En tant que els independentistes sense representació Parlamentaria, ara per ara, ens hem de decidir per a una via o altre, entenc que estem en un compàs d’espera, i per tant emplenaré aquest espai avui, en fer una ràpida radiografia de com està tot plegat.

Després de la última gran guerra els vencedors i els perdedors varen decidir que en el futur no es matarien més, van refundar l’Imperium que des de les hores hauria de governar-se des de “l’Economia”, van fer plans a tal efecte i varen posar en marxa tractats econòmics de gran abast com a primeres mesures per tal de confegir un “nínxol” cohesionat en el Futur més immediat. (tot això és aquí, exposat suscintament de manera planera).

Quan a Hispània es va morir el Dictador, i es varen fer les maniobres oportunes i necessàries, varem ser acceptats en el Club.

D’ençà, Espanya ha tingut un creixement espectacular, però, ai però, insostenible o inharmònic si us agrada més. El creixement sostingut d’emissió de deute públic, més el deute privat, a traves dels bancs i caixes, més les quantioses “subvencions” europees (alemanyes), han fet el miracle, però, ai però, per comptes d’esmerçar tot aquest deute en procurar una “adaptació creixent”, preparant la gent amb un ensenyament de qualitat, desenvolupant la recerca i habilitar-nos en capacitats tècniques i científiques, infraestructures eficients, per comptes d’això, hem fet un camí contrari, totxo, i turisme d’espardenya, mà d’obra sense qualificar, amb una classe política ineficient subvencionada i sobre dimensionada, més Estat, les administracions públiques gestionen el 35% del PIB, com a Alemanya, és prou clar però, que Espanya no és Alemanya oi?, amb tot Alemanya retalla per a tot arreu, però incrementa la despesa en ensenyament i I+D, ves per a on!, altament significatiu.

Els Alemanys s’han hagut d’empassar la immigració Turka, per raons “Històriques”, els Francs s’han hagut d’empassar la immigració Magrebí per a raons Històriques, els Anglos el mateix amb els ciutadans de la Comonwaelt, però els ecspanyolos (!?), a banda dels Saharauis …, a sobre demanem “papeles para todos” i el govern accepte “legalitzar” a tot hom, barra lliure … en els darrers 15 anys Ecspanya ha estat a la cua d’Europa en el índex de productivitat, no cal dir res més.

Bé, resumint, que aquests que manen, han de fer front a un munt de “reptes” que evolucionen fora de la seva capacitat de “control estricte”, ( demanda mundial creixent d’energia, i també d’aigua, etc.) i no estan per a romanços, volen un nínxol “cohesionat i disciplinat”, i ara ens venen a dir: “Senyors espanyolos vostès, tots solets, fent us de la seva capacitat (o més aviat incapacitat manifesta) de decidir, han estat 25 anys de festa, vostès no tenen ingressos suficients per a tornar el seu deute, per tant, si saben el que els convé, vostès seran pobres duran molts d’anys” .

Si no fem bondat, passarem a ser un protectorat econòmic, o ens fotran fora d’un cop de peu al cul.

I, mentre, la nostre classe Política que fa (?).

CiU diu que vol ser com Holanda i que vol el concert econòmic… no sé si riure o plorar. El company de Bloc, el bon amic Joan P. ha retratat tot aquest disbarat de manera magnífica en els dos últims escrits que ha penjat en aquest Bloc, només apuntar que lligats de peus i mans com estem, ningú no podrà desenvolupar cap “política” substantivament diferent, i per tant, mentre no ens deslliurem, el camí cap al desastre calamitós està garantit.

El PSC, … noi, de veritat, aquests son una colla de “killos” i “freakis” d’allò més maldestres. Amb tot el que hi ha, es dediquen a subvertir les normes institucionals per tal d’acorralar al enemic a batre, fan política de pati de col·legi, tristíssim, practicant un totalitarisme irredempt, els seus socis de ICV diuen que tenen un peu a les institucions i un altre al carrer, retallen i fan vaga, son collonuts, talibans a la catalana … bé, només quatre pinzellades, al menys de moment, no mereixen més.

Home, ERC, aquests sí que mereixen un capítol a banda. Tenen el morro més gran que he vist mai, ni la Celia Cruz. Diuen que espitgen … sense comentaris, també diuen que faran un tercer Tripartit, sempre i quan els socis es comprometin a fer un referèndum per a la Independència, jo passo d’ells, però mentre jo passo, ells es dediquen diuen a fer “Estat”, “ambaixades” i “plans de cooperació”. I em diuen que “la Immigració ÉS Poble Català”, així mateix, com ho sentiu, i son Poble Català perquè son pobres, i això es veu que ens vincula com a “classe social” per damunt de qualsevol altre consideració.

En fi, de moment … ho deixaré aquí.

Amb tot, el “nou ordre” basat en la socioeconomia, que es pensava superador de velles disputes, no ha aconseguit fer net i l’arrossegament dels conflictes derivats de la IDENTITAT, que revifen ara per tot en el vell Impèrium.

Belgium, el cor de la Europa moderna, es debat en un conflicte identitari prou significatiu, Bèlgica no és cap perifèria. En els països Europeus es debat la conveniència d’acotar el fenomen de Transculturalització que es deriva tan sí com no de la immigració massiva, mentre a Europa, en els seus països més “civilitzats”, revifa amb força tot això, a Ecspanya i també a Catalunya vivim encara ancorats en “dogmes de Fe”, transvestits d’un “prêt a porter” “demodé” i inútil.

Occident, es va veure frenat en molts aspectes, per la necessitat, deien sovint com a excusa, de la inefable “estabilitat Política”, però es veu que la Vida és una dinàmica força inestable. Catalunya és una realitat radicalment Inestable, i tots els esforços del establishment polític per mantenir una estabilitat política a ultrança, encotillant-nos en velles receptes doctrinàries o no, NO servirà de res, sinó és per retardar i retardar, empitjorar i empitjorar, la calamitosa inestabilitat congènita Catalana.

El Futur passa indefectiblement per a l’assumpció d’un Estat Català Sobirà en una comunitat internacional que comença a entendre que el Futur passa per a la revolució del coneixement. 

Dues coses per acabar.

1-      Amb tot això, m’agradaria que el pacient lector, se’n adonés de que aquells personatges tan nostrats que sovintegen en la nostra geografia política justificant-ho tot, qualsevol cosa i en qualsevol moment, amb l’argument de “l’estabilitat política” com a condició “sine qua non”, s’han quedat sense aquest recorrent argument, perquè la inestabilitat Catalana a passat a ser intrínseca, i ja no te més solució que fer una passa endavant amb determinació, perquè l’estabilitat només la trobarà en l’assoliment d’un Estat propi.

2-      Vull reblà el clau, palesant la enorme responsabilitat que tenim tots plegats, i que només TOTS PLEGATS podrem donar solució a aquesta gran responsabilitat Històrica, i és per això que emplaço especialment al senyor Jan Laporta, a que surti a l’arena política amb grup propi, i faci una crida a tothom per tal d’endegar una Candidatura Única per a la Independència de Catalunya.

Si Sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Aquests dies no paro de rebre preguntes sobre com van les converses per tal de crear una candidatura unitària independentista de cara a les eleccions nacionals que, probablement, se celebraran el 28 de novembre.

No m’agrada tirar pilotes fora, però és evident que les converses no es poden explicar sempre, no per mi, perquè no sóc l’únic propietari, l’altre interlocutor pot desitjar quedar, de moment, al marge. Particularment sóc amic de la màxima transparència, però tampoc és bo donar informacions públiques de les coses. Allò que diuen. No diguis blat fins que no estigui al sac i ben lligat. Això no ha estat obstacle per tal que en algun cas hagi fer alguns comentaris personals sobre alguns aspectes de l’activitat que estem desenvolupant.

Si us puc dir que no hem estat quiets. En aquestes darrers deu dies hem tingut més contactes que en els cinc mesos anteriors. Avui faré un article molt curt on us donaré les meves impressions d’aquests.

Una pregunta general: què farà Joan Laporta? Una altra: Laporta i Reagrupament aniran junts?

Algunes impressions obtingudes de diferents interlocutors davant la proposta d’una candidatura unitària independentista: il·lusió i ganes, escepticisme i a veure-les venir, cal esperar a veure que fa Joan Laporta, hem de fer coses urgentment i estar preparats, val més esperar quatre anys més que equivocar-se, hem d’esperar a què Joan Laporta declari que vol fer, no podem excloure a ningú (ben entès que sigui demòcrata), etc.

Opinions a gust de tothom sobre la idoneïtat dels diferents candidats.

Un denominador bastant comú: cal intentar-ho però no podem fer el ridícul, el que es faci fer-ho bé.

Una altra opinió bastant general, que com sabeu comparteixo: No s’hauria de fer res sense Reagrupament.

Molts estan d’acord amb la proposta de Suma Independència de constituir una candidatura amb noms coneguts i compromesos en els llocs de les llistes sense possibilitat d’obtenir escon per així demostrar el compromís públic a la candidatura unitària. Amb tot alguns opinen que per fer això cal saber quins seran els primers noms. Vénen a dir, per posar el nom cal saber darrere de qui. Tenen raó.

D’alguna manera la unitat s’està gestant, però difícilment acabarem de consolidar-la fins que Joan Laporta parli. Uns a favor, altres en contra, tots pensen que si es fa alguna cosa abans, ell que ell faci hi afectarà. En serà protagonista.

De moment, doncs, cal anar tendint ponts entre els que estan més allunyats i teixir una xarxa de complicitats que ens permeti desembarcar ràpid d’aquí unes setmanes.

He dit tot el que puc dir i ho he fet amb l’ànim de dir-vos que estem per la feina, que les converses no han estat xerrades de cafè, que s’ha involucrat gent significada del país.

També que hem de tenir paciència. Entenc que tingueu presa, però segur que no en teniu més que jo.

Tant de bo la propera setmana puguem dir molt més. Espero que al vespre d’aquest dissabte ens veiem a la Plaça Urquinaona, al parlament o a l’Arc del Triomf. Allà hi seré si Déu vol.

Si sumem, guanyem!

Avui, 28 de maig, dia en el que he escrit aquest text, ha estat un dia diferent per a mi. Ha estat la darrera classe del semestre. El final de les classes sempre és per a mi un moment especial, durant un munt de setmanes, dia a dia, preparant les classes, convivint una estona amb molts estudiants. Alguns han vingut poc, però a molts el he vist gairebé cada dia. M’agrada la classe activa, preguntar coses i vulguis que no vas coneixent molt d’ells i els agafes afecte real. Arriba l’hora de dir adéu, encara no del tot perquè tenen els seus exercicis que m’hauran de lliurar i després de corregits parlaré entre una i dues hores amb cadascú d’ells, avaluarem la feina i posarem la qualificació. Els arribaré a conèixer una mica més, sabre com raonen, cadascú d’ells m’haurà lliurat quatre treballs individuals i els hauré corregit. Després de avaluar-los i enraonar amb ells sabré moltes coses més de cadascú. Capacitat, inquietuds, etc. La veritat és que sempre és un moment trist el de dir adéu. No m’agrada.

Quan comença el curs, malgrat els anys, no puc evitar una certa tensió, interès per fer-ho bé. Sóc molt crític respecte al model d’ensenyament, no sabem prou fer que l’estudiant pensi, raoni, s’expressi, connecti conceptes, que distingeixi entre informació, a l’abast de qualsevol, i coneixement. Abans de començar cada curs penso com fer-ho millor, refaig totes les meves presentacions. Cal tenir present que la meva disciplina evoluciona a gran velocitat i les coses canvien ràpidament. Cada dia toca preparar el material nou. Haig de dir que m’agrada, a vegades estic hores intentant valorar la correcció d’una informació que apareix en una publicació, vull fer-la entenedora, fàcil. Cada any és com si tot comencés de nou.

Hi poso esforç, ganes i il·lusió. És la meva feina i m’agrada fer-la bé. Intento que surti bé i que els estudiants sàpiguen alguna cosa més que quan va començar el curs, però sobretot penso si allò que explico els serà útil més endavant, a la vida. No m’agrada la informació que serveix per a un examen i després s’oblida. Aprovar no és prou, cal incorporar el saber pensar i el saber fer. Ja estan al final de les seves carreres i afegir-los material aporta poc, ensenyar-los a pensar dóna molt. La veritat és que sempre penso, me n’hauré sortit? Acabo dubtant sempre. Penso, ho podia haver fet millor? He encertat? He estat un llauna? Ensenyar, penso, és més que una feina. En tot cas m’agrada. Normalment, és la meva sensació d’avui, acabo feliç, he fet tot el que he sabut i he pogut. Tanmateix també penso allò que diuen: l’infern està empedrat de bones intencions. No compta la intenció, el que importa són els resultats. Si he aconseguit que les noies i nois, dones i homes, que han passat per la meva classe s’hagin interessat i la seva curiositat, el plaer de saber, hagi crescut, hauré tingut èxit, altrament no.

Com deia, trist de deixar-los. Cada any que passa valoro més el plaer d’ensenyar, de discutir amb ells conceptes sobre una disciplina que va a més. Probablement no ho sabeu, parlo de Bioquímica de la Nutrició.

No m’he pogut estar de parlar-vos una mica de la meva vida, m’he pres una llicència. Ara entro en un nou moment, toca corregir i parlar, però no preparar classes. Tindré una mica més de temps per pensar i preparar coses lligades a aquesta altra passió de la meva vida, la independència de Catalunya. Sóc culpable de no haver-m’hi dedicat aquestes darreres setmanes tot el que hauria volgut, però si ho hagués fet no hauria invertit el temps necessari en la meva feina i això, especialment quan estàs al servei de persones, hagués estat imperdonable.

Clar que malgrat això, després de més de trenta sis anys de dedicar-m’hi uns incompetents han malbaratat els cabals públics i per resoldre el desgavell que han creat han decidit reduir-me el sou. Tinc dret a queixar-me, però ho faig pensant que molts d’altres estan pitjor i que també han treballat honradament i molt. Pitjor que jo estan tants pensionistes que han prou feines poden viure i que ara els congelen la pensió per salvar un sistema econòmic corromput per especuladors sense escrúpols. La desgracia de tot plegat és que aquests que han sumit a tanta gent en la misèria no respondran mai dels seus despropòsits. A més, probablement als polítics que hi han contribuït, quan els expulsin del govern, els col·locaran en algun lloc on rebran uns substanciosos emoluments. Així és la vida.

Passo pàgina. Entrem ja al juny. Com deia no fa gaire s’ha acabat el temps dels manifestos i manifestacions. Entrem en un moment polític decisiu, estem ja en precampanya electoral. Com fan els animals mascles amb l’orina, cada partit està marcant el seu territori i cada aspirant també. Veiem alguns galls sortir a l’arena i lluir el seu plomatge per emmirallar a les femelles (electorat). Malauradament veig molt d’aire sota el plomatge. Quan les plomes tornen al seu lloc veig un animal esquifit. Em pregunto si no serem capaços de treure amb un gall de pota blava, que sigui l’admiració de tothom.

A Catalunya estem amb un Govern que només li manquen les absoltes i que ells i la majoria dels polítics es dediquen una mica més del que és habitual a posar el ventilador per escampar porqueria. És el que millor saben fer, governar poc i criticar molt. Uns i altres estan intentant que no quedi ningú amb ganes de votar. Jo crec que la gent s’aixeca al matí i pensa, què he fet jo per merèixer això? La gent veu això i pensa, a qui puc votar? i hi veu poques opcions reals i consolidades.

Com deia abans, s’ha acabat el temps dels manifestos, ara toca la llista, la candidatura. Els que volem, de forma activa, desencallar tot això ens hi hem de posar seriosament. No podem arribar a Sant Joan sense una candidatura per les quatre circumscripcions electorals embastada. No cal que tinguem ja els 135 noms, 85 per Barcelona, 17 per Girona 17, 15 per Lleida i 18 per Tarragona, però si que haurem de bastir l’eix principals amb els noms que la facin creïble.

És cabdal que hi figurin noms de la política, de la ciència, de la cultura, dels mitjans, disposats a “mullar-se” encara que no vulguin entrar al Parlament. Jo ho he dit sovint, estic disposat a ser a la llista però no vull ser diputat. Estic segur que com jo, molts o, si més no, suficients. Dels 135 hi ha molts llocs amb nul·les o escasses possibilitats de sortir, però el fet de ser-hi voldria dir un suport real que aniria molt més enllà d’una declaració d’unitat.

Aquests dies no descansarem, Suma Independència està disposada a donar la batalla de la unitat, amb fets, sense esperar ja a ningú i sense exclusions de cap mena, ja s’incorporaran en lloc de privilegi si arriba el moment, tindran darrere un moviment que ens farà invencibles. Si som capaços d’aglutinar tot això l’independentisme triomfarà aquestes eleccions. Jo m’hi dedicaré en cos i ànima, no estic per perdre més temps. No sóc d’aquests. El discurs el compartim molts, però s’ha acabat el temps de les intencions. Ho faré amb la mateixa il·lusió i dedicació que poso per fer classe als meus estudiants. Espero que amb la vostra ajuda ens en sortim.

Si sumem, guanyem!



Aquesta setmana no em puc estar de començar parlant del desastre que ens toca viure per culpa de l’inútil que els clarividents membres del PSC van posar al capdavant del PSOE i que per circumstàncies imprevistes va esdevenir president del govern espanyol.

La seva obra de govern passarà als anals del disbarat. Fer un repàs dels darrers anys, de l’evolució de l’economia mundial i del particular tractament que ha fet el “líder” carpetovetònic va més enllà del que m’interessa fer, però m’ha semblat imprescindible referir-m’hi. No podem oblidar que els catalans acabarem pagant la festa més que qualsevol altre ciutadà amb DNI espanyol.

Jo crec que la crisi, greu, en la que estem immergits i que, diguin el que diguin, no és començarà a solucionar fins l’any 2013 ens farà mal. Cap partit polític català podrà fer-hi res. Els Països Catalans, seguin el ritme de la història, seguiran sent espoliats per continuar pagant el desordre d’uns governants incompetents i que tenen un comportament imperialista. Ho tenen genèticament incorporat i per molt que vulguem ser simpàtics no hi guanyarem res. Els partits catalans poden ajudar a un partit espanyol o altra a guanyar la majoria, però quan el tema de debat afecti a Catalunya PP i PSOE són el mateix.

Als catalans “progres” els agrada el PSOE, que hi farem. Van aconseguir que no governés el PP, perfecte, Aznar, Acebés, Trillo i cia no són persones que em produeixin cap simpatia. Dit això, que ens ha reportat un govern socialista a banda d’un Ministeri de la Igualtat, cosa que per a mi és tan important com el dret al paisatge, la gran aportació de Saura, que forma part dels preceptes probablement constitucionals que aporta l’Estatut de Catalunya. Bé la conclusió és que no han fet res de positiu i s’han carregat l’economia.

És cert que tota Europa està en crisi, la crisi és global, però, cal mirar, informar-se i veure que és el model de competitivitat el que col·loca l’Estat en una situació que fa pena i que em de patir nosaltres.

Divendres al TN migdia veia com una colla d’alcaldes anaven a Madrid a vendre Catalunya com a motor d’Espanya i no sé què més. Una pena, em feia pensar en l’esperpent de l’entranyable pel·lícula La Escopeta Nacional. No entenc per què no anaven a Paris, Londres, Berlín o qualsevol altre lloc que convingui més a Catalunya, uns provincians és el que són.

Costa entendre que encara quedi gent que no vegi les coses clares. Divendres l’AVUI publicava El dilema espanyol. El signaven 62 articulistes. Acaba el text: Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

He destacat: “la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió”. Jo crec que el text conté un error, el temps verbal és incorrecte, ja hem arribat a aquest punt, no hi ha punt mig. I això és el que CiU no ha entès. Jo, sociològicament, em sento molt més a prop dins del discurs socioeconòmic de CiU que de cap altre grup, no em va vaig militar 25 anys, però no puc acceptar que continuïn venent-nos una recepta que passa per la unitat d’Espanya. No puc acceptar que em venguin impossibles que no es creuen ni els que ho diuen. No hi més solució: triar entre ser una regió d’Espanya o un país independent. Continuar dins no ens permetrà millorar. Seguirem pagant, seguirem patint l’espoli i ens endarrerirem respecte als països que marquen el ritme a Europa. No ho veuen? O si i és que tenen por a dir una altra cosa o de perdre quelcom.

Mentre els que ho tenim clar anem fent. Dilluns és va presentar el Manifest del 12 d’abril amb un munt de signatures de suport, un acte ben organitzat a la seu d’Òmnium a Barcelona. Vaig trobar patriotes de tots els colors, realment unitari, les idees fantàstiques: unitat i autodeterminació per aconseguir l’estat propi. Jo sóc dels que penso que s’hauria d’haver parlat directament d’independència, però bé, tant se val si això ha servit per aplegar més gent.

L’esperit era aconseguir una candidatura unitària independentista, o és amb el que jo em vaig quedar. Malgrat tot el que es comentava en acabat era, bé, com ho fem? Anirem parlant aquests dies, però no podem deixar passar massa temps, no el tenim, cal consolidar alguna cosa.

Per a mi s’ha acabat el temps dels manifestos, és el darrer, ara bé l’hora de la consolidació. És possible la unitat independentista? Em temo que no, però no deixaré oberta cap possibilitat. Aquesta setmana parlarem alguns, a veure que. En pocs dies caldrà que hi hagi passos ferms i cares visibles. Nosaltres seguirem predicant la unitat però ja aviat ens haurem de posar decididament al costat dels que la vulguin, em sabrà greu si algú es molesta, però no penso esperar setmanes. Això si, sense tancar cap porta, totes han de romandre obertes fins el darrer moment, però aconseguir mitjans per tirar endavant una campanya de mobilització implica prèviament convertir-se en actor.

Ha arribat l’hora que els que conformem Suma Independència ens movem pel territori, ara ja no som un manifest, ara som persones que ens mobilitzarem. Personalment estic encara una mica limitat, encara em queda un setmana de classes i jo sóc dels que cada any se les prepara senceres, intento posar sempre les coses al dia i això requereix molta dedicació, també als vespres, però ja acabo, entrem en període d’exàmens i això em permetrà menys dedicació fora d’horari laboral, temps que dedicaré plenament al projecte d’una candidatura unitària. No sóc dels que es queden a esperar que plogui.

És l’hora de Suma Independència. Si sumem, guanyem!



Aquests dies, pensava “que” escriure en aquest opuscle, tenia la sensació d’estar en un temps “mort”, a l’aguait, a veure que, però el cert és que els vents que bufen ja no tenen aturador, i no esperen a que alguns personatges significats llevin llurs veles. Un grup de insignes catalans s’ha pronunciat sense embuts, Moisès Broggi, Heribert Barrera, Oriol Domènech, Agustí Bassols i Joan Blanch, aquests venerables procedents de militàncies ideològiques diferenciades han sorgit del silenci per a comminar-nos a actuar, amb urgència, en la direcció de cercar una resposta, que sigui capaç de posar veritablement en valor els nostres anhels i necessitats, aquesta resposta no pot ser un altre, que una candidatura d’Unitat per a la Independència al Parlament.

No puc deixar de recordar, com, al menys de tres anys ençà, jo mateix “investit” de Vallfosca, anava pràcticament dia sí dia també, blasmant, en la xarxa, a la “classe” política Catalana, i amb ella tot l’establishment, i postulant de manera vehement la necessitat de la Unitat del Poble Català com a única alternativa a un destí de alienació, pobresa, i dissolució.

En lo personal, he viscut una mena de “dragon kan” emocional de esperances i decepcions, ara però puc veure amb claredat que hem realitzat una primera etapa de procés.

Recordo també, com una de les “pallisses” amb que us vaig “obsequiar”, tractava de tractar dels diferents moments de procés, diferenciació, complementació, síntesi. Doncs bé, el moment de diferenciació està acomplert, tot i que això no vol dir que estigui acabat, aquest “moment” continua.

Aquest “moment” de diferenciació, és el moment en que els “pollets” deixen de ser éssers asexuats per esdevenir mascle o femella, valgui l’analogia, així la diferenciació entre “independentistes” i “no independentistes” és hores d’ara una contingència a la que cap ens polític pot sostreure’s, si més no aquesta contingència és un fenomen públic en dinàmica creixent.

Ara, la majoria de nosaltres, significats o anònims, d’una o altre manera, veiem la necessitat d’encarar el “moment” de complementació.

Penso que som la majoria els que veiem la Unitat, feta candidatura, com a la millor manera de complementar i estructurar els actius independentistes que s’han derivat, es deriven i es derivaran del moment de diferenciació.

Ara, al menys jo, ja no sento el desgast de nadar en contra corrent, emperò, hem de procurar una bona complementació si volem garantir-nos la possibilitat de síntesi. Aquesta síntesi, hauria de mostrar-se en el si del Parlament, allà s’hauria de debatre seriosa i prioritàriament, la conveniència i oportunitat d’assolir la Llibertat i amb això el Futur, que només obtindrem en assolir un Estat Català Sobirà.

Agosaradament Vallfosca.

Dissabte passat era Ginebra, molts de vosaltres també. Va ser un dia bonic, al meu parer un èxit de patriotisme, de participació, d’ambient, de color, de festa…

Érem allà per fer veure al món que volem un estat català independent, el nostre. Un país lliure no sotmès a un altre país veí. No crec que pagui la pena comentar gaire el que allà va passar, el que vam sentir, l’alegria de saludar amics compatriotes, molts ho vàreu viure, altres ho heu llegit. Joia és la paraula que em ve al cap. També, no caldria ni dir-ho, relaxament momentani. Una fita més que Deu Mil en Xarxa per l’Autodeterminació, amb el vostre ajut, ha portat a terme. El meu agraïment a tots els que amb el vostre esforç o amb el vostre suport econòmic ho heu fet possible.

Els catalans que volem una Catalunya lliure seguirem la lluita, no ens podem aturar. Aviat serem molts més. Dos fets ens ajudaran.

Per una banda sembla que l’espasa de Dàmocles està a punt de trencar el pèl que la sosté i caure sobre els que encara creuen en l’Espanya que ens respecta com a nació i sobre aquells que diuen defensar Catalunya però que no són més que serfs del PSOE. Diuen que potser ara el Tribunal Constitucional dictarà sentència. Que la dicti, benvinguda sigui, que acabi la comèdia, que abaixin el teló, la vena dels ulls de molts caurà definitivament. Uns es diran que ja ho deien, altres que no hi ha per tant, tant m’és el que diguin, no em faran canviar gens.

Per l’altra, hem vist a on ens porta ser espanyols, hem vist amb desfici com el “líder indiscutible” espanyol ha portat l’Estat a la ruïna. Com ha mentit sistemàticament, com ha ensorrat l’economia. Algú creu que Catalunya hauria de passar per aquest tràngol, per l’amenaça de l’estat del benestar, per la reducció del poder adquisitiu de la població, si fóssim independents? Imagineu que farien en una empresa amb un director que la portés a aquests resultats. No duraria un dia, al carrer d’un puntada de peu allà on l’esquena canvia de nom. Tanmateix no, els socialistes encara el justifiquen i el mantenen al poder, diuen que serveixen al poble. Si us plau, quina vergonya. I els catalans ho hem de suportar?

Encara queda gent intel·ligent que pensi que viure lligats a Espanya és una opció? Ja ho preguntava no fa gaire i afirmava: Els que ens ho diuen, ho menteixen o són ximples.

Arribat a aquest punt, a poc de les eleccions nacionals no ens podem aturar i hem de ser intel·ligents. Jutjar quina mesura és intel·ligent és sempre subjectiu i, naturalment, ho seré des de l’error invencible de creurem ara en possessió de la veritat.

Per a mi la mesura intel·ligent és agrupar el vot independentista en una única candidatura. Ho és perquè a banda d’evitar les pèrdues garantides dels vots donats a les opcions als que no arribessin al mínim exigit per la llei electoral, la unió tindria un efecte sinèrgic. El fet que molts veiessin que uns i altres, ara separats, s’uneixen sota un mateix paraigües atrauria a altres i finalment el resultat seria més gran que la suma de les parts. Sinergia és victòria.

En aquesta situació molts independentistes que ara pensen votar a algun dels partits que està al Parlament, creient que altrament es perdria el seu vot, s’adonarien que potser no, que val la pena arriscar-se per una nova opció netament independentista i regeneradora. Autènticament nacionalista, disposada a lluitar per la independència de Catalunya i no a vendre’s per un seient qui sap on.

Si aquesta és la millor opció i així ho crec, no puc fer altra cosa que dedicar-me aquests propers mesos a aconseguir-ho. No queda gaire però la fruita madura ràpidament.

És ara quan abocaré tots els meus esforços a promoure la idea de Suma Independència. Una candidatura única, es tracta d’una idea compartida per tots aquells independentistes del carrer, la gent del poble, els que no són ara als despatxos polítics ni pensen en ells com una sortida professional. Són moltes d’aquelles persones que s’han deixat la pell als pobles per tirar endavant les votacions de la Consulta populars, han tastat la unitat i veuen que aquesta és el camí de l’èxit. També tots aquells que cada dia lluitem per portar la Independència de la nostra nació, aquells que no esperem que arribi la independència, sinó que la cerquem cada dia, a cada moment, en cada racó del nostre país i que ho fem sense complexos. Heu imaginat mai una única candidatura unitària de diferents partits independentistes? Segur que sí, i moltes vegades, i sempre heu acabat pensant… això és molt difícil. Sí, teniu raó, és molt difícil, però és el preu de la nostra llibertat i si no som capaços de fer aquest primer pas, no podrem assolir-la. Hem de ser generosos i ser conscients que és el que ens hi estem jugant. Hem de ser la xarxa que trenqui la cadena d’una vegada i ho podem fer, sí, segur que ho podem fer, però hem de ser-hi tots i amb el convenciment que ens en sortirem molt aviat i que nosaltres ho veurem, perquè serà ben aviat i si Déu ho vol hi serem.

La majoria sabeu bé que Suma Independència va nàixer amb un objectiu de lloc d’aixopluc, de ser un punt de trobada. Res no ha canviat. Deia l’altre dia en una conversa que hi ha dues formes de cercar la unitat. Una, netament imperialista que implica absorbir als altres privant-los de la seva personalitat. Altra confederal, que uneix sense que ningú deixi de ser qui és.

Jo, per convicció, sóc confederal, naturalment vull convèncer però en cap`cas dominar, perquè crec que, units en el gran objectiu, tothom ha de ser lliure d’expressar i votar en consciència. Amb aquesta idea uns quants vàrem constituir fa sis mesos Suma Independència.

Avui la nostra opció és molt més forta dels que molts creuen. Hi ha adherits arreu del país i ara ha arribat l’hora d’aixecar-nos i lluitar per tal que la nostra idea triomfi i entrem tots junts al Parlament.

La nostra feina serà la de donar suport a aquells que s’uneixin i negar-lo als que excloguin. L’enemic de la independència de Catalunya són els independentistes que separen. No ho podem permetre. Tothom que vulgui treballar de debò per la independència i entrar en campanya és valuós, és un tresor que no podem menysprear ni menystenir, es digui com es digui. La visió confederal, la que defenso, és aquesta.

Ara no ens limitarem a signar manifestos d’unitat tot i que també ho farem. Ara anirem a explicar el que volem i a dir com fer-ho. Ha arribat l’hora de asseure’s al voltant d’una taula i parlar. Enraonar de tot, d’idees i de noms, perquè finalment caldrà constituir les llistes i qui les encapçalarà. Caldrà campanya i finançament. Res no s’improvisa i res no improvisem. Si algú em coneix sabrà que els objectius els tinc fixats, que l’estratègia no la modifico gaire i que amb la tàctica sóc flexible. Els meus companys de lluita també pensen així.

Com diu “El Cant de la Independència”

No pidolem lleis noves, ni demanem clemència;
volem per Catalunya només la Independència.

Lluitem per la independència de Catalunya. No ens rendirem, podrem fracassar, però no sense lluitar. Us hi esperem!

El nostre lema és: Si sumem, guanyem!

Després de la irrupció dels polítics a la xarxa amb els blocs, després de deixar-ne molts d’abandonats, ara es torna a parlar de la Política 2.0

La veritat: el que facin els politics en aquest aspecte, no es de la meva incumbència i no hi penso entrar-hi perquè, des de el meu punt de vista, no aporta gaires novetats.

El que sí m’interessa, i molt, és l’e-Govern.

Llegir-ne més »

I si no sona? Doncs, poca cosa a fer.

Encara hi ha qui creu que apuntant-se al Facebook o a un portal on ens conviden a treballar per la independència, movent només el dit sobre el ratolí, ja ni ha prou.

Les consultes, a més a més de dedicació, ens han costat diners. Ja és un pas endavant per trencar la inèrcia i entendre que les aportacions en metàl·lic son imprescindibles.

O dedicació o diners. Millor les dues coses.

I no val dir “ja ho faré”, no, perquè és al principi, sobre tot, quan més recursos es necessiten.

És cert que en molts casos, la transparència és nul·la. Ni s’informa del que es recapta ni en què s’inverteixen els fons recaptats. Però això te fàcil solució: abans de fer un donatiu cal mirar si es publiquen les dades econòmiques. Què menys que saber a on van a parar els nostres donatius.

Tampoc està de més verificar a nom de qui està el compte corrent on he de fer l’ingrés o la transferència.

En definitiva, que el que compta és la llei dels grans números: gran nombre d’aportacions de petit import son més efectives que poques de més import.

Si un no pot dedicar-hi tems, al menys contribuir econòmicament perquè els que treballen en allò que tant m’agrada puguin assolir els objectius.

Avui faré un escrit una mica estrany. La veritat és que ara estic immergit en les meves classes i com que m’agrada sempre preparar-ho tot nou, les coses de la Bioquímica avancen ràpid, em porten molta feina i no em deixen gaire temps per a les altres activitats. Fins a l’estiu, penjat.

De totes formes si que tinc temps per pensar i reflexionar sobre el que està passant al nostre país. Al llit, a l’autobús, li dono voltes a tot. Anem doncs per aquesta ràpida reflexió.

Si ens fixéssim només amb les percepcions més superficials, els independentistes hauríem d’estar molt contents. Parles amb un, parles amb l’altre, vas aquí i vas allà i més o menys obtens respostes com: això ja no s’aguanta, quin govern, només ens en sortirem si som un país independent. Ho veus? diu un. Segueix el seu raonament: No només en els sectors tradicionalment independentistes que s’havien, penso que incorrectament, associat a moviments de l‘esquerra una mica fora de sistema, sinó que també entre el món empresarial, intel•lectual no d’esquerres, entre gent de centre i gent de dreta hi ha desig d’independència.

Per altra banda es parla de la independència com alguna cosa normal, en veu alta, no com abans en reunions gairebé clandestines i emprant eufemismes. La gent ja diu independència que tothom ho entén d’una forma inequívoca i perd força en el llenguatge corrent la paraula sobirania. Ja ens oblidem de nacionalistes i parlem d’independentistes. El dret a decidir ja sona cursi i demodé parlem de votar la independència, de l’autodeterminació sense més.

Hauríem d’estar exultants. Si tots els que diuen que són independentistes exercissin com a tals Catalunya seria un estat ben aviat.

Un dia, convençut que les coses podien anar bé, vaig pensar: anem a veure si ens podem posar d’acord tots i tirar endavant això de la independència que tanta gent sembla que vol. Dit i fet.

Pregunto a uns. Una resposta molt aclaridora, si votaria independència si tot el país estigués preparat però potser ara no és majoritari i no convé trencar el país. De moment que la gent vagi decidint, que s’acostumi. Ara la primera cosa que farem és preguntar a la gent si vol que els autobusos els pintem de rosa, després veurem. Anem exercint la nostra sobirania, el dret a decidir, però la independència encara no toca. De moment salvem Espanya.

Bé, vaig a altres. Toc, toc, pico a la porta. Fantàstic, apuntat. Som la independència. Fora de nosaltres no hi ha independentisme, fora nomes el plor i el cruixir de dents. Caram, però si hi ha independentistes allà a la cantonada que no són amb vosaltres. Si, però no són bons, t’has fixat que porten un jersei de coll alt? No volem ni parlar amb ells. Si volen alguna cosa que es vesteixin bé i vinguin amb nosaltres.

M’acosto a un grup que crida en favor de la llibertat de Catalunya. Els pregunto si estan disposat a què ens apleguem. Un llarg discurs sobre Kierkegaard i la contracultura, per acabar dient-me que si, si ens comprometem a sortir de l’OTAN quan siguem independents, que és un aspecte irrenunciable per seguir parlant.

Miro a un altre grup. Un discurs molt clar. Independència, independència. La cosa va bé, les paraules anuncien la bona nova. Tot és esperança. Tanmateix observo que fan. Oh sorpresa, quan s’han de mullar miren cap una altra banda, voten en contra, igual que la resta, de discutir la independència al si del Parlament. Proposen coses que són pura supeditació a la metròpoli. Diuen que canviaran, però…

Faig un altre intent. És un grup que he vist sempre a totes les manifestacions. M’hi acosto. Clarament a favor de la independència, però només amb aquells que s’adhereixin a la lluita per la independència conjunta dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Dic que si, que hi estic d’acord, però que el Parlament de Catalunya ho te magre si ha de votar que el Rosselló estigui amb nosaltres, que cal anar poc a poc i buscar l’efecte dòmino. Res, que sóc un burgés equivocat.

Segueixo la meva peregrinació. Veig gent molt activa parlant de la independència, entrevistes, xerrades, etc. Penso aquests sí. Malauradament miro que fan i els veig treballar activament per alguns dels citats abans. Res a fer, són dels que esperen que el país estigui madur: ara no toca.

Observo al meu voltant i veig l’independentisme mig aturat esperant l’aparició del gran líder que tornarà dels cels muntat en un carro de foc, transfigurat. Pregunto als entesos en les profecies maies i em diuen que no, que al 2010 no, que això potser serà al 2012.

Faig un esguard. Què fa la gent? Veig a alguns patriotes despistats, molt actius, convençuts i il•lusionats. Treballant. Penso jo, no hauran confós l’eina amb l’objectiu? No sé, la setmana vinent sabré si estaven treballant per l’eina o per l’objectiu. Sé que ara faig una caricatura, molts saben molt bé quin és el l’objectiu, però estic una mica encès perquè els que he citat abans han manipulat les coses per trencar aquelles dinàmiques que els podrien perjudicar.

I demà què? Finalment la independència no passa per ballar sardanes o fer manifestacions. Sóc el primer que defensa aquestes mobilitzacions, però com quelcom que ens aglutini., no com una finalitat en si mateixes. Altrament serà feina inútil.

Què faran la setmana vinent els independentistes convençuts? I el 26 d’abril? No ho sé, però el que m’importa és que faran el dia de les eleccions. Tindrem l’opció adequada o ens haurem de conformar veient com Catalunya posa les seves forces al servei del gran projecte “Salvem Espanya”, mentre els altres que no la volien redimir, només eren acòlits del “líder” espanyol es dediquen a criticar als redemptors menjats per l’enveja. I els independentistes queden dispersos i decebuts havent perdut una vegada més l’oportunitat de donar-se la mà per lluitar junts.

Bé, no ens desanimem, seguirem insistint, potser quan passin uns dies molts dels que he citat abans vegin que no ens podem agrupar en funció del nostre signe del zodíac i cadascú votar a la seva constel•lació. Potser aquests que he citat abans vegin que cal que ens unim tots perquè ara tenim una oportunitat. Potser deixin de banda els interessos particulars o s’oblidin per un dia del Principi d’Incertesa de Heisenberg o deixin de considerar-se Braveheart i mirin l’interès general.

Val més que tots fem un acte d’humilitat i diem: sols no som res, el meu gran lideratge sense el nostre poble darrera no és res, tot el que hem fet sense un munt de vots: foc d’encenalls. Una esterrecada per uns i un, “ja ho deia!” per altres. No serveix de res tenir raó quan tots hem fracassat. Val més acceptar de sortida que un a un, per molt que ens donin copets a l’esquena, no som res. Sic transit gloria mundi.

Amics, no deixeu de repetir amb nosaltres: Si sumem, guanyem!

Tenim la societat que tenim.

No tenim poder, no tenim un duro.

Engrescador, no?

Tenim a tots els partits parlamentaris en contra. Necessiten els nostres vots per mantenir en seu estatus i arribar o mantenir-se en el poder.

Més: també tenim en contra a la majoria d’associacions “subvencionades” i a les personalitats benestants  i situades que, des de postures aparentment independentistes, volen tindre’ns “controlats”.  Col·laboren en activitats, suposadament independentistes, sempre i quan no siguin vinculants i ens mantinguin ocupats, a veure si les eleccions ens agafen amb el pixats al ventre.

La greu responsabilitat d’aquestes “personalitats” és definir-se ara, quan tothom dubta. Donar el pas. Comprometre’s, no solament amb la ploma o la seva influencia en la economia del país, si no també amb els seus actes. Descaradament.

O potser esperen que els “ningú” fem la feina bruta, per desprès administrar-nos i conduir-nos?

Vols la independència? Amb el teu vot es suficient. Anònim, però decisiu!

Modificant la dita: “Ho varen aconseguir perquè ‘tothom’ els va dir que era impossible”.

Dimecres ens sorprenia el conseller d’Educació, Ernest Maragall dient en una conferència – esmorzar informatiu que creu que Catalunya està ‘fatigada’ de la fórmula del tripartit i que no hi donarà el mateix suport que en les anteriors eleccions. Afegia que ‘tot indica que no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables o pretesament inestables’. Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’, enlloc d’un ‘retorn intel·ligent a les grans forces polítiques, a les quals se’ls pot reclamar centralitat amb un ampli recolzament social’. He començat dient que ens sorprenia, però matiso, sorpresa relativa perquè tothom sap que Catalunya està fatigada d’aquest experiment fracassat anomenat tripartit.

Com no podia ser altrament, les declaracions del conseller van provocar una tempesta política i un allau de comentaris (RIP pel tripartit). Així el conseller Ausàs deia que ERC encara creu en el tripartit, encara que el seu company de partit i de Govern admetia fatiga (Carod afirma que Catalunya arrossega una “fatiga crònica” des de l’Estatut) tot i que també deia que “Jo no em sento gens fatigat, al contrari, em falten anys. És a dir, Catalunya està fatigada del tripartit, però ell no d’estar al Govern tripartit, va bé. Mentrestant Montilla assegurava que ni ell ni el seu govern estan “fatigats” i per si de cas afegia “No hi ha cap crisi al PSC”. La cosa però tampoc estava tranquil·la a can PSC i Castells va contradir Montilla. També Ferran Mascarell va mostrar l’acord amb el conseller Maragall.

Els únics que ho tenen clar són els d’ICV i el seu secretari general, Joan Herrera, deia: Potser hi ha alguns electors d’esquerres que no han entès que alguna conselleria no hagi estat a l’altura. Si és una declaració per quedar bé amb els seus, passi, si de debò s’ho creu, Herrera té un problema greu. O potser el tinc jo i Catalunya està fatigada perquè Ernest Maragall no ha fet una política d’esquerres. No hi havia caigut: Catalunya està entusiasmada amb les polítiques que es fan des de les conselleries que van caure a les maldestres mans d’ICV.

Com he escrit abans: Maragall constatava, tanmateix, que la resposta a aquesta desafecció tendeix a una ‘major fragmentació del mapa polític’. Cert,però hi ha molt més.

Maria Vila que sempre fa uns curts comentaris a Catalunya Oberta, que per cert m’agraden força, deia divendres: Ahir a la tarda (concretament a les 4), Ernest Benach va haver de fer sonar el timbre unes quantes vegades per fer entrar els diputats a l’hemicicle. Mentrestant, des del Canal Parlament repetien incansables que la sessió del matí havia acabat a dos quarts de tres, com si això justifiqués allargar l’hora del dinar. Feia força llàstima la imatge del Parlament tot buit i el timbre sonant insistentment, però és clar que, amb un govern que representa que governa i alhora fa oposició, per què necessitem debats parlamentaris? El tripartit és tan genial que els seus membres, tots solets, ja poden fer tots els papers de la política. Fins que arribin les eleccions.

Es interessant constatar que en el moment actual convergeixen tres fets: un és que tenim un Govern desastrós,incapaç de fer les coses que cal i un Parlament que avorreix profundament als que cobren per ser-hi i no hi assisteixen sempre.

El segon fet és que estem pagant les conseqüències de pertànyer a l’Estat espanyol que ha aconseguit la unanimitat mundial sobre la seva capacitat per ensorrar una economia. Mai un president espanyol havia aconseguit tants titulars en els diaris financers més prestigiosos, mai tants economistes de primer nivell havien parlat tant i coincidit respecte a la política econòmica espanyola. Vivim en una crisi econòmica profunda, afecta a tothom si, però els països eficaços fa temps que han entès el que volia dir competitivitat i Economia del Coneixement. Fa temps que saben que l’aposta pels serveis i la indústria, especialment manufacturera, de baix valor afegit no la poden fer els països que tenen un estat del benestar consolidat. A Espanya, els polítics que ho han entès són pocs.

I el tercer fet és que, per raons diverses, el sentiment independentista de Catalunya va tenir un punt d’inflexió i va començar a créixer. Al meu parer aquest canvi de tendència el va provocar el candidat socialista Rodriguez Zapatero a la campanya electoral de primers del 2004 amb aquell: Pascual, aprovaré el estatuto que salga del Parlamento de Catalunya. Tot el que va seguir no cal reproduir-ho, ho sabeu bé. El darrers episodis els estem vivint ara amb la consulta, quelcom impensable aquell 2004 en el que l’actual president espanyol va donar el tret de sortida al procés de la independència de Catalunya.

En aquests anys, però especialment en aquests darrers mesos, les coses s’han mogut molt i han aparegut diferents actors polítics disposats a lluitar per la independència nacional. Hi grups, associacions, partits i persones disposats a cobrir l’espai que, d’acord amb els seus postulats programàtics hauria d’haver cobert, ni que fos parcialment ERC. Podríem analitzar les raons per les que no ho va fer, però no crec que tingui sentit fer-ho. Fa pocs dies escrivia en aquest mateix bloc: L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Els fets són els fets i ara tenim nous actors que d’una manera o altra jugaran a les properes eleccions. Això sembla que no agrada a tothom. Així Jordi Coca escrivia dijous un article: L’hora dels salvadors, que acabava dient: A Catalunya res no canviarà fins que passi una cosa ara per ara força improbable: que Convergència i/o el PSC es facin clarament partidaris que els catalans exercim fins a les últimes conseqüències el dret a l’autodeterminació. Això es pot fer amb el concurs dels altres partits i, gustos personals al marge, totes les combinacions són acceptables si es juga amb la democràcia a la mà. El que no val, i seria perillós, és plantejar-se unes eleccions basades en els salvapàtries que, a més, es creuen amb dret d’estar sempre fora de joc. Compte, doncs, Carretero. Compte Laporta. Compte, també, Montserrat Nebrera. Esteu jugant amb el nostre futur.

Quin futur, el d’ICV? Té por? És prudència o exquisit conservadorisme? Desencís? O perquè ICV no està per aquestes coses de la independència. Coca és clar: si continuem així estem lluny de concitar la unitat suficient per aconseguir la independència, i a la pobra societat catalana ara només li faltarien uns salvadors il·luminats que volguessin regenerar el sistema de cap i de nou, confiant en les seves suposades dots i al marge de cap plantejament ideològic. Parla de Carretero i Laporta. L’home havia degut llegir Nebrera no descarta «una gran aliança» amb Carretero i Laporta.

Per sort també he pogut llegir les encertades paraules de Patrícia Gabancho, segur que Coca la col·locaria en el grup dels il·luminats. Gabancho escrivia divendres Esquerdes al mirall i deia: Hem de tenir clara una cosa: és necessari i forçós que aquest independentisme convençut ocupi el seu lloc al Parlament; per tant no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què.

I també deia: El procés de les consultes populars, que es van multiplicant com una onada expansiva -ara ja hem tocat el mes de juny- és segurament un dels fets polítics més interessants que s’han produït en el marc de les passives i segons com acrítiques societats europees. Que milers de persones posin esforç, voluntat, intel·ligència i il·lusió en un procés gairebé espontani és tan significatiu que es fa imprescindible dur això al joc polític convencional: al Parlament. I cal que ho faci gent, persones, que ho tinguin així de clar.

Encerta Gabancho quan diu: no cal preguntar-se tant de la mà de qui hi farà irrupció, sinó amb el suport de què. Aquesta és la clau. Fa molt de temps que vinc reiterant que cal la unitat. Que no m’amoïna qui sinó el nombre de vots. El suport ha de venir el de tot l’indendentisme.

Quin Parlament podem esperar de les properes eleccions sense nous actors? Jo no en tinc cap dubte, una majoria, si no és absoluta serà suficient, de CiU. Amb nous actors polítics, depèn. Si són diversos i mal avinguts, poques variacions.

I no oblideu la possibilitat que, interessadament, segur, Jaume Reixach planteja: Sociovergència o converlista? La seva hipòtesi és que si CiU obté la majoria el president seria de CiU i el conseller en cap de PSC, i si el PSC obté la majoria el president seria del PSC i el conseller en cap de CiU. Déu no ho vulgui. Recordant la sentència de Francesc Pujols: Que la prudència no ens faci traïdors!, podem dir: Què la tradicional prudència de CiU no els faci traïdors.

Que no es confonguin, el problema més gran dels catalans no és la crisi econòmica, és la dependència econòmica que prové de la dependència política. La colònia paga la crisi de la metròpoli.

Tanmateix, imagineu una llista amb Jan Laporta, Joan Carretero, Santiago Espot, Montserrat Nebrera (si resulta que adopta l’independentisme), Josep Manel Ximenis i altres que vulgueu afegir-hi, amb el suport de tots nosaltres. Creieu que el nombre de diputats seria testimonial?

Jo no sé si una llista així, avalada per tots els independentistes, tindria majoria, però si seria suficient per plantejar la votació de la independència al Parlament. Què faria ERC davant d’una votació així? Cap dubte, votaria a favor. I CiU? No crec que ens responguessin la pregunta ara, però em fa l’efecte que el vot no seria unitari. No em queden dubtes, però, que guanyaríem la votació.

No creieu que paga la pena la renúncia i el sacrifici, oblidar simpaties i antipaties per tenir una llista guanyadora? Aquesta és la nostra proposta, la del nostre moviment ciutadà: Suma Independència – SI. L’impulso, però, per acollir a tothom i que liderin el moviment els que més vots puguin aportar, sense excloure a ningú.

No us faria il·lusió respondre a la pregunta Vols la independència? Votant SI. SI seria la garantia d’un vot majoritari independentista al Parlament ben aviat.

Afegiu-vos-hi, ens cal la unitat. No podran amb nosaltres. Si sumem, guanyem!

El títol, com segur que heu imaginat, no es refereix al llibre del famós escriptor francès Víctor Hugo. Com alguns sabeu, m’agrada utilitzar les paraules amb exactitud i, per evitar dubtes, fer referència a la definició del diccionari. En aquest cas la paraula miserable tindrà el sentit de la tercera accepció de l’IEC: Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa.

Com també sabeu, totes les organitzacions o grups que treballen per la independència de Catalunya em mereixen tot el respecte i no m’agrada, i menys sense ser part implicada i disposar de tota la informació, fer cap valoració interna o retret. Si però que m’interessa el que hi passa i fer-hi el seguiment ja que això ens afecta a tots.

Com haureu endevinat parlaré de la crisi que ha patit Reagrupament el passat cap de setmana i aprofitaré per referir-me a altres aspectes relacionats. Tanmateix, com acabo de dir, no per valorar els fets i per buscar culpables en aquests fets, simplement ho faré com un observador extern i sobre un aspecte molt concret. Abans de seguir, però, deixaré clar que vull un Reagrupament fort i sà que ajudi a aconseguir la llibertat del nostre país.

Com que el tema, com a qualsevol independentista, em va sobtar i interessar durant el cap de setmana vaig anar seguint les informacions que anaven apareixent aleshores i els dies posteriors. A banda de les de la premsa en paper i, sobretot, digital, vaig anar llegint articles i comentaris de diferents blocaires, especialment de Jaume Renyer, un dels protagonistes, i de la nota que van penjar els quatre membres de la Junta de Reagrupament que no van dimitir verbalment.

Les informacions i opinions eren contradictòries. La majoria de les opinions les donaven persones que no tenien la informació necessària, com passa sovint, i per tant sorgien més de les emocions que del raonament fred o de la realitat. Puc entendre el disgust de la majoria i també que, en base a la informació, parcial que tenien, poguessin prendre posició per uns o per altres, puc entendre els encerts i les equivocacions, però hi ha coses que ni entenc ni accepto: el menyspreu, el linxament i els insults. A més, per completar la vilesa, la majoria covards anònims.

Seguint els comentaris als mitjans digitals i, com he dit, especialment al bloc de Jaume Renyer i la nota (crec que ara desapareguda) de Reagrupament, no podia deixar de sentir un sentiment de tristesa i indignació en anar llegint els insults dirigits contra unes persones que fins ara han demostrat una inqüestionable trajectòria de patriotes i encara no he vist cap raó que em faci pensar que ja no la tenen. Lamento escriure això, preferiria que no calgués, però els que van fer i fan això només els puc que qualificar de miserables. I els miserables als que em refereixo van contra el Patriotisme i la Dignitat, en aquest cas el patriotisme i la dignitat (segons l’IEC el respecte que mereix algú) d’uns companys que, insisteixo, no en faig valoracions tot i que podria fer-les, són, per davant de tot patriotes i dignes. Queda dit i si a algú no li agrada que deixi aquesta pàgina, que m’oblidi i vagi a mirar algun programa del Club Super3 o que es compri Playboy o Filament segons siguin les seves tendències sexuals.

Com que ja he introduït el tema, diré que també em mereixen la mateixa consideració tots aquells, per sort pocs, que en aquest bloc (o en altres) es dediquen a insultar i a desqualificar les persones que no pensen com ells. Val a dir que tenen tot el meu respecte tots aquells que no pensen com jo i que simplement ho diuen o bé argumenten en contra. Cap problema, enriqueixen el debat i ajuden a la reflexió.

Fins fa uns mesos pensava que aquest comportament menyspreable només es donava a alguns diaris digitals carpetovetònics dedicats a la barroeria del lector, però he vist, amb disgust, que l’argumentació de molts independentistes catalans es redueix a la grolleria i l’insult, sap greu, però no té remei a curt termini. Sortosament, el país té una majoria de gent educada i amable, capaç de defensar el que pensa amb elegància. No cal ser llicenciat en res ni saber escriure com Josep Pla, simplement cal tenir respecte per als altres. Ser simplement un home o dona com cal i poder mirar als ulls als altres.

Com va dir Martin Luther King: Res en el món és més perillós que la ignorància sincera i la estupidesa conscienciosa.

No puc deixar, però, de personalitzar, de referir-me a una persona que conec. Les meves sensacions són similars a les que, molt encertadament descrivia Dessmond a Jo també sóc amic d’en Francesc Abad, per dues raons, perquè comparteixo molt del que Dessmond va escriure en aquest article i perquè jo també soc amic de Francesc Abad. Segur que hi ha, lícit, opinions a favor i en contra de la seva actuació, però el que no és digne és dir determinades coses de qui porta tants anys treballant per la independència del nostre país. No coincidim en tot, però això no és obstacle per tal que a ulls closos defensi la seva dignitat i patriotisme.

Ara canvio de registre i parlo d’una altra sensació. La de la tristesa que em produeix que l’independentisme travessi per aquestes vicissituds. Tenim per davant una gran feina, la independència de Catalunya. Aquesta tasca no la podrà fer cap dels grups, partits o associacions que, abnegadament, amb més o menys projecció pública, treballen desinteressadament. Aquesta és una fita que només l’assolirem si tots els que volem la independència treballem junts i donem la sensació, molt necessària, de seriositat. Massa s’ha dit que l’independentisme està format per grups d’eixelebrats, inconsistents, incapaços de posar-se d’acords. Sovint he dit que l’enemic de la independència de Catalunya no és l’Estat espanyol, som nosaltres mateixos. Insisteixo, és així. Som nosaltres que quan una cosa sembla que pot funcionar decidim, valgui l’exemple, redactar un manifest i aleshores ens trenquem en dos bàndols perquè una part pensa que el document s’ha d’escriure en lletra Times i l’altra en Arial. Ens fem esclaus de manifestacions sobre principis que mai no s’acompliran i que ens tenallen. En absurdes limitacions que impedeixen que les coses funcionin i les fem creient que així som més demòcrates que ningú. La democràcia amics és votar quan no queda més remei, la millor democràcia és l’acord entre els partícips. Quan és així, el vot pot ser un formulisme, necessari, per donar fe. El vot pel vot pot destruir les minories.

L’independentisme, com qualsevol altre corrent, el formem dones i homes vulgars, éssers humans, que tenim els mateixos vicis i virtuts que els altres éssers humans. Es diferencien d’ells pel nostre desig de tenir un estat propi, res més.

Voler col·locar algú líder polític a l’Olimp entre els déus és dramàtic per a ell. És impossible que cap líder resisteixi l’atac despietat dels mitjans perquè com qualsevol mortal té febleses. Tard o d’hora el líder serà home i quan més alt l’hagueu posat més dur serà el cop i alhora, si és intel·ligent, més dany li fareu, a ell i al projecte.

M’agrada el cas de Jan Laporta. Ningú el fa un déu. Fa molt que tothom admet que és un home amb defectes però pocs s’atreveixen a discutir que sap aconseguir les coses, tenir èxit. Se n’ha escrit molt sobre ell. Se l’ha acusat i perseguit. Tanmateix pràcticament ningú no discuteix sobre la seva capacitat de lideratge i, possiblement, d’atreure vots. Tothom creu que electoralment faria forat. Però tot això sense convertir-lo en l’ídol al que tothom ha d’adorar, simplement és un home. Alguns diuen: jo no el votaria mai. I jo dic, per què? A mi tant m’és qui estigui al capdavant mentre tingui èxit en el projecte que jo vull. Ara no ens toca definir com serà el nostre estat, ara només volem tenir estat.

No estic fent campanya a favor de Laporta, simplement il·lustrant com algú que és valent, diu el que pensa i no està deïficat té més possibilitats de resistir i reeixir.

Si volem tenir èxit hem d’admetre dues coses. La primera és que els que es posaran al capdavant seran persones “pecadores”, amb més o menys capacitat de lideratge, que agradaran a uns i desagradaran a altres, però que els haurem d’acceptar com són amb tot allò que no ens agradi.

La segona és que sense que tots els grups no admetin que han d’acceptar als altres, que s’han d’aplegar per formar una eina electoral única i potent, el fracàs està garantit.

Ara toca no fer sang, toca la unitat. Per aconseguir el nostre Camelot hem de constituir la Taula Rodona amb els Cavallers que calgui sense rang diferencial. El temps tot ho posarà al seu lloc i un agafarà l’espasa Excalibur i serà primus inter pares.

Voleu la independència? Responeu: SI. Si sumem, guanyem!

Mica en mica la fàbrica va produint nous independentistes, acabats de sortir del forn. I es que el Tribunal Constitucional fa quatre anys que no gosa treure un lot.

Que si retallen l’Estatut, que ara si, que ara no, que ara al Desembre, ara al Juny…

Jo els hi demano que parin de treballar pobres, quin estrés! Retalleu tan com pugueu, agafeu les tisores i avall s’ha dit. No passa res, si només es queixaran al TC aquells que es sentin espanyols, reclamant un millor tracte. Els independentistes com jo treurem una ampolla de cava i brindarem a la seva salut. Per què hauran creat moltisims independentistes que a les eleccions votaran algun dels partits creibles que poden figurar. Quins? Impossible.

De moment? Reagrupament. Però a mi especialment, m’agradaria que la Suma tirés endavant. Hem de pensar que només és una coalició electoral i de cap manera els partits independents se’n sentiran afectats, en especial parlant de Reagrupament que ja ho te tot muntat. Doncs si Reagrupament ho te tot muntat, doncs la Suma que s’agafi d’aquests mitjans ja cursats , pero que no es digui, ASSOCIEU-VOS A RCAT perquè ja ho tenim fet.

Ho entenc però no ho respecto. Reagrupament pel camí s’està deixant una pila d’independentistes. Alguns diuen que la Suma no n’agafarà pas més, que tot és una estafa. Doncs sincerament, per mi, amb unes persones tan fantàstiques com l’Enric Canela, que gràcies al seu article molts vam viure els millors moments de la nostra vida, fins que arribi la independencia: la manifestació de Brussel·les era del que estava parlant.

Quins independentistes ens deixem? Doncs pels comentaris de per aqui i per allà, ens deixem a gent d’esquerra que diu que som de dretes, i a gent de dretes que diuen que som una escissió d’ERC.

Quan més junts estiguem tots, menys dispers estarà el vot, més clar ho veurà la gent. I és que quan veus tanta dispersió d’associacions i discussions entre ells penses : No m’afiliaré a cap, n’hi ha masses, com pot ser…?

En canvi tu vas a votar i veus una coalició on tothom s’ha posat d’acord, i que vols que et digui, fa goig.

Per tant, lectors, que llegiu el meu primer article, us dic:

Aquest any es farà llarg, tenim moltes coses a fer. Consultes, Ginebra, Eleccions, i si pot ser organització i intent de no-desgavell del nou estat Català.

Per tant, estiguem atents, treballem fort, no fem soroll cap a Espanya, fem-ho per nosaltres i pel món, i quan no s’ho esperin… ZAS!

Bona nit a tothom i gràcies per llegir-me.

Resto a la vostra disposició

Josep Prat

PD: Agraiments a la gent de Deumil que han fet possible que pugués escriure al bloc, en especial a l’Enric i a L’Agustí.

Aconseguir l’èxit quan es vol introduir un producte o una idea al mercat depèn de molts factors. Al meu parer, el factor determinant de l’èxit és que el públic objectiu tingui una necessitat no coberta i que valori que el producte donarà una resposta positiva a la seva expectativa.

Després el producte podrà ser bo o dolent, la gent el comprarà igual sempre que en termes econòmics sigui assequible. Un exemple és la connexió a Internet. Els ciutadans crèiem que era necessària. Malgrat que el producte era objectivament dolent, el compràvem. La llista de coses dolentes que compra la gent pel convenciment que tenen de la seva necessitat és enorme.

Una de les principals habilitats que ha de tenir l’equip de venda d’un producte o idea és posar de manifest que l’objecte resol una mancança. Alguns seran ben conscients que tenen la mancança i necessiten el producte, però d’altres que no ho sabien, gràcies a l’habilitat de la campanya de venda, se n’adonaran.

En el món polític les coses són exactament igual, no es ven un producte, és ven un partit (marca) que proposa solucionar aquells problemes que l’elector té o fer aquelles coses que el ciutadà veu necessàries. Si un partit ven allò que als ciutadans no creuen necessitar, per molt que el partit ho vegi important, no tindrà èxit.

Fa uns anys, per exemple, molts ciutadans van acabar convençuts de la necessitat d’un canvi polític. Una cosa ben abstracta, cap acció concreta, però la idea va fer forat. El canvi, el govern de CiU ja durava massa. No hi havia gaire més missatges objectius en la proposta. El resultat va ser que mitjançant sumes legítimes es va fer un canvi. El producte resultant va ser francament dolent i amb el pas del temps el ciutadà ja ho ha vist amb claredat, ho sap, s’ha adonat que el govern és dolent i hi està preparat per comprar alguna cosa diferent, alguna cosa concreta.

A vegades els ciutadans compren simplement “el me’ls trec de sobre”, però és sempre millor que hi hagi un objectiu concret i li toca a “l’alternativa” dibuixar clarament aquest nou missatge, no dispersar les idees. L’èxit relatiu del pacte 2003 va ser “canvi”.

Si fóssim un país normal, el ciutadà compraria l’alternança, CiU perquè ofereix unes garanties molt més grans d’estabilitat, cosa necessària per abordar la majoria dels problemes dels ciutadans, que les que ofereix “l’experiment de la disbauxa” que presideix Montilla.

Tanmateix resulta que malauradament no som un país normal. Catalunya té un problema d’identitat nacional. Li cal legitimar tant a l’estat espanyol com a fora d’aquest la seva identitat com a nació política i cultural. Aquest no és un problema nou. No és invent dels darrers anys.

Si ens remuntem uns anys endarrere i fem una hipòtesi, en base a les dades existents, sobre el pes de l’independentisme a Catalunya potser ens costarà entendre per què ERC no va obtenir molts millors resultats. La hipòtesi més versemblant és que la urgència de la independència no era percebuda per la majoria dels ciutadans independentistes. En aquelles circumstàncies, els plantejaments de CIU, que incorporaven un mal anomenat nacionalisme (autonomisme), resultaven suficients per a molts. Els que no tenien prou amb aquests plantejaments deixaven de votar o es passaven a ERC. Només quan la percepció de la insuficient política nacional de CiU es va fer evident es va produir un transvasament important de vots, en part conseqüència de la venda del “canvi”.

L’únic partit que podia en aquells anys fer-se amb l’etiqueta de l’independentisme era ERC. Si ERC no va repetir posteriorment resultats no és tan pels problemes interns o per la imatge que se li va atribuir de partit poc seriós. Ho és per la seva renúncia a defensar la independència basant-se en conceptes estranys com la “pluja fina” i altres genialitats que només anaven dirigides a altres partits polítics i a la premsa però que el ciutadà mig ni entenia ni li importava. Greu error polític i de comunicació. És evident que un votant independentista amb un cervell mínimament dotat no comprarà mai “pluja fina”. Vol que es defensi la independència en l’acció política. Tampoc es votava a ERC per tal que demostrés ser un partit responsable i de govern. Els que van fer aquesta anàlisi van equivocar-se absolutament de públic. El “client” d’ERC buscava avenços independentistes, no “pluja fina” ni partits responsables amb el PSC o amb el govern de Madrid, per a aquesta darrera finalitat ja tenien a CiU. Això només podia convenir a alguns de l’aparell (no sé ben bé per a què).

Què ha passat en aquests anys. Un producte dels que està en el mercat ha passat a ser vist com a necessari per molts dels ciutadans. Un conjunt de circumstàncies i fets, alguns provocats per nosaltres mateixos i altres sobrevinguts per l’estupidesa aliena i que ara no enumeraré perquè els coneix tothom, han contribuït a fer que la independència sigui quelcom percebut com a necessari. Remarco, potser no hi ha molts més independentistes, però aquests percebem molt més necessària ara la independència que fa uns anys, més encara les circumstàncies han fet que creiem que el producte està a la venda, que no és només un tòpic. És a dir, la independència està en el mercat i hi ha un públic objectiu suficientment nombrós com per a què es converteixi en falca publicitària que pot aportar molts clients. Segur que per això tots flirtegen amb ella.

Ara, en aquest país que no és normal, seria lògic que ERC aprofités les circumstàncies i fos un seriós rival de CiU que no aposta per la independència sinó per un indefinit “dret a decidir” (estic fins els nassos del dret a decidir) que serveix tant per dir que hi cap tot com per dir que no hi és tot. És a dir, per a què l’elector no sàpiga mai que farà CiU. Clar que potser és millor això que dir que faràs una cosa i no fer-la.

Tanmateix hi ha un problema, set anys de govern fent “pluja fina” i “portant als socialistes a posicions nacionalistes”, amb gran “èxit”, com tothom sap, han fet perdre credibilitat al partit i els clients lògics pensen que a través del proveïdor ERC no compraran la independència.

Jo sóc dels que pensa que ERC si està ara disposada a jugar a fons a favor de la independència. Per a mi és molt clar que, d’acord amb els resultats electorals que feien impossible un govern monocolor, a ERC li hagués convingut molt més quedar-se a l’oposició i forçar al govern que fos a fer una política molt més propera a les seves teòriques posicions i no quedar esclava d’un govern espanyolista. Crec que els dirigents d’ERC, després d’avaluar el que ha passat aquests temps, més encara després del termòmetre de les etapes que ja s’ha fet de la Consulta, tenen clar que han de recuperar el seu lloc natural. De totes formes, els pecats es paguen i ara no poden recuperar en uns mesos de campanya i esclaus d’un govern de trets clarament espanyols el capital perdut, la credibilitat. Tot això malgrat l’important paper que està fent a les consultes el líder del corrent Esquerra Independentista i diputat d’ERC, Uriel Bertran.

ERC deixa un gran espai independentista obert: el món independentista que ja no votava a ERC i tots aquells que han deixat de votar-la i que tampoc no la votaran aquesta vegada. I aquest espai el volen ocupar altres actors. Alguns ja es van postular fa uns mesos, el primer, fins allà on sé, Catalunya Acció. Poc després i agafant gran força, Reagrupament.

Reagrupament és una associació que ha definit amb claredat quin és el producte que vol vendre. Sap que el mercat està preparat: independència i regeneració política. Les dues coses tenen un públic ampli. El producte està ben definit, però que passa amb qui el vol vendre?

Al meu parer, una opinió subjectiva per objectiu que jo vulgui ser, Reagrupament va cometre un greu error, mantenir el nom d’un corrent intern d’ERC i malgrat que, crec que sincerament, es defineix i vol ser transversal, es va constituir a partir de gent d’ERC. Crec que hauria d’haver esperat una mica, triar un altre nom i crear-se amb gent coneguda d’altres sectors. Tot i això Reagrupament acull a molts adherits que no han estat a ERC i quan dic això no em refereixo haver tingut el carnet, sinó a sentir-se emocionalment propers. Tot això ha passat i no es pot tornar enrere. Aquests propers mesos la lectura seguirà sent aquesta encara que es facin “fitxatges” interessants. Alguns, per cert, per poder estar a la cresta de l’onada.

En aquestes condicions Reagrupament pot aspirar a fer un paper molt digne a les properes eleccions, però mai no podrà atreure prou gent per tal que Catalunya doni el pas definitiu.

Per altra banda hi ha tot un món, l’Esquerra Independentista (no el corren intern d’ERC), la històrica, la de sempre, la que no se sent identificada ni amb ERC ni amb Reagrupament. Tenim tot el món de les CUP que mai no s’integraran en cap d’aquest dos grups. Més encara, l’independentisme té molts “militants” que sense una alternativa millor que aquesta ara votaran a CiU. Ho faran perquè veuran inviable el pas a la independència, malgrat creure-la que no tenir-la és el primer problema de Catalunya. Creuran que aquest grups no tindran un pes suficient en el proper Parlament i davant de l’opció: CiU o el “gran desgavell”, preferiran CiU i sobretot evitar que el genets de l’Apocalipsis tornin a governar Catalunya.

A sobre hauríem d’afegir les legítimes aspiracions no prou concretades de Joan Laporta que, sens dubte, és capaç d’arribar als ciutadans amb molta més facilitat que la resta de mortals. Laporta ha donat mostres clares d’estar interessat en liderar un moviment polític independentista.

Què fer en aquest context? Alguns, torno a referir-me a la subjectivitat que tinc malgrat intentar ser objectiu, vam creure que el que cal és aconseguir un espai ampli on sense que ningú perdi la seva identitat tothom se senti representat: Suma Independència.

Com a mi m’agrada definir-la: Una coalició ciutadana que aplegui tot el moviment independentista en una sola candidatura transversal, amb el propòsit que tots els grups, plataformes, entitats, partits i persones s’apleguin sense que cap d’ells hagi de renunciar a la seva identitat política o social. Amb l’objectiu de declarar unilateralment la independència, elaborar una llei electoral per a les eleccions constituents que permeti la representació directa dels ciutadans i la regeneració democràtica, i convocar eleccions.

Aquesta proposta és molt clara i al meu parer poc ambigua. Pretén que es constitueixi una candidatura formada per diferents actors. No se’ns escapa que té una indefinició molt clara i alguns atacs han vingut per aquesta banda. No diu com s’ha d’elaborar la candidatura, és a dir, les llistes. Certament em sembla difícil fer-ho quan tots els actors no hi són. Seria com si jo hagués de decidir que dinarà un grup de gent que no hi és i sabent que a sobre jo no aniré al dinar. El seu principal argument, com he dit, és el tema de les llistes, moltes vegades “guarnit” de delicats comentaris dedicats a Santiago Espot i Catalunya Acció. També a vegades inclouen una bajanada: que és una plataforma per Santiago Espot. Clar que a Catalunya també hi ha que votaria en contra de la llei de la gravetat per abolir-la.

Els atacs d’alguns membres de Reagrupament han estat durs en cap cas  que ens han acusat, m’han acusat de dividir. Cal dir que això ho han fet persones representatives de l’associació. Ja se sap que la Inquisició defensava la doctrina de Jesús o els talibans l’Alcorà.

No deixa de sorprendrem l’argumentació d’alguns membres de Reagrupament, la trobo absurda. Em diuen que ells són transversals. Perfecte, això ja ho sé, segur que ho són i que ho intenten al màxim. És lícit, desitjable, ho aplaudeixo i els desitjo tot l’èxit, i ho dic sincerament, no ataco a aquesta associació. Però que hi puc fer si a molta gent no li inspiren prou confiança? Ells no ho resoldran i jo menys. L’opció que hem pres és la contrària a la que ells ens acusen: intentar unir. Alguns no ho veuen així, certament puc estar equivocat, però jo no ho crec.

Per altra banda i tornant al tema de les llistes, faré referència a una hipòtesi publicada ahir sobre la possible incorporació de Laporta a la candidatura de Reagrupament. Diu: Les condicions de Joan Laporta per presentar-se amb Joan Carretero són:

1. 1. Pactar els noms dels caps de llista de les quatre circumscripcions.
2. No haver de passar per cap assemblea per ser designat candidat a la presidència de la Generalitat.

No sé si això és cert o no, però intueixo que de ser cert que Laporta vulgui entrar en aquesta candidatura, les coses podrien anar per aquí. És versemblant. Aleshores els principis de Reagrupament dependrien del nom de la persona o no? Renunciaran els aferrissats defensors de l’assemblea en cas que Laporta ho vulgui?

Personalment trobaria lògic que Laporta, portador d’un gran capital (en probabilitat de vots) poses determinades condicions, de la mateixa manera que si altres fessin una coalició amb Reagrupament també les posessin, cadascú segons les expectatives del que podria aportar.

La meva defensa de Suma Independència és molt més senzilla. Amb generositat i flexibilitat, qualitats que costa treure del conjunt dels que juguem a la política, tots aquells grups interessats seguin i parlin. Suma Independència vol això. I una mica més, creiem que haurien d’adoptar un lema comú. La proposta és Suma Independència (SI). Vols la independència? Vota SI. I cap problema amb que Carretero o Laporta o qui es vulgui sigui cap de llista. I cap problema amb que les sigles de Reagrupament o l’hipotètic Partit Laporta estiguin ben presents.

Més encara, com he dit abans crec amb la sinceritat d’ERC quan diu que ara si. Bé, crec que ERC també hauria de seure-hi i aportar-hi tota la seva generositat basada en el seu amor a Catalunya, provat tantes vegades al llarg de la història. Hauria d’adonar-se que ha d’unir-se als altres per aconseguir un vot únic, sense perdre el seu nom i la seva identitat. Aquesta vagada posar totes les seves forces en aquesta candidatura unitària, com ho està fent en el treball per la Consulta. No hi perdria res, probablement en sortiria reforçada i es mostraria com un partit català i d’esquerres en una Catalunya independent, desplaçant al PSC del lloc que no li correspon. El seu futur seria molt més clar i prometedor. Si no ho fa, s’estavellarà. Si ho fa recuperarà la credibilitat.

M’agradaria dir el mateix de CiU, però ells avui en posen ara per davant, tenen opcions reals, guanyar les eleccions i ocupar el govern. Amb tot, estic convençut que davant d’un pacte nacional, estil Assemblea de Catalunya, els independentistes de CiU votarien la coalició, per una vegada trairien a CiU. Suma Independència arrasaria. Ens passaria com quan un grup de gent s’atura al carrer a mirar alguna cosa. Comproveu-ho. Cinc o sis persones us poseu en una cantonada d’un carrer concorregut i mireu al cel, assenyaleu a l’infinit i dieu, oh!, oh!, mira!, mira! Al cap d’un moment el grup creixerà i quan més creixi més atraurà a la gent. Alguns marxaran però en vindran més, el sistema s’alimentarà més quan més gran sigui: exponencial.

Tan difícil és d’entendre això, tant costa somiar, fer realitat el somni . O és que cal resignar-se amb el fracàs? Jo aposto per intentar que el somni esdevingui real. Per això sempre dic:

Si sumem, guanyem!

Fa ja bastants anys, devia ser entre el 1974 i el 1978, no ho recordo, el meu pare, que en pau descansi, va tenir un problema.

El meu pare va nàixer a La Havana al juliol de l’any 1915. Bastant circumstancial. El meu rebesavi, Josep Canela i Reventós, havia nascut a Reus i va anar a Cuba. Allà es va guanyar la vida força bé, consta que era comerciant, i ja de gran, alternava la vida entre Cuba i Barcelona. Va ser un dels membres de la comissió que, sota la presidència de Rius i Taulet, va fer aixecar el monument a Colom, també va ser tresorer de la Junta de l’Ateneu Barcelonès. No penseu, però, coses que passen, les diners de la família van desaparèixer i jo, sense anar més lluny, vaig haver de treballar per poder estudiar.

Bé, on anava, les relacions de la família amb Cuba van seguir i fins la revolució cubana van continuar. Com que l’any 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial, quan la meva àvia va quedar embarassada, els meus avis i el seu fill, germà gran del meu pare, van anar a La Havana i allà va donar a llum.

El meu pare va viure sempre a Barcelona, però va mantenir la nacionalitat cubana. Cada dos anys, si no ho recordo malament, havia de renovar el seu permís de residència. Un dia es va quedar sense feina i en anar a renovar el permís a la comissaria de Via Laietana, on aleshores tramitaven aquestes coses, li van dir que sense feina l’expulsaven del país.

Per sort, a través de relacions personals, vaig arribar a un dels responsables d’aquella comissaria i vam fer constar que jo mantenia al meu pare. Pobre de mi, ja casat i amb uns ingressos matrimonials bastants reduïts.

Comento aquesta història personal, ja antiga, per mostrar el tracte de l’Estat espanyol amb els que no tenien el passaport espanyol. Al meu pare, casat amb una dona nascuda al País Valencià, la meva mare, i amb cinc fills nascuts a Barcelona, l’anaven a expulsar d’Espanya per no tenir feina.

Bé, han passat bastants anys, molts, sóc a la UB i he vist passar molts ciutadans d’altres països. No us vull ni explicar els problemes que posa l’Estat espanyol per als permisos als estudiants que venen de fora dels països de la Unió Europea o d’altres molt específics. La dificultat en donar visats, permisos de treball, etc.

Recordo l’any 2002 quan m’encarregava de gestionar un programa de la Generalitat per promoure les Universitats de Catalunya entre els estudiants del món. Un objectiu evident era fomentar l’interès dels estudiants xinesos pels nostres postgraus. Aleshores havia un programa de postgraus en anglès, l’IGSOC, finançat per la Generalitat. Un apunt, les dues coses se les va carregar el tripartit I només arribar. Ara ho volen tornar a inventar.

Però la història no és aquesta. Un dia en una jornada sobre les relacions amb Àsia vaig parlar amb el director General del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol que portava el tema dels visats. Li vaig preguntar per què no flexibilitzaven la concessió de visats als estudiants xinesos (com feien Alemanya o França). La resposta que em va donar el “dignatari espanyol “ va ser que no podia ser. Em va dir: fixa’t que no enterren cap xinès, es moren, se’ls mengen i substitueixen la identitat, sempre fan frau. Crec que poc després el van nomenar ambaixador en un país d’Àsia.

És evident que la política espanyola amb la immigració és la no política. Com en moltes altres coses és un no saber comportar-se. Durant aquests anys l’estat espanyol no ha sabut fer més que lleis, papers mullats, que no ha aplicat. Ha fet un “aquí no passa res”. Política “flowers”. I ens volen donar lliçons.

Les coses s’han deteriorat i ens han portat a situacions grotesques. Ara veiem un enfrontament entre l’Ajuntament de Vic i el govern de l’Estat. Una discussió sobre drets i deures basats en papers mullats. Ni justifico ni ataco a l’Ajuntament de Vic, no sé gaire, més aviat gens, d’immigració i no vull dir cap rucada, però em pregunto, amb tota la prudència: té sentit empadronar a la gent i no donar un permís de treball? Què han de fer? Què hem de fer?

Mentrestant, la Generalitat mira La Riera a TV3 i alguna conseller/a diu algun tòpic. Catalunya no és estat, és incompetent. Paciència, un parell d’anys més i ja podrem fer-ho tot.

L’estat espanyol, bressol de l’economia sostenible, aquell que vol millorar les econòmiques europees durant la seva presidència , és un desgavell . Una part d’Espanya encara no ha eliminat els gens feixistes del seus actes. Aquesta afirmació pot semblar carregada de d’algun tipus d’obsessió contra Espanya o una subjectiva propaganda, però posats a explicar anècdotes us comentaré una altra.

Segur que haureu llegit, en un mitjà o altre, que l’Estat espanyol es fa representar per l’àguila, el jou i les fletxes i el lema ‘Una, grande y libre’ a l’Eurocambra. La notícia, fotografia inclosa, s’ha difós aquest matí. Es veu que ahir l’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, va presentar una queixa formal al parlament Europeu per l’exposició dels símbols feixistes, mentre que CiU i ICV han anunciat que demanaran explicacions i el PSC s’ha compromès a reclamar al govern espanyol que retiri la simbologia preconstitucional i enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució. Els eurodiputats del PSOE també han demanat formalment avui al president del Congrés espanyol, el també socialista José Bono, que substitueixi la Constitució espanyola amb els símbols franquistes que s’exhibeix al Parlament Europeu, car és un obsequi del Congrés. Els eurodiputats del PSOE han demanat a Bono que enviï a Brussel·les un nou exemplar de la Constitució ‘amb els símbols constitucionals de l’Espanya democràtica’. Eurodiputats alemanys i italians s’hi han afegit. Una diputada alemanya ha dit que ‘És una catàstrofe que a l’Eurocambra hi hagi un símbol franquista; a Alemanya seria totalment impossible que una esvàstica estigués visible en un edifici així. Sorprèn que Maria Teresa Fernández de la Vega s’hagi mostrat sorpresa i que no en sabés res.

I a mi em sorprèn encara més. Potser alguns recordareu que l’11 de novembre vaig anar al Parlament Europeu (11 de novembre Brussel·les, aviat la independència) a presentar el llibre: “10.000 a Brussel·les per l’Autodeterminació”. Era el punt de partida de la campanya, que coordina Oriol Falguera, ‘I’m catalan, I love freedom’ i que tindrà continuïtat durant tota la presidència espanyola de la Unió Europea per tal de posar de manifest que l’Estat espanyol no respecta cap iniciativa democràtica catalana que reclami el reconeixement del dret a decidir el seu futur.

Aquell dia en passar pel gran espai del tercer pis del Parlament, zona que uneix els dos edificis, vam veure dins una urna “el present” espanyol. Estava la vista de tothom i era gairebé impossible no veure’l. Un lloc de pas gairebé obligat pels que es mouen pel Parlament. El per què no es va denunciar aleshores pot ser obvi després d’explicar-vos això. Les fotografies es van fer i, si no vaig errat, la que publica el diari AVUi deu ser d’aleshores.

Em resulta difícil creure que els eurodiputats espanyols no la veiessin i em resulta “lògic” que no ho denunciessin. Si no ho van fer deu ser perquè no els semblava estrany, com tampoc devia semblar res anormal als responsables del Congrés espanyol enviar l’aguilot a Europa com a mostra representativa de la democràcia espanyola.

Per això he dit que una part d’Espanya no ha eliminat els gens feixistes. S’entén i, majoritàriament, es condemna el que va representar la dictadura franquista, però encara es troben massa coses “normals”.

Espanya és intolerant i no ha sabut mai entendre la diferència, ni amb la immigració ni amb els diferents pobles de l’Estat. Ja només crear-se el que, més o menys, s’entén per Espanya, els mal anomenats Reis Catòlics van signar el decret d’expulsió dels jueus. Anys més tard Felip III expulsava als moriscs de València. També cal recordar que ja al final del segle XV els reis van haver d’enviar a Catalunya als inquisidors castellans, perquè aquí érem rars i no ens agradava massa el que feia la Inquisició.

Espanya no va entendre mai la confederació i sempre ha volgut eliminar la “diferència”. Catalunya i el català n’és una mostra. No ha entès mai la diferència i no va acceptar l’Estatut sorgit del Parlament català, els propis socialistes catalans col·laboraven en retallar-lo. Aquest no entendre la diferència porta, evidentment, a la secessió, a intentar recuperar els nostres drets.

La democràcia és un concepte difícil d’entendre. A uns els costa més d’entendre que a altres. Les majories no poden aixafar les minories, la democràcia ha de ser entesa de forma diferent. Més encara la majoria d’un estat no pot anar mai contra els drets d’un dels pobles de l’estat, això porta a la secessió, en democràcia, i a l’opressió en altres sistemes.

La intolerància forma part dels sistemes que no respecten les minories, per molt que els vots sembli que ho valen. I la intolerància és quelcom que els catalans estem acostumats a viure. No se’ns tolera, no es tolera que siguem culturalment diferents. M’amoïna, però, que alguns catalans també siguin intolerants, que no sàpiguen veure que hi ha diferents formes de pensar i diferents camins per arribar al mateix lloc.

Per això amics, després d’aquest garbuix d’anècdotes i idees em toca recordar que s’acosta un temps d’eleccions, que no podem permetre que una altra vegada es formi un Parlament unionista, que hem d’aconseguir alliberar-nos.

Molt aviat arribarà la confrontació democràtica i abans hem d’unir-nos per guanyar. Suma Independència és un camí, per a mi el camí, però com que intento no ser intolerant que cadascú camini per on vulgui, respectem-nos els uns als altres, però que ningú no oblidi que:

Si sumem, guanyem!