Apunts de la secció ‘Valors’
Bon viatge pels guerrers, que al seu poble son fidels
| 02/02/2012 | 00:02 | General, Independència, Valors | 8 Comentaris

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

Un gran patriota ens ha deixat

Ens ha deixat un referent, ha marxat com va viure sense fer soroll però amb dignitat, amb ferma senzillesa, un home bo i un patriota de cap a peus; ja no el tenim entre nosaltres en persona, però el seu exemple, la seva fermesa i el seu patriotisme ens il·luminarà per sempre. Ens ha deixat un llegat als que ens quedem aquí, un llegat que cal no malbaratar, un llegat que cal fer arribar a tothom. Un llegat de valentia, de fugir d’allò “políticament correcte” per acabar en el “correcte políticament”, un llegat d’honestedat humana i política, de valentia en la defensa d’uns ideals i una identitat, la nostra, la catalana. Ens ha recordat contínuament allò que molts ja han oblidat: que a la Pàtria no se la defensa fent passadissos ni avantsales, que se la defensa en les actituds i en les renúncies tant personals com col·lectives, això ell va saber fer-ho com ningú, però es clar, en els temps que vivim això no es valora, tan sols es valora la cobdícia sense mesura, l’arribisme polític, econòmic i financer, tota una serie de “virtuts” de les quals ell n’era mancat. Heribert Barrera i Costa, sempre et recordarem !.

Tothom ha alabat al gran patriota, però això si, d’altres “patriotes” van manar retirar la bandera estelada del seu fèretre. Aquesta bandera que ell portava al cor, la bandera de combat independentista que alguns titllen de sectària però que representa tan sols els ideals de llibertat d’un poble i no representa les ànsies de submissió d’una part d’aquest poble. La bandera quadribarrada va ser i representar en un temps allò que avui és i representa l’estelada, però quan se la van fer seva els sotmesos, els conformistes i els col·laboracionistes va deixar de representar allò que representa una veritable ensenya nacional: la independència, l’orgull i la llibertat.

No puc concebre cap bandera nacional que representi als col·laboracionistes de la nació invasora i molt em temo que el Molt Honorable Heribert Barrera pensava d’una manera similar a la que aquí expresso, no puc fer-me ressò del seu pensament en aquest punt en concret però pel que he llegit, escoltat i estudiat del seu pensament i corpus polític molt em temo que pensàvem de manera molt similar.

La bandera quadribarrada representa històricament i legalment (pel que diu l’estafatut) al poble català, es ben cert i indiscutible, ara també es ben cert i indiscutible que s’ha subvertit voluntàriament al llarg dels últims anys el seu valor sentimental més profund amb l’excusa de la cohesió social del poble de Catalunya (que no català). No puc concebre cap persona que es digui nacional (i molt menys nacionalista) que no defensi amb tota la fermesa possible la independència de la seva nació, si ja ho es per no perdre-la i si no ho és per recuperar-la. Tot aquell que defensa el sotmetiment o la continuïtat del seu país per part d’una altra nació o estat que no és el propi és un col·laboracionista, un traïdor, un perpetrador de delicte de lesa pàtria o bé un nacional ocupador i ocupant. Nacionalment no és justificable ni per efectes democràtics defensar la ocupació de la pròpia nació, això només succeeix en les nacions ocupades per la força i víctimes d’un regim para-colonial com el que pateix Catalunya per part de l’estat Espanyol. És evident que en aquests tipus d’estats-nació les lleis es fan totes per evitar el “desmembrament” d’aquest i per seguir subvertint els drets nacionals dels sotmesos, es per això que és absolutament lícit, democràtic, equitatiu i patriòtic el desobeir aquestes lleis injustes i limitadores dels drets nacionals d’uns dels administrats per afavorir els dels altres. Per tant una bandera nacional que es preuï de ser-ho mai pot aixoplugar als traïdors i col·laboracionistes, si ho fa deixa de ser moralment representativa de la nació que diu representar malgrat pugui seguir ostentant tota la representativitat històrica i legal.

Per acabar-ho d’adobar: un servidor no es pot sentir representat per la mateixa bandera que diu representar al senyor Albert Rivera o a la senyora Alícia Sánchez Camacho, per posar dos exemples; no, mirin senyors: un català nascut a Sevilla i de cognom Ruiz (posem per cas) és molt mes nacional català que un espanyol nascut a Girona i de cognom Puig. Ja n’hi ha prou d’aquest color que català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya, doncs això no ho trobarem en cap constitució nacional de cap país lliure del mon per molt democràtic que sigui, en cap!!.

Per això mateix senyors “nacionalistes” que van fer retirar la bandera estelada del fèretre del Molt Honorable Heribert Barrera per que no tapés la quadribarrada no van fer res mes que demostrar el seu tarannà mesell amb l’estat que ens oprimeix i no em val al·legar que se li retien honors com a President del Parlament de Catalunya doncs a part del que he dit a dalt i em sembla que demostra que l’estelada de sectària res de res, també cal dir que n’Heribert barrera no va ser President del Parlament de Catalunya per infusió divina sinó precisament per ser el capdavanter d’ERC un partit en aquell llavors, que si més no, es declarava Confederalista i partidari de l’alliberament nacional malgrat encara no explícitament independentista, molt més del que avui encara gosen declarar-se els capitostos “nacionalistes” responsables de la retirada de l’estelada.

Visca la Pàtria

Els vestits de Galileu
| 23/07/2011 | 00:01 | Valors | 6 Comentaris

Estic impressionat. A un senyor que és president de la Generalitat valenciana li regalen uns vestits uns altres que tenen negocis amb la Generalitat valenciana.

Ell diu que els ha pagat amb els diners familiars. Després diu que no, que els hi han regalat, però que no era en qualitat de president de la Generalitat. El regal era en qualitat de president del PP valencià.

El jutge no ho veu clar i l’imputa suborn impropi passiu per presumptament haver rebut regals per valor de 14.021 euros de la trama Gürtel. Ha de declarar-se culpable i acceptar la pena màxima o anar a judici, decideix anar a judici i atès que la situació és insostenible per a ell dimiteix. Vénen unes eleccions espanyoles i el tema no agrada gens ni mica als que li manen: La direcció del PP espanyol l’ha induït a dimitir.

No sabem que decidirà el jurat el dia que tingui lloc el judici. Podrà dir que és culpable de suborn impropi o que no. Podria ser que fos culpable i que el declaressin innocent o que fos innocent i el declaressin culpable, aquestes coses passen ja que decidir si va rebre uns vestits en qualitat del president de la Generalitat valenciana o de president del PP valencià és complicat. Un només pot creure una cosa o l’altra però difícilment saber-ho certament. No conec les proves, però jo estic convençut que els va rebre com a president de la Generalitat valenciana però jo en un judici podria decidir declarar que em sembla culpable, però davant de la manca de demostració absoluta de culpabilitat, el meu veredicte podria ser no culpable. Tot depèn si els dos càrrec poden o no separar-se des del punt de vista jurídic. No en tinc ni idea.

El que si queda absolutament provat és que va mentir. És prou clar que s’ha passat dos anys dient que no li havien regalat els vestits, que els havia pagat.

En aquestes circumstàncies trobo insòlit que surti el president del Partit Popular, Mariano Rajoy i lloï la “grandesa” del senyor imputat per la “difícil decisió” presa. Pitjor encara, amenaci a tots els ciutadans de l’Estat espanyol dient que el polític valencià, després de tot “el que ha passat”, tindrà “futur a la vida privada i pública, o allà on vulgui tenir-lo”. Imagineu-lo de ministre (els déus no ho permetin). Genial quan Rajoy diu que en la seva opinió, Camps ha “actuat amb grandesa” i ho ha fet “per la seva terra i pel seu partit”. En aquest sentit, ha destacat que ha hagut d’afrontar una situació que ha qualificat de “molt difícil” i ha estat “a l’alçada de les circumstàncies”. “Per a les coses fàcils val qualsevol”, ha remarcat.

Tanmateix, encara és més esperpèntic que el president de les Corts valencianes, Juan Cotino, que té un bloc, compari el que li ha passat al senyor de València amb la injustícia que va cometre l’església amb Galileu. També el compara amb Adolfo Suárez. S’ha deixat de comparar-lo amb Sant Vicent Màrtir, que malgrat que era Vicenç d’Osca va ser martiritzat a València en època de Dioclecià. Posats a fer…

No acabo d’entendre com el sistema avala coses com aquestes. Com és possible que el president d’un partit polític, que vol ser president de l’Estat espanyol, un cop demostrat que el senyor en qüestió, és un mentider, surti i digui coses com les que ha dit. Només es pot entendre si s’accepta que la moral i l’ètica han desaparegut totalment dels valors de la política i que aquests valors es volen substituir amb una èpica amoral. Potser per entendre-ho tot caldria llegir el que Maquiavel deia a i sobre Cèsar Borja. El valor fonamental és: tot s’hi val per aconseguir el poder.

Aquest problema no és exclusiu del PP del País Valencià ja que, amb o sense imputacions, la manca d’ètica l’estem veient cada dia. La regeneració política és urgent. Dir que t’avalen les urnes no s’hi val, no n’hi ha prou.

Per la cartera o per la bandera?

 

La pregunteta.

Enteneu que el independentisme creixi més per la cartera que per la bandera? Aquesta és la pregunta que fa dos setmanes, el dijous dia 30 de juny, feien al programa “Els matins” de TV3.

Aquesta pregunta, que podria semblar la mar d’innocent, divertida i simpàtica, d’això no en té res.

Ara ens volen introduir la paraula “cartera”, la disjuntiva entre motiu “bandera” o sentiment i la “cartera” o econòmic. El missatge no va dirigit als independentistes de sempre, als que ja ho érem i ho som només per la bandera. El missatge va directament, aquella gent, amb sentiment espanyol, o catalano-espanyol, que comencen a veure en la independència l’única sortida possible per superar totes les dificultats econòmiques per les que estan passat o millor dit patint.

Qualsevol individu socialitzar en uns valors, no suporta que la gent cregui que la seva conducta està motivada en contra d’aquests valors. Llegir-ne més »

Protestem?
| 23/06/2011 | 00:00 | General, Secta, Valors | 8 Comentaris

Certs analistes i polítics quan parlen d’aquest fenomen que alguns denominen dels “indignats” o de la “indignació” sembla que li vulguin treure importància minimitzant-lo o minoritzant-lo, d’altres pretenen acusar-lo de totes les culpes fins i tot delictives, des de salvatges fins a colpistes i “fatxes”. Podríem en certs casos estar d’acord sempre i quan parléssim de persones i actuacions concretes, però si parlem del fenomen en general penso que aquestes opinions, son en molts casos interessades i defensores d’un status quo que ja els està bé, i en d’altres casos segurament benintencionades però massa simplistes perquè no fan una anàlisi prou aprofundida del fenomen.

He llegit, des d’opcions properes al “nacionalisme” polític majoritari de CiU, intentant vendre’ns que aquesta emprenyamenta estaria mal dirigida doncs s’hauria d’enfocar cap als veritables culpables de la situació a Catalunya: el govern de Madrid, el qual no aporta tot el que li pertoca a Catalunya. Comparteixo, com no pot ser d’altra forma, la evidencia que el govern d’Espanya sempre ha perjudicat en el seu repartiment econòmic a Catalunya justificant-ho com a “solidaritat” quan no es res mes que un espoli descarat a tot aquell que paga els seus impostos a la C.A.C, tant si és català com si no, i parli en català, castellà, rumanès o swagili, tant li fa; pagues els impostos i reps les prestacions a Catalunya? Si? Doncs tan sols per això ja estàs discriminat en relació a d’altres C.A’s!.

Dit això, cal reconèixer que l’únic culpable no és el govern de Madrid, doncs tots sabem que s’hi va molt bé dalt del matxet mentre no t’hi fan baixar!, i els successius governs de la Generalitat de Catalunya, tots i cada un d’ells, han acceptat, malgrat que amb certs escarafalls més de gesticulació que realment de fons, aquest estat de coses i aquesta submissió de Catalunya a la resta d’Espanya absolutament injusta i insolidària, i per tant ells també en son co-responsables d’aquest estat de coses d’avui i no poden fer com aquell amb els qui no va la cosa. El Govern de Catalunya actual ens vol fer creure que ells no son els culpables doncs no han governat els últims set anys, és ben cert, no son culpables de la mala gestió dels últims anys però també és cert que el seu partit ha recolzat al govern de Madrid quan ha calgut, aquest govern que repetidament ens està espoliant, i per tant si son responsables de la situació d’empobriment i poca inversió que actualment patim. El problema rau en que ni CiU, ni PSC, ni ERC, ni ICV s’han vist ni s’han cregut mai com un govern real i si com una gestoria dels diners que ens “enviaven” de Madrid. Fem una bona gestió! No han fet bona gestió! Només sentim repetidament un i altre cop. Senyors polítics: un govern no només és gestió, es moltes coses més a les quals vostès hi renuncien senzillament per seguir formant part d’Espanya.

Tenim una societat contradictòria que es queixa dels polítics, els sindicats i tot el que es belluga i en canvi no es capaç de suportar les incomoditats que ocasiona una vaga general perquè no pot anar a treballar, fent us del seu dret a no seguir la vaga, o a dinar a ca la mama, oblidant que les millores en els beneficis socials es van conquerir amb molt d’esforç, incomoditats, privacions (fins i tot de llibertat o de la pròpia vida) i penúries. Defensar aquells drets no crec que sigui d’extrema esquerra, ni tan sols d’esquerra exclusivament, i d’aquí ve la meva reflexió que malgrat i acceptar que dins el moviment dels “indignats” hi han diversitat de opcions com antisistemes, extremes esquerres, espanyolisme recalcitrant, lerrouxisme en estat pur, “gossos flauta” i d’altres “bitxos rars” el sentiment està imbricat en amples capes de la població, independentistes i nacionalistes catalans inclosos. El cert però és que el missatge d’indignació està calant fons en la societat catalana i s’estén com a taca d’oli. Jo que no em considero d’extrema esquerra, ni espanyolista (per suposat), ni lerrouxista, si que em sento identificat, en certa manera, amb l’emprenyament general en contra dels partits, els polítics i les institucions. I malgrat no combrego en algunes de les formes que s’han emprat i encara s’empren, si que penso que l’abús de confiança que contínuament els polítics han perpetrat contra els seus votants i la connivència amb certs poders econòmics especulatius que estan empobrint grans sectors de la societat han de tenir una resposta, la qual no ha de ser mai violenta, però si contundent i ferma.

De tota manera cal deixar clar que no s’ha de confondre el fet de defensar els drets socials que s’havien conquerit fins abans d’ahir, amb l’abús que hi ha hagut d’aquests tant en la gestió com en l’aplicació, ni la mala gestió econòmica que s’ha donat en els últims anys, doncs precisament d’aquest abús i d’aquesta mala gestió sobrevé un efecte negatiu que pot ajudar a fer desaparèixer aquests drets a mans dels que estan desitjant que ho facin des de fa anys i panys.

Si els polítics i els seus partits no reflexionen seriosament i segueixen identificant aquest rebuig de la societat en vers ells com un sentiment passatger o com una simple anècdota, i no fan les reformes necessàries del sistema polític actual tinc la certesa que s’equivocaran i malgrat en un futur proper potser pugui semblar que desapareix aquest rebuig, quedarà latent en la societat i finalment podria esclatar amb més força. Els polítics i la política han de deixar de ser una casta privilegiada i separada de la societat per imbricar-se en aquesta i no continuar sent un òrgan aïllat i cada cop més llunyà de la realitat que vivim dia a dia el comú dels mortals, com fins ara està passant.

El diputat que em representa

Avui vaig tard i per no deixar de ser puntual seré molt breu. Dintre d’aquesta brevetat no vull deixar de dir quina és la meva opinió sobre tot aquest dissortat moment que estem vivint a Catalunya. Endevinareu que parlo de la crisi dels Indignats que per a mi a esdevingut, si no ho era ja, en el moviment dels Indignados. Ho diré amb poques paraules.

La majoria dels que van anar a protestar a les places de les ciutats tenen raó. Existeix un profunda crisi democràtica. Alguns, no deixa de ser una minoria, ho ha expressat de forma manifesta amb acampades. Altres ho han compartit des de casa. Tenim una crisi econòmica que deriva d’un model que continuadament pren al que no té per donar al que té. Es pot dir que els governs suposadament d’esquerres o socialdemòcrates han intentat universalitzar l’estat del benestar. La fal·làcia és que ho han fet empobrint el sistema, endeutant-se. Això ho han portat fins al límit. Quan ha arribat al límit ens han portat a haver de rescatar una banca per pagar les seves pensions milionàries.

Els partits polítics no han sabut gestionar la situació i no ha fer res més que alimentar-se a si mateixos. Miren com tenir el poder sense mirar de debò al ciutadà. Consti que no parlo de les persones dels partits, que poden ser excel·lents, parlo de sistema. Aquests partits, no han estar capaços d’acostar la representació a la gent que els vota i han propiciat la desafecció. Han creat sistemes que impedeixen que altres actors hi juguin. Un exemple fàcil és la pràctica impossibilitat d’accedir a la TV pública sense tenir representació prèvia. I ja se sap que qui no surt a la TV no existeix. Barrera infranquejable a noves propostes.

No han estat capaços de donar-nos una llei electoral que ens acostés al nostres representants. Conclusió: “No ens representen”. Cert i fals. Jo voto i em representen, malament però ho fan.

Totes aquestes i més raons com ara manca de feina i de perspectives, problemes d’habitatge, etc. donen raó als que es queixen.

El problema és que els moviments assemblearis no porten enlloc, sempre són manipulats, ningú és responsable, tot es parla però mai no es compleix el que es decideix perquè professionals de l’assemblea, preparats per a això, la manipulen i ho porten tot on volen. I, malauradament, els que estan a dins gairebé ni se n’adonen. Això és més vell que la Internacional Socialista.

Els resultats ja s’han vist. El que podia haver generat alguna cosa positiva en un estat ideal ha anat on havia d’anar, al fracàs. La manipulació ha existit des d’abans de començar. La prova més clara és que aquest moviment té tant de genuïnament català com l’Expo de Xangai. Segur que tots sabeu perquè ho dic, però si en dubteu, aneu a donar un vol per la Plaça de Catalunya de Barcelona. Ahir mateix hi havia uns cartells al Metro sobre uns nens que es tiraven globus i que la policia ho considerava una greu batalla, fent paròdia dels fets de la Ciutadella, naturalment en espanyol. No recordeu allò del dret d’autodeterminació i el seu bloqueig sistemàtic? O els nacionalismes separen per això tot en espanyol…

Manipulació: Filiació política del portaveu. Creixement dels antisistema, okupes, etc.

En que havia d’acabar tot això. En allò inadmissible. Uns individus portant a milers de persones a fer com Antonio Tejero. I jo no admeto que ningú faci com Tejero amb els diputats que he votat. Qui impedeix que entrin als diputats al Parlament es comporta com un colpista. La política és una altra cosa.

I crec absolutament necessari que tots els que han atemptat contra els diputats i el Parlament siguin portats a judici. Han comés un delicte contra la democràcia. Aquests i no els altres. M’hagués agradat més o menys, però si s’haguessin assegut a terra deixant passar als diputats i després s’haguessin col·locat davant del Parlament, res a dir. La queixa, la manifestació és sempre respectable, la coacció mai no ho és.

Lamentablement els partits no han estat a l’alçada de les circumstàncies. Potser avui sí, però fa vuit dies no. El clam per canviar el model és enorme, però no podem permetre que el model de circumscripció única d’Izquierda Unida sigui una altra llosa sobre Catalunya. Alguns no són capaços de veure que en un parlament amb un nombre relativament petit de diputats, entre 100 i 200, allò de tots els vots valen igual porta a allunyar els diputats de la gent, mentre que la circumscripció petita fa diferent el pes dels vots. Jo em manifesto a favor del vot proper encara que el meu vot barceloní valgui menys que el del ciutadà de la Seu d’Urgell. Prefereixo poder decidir sobre els noms i saber quin diputat em representa que no pas lluitar per un vot equivalent que faria predominar Barcelona i entorn sobre tota la resta del territori.

És la meva opinió, no és fàcil arribar a un acord, segur, però el que ha de predominar sobre totes les coses és la proximitat.

Dues coses que demano: 1) Una llei electoral que aproximi el ciutadà al representant polític, i 2) un sistema que faciliti que qualsevol proposta política pot arribar a la gent, que qualsevol nou partit pugui ser conegut.

Si no fan això no començarem a redreçar algunes coses. Aquests ciutadans, els nostres, que estan asseguts a la Plaça de Catalunya han de poder també tenir els sues representants. Ara, amb aquesta llei, és difícil.

Jo també estic indignat!

M’indigna que l’estat espanyol ens espolii cada any al poble català mes de divuit mil milions d’euros que s’en van i no tornen mai més en concepte d’una solidaritat que no es tal sinó un impost abusiu que ens marquen per que segons ells som “un territori ric”.

M’indigna que un pobre d’aquest “territori ric” que és Catalunya rebi menys prestacions que molts benestants d’altres “regiones españolas” no tan “riques” i als que nosaltres ajudem a subvencionar amb els nostres diners.

M’indigna que mentre a Alemanya el màxim dèficit fiscal interterritorial permès és d’un 4%, a EEUU d’un 2’5% i a Canadà i Austràlia un 2%. A l’estat Espanyol no hi ha sostre i Catalunya ja està per sobre del 10%. Això any rere any, doncs no és una situació puntual sinó que és endèmica.

M’indigna que estem permanentment discriminats en quant a les inversions de l’estat en infraestructures que permetrien crear mes riquesa a Catalunya.

M’indigna que es desvii l’atenció de tot el que està succeint donant la culpa de tot a la situació econòmica mundial, a la bombolla immobiliaria, a l’actitud dels Bancs, a la mala administració dels polítics de Catalunya i en canvi no es denuncii que malgrat i tots aquests condicionants, que certament ens afecten, la pitjor crisi que patim a Catalunya és l’espoli fiscal i que sense aquest estaríem en una situació molt diferent, molt millor, i no caldria cap “retallada” pressupostaria, ben al contrari podríem augmentar -lo si fos necessari per tal de pal·liar els efectes de la crisi internacional de la qual, ben segur, ja ens n’estaríem sortint, si no fora del tot.

Estic indignat per que sempre que ens diuen que “deixem aparcats els nacionalismes excloents”, que “no permetem que la llengua crei allunyament entre les persones”, que “les llengües s’han fet per entendren’s i el més important és això i no pas en la llengua en que parlem” i sempre ens ho diuen en favor d’un mateix idioma: el castellà, i mai del xinés mandarí (la mes parlada del mon), ni de l’anglès (la més emprada en negocis internacionals), ni del hutu, ni el tutsi; no, sempre en i per el castellà i amb mentalitat castellano espanyola: Hablaré en castellano (o español) para que todo el mundo me entienda!! El mundo? Quin mon? L’anglòfon? el xines? Els hutus? Els tutsis? NO! Els castellano espanyols, els llombrígol del mon! Els que tenen tots els drets sobre les altres llengües i cultures! La metròpoli sempre per sobre de les colònies, l’Imperivm per sobre de tot i tothom.

Estic indignat per que alguns “indignats” estan ocupant la Plaça de Catalunya amb idioma castellano español excloent-hi el català (aquests son els mateixos que volen aparcar els nacionalismes excloents) i fins i tot li volien canviar el nom per la plaça de Tahrir, els proposo que per que no se’n van a la Plaça d’Espanya a acampar i li canvien el nom!.

Estic indignat davant de tant “ciudadano del mundo” que només ho es on l’interessa i en castellà i quan està a Salamanca, Santander o Jerez deixa de ser-ho per passar a ser “sencillamente español”. Si son tan ciudadanos del mundo per que els acampats a la Plaza del Sol no parlen en anglès, alemany o francés?

Estic indignat per que, com sempre, hi han uns elements que consideren que els seus drets passen per sobre dels dels demés i aquests sempre provenen de la mateixa banda: la epaña castellana! l’imperivm castellano español!, es allò de: “el meu és meu i el teu ja ens ho repartirem si te’n deixo alguna cosa”.

Estic indignat per que considero que, certament, el primer és la relació humana en igualtat de condicions i si en qualsevol situació he de parlar en castellà o qualsevol altre idioma que pugui conèixer ho faria sense cap recança, però hi han uns elements que subverteixen sempre aquest sentiment en favor dels seus interessos i pressionen per tal que el seu idioma i la seva cultura (la castellano española) s’imposi per damunt de la que és original del lloc en qüestió, en aquest cas la catalana, al·legant drets falsos o anti humans i anti naturals avui dia com “el justo derecho de conquista” o la seva versió moderna:”Estamos en España!”.

Estic indignat per que els catalans que volem viure com a catalans i en català a casa nostra, des de sempre hem sigut ciutadans de tercera en aquesta España que tan interessadament ens volen fer creure que també es nostra. No senyors espanyols, no es nostra, senzillament la paguem nosaltres i vostès la gaudeixen!. Estiguin bonets!

Quin país ho permetria?

Que la majoria dels catalans no tenim un sentit patriòtic polític de la nostra nacionalitat per a mi és una cosa diàfana, a tot estirar tenim un sentit patriòtic cultural la qual cosa engloba la llengua com a eix vertebrador i al voltant d’ella trets folklòrics com els castellers, les sardanes, el pa amb tomàquet i la botifarra amb seques i d’altres que s’estan perdent amb la globalització com els pastorets de Folch i Torres, les nadales, el pessebre amb les seves oques i el seu caganer (home, el caganer sembla que sobreviu a la globalització però sempre disfressat de personatge d’actualitat i un xic allunyat de l’origen de la figureta de pessebre clàssica). Sembla doncs que al voltant de la llengua hi ha un acord comú molt ampli (jo diria que pràcticament absolut) que engloba des dels partits més independentistes fins als moderadament catalanistes, però el problema és que només ens preocupa la llengua en abstracte i no pas els que la fan servir, i d’aquí plora la criatura.

Quants cops més haurem de llegir en algun raconet d’algun diari de Catalunya (no m’atreviria pas a dir-ne català) la notícia que algun catalanoparlant ha sigut objecte de la catalanofobia mes abjecta inclús dins del mateix àmbit de parla catalana i a sobre l’administració judicial no l’ha protegit com caldria?. L’últim cas a s’ha donat a Palma de Mallorca, un Guardia Civil que va pegar un noi per que parlava en català (el G.C. diu que va ser per que el va desafiar parlant-li altivament i amb desconsideració) l’agent en qüestió ha estat condemnat a pagar 1.200 euros quantitat que sembla irrisòria si els fets son tal i com ens expliquen al diari. I aquest cas no és l’únic, no fa massa temps una dona a Barcelona, Rosario Palomino,  també dins d’una comissaria de la Policia Nacional la qual per parlar en català amb el seu fill va tenir problemes (Segons la dona, el policia la va tractar amb violència i no la va atendre perquè parlava en català. El policia li va dir que no tenia cap obligació d’entendre el català i la va agafar pel braç amb força. Ell assegurava que no va ser per parlar en català sinó per parlar pel mòbil cosa prohibida dins una comissaria), si no recordo malament el policia va ser condemnat amb la costosa pena de 70 euros malgrat el ministeri fiscal demanava se’l condemnés amb la “elevada” suma de 480 euros.

La meva pregunta és fins quan els catalans no reaccionarem (democràtica i legalment, naturalment) contra aquestes actuacions que podrien ser catalogades com a possibles actuacions xenòfobes. Per que, que jo sàpiga, ni aquests tipus d’actuacions ni les mateixes sentencies han sigut recorregudes per les institucions públiques estrictament catalanes ni s’han presentat com acusació privada i que arribi fins on faci falta, inclús a tribunals internacionals, és el mínim que li podríem demanar al “nostre govern” en aquests casos. Que faria el govern Francés si a Paris una ciutadana fos tractada igual que ho va ser a Barcelona aquesta compatriota nascuda en d’altres contrades? I si ho fos a Madrit? Que faria el govern Espanyol si el mateix cas d’aquest ciutadà mallorquí s’hagués donat en una casa quartel per que aquest ciutadà parlava en castellà? I si hagués passat a Barcelona? Perquè no em negareu que agredir, insultar o vexar algú per que es parla per mòbil o per que l’altre té una postura burlesca no es motiu de fer-ho i menys per un agent de l’autoritat i cal castigar-ho exemplarment. Per tant, que és el que no es castiga prou aquí? El fet de ser catalanoparlant el vexat? No va existir agressió en cap dels cassos? Sembla que van ser acceptades com a mínim un cert grau d’agressions. I aquests no son els únics casos.

Si mes no, ja que a partir d’ara ja es poden tenir serioses sospites de que el fet de ser catalanoparlant és motiu de persecució en determinats àmbits i per determinades persones, hauríem d’exigir al nostre govern que en tots aquests casos es presenti com acusació privada, si no pot incidir d’ofici en el ministeri fiscal (español, por supuesto), i si no pot fer-ho directament ja que no som estat sobirà, ni nació, ni res de res pel moment, crei una institució adequada per defensar els nostres drets dins i fora de les fronteres de la nostra nació ja que no tenim poders públics propis que ens defensin nacional i internacionalment en la nostra condició de catalanoparlants.

No s’està omplint aquest govern la boca del “dret a decidir en allò que hi hagi un ample consens dins la societat”? Quin més ample consens dins de la nostra societat que la llengua i el dret a usar-la? Perquè no es fa res per protegir els nostres drets lingüístics tan a Catalunya com a fora? Faria el mateix qualsevol altra nació digna d’aquest nom? I faria el mateix qualsevol altre govern digne d’aquest nom?. No se li diu a això complexe d’inferioritat?. Som una nació o no ho som?

Visca la Pàtria!!

Que no ens prenguin l’essència.

Alberto Fernández Díaz.Pensava que ja no seria necessari tornar a palar del tema. Però se’m tornen a escalfar les entranyes després d’escoltar un comentari de l’Alberto Fernández Díaz, candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, quan va dir, “Catalunya, sempre ha sigut una terra d’acollida, en la que “és molt fàcil” sentir-”se català“”. Gràcies home! Primer m’haurà d’explicar què entén per sentir-se català? Perquè com s’aproximi al què jo entenc, permeti’m que li digui, però vostè encara no ho aconseguit.

Deixe’m-nos de papers de fumar i agafem les coses amb fermesa, que no mosseguen i sacsege’m si és necessari fins treuen l’última gota. Perdoneu el símil tan masclista i barroer, però ja són tantes les coses que ens estant prenen! Que hom acaba perdent les bones formes.

Ens treuen inclús el valor d’allò més essencial, el què ens defineix, fins canviar el significat de paraules plenes de sentiments per nosaltres. És hora de parlar clar i català, mai més ben dit. Llegir-ne més »

La democràcia de fireta

Jo no hi era, i per tant no vaig poder xiular ningú, però avui he llegit que la inefable Honorable senyora de Gispert s’ha mostrat ofesa per les xiulades que alguns dels senyors diputats al Parlament de Catalunya van rebre a la seva sortida durant l’acampada per la independència. Sembla ser que aquesta senyora al·legava que els tres diputats de SCI esperonaven els xiulets informant als espectadors a la sortida triomfal dels senyors diputats de quin partit eren cada un d’ells. Dona, si va ser així, només els faltaria un micròfon per fer de speeker com quan ho fan els jugadors de futbol al camp o els de basket a la pista. Em sap greu haver-m’ho perdut!.

El senyor Iceta, inefable també, va abundar en l’opinió preguntant-se si el “delicte” de coaccions encara existeix; sembla que els hi voldria aplicar als diputats de SCI. És clar, quan la opinió ve d’un mateix és llibertat d’opinió, quan ve dels contraris és delicte, o quan menys sospitós de constituir-ho, o en la menor de les possibilitats de falta. Es veu que això de la llibertat d’opinió depèn d’on vingui la crítica i serveix per un mateix però no pels demés, oi senyor Iceta? Oi senyora de Gispert? I perquè en comptes de aplicar-los-hi una sanció econòmica o denunciar-los per un delicte de faltes no els posem directament a la presó i així deixen d’emprenyar? Ara ja no n’hi ha prou amb les desqualificacions ni els insults: que si son tots plegats uns freekes que si patatim que si patatam, tot plegat adornat amb uns somrisos commiseratius. Ep! Ara al “tanto” amb acusar de frekisme als “nous indepes” oi senyora fada de Gispert? Oi que tindrem “cuidado” en això a partir d’ara? i el senyor de ciudadanos l’Albert Rivera també es clar. No seria bonica l’escena del sofà entre una fada i un jove nu? Segurament ompliríem el teatre, però es clar els freekes son els que fan una “sentada reivindicativa” davant del Parlament.

Doncs no, ara ja no n’hi ha prou amb el dit en l’anterior punt, ara cal ensenyar-los-hi el “garrot” pels nens entremaliats, i com se diu a això? Coacció? Ah no! Que me’n descuidava! No pot ser coactiu tot allò que prové dels pares de la pàtria, això si, dels “homologats”, dels bons, dels “de sempre”.

Recordem que el passat onze de setembre el govern del tripartit ja va impedir que el public accedís lliurement a les rodalies del monument de Rafael de Casanovas durant la cerimònia d’ofrenes dels principals partits “homologats” per impedir la lliure expressió de la gent allà congregada, una lliure expressió que podrem estar-hi d’acord o no, però que com va dir aquell: “Jo no comparteixo en absolut les seves idees però em deixaria matar perquè vostè les pogués exposar” doncs es veu que als nostres “pares de la pàtria homologats” no cal matar-los perquè no comparteixin aquesta dita tan sols amb xiular-los ja n’hi ha prou! I a demés es dona el cas excepcional que en això hi coincideixen tots! Els de l’ex tripartit, els de la ex oposició, els ex no homologats i ara si homologats (doncs sembla que ara aquests ja no son considerants un “perill” per l’estatus quo. Oi senyora de Gispert?). Tots! En defensa de les bones maneres i les elegants formes, en allò que a ells els toca, es clar. Perquè quan parlem de la defensa de les idees dels altres no fan pas el mateix oi senyor Iceta? Oi senyor Ferràn? Vostès no xiulen ningú però escupen gripaus per la boca quan es parla de “nacionalisme i nacionalistes”, catalans això si!, fins i tot a vostè senyor Ferràn ningú li va lligar la boca quan va parlar i escriure que calia arrencar la crosta nacionalista de Tv3 i CatRadio i fins i tot va personalitzar parlant de “gurus mediatics” segurament no es referiria al senyor Cuni oi que no? A vostès tot se’ls permet, vostès son els únics  “gurus polítics” del nostre país, pobre país amb gurus com vostès! Fins ara ens podien dir que això era degut a que havien passat pel sedas del referendo popular, però ara ja no ens ho podran dir perquè aquests que tant critiquen també ho han fet i, es clar, no els agrada el que se senten, quina gosadia!! No els agrada el que els hi posin les vergonyes a l’aire: Que s’han cregut aquests! No els agrada que denunciïn allò que tants anys han estat callant.

Aquesta democràcia que durant els últims trenta-cinc anys han estat construint és una democràcia on els partits polítics i els grups econòmics manen i controlen qui es presenta o no, qui te possibilitats de sortir i qui no, i si no interessen se’ls tanca l’aixeta política o se’ls tanca la econòmica. On uns partits fan competència deslleial en vers d’altres, doncs uns poden accedir no tan sols a crèdits bancaris que d’altres no poden sinó inclús a la condonació dels deutes que aquests crèdits han generat, mentre d’altres han de pagar-s’ho tot de la seva butxaca i curiosament aquests son els més criticats pels primers i per alguns medis subvencionadíssims, a això no se li diu competència deslleial? Com se li diu sinó?.

Aquesta democràcia ecspanyola que subvenciona extraordinàriament als polítics de la “perifèria” (quina casualitat la perifèria que és on es dona el grau mes alt de incomoditat amb el centralisme) potser per aconseguir la seva fidelitat en cas d’arribar a les “últimes conseqüències”?. Aquesta democràcia que fa mans i mànigues per impedir les llistes obertes i així no es pugui desmuntar aquest “artefacte”. Aquesta democràcia que impedeix la lliure expressió del poble amb referèndums que no “interessen políticament” al·legant que “no hi caben a la constitució” o que “no hi tenim competències” i quan es fa de manera que no es poden amagar en excuses de mal pagador, senzillament diuen que “ara no toca” i no tan sols no toca que voti el poble, sinó que tampoc toca ni tan sols el debatre-ho en el Parlament de joguina que ens han donat vostès amb aquesta democràcia que no és res més que : Una democràcia de fireta!!

Visca la Pàtria

Noves marxes inercials.

Noves marxes inercials.

Les inèrcies governen als indecisos. Molts ciutadans a Catalunya segueixen la inèrcia establerta, son catalans o/i espanyols, bé, espanyols per defecte, tan i fa, perquè qualsevol altre cosa els exigeix un esforç deliberat, haver de decidir els incomoda, sí, però cada dia menys, perquè seguir la marxa inercial que els ha dut fins aquí és cada dia més decebedor, per més que els de la “Catalunya optimista” o els “del somriure” de torn els hi vulguin, ens vulguin, daurar la píndola.

Catalunya, la Nació, com a alternativa a tanta desídia creixent és cada dia més valorada i més respectada, perquè Espanya és cada dia més inoperant i menys viable, els trens d’alta velocitat son un miratge dels fastos grandiloqüents de la cort espanyola que els catalans haurem de pagar, qui si no?. Però aquest capteniment ens ha empeltat, Montilla 115.000 euros/any, Benach 130.000 euros /any, i així seguint, quants?, coi!!, “grans dignataris”! igual que els espanyols.

Deia l’altre dia que 17.000 milions més d’euros cada any no son garantia de res a mig termini, quants hereus han dilapidat la fortuna i negoci familiar?. Per això la de la “regeneració política” te tanta ressonància, crec. Crec també, que el projecte de Catalunya Estat Sobirà ha d’oferir noves maneres, més operatives, renovades, més adaptatives a Futur que els que ens han sigut induïts per aquestes inèrcies vingudes de les planúries castellanes. Per a la majoria de ciutadans de Catalunya lliurar-se dels fastos de la cort espanyola és convincent, però fer l’esforç per acabar retent homenatge als “barons” catalans potser no els acabi de convèncer, i aquí en aquest punt, hauríem de ser molt més combatius, la “regeneració política” hauria de passar a ser part indestriable del procés de Independència de Catalunya. No fer-ho dona marge a la tebior i al poc convenciment, la Independència de Catalunya ha de significar i significa que els ciutadans podran tenir més incidència en les decisions polítiques, en que guanyarem en democràcia real, perquè hauríem de fer cap esforç només per a canviar d’amo?.
Catalunya, per allà on va, per més que els gestors de torn s’esforcin, és un “sistema” exhaurit, amb un Futur minvant. A mi em costa de pensar en que la Independència i la renovació política és puguin assolir l’una sense l’altre. En aquest sentit els processos que hi ha en marxa ens poden il•luminar fins a quin punt el procés va per aquests viaranys o no, estarem amatents, de moment dissabte dia 30 la Conferència Nacional.
Visca La Pàtria!!!!

Més enllà de la independència.

Estelada

Sóc nacionalista i nacionalista català, no me n’amago. Ho sóc perquè sé i tinc el sentiment de pertànyer a un grup que conforma una nació. Ja sigui aquesta tal com la defineix l’enciclopèdia catalana o la real acadèmia espanyola, tant me fa.

Sóc nacionalista per obligació. Perquè quan hom té la consciència de pertànyer a una nació i aquesta careig d’estat, el mínim que han de fer els seus membres és aconseguir tenir-lo. Si després aquest estat s’uneix o és federa amb altres estats en pla d’igualtat o no, o vol anar per lliure, això ja és un altre tema i que cada estat té dret a decidir. Inclús un cop decidit no té perquè ser una condemna perpètua pels segles dels segles, ni de generació darrere generació. Si als que seguim aquest procés dins d’aquest esquema ens titllen de nacionalistes, ho dono per bo. Llegir-ne més »

La Nació Catalana i els imperatius categòrics.

Preliminar.

Si parlem de “imperatiu categòric” cal potser d’entrada fer referència a en Immanuel Kant.

Si en l’antic règim determinista del “rusc” la conducte i les relacions socials estaven articulades en la “lleialtat” que es corresponia en cada cas amb el estament immediatament superior, com si d’una cadena de comandament militar es tractés, ara, de resultes de la protesta del “empirisme” i de la posada en marxa de la reforma de la “Il·lustració”, el nou ordre organitzatiu fonamentat en el contracta social entre iguals necessitava un nou patró de conducta que respongués a un capteniment ètic i moral.  I aquí és justament on en Kant intenta formular aquest nou patró incondicionat de conducta amb pretensions de validesa universal que ell anomena “imperatiu categòric”. Ho formula i reformula un munt de vegades, però el motiu gira al entorn de “obra com si la teva màxima hagués de servir al mateix temps de llei universal per a tots els éssers racionals”.

 Bé, en Kant ens mostra el “imperatiu categòric” com a un patró de conducta, però aquest mateix terme és pot aplicar més enllà de la conducta i pot pretendre definir la “realitat”. Per exemple.”el temps és unidireccional”.

 Aquest ús instrumental del “imperatiu categòric” ha estat empleat pel Poder de bon antuvi. Així per exemple “La Pax Romana” determinava com a un “imperatiu categòric” que amb anterioritat cap “pau” havia estat tan justa, permanent i estable ja que cap havia estat erigida des de “La Lex”. El dictador Franco va erigir-ne un en declara: “España unidad de destino en lo Universal”.

 La Constitució del 78 pretén assolir aquest estatus, però en realitat és un contracte falsari per què contempla un contracte entre individus, jacobí, assumint potser aquell anterior “imperatiu categòric” que ens feia una “unitat de destí” negligint malintencionadament el Fet que el Poble Català som una Nació.

 Els exemples serien inabastables i bastin aquests com a exemple. Em de veure però, que tot i la imposició d’aquests imperatius, els éssers humans no ens hi resignem, i sí som capaços de investigar possibilitats quàntiques per a revertir la unidirecionalitat del temps, els catalans tampoc hem acceptat mai tot aquest reguitzell de “imperatius categòrics” fal·laços amb pretensions deterministes.

 Certament amb la dominació dels pobles aris sobre els pobles riberencs es va instaurar la mirada platònica que ha dinamitzat bona part de la Història amb ideals plantejats com a “imperatius categòrics” pel Poder. Tant el “cristianisme” ari com el islam semita son formulacions d’aquest tenor. Tant l’u com l’altre erigeixen una “veritat revelada” com a “imperatiu categòric”. Tot l’antic règim aristocràtic està fonamentat en un “imperatiu categòric”, tot ens ve determinat i els que tenen la sang blava son els escollits. També una de les branques del “empirisme” derivà, tot i que la seva veritat no és revelada, en un “imperatiu categòric”, “la realització de la felicitat humana passa indefectiblement per a l’assumpció de la Igualtat”.

 

   La Independència de Catalunya.

 Després de que en els darrers anys el Poble Català s’ha anat desvetllant del somni de “autogovern” dins de la Espanya Plural, després d’un llarg procés en que el Poble Català ha anat comprenent que la seva realitat no es correspon amb cap d’aquests imperatius categòrics que durant tant de temps els ha tingut entretinguts i subjugats. Després de la extraordinària manifestació a Brussel·les, després de la extraordinària manifestació del 10J a Barcelona, després de les “consultes” i un llarguíssim etc d’actes en reclamació del reconeixement de que SOM subjecte polític de Dret, ara, després de les últimes eleccions al Parlament, ens demanen a on som?, que ha passat? Perquè gaire bé res ha canviat?, perquè hem fracassat?, o si és vol, perquè no hem assolit una victòria clamorosa?.

 Des de un punt de vista, el que ha canviat és que ara som molts, i més cada dia, els que subscrivim que “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, que vol dir que efectivament SOM una Nació, però aquesta formulació novament apuntalada majoritàriament pel Poble Català no te efecte, i no te efecte perquè el que preval encara son els “imperatius categòrics” apuntalats per a l’establishment polític de Catalunya. Termes com ara “cohesió social”, “un sol poble”, Catalunya serà això o lo altre o no serà” etc, som formulacions amb pretensions de imperatius categòrics que prevalen per damunt la nostre formulació, “El Poble Català i la ciutadania SOM subjecte polític de Dret”, i mentre això sigui així ho tenim cru.

  Quan analitzem “que” ha estat el procés independentista en els darrers dos anys, no ens adonem, o no volem adonar-nos, que el que han fet els nostres líders sobrevinguts ha estat justament llençar i erigir imperatius categòrics fal·laços.

 Carretero i els seus, deien que havia de ser una “coalició de persones”, o res!. Quina poca visió. Molts els varem voler advertir, debades. Laporta, ha lluitat i lluita per a fer valdre el seu propi imperatiu categòric, “la Unitat està allà on jo soc”. SI,el mateix, “diluïu-vos i veniu a les primàries per equips”.

 

 Personalment, tot això em causa tristor. L’assemblea, que hauria de ser un invent zokràtic, per tal d’alliberar i posar en valor la “informació”, ha perdut tota genialitat a casa nostra, bressol, com tots els Pobles riberencs, de la democràcia deliberativa. Veure actuar els nostres líders a cop de imperatiu categòric platònic, negligint el que hauria de ser una premissa apuntalada per a tots sense fissures, SOM una Nació, és una visió que no es veu sovint compartida.

 El comportament dels nostres lideratges no ha ajudat gens a erigir La Nació com a relat susceptible de generar actituds superadores dels imperatius categòrics que apuntalen el regionalisme polític a Catalunya.

  Si pareu atenció, veureu, potser, que tots els meus discursos del “ramat”, de “La Nació”, de “zokràtic i platònic” i alguns altres que ara no recordo, fan de fet referència a la necessitat de bastir una llera on el cabal Nacional transiti sense haver-se d’empassar rodes de molí en forma de imperatius categòrics bastits per a interessos aliens sovint espuris. Potser la Conferència Nacional per al Estat Català, finalment ens ajudi a reconduir tanta pocasolta i disbauxa, tant de bo.

Catalans, ara Catalunya!!!!

 

 

No necessitem líders, ni més espectacles polítics

Us han fet creure, com m’han fet creure a mi, que ens calen partits politics, unes estructures de poder que ens organitzin la seguretat, la justícia, l’ordre econòmic, formatiu, social… i fins i tot un Estat propi.

Els partits, són d’aquelles poques coses que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, a excepció del seu creixement.

Així com les empreses canvien amb agilitat la seva dinàmica cada cop que el mercat ho demana, els partits no canvien de la mateixa manera quan la societat ho vol.

Si fos cert que les nostres aspiracions, depenen només de partits que les representin i defensin i que sense ells no hi tenim res a fer, resultaria insòlit, per exemple, que un Estat, l’espanyol, amb partits que defensen, clara o de manera encoberta, l’abolició del català, no hagi aconseguit en 500 anys d’ocupació que parlem només en espanyol.

I si fos que no ens calen?

Les persones en unir-nos a d’altres persones formem la societat, ens podem organitzar i gestionar, formar-nos persones conscients, critiques i lliures,capaces de construir la futura societat de la nostra Nació amb solidesa.

Els i les independentistes som, en la seva majoria, persones solvents, serioses i avui tenim mitjans i recursos per a formes d’organització innovadores com ho han estat 10mil a Brussel·les o les Consultes.

No necessitem líders, ni espectacles polítics, ni concentració de poders.

Els partits que vagin dient, deixem de fer-los de claca, ja vindran.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Contra la desesperació

En primer lloc, desitjar-li al bon amic Joan P. que es recuperi de la grip furibunda que el té amarrat al llit i amb el cap com un timbal, segons m’ha explicat fa uns moments.

Seré breu.

El ritme vertiginós al que es succeeixen els esdeveniments de la política de casa nostra fan quasi impossible preparar comentaris amb més de 24 hores d’anticipació.

Es respira una sensació de cansament cada vegada més preocupant en el mon independentista fins l’extrem de que hi ha qui llança la tovallola “definitivament”. No em refereixo als que es donen da baixa de la seva formació política, associació o plataforma. Em refereixo als que estan dient “prou , s’ha acabat, plego absolutament”.

Confesso que a mi tampoc em queda gaire corda vistes les diferents ofertes. N’hi ha alguna de sòlida? Es poden establir criteris mínims per fer la tria?

De moment, crec que hi han dos criteris absolutament necessaris (tot i que no son suficients).

El primer, evident, que postulin amb rotunditat objectiu primordial: la declaració d’independència.

El segon, que fixin el termini per fer aquesta declaració. És impossible ni tan sols aproximar un full de ruta si no hi ha una data. El fet de concretar-la obliga a mesurar les possibilitats reals i l’esforç necessari i permet avaluar el progrés, per no caure en la desesperació.

Resumint: si algú vol el meu vot em tindrà que dir quan proclamarà la independència. Me’ls creuré si veig viable la data. En cas contrari, m’estalviaré entrar en la lletra petita del seu programa.