a qui li podrem dipositar la confiança del nostre vot.

Endavant les atxes!

Nota: Ara bé, si un no vol que no hi hagi la possibilitat d’haver de criticar-nos entre els independentistes hi ha una solució. Mirar de que només hi hagi una sola opció que tingui el mateix programa, full de ruta i objectius.  En aquest sentit, si això no és possible aleshores que cadascú escolti i llegeixi les critiques de cada costat perquè no ha estat possible i amb aquesta informació, trií a qui vol votar si per a ell, això és el més important.

Com vaig dir a la primera part les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Però a partir de l’excel que he rebut de aquesta web que fan projeccions dels escons per al Parlament , m‘ha servir per jugar una mica i així poder treure conclusions de com afecta l’aparició d’una o dos noves forçes al panorama actual.

A la primera part vaig fer una projecció a partir d’una enquesta a Nacio Digital, la darrera enquesta de la Vanguardia i aplicant el seus resultats a la bosa de 500.000 abstencionistes sobiranistes de les eleccions del 2006.  El resultat va ser:

Aquesta segona part, em centraré  com seria si Rcat i SCI anessin junts i després si es sumés ERC.

M’agradaria que quedés clar, que el més important no són els escons que poden sortir d’aquest exercici , ja que les dades que em baso no tenen cap fonament estadístic ni encara menys electoral. Però serveix per veure qui són els principals beneficiaris de què no hi hagi una sola candidatura independentista.

Llegir-ne més »

Les paraules del doctor Oriol Domènech el diumenge passat al I Aplec d’Arenys de Munt van ser encertades, dures però encertades. Gràcies doctor Domènech per que vostè te tota la legitimitat per dir el que va dir, per dir-los els que els va dir: “ el que porta a que vagin separats son els personalismes, els interessos de cada un, ells avantposen els seus interessos per davant de Catalunya. Aquesta dicotomia dels dos o tres partits polítics és una afronta, és una escopinada, una bufetada a la manifestació de Barcelona del 10 de juliol….”. Son paraules dures, si!! però sinceres i honestes, dites per una persona que no odia i que només estima, per sobre de tot, la seva pàtria. Del tema de la unitat n’hem parlat abastament aquí. Molts hi estem d’acord en la essència d’aquestes paraules, pràcticament tots desitgem la unitat, però ja vaig exposar aquí fa uns dies els meus dubtes sobre quin tipus d’unitat tindríem en cas d’assolir-la ara. Segurament seria una unitat forçada, no desitjada, i probablement inestable, amb peons dintre d’ella que a demés de no creure’s aquesta fins i tot potser hi treballarien en contra. Quina actitud tindria per exemple el senyor López Tena, un dels adalils de la “no unitat” independentista? I quina tindrien en Joan Carretero anant de la maneta amb en Jaume Renyer? I en Emili Valdero amb na Sandra Lomas?… Imagineu-vos-ho!!. Amb tot, això no vol dir que hagem de abandonar la nostra reivindicació de unitat, això mai, però ha de quedar clar que aquesta ha de ser una veritable unitat que ens permeti el treballar plegats, que faciliti l’arraconament dels personalismes i dels interessos que ens parlava el doctor Domènech i el treball conjunt i honest per assolir entre tots una fita de superior categoria que aquestes petites miseries.

No voldria acabar aquest primer apartat del meu escrit sense deixar aquí constància que malgrat vull mantenir una equidistància entre les dues formacions que jo considero “indepes” i presenten llistes a les properes eleccions, no puc deixar d’evidenciar el “gest” tan lleig del senyor Laporta l’onze de setembre en abandonar la capçalera del seu partit a la manifestació per, segons han dit, anar a veure el partit del Barça. I a aquest senyor és a qui hem de votar per a President de Catalunya? El que ens ha de portar la independència? I si guanya, deixarà un ple del Parlament per anar a veure el Barça? O, podrem declarar la independència un dia en que jugui el Barça?. Ho dic per que potser ens aniria bé de saber-ho per tal de començar a decidir el nostre vot. A mi, si més no, si que m’interessaria saber quin afer tan important el va portar a abandonar la manifestació de l’onze de setembre i crec que a molts de vosaltres també. Oi?. Penso que malament comença el senyor Laporta si no rectifica aviat alguns comportaments.

En referència a la equidistància i transversalisme entre independentistes sento dir, que en el meu cas, no puc fer-ho igual en referència a Esquerra, (com si ho intento entre RI i SCI) i mentre els actuals líders estiguin en llocs preeminents en aquest partit, els actuals líders que entre moltes altres coses (i segurament encara pitjors) han fet possible, si més no mirant cap una altra banda, el fet que aquest onze de setembre i per primer cop des d’acabar el franquisme s’hagi impedit la presencia del poble a la ofrena al monument de Rafael de Casanovas pel “greu perill” de sentir-se xiulats i esbroncats tant ells com els seus “còmplices” al govern (per que no em voldran fer creure que ho han fet per evitar les xiulades al PP, precisament aquest any que no hi anaven). La concessió al PP i PSOE, ha sigut la vigilància policial per evitar que es pugés la estelada (bandera independentista, com ells?) al monument com els últims anys havia succeït. Gràcies Esquerra per haver fet veure als que encara us pensen votar el que votaran, si ho fan!! i per deixar-nos aquest regustet de boca dels vostres anys de despropòsits. Segur que amb molts dels militants, càrrecs polítics, quadres i simpatitzants de base d’aquest partit ens uneixen moltes coses, però amb els seus “líders” i “palmeros” res de res.

Gracies també, doctor Domènech, per recordar-nos aquella frase de l’insigne Ferran de Soldevila referent a que “Els catalans portem a sobre la marca de l’esclau”, aquesta frase ens l’hem de gravar a foc per no oblidar-la fins el dia que siguem absolutament lliures com a Nació. Aquesta marca, aquest estigma, el portem tan endins que fa que a molts catalanets els hi haguem sentit dir coses similars a: “La independència és un somni impossible…”, “ Si, i com ho farem després?” o “I després que?”, “Ara l’important és arreglar la economia, després ja veurem…”. Frases les quals palesen que aquestes persones no es plantegen seriosament una vida sense el maltractador i disfressen les seves pors (pànics) amb pretesos raonaments assenyats que allunyen l’objectiu, raonaments que son convenientment aplaudits i recolzats per les hosts del regim espanyol: nacionalistes d’estat o espanyoleros, sucursalistes d’ideologia i/o de butxaca, pretesos catalanistes que comencen sempre amb un: “jo… soc català , però…”. Res… cap però.. tot fals!! ens amaguen els seus reals interessos darrera un munt de paraules buides i arguments repetits fins la sacietat, arguments que no s’aguanten per enlloc doncs son meres cortines de fum per distraure’ns o dissuadir-nos del nostre objectiu. El que no ens diuen, ni nosaltres els hi preguntem, és: On seria Catalunya si tot l’esforç i diners que esmercem recomponent allò que Espanya ens desmanega i ens sostrau a cada moment el poguéssim fer servir per arreglar les nostres coses i millorar la nostra vida? Aquesta és la pregunta!!.

Quanta “marca de l’esclau” portem dins els nostres gens? la mesura ens vindrà donada pel grau d’ambició nacional que ens demostrem a nosaltres mateixos, pel convenciment que posem en saber superar el repte que significa el nostre alliberament nacional, per la confiança que tinguem en nosaltres i en el nostre país. La opció de vot que prenguem en les properes eleccions tindrà molt a veure en la quantitat de “marca de l’esclau” que portem dins i molt menys en cap tipus de “raonaments assenyats” per molt que vulguem autoconvencer-nos. La por a ser lliures ens podrà? El fet que els nostres polítics “indepes” no hagin donat la “talla” en això o en allò, ens podrà? La circumstància que no hagem assolit una llista unitària ens podrà? El fet de la “impresentabilitat” d’algunes actituds dels “nostres líders” ens podrà? I totes aquestes preguntes es resumeixen en una de sola: Espanya ens podrà? NO? Doncs tots a votar una opció d’independència, la que vulgueu… però una de veritablement independentista!!. A mi també m’ha temptat la opció de “Si no hi ha unitat no hi ha vot” però el problema ve de mes lluny: Cal plantar-li cara a Escanya!! Cal plantar-li cara al regionalisme!! Cal sortir del pou d’una vegada!!.

Ara, com ja va dir fa molts anys l’avi Macià: Catalans!.. Catalunya!!

Les enquestes a Internet són molt poc fiables i no crec amb elles. Fa uns dies em vaig inscriure a un web que fan projeccions dels escons per al Parlament per aquestes eleccions. Malgrat no em fio ni un pel que aquestes projeccions siguin serioses, he vist que si envies un comentari per participar et donen una plantilla d’Excel perqué pugis fer tu les teves projeccions. La plantilla, que per cert és molt completa,  et calcula els escons a partir d’escriure el % de suport que creus que podrien tenir cada candidatura segons cada circumscripció electoral. També et dona el cens del 2006 així com el % de vots de les anteriors eleccions. Realment és molt complet.

La darrera projecció que han publicat donen alguns escons a RCat, segons diuen a partir de la darrera enquesta de la Vanguardia i dels seus càlculs interns que fan d’altres enquestes. Interessant, però no estic molt segur que així sigui. Penso que ara per ara, la divisió provocada per Laporta amb la proposta de SCI, no dona per ser optimistes de moment. Potser més endavant.

Però no volia parlar d’aquestes projeccions que fa aquest web. El que voldria explicar-vos avui, és sobre els escons que teòricament tindrien les diferents opcions polítiques independentistes quan he aplicat a la plantilla d’Excel que he rebut, els % de suport que l’enquesta de Nació Digital de fa tres setmanes. Lógicament he fet unes correccions perquè l’enquesta de ND era global i està clar que el públic que llegeix aquest diari és un públic independentista. Sóc totalment conscient que el que he fet és un simple divertiment i no té cap valor.  Però ostres no sé perquè, però el meu instint em diu que la cosa podria anar per aquests camins.

Llegir-ne més »

Avui, abans d’entrar en matèria, haig de recomanar-vos que us connecteu a Ràdio Som creada per un membre de la junta directiva del Centre Català de Negocis. Si sou a Barcelona, molt fàcil, al 94,2 del dial de FM. Si sou fora de la capital el senyal es perd ràpidament. Ho he comprovat avui. Mitjançant Internet és possible escoltar-la d’arreu però no us ho sé explicar. Potser amablement Josep Prat us donarà un cop de mà. A partir d’ara és la nostra ràdio, la primera ràdio independentista del país. Hi trobareu molts amics que hi participen.

I anant al tema que volia abordar avui: la situació de pactes i coalicions. Com sabeu, a finals de juliol vam crear la Coalició SI amb l’objectiu d’arribar a pactes i aconseguir una candidatura única, transversal i plural. D’aleshores ençà hi ha hagut baixes. Així, dilluns al vespre únicament quedàvem la Crida per la Terra, la CUP d’Arenys de Munt, el Bloc Sobiranista Català i Suma Independència. Durant les darreres setmanes hem mantingut diverses converses amb Reagrupament amb l’objectiu d’assolir un pacte. Les converses, en bon clima, encara no han acabat.

A la vista de la situació dimarts al matí vaig mantenir una conversa amb Reagrupament i la conclusió fou un acord. En un comentari a l’article de la setmana passada, per explicar això, vaig escriure (31-8-2010 a les 14:29):

Em resulta molt difícil respondre a tothom avui. M’he passat el dilluns i avui al matí amunt i avall, amb reunions.

Vaig dir que creia que les eleccions s’endarreririen, sembla que serà així, també que abans del dia 4 era impossible el pacte. Voldria dir derrota d’un o altre. A partir del 4 les coses canviaran, més encara conforme passin els dies.

Aquestes dues setmanes he dit que havia pres la decisió de defensar l’opció, al meu parer més creïble. He estat en un mar de dubtes sobre si mantenir-me al marge o no. La meva decisió agradarà a uns, molestarà als altres, em tractaran d’ingenu, etc. Alguns pensaran que si vull una cadira, altres m’entendran. Mai plou a gust de tothom. Només puc dir-vos que en tot moment he procurat explicar les coses com les veia.

El meu suport, que inclou a unes poques persones que hem estat intentant des del mes de desembre la unitat, significa la meva incorporació als darrers llocs de la candidatura de Reagrupament per defensar l’opció que crec més vàlida. Res més.

Seguiré treballant per una unitat més àmplia, si es produeix tornarem a parlar.

Estic convençut que si les eleccions són d’aquí 3 mesos al final del camí només quedarà una opció. No vull ser més explícit i donar raons.

Amb tot, si que us faig una demanda. Els que estigueu empipats amb la situació (jo no sóc feliç), i si quedessin dues opcions i jo estigués equivocat, us tapeu el nas i voteu a qui us agradi més, comptant a ERC, però no us quedeu a casa perquè això és afavorir l’unionisme. Seria afavorir la pervivència de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Val més un vot independentista que una abstenció.

A l’endemà el Bloc Sobiranista Català va arribar a un acord pràcticament idèntic. El nostre acord no implica en cap cas l’abandó de la Coalició SI, seguim treballant amb l’objectiu de la unitat. En cap cas hem negociat llistes ni res semblant. Senzillament hem dit públicament que la nostra opció és Reagrupament. Les converses prosseguiran amb l’objectiu d’un acord global de la Coalició SI. El temps ara importa menys. No crec que es produeixi de forma immediata però si crec que es produirà aviat.

Més encara, crec que durant les properes setmanes podrien produir-se moviments que acostarien a opcions avui rivals. Personalment tinc amics tant dins de Reagrupament i com de Solidaritat Catalana per la Independència. Respecto les opcions de tothom de la mateixa manera que vull respectin la nostra. Si les coses van bé, potser d’aquí poques setmanes els que discrepen podrien estar junts, igual que alguns que avui estan enfrontats fa quatre dies estaven junts. No té sentit una guerra entre independentistes. No tenen sentit enemistats i desqualificacions. No ho dic ara, ho he escrit sempre. En el pitjor dels casos podrem ser rivals però no enemics. Els enemics són uns altres.

Ara passaran uns dies que permetran que al panorama s’esclareixi. Es produirà un procés de concentració. La suma és encara perfectament possible.

L’altre dia, arran de la mort del filòsof català Raimon Pannikar, Agustí Esparducer m’enviava un correu electrònic amb una frase extreta d’una entrevista amb el filòsof. Deia Pannikar (minut 13:40): el més difícil és gestionar la pròpia llibertat, si no us agrada no ho feu, és ben senzill. Com em deia en el correu, les reflexions finals m’han impactat. Jo dic: a mi també.

Senzillament, actueu d’acord amb la vostra consciència.

Si sumem, guanyem!