Ben volguts compatriotes i conciutadans, els catalans des de fa molt i molt de temps que tenim acotat l’imaginari en una mena de vedat, que les forces del mal ens han presentat com a “realitat”. Se’ns dona permís per a qualsevol cosa menys per tirar el tancat que ens han erigit al nostre voltant com a “realitat”.

Aquesta “realitat” és una contingència major que ens roba la vida, fa que la visquem amb temor i recança, amb càlcul i complexos.
Aquesta “realitat” és sorgida d’un Poder sense complexos que roba sense recança, que calcula sense escrúpols la manera adjuntar-se Catalunya, i sobre tot als catalans, com a terme subordinat.

Qui amb bona salut estant podria malgastar la seva vida amargant la dels altres si no fos que en treu uns rèdits espuris?…
Aquesta “realitat” inventada és una contingència que ens imposa una autoexigència banal per a justificar-nos en una imatge de nosaltres estàtica, platònica, i satisfer-nos, així, com a compensació d’una manca de registre de ”si”…

Aquesta “realitat” inventada fa que ens haguem de conformar en declarar que SOM una nació sense cap conseqüència pràctica i legal que conformi un espai més enllà del que ens volen imposar amb aquesta “realitat” inventada.

La VIDA no necessita ésser justificada, Catalunya tampoc, la nostre immanència en el món tampoc. Voler justificar-se així, d’aquesta manera és un pecadot gruixut, per que la VIDA està feta per a viure-la i no per a llençar-la amb justificacions estúpides pròpies de persones pagades de si mateixos que se sadollen amb gara-gares compensatòries de la seva estupidesa.

Aquesta “realitat” pudenta i inventada és subsidiària de la realitat real, si se’m permet dir així, usant un pleonasme, per que està subvertida de categories com ara “democràcia”, “normes del joc”, i de moltes altres que venen en auxili d’aquestes dos que son les de més pes i gravetat.

En general, per a defensar que Catalunya no som un subjecte jurídic i polític de dret, han de recórrer a una forma axiomàtica que ens vol convèncer de que és “La Lex” la que substantiva i valida un nínxol demogràfic. És possible que en la seva intersubjectivitat cultural això tingui un rang comunicatiu acceptat per a la seva comunitat de llenguatge.(Paisatge amb Figures).

Catalans!… aneu en compte, foragiteu aquesta gentola que pretén subjugar-vos a la Lex… per què certament restringir la VIDA és sempre obre del maligne.

La vida dels catalans no s’entén sense Catalunya, mai no hi renunciarem, ans al contrari, Catalunya és la nostre “realització” cooperativa principal i substantiva.

Vida catalans!!!!

Salut i Llibertat.

“Enredo”.

Algú se’n recorda de la serie televisiva d’humor “Soap“? Fa anys era retransmesa per TVE amb el nom d’”Enredo”. Doncs un embolic semblant s’ha produït en la política catalana, que si no fos per real i estrambòtic, a l’estil de “la escopeta nacional” d’en Berlanga, faria inclús més riure.

Resumint, l’embolic en l’intercanvi de cromos i cadires, va ser més o menys així… En Narcís Serra, qui era en aquells moments el president del mateix museu, no dimiteix fins que no sap que el seu nebot és proposat oficialment com a nou director. Deixant així, pas a presidir el MANC a en Roca Junyent – qui seria qui presidiria el consell per l’elecció del nou director – reconegut convergent, del mateix color que el govern del que en forma part el conseller Mascorell, encarregat de proposar al nebot del Narcís, al “Pepe” Serra, que no “Pep”, per ser-ne el candidat recomanat.

Quina casualitat, no? Au va, que no hi ha gent al món i càrrecs, per regalar amb més dissimul. Però quan s’ha perdut el mínim de vergonya exigible, passen aquestes coses. Llegir-ne més »

Pertànyer a l’Estat espanyol sense ésser espanyol és dur, estar sotmès a unes maneres alienes degradants que no tenen cap remei és dur, sobre tot per què si ets català hauràs de pagar la seva festa i a sobre fer-los de “palmero”.

Aquella Espanya folklòrica festiva reflectida amb l’expressió internacionalitzada de “spanish show” es va deixant veure públicament amb una permanència ja habitual, elefants, Dívars, corrupció, “hilillos de plastilina”, inversions monumentals improductives, que si “línias de crédito para la banca española” i un llarguíssim i inacabable etc, etc, etc.

“Antes rota que doblá”.
Hores d’ara ja és prou clar que aquesta gent no poden canviar ni que volguessin, que tampoc és el cas .
Però des de un cert punt de vista el més greu és la manca absoluta de la capacitat per a reconèixer “el problema”.
Aquesta manca de capacitat no és només dels espanyols, el greu de veritat és l’incapacitat dels catalans.

Les tertúlies a Catalunya van plenes de palla pel ruc, “que si tomba que si gira”, també hi ha, a vegades, algunes opinions clarificadores, però en general no se sap “què” es discuteix quan ens referim a la situació “real” en que vivim.

Tal com s’ha dit, per més que sembla que patim una amnèsia selectiva, tradicionalment aquests tipus de crisi s’arreglaven amb un devaluació de la moneda. En el cas que ens ocupa hauria la devaluació hauria d’ésser al voltant d’un 25%.

L’absoluta inutilitat dels espanyols per a fer res amb cara i ulls ha estat, potser, el que ha empès als alemanys a apujar-se el sous. Sí, efectivament.
L’Estat espanyol per “devaluar” sense moneda pròpia el primer que hagués hagut de fer, amés d’apujar l’i.v.a., fou abaixar els sous del seu corpus administratiu, que és la columna vertebral sobre la que descansa el pes de l’Estat.
El fet és que a l’Estat espanyol acabarem sent un 25% més pobres, però les classes privilegiades no volen baixar del burro. A la força pengen a la gent. Les classes privilegiades a Espanya i a Catalunya son bàsicament un exèrcit de gent que cobra de l’erari públic. Els que cobren per damunt d’un mínim de ics, posem 1.200 euros, haurien d’abaixar-se el sou un 25%, els polítics els primers, seguit de tot el corpus de l’àmbit de la jurisprudència etc etc. Sous de per vida per haver “servit el País” des de l’administració pública, com si el taxista o el carnicer no haguessin servit el País. Hauria d’ésser una broma, un acudit, però no ho és.

No poder copsar en quina realitat vivim és un problema afegit que fa qualsevol possible solució inviable. Els espanyols continuen a la seva i ho acabaran pagant caríssim, però els catalans encara més, moltíssim més, per què els continuarem pagant la festa.

Els culpables de la crisi no son ni la Merkel ni els mercats ni Grècia, els culpables de la crisi son els espanyols i els rucs dels catalans per a seguir, subvencionar, sufragar, avalar i suportar a una gentola tant incapacitada per a fer quelcom més que vantar-se de la gloria i la “hidalguia” espanyola.

La independència política de Catalunya és l’únic projecte amb cara i ulls, l’única adaptació creixent plausible a Futur. Només hi ha un problema, que ens ho hem de creure.
Emperò malgrat el barroer silenci dels mitjans subvencionats al servei dels interessos immobilistes, cada dia som més gent els que ens ho creiem, ni que sigui per l’absoluta manca de relat alternatiu.

Visca La Pàtria!!!!

Dimarts escrivia La intel·ligència els va darrere, però ells corren més on raonava sobre el model d’intel·ligència, per fer servir alguna paraula encara que potser no és apropiada, que triomfa en política. Deia aleshores basant-me en les dades d’un informe de la BBC sobre el deute d’alguns estats (Eurozone debt web: Who owes what to whom? que l’objectiu prioritari de la parella Merkel – Sarkozy es carregar-se la zona euro.

Dijous The New York Times publicava An Overdose of Pain. Diu el diari nord-americà: el pressupost del senyor Rajoy pretén retallar el dèficit de l’any passat, un 8,5 % del PIB, fins al 5,3 % aquest any i després un 3,0 % el 2013. Els objectius són probablement inabastables, encara que mantingui rigorosament al seu dur pressupost. Les estimacions oficials més optimistes pronostiquen que l’economia es contraurà gairebé un 2 % aquest any. I com més es contregui el PIB espanyol, més caiguda dels ingressos dels impost, la qual cosa requerirà encara més grans retallades pressupostàries. Es tracta d’un cicle destructiu, sempre a la baixa. Aquí es veu la gran intel·ligència econòmica de la senyora Merkel i els seus titelles, perquè a banda de fer mal, això no els afavorirà. Aquest comportament em fa pensar en la cinquena llei de l’estupidesa humana (veure Allegro ma non troppo de Carlo M. Cipolla). Diu: L’estúpid és el tipus de persona més perillós que existeix. Per la poca predicibilitat dels seus actes, l’estúpid acaba sent encara més perillós que les persones malvades. L’actitud d’aquestes com a mínim és més comprensible: busquen el seu propi benefici encara que sigui a costa dels altres. Clar que sempre hi ha una alternativa. Potser fan el que fan perquè algú els té agafats i no els deixa fer altra cosa. Si fos així, l’ètica obliga a plegar.

Més tard diu el diari novaiorquès: D’una forma equivocada per assolir les xifres, el senyor Rajoy ha proposat una mesures errònies, com retallar la inversió pública necessària per millorar la competitivitat econòmica i els diners necessaris per a la capacitació dels treballadors per poder fer més fàcils les reformes del mercat laboral. S’ha proposat una segona ronda de retallades destinades a les escoles i la sanitat. Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. Aquí es veu la sublimació del geni econòmic de l’equip espanyol.

És interessant assenyalar que tot això que diu The New York Times, a banda de prestigiosos economistes d’arreu, ho veu gent com jo, que no destaquem pel nostre coneixement de l’economia. Què és el que està passant que uns i altres estan ballant aquesta dansa de la mort? Per molt que ara els socialistes diguin que estan en contra, fa quatre dies feien el mateix. Ara estan en contra perquè estan a l’oposició, però Elena Salgado no estava lluny de Cristóbal Montoro. Només els diferenciava que aleshores venien unes eleccions.

No cal buscar culpables ara, la situació és dramàtica i el que cal és fer un bon diagnòstic i veure que s’hi pot fer. La fotografia fixa l’han fet bé, probablement, però els escenaris no. En un moment de recessió, encara que s’augmenti lleugerament la competitivitat serà absolutament impossible corregir la tendència sense inversió en coses que augmentin la demanda interna i externa això anirà a pitjor. La prima de risc augmenta. Naturalment, si ningú que s’hagi de jugar els diners no es creu que el camí seguit serveixi per a res més que per empitjorar, potser no aquest any, però si després.

A Catalunya es volen fer coses, algunes una mica diferents, però la dinàmica que mana, l’espanyola, obliga a seguir el mateix camí. Cert que es poden fer petites coses, però no canviarà massa. I si aconseguim alguna cosa servirà per pagar el forat creixent espanyol.

Potser Espanya no caurà, però els que tenim DNI espanyol sí, cada dia viurem pitjor. L’altra dia criticava Rajoy (veure La intel·ligència els va darrere, però ells corren més) per “torero”, per anar a dir en veu alta quin dèficit volia. Un líder no fa això, ho imposa en silenci.

Tornant a Catalunya, crec una vegada més que s’està confonent el mercat i a la gent. Avui Artur Mas ha demanat que el Govern i els ajuntaments tinguin una mentalitat empresarial per ajudar a tirar endavant els projectes que ara mateix té la gent del país. Estic absolutament d’acord amb el sentit de les paraules del president, amb el que haurà dit, no ho sé però ho imagino, i amb el missatge complet. Tanmateix no estic gens d’acord amb la literalitat. Podeu dir-me que agafo el rave per les fulles, però voldria defensar una visió diferent de les coses. El Govern català està deïficant amb la utilització contínua del concepte empresa per explicar el que és bo i el menystenint paral·lel de la funció pública. Són dues coses diferents que han de fer funcions diferents. No m’agrada gens que sempre es menystingui els que fem funció pública. Jo faig funció pública. Els metges fan funció pública. Això és independent de si es fa com a funcionari o com a contractat. No cal que tinguem esperit empresarial, el que cal és que fem la feina bé i sigui socialment rendible. El que si és cert és que l’administració, la del Govern i la dels ajuntaments, han de facilitar la vida a les empreses. Crec que s’ha instal·lant un discurs en el que la culpa de tots els mals és de l’administració.

No negaré que és cert perquè els governs que han permès determinades pràctiques bancàries formen part de l’administració, però no són els funcionaris. Els que han orquestrat una administració pública ineficient no són els funcionaris, són els que no han estat capaços de canviar les lleis per fer la funció pública més eficient.

Avui el ministre Wert parlava de la universitat i es queixava dels seus resultats globals, donava part de la culpa a la governança. Que jo sàpiga la governança de les universitats depèn d’una llei orgànica que no la fem els universitaris, al contrari, ens encotilla i no ens deixa fer. Estic força cansat de sentir que no funcionem bé quan fa anys que diem que amb aquest model no podem funcionar bé. Nosaltres no podem canviar el model. Cert que si es vol canviar un model una part del col·lectiu, el que sigui, es queixarà, normal. Amb tot, un govern sempre ha de pensar en el bé comú i no en els privilegis d’uns pocs.

No és just que per la irresponsabilitat i, en alguns casos, estupidesa d’uns pocs, haguem de pagar, nosaltres i els nostres fills, els deutes d’una banca immoral. Més quan els banquers còmplices i responsables viuen amb grans salaris i jubilacions indecents. Com deia The New York Times: Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. No té sentit econòmic i és una immoralitat.

No estic sentint als responsables del Govern que diguin això i em sap greu, no defensen prou els valors que cal defensar i callen massa davant la immoralitat d’alguns, fins i tot seuen a la seva taula. Estic segur que molts governants pateixen quan veuen que a una persona la treuen del que era casa seva però fan poc.

Com és el cas d’aquesta gent que l’han enganyat venent-los pisos de protecció oficial a preus superiors. Segurament heu llegit que Hisenda reclama milers d’euros a 300 famílies per uns pisos protegits que han perdut i que van comprar per sobre del preu. Algú creu que és decent això? Què els estafessin és greu, però que la pròpia administració vulgui obtenir benefici d’aquesta pobre gent encara és més greu. Tothom sap que és cert, però s’ha de provar. Bé, d’acord, però com que tothom sap que és cert, els poders públics haurien de frenar aquests expedients administratius i fer intervenir el fiscal. Clar, això tocaria gent poderosa. Diu que la Generalitat va aconseguir pactar que es quedessin els pisos a canvi de condonar els deutes. Però, paral·lelament, també els va oferir la possibilitat de revaloritzar aquests immobles doblant-ne el preu. Està bé, però per què no es demana a Hisenda que paralitzi això? Caldria demanar ben fort la intervenció de qui realment pot intervenir, lògicament els que tenen el poder allà a la metròpoli.

No sé, tinc la sensació que hi ha una pèrdua de valors que impregna tot el sistema. Les persones en si mateixes són honrades però estan atrapades en un sistema podrit que les enganxa. Aïlladament són moralment nets, però estan en un sistema que no ho és. Diuen: Faig el que puc, però no ho puc solucionar. És probable, però la denúncia pública ajudaria.

No estic pas desmoralitzat, no estic ensorrat, no deduïu això d’aquest escrit. Senzillament voldria denunciar que una mena d’aura corrupta ens envolta i que no em refereixo als nostres governants. Els nostres governants estan tan atrapats com nosaltres, però la diferència és que ells poden fer una mica més que nosaltres. Si més no lluitar i posar-se al costat dels que pateixen. Diu que la dona del Cèsar, a més de ser honrada ha de semblar-ho. Jo demano que els que em representen defensin amb veu ferma determinats valors que van més enllà de fer la feina ben feta i de recuperar l’economia. Crec que els catalans podríem donar exemple. Hem de ser un país lliure, també moralment lliure.

Escric baix de forma. Coses dels virus hivernals. Els virus em posen filosòfic. Amb tot no deixarem de complir ambla feina i amb aquesta petita obligació autoimposada.

Podríem dir que aquesta setmana no ha passat res i que tot segueix igual, de fet les coses de sempre que de cop prenen més importància. Un d’elles és l’ètica. Podem distingir l’ètica política i d’ètica social encara que la política està dins de la societat. La moral i la disciplina que l’estudia, l’ètica, són conceptes que trenen diferents sentits en funció de la cultura i que evolucionen amb el temps. La moral té a veure amb si les accions que fem són bones o no.

Un exemple obvi. Tenim societats properes a nosaltres, com la d’EUA, que consideren correcta la pena de mort i en canvi consideren que cal castigar un nen de cinc anys que faci un petó a la galta d’una nena de la mateixa edat. En aquests temes pensem totalment a l’inrevés. Un polític queda a EUA totalment desacreditat si es descobreix que ha mentit. Li perdonaran moltes coses però no això. Aquí ens resulta normal que un polític menteixi. Podem acceptar amb normalitat que un polític d’aquí tingui relacions extramatrimonials, mentre que allà no.

Dins de societats molt properes i fins i tot dins de la mateixa, uns considerem que la “festa” del toros és una salvatjada immoral, mentre que altres defensen que és un bé cultural que cal respectar i que el toro està molt feliç de contribuir-hi. Podríem trobar molts exemples.

L’ètica no és una cosa que s’hagi d’exigir a un sol col·lectiu. Tots hem de ser estrictes en això, però hi ha col·lectius als que se’ls ha d’exigir molt més. Són aquells que es dediquen al servei públic. Probablement, la majoria, no tots, els que es dediquen al servei públic ho fan per guanyar-se la vida, que no per enriquir-se, i això és lícit. Per a mi és perfectament adequat que un vulgui ser polític i guanyar-se la vida amb aquesta professió. Naturalment, si té un sou digne tindrà menys necessitat de fer “altres coses”. Llegir-ne més »

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria

Estic impressionat. A un senyor que és president de la Generalitat valenciana li regalen uns vestits uns altres que tenen negocis amb la Generalitat valenciana.

Ell diu que els ha pagat amb els diners familiars. Després diu que no, que els hi han regalat, però que no era en qualitat de president de la Generalitat. El regal era en qualitat de president del PP valencià.

El jutge no ho veu clar i l’imputa suborn impropi passiu per presumptament haver rebut regals per valor de 14.021 euros de la trama Gürtel. Ha de declarar-se culpable i acceptar la pena màxima o anar a judici, decideix anar a judici i atès que la situació és insostenible per a ell dimiteix. Vénen unes eleccions espanyoles i el tema no agrada gens ni mica als que li manen: La direcció del PP espanyol l’ha induït a dimitir.

No sabem que decidirà el jurat el dia que tingui lloc el judici. Podrà dir que és culpable de suborn impropi o que no. Podria ser que fos culpable i que el declaressin innocent o que fos innocent i el declaressin culpable, aquestes coses passen ja que decidir si va rebre uns vestits en qualitat del president de la Generalitat valenciana o de president del PP valencià és complicat. Un només pot creure una cosa o l’altra però difícilment saber-ho certament. No conec les proves, però jo estic convençut que els va rebre com a president de la Generalitat valenciana però jo en un judici podria decidir declarar que em sembla culpable, però davant de la manca de demostració absoluta de culpabilitat, el meu veredicte podria ser no culpable. Tot depèn si els dos càrrec poden o no separar-se des del punt de vista jurídic. No en tinc ni idea.

El que si queda absolutament provat és que va mentir. És prou clar que s’ha passat dos anys dient que no li havien regalat els vestits, que els havia pagat.

En aquestes circumstàncies trobo insòlit que surti el president del Partit Popular, Mariano Rajoy i lloï la “grandesa” del senyor imputat per la “difícil decisió” presa. Pitjor encara, amenaci a tots els ciutadans de l’Estat espanyol dient que el polític valencià, després de tot “el que ha passat”, tindrà “futur a la vida privada i pública, o allà on vulgui tenir-lo”. Imagineu-lo de ministre (els déus no ho permetin). Genial quan Rajoy diu que en la seva opinió, Camps ha “actuat amb grandesa” i ho ha fet “per la seva terra i pel seu partit”. En aquest sentit, ha destacat que ha hagut d’afrontar una situació que ha qualificat de “molt difícil” i ha estat “a l’alçada de les circumstàncies”. “Per a les coses fàcils val qualsevol”, ha remarcat.

Tanmateix, encara és més esperpèntic que el president de les Corts valencianes, Juan Cotino, que té un bloc, compari el que li ha passat al senyor de València amb la injustícia que va cometre l’església amb Galileu. També el compara amb Adolfo Suárez. S’ha deixat de comparar-lo amb Sant Vicent Màrtir, que malgrat que era Vicenç d’Osca va ser martiritzat a València en època de Dioclecià. Posats a fer…

No acabo d’entendre com el sistema avala coses com aquestes. Com és possible que el president d’un partit polític, que vol ser president de l’Estat espanyol, un cop demostrat que el senyor en qüestió, és un mentider, surti i digui coses com les que ha dit. Només es pot entendre si s’accepta que la moral i l’ètica han desaparegut totalment dels valors de la política i que aquests valors es volen substituir amb una èpica amoral. Potser per entendre-ho tot caldria llegir el que Maquiavel deia a i sobre Cèsar Borja. El valor fonamental és: tot s’hi val per aconseguir el poder.

Aquest problema no és exclusiu del PP del País Valencià ja que, amb o sense imputacions, la manca d’ètica l’estem veient cada dia. La regeneració política és urgent. Dir que t’avalen les urnes no s’hi val, no n’hi ha prou.

La pregunteta.

Enteneu que el independentisme creixi més per la cartera que per la bandera? Aquesta és la pregunta que fa dos setmanes, el dijous dia 30 de juny, feien al programa “Els matins” de TV3.

Aquesta pregunta, que podria semblar la mar d’innocent, divertida i simpàtica, d’això no en té res.

Ara ens volen introduir la paraula “cartera”, la disjuntiva entre motiu “bandera” o sentiment i la “cartera” o econòmic. El missatge no va dirigit als independentistes de sempre, als que ja ho érem i ho som només per la bandera. El missatge va directament, aquella gent, amb sentiment espanyol, o catalano-espanyol, que comencen a veure en la independència l’única sortida possible per superar totes les dificultats econòmiques per les que estan passat o millor dit patint.

Qualsevol individu socialitzar en uns valors, no suporta que la gent cregui que la seva conducta està motivada en contra d’aquests valors. Llegir-ne més »

Certs analistes i polítics quan parlen d’aquest fenomen que alguns denominen dels “indignats” o de la “indignació” sembla que li vulguin treure importància minimitzant-lo o minoritzant-lo, d’altres pretenen acusar-lo de totes les culpes fins i tot delictives, des de salvatges fins a colpistes i “fatxes”. Podríem en certs casos estar d’acord sempre i quan parléssim de persones i actuacions concretes, però si parlem del fenomen en general penso que aquestes opinions, son en molts casos interessades i defensores d’un status quo que ja els està bé, i en d’altres casos segurament benintencionades però massa simplistes perquè no fan una anàlisi prou aprofundida del fenomen.

He llegit, des d’opcions properes al “nacionalisme” polític majoritari de CiU, intentant vendre’ns que aquesta emprenyamenta estaria mal dirigida doncs s’hauria d’enfocar cap als veritables culpables de la situació a Catalunya: el govern de Madrid, el qual no aporta tot el que li pertoca a Catalunya. Comparteixo, com no pot ser d’altra forma, la evidencia que el govern d’Espanya sempre ha perjudicat en el seu repartiment econòmic a Catalunya justificant-ho com a “solidaritat” quan no es res mes que un espoli descarat a tot aquell que paga els seus impostos a la C.A.C, tant si és català com si no, i parli en català, castellà, rumanès o swagili, tant li fa; pagues els impostos i reps les prestacions a Catalunya? Si? Doncs tan sols per això ja estàs discriminat en relació a d’altres C.A’s!.

Dit això, cal reconèixer que l’únic culpable no és el govern de Madrid, doncs tots sabem que s’hi va molt bé dalt del matxet mentre no t’hi fan baixar!, i els successius governs de la Generalitat de Catalunya, tots i cada un d’ells, han acceptat, malgrat que amb certs escarafalls més de gesticulació que realment de fons, aquest estat de coses i aquesta submissió de Catalunya a la resta d’Espanya absolutament injusta i insolidària, i per tant ells també en son co-responsables d’aquest estat de coses d’avui i no poden fer com aquell amb els qui no va la cosa. El Govern de Catalunya actual ens vol fer creure que ells no son els culpables doncs no han governat els últims set anys, és ben cert, no son culpables de la mala gestió dels últims anys però també és cert que el seu partit ha recolzat al govern de Madrid quan ha calgut, aquest govern que repetidament ens està espoliant, i per tant si son responsables de la situació d’empobriment i poca inversió que actualment patim. El problema rau en que ni CiU, ni PSC, ni ERC, ni ICV s’han vist ni s’han cregut mai com un govern real i si com una gestoria dels diners que ens “enviaven” de Madrid. Fem una bona gestió! No han fet bona gestió! Només sentim repetidament un i altre cop. Senyors polítics: un govern no només és gestió, es moltes coses més a les quals vostès hi renuncien senzillament per seguir formant part d’Espanya.

Tenim una societat contradictòria que es queixa dels polítics, els sindicats i tot el que es belluga i en canvi no es capaç de suportar les incomoditats que ocasiona una vaga general perquè no pot anar a treballar, fent us del seu dret a no seguir la vaga, o a dinar a ca la mama, oblidant que les millores en els beneficis socials es van conquerir amb molt d’esforç, incomoditats, privacions (fins i tot de llibertat o de la pròpia vida) i penúries. Defensar aquells drets no crec que sigui d’extrema esquerra, ni tan sols d’esquerra exclusivament, i d’aquí ve la meva reflexió que malgrat i acceptar que dins el moviment dels “indignats” hi han diversitat de opcions com antisistemes, extremes esquerres, espanyolisme recalcitrant, lerrouxisme en estat pur, “gossos flauta” i d’altres “bitxos rars” el sentiment està imbricat en amples capes de la població, independentistes i nacionalistes catalans inclosos. El cert però és que el missatge d’indignació està calant fons en la societat catalana i s’estén com a taca d’oli. Jo que no em considero d’extrema esquerra, ni espanyolista (per suposat), ni lerrouxista, si que em sento identificat, en certa manera, amb l’emprenyament general en contra dels partits, els polítics i les institucions. I malgrat no combrego en algunes de les formes que s’han emprat i encara s’empren, si que penso que l’abús de confiança que contínuament els polítics han perpetrat contra els seus votants i la connivència amb certs poders econòmics especulatius que estan empobrint grans sectors de la societat han de tenir una resposta, la qual no ha de ser mai violenta, però si contundent i ferma.

De tota manera cal deixar clar que no s’ha de confondre el fet de defensar els drets socials que s’havien conquerit fins abans d’ahir, amb l’abús que hi ha hagut d’aquests tant en la gestió com en l’aplicació, ni la mala gestió econòmica que s’ha donat en els últims anys, doncs precisament d’aquest abús i d’aquesta mala gestió sobrevé un efecte negatiu que pot ajudar a fer desaparèixer aquests drets a mans dels que estan desitjant que ho facin des de fa anys i panys.

Si els polítics i els seus partits no reflexionen seriosament i segueixen identificant aquest rebuig de la societat en vers ells com un sentiment passatger o com una simple anècdota, i no fan les reformes necessàries del sistema polític actual tinc la certesa que s’equivocaran i malgrat en un futur proper potser pugui semblar que desapareix aquest rebuig, quedarà latent en la societat i finalment podria esclatar amb més força. Els polítics i la política han de deixar de ser una casta privilegiada i separada de la societat per imbricar-se en aquesta i no continuar sent un òrgan aïllat i cada cop més llunyà de la realitat que vivim dia a dia el comú dels mortals, com fins ara està passant.

Avui vaig tard i per no deixar de ser puntual seré molt breu. Dintre d’aquesta brevetat no vull deixar de dir quina és la meva opinió sobre tot aquest dissortat moment que estem vivint a Catalunya. Endevinareu que parlo de la crisi dels Indignats que per a mi a esdevingut, si no ho era ja, en el moviment dels Indignados. Ho diré amb poques paraules.

La majoria dels que van anar a protestar a les places de les ciutats tenen raó. Existeix un profunda crisi democràtica. Alguns, no deixa de ser una minoria, ho ha expressat de forma manifesta amb acampades. Altres ho han compartit des de casa. Tenim una crisi econòmica que deriva d’un model que continuadament pren al que no té per donar al que té. Es pot dir que els governs suposadament d’esquerres o socialdemòcrates han intentat universalitzar l’estat del benestar. La fal·làcia és que ho han fet empobrint el sistema, endeutant-se. Això ho han portat fins al límit. Quan ha arribat al límit ens han portat a haver de rescatar una banca per pagar les seves pensions milionàries.

Els partits polítics no han sabut gestionar la situació i no ha fer res més que alimentar-se a si mateixos. Miren com tenir el poder sense mirar de debò al ciutadà. Consti que no parlo de les persones dels partits, que poden ser excel·lents, parlo de sistema. Aquests partits, no han estar capaços d’acostar la representació a la gent que els vota i han propiciat la desafecció. Han creat sistemes que impedeixen que altres actors hi juguin. Un exemple fàcil és la pràctica impossibilitat d’accedir a la TV pública sense tenir representació prèvia. I ja se sap que qui no surt a la TV no existeix. Barrera infranquejable a noves propostes.

No han estat capaços de donar-nos una llei electoral que ens acostés al nostres representants. Conclusió: “No ens representen”. Cert i fals. Jo voto i em representen, malament però ho fan.

Totes aquestes i més raons com ara manca de feina i de perspectives, problemes d’habitatge, etc. donen raó als que es queixen.

El problema és que els moviments assemblearis no porten enlloc, sempre són manipulats, ningú és responsable, tot es parla però mai no es compleix el que es decideix perquè professionals de l’assemblea, preparats per a això, la manipulen i ho porten tot on volen. I, malauradament, els que estan a dins gairebé ni se n’adonen. Això és més vell que la Internacional Socialista.

Els resultats ja s’han vist. El que podia haver generat alguna cosa positiva en un estat ideal ha anat on havia d’anar, al fracàs. La manipulació ha existit des d’abans de començar. La prova més clara és que aquest moviment té tant de genuïnament català com l’Expo de Xangai. Segur que tots sabeu perquè ho dic, però si en dubteu, aneu a donar un vol per la Plaça de Catalunya de Barcelona. Ahir mateix hi havia uns cartells al Metro sobre uns nens que es tiraven globus i que la policia ho considerava una greu batalla, fent paròdia dels fets de la Ciutadella, naturalment en espanyol. No recordeu allò del dret d’autodeterminació i el seu bloqueig sistemàtic? O els nacionalismes separen per això tot en espanyol…

Manipulació: Filiació política del portaveu. Creixement dels antisistema, okupes, etc.

En que havia d’acabar tot això. En allò inadmissible. Uns individus portant a milers de persones a fer com Antonio Tejero. I jo no admeto que ningú faci com Tejero amb els diputats que he votat. Qui impedeix que entrin als diputats al Parlament es comporta com un colpista. La política és una altra cosa.

I crec absolutament necessari que tots els que han atemptat contra els diputats i el Parlament siguin portats a judici. Han comés un delicte contra la democràcia. Aquests i no els altres. M’hagués agradat més o menys, però si s’haguessin assegut a terra deixant passar als diputats i després s’haguessin col·locat davant del Parlament, res a dir. La queixa, la manifestació és sempre respectable, la coacció mai no ho és.

Lamentablement els partits no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Potser avui sí, però fa vuit dies no. El clam per canviar el model és enorme, però no podem permetre que el model de circumscripció única d’Izquierda Unida sigui una altra llosa sobre Catalunya. Alguns no són capaços de veure que en un parlament amb un nombre relativament petit de diputats, entre 100 i 200, allò de tots els vots valen igual porta a allunyar els diputats de la gent, mentre que la circumscripció petita fa diferent el pes dels vots. Jo em manifesto a favor del vot proper encara que el meu vot barceloní valgui menys que el del ciutadà de la Seu d’Urgell. Prefereixo poder decidir sobre els noms i saber quin diputat em representa que no pas lluitar per un vot equivalent que faria predominar Barcelona i entorn sobre tota la resta del territori.

És la meva opinió, no és fàcil arribar a un acord, segur, però el que ha de predominar sobre totes les coses és la proximitat.

Dues coses que demano: 1) Una llei electoral que aproximi el ciutadà al representant polític, i 2) un sistema que faciliti que qualsevol proposta política pot arribar a la gent, que qualsevol nou partit pugui ser conegut.

Si no fan això no començarem a redreçar algunes coses. Aquests ciutadans, els nostres, que estan asseguts a la Plaça de Catalunya han de poder també tenir els sues representants. Ara, amb aquesta llei, és difícil.

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

Que la majoria dels catalans no tenim un sentit patriòtic polític de la nostra nacionalitat per a mi és una cosa diàfana, a tot estirar tenim un sentit patriòtic cultural la qual cosa engloba la llengua com a eix vertebrador i al voltant d’ella trets folklòrics com els castellers, les sardanes, el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques i d’altres que s’estan perdent amb la globalització com els pastorets de Folch i Torres, les nadales, el pessebre amb les seves oques i el seu caganer (home, el caganer sembla que sobreviu a la globalització però sempre disfressat de personatge d’actualitat i un xic allunyat de l’origen de la figureta de pessebre clàssica). Sembla doncs que al voltant de la llengua hi ha un acord comú molt ampli (jo diria que pràcticament absolut) que engloba des dels partits més independentistes fins als moderadament catalanistes, però el problema és que només ens preocupa la llengua en abstracte i no pas els que la fan servir, i d’aquí plora la criatura.

Quants cops més haurem de llegir en algun raconet d’algun diari de Catalunya (no m’atreviria pas a dir-ne català) la notícia que algun catalanoparlant ha sigut objecte de la catalanofobia mes abjecta inclús dins del mateix àmbit de parla catalana i a sobre l’administració judicial no l’ha protegit com caldria?. L’últim cas a s’ha donat a Palma de Mallorca, un Guardia Civil que va pegar un noi per que parlava en català (el G.C. diu que va ser per que el va desafiar parlant-li altivament i amb desconsideració) l’agent en qüestió ha estat condemnat a pagar 1.200 euros quantitat que sembla irrisòria si els fets son tal i com ens expliquen al diari. I aquest cas no és l’únic, no fa massa temps una dona a Barcelona, Rosario Palomino,  també dins d’una comissaria de la Policia Nacional la qual per parlar en català amb el seu fill va tenir problemes (Segons la dona, el policia la va tractar amb violència i no la va atendre perquè parlava en català. El policia li va dir que no tenia cap obligació d’entendre el català i la va agafar pel braç amb força. Ell assegurava que no va ser per parlar en català sinó per parlar pel mòbil cosa prohibida dins una comissaria), si no recordo malament el policia va ser condemnat amb la costosa pena de 70 euros malgrat el ministeri fiscal demanava se’l condemnés amb la “elevada” suma de 480 euros.

La meva pregunta és fins quan els catalans no reaccionarem (democràtica i legalment, naturalment) contra aquestes actuacions que podrien ser catalogades com a possibles actuacions xenòfobes. Per que, que jo sàpiga, ni aquests tipus d’actuacions ni les mateixes sentencies han sigut recorregudes per les institucions públiques estrictament catalanes ni s’han presentat com acusació privada i que arribi fins on faci falta, inclús a tribunals internacionals, és el mínim que li podríem demanar al “nostre govern” en aquests casos. Que faria el govern Francés si a Paris una ciutadana fos tractada igual que ho va ser a Barcelona aquesta compatriota nascuda en d’altres contrades? I si ho fos a Madrit? Que faria el govern Espanyol si el mateix cas d’aquest ciutadà mallorquí s’hagués donat en una casa quartel per que aquest ciutadà parlava en castellà? I si hagués passat a Barcelona? Perquè no em negareu que agredir, insultar o vexar algú per que es parla per mòbil o per que l’altre té una postura burlesca no es motiu de fer-ho i menys per un agent de l’autoritat i cal castigar-ho exemplarment. Per tant, que és el que no es castiga prou aquí? El fet de ser catalanoparlant el vexat? No va existir agressió en cap dels cassos? Sembla que van ser acceptades com a mínim un cert grau d’agressions. I aquests no son els únics casos.

Si mes no, ja que a partir d’ara ja es poden tenir serioses sospites de que el fet de ser catalanoparlant és motiu de persecució en determinats àmbits i per determinades persones, hauríem d’exigir al nostre govern que en tots aquests casos es presenti com acusació privada, si no pot incidir d’ofici en el ministeri fiscal (español, por supuesto), i si no pot fer-ho directament ja que no som estat sobirà, ni nació, ni res de res pel moment, crei una institució adequada per defensar els nostres drets dins i fora de les fronteres de la nostra nació ja que no tenim poders públics propis que ens defensin nacional i internacionalment en la nostra condició de catalanoparlants.

No s’està omplint aquest govern la boca del “dret a decidir en allò que hi hagi un ample consens dins la societat”? Quin més ample consens dins de la nostra societat que la llengua i el dret a usar-la? Perquè no es fa res per protegir els nostres drets lingüístics tan a Catalunya com a fora? Faria el mateix qualsevol altra nació digna d’aquest nom? I faria el mateix qualsevol altre govern digne d’aquest nom?. No se li diu a això complexe d’inferioritat?. Som una nació o no ho som?

Visca la Pàtria!!

Pensava que ja no seria necessari tornar a palar del tema. Però se’m tornen a escalfar les entranyes després d’escoltar un comentari de l’Alberto Fernández Díaz, candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, quan va dir, “Catalunya, sempre ha sigut una terra d’acollida, en la que “és molt fàcil” sentir-”se català“”. Gràcies home! Primer m’haurà d’explicar què entén per sentir-se català? Perquè com s’aproximi al què jo entenc, permeti’m que li digui, però vostè encara no ho aconseguit.

Deixe’m-nos de papers de fumar i agafem les coses amb fermesa, que no mosseguen i sacsege’m si és necessari fins treuen l’última gota. Perdoneu el símil tan masclista i barroer, però ja són tantes les coses que ens estant prenen! Que hom acaba perdent les bones formes.

Ens treuen inclús el valor d’allò més essencial, el què ens defineix, fins canviar el significat de paraules plenes de sentiments per nosaltres. És hora de parlar clar i català, mai més ben dit. Llegir-ne més »

Jo no hi era, i per tant no vaig poder xiular ningú, però avui he llegit que la inefable Honorable senyora de Gispert s’ha mostrat ofesa per les xiulades que alguns dels senyors diputats al Parlament de Catalunya van rebre a la seva sortida durant l’acampada per la independència. Sembla ser que aquesta senyora al·legava que els tres diputats de SCI esperonaven els xiulets informant als espectadors a la sortida triomfal dels senyors diputats de quin partit eren cada un d’ells. Dona, si va ser així, només els faltaria un micròfon per fer de speeker com quan ho fan els jugadors de futbol al camp o els de basket a la pista. Em sap greu haver-m’ho perdut!.

El senyor Iceta, inefable també, va abundar en l’opinió preguntant-se si el “delicte” de coaccions encara existeix; sembla que els hi voldria aplicar als diputats de SCI. És clar, quan la opinió ve d’un mateix és llibertat d’opinió, quan ve dels contraris és delicte, o quan menys sospitós de constituir-ho, o en la menor de les possibilitats de falta. Es veu que això de la llibertat d’opinió depèn d’on vingui la crítica i serveix per un mateix però no pels demés, oi senyor Iceta? Oi senyora de Gispert? I perquè en comptes de aplicar-los-hi una sanció econòmica o denunciar-los per un delicte de faltes no els posem directament a la presó i així deixen d’emprenyar? Ara ja no n’hi ha prou amb les desqualificacions ni els insults: que si son tots plegats uns freekes que si patatim que si patatam, tot plegat adornat amb uns somrisos commiseratius. Ep! Ara al “tanto” amb acusar de frekisme als “nous indepes” oi senyora fada de Gispert? Oi que tindrem “cuidado” en això a partir d’ara? i el senyor de ciudadanos l’Albert Rivera també es clar. No seria bonica l’escena del sofà entre una fada i un jove nu? Segurament ompliríem el teatre, però es clar els freekes son els que fan una “sentada reivindicativa” davant del Parlament.

Doncs no, ara ja no n’hi ha prou amb el dit en l’anterior punt, ara cal ensenyar-los-hi el “garrot” pels nens entremaliats, i com se diu a això? Coacció? Ah no! Que me’n descuidava! No pot ser coactiu tot allò que prové dels pares de la pàtria, això si, dels “homologats”, dels bons, dels “de sempre”.

Recordem que el passat onze de setembre el govern del tripartit ja va impedir que el public accedís lliurement a les rodalies del monument de Rafael de Casanovas durant la cerimònia d’ofrenes dels principals partits “homologats” per impedir la lliure expressió de la gent allà congregada, una lliure expressió que podrem estar-hi d’acord o no, però que com va dir aquell: “Jo no comparteixo en absolut les seves idees però em deixaria matar perquè vostè les pogués exposar” doncs es veu que als nostres “pares de la pàtria homologats” no cal matar-los perquè no comparteixin aquesta dita tan sols amb xiular-los ja n’hi ha prou! I a demés es dona el cas excepcional que en això hi coincideixen tots! Els de l’ex tripartit, els de la ex oposició, els ex no homologats i ara si homologats (doncs sembla que ara aquests ja no son considerants un “perill” per l’estatus quo. Oi senyora de Gispert?). Tots! En defensa de les bones maneres i les elegants formes, en allò que a ells els toca, es clar. Perquè quan parlem de la defensa de les idees dels altres no fan pas el mateix oi senyor Iceta? Oi senyor Ferràn? Vostès no xiulen ningú però escupen gripaus per la boca quan es parla de “nacionalisme i nacionalistes”, catalans això si!, fins i tot a vostè senyor Ferràn ningú li va lligar la boca quan va parlar i escriure que calia arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i CatRadio i fins i tot va personalitzar parlant de “gurus mediatics” segurament no es referiria al senyor Cuni oi que no? A vostès tot se’ls permet, vostès son els únics  “gurus polítics” del nostre país, pobre país amb gurus com vostès! Fins ara ens podien dir que això era degut a que havien passat pel sedas del referendo popular, però ara ja no ens ho podran dir perquè aquests que tant critiquen també ho han fet i, es clar, no els agrada el que se senten, quina gosadia!! No els agrada el que els hi posin les vergonyes a l’aire: Que s’han cregut aquests! No els agrada que denunciïn allò que tants anys han estat callant.

Aquesta democràcia que durant els últims trenta-cinc anys han estat construint és una democràcia on els partits polítics i els grups econòmics manen i controlen qui es presenta o no, qui te possibilitats de sortir i qui no, i si no interessen se’ls tanca l’aixeta política o se’ls tanca la econòmica. On uns partits fan competència deslleial en vers d’altres, doncs uns poden accedir no tan sols a crèdits bancaris que d’altres no poden sinó inclús a la condonació dels deutes que aquests crèdits han generat, mentre d’altres han de pagar-s’ho tot de la seva butxaca i curiosament aquests son els més criticats pels primers i per alguns medis subvencionadíssims, a això no se li diu competència deslleial? Com se li diu sinó?.

Aquesta democràcia ecspanyola que subvenciona extraordinàriament als polítics de la “perifèria” (quina casualitat la perifèria que és on es dona el grau mes alt de incomoditat amb el centralisme) potser per aconseguir la seva fidelitat en cas d’arribar a les “últimes conseqüències”?. Aquesta democràcia que fa mans i mànigues per impedir les llistes obertes i així no es pugui desmuntar aquest “artefacte”. Aquesta democràcia que impedeix la lliure expressió del poble amb referèndums que no “interessen políticament” al·legant que “no hi caben a la constitució” o que “no hi tenim competències” i quan es fa de manera que no es poden amagar en excuses de mal pagador, senzillament diuen que “ara no toca” i no tan sols no toca que voti el poble, sinó que tampoc toca ni tan sols el debatre-ho en el Parlament de joguina que ens han donat vostès amb aquesta democràcia que no és res més que : Una democràcia de fireta!!

Visca la Pàtria