Sembla que algunes coses s’estan aclarint aquests dies. Un cop les eleccions municipals ens han deixat la seva herència, bona per a uns dolenta per a altres, els partits s’adeqüen a la nova situació. Especialment cert quan els partits espanyols ja no estan pensant en clau d’eleccions municipals i autonòmiques.

Alguns dels que han patit la gran clatellada ja canvien lideratge. És el cas d’ERC on tots els protagonistes anteriors, inclòs Portabella, renuncien a la direcció i cedeixen el pas a altres no contaminats de pactes contra natura que, com reconeix, van ofendre a la ciutadania amb una decisió que els va confondre.

Igual hauria de passar amb el PSOE de Catalunya. Imagino que valoraran si volen tornar a ser PSC o decideixen ser un apèndix del PSOE. A vegades fan riure. L’altre dia es publicava que Alfredo Pérez Rubalcaba, flamant pre-candidat del PSOE, havia parlat amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida sobre el final de legislatura i temes fiscals. D’alguna manera es deixava entreveure que podia haver alguna sintonia entre CiU i el PSOE per acabar la legislatura. Tot i que uns hi altres van deixar clar que res de pacte estable, tothom podia entendre que algunes contrapartides podrien facilitar l’aprovació del pressupost espanyol per al 2012, que és el els interessa ara. Ràpidament tots els partits de l’oposició catalana, com una coral, van criticar la conversa, amb diferents arguments. Patètica la intervenció de Joaquim Nadal dient que això no implicava res, etc., etc. Com si tothom no sabés que els diputats socialistes estan a les ordres del que mani Madrid. Com el tàndem Rodriguez Zapatero – Pérez Rubalcaba diguin: “endavant el pressupost de la Generalitat”, s’hauran acabat els “no” de Montilla, Nadal i cia (no CiU).

Divendres mateix, però, Don Alfredo, el ciutadà Fouché espanyol, ja ha dit que el govern espanyol no pensa pagar enguany els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat que deu a la Generalitat. I ha recordat que Catalunya ha de situar el seu dèficit a l’1,3% per al 2011 i que l’executiu espanyol no té pensat cap pacte fiscal, que s’han posicionat en contra i segueixen igual. Mentre Mas, per la seva banda, ja va dir dijous, a la XXVII Reunió del Cercle d’Economia a Sitges, que condicionava el suport de CiU al Congrés amb l’objectiu de donar estabilitat política a partir de la pròxima legislatura a donar suport al pacte fiscal que necessita Catalunya per reduir el dèficit sistemàtic. Mas va avisar ahir que CiU col·laborarà amb Madrid si hi ha acord pel pacte fiscal, però sinó se’n distanciarà.

Clar que tampoc Mariano Rajoy està per historietes catalanes. Ja ha dit divendres, també a Sitges, en resposta al que va dir Artur Mas dijous, que ara cal centrar-se en reactivar l’economia i que escoltarà això del pacte fiscal però, més o menys, ja s’intueix que serà no. Intel·ligent idea si es té present que no ens deixen reactivar l’economia perquè ens prenen els diners i ni tan sols ens donen els que ens deuen.

A tot això tenim el projecte de pressupost de la Generalitat per al 2011 incomplint l’objectiu del dèficit fixat unilateralment pel govern espanyol. Ja han sortit veus reclamant aquest acompliment, com la del governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, que ha demanat a les comunitats autònomes que prenguin decisions enèrgiques en la reducció de la despesa perquè l’estat espanyol pugui complir l’objectiu de reduir el dèficit públic al 6%. No ha mencionat Catalunya, però se l’entenia tot, i ha considerat inexcusable i molt greu que les autonomies no acompleixin els límits de dèficit fixats pel govern espanyol. Clar, un raonament exquisit: Espanya és un estat que respon davant la Unió Europea i a la Unió Europea li importa poc si hi ha un problema intern. O sigui sense parlar de fons de competitivitat i altres nimietats, això no interessa.

Jo, i suposo que vosaltres també, tinc bastant clar que el tàndem Artur Mas – Andreu Mas-Colell no cediran i veurem que passa. Com ja coneixeu, la vicepresidenta econòmica del govern espanyol, Elena Salgado, va advertir dimarts a Catalunya i a altres comunitats que si no s’ajusten a l’objectiu de l’1,3% de dèficit al 2011 el seu ministeri aplicarà de manera estricta els mecanismes de control per evitar desviacions significatives i per assegurar que corregeixen el rumb. Andreu Mas-Colell ja va contestar assegurant que la Generalitat no demana perdó per haver fet uns pressupostos seriosos i racionals i que, si l’executiu central impedeix una futura emissió de bons catalans, seria una penalització al poble de Catalunya que haurà de pagar amb els seus impostos un tipus d’interès superior.

Com deia abans, no crec que Catalunya cedeixi. El problema és que si el govern espanyol busca una sortida després d’haver fet tantes declaracions l’haurà d’estendre a totes les comunitats autònomes i això no ho voldrà fer. Em temo que s’aprovaran els pressupostos amb dèficit i ja veurem quines decisions pren el govern espanyol.

Naturalment si jo estigués en el lloc d’Artur Mas, que per sort no hi estic, faria una campanya de màrqueting amb els millors especialistes, explicativa de la situació, per tot Catalunya. A hores d’ara el partit de Govern sap perfectament que no hi ha sortida sense poder recaptar els nostres impostos i també que en això no pot cedir. I no crec enganyar-me si crec que Madrid tampoc cedirà i que caldrà preparar la secessió. Per això dedicaria una part de la retallada, no vindrà de 0,001 punts del PIB a “il·lustrar” als catalans de la situació. Justificar que han hagut de treure el xec – nadó, les desgravacions per habitatge, etc. gràcies a què cal que paguem algunes connexions de l’AVE de dubtosa rendibilitat (bé més aviat amb garantia de dèficit), especialment quan tenim una línia Barcelona – València o Barcelona – Puigcerdà que fan fàstic. Crec que fer un quadre il·lustrant aquestes coses ajudaria.

No cal que ens desanimem, però, tenim als “indignats” que demanen circumscripció única i això sempre ajudaria a la nostra extinció com a país. Segur que ho heu llegit però tinc la necessitat compulsiva de citar el gran article al diari AVUI de Ferran Sáez Mateu. Indignats i espanyolíssims. Referint-se als Indignats diu: És molt senzill i complaent fotre quatre manotades a l’aire fent veure que es lluita contra l’invisible “sistema”. En canvi, sembla que no ve tan de gust constatar que hi ha un problema més a la voreta, tot just davant dels seus piercings nasals, i no és cap abstracció evanescent. Mireu, compañerxs: aquí hi ha problemes com a tot arreu, perquè la crisi econòmica és mundial, però alguns són absolutament específics. Que jo sàpiga, Espanya no té un tracte fiscal abusiu amb Islàndia o amb Grècia, però sí amb Catalunya. Si vosaltres aneu repetint això del “¡dejad los nacionalismos aparcados!” és senzillament perquè aquest abús ja us està bé.

Segurament per combatre això, absolutament imprescindible, cal una pedagogia nacional que mostri a tants ciutadans poc informats que la causa dels seus problemes no ve només d’una mala gestió, que no negaré, d’una banca depredadora, que no defenso, d’uns polítics incompetents, que n’hi ha, o d’una partitocràcia que arruïna la democràcia, que cal eliminar.

Cal regenerar el sistema, és urgent, però amb una total autonomia i competència catalana. Jo ara estic molt lluny. No comparteixo els estranys pactes que Reagrupament Independentista ha fet en les darreres eleccions municipals. No comparteixo res de tot això, però com sabeu vaig ser com a independent a la llista per Barcelona a les eleccions nacionals. Ho vaig fer, ho vàrem fer, perquè creiem que en el programa hi havia uns principis que anaven més enllà d’omplir-se la boca d’independència. Reprodueixo la Introducció del programa:

La constitució de l’Estat català representa un exercici de dignitat col∙lectiva que permetrà una veritable regeneració democràtica del país.

Avui tenim una democràcia representativa instrumentalitzada i de baixa qualitat. Per superar aquest model obsolet i inadequat cal introduir les mesures correctores que tornin al sentit més primigeni de la democràcia i reconeguin el rol més digne de la persona i del polític com al seu representant.

Radicalitat democràtica és tornar a les arrels de la democràcia. És reconèixer la vàlua de tots aquells catalans que al llarg dels segles han cregut en el valor intrínsec de la llibertat. Radicalitat democràtica és també un exercici de responsabilitat envers les nostres generacions futures.

Els representants polítics han d’actuar amb la voluntat de lideratge i han de guiar les seves decisions segons els principis d’honestedat, integritat, objectivitat, transparència i responsabilitat.

No m’agrada mai emprar la paraula “radicalitat” però comparteixo completament la necessitat d’aquest radical canvi que porti a la regeneració política. Per això ens cal un moviment genuïnament català, que pensi en català, que senti en català i que ens porti a la llibertat.

Potser demà ens calgui “agrupar-nos” per aconseguir d’una vegada el nostre Estat català. No cec que s’esgoti la legislatura i potser comencem a pensar com fer-ho sense caure en aquelles estúpides discussions que ens ha portat a la dispersió.

Avui més que mai veig quan vàlid era el concepte de Suma Independència que no vàrem saber explicar prou bé.

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!

Catalans, amics, compatriotes, avui us vull parlar d’una qüestió que tots coneixem prou, l’esforç.

Prou sabem que en el decurs de la vida hi ha moments en que per seguir camí ens cal sobrepassar algun topall, a manera de probes de capacitació potser, perquè sinó podem sobrepassar el topall senzillament no podem seguir endavant, i sovint el sobrepassar el topall ens exigeix un esforç conscient.

Si mateix, hi ha curses de velocitat, que exigeixen un esforç espasmòdic, una mena d’espasme orgànic,un sobre esforç puntual, i hi ha curses de fons on la exigència de l’esforç a realitzar és potser menys intens però més sostingut i permanent, fa falta regularitzar, mesurar, racionalitzar, i encara el sobre esforç de l’esprint.

Catalans, les forces polítiques que postulen accions diverses circumscrites al regionalisme Constitucional i constitucionalista, han esmerçat i esmerçaran tants esforços que siguin necessaris per tal d’augmentar tan com puguin la nostre proba d’esforç a fer, ens negligiran, ja ho fan, i de mans dels telepredicadors ens tractaran com a frikis quan ens hagin de nomenar, o ens tractaran amb commiseració com perdonant-nos la vida, pretenen la nostre desesperació, l’esgotament, que tirem la tovallola, que creguem que viatgem en contra direcció, que deixem de creure en nosaltres, minar la nostre auto-confiànça, bé, la nostre o la d’aquells menys abrandats o més despistats o més pusil·lànimes, com els rapinyaires que treballen en grup seleccionant les preses més dèbils, dividint i cansant al ramat.

Per a un moment, al menys jo, em vaig il·lusionar pensant que seria fàcil, i el cert és només les nostres errades fonamentals han procurat tanta i tanta avantatge als predadors rapinyaires, amants d’allò que per dret no els pertoca.

Tanmateix i amb tot, vull també, com han fet alguns companys, agrair i donar reconeixement als molts patriotes que amb el seu esforç conscient continuat han mantingut el foc encès i han fet possible que altres encenguéssim els nostres cors amb la flama de la consciència que no es marceix, la flama de la consciència que es realitza en estar-se en allò que s’és, i que ens permet l’esforç conscient que venç les contingències interposades per aquells que ens volen dèbils i alienats a benefici d’ells i de les seves dèries de vana gloria.

Companys, jo també estic cansat i fins i tot gairebé avorrit de tanta misèria, m’agradaria que les cosses fossin d’un altre manera, creieu-me, ara però, més que mai, és hora de fer el cor fort. Cap de les dues opcions independentistes que tenim a mà, m’acaba de fer el pes, tanmateix ara hem de fer l’esforç emocional de sobrepassar aquestes resistències, per més justificades i/o justificables que ens semblin. La realització de la nostre noble causa ens exigeix també aquest esforç, no podem ser tant infantils de pensar que la cosa se’ns ha de presentar  amb tot i del tot al nostre gust, oi?, això ens incapacitaria, faríem el joc a aquells que ens volen mal.

No, ara és l’hora de l’esforç, i malgrat considerar que l’han ben espifiada en aspectes fonamentals en el procediments que ens han dut fins aquí, si considero l’esforç conscient que han realitzat, la meva opció de vot és Reagrupament, el seu esforç conscient els capacita i els fa, a criteri meu, fiadors del devenir Independentista de Catalunya, tot i que haurem de millorar, a criteri meu, alguns aspectes fonamentals en els procediments.

L’adhesió del meu vot a Reagrupament no és un xec en blanc ni una renúncia a res, és un esforç conscient i crític que suma allà on pot fer millor servei.

Seguim camí, que res ens aturi, visca Las Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

Els que em coneixeu mínimament ja sabeu que jo no sóc un polític, les circumstàncies m’han col·locat en aquesta moguda sense buscar-ho gens. La veritat és que hi sóc havent-me deixat portar pels esdeveniments, això si, sense refusar en cap moment el que em venia a sobre. A vegades ho he fet amb gust, d’altres amb il·lusió i alguna amb neguit i ganes de fugir.

Suposo que la majoria sabeu que jo escric habitualment en un bloc dedicat a temes d’universitat i recerca i que allà no parlo massa de política, tot i que quan l’ocasió ho requereix manifesto la meva opinió política de manera bastant clara. Aquest bloc, que té ja més de 4.000 entrades el vaig començar la primavera del 2006, com passa el temps. Quan el vaig inaugurar militava a CDC, m’encarregava de donar suport en temes d’universitats i recerca i, tan bé com sabia, de la societat de la informació. Veia que la meva capacitat d’influència era limitada i que la política universitària i de recerca tenia moltes mancances, també que no existia cap canal de difusió dels temes que més m’interessaven. Intentava fer política a la meva manera donant opinió a través de la xarxa i intentant generar el debat.

Com que no tenia altre canal d’expressió, també comentava algunes coses de política, la del tripartit d’aleshores. Els meus comentaris van portar a què David Morgades es proposes juntament amb d’altres companys blocaires crear un nou bloc, el Bloc Gran del Sobiranisme, que va començar el seu camí l’1 de juliol del 2008. Vaig començar a escriure-hi sense deixar el meu bloc. Malauradament, diferències entre nosaltres van portar a què el projecte es desfés parcialment, tot i que el Bloc Gran segueix viu i publicant cada dia. Val a dir que, segurament, sense la idea del David Morgades no haguessin passat algunes coses.

El 28 de novembre de 2009 vaig començar a escriure en aquest bloc on em podeu trobar cada dissabte.

Va ser en el Bloc Gran del Sobiranisme on va començar una època de la meva vida molt més lligada a la política. No us relato tota la història perquè la majoria la sabeu, però vull recordar que va ser al començament de setembre de 2008 quan hi vaig escriure l’article “Perplex jo?” que va provocar que el Manel Picó fes la proposta d’anar a Brussel·les en un comentari a l’article, i jo la trobés fantàstica, i que l’Agustí Esparducer s’hi poses a treballar incansablement a través del Facebook per promoure-la i reunir els suports necessaris. Vam crear Deumil.cat. Ens vam trobar a Mataró a finals de setembre uns quants companys (Maria Teresa Galceran, Manel Bargalló, Agustí Esparducer, Elisenda Paluzie, David Morgades, Cesc Elias i jo mateix), algú no van seguir en el projecte, però més tard altres s’hi van afegir. Josep Poveda va agafar la comunicació i Josep Antoni Martínez Llorach el voluntariat. Desenes de persones van treballar tot el territori, impossible citar assessors i col·laboradors. La manifestació es va fer el 7 de març de 2009. L’èxit penso que va ser inqüestionable, però si va ser possible és perquè el treball va ser plural. En la seva organització va col·laborar gent independentista de diferents partits i grups. Avui la majoria dels que vam treballar està en algun projecte independentista. Alguns en projectes rivals, tenim algunes tibantors entre nosaltres, però també, ho vull creure, moltes complicitats i alguna cosa que ens uneix. Curiosament la fluïdesa del moviment independentista ha fet que hi hagi hagut diversos canvis de posició entre uns i altres i potser n’hi haurà més.

Deixo de banda el detall de la presentació de la Iniciativa Legislativa Popular, que vam promoure des de Brussel·les aquell 7 de març, i que com Josep Manel Ximenis, regidor de la CUP d’Arenys de Munt, explica de manera prou clara a les pàgines 37 a 42 del seu llibre “D’Arenys de Munt al cel. L’inici de les consultes independentistes” (Col·lecció Arguments, Editorial CIM, ISBN: 84-937380-3-7) diu va ser aprofitada per aprovar la moció que conduiria a la consulta del 13 de setembre. La idea la tenien esperant el moment des del setembre del 2006. M’ha fet il·lusió llegir a la pàgina 40: La manifestació de Brussel·les estava començant a fer els seus efectes.

El que si voldria destacar és que la ILP no va ser una genialitat meva en una nit d’insomni. La ILP va ser possible perquè Víctor Terradellas, militant destacat de CDC, independentista fins al moll de l’os i creador de la Plataforma per la Sobirania, va proposar un sopar per tal que una plataforma independentista, Catalunya Estat Lliure, i Deumil.cat ens coneguéssim i presentéssim la ILP convocant un referèndum. Víctor Terradellas va ser el facilitador, Catalunya Estat Lliure els redactors i Deumil.cat el vehicle mobilitzador. Sense la incansable activitat de Josep Anton Martínez Llorach no hauríem arribat a tots els racons del territori. Els uns sense els altres no haguéssim fet absolutament res. Una vegada més transversalitat i col·laboració.

Una conclusió de la ILP, millor del seu rebuig per la Mesa del Parlament, va ser la meva baixa de CDC(veure Renúncia) en la que militava des de l’any 1984.

A la consulta d’Arenys de Munt jo no vaig fer-hi gaire cosa, donar suport i anar a l’acte del dia anterior a dir unes paraules. Evidentment jo també vaig ser allà el dia 13 de setembre.

No desgrano tot el que va passar des del mateix 13 de setembre i a la consulta, com a procés global, a molts municipis. Si que el mateix dia 13 de setembre, unes poques persones ens vam reunir, al vespre, al patí de darrere del Centre Moral d’Arenys de Munt i vam acordar una reunió per a aquella mateixa setmana. L’objectiu era continuar la consulta a tots els municipis de Catalunya. Vet aquí, però, que algú que no participava a la reunió, amb ínfules de capità general, va decidir suspendre-la i organitzar una altra nova. Òmnium i Decidim.cat volien comandar l’organització involucrant als partits polítics en la coordinació.

Em vaig empipar bastant. Van haver reunions i, personalment, vaig adoptar una posició de força, tot i que els que realment van frenar aquesta via van ser la gent d’Arenys de Munt i en especial Josep Manel Ximenis. La seva feina en favor de la independència és impagable i el meu respecte i afecte per la seva persona altíssims.

El resultat va ser que una persona, representant a Deumil.cat, es va incorporar a l’embrió de coordinadora. Després d’això, Deumil.cat i jo mateix hem donat suport a tot el que se’ns ha demanat, hem anat a fer campanya a diferents pobles, però hem restat totalment aliens a l’organització. Era l’organització dels pobles, de la gent.

La meva vida política durant tots aquests mesos, després de la Manifestació a Brussel·les va limitar-se a aquest suport, quan m’ho demanàvem, però també a organitzar amb els companys de Deumil.cat una anada a Ginebra, que vam fer el 8 de maig.

Les coses no van anar tan bé aquesta vegada. Molts dels antics col·laboradors estaven compromesos, uns amb les consultes i altres en algun projecte amb els ulls posats a les eleccions i aquests darrers es miraven amb recança, penso que equivocadament, els moviments polítics que anàvem fent. No volíem competir, volíem sumar, suposo que la gran majoria ara ja ho han vist amb claredat. Malgrat tot, les coses van anar prou bé i vam mantenir la flama.

Ja el 26 de setembre de 2009 escrivia La Gran Coalició i no era la primera vegada en la que em referia a sumar, insistia en la necessitat de la unitat, la pluralitat i la transversalitat.

El 14 de novembre de 2009 a l’article 11 de novembre Brussel·les, aviat la independència, deia: Us convido a tots a sumar-vos a Suport a la Coalició Independentista i a convidar a tothom a fer-ho, Solidaritat Independentista ens espera. Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!

La idea de Suma Independència, o millor, de les sigles SI és original de Sergi Nicolàs, un patriota modest, que em va dir fa ja temps que s’adheria a Reagrupament. Espero que encara hi continuï. Em va explicar al meu despatx, a l’abril del 2009 la seva idea d’utilitzar les sigles “SI”. Nosaltres vam estar treballant amb diferents noms i vam descartar Solidaritat Independentista, que jo mateix havia fet servir, per les connotacions sindicals i perquè era un nom massa vell per a un moviment nou, res de nostàlgies del passat. Al desembre del 2009 va nàixer Suma Independència com a un moviment per cercar la unitat.

Es veu que la idea de Sergi Nicolàs, no em puc atribuir la paternitat del que no és meu, però si em sento orgullós d’haver cregut en l’encert de Sergi Nicolàs, ha fet fortuna. Ell em va dir que defensés aquesta idea com si fos meva, per la seva força positiva i generadora d’il·lusió. Ell hem deia: preguntem a la gent, vols la independència, resposta, vota SI. Ho hem fet. No ho haguéssim fet sense la seva autorització. No som partidaris de robar idees, és una qüestió d’estil i ètica. Li vam donar forma gràfica amb una marca creada per Maria Teresa Galceran i els seus col·laboradors d’AM57 (també va fer la marca de Deumil.ca) i hem anat fent camí.

Ningú no em pot negar que no hem fet tot el que hem pogut i sabut per cercar la unitat. Amb poc èxit, això si. En aquest camí, quan no molestàvem a un, molestàvem a un altre, però no ens hem apartat de la neutralitat fins que ja era imminent l’anunci de les eleccions.

Sé que malgrat haver intentat ser molt objectiu en aquest escrit, hi haurà errades i subjectivitats, també m’he saltat coses i he deixat d’esmentar noms. Si m’adono de les errades les corregiré, no voldria que aquesta petita història, plena conscientment de buits perquè no es tracta d’explicar intimitats ni tampoc de difamar a ningú encara que sigui dient coses certes. No sóc polític professional.

Continuo amb l’actualitat. Així dons, arribat final d’agost calia prendre un decisió immediata sobre com seguir. El temps s’acaba. Aquestes darreres setmanes he parlat prou de tot el procés de la cerca de la unitat entre grups i plataformes. O millor, he dit el que podia dir sense explicar converses privades o maldir d’altres. Per això no faig esment de tot el que va derivar del Manifest del 12 d’abril. No vull involucrar ara a actors que encara es mouen. Potser ho faci més endavant.

Les nostres conclusions ja les coneixeu, treballar plegats amb Reagrupament. Aixecar un castell vol dir tenir una colla ben entrenada. Ajuntar uns quants enxanetes, encara que siguin els millors, no ens farà aixecar-lo. Ens calen l’acotxador, els dosos, els terços, …, la pinya, tots ben coordinats. Encara que a vegades ho sembli, Catalunya no és una república bananera.

De tot el que ha passat aquests mesos lamento la manca d’unitat que ara tenim, però el que més greu em sap a nivell personal és que en aquest moment no està amb nosaltres Santiago Espot. Un patriota i un amic del que admiro, entre altres coses, el seus patriotisme, lleialtat i valentia.

Ara només espero que molts de vosaltres, els que no hi sou, arribeu a la mateixa conclusió que jo i que vulgueu unir-vos a la “colla” on ara col·laboro, no cal que us hi adheriu si no voleu, uniu-vos als nostres entrenaments i ajudeu-nos a fer la pinya ben forta per tal que el castell sigui alt, gros i estable. Si ho fem bé no ens aturaran.

Apleguem-nos, doncs, encara hi som a temps, perquè:

Si sumem, guanyem!

Avui, abans d’entrar en matèria, haig de recomanar-vos que us connecteu a Ràdio Som creada per un membre de la junta directiva del Centre Català de Negocis. Si sou a Barcelona, molt fàcil, al 94,2 del dial de FM. Si sou fora de la capital el senyal es perd ràpidament. Ho he comprovat avui. Mitjançant Internet és possible escoltar-la d’arreu però no us ho sé explicar. Potser amablement Josep Prat us donarà un cop de mà. A partir d’ara és la nostra ràdio, la primera ràdio independentista del país. Hi trobareu molts amics que hi participen.

I anant al tema que volia abordar avui: la situació de pactes i coalicions. Com sabeu, a finals de juliol vam crear la Coalició SI amb l’objectiu d’arribar a pactes i aconseguir una candidatura única, transversal i plural. D’aleshores ençà hi ha hagut baixes. Així, dilluns al vespre únicament quedàvem la Crida per la Terra, la CUP d’Arenys de Munt, el Bloc Sobiranista Català i Suma Independència. Durant les darreres setmanes hem mantingut diverses converses amb Reagrupament amb l’objectiu d’assolir un pacte. Les converses, en bon clima, encara no han acabat.

A la vista de la situació dimarts al matí vaig mantenir una conversa amb Reagrupament i la conclusió fou un acord. En un comentari a l’article de la setmana passada, per explicar això, vaig escriure (31-8-2010 a les 14:29):

Em resulta molt difícil respondre a tothom avui. M’he passat el dilluns i avui al matí amunt i avall, amb reunions.

Vaig dir que creia que les eleccions s’endarreririen, sembla que serà així, també que abans del dia 4 era impossible el pacte. Voldria dir derrota d’un o altre. A partir del 4 les coses canviaran, més encara conforme passin els dies.

Aquestes dues setmanes he dit que havia pres la decisió de defensar l’opció, al meu parer més creïble. He estat en un mar de dubtes sobre si mantenir-me al marge o no. La meva decisió agradarà a uns, molestarà als altres, em tractaran d’ingenu, etc. Alguns pensaran que si vull una cadira, altres m’entendran. Mai plou a gust de tothom. Només puc dir-vos que en tot moment he procurat explicar les coses com les veia.

El meu suport, que inclou a unes poques persones que hem estat intentant des del mes de desembre la unitat, significa la meva incorporació als darrers llocs de la candidatura de Reagrupament per defensar l’opció que crec més vàlida. Res més.

Seguiré treballant per una unitat més àmplia, si es produeix tornarem a parlar.

Estic convençut que si les eleccions són d’aquí 3 mesos al final del camí només quedarà una opció. No vull ser més explícit i donar raons.

Amb tot, si que us faig una demanda. Els que estigueu empipats amb la situació (jo no sóc feliç), i si quedessin dues opcions i jo estigués equivocat, us tapeu el nas i voteu a qui us agradi més, comptant a ERC, però no us quedeu a casa perquè això és afavorir l’unionisme. Seria afavorir la pervivència de Catalunya dins l’Estat espanyol.

Val més un vot independentista que una abstenció.

A l’endemà el Bloc Sobiranista Català va arribar a un acord pràcticament idèntic. El nostre acord no implica en cap cas l’abandó de la Coalició SI, seguim treballant amb l’objectiu de la unitat. En cap cas hem negociat llistes ni res semblant. Senzillament hem dit públicament que la nostra opció és Reagrupament. Les converses prosseguiran amb l’objectiu d’un acord global de la Coalició SI. El temps ara importa menys. No crec que es produeixi de forma immediata però si crec que es produirà aviat.

Més encara, crec que durant les properes setmanes podrien produir-se moviments que acostarien a opcions avui rivals. Personalment tinc amics tant dins de Reagrupament i com de Solidaritat Catalana per la Independència. Respecto les opcions de tothom de la mateixa manera que vull respectin la nostra. Si les coses van bé, potser d’aquí poques setmanes els que discrepen podrien estar junts, igual que alguns que avui estan enfrontats fa quatre dies estaven junts. No té sentit una guerra entre independentistes. No tenen sentit enemistats i desqualificacions. No ho dic ara, ho he escrit sempre. En el pitjor dels casos podrem ser rivals però no enemics. Els enemics són uns altres.

Ara passaran uns dies que permetran que al panorama s’esclareixi. Es produirà un procés de concentració. La suma és encara perfectament possible.

L’altre dia, arran de la mort del filòsof català Raimon Pannikar, Agustí Esparducer m’enviava un correu electrònic amb una frase extreta d’una entrevista amb el filòsof. Deia Pannikar (minut 13:40): el més difícil és gestionar la pròpia llibertat, si no us agrada no ho feu, és ben senzill. Com em deia en el correu, les reflexions finals m’han impactat. Jo dic: a mi també.

Senzillament, actueu d’acord amb la vostra consciència.

Si sumem, guanyem!

Fa un parell de dies vaig ser a Prada de Conflent per participar a la Universitat Catalana d’Estiu. Vaig ser a una taula rodona, convidat per Església Plural, parlar d’ètica i política. Per respondre com plantejaríem les coses en una Catalunya Independent i si és possible un nou ordre social.

Vaig compartir la taula amb Antoni Castella, de Sobirania i Justícia, Santiago Espot , de Força Catalunya, i Montserrat Tudela, de Reagrupament. Un plaer sempre compartir un debat amb amics. Unes presentacions ben diferents perquè tots som diferents i unes bones preguntes per part del públic assistent.

Un dels ponents, Antoni Castella, ens va dir en la seva intervenció, que Sobirania i Justícia no participaria a les eleccions i que donaria suport a la força independentista resultant de les esperades aliances. Ens la va demanar a la resta. En acabat ens vam fer unes fotos d’unitat.

Els que érem allà teníem ganes que les coses anessin endavant i hi vàrem parlar força.

Ho deia Joan Carretero aquell mateix dia en una entrevista a Els Matins de TV3. Estem parlant-ne. Jo només us hi puc dir, ho avançava en aquest bloc la setmana passada, crec que per a mi es donen totes les condicions necessàries i suficients per col·laborar amb Reagrupament.

Formo part d’un col·lectiu plural, la Coalició SI, i per tant amb actors diferents i necessitats conjuntes diferents. El conjunt hem de plantejar-nos internament alguns aspectes i avançar una mica més. Trigarem molt? Evidentment no, impossible si les eleccions es convoquen el dia 30 o 31, però en tot cas, com que hem començat tard i l’agost no és el millor moment, segur que uns dies. Espero que pocs.

Ja sabeu ara el que més crípticament deia la setmana passada.

Avui, circumstàncies estranyes, m’han fet arribar tard a aquesta cita, però he dit el que volia dir amb molt poques paraules. Són les que volia dir.

Estic segur que la suma anirà endavant. Hi serem tots? No ho sé, espero que si, per mi no quedarà perquè

Si sumem, guanyem!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Veient el que veiem els del CCN ha fet una jugada prou intel·ligent, han dit que només donaran suport econòmic a la candidatura independentista “millor posicionada per assolir la màxima representació parlamentària”. Aquesta és una manera de pressionar i és la única opció que a hores d’ara es pot prendre, veient com dues de les candidatures s’esbatussen i es roben la cartera. Un servidor de vostès modestament pensa el mateix: Fins que no hi hagi una sola candidatura (a hores d’ara ja no penso ni tan sols en que sigui unitària) res de res. Si finalment anem tots separats a eleccions doncs molts serem uns votants més i votarem allò que ens sembli, millor. Crec que és la única opció que ens deixen els que no podem decidir res, doncs per molt que ens impliquem i ja els hi hem dit per activa i per passiva, no hi ha res a fer. Altra cosa serà seguir col·laborant i creant noves iniciatives que treballin per assolir el que els de dalt es neguen a fer. Ara com ara penso que el més intel·ligent es esmerçar els esforços en recolzar iniciatives com el CCN, gent intel·ligent, que no s’està d’orgues i que va per feina. Està molt be intentar una candidatura unitària i jo fins ara he estat per la feina, però a partir d’ara queden poques possibilitats d’assolir-la doncs el temps se’ns tira a sobre, per tant el que queda es que si no s’aclareixen campi qui pugui i a esperar a unes altres eleccions a veure si se’ls ha passat la càrrega hormonal de mascles alfa, acostuma a passar que una bona rebolcada electoral baixa els andrògens fins a límits insospitats. Potser serà millor així, ja es diu que massa galls dins un galliner… tant de mascle alfa en els nostres partits independentistes no pot ser bo.

Com que jo no participo en les converses de mediació per assolir una candidatura unitària puc parlar tranquil·lament i els puc dir als senyors Carretero, Laporta, López Tena, Uriel Bertràn, etcètera que estan donant un espectacle lamentable, els del SCI per intentar robar-li la cartera a Reagrupament i apoderar-se descaradament de l’acrònim “SI” quan ells son “SC” o si vols “SCI”, de SI ja n’hi ha un d’anterior a ells, també fent crítiques velades a Reagrupament en tots els seus actes i intentant reforçar-se en el debilitament d’aquests en comptes de dirigir les seves forces cap els veritables enemics i contrincants. Senyors de SCI s’han equivocat d’enemic o nosaltres ens equivoquem catalogant-los d’independentistes, ara encara no es hora de veure qui la te mes grossa, es hora de debilitar l’espanyolisme i el regionalisme col·laboracionista, cosa que vostès diuen que tenen tan clar. Que fan doncs disputant-li la parròquia a Reagrupament? per comptes de dirigir-se a CiU o ERC que malgrat i dir-se independentista ja veiem com ha actuat fins avui. Si CiU i/o ERC abracen la declaració unilateral d’independència per la propera legislatura benvinguts siguin, sinó disputar-li’s el vot perquè els seus impediran la independència i CiU ja ho ha deixat ben clar que de moment res de res, de moment el concert econòmic, si un concert de trombó i flauta que ens donaran a Madrit, aquests son babaus o ens en prenen a nosaltres, mes aviat crec que el segon. Doncs fort cap a CiU que ells tenen molts vots nostres, eh Senyor López Tena? O es que li fa mal atacar als seus? I deixeu de fer de rabosa en galliner propi, i mentre li robeu les gallines li aneu tirant floretes a l’amo.

Al senyor Carretero perquè ja fa mesos que parla d’unitat però només pensant amb en Laporta i bloquejant qualsevol altra intent d’acostament que se li ha fet des d’altres bandes i si el qui ha bloquejat aquestes possibilitats no ha sigut ell directament, cosa que desconec, si que ho han fet persones molt properes, per tant si més no, pecat d’omissió. I en el pecat li ha anat la penitència, el seu únic referent d’unitat, el Godot que tant esperava li ha posat les banyes amb una altra parella, acostuma a passar quan deprecies tants cops la no tan maca (aparentment) per quedar-te amb el bombó i finalment aquest de tan sol·licitat com està acaba inclinant-se per un altre pretendent. A veure si n’apreneu tots plegats!!, uns perquè només volen ballar amb la més bonica i els altres perquè estan tan pujats en el seu ego que no s’adonen que el bombó s’està fent tan insuportable en la seva egolatria que no s’adona que del ball li marxaran no tan sols els pretendents sinó fins i tot els músics, i haurà de ballar sola (que ja és el que desitja) però sense música, i veurem llavors si es capaç de trobar el pas de la contradansa sense entrebancar-se.

Quina pena!! Pobre Catalunya!! amb tants enemics dins i fora i els que diuen defensar-la només fan que atacar-se i barallar-se entre ells, per petites misèries, deixant en pau als nostres enemics o als que sense ser enemics tampoc fan res per alliberar-la. Tot queda en mans d’iniciatives de la societat civil que després intenten capitalitzar els partits. Apa aneu-se robant la cartera els uns als altres en comptes de fer pactes de no agressió i caminar de veritat cap a l’alliberament nacional.

De tota manera veient com van les coses potser si que al final quedarà una sola candidatura, no serà unitària, però si serà única. De totes maneres penso que entre germans les coses mai haurien d’anar així, per a mi tots son iguals, no per que un sigui més alt, mes ric, més llest o mes guapo és més germà que els altres, a tots els hem d’estimar per un igual, potser ho fa que no tinc germans.

Visca la Pàtria

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria

El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.

Estic absolutament sorprès no tant pel que ha passat sinó pel quocient intel·lectual dels polítics catalans.

Resulta que l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aquell que el Tribunal Constitucional ha deixat convertit en alguna cosa així com el paper higiènic, diu en el seu article 76.4: 4. Els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries tenen caràcter vinculant amb relació als projectes de llei i les proposicions de llei del Parlament que desenvolupin o afectin drets reconeguts per aquest Estatut.

Resulta que un dels objectius de l’Estatut, si no vaig errat, era aconseguir és autonomia per Catalunya. Resulta que el tripartit, del que forma part ERC, mogut més per les gònades que per la intel·ligència, va decidir pactar amb el “monstre”. No se’ls va passar pel cap altra cosa que acordar que els membres designats per Parlament serien 2 representants de CiU, 2 del PSC, 1 d’ERC i 1 del PP, quan segons la composició del Parlament tocaven 3 per CiU, 2 del PSC i 1 d’ERC. Resulta que el Govern va nomenar 2 propers al PSC i un proper a CiU. El resultat fou que ERC i CiU quedaven en minoria. O sigui, els que es fan passar per nacionalistes quedaven en minoria respecte als unionistes. El pacte unionista PSC – PP va funcionar. Suma Intel·ligència.

Jo no sé si els que van prendre aquesta decisió passarien les proves de nivell que fa el departament d’Educació als estudiants de sisè de primària. Aquestes decisions em recorden a allò que sembla que van dir els falangistes: “antes roja que rota”. Portat al nostre terreny, els d’ERC devien pensar: abans el PP que CiU.

Naturalment el PSC i el PP van formalitzat la petició perquè el Consell de Garanties Estatutàries avalués si és constitucional la Iniciativa Popular per fer coses a favor d’un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Sorpresa! el Consell de Garanties fa un dictamen negatiu. Els membres de la Mesa del Parlament l’acaten, Benach no. Esquerra diu que no és vinculant. No ho sé, francament, ells sabran.

Arriba la ILP, el pla B. Tots voten en contra. López Ten a i Bertran s’enfaden. Diuen que marxen del Consell Nacional dels respectius partits. Bertran sembla que per fer-ho ha de dimitir de diputat. Ells sabran que faran, jo quan va passar això ala ILP que vam presentar al maig del 2009, vaig plegar de CDC (veure Renúncia), no vaig especular gens.

No m’estenc més en el tema de la iniciativa i passo a l’espectacle de la unitat en la resolució d’ahir divendres al Parlament. El president de la Generalitat, José Montilla, ha acabat proposant una resolució que reprodueix el preàmbul, que inclou la definició de Catalunya com a nació, i poc després els grups del tripartit i CiU han sumat els seus vots. Però la proposta només ha estat signada per PSC i ICV-EUiA. En aquest cas ERC va presentar una resolució francament digna, independentista, i CiU es va abstenir, mentre que els partits unionistes votaven en contra. Un ridícul més de la classe política. Era d’esperar. Especulació darrere especulació. La unitat no s’improvisa.

I si els parlamentaris han fallat, ara ens toca a nosaltres. Hem de demostrar que ho sabem fer. Dimarts, 14 de juliol, ens vàrem reunir moltes associacions acompanyats de veterans impulsors del Manifest del 12 d’abril. Formàvem la Conferència Nacional del Sobiranisme. Vam parlar d’aconseguir la unitat. Es van abocar moltes opinions. Totes pro-unitàries, però poca concreció, massa gent, no era el dia, un pas necessari però no el de les decisions.

Jo vaig proposar-los que tots aquells que tinguéssim propostes de noms de candidats els posessin en mans del Consell d’Arbitratge i que aquest decidís. Una forma neutra d’obtenir el resultat. De moment no ho farem així. Ens trobarem dilluns i allà debatrem. Si no hi ha acord i ningú trenca la baralla, el Consell d’Arbitratge intervindrà. Fins on sé, Reagrupament, Democràcia Catalana, CUP, Força Catalunya i Suma Independència portarem noms. Penso que alguns noms de cadascun d’aquests grups són totalment vàlids, si més no per a mi. Imagino que estarem d’acord en el lideratge de Joan Laporta, darrere no ho sé. Es tracta de triar els millor, ningú els té tots.

Espero que estarem a l’alçada de les circumstàncies. Fa una mica més d’un any escrivia “27 diputats”, acabava l’article amb el. “Si sumem, guanyem” que m’heu llegit sovint. Els raonaments d’aleshores em resulten totalment vàlids. Parlava de la meva confiança en aconseguir-ho, de cercar la unitat i explicava el meu poc interès per ser a cap llista. No he variat gaire de pensament, quan arribo a una conclusió sóc bastant constant.

Us confesso que he rebut insistents comentaris per tal que canviï aquesta posició. Sincerament, tinc les mateixes sensacions que aleshores, molt poques ganes de ser diputat. M’agrada la meva feina, no m’agradaria ser diputat. Potser si pogués seguir explicant al meva “Bioquímica de la Nutrició” m’hi hagués posat. Tanmateix, aquests darreres dies tinc seriosos dubtes sobre quina és la millor posició i la més ètica. Deixant banda la meva posició personal, em pregunto la meva presència seria útil o en aquest moment introduiria encara més soroll al sistema.

Seguim lluitant una mica més, veig la unitat més a prop. No fem com els grups polítics del Parlament, que les diferències no predominin sobre les coincidències. Donem exemple.

Per cert, poso a la vostra disposició els vídeos del sopar del dia 8 que va filmar i editar Boris Masramon:

• Sopar per la unitat independentista 1a part
• Sopar per la unitat independentista 2a part
• Sopar per la unitat independentista 3a part
• Sopar per la unitat independentista 4a part
• Sopar per la unitat independentista 5a part
• Sopar per la unitat independentista 6a part

Així els que no vàreu poder assistir-hi tindreu l’oportunitat de veure i escoltar la part més substancial.

Si sumem, guanyem!

L’establishment polític català ha embogit, després de mostrar, en primera instància, una actitud de commiseració, d’aquelles que semblen que t’han de perdonar la vida, respecte del moviment independentista sense representació en el Parlament de Catalunya, ara, quan les proves fefaents innegligibles de que el Poble Català és viu, i amb una vitalitat més que saludable, ara, i no abans, alguns parlen de articular una resposta que ens habiliti en un “nou camí”, d’altres ens parlen de recuperar l’estatut que va sortir referendat pel Poble Català. Però la realitat és molt un altre cosa, perquè si escoltes amb atenció el “que” diuen, no et queda cap altre remei, que acceptar que l’únic que els preocupa és que “canviï tot per tal que tot segueixi igual”, aquesta apercepció es veu reforçada per les declaracions forassenyades dels actors més “bona gent”, que mostren la seva candidesa de manera oberta i candorosa. Veiem-ho.

Primer de tot, ens cal veure “que tenim”, a on estem. De moment tenim un malat molt recuperat, SOM vius.

Cal recordar, però, que fa temps que no es parlava de la reivindicació Identitària del Poble Català, i no se’n parlava, entre d’altres coses, perquè fer-ho podia ser motiu de excomunicació, ser considerat “marginal”, venia a ser com ara parlar d’un “cadàver”, i sembla de mal gust, màxim quan se li assigna un paper que molts “actors” amb clares aspiracions a “galants”, ho reclamen per a si mateixos per altaveus públics a tothora. El paper preponderant era per a la “multiculturalitat”, i la Catalanitat no hi tenia res a dir en tot aquest procés de construcció d’artifici demogràfic al servei d’un pla i d’uns interessos polítics inconfessables.

Sortosa i feliçment, el Poble Català som vius.

Està prou bé, però més enllà d’això, què?

SOM, però per a la nostre desgracia, som un Poble esclau, perquè malgrat es digui que SOM una Nació, això no te efecte, i per tant NO ho som. I això no te efecte no perquè la Constitución Española ho digui, o perquè ho digui el TC, això NO te efecte perquè la nostre classe política mai ha actuat com si fossin els dirigents d’una Nació.

Benvolguts lectors, el declarar “Som una Nació”, no ens converteix en una Nació.

En el decurs de la meva estada en aquest Bloc, he anat tocant i desgranant el tema “Nació”, tot just en l’anterior articulet deia: “…, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament.”

En altres anteriors com a “De La Nació”, “La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Amics, cap partit polític amb representació al Parlament, cap, ha tingut un capteniment Nacional, repeteixo, cap. Vull dir, emperò, que l’etapa primera del Pujolisme, sí va procurar una via que hagués sintonitzat més endavant amb aquest capteniment Nacional, que des de aquestes humils ratlles reclamo enèrgicament.

Prou prosòdia camaleònica.

Bé, però que diuen els partits Parlamentaris?

El PSC, diuen que no son Sobiranistes, i que volen “tot l’estatut”.

Si no son Sobiranistes, òbviament no poden dir que SON una Nació, perquè declarar que SOM una Nació, vol dir implícitament que SOM Sobirans, sinó, haurien d’explicitar que SOM una Nació subjugada al Poder d’algú altra. És a dir que quan el PSC diu que SOM una Nació menteix, bé, aquí sorgeix efecte el subterfugi del “Federalisme”, però, la “negociació” d’una de les parts amb l’Estat és una fal·làcia insultant, perquè en qualsevol cas, seria una graciosa “concessió”de l’Estat en vers la part, la qual cosa determina un rang de superioritat d’una de les parts, o més ben dit, del TOT (l’Estat espanyol) respecte de la part que vol negociar aquesta nova relació en clau d’igualtat, que és la mateixa raó que fa que l’Estat Espanyol mai “negociarà” ni estatut ni res de res amb una de les parts, perquè això seria reconèixer implícitament que Catalunya te un rang equiparable al Estat Espanyol.

En definitiva,  el PSC son uns espanyolistes que reclamen, això sí, una miqueta més d’engrunes a l’amo i senyor per tal de fer-se valdre davant el Ramat. I això és així, en tot cas, perquè ells ho volen així, son espanyolistes, però tenen la gosadia i la barra de “postular-se” com a Catalanistes, i és que els Mots i els Fets estan pervertits de fa ja massa temps. Ser “catalanistes” pel que sembla, és el pinso que satisfà uns ideals del Ramat, que el propi Ramat considera inabastables, que és la manera d’accedir al Poder que fa d’alguns Catalans uns espanyolistes irredempts.

Quina Santíssima barra que gasten, s’autoproclamen els paladins de la democràcia, desprès de haver presentat 62 esmenes el dia després d’haver aprovat i celebrat el seu propi redactat estatutari al Parlament de Catalunya. Tenen la Santíssima barra, de dir que la voluntat del Poble Català ha de ser respectat, però quan el “Congreso de los Diputados” li va passar el ribot, van callar com putes. Ara, com han fracassat, s’afanyen a representar la comèdia del “poli bo i el poli dolent”, els dolents son òbviament el PP, ens volen fer creure que hi ha dues espanyes, “seguim creient”, diuen.

En les actuals circumstàncies, dir que el “catalanisme” és pot realitzar com a una part d’Espanya, és un robatori, el mot “catalanisme” avui, és prosòdia camaleònica, al servei d’una demagògia que perpetra un robatori a la mateixa Història. “Catalanisme” és “voluntat de ser”, però no diu que, Nació és SOM en actualització, en ple exercici.

Els socialistes després del 10-J, es van afanyar a aparèixer en els mitjans de comunicació, per dir tonteries com que els dolents son els PP, però en cap cas vaig sentir dir a la senyora Tura res de res del “dret a decidir”. Tot pura comèdia.

ERC, nois i noies, del dissabte ençà, que els he llegit a la premsa i els ha escoltat a la radio, de quatre declaracions que els he sentit o llegit, tres han estat encapçalades, gairebé, per una “jaculatòria” que és un insult, és a dir que aquesta gent, abans de parlar de res que m’interessi m’insulta, em maltracta, em vexa en les meves capacitats que m’habiliten com a ésser humà i em distingeixen d’un pitecantropus, en Carod i en Ridao, declaren que l’estatut ha estat retallat tres vegades, menteixen, i ja cansa, que vagin a prendre el pèl a sa mare, que vist lo vist, potser sí que els ha transmès algun gen regressiu.

El que primer el va retallar és el president del SEU govern, que ho és gràcies a ells. Mentir de forma compulsiva i malaltissa, i amés pretendre ser els salvadors de la Pàtria, em fa fàstic, m’és del tot repulsiu. I ara, parlem del que volen fer o diuen que volen fer.

En Carod, no aporta res de nou, res de res, al marge d’alguna obvietat com que arribat el cas haurem de veure quina part dels actius i passius del estat espanyol assumim com a propis en esdevenir un Estat Sobirà.

En l’articulet titulat “Houston, Houston,…” deia: Senyor Carod, una pregunta retòrica: “ que creu que faria un vicepresident de Noruega o de Japó, en rebre en el seu aeroport un avió ple de subsaharians sense papers, facturats per l’estat espanyol?”, muntarien un pollastre internacional que sortiria en totes les portades dels diaris arreu del món, està clar, però, que els noruecs i japonesos son uns mindundis imbècils, oi?, mancats de senderi que manlleven el futur als seus compatriotes.

ERC ens ven que fan “estat”, quin morro, l’únic acte d’estat Català que els reconec és la llei del “cinema”, més enllà d’això, tots els seus “actes d’estat” ho son en favor del estat Espanyol, perquè la “pluja fina” els exigeix seguir el corrent als espanyolistes amb la “promesa velada” de que algun dia, en algun moment, els seus “socios” espanyolistes, prendran en consideració el seu argumentari en defensa d’un Estat Català. ERC, de la mà dels seus dirigents, han caigut en un infantilisme immadur, que els inhabilita per governar i/o gestionar cap iniciativa de caràcter polític.

Una altre cosa “graciosa”, és com respon a la pregunta: “ com s’explica que l’independentisme creixi i la intenció de vot a ERC minvi?”, aleshores amb aquell to de sobrat perdonavides, diu si fa o ni fa, “és clar que la independència d’un país ha de ser protagonitzada per gent de tot l’arc ideològic de manera transversal”. Però això no explica el perquè l’any 2.003, en una primera  posada en valor de la voluntat independentista a les urnes, que va dipositar en “confiança” prop de 700 mil vots en les SEVES mans, d’ERC, ells, ERC perdessin aquesta confiança.

“Catalunya serà social o no serà”, deia el guru Carod, i s’ho creia, tant així que van procurar arrossegar el vot independentista com a actiu per tal de ser instrumentalitzat no per fer la Independència, sinó per a construir un model de societat multicultural igualitarista de nou, com si a Catalunya no existís cap identitat ètnica cultural de vell antuvi, res, una taula rassa. Això son fets, que es contradiuen amb les seves darreres declaracions a RAC1.

I segueixen, “mantenella i no enmendalla”. ERC, si vol de veritat la Independència, ha de fer i cercar sense aturador, la Coalició que la farà possible, altrament, ens enganyen, perquè el que pretenen i persegueixen és treure’n un rèdit particular de partit. Aquesta “recomanació” és extensiva a qualsevol força independentista.

No sé que ho fa, que el meu olfacte d’indi rastrejador, em duu davant un escenari de “pitecantropus pagats de si mateixos, amb unes pulsions egocèntriques insadollables”.

CiU, caram, aquests s’han articulat en clau de “pujolisme”, que com ja he dit, en les primeres etapes va donar uns fruits prou bons. Etapa complida, però més enllà res de res.

Les seves premisses articuladores ja no poden donar resposta als reptes de Futur que tenim els Catalans, reptes de Futur que son plantejats avui, que s’han d’encarar avui i de manera diligent, perquè això de “fer país” està prou bé, quan se’n te un, però aquest NO és el cas. Per tant i en conseqüència, avui, l’única manera que tenim els catalans de fer País, és realitzant un acte Nacional, de Nació, que és proclamar la nostre SOBIRANIA, sense esperar , sense estar condicionats per una o altre reacció, si nosaltres decidim, primer ens hem de declarar SOBIRANS.

En el mateix articulet “Houston, Houston …”, deia: De CiU, que dir?, incapaços de fer oposició ideològica als preceptes de la Nova Fe Redemtora Igualitarista, obtindran la generalitat pel mèrit del Tripartit, perquè el fiasco monumental que han generat no s’aguanta per enlloc, ni ideològicament, ni socialment, ni econòmicament. CiU, subsumits en el no res, esperen treure rèdit electoral de no ser ni carn ni peix, però ara això ja no si val, perquè ja no els queden pastanagues, el concert econòmic és inviable, lamentablement.

És a dir, que quan es veien al govern, més arribat com a fruita madura que per mèrits propis, ara, s’han de declarar públicament respecte de si estan disposats o no a executar un mandat en termes, no de declarar que SOM una Nació, sinó en termes d’executar un acte inequívoc de Sobirania que és la premissa sense la qual tot queda en una enganyifa barroera.

Tot plegat, no fa altre cosa que duu aigua al meu molí, perquè fa ja temps que dic que CiU ha de fracassar per tal de processar canvis evolutius d’adaptació a la realitat Nacional.

És curiós i significatiu, que tots aquests demanessin i imploressin que l’alt Tribunal Espanyol no es pronunciés abans de les eleccions “regionals”. És mostra suficient, que corrobora el fet que NO han actuat ni gosen actuar en clau Nacional, de Nació, en conseqüència han estat treballant per a la suposada nació Espanyola, és a dir, per a l’Estat Espanyol.

Dels altres partits amb representació parlamentaria només em paga la pena, comentar que el PP sí ha actuat i actua en clau Nacionalista Espanyola. És l’únic partit amb coherència interna.

ARA, dit això, hem de veure també, que diu la “societat civil subvencionada de bona fe”, i també cal no oblidar “l’establishment mediàtic”.

-          Muriel Casals va demanar a les formacions polítiques que es posin d’acord per anar juntes a Madrid: “És inevitable que hi hagi un front comú”, va comentar la principal representant d’Òmnium, que considera que la resposta ha de ser conjunta, perquè “no hi ha diferències gaire grans entre els partits pel que fa a la defensa del catalanisme”.

Per tot el dit anteriorment podem entendre, crec, que el mot “catalanisme” ha esdevingut un pseudo-eufemisme, un eufemisme a la baixa, una mena de sinònim que substitueix “La Pàtria”, així, “catalanisme” és una mena d’apel·lació a la Nació, a la Nació subjugada al Poder i servei d’altres interessos, aliens del tot a La Pàtria, a la Nació Catalana.

Com deia al final del primer paràgraf, aquest és un capteniment candorós que fa un entreguisme als que renuncien de bon antuvi a ser i exercir com una Nació reeixida i veritable.

Ja ho veieu, tot i amb bona voluntat, fem espanyolisme, tot això és una clara aposta per a NO SER.

-          “l’establishment mediàtic”, és el que embolcalla i presenta aquesta renúncia com a un èxit sense precedents. A tall d’exemple, suscintament. “El pitjor que podria passar a Catalunya és que es tranqués la cohesió social i que es posés en perill la convivència” (Lluís Foix-Avui dimecres, 14 de Juliol del 2.010).

Aquest, com altres telepredicadors, fan campanya per aquest “catalanisme” espanyolista.

Aquest home, pressuposa, dona per fet i per bo, que els Catalans hem de viure a casa nostre segons ens dictin els interessos espanyols, que hem d’aprendre i usar el castellà tant si ens va bé com si no, que hem de contribuir a les arques del estat en la mesura que els espanyols decideixin, que no tenim res a dir en la presa de decisions respecte de les infraestructures, que no tenim res a dir respecte del flux immigratori, ni en la relació amb Europa, i, que tot això, amés, per si fos poca cosa, no representa ni ha de representar cap greuge al Poble Català, Poble Català que ha d’entomar tot això i més, sense que signifiqui cap perill per a la cohesió social i la convivència, Poble que ha de sacrificar-se, i immolar-se en l’altar de la “estabilitat política”, perquè si no ho fem, serem amés, culpables del fracàs de la convivència i la cohesió social.

Aquest home, com altres telepredicadors son uns lladregots xantatgistes al servei de l’establishment espanyolista. El que ens ofereixen tan amablement tots aquests telepredicadors, que creieu-me, son legió, és el NO SER.

Per tant i en conseqüència de tot l’establishment, polític i mediàtic, l’única cosa que en podem esperar, amb matisos, és una “unitat”, potser més implícita que explícita, al entorn del “catalanisme”, o de la Nació poètica, declamativa, demagògica, i sobre tot subjugada i cada dia més aliena, que és el contingut real, avui, del mot “catalanisme”, que és l’aposta del NO SER.

Ara bé, la via del SER, exigeix que aquest afirmació sigui exercitada fora de tota dubte, perquè aquí, en aquest punt i ara, el ser o no ser una nació, no és una qüestió de “creure’s-ho” o no, és una qüestió de viure-ho plenament, vigílicament, i això en el cas de la Nació Catalana, només pot ser actualitzat i abastat, donades les circumstàncies, des de una UNITAT Independentista, fugint de qualsevol compulsió reaccionaria respecte del estat Espanyol, l’únic problema per ser una Nació son els molts Catalans que son espanyolistes, conscient o inconscientment com és el cas de tants “catalanistes”.

La situació ens exigeix la generositat necessària per tal de fer pinya per SER, perquè sinó, aquells que diuen que SOM, però no diuen que som espanyols, se’ns menjaran amb patates.

UNITAT INDEPENDENTISTA, al entorn de la Conferència Nacional Sobiranista, és el que ens cal, menys, és renúncia.

 Soc Independentista, no soc “catalanista”, perquè la renuncia és una alienació coercitiva en contra la vida.

Sumem-nos i guanyem-nos la Nació i la Llibertat.

 SOM i serem, Visca La Pàtria.

Cordialment Vallfosca.

La setmana passada escrivia Unitat i independència. En aquell breu article us parlava d’un sopar. El vàrem celebrar dijous a l’Hotel Catalonia Berna. Algunes coses no van ser com jo creia que serien i altres si. El resultat em va complaure. La part negativa és que l’assistència va ultrapassar la capacitat, vàrem poder seure 203 persones, però alguns van marxar. Em sap greu.

Atesos els nostres mitjans, molt bé gràcies a la gran feina dels companys Agustí Esparducer, Robert Bonet i Ramon Munné.

E-noticies va fer un magnífic seguiment (Èxit del sopar “per la unitat independentista”, “Catalunya és una colònia”, Un exalcalde del PSC demana la independència, amb diferents vídeos, crec que 12). Gràcies Xavier Rius.

Finalment, Joan Laporta, ens havia dit que hi seria, no va poder ser al sopar. Van considerar que abans de presentar públicament Democràcia Catalana no era prudent assistir-hi. A més, cal tenir present la complicada setmana, de tots coneguda, de Democràcia Catalana en les seves negociacions amb Reagrupament. Amb tot també hi va haver representació del seu equip.

A l’acte, en un clima d’unitat, vam intervenir, en aquest ordre: jo mateix (Suma Independència), Carles Mora (Reagrupament), Josep Manel Ximenis (CUP), Jose Maria Minguell (Conferència Nacional Sobiranista), Santiago Espot (Catalunya Acció / Força Catalunya) i Joan Blanch (en representació del “consell de savis” de la Conferència Nacional Sobiranista). Els parlaments, curts, unitat, amb pocs matisos diferencials.

Molt important el fet que tots parléssim un llenguatge coincident en els objectius. Com sempre dubtes, en algunes intervencions al final del sopar, de com fer-ho. En això cal ser optimistes. El dia 14, Moisès Broggi. Heribert Barrera. Oriol Domènec, Agustí Bassols i Joan Blanch i en el seu nom Josep Maria Minguell, ens convoquen a les entitats independentistes a una reunió per tal de cercar els mecanismes per tenir una candidatura independentista única per a les properes eleccions. Això ho hem d’aconseguir aquest mateix mes. No cal que tinguem la llista elaborada, però si els acords de quins i com. Jo crec que cada vegada es va agafant més consciència, per part de tots, que si no sumem ningú no entra al Parlament, per famós que sigui o per molts dies que faci que estigui fent camí. I si entra serà testimonial. Tenir una representació independentista semblant, en nombre de diputats, a la de Ciudadanos no m’interessa gens ni mica.

Hem de seguir aquests propers dies treballant dur, no és fàcil però cada vegada els actors s’estan adonant de la seva feblesa si no se sumen a un projecte comú. I un projecte comú no és una llista d’un grup espurnejada amb algunes persones alienes. No, no és això. Cada dia més companys m’ho diuen i m’ha animen a seguir per aquest camí

Nosaltres, Suma Independència(apunteu-vos), no ens mogut de la nostra posició. No volem pactes “menors”, volem la gran coalició i per això també ens abocarem en la Conferència Nacional Sobiranista.

Ens cal un Parlament independentista i ple de persones valentes. Només cal mirar quin és l’escenari que ens espera. Avui tothom s’haurà pogut adonar de l’insult que el Tribunal Constitucional ha fet al nostre país. Els socialistes ens voldran convèncer que això és cosa del PP, però no, els socialistes són còmplices i culpables d’aquesta situació, el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes. Si haguessin volgut un estat federal, el tindríem.

Potser ara alguns més s’adonaran que voler convèncer a Espanya i de voler pactar un Estatut era una imbecil·litat. Potser alguns haurien de fer un acte de contrició democràtica i marxar a casa, retirar-se de la política d’una vegada. En política quan un fa l’imbècil se’n va a casa. Haurien de deixar pas a persones dels seus partits que saben que per guanyar, que vol dir tenir un país lliure, cal arriscar. Qui no arrisca no passa de la mediocritat. Assolir el poder en un poble conquerit no és res més que mediocritat anestesiant. Jo estic fart de polítics que ens volen anestesiats.

Potser ara alguns més veuran que Espanya ens vol encotillats, dependents i ben espanyols. Potser alguns més sabran que un objectiu és degradar la nostra llengua, sotmetre la nostra nació, etc. Quin fàstic!

En aquest context ens calen polítics generosos, intel·ligents i valents. Capaços de dir que aquesta sentència no la pensem acatar i que marxem. Disposats a ser, si cal presos polítics i esperar que l’Europa civilitzada els rescati. L’enfrontament existirà. Potser alguns hauran de veure que això no és una qüestió de seients al Parlament, es tracta d’una altra cosa més seriosa i compromesa. No és un joc, es tracta d’una renúncia compromesa, que haurà de ser col·lectiva perquè que la millor manera d’atacar el problema és “tots a una” La rebel·lió pacífica d’un poble encapçalada pels seus polítics.

Ara amics meus, cal veure quines són les persones intel·ligents, generoses i valentes disposades a la lluita, perquè caldrà donar la cara. Hi són, en conec unes quantes, però cal lligar-les al projecte comú i que molts que es creuen tocats pel dit de Déu, que només fan que posar entrebancs, acceptin que les coses ha de ser així. No hi ha altre camí.

Si tingués el do de decidir, en dos dies tindria la llista i de ben segur que no seria per treure’n profit personal.

Ja ho sabeu: Si sumem, guanyem!