Apunts de la secció ‘Valors’
No necessitem líders, ni més espectacles polítics

Us han fet creure, com m’han fet creure a mi, que ens calen partits politics, unes estructures de poder que ens organitzin la seguretat, la justícia, l’ordre econòmic, formatiu, social… i fins i tot un Estat propi.

Els partits, són d’aquelles poques coses que sobreviuen sense una evolució important en la seva estructura i funcionament, a excepció del seu creixement.

Així com les empreses canvien amb agilitat la seva dinàmica cada cop que el mercat ho demana, els partits no canvien de la mateixa manera quan la societat ho vol.

Si fos cert que les nostres aspiracions, depenen només de partits que les representin i defensin i que sense ells no hi tenim res a fer, resultaria insòlit, per exemple, que un Estat, l’espanyol, amb partits que defensen, clara o de manera encoberta, l’abolició del català, no hagi aconseguit en 500 anys d’ocupació que parlem només en espanyol.

I si fos que no ens calen?

Les persones en unir-nos a d’altres persones formem la societat, ens podem organitzar i gestionar, formar-nos persones conscients, critiques i lliures,capaces de construir la futura societat de la nostra Nació amb solidesa.

Els i les independentistes som, en la seva majoria, persones solvents, serioses i avui tenim mitjans i recursos per a formes d’organització innovadores com ho han estat 10mil a Brussel·les o les Consultes.

No necessitem líders, ni espectacles polítics, ni concentració de poders.

Els partits que vagin dient, deixem de fer-los de claca, ja vindran.

M. Teresa Galceran
Consellera de 10mil

Contra la desesperació

En primer lloc, desitjar-li al bon amic Joan P. que es recuperi de la grip furibunda que el té amarrat al llit i amb el cap com un timbal, segons m’ha explicat fa uns moments.

Seré breu.

El ritme vertiginós al que es succeeixen els esdeveniments de la política de casa nostra fan quasi impossible preparar comentaris amb més de 24 hores d’anticipació.

Es respira una sensació de cansament cada vegada més preocupant en el mon independentista fins l’extrem de que hi ha qui llança la tovallola “definitivament”. No em refereixo als que es donen da baixa de la seva formació política, associació o plataforma. Em refereixo als que estan dient “prou , s’ha acabat, plego absolutament”.

Confesso que a mi tampoc em queda gaire corda vistes les diferents ofertes. N’hi ha alguna de sòlida? Es poden establir criteris mínims per fer la tria?

De moment, crec que hi han dos criteris absolutament necessaris (tot i que no son suficients).

El primer, evident, que postulin amb rotunditat objectiu primordial: la declaració d’independència.

El segon, que fixin el termini per fer aquesta declaració. És impossible ni tan sols aproximar un full de ruta si no hi ha una data. El fet de concretar-la obliga a mesurar les possibilitats reals i l’esforç necessari i permet avaluar el progrés, per no caure en la desesperació.

Resumint: si algú vol el meu vot em tindrà que dir quan proclamarà la independència. Me’ls creuré si veig viable la data. En cas contrari, m’estalviaré entrar en la lletra petita del seu programa.

Errors propis

Després de seguir durant molts anys tot el moviment independentista, moltes vegades mes de fora que de dins, he de concloure que encara estem igual que fa trenta anys, un moviment polític amb escassa incidència social a l’hora de recollir vots malgrat que la penetració del sentiment de la necessitat d’independència cada dia a anat creixent, especialment aquests últims anys. Moltes vegades des de dins ens preguntem el perquè; perquè quan es veu la necessitat aquesta no es tradueix en vots? Serà que el poble “indepe” es poruc? Serà que el poble “indepe” realment no desitja per avui mateix la independència? Serà que estem acostumats a viure (no a conviure) amb Espanya i ens fa por fer la vida sols? Serà que avantposem qualsevol cosa a la independència i que aquesta queda per l’últim?. Potser totes aquestes preguntes tenen una certa part de veritat i els “indepes” som una mica tot això; ara! Per que no ens preguntem mai: Que fem nosaltres perquè la gent no ens voti?, es clar, com que ens presentem sota la paraula independència ja resulta que tots els independentistes ens han de votar!.

Aquests últims dies assisteixo estorat, bocabadat i esmaperdut a l’espectacle que ens està oferint SI, anteriorment ho vaig fer al que ens van oferir RI, anteriorment a Nd’E i el BEAN, i així fins al principi dels temps, des que el mon es mon (quasi bé) els catalans ens barallem amb d’altres catalans que volen coses significativament més semblants al que desitgem nosaltres que no pas els de altres llocs amb els quals no ens barallem tant; ja al segle XV la biga i la busca van ser dos bàndols polítics que la seva estratègia era preferentment anar en contra de l’altre, si l’un deia blanc, doncs l’altre negre i així s’aconseguia que el que deia blanc es refermés més en la seva blancor i llavors el del negre desitges més negror que mai… i així ens van les coses als catalanets des de llavors que aquestes “maniobres” contra nosaltres mateixos ens van portar a vendre la nostra pàtria a l’enemic castellà amb la peregrina idea que aquest sempre seria menys enemic per Catalunya que un propi català.

Avui llegia a El Periodico un article dedicat a SI, guerra del sector Laporta versus sector oficialista, i tutti quanti, estan organitzant un sarao de mesures colossals que està sotragant l’únic partit (o coalició) independentista amb representació parlamentaria. És del genere tonto, més aviat imbècil, donar-li munició a l’enemic per que aquesta ens perjudica molt mes que la que pot generar ell. I no fem altra cosa que fabricar aquesta munició i posar-la en mans del espanyolistes per que ens destrossin sense fer cap esforç, tota la feina els hi fem noslatres. Quan els “indepes” que ens voldrien votar veuen això i llegeixen el que està passant, convenientment magnificat, això si, se’ls en van totes les ganes de votar a “una banda” . Si amics meus, per que sempre s’ha dit en esport que és molt diferent un equip  a una banda, i es clar, la gent prefereix equips i no bandes, i a l’independentisme polític, fins el dia d’avui, només fem que generar bandes, potser no en sabem més, o potser les ànsies ens perden.. i potser a alguns les ànsies de poder o de reconeixement els perden. Tenir ànsies de poder o de reconeixement en política no ha de ser necessàriament negatiu o dolent, el mal bé quan aquestes treballen en contra del propi projecte, i això (treballar en contra del nostre projecte) els independentistes ho fem magistralment, segurament en l’independentisme polític, actualment encara no hi han interessos massa espuris (en una opció no majoritària es difícil de trobar-ne) però si demostrem rancúnies, odis i enemistats irreconciliables o quasi bé; i aquestes diferències no solen ser polítiques (cosa que tindria una possible solució) son diferencies “de pell”, de baixa qualitat però d’alt nivell. També hi trobem ànsies de figurar, pretensions de lider carismàtic i tendència a intentar engolir tot allò que es consideri minoritari en relació al propi projecte. Estem demanant als espanyols que respectin les diferencies… i nosaltres? Ho fem? Segurament el poble en general si ho fa, però el moviment polític “indepe” no tinc gens clar que ho faci.

Així no anirem enlloc, si per comptes de sumar restem, no assolirem allò que perseguim, senyors “líders” “meta líders” i “para líders” deixeu-vos estar de collonades com diria en Josep Pla i aneu a lo practic, mes endavant ja us barallareu per la poltrona si tanta gracia us fa, però si seguiu actuant així no en tindreu cap per la qual fer-ho.

Visca la Pàtria

Ciència, política i valors

Aquesta vegada començo l’article sense saber que escriure. Potser m’entendreu. A mi no m’agrada gaire divagar, encara que potser ho faré, i estem en una situació de transició.

Jo sóc una persona optimista per naturalesa i que a l’endemà de perdre començo a definir el que faré. No m’amargo gaire ni faig massa retrets. Trec les meves conclusions, sé, o crec saber, quins són els meus amics, socis, enemics o rivals, per no caure en el mateix lloc un altre cop.

Tampoc no m’agrada criticar a priori i pressuposar el que faran els altres si no és per protegir-me d’un mal previsible. Escolto, miro, analitzo, penso, … i espero.

En la situació política actual, de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, com podeu imaginar, no tinc cap presa per muntar res o afiliar-me a cap opció. Queden, malauradament, molts dies i ara el que crec més assenyat és fer allò que diuen en anglès: wait and see. Tenim uns protagonistes que ens agradaran més o menys al Parlament. Uns vells coneguts que han guanyat clarament i uns altres que s’han fumut una patacada i també un grup independentista nou. Deixo de banda els federalistes o els d’España, una grande y libre. Aquests tres actors es mouran en breu i ens ajudaran a actuar. Jo no em posaré a criticar-los pel que han fet i menys pel que faran. Foc nou. Deixem fer.

Per altra banda el plantejament de cara ales municipals el tinc molt clar, tret que no passi alguna cosa imprevista, i, com comentava a No vull l’aliança – caos, em decanto pel vot a Xavier Trias. Ja vaig escdriure allà la proposta de Jordi Portabella d’arribar a algun tipus d’acord amb Solidaritat Catalana i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) per anar de forma conjunta en els comicis del 22 de maig del 2011. Ara tinc alguna dada més. Les CUP no ho han decidit però es mostren obertes per parlar sota els principis “treballar amb el màxim de forces polítiques i socials sense exclusió en la construcció d’òrgans propis de sobirania per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans”. Ho decidiran al gener. És evident que Solidaritat Catalana per la Independència pot fer el que vulgui però no veig clar que treballi per avançar cap al socialisme, ni jo tampoc. Encara plourà bastant abans de les municipals però el dibuix està bastant ben definit.

Per altra banda avui Carod-Rovira, després de “pentinar” a l’actual direcció d’ERC ha fet una proposta de cara a concórrer a les eleccions estatals: caldria crear una plataforma on “els catalans d’esquerres que volen un Estat, ja sigui federal o independent, s’unissin per concórrer junts [a les eleccions estatals] i per erigir-se com una alternativa seriosa al centredreta [en referència a CiU]”. Un altre lloc del que em sento absolutament exclòs.

Com podeu imaginar no tinc cap dubte que aquestes dues aliances no es produiran, però mentre ho discuteixen i omplen espai als mitjans no perdré gaire més temps en comentar-ho.

Així doncs, com actuaré? Ben bé no ho sé. Donaré suport a la consulta a Barcelona i a algun altre lloc si me’l demanen. Crec que al gener un dia aniré a Terrassa.

Més coses? No ho sé. Mentre no vegi clar quina és la línia política que seguirà el país em sembla que em mantindré calmat. Ara m’amoïna treballar per altres coses de país.

La meva lectura de tot plegat és que no hi ha independència, no hi ha futur per a Catalunya sense educació i valors. Ciència, política i valors són tres inseparables per assolir un estat del benestar com segurament entenem tots els que ens relacionem en aquesta petita xarxa independentista. Escric ciència i no educació perquè la ciència requereix de l’educació, la comprensió lingüística, la lògica, moltes altres disciplines propedèutiques.

Ja em vist dues coses aquests dies, dues coses que ens haurien d’entristir i fer reflexionar. Es digui el que es digui, l’aprovat justet en temes d’educació que indiquen els resultats PISA 2009 (ja vaig escriure Ràpida reflexió sobre els resultats PISA 2009 fa uns dies) i l’enquesta sobre la corrupció del CEO (veure l’estudi La corrupció a Catalunya: percepcions i actituds ciutadanes). Tot plegat ens presenta un panorama ben galdós. I no ens enganyem, en part una cosa té a veure amb l’altra. Si no són capaços d’educar bé, si estem mal educats, si no sabem distingir entre el que està bé i està malament, com podem governar-nos? Som un país que no sap planificar ni plantejar polítiques ambicioses. Som un país mal educat. Rauxat i capaç de moltes coses, sí, però inconstant i mal educat. La primera matèria la tenim bona però cal treballar-la.

Deixem-ho aquí, he fet una amanida de pensaments, però no puc fer un article endreçat sobre temes que en el meu cap no ho estan. Mai no es pot ensenyar bé si no saps bé la matèria, els estudiants de seguida ho noten. Millor dir: això no ho sé, ho miraré. Igualment no pots fer un escrit sobre estratègies independentistes i pontificar si no tens les idees organitzades. En un moment així prefereixo fer el que sé fer (o crec saber fer). No m’agrada robar-me el temps de descans per fer coses que sé que no faré bé.

Missatge: refredem-nos i pensem quina petita cosa podem fer perquè tot sigui una mica millor. Si ens fem forts mentalment guanyarem la propera batalla, si malbaratem les nostres energies en missatges negatius, desqualificacions i lamentacions perdrem el país.

Ja m’he posat filosòfic!

Voteu dignitat, voteu valors, voteu principis, Voteu Reagrupament

Ha arribat l’hora de la veritat. Diumenge votem i al vespre sabrem quina serà la composició del nou Parlament, queda molt poc. La campanya ja s’ha acabat. Una campanya que ha estat intensa per alguns, amb retrets, vídeos i insults entre alguns grups i la negació dels mitjans de comunicació dels que no estem en el sistema. Altres hem sabut mantenir la dignitat sense altre missatge que defensar els nostres principis.

Aquests darrers dies he tingut moltes alegries quan he escoltat dir a moltes persones que mai no hagués associat a l’independentisme radical que votarien a Reagrupament. La veritat és que han estat sorpreses molt agradables. Vull creure que els meus companys de Suma Independència i jo mateix hem contribuït en algun cas, però crec que cal atribuir el mèrit al desinteressat treball de centenars de persones que han anat cosint el territori d’actes. Més de 1.000 actes és una xifra enorme només a l’abats de gent generosa i sacrificada. Això, amics, quan ho veus, emociona.

Us haig de demanar obertament el vot per a la nostra opció. La setmana propera no sé si sabré sobre què escriure però ara no puc fer altra cosa que això, són les emocions finals.

La meva darrera argumentació preelectoral la centraré en la necessitat de conrear de nou els valors que han d’impregnar la nostra societat.

Una crònica política és avui quelcom que ens mirem amb disgust perquè no veiem el comportament ètic que caldria esperar de les més altres dignitats del país. El que és profundament greu és que ells no ho saben. Molts són gent honrada que ha entrat en la dinàmica del sistema i estan ja abduïts. Només si fent foc nou som capaços de canviar això la paraula Catalunya tornarà a emocionar-nos com les paraules de Pau Casals a l’ONU. Avui Catalunya ha perdut prestigi convertida en una comunitat autònoma de règim comú a l’Estat espanyol, un zero a l’esquerre espanyolitzat. I la nostra llengua està amenaçada per la globalització i per la màquina homogeneïtzadora de l’Estat espanyol. Això amics s’ha d’acabar.

Tenia l’altre dia el plaer d’escoltar al Paranimf de la Universitat de Barcelona la lliçó magistral que Edgar Morin va pronunciar en ser investit Doctor Honori Causa. Era sobre educació, quina emoció sentir al savi professor francès, universal ara, parlar de ‘educació transdisciplinària. Em va fer pensar força sobre com caldria recuperar els valors ètics a la nostra societat.

Per fer això ens cal un canvi radical del model democràtic català i abordar tot seguit una profunda reforma del sistema educatiu. Un enfrontament fins on puguem mentre no aconseguim la independència amb l’estat espanyol per decidir i canviar el model educatiu i de relació educació – família. No podem seguir degradant més la nostra societat. Necessitem una joventut sabia i ben formada. És el futur de Catalunya.

Ens cal la radicalitat democràtica fins l’últim extrem i això l’única candidatura que ho defensa és Reagrupament.

Òbviament l’economia i la independència centren avui el debat polític, però escolto massa declaracions sobre la independència sense cap contingut darrere, l’escolto de persones que no han estat capaces de construir un discurs que vagi més enllà dels tòpics independentistes envernissats de quatre normatives legals, però que en el fons tenen una profunda i, en alguns casos, irreversible incultura holística. No és això el que necessitem per edificar un país. La independència i els diners són importants, però alhora m’agradaria sentir fort i clar, arreu, que necessitem valors. Cal gent amb virtut i intel·ligència democràtica. Cal la cultura per se, la cultura de l’esforç, el treball, el respecte, la puntualitat, mil coses que es basen en una ètica interpersonal. En assumir que els altres són importants i que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre. Una societat basada en el respecte mutu.

No puc pensar només en la independència, necessàriament haig de pensar en com construir un país que sigui l’orgull de tots els seus ciutadans. Que puguem sentir-nos orgullosos de ser catalans no per simple patriotisme sinó per haver construït un gran país.

No sé amics meus, potser aquestes sensacions meves, que expresso de forma més vehement del que és normal, apareixen ara perquè tot i no haver estat mai polític en actiu m’agrada la política com a acte de servei, estimo la política, i veig que estem en un moment decisiu.

No sé com ens aniran les coses però passi el que passi serà el que haurem volgut perquè res és més fort que la nostra voluntat de ser si la canalitzem amb intel·ligència i generositat. El mur de Berlín va caure sense la complicitat dels mitjans de comunicació. Nosaltres tampoc els necessitem per assolir la llibertat.

Avui no m’estenc més. Més que un article ben argumentat he fet un buidat de sentiments. Torno com he començat, penseu, si no ho heu fet ja, que la independència i els diners han d’anar associats amb l’ètica i els valors i això només ho defensa Reagrupament. Sumem molts vots a Reagrupament perquè

Si sumem, guanyem!

Missatges tòxics

Durant aquests mesos he anat explicant quina era la meva percepció del que anava succeint en el món independentista. Evidentment el “tot” no és més que el que jo sabia i percebia. Algunes coses acolorides de la inevitable subjectivitat. També he anat introduint les meves reflexions i desigs. Malauradament moltes de les percepcions que tenia eren certes, mentre que els meus desigs no han estat satisfet. Sovint em passa que allò que vull, allò que penso que aniria bé al país, no és compartit pels que ho haurien de fer, no sé si encerto en el que seria bo, però si que sé que freqüentment no em donen la raó.

En qualsevol cas, ara, com he intentat fer sempre, vull partir del que em sembla la realitat. Un diagnòstic que em sembla senzill. Existeix de fa temps un pla implícit per anul·lar la nostra personalitat nacional. Moltes coses es van explicitant a partir de la sentència del Tribunal Constitucional. El pla ja comença a donar fruits. Aquesta setmana el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat cautelarment els reglaments lingüístics de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida. Seguiran més perquè ja està oberta la veda per “caçar-nos”, llengua, símbols, el que ens fa mantenir l’esperit nacional. El Partit Popular així com altres grupuscles fanàtics que ens volen sotmetre no s’aturaran mentre els deixem.

Les complicitats actives estan arreu, la mostra la Defensora del Pueblo espanyol que no deixa ni un moment la seva persecució, com ho feia abans l’anterior Defensor. A Espanya no hi ha veus que seriosament s’oposin a això. La complicitat implícita és total. No tenim amics, és un fet, encara que alguns ho vulguin aparentar, les accions els delaten. Han vist clara la nostra feblesa i ja estan canviant el seu discurs.

Tot aquests desgavell té, però, el seu cantó positiu. A Catalunya, aquells que no són còmplices o protagonistes de la persecució ho van veient clar i estan canviant llur discurs. Així la direcció CiU, especialment de CDC, està reaccionant i es desplaça cap a l’independentisme. Les coses no poden ser més clares.

Així paradigmàtic l’expresident Pujol que ha dit que l’Estatut retallat pel Tribunal Constitucional obre la porta de bat a bat a què l’Estat pugui intervenir en qualsevol decisió de Catalunya, encara que sigui competència exclusiva. Més explícit encara quan a Berga, en una conferència sobre la figura de l’escriptor berguedà, Mossèn Josep Armengou, va dir que les circumstàncies actuals el deixen sense els “arguments” per rebatre els que volen un estat propi.

I per la seva banda, Artur Mas afirma que la Constitució ens expulsa com a catalans i que els poders de l’Estat no accepten ni la veu ni el vot del poble català. Malauradament manté el discurs ambigu del dret a decidir, però ja diu que aquest és el camí que pot fer que Catalunya es converteixi en un Estat propi dins de la Unió Europea.

Repasseu les hemeroteques d’abans de la Manifestació a Brussel·les del 7 de març del 2009 a veure si hi trobeu alguna cosa semblant.

Donant per fet que la candidatura més votada serà CiU, a les properes eleccions nomes són factibles els següents casos:

1.       CiU ≥ 68

2.       CiU + PSC ≥ 68

3.       CiU + ERC ≥ 68

4.       CiU + PP ≥ 68

5.       CiU + SCI ≥ 68

6.       CiU + RI ≥ 68

7.       CiU+SCI+RI ≥ 68

8.       PSC+ERC+ICV≥ 68

Algunes d’aquestes opcions són possibles i altres tenen moltes possibilitats. Per a mi són segures la 2 i la 4. Com deia fa un parell de setmanes a El vot útil, el camí per fer avançar el país cap a la independència és que Montilla no sigui president i per tant hem d’aconseguir que l’opció 8 no sigui possible ni per activa ni per passiva. Veig difícil les opcions 2 i 4 perquè serien el suïcidi polític de CiU. No ens convé de cap manera la majoria absoluta de CiU

És imprescindible que el corrent independentista que bull dins de CiU es faci fort alhora que des de fora de CiU, dins del Parlament, es força a CiU a moure’s cap a la radicalitat democràtica i l’independentisme actiu. Només un pinça, externs i interns, a la direcció de CiU ho propiciaria i només amb la complicitat de CiU serem independents a curt termini..

La garantia de qui pot fer això ja sabeu qui us la dóna. Cal confiar en aquells que fan el que han dit que faran. Les trajectòries compten, amb defectes, qui no els té, però persones èticament impecables. Jo ja ho he fet, us parlo com a integrant de la candidatura de Reagrupament Independentista per Barcelona, com a independent, en el darrer lloc dels suplents. És el meu compromís i mostra de confiança.

Fa uns dies escrivia en el web de Reagrupament Necessitem polítics que resisteixin una auditoria moral: “Davant del desgavell moral, la manca d’ètica, els comportaments de dubtosa honestedat, la corrupció i tants comportaments mancats dels principals valors que han de regir la vida d’una societat democràtica, la regeneració política és més necessària que mai. Necessitem polítics resisteixin una auditoria moral.

“Bo és recordar la frase de Václav Havel l’escriptor, dramaturg i polític txec (president de la República Txeca entre el 1993 i el 2003): Si no es comparteixen i implanten uns valors i unes obligacions morals, ni la llei, ni un govern democràtic, ni una economia de mercat funcionaran correctament.”

Digueu-li a tothom que si poden comprar l’original, no comprin una còpia. Afegiu-li que si no tenen recursos per comprar l’original que facin el que puguin.

No us equivoqueu d’objectiu. És clau obtenir prou vots per tal de ser imprescindibles i forçar la pinça. El resultat no depèn de l’atzar, no depèn dels déus, depèn de nosaltres. Depèn de la capacitat de convicció que tinguem. Si som capaços de transmetre el missatge de confiança i honestedat, si la gent sent el missatge i diu “amb aquests podem comptar-hi”, si la gent sap de la utilitat d’aquest vot, l’objectiu l’haurem acomplert.

No podem defallir, no hi ha enquestes, no hi ha dades, són missatges tòxics, un joc de garnisses.

Sumem el màxim de vots per ser lliures perquè

Si sumem, guanyem!

Lideratge generós

Una de les coses que sempre em crida l’atenció és analitzar com les diferents persones que acaben dirigint o co-dirigint determinats projectes valoren el seu paper. Faig aquesta referència pensant especialment en els lideratges o co-lideratges polítics. Crec que ara em toca fer-ho.

Una de les primeres coses que observo és si la persona té la capacitat de reconèixer que els seus èxits o la seva capacitat de col·locar-se al capdavant d’un determinat projecte sempre depèn, deixant de banda les necessàries qualitats personals, de la feina dels altres. Naturalment, en aquesta anàlisi no oblido que una virtut essencial del líder és motivar i il·lusionar amb el projecte i amb la seva visió, però per molt que il·lusioni, si els que s’han il·lusionat no es posen a treballar…

Fins i tot el més gran dels líders està supeditat als altres. Algú s’imagina el rendiment del millor jugador de futbol si ningú no li passa la pilota? Jo crec que tothom, en certa manera, és conscient d’això, però a vegades ens trobem amb pseudo-lideratges, persones que han estat encimbellades i que no s’adonen que són on són perquè altres han volgut que siguin, i que no tenen la capacitat de reconèixer que sense els altres no serien res. Això no vol dir que hagi d’haver amistat o que fins i tot s’hagin produït friccions o que, per la raó que sigui, algun col·laborador no estigui en el projecte o fins i tot que militi en un altre grup. El reconeixement ha de ser-hi igualment. He vist com grans col·laborador de projectes triomfants, en èpoques anteriors i sense els que les coses no haurien anat bé o tan bé, eren esborrats de qualsevol reconeixement per abandonar el projecte per discrepar d’una nova orientació. No és just. El reconeixement ha de ser-hi fins i tot per als que ara puguin ser rivals polítics. Potser si hi ha hagut friccions, calgui deixar un temps, per a què les coses es refredin, però sempre cal dir les coses com són. Les parets llises no es poden pujar, les que tenen arestes si. A la vida passa igual i valorar les arestes, encara que punxin, ajuda a créixer.

Quan el líder no té la capacitat de donar-los les gràcies, no de forma artificial, sinó sincerament, a vegades no calen ni paraules, són els fets o els gests; quan no té la capacitat de reconèixer en privat que la feina, sempre és d’equip, no és un autèntic líder. Malauradament, sovint, els interessos preserven a aquestes persones en llur lloc, però no seran mai reconegudes plenament, ni la història els reconeixerà cap lideratge. En absència de lideratges autèntics, podran arribar fins i tot a governar, a governar sí, perquè la mediocritat és un valor en alça. Es fa palès de forma fefaent quan veus que tota la preocupació del discurs polític està més dirigit a treure els defectes dels altres polítics, que no la virtut del seu projecte. Més encara quan el discurs no s’adreça al ciutadà en segona persona sinó en forma indefinida. Poca visió.

És veritat que la persona que se situa al capdavant té, segur, unes qualitats que el fan candidat a líder, però no ho serà realment, en el sentit complet del concepte sense aquest acte de reconeixement. Ni modèstia ni humilitat, no es bo menystenir-se i si jutjar-se correctament, però si  és bo el reconeixement del valor dels col·laboradors, encara que siguin anònims. Tenir clar i dir que sol no es pot arribar-hi. En futbol, reprerenent l’exemple, podem tenir un gran jugador, meravellós amb la pilota, però que no si no sap fer equip, no serà un líder. Oi que us agrada més el model del Barça que un de galàctics? Penseu en els lideratges.

És obvi que cercar la perfecció i estar convençut que la trobaràs és estúpid. Cercar-la està bé, però esperar trobar-la ja no. La perfecció és inexistent en els humans. Tots podem sempre millorar, però no sempre ho aconseguim. Amb tot no podem renunciar a buscar els millors i ajudar-los a què el seu missatge arribi arreu. Un líder és com una llavor, si no la posem en el lloc adient no creix. Pot ser com allò bíblic de “la veu que clama en el desert”.

Així doncs, cadascú de nosaltres pot ajudar a formar lideratges, però també pot ajudar a formar pseudo-lideratges. Quan el país està erm, quan veiem que la qualitat política és baixa, per no dir deplorable, qualsevol cant de sirena ens pot fer perdre la nostra capacitat de discernir. Per això hem de ser enormement reflexius i valorar la situació amb molta cura. Fer la tria amb encert. Recordeu que, em sembla que va ser fa dos anys, que la votació popular ciutadana va enviar al festival d’Eurovisió al simpàtic Rodolfo Chikilicuatre. Ja es veia que malgrat el suport popular la cosa no rutllaria.

Tots nosaltres volem la independència. Segurament, inconscientment, davant de les futures eleccions ens hem fet un seguit de preguntes de forma seqüencial. Primer: vull la independència? Hem contestat, Sí. Això immediatament ens ha fet descartar una sèrie de partits.

Després ens hem preguntat, vull que arribi aviat? Ràpidament haurem descartat a algun altre. Respectant, això si, als companys independentistes que aposten per un camí que ells consideren segur. Són molts i el que volen és difícil però no impossible.

Tot seguit i ens hem demanat si aquells que ens ofereixen lluitar per la independència immediata ens mereixen confiança. Aquí la cosa a alguns se’ls haurà complicat. Hauran valorat les opcions, uns estaran decebuts dels vells coneguts, altres hi seguiran confiant pensat que tothom té dret a una tercera oportunitat.

Els que descartin la vella opció es trobaran amb dues noves opcions. Pot passar que no hi confiïn en cap d’elles separadament i que si no s’uneixen perquè creuen, convençuts, que només amb la unitat farem feina autèntica.

Podria ser que si no s’unissin, decidissin quedar-se a casa o els passes pel cap votar a aquells que prometen una opció lenta amb moltes possibilitats guanyadores. Es diuen, tot sigui per tal que no es pugui reeditar el tripartit. Al meu parer, haurien de preguntar-se abans si és més important tenir diputats independentistes practicants al Parlament o “castigar” als que no s’han volgut (o pogut) unir. Jo els recomanaria la primera opció. Triar a algú dels que prometen treballar d’immediat per la independència sense dependre de Madrid, a aquells que hagin canviat de paradigma, que el seu paradigma sigui Catalunya.

Triar a vegades és difícil, especialment quan no és té el coneixement complet de les coses. A vegades el nostre afany de tenir un lideratge independentista que ningú pugui aturar ens ha portat a somiar. Alguns hem volgut la unitat perquè hi crèiem que era bo sumar el màxim nombre d’opcions. No hem reeixit prou

Jo ara he deixat la unitat de banda perquè queden pocs dies per a les eleccions i m’he posat a treballar per sumar el màxim possible. Vam pensar que és mala cosa entretenir-se en aconseguir una cosa que difícilment es produirà i que és més important buscar vots independentistes. Alguns voldrien que ens passéssim les properes setmanes parlant d’unitat, renegant de la desunió, fent campanya en contra dels que no s’han unit i perdent tots els vots independentistes. Alguns voldrien que ara que l’independentisme és més fort que mai, obtinguéssim el menor nombre de diputats independentistes de la història recent. Molts ho voldrien. No ho fem possible.

Però tornem on era. Buscar la unitat a vegades pot significar sacrificar el lideratge personal i transformar-lo en un lideratge col·lectiu, amb nous actors, aconseguir un equip guanyador. Aleshores això pot voler dir cercar a algú que sigui conegut i que serveixi per entrar en els llocs més impenetrables de la geografia catalana i que qui fins aleshores havia de liderar el projecte faci un pas enrere i deixi que un altre encapçali el projecte i és quedi de co-líder una mica endarrerit. Un acte que, deixant de banda el que puguin pensar amics i enemics, indica generositat o, si més no, que l’afany de poder no és el seu motor vital.

Evidentment una acció d’aquet tipus ha d’anar acompanyada de la implicació de tots aquells que han ajudar a canviar el lideratge. S’ha de traspassar el lideratge. Cal una feina interna i externa. Això requereix temps i té enemics dins i fora. En el seguiment als líders hi ha per part d’algunes persones un fanatisme gairebé religiós.

Deia abans que es tracta d’un acte de generositat per amor al país del que cedeix el lideratge, però també ha d’haver un acte de generositat per part de qui rep el testimoni. És lícit que vulgui tenir col·laboradors propis però ha de saber rebre el llegat que es posa a les seves mans amb la mateixa generositat que té el que l’ha cedit.

Per a alguns serà molt difícil triar entre la fama i l’equip. Ja sabeu que jo en hem quedat amb l’equip. Jo, personalment, he decidit “diluir-me”. Els 56 dies que queden els passaré dedicat a donar suport al projecte.

Algunes persones em deien que encapçalés una nova opció, una més, encara hi ha qui m’ho diu. Ja sabeu, imagino, que no he tingut cap interès en fer-ho. Només tenia la il·lusió d’un lideratge, el de la unitat. No com la volen molts, es clar, però si la unitat. Ja sabeu que en això he fracassat estrepitosament, encara que arribés la unitat no seria gràcies a mi sinó a altres. No cal que em lamenti. Em queda l’orgull de pensar que alguna cosa hem fet per consolidar el projecte independentista. Em sento agraït per l’afecte que he rebut de molts de vosaltres que m’heu llegit com d’altres que he anat trobant en aquests mesos.

I ara? Abans de la retirada, del meu passi a la “reserva” aquest 56 dies, aquestes 8 setmanes treballaré on em toqui, encara puc donar molta guerra des de qualsevol lloc.

No voldria acabar sense demanar-vos que, penseu el que penseu, voteu i treballeu per sumar vots independentistes, que no es pedi cap o que no quedi ningú que no conegui el nostre argumentari. Ho hem de fer perquè queden pocs dies, podem sumar i,

Si sumem, guanyem!

Reflexions i prou
| 23/09/2010 | 00:00 | General, Independència, Valors | 6 Comentaris

Fa molts anys, quan jo era petit, prevalia aquella dita de: “Quan siguis pare menjaràs ou”, o sia que tots els nens de llavors pensàvem que hi havia una preponderància dels mes grans els quals per experiència i sapiència s’havien guanyat uns drets aconseguits amb els anys. Passats molts anys vaig adonar-me que ja no tenia vigència aquella dita, que els que ja érem pares continuàvem sense menjar ou, ara aquest se’ls cruspien els petits. Vull dir amb això que la societat havia passat del poder de l’adult o ancià al poder de l’infant, el mon familiar ja no girava al voltant dels avis i dels pares sinó que ho feia al voltant dels nets, ja no se’ls negava res als nens. La línia educativa havia variat enormement, molt generalment ja no es seguien els paràmetres que havia vist en els meus majors, havia triomfat el pensament que negar-li res a un infant era pràcticament crear-li un trauma que arrossegaria tota la seva vida, i es clar, molts d’aquells pares que ens havien criat tan rectament ara esdevenien els avis que consentien, massa hi tot, als seus nets, i els pares s’ho miraven sense massa recança, tot fos per que els petits els deixessin reposar tranquils en arribar a casa, tenien uns cangurs molt barats, no era cosa ara de buscar-li tres peus al gat.

Tota aquesta dissertació anterior, i perdoneu-me la llauna, es degut a que l’altre dia reflexionava sobre el fet que, segons el meu entendre, la societat actual (bastant àmpliament) pretén assolir les fites sense cap tipus d’esforç, pensem que només expressant els nostres desitjos ja n’hi ha prou, com el nen petit que només li cal demanar aquella joguina per que els pares li comprin d’immediat. Home, ja ho se que la naturalesa tendeix a la economia dels recursos utilitzats, però entre poc i massa. Volem aturar el “zapaterazo” sense fer vaga i sense perdre l’import del dia de treball, volem millorar les nostres condicions de treball i sou sense enfrontaments i sense comptar amb els altres companys i la força que ens donen les reivindicacions conjuntes. Ens hem tornat egoistes, individualistes i per tant febles, tenim la síndrome del nen malcriat, que pensa que pot assolir tot el que vol només exigint-ho o com a molt fent una rebequeria. O el que és pitjor, alguns encara pensem que les coses se’ns han de donar per que és de justícia, i no és així, les coses no van així. La societat no ha canviat tant com pensem o ens volen fer creure, la gran força no està en el l’individualisme sinó en el treball en comú, en grup. I tampoc està en les justes reivindicacions si aquestes no van acompanyades de lluita, esforç i associació d’interessos. “La unitat fa la força”, fa molts anys dèiem, una dita que pràcticament no se sent ara. Ens posen davant dels ulls uns ”èxits” individuals pírrics, tots els “famosillos” de la tele que guanyen duros a cabassos sense donar cop, fent gala de la seva poca preparació i del seu doctorat en “mals modos” i poca categoria. Dels rics que viuen d’especular amb les seves terres, els seus camperols o les seves vides privades. Tot es ven i tot es compra, tot te un preu si és prou alt!!. Passin al circ senyors i senyores!!. No se’n parla, ni es publicita massa a tot aquell que ha arribat gracies a l’esforç i dona grans beneficis a la societat: aquest és un pobre investigador, un pobre professor d’universitat o un pobre doctor de poble…, i per això tant d’esforç?. No se’n parla tampoc massa del treball en comú que dona tants redits, fan que ens fixem molt amb en Messi, en Guardiola, en Puyol, inclús en Laporta, tots son artífexs d’un gran Barça, quan molt probablement això ha vingut en gran part gràcies al treball de molts tècnics de la casa que porten anys i panys creant un sistema de joc que fos assumit per tots i d’uns educadors que han inculcat el treball, l’esforç i la humilitat a tots aquests nens de la pedrera. I es clar!! donem-li la part d’importància que li toca a en Josep Guardiola que ha sabut interpretar tot això fins a convertir-ho en èxits. No es casualitat que aquest home sigui un producte genuí d’aquesta tasca en comú i de tants i tants anys del treball callat que abans he esmentat.

Caldria que recuperéssim i enaltíssim valors com: l’esforç, el treball en equip, la feina ben feta, el respecte, la humilitat, la ètica, els principis. I també la lluita i l’esforç col·lectiu que farà fructificar els valors anteriorment esmentats, una cosa sense l’altra queda coixa. Si sabem retornar a aquest tarannà haurem preparat la terra per fer una bona collita, que ens assegurarà un futur nacional lliure i pròsper, també una cosa sense l’altra quedaria coixa.

Les fites importants de la vida costen molt d’assolir, no podem permetre’ns afluixar, no podem renunciar als nostres deures com a patriotes si així ens considerem, però tampoc hem de renunciar a exigir els nostres drets nacionals i socials. Reclamem la sobirania si, però també un futur digne i pròsper per nosaltres i pels nostres fills. Els independentistes no podem acceptar retalls socials i econòmics de drets que tant han costat d’assolir i que no son culpa de Catalunya ni dels catalans els dispensis sense límit que ara obliguen a estrènyer-se el cinturo més enllà del desitjable, de farres i festes que cada u es pagui les seves. Amb la nostra independència haurem d’assegurar els drets socials que probablement amb Espanya es perdran i que gaudeixen la majoria de països europeus avançats, haurem d’exigir deures també, deures que amb la cultura espanyola dominant sembla retrograd reclamar es compleixin, i limitacions lògiques als drets doncs moltes vegades aquests no son, no poden ser, universals: No pot haver-hi de tot per a tothom a tot arreu, aquí tampoc lliguem els gossos amb llonganisses; però hem de tenir clara una cosa: La independència ha de ser nacional i social, i ha de representar una millora per a tothom que participi d’aquest projecte nacional en tots dos aspectes, si aconseguim explicar bé això… potser no costi tant d’assolir-la ben aviat.

Visca la Pàtria

Ressituar-se no és unitat

Després dels aconteixements de la última setmana, veiem com el mon independentista s’està ressituant, per les últimes noticies sembla que la coalició de la CNS s’ha trencat i uns se’n van a una banda i els altres a l’altra, també hi han moviments de associats o militants que canvien de bàndol (sobretot sembla, per les notícies que ens arriben, que alguns van de Reagrupament a SCI, el temps ens dirà si son molts o no).

Aquests moviments ens demostren que el medi “indepe” del nostre país no està prou consolidat ja que parlem de l’independentisme no adscrit, dels que avantposem la opció nacional a la social o a la partidista i per tant se’ns fa difícil guardar “fidelitat incondicional” a un projecte o uns “líders” que tan sols els contemplem com una simple “llançadora” que ens ha de projectar a la tan anhelada independència. I això crec que no és dolent, al contrari és molt bo doncs col·loca per davant el propi intel·lecte al seguidisme cec.

Els partits no haurien de ser res més que eines per assolir un determinat projecte i no plataformes per consolidar el poder dels seus aparells retardant els objectius promesos “ad infinitum”. Així veiem com, per exemple, projectes que ens venen com a socials avançats, a tot el mon, s’han anat convertint en poc més que plataformes que acceptant de facto el status quo fan declaracions molt “inflamades” com si realment hi estiguessin en contra, per allò de que “al poble cal agitar-lo abans d’usar-lo”, però després els avenços que ens procuren son tan minsos que en la pràctica resulten retrocessos.

Els polítics professionals, un bon dia, se’n van adonar que el fet de no arribar mai a l’objectiu final tot i assegurant que s’està a tocar d’obtenir-lo, curiosament és la millor manera d’assegurar-se la fidelitat de la majoria dels propis votants. Això és tan clar com que quan s’assolís l’objectiu plenament, aquells polítics deixarien de ser necessaris i per tant haurien d’abandonar el poder si no trobaven una nova pastanaga que presentar als votants. Aquí veiem com uns objectius exclusivament comercials (vendre propostes a canvi de vots) es contraposen als objectius desitjables (penseu en que interessaria comercialment més a una gran farmacèutica si curar realment a tots els malalts que poguessin o bé crear crònics que els mantinguin el nivell de beneficis?). Malgrat una minoria de militants / simpatitzants / votants s’adonen de l’engany i es tornen desafectes als partits en qüestió o a la política en general, no és cap problema doncs se’ls acusa de ser uns ressentits (que alguns n’hi han de veritat, però no tots) o bé s’intenta desacreditar-los política o personalment si se’ls concedeix una certa importància i si no és així senzillament s’ignoren aquestes “desercions”. Si la opció és que es tornen desafectes a la política en general, encara més senzill, doncs el sistema és tan intel·ligent que s’ha creat una auto vacuna no comptabilitzant l’abstencionisme i enviant-los per tant al gueto dels “inadaptats”, és així com es podria arribar a donar la paradoxa que algun dia l’abstencionisme fos tan gran que només anessin a votar els integrants de les llistes polítiques que es presenten, i potser no tots, i això tindria tota la validesa democràtica, tant com si hagués votat el poble en ple. Bé doncs, en aquest joc, com és natural, també hi han entrat els partits polítics catalans alguns dels quals ens asseguren que desitgen i treballen fermament per la independència (ERC) o la sobirania?? (CiU) però van donant llargues als objectius i difuminant els terminis per tal de perpetuar-se en el poder al no assolir mai l’objectiu complet. Molts militants / simpatitzants / votants d’aquests partits s’han adonat de l’engany i han (hem) començat a clamar per una via que donava sortida als interessos comuns, una via no personalista que passava per presentar una llista comuna al Parlamentet del parc a veure si d’una vegada s’aconseguia convertir-lo en un vertader Parlament Nacional. Tot això se’n ha anat en orris pels personalismes a les diverses llistes que s’havien presentat, totes i cada una d’elles declarant-se com el súmmum de l’unitarisme, i finalment tots han acotat el cap sota la pressió de les vedets d’aquest nou independentisme dels no adscrits.

Quedi clar que el fenomen de ressituació que estem vivint no és un procés d’unificació, ni molt menys unitarista, el fet que algunes persones individuals, grups, grupets i grupuscles (amb tot el respecte cap a tot l’independentisme que es fa i es desfà, però les coses son com son) s’hagin adherit a uns o altres no significa en absolut que s’intenti sincerament aquesta unitat (que d’haver-ho desitjat hi han hagut opcions de sobres per assolir-la) és senzillament un procés de rentada de cara, al qui alguns hi col·laboren segurament de bona fe. Tot el que sigui clarificar i simplificar el mon “indepe” seria bo si això signifiqués un procés decidit d’unificació, però en aquest procés jo no hi veig res de voluntari i si en canvi molt de forçat.

Alguns ens diuen que encara estem a temps d’assolir una llista unitària, potser si, encara que ho dubto molt, però jo els preguntaria: A quin preu ho faríem?. Algú pensa real i seriosament que en cas d’assolir-se aquesta llista única serà sense escarafalls al més alt nivell? S’han obert massa ferides i odis per pensar que en quatre dies tancarem aquest procés amb un gran somrís per part de tots i una llista que tingui la més mínima opció de passar tres dies després de les eleccions sense llançar-se tots els trastos pel cap i fer-nos passar la més gran de les vergonyes. Massa personalisme i massa rancúnia han impedit la unitat i això segueix latent, però per part d’ambdues parts, mentre encara en queden molts que van afegint-hi llenya al foc. Tant uns com els altres (sempre parlo dels “aparatisch”, mai dels associats en general) han fet tot el contrari a allò que se’ls demanava, al que s’esperava d’ells. Ningú ha cedit realment ni un pam, tots han volgut aprofitar les circumstàncies per engreixar-se a costa del més feble quan això els ha sigut propici, cap generositat per part de ningú (recordo que estic parlant dels qui poden prendre decisions).

Nosaltres (els que demanàvem llista unitària) ens movíem en el terreny de les idees, els senyors que s’han imposat finalment es mouen en el terreny del poder. Posades les coses així només ens queda una solució, moure’ns en el terreny que ells mateixos ens han situat, el del poder, i això vol dir que el meu únic poder com a ciutadà de a peu és el vot i les peles que pugui aportar, les meves peles (poques per desgràcia) es claríssim que no aniran a parar directament a cap llista no unitària, tal i com ens han deixat les coses, doncs reforçar un seria debilitar a l’altre, i pel que fa al meu vot anirà tan sols a qui el vegi amb més possibilitats d’assolir un millor resultat (poder). Ells han fet el que han volgut sense comptar amb els nostres desitjos, per tant no cal que els hi donem el nostre recolzament d’antuvi, que s’espallonguin ells solets i ja votarem a qui millor ens sembli el dia de les votacions.

Sense unitat no pot haver-hi compromís!!

Visca la Pàtria!!

Les franquícies exteriors: la roja… y gualda
| 26/08/2010 | 00:26 | General, Valors | 22 Comentaris

Els països subjugats a un poder superior però no totalment anorreats per aquest tenen un comportament estrany, a voltes contradictori, efecte de la contraposició entre les ànsies alliberadores i la creença de la impossibilitat (fictícia) d’assolir-la (vegi’s el meu article “Concepte Nacional i indefensió apresa”).

Molta part del poble català s’ha sentit identificat en un club de futbol a falta de quelcom millor on reflectir el seu sentiment nacional atès que no es donaven les condicions que s’acostumen a donar en una nació normal, aquest sentiment, també, durant molts anys, a través dels quals va ser durament reprimit pels poders polítics que governaven a casa nostra, va anar derivant en una cosa merament folklòrica, doncs les seves essències es van anar diluint, efectes del temps i la progressiva desnacionalització curosament planificada pels mateixos poders. Així és com molt catalanet d’antiga nissaga o de nou encuny, pràcticament, se sent representat pel futbol club Barcelona i així també com abans enarborava amb orgull la bandera blau i grana, doncs no podia fer-ho amb la quadribarrada, ara ho fa indistintament amb una o altra o inclús amb un “mix” que és comercialitza de totes dues juntes, no sé ben bé si elevant a la màxima categoria la blau i grana o rebaixant a mera ensenya esportiva la que hauria de ser representativa de tots els catalans.

No vull amb això criticar ara a qui, de tota bona fe, decideix aixecar aquelles banderes que considera el representen, mes aviat vull expressar el taranna tan “light” que fem servir en aquest nostre país quan es tracta dels conceptes nació i nacional. Així és com, amb la millor de les intencions, també hem rebaixat la categoria de la bandera nacional a simplement la de “senyera”, quan aquest concepte s’hauria de reservar exclusivament als estendards de menor rang i mai a una bandera nacional. Doncs el mateix hem fet elevant la categoria d’un club de futbol, per molt important que aquest sigui, a la de pràcticament dipositari de totes les essències pàtries.

Tot això estaria molt bé si no ens fes perdre el nord de la nostra situació i crear un mon fictici i idíl·lic on ens sentim més segurs, un mon irreal que ens permet, però, participar d’alegries semblants a les que que tindríem si la situació internacional de Catalunya fos la d’un estat normal. Aquesta estada quasi perpetua en un mon irreal ens fa pensar que aquest ens el podem fer a mida i els demès ens l’acceptaran tal i com nosaltres ho desitgem, quan realment aquest mon funciona des de fa molt anys sense la participació de Catalunya com a Estat i ja te unes regles constituïdes. Un exemple ben esclaridor és la iniciativa que va sorgir ja fa uns anys, vagi a saber de qui, d’adjudicar el distintiu CAT a les matrícules de Catalunya i a demés envoltat del circulet d’estrelles de la C.E.E, com si fos l’oficial i en el moment d’assolir l’Estat Català ens toqués aquest distintiu a les matrícules automobilístiques, doncs NO, el que probablement ens tocaria és C (aquesta lletra crec que no està assignada) o en el seu defecte CA, ja que tres lletres només s’assignen a aquells que ja tenen coincidència en les dues primeres amb un altre país ( i als USA que, es clar, ja se sap, son els amos i poden triar), nosaltres no tenim aquesta coincidència en cap d’altre país. Després ves-li a explicar a un catalanet que sempre ha fet servir CAT que això no és normatiu ni a Europa ni al mon i que ell fins i tot potser ha pagat una multa per portar un distintiu que no es representatiu de Catalunya, o sia, una enganyifa. Bé doncs com això en tot, vivim en el mon de “yuppie”, no som seriosos ni rigorosos en coses que caldria ser-ho i que porten implícit el caràcter nacional, com si ni nosaltres mateixos ens creiesim que Catalunya te dret a la independència i que com mai ho serem tan se val les “tonteries” que fem, i és així com s’explica que els nostres mals en comptes d’anar a menys vagin a més. Qui te un problema i per tal d’evadir-lo se’n va a un mon irreal ja no té un problema en te dos i el segon més greu que el primer.

Portats pel lògic desig de guanyar, que és el que li toca fer a qualsevol integrant d’una competició com és un club de futbol, el “tàndem” Laporta-Guardiola van crear un Barça guanyador dins la competició espanyola i internacional, van iniciar un “circul virtuós” (com van voler denominar-ho en un principi els integrants de la directiva) que ha portat grans èxits, basant-se en la gestió acurada i intel·ligent d’una pedrera conreada de fa molts anys a can Barça i en un estil de joc propi, seriositat i treball, com podem veure tot ben “de casa”. Aquests èxits no ha fet res mes que nodrir dels mateixos i reforçar a una selecció que lògicament i en una situació normal hauria de ser la nostra contrincant natural, ni que fos per raons de veïnatge, a sobre, i com sempre, Espanya se’n beneficia, se’n apropia i els gestiona només al seu benefici nacional, sense fer-ho equilibradament, i és així com seleccionen 9 jugadors del mateix club que ha aportat tot el desgast quan aquest te un partit important a dos dies vista, m’hagués agradat veure si això mateix s’hagués fet en el cas d’un equip castellà. Aquesta “exportació” de talents i esforços al contrincant (defuig-ho la paraula “enemic” per tenir connotacions bèl·liques que millor no usar) és vista pels catalans espanyolitzats com una situació absolutament normal (és lògic) i per molts dels no espanyolitzats com la creació d’una franquícia del Barça denominada “la roja” (no és lògic). En tot això hi ha un parany, i és veure com a normal allò que no ho és, i a l’hora poder extrapolar i gaudir de victòries que, a Catalunya se’ns neguen. Hem de pensar que molts jugadors d’aquesta selecció tan aplaudida per tants barcelonistes i catalanistes no tenen la oportunitat d’escollir si desitgen jugar amb la selecció catalana, per que els mateixos integrants de la Federació Espanyola ho impedeixen. I és ben cert que aquesta selecció, alhora que l’Estat que li dona el nom oficial, fa servir una altra “franquícia” que fa molts d’anys els catalans els vam “prestar” als espanyols i aquests mai ens ho van agrair, ben al contrari se’n van apropiar sense cap permís, la bandera “roja y gualda” la qual no era cap altra cosa que la bandera de la marina mercant catalana. Quan Espanya no tenia bandera unitària, i se’n van adonar que era impossible censurar o fer desaparèixer tots els mapes i gravats on sortia aquesta bandera, la dels pals de gules sobre fons d’or, van decidir apropiar-se-la. És prou clar que els colors vermell i groc mai havien representat al Reyno de Castilla ni a cap dels seus satèl·lits i si en canvi formaven part de tots els estendards dels diferents territoris dels comtes de Barcelona, tant a la península com a ultramar.

És així com l’error en els conceptes i una franquícia a l’estranger ens pot significar acabar de perdre tota la pròpia personalitat salvaguardada (ni que sigui en un raconet) durant tants d’anys i convertir-nos definitivament en part d’un tot del que mai n’hem estat integrants, malgrat i el que ens vulguin fer creure. I sap greu veure gent que havent sigut educats en l’amor i el respecte a Catalunya celebren, com si fossin pròpies, les victòries d’aquells que ens volen fer desaparèixer com a poble diferenciat del seu i als qui els seus sentiments vers la nostra personalitat nacional és d’odi i menyspreu cap a tot el que representi o sigui genuïnament català, només caldria que reflexionéssim un xic abans d’actuar tan “alegrement”.

Selecció natural…??!…

 

Bon dia a tothom, avanç de res, dir-vos que fa uns quants dies que soc a muntanya, desconnectat gairebé del tot, la “tele” en les actuals circumstàncies de ben poc em serveix, els telenotícies son gairebé un “pamflet” d’esquerres amb el justet contrapunt “de l’oposició” de rigor, només toquen el “tema” molt tangencialment, i si es fa alguna taula “rodona” ni que sigui quadrada, tracten el tema des de una perspectiva conservadora i desfasada en el temps, que si l’estatut val o no val, si és viu o és mort, encara.

 Amb tot, vull dir que podria ser que en penjar aquest post s’haguessin produït esdeveniments substantius que en escriure aquest post, un servidor, encara desconegués, si aquests esdeveniments signifiquessin una passa endavant en la articulació d’una Candidatura única, excel·lent, encara que ara per ara soc reticent a creure-ho possible en tant curt termini.

En les darreres setmanes, d’ençà de l’aparició de Solidaritat Catalana, el galliner independentista s’ha esvalotat molt, adhesions incondicionals, rebutjos viscerals, etc, tanmateix gairebé tots estem al cas de que sinó anem plegats en una sola candidatura poca cosa farem, a banda de fracassar i fer el ridícul.

Sembla, que el problema que tenim per tal d’assolir anar aplegats, és sobre tot de procediments, tot i que no deu mancar, també, qui no en tingui la voluntat, encara que tot i així la fermesa en els posicionaments dels diferents actors (Solidaritat Catalana, Rcat, Conferència Nacional del Sobiranisme) i el clam de les bases per a la Unitat forcin a un pacte sí o sí.

Quan el doctor Carretero va fer una passa endavant, els independentistes ho varem celebrar d’allò més, això seria un factor important, que procuraria atraure el vot independentista tant del abstencionisme com dels desencantats que votaven, encara, a partits “catalanistes” amb representació al si del Parlament.

El doctor Carretero, malgrat declaracions retòriques com ara “tan debò  hi hagués altres eines com ara Reagrupament”, el que predicava era  “la llei natural de la evolució de les espècies”, el que s’esperava, per part de Rcat, era que tots els grups i grupuscles independentistes extraparlamentaris renunciessin a ésser, que es diluïssin, que s’immolessin  en l’altar del sacrifici patri en honor al Gran Khan. Grandíssim error de càlcul, només justificable per una ignorància proverbial, o el càlcul referit a les poltrones.

Sigui d’una o d’altre manera, el fet que els nous rics del independentisme, ara també  Solidaritat Catalana, hagin aparegut en l’escena política irrompent com un elefant en una botiga de terrisses, llançant una OPA hostil a tot allò que es mou en el camp independentista, tot i no ser altre cosa que “més del mateix”, ha provocat  respostes de tota mena, entre les quals no falta la que apel·la a la famosa “llei de selecció natural”, però a mi, si voleu que us ho digui, no m’acaba gens de fer el pes aquesta “teoria”, en primera instància perquè no hi ha res de “natural” en les respostes “humanes”, aquestes son sempre intencionals, i amb un component “d’artifici” especulatiu a futur importantíssim, tant és així que fins hi tot pots intencionar ingerir una o altre menja condicionant una resposta tan vegetativa com el anar de ventre.

Més enllà d’això, però,els que plantegen la llei de la selecció natural com al procediment que finalment farà emergir aquesta Candidatura Única, ho fan considerant que els diferents grups organitzats estan de fet, i sense remei, en una cursa competitiva. Mal plantejament aquest.

Considerar els grups i grupuscles independentistes merament com a botigues que depenen exclusivament de les vendes temporals, dels vots, sense cap altre interès que fer calaix, és un error, els interessos que uneixen als éssers humans poden ser a llarg termini, com bé ens recordava el professor Canela, i complexos, sobradament complexos com per a no renunciar-hi, màxim quan la “fita” assenyalada es pot assolir molt més avantatjosament per procediments “cooperatius”, molt més “intencionals” i intel·ligents, deixar de banda bona part de grups i grupuscles, no és pas el més intel·ligent, perquè aquests no s’extingiran, senzillament en quedaran al marge, sense Sumar, perquè si se’ls força a competir, potser el més intel·ligent per part del “xicarrons”, sigui esperar veure passar el cadàver de l’enemic, asseguts tranquil·lament al portal de ca seva, per emergir en un moment més propici. Si la “fita” s’aconsegueix sense el seu concurs, perfecte, si no, hauran de comptar amb ells tal com ells ja demanaven. Després d’haver-los negligit i menystingut, ningú hauria de gosar de judicar-los de traïdors i coses semblants, màxim quan els Grans Khans de les organitzacions que pretesament marquen el pas, han estat reiteradament advertits, la setmana passada deia: “Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia(Nacional), ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta hi càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació”.

Tornant a la “selecció natural”, les especies pitjors adaptades s’extingeixen, simplement, sense que hagin de ser necessariament assimilades per a les emergents més ben adaptades.

  El primer que cal entendre, es que lo que governa aquests processos, son les intencions, i les diferents intencions sovint entren en conflicte i col·lisionen.

Parlava aquí dels processos Històrics, Humans.

    Això no ens hauria d’estranyar a la llum dels antecedents. En el procés de la evolució de les espècies, els individus moguts per la intenció de perpetuar-se, han lluitat a trot i a dret per tal de prevaler per damunt dels opositors. I encara que per assolir l’èxit en aquesta lluita s’hagin hagut de implementar estratègies associatives, això no s’ha fet per raons altruistes, sinó atenent a les demandes egoistes dels individus que les han implementat.(Urak-Vallfosca).

Deia l’altre dia, i ara vull recordar, que considerar al Poble Català com si fos un conjunt de tribus de les planures de Mongòlia exterior, mostra un gran desconeixement del que hem estat i del que encara som, no me’n puc avenir de tanta ignorància, si voleu esdevenir un poble tribal com el que eren i son encara els conqueridors de la península dels ibers, ja s’ho fareu, si per contra, voleu la Llibertat del noble Poble Català, heu d’abandonar la idea “tribal” de Ramat, perquè senzillament una i altre realitat son antitètiques, i si fem allò que no som, fracassarem, si per contra fem allò que som, que és desplegar estratègies cooperatives amb sentiment Nacional de Poble, si Sumem, GUANYEM.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria.!!!!

PD. Avui divendres a dos quarts de nou del matí, mentre baixo a Pobla, sento per la radio a les “notícies”, que Laporta ha convocat a en Carretero al seu despatx la setmana que ve, tot oferint-li una Coalició.

Òbviament no conec el “tracte”, però si menystenen i passen de CNS, i finalment “triomfen”, el mèrit serà tot seu, felicitats, però si fracassen, m’hauran de presentar el cap d’en Carretero i Laporta en safata de plata.

“Ser o no ser”, aquesta és la qüestió.

L’establishment polític català ha embogit, després de mostrar, en primera instància, una actitud de commiseració, d’aquelles que semblen que t’han de perdonar la vida, respecte del moviment independentista sense representació en el Parlament de Catalunya, ara, quan les proves fefaents innegligibles de que el Poble Català és viu, i amb una vitalitat més que saludable, ara, i no abans, alguns parlen de articular una resposta que ens habiliti en un “nou camí”, d’altres ens parlen de recuperar l’estatut que va sortir referendat pel Poble Català. Però la realitat és molt un altre cosa, perquè si escoltes amb atenció el “que” diuen, no et queda cap altre remei, que acceptar que l’únic que els preocupa és que “canviï tot per tal que tot segueixi igual”, aquesta apercepció es veu reforçada per les declaracions forassenyades dels actors més “bona gent”, que mostren la seva candidesa de manera oberta i candorosa. Veiem-ho.

Primer de tot, ens cal veure “que tenim”, a on estem. De moment tenim un malat molt recuperat, SOM vius.

Cal recordar, però, que fa temps que no es parlava de la reivindicació Identitària del Poble Català, i no se’n parlava, entre d’altres coses, perquè fer-ho podia ser motiu de excomunicació, ser considerat “marginal”, venia a ser com ara parlar d’un “cadàver”, i sembla de mal gust, màxim quan se li assigna un paper que molts “actors” amb clares aspiracions a “galants”, ho reclamen per a si mateixos per altaveus públics a tothora. El paper preponderant era per a la “multiculturalitat”, i la Catalanitat no hi tenia res a dir en tot aquest procés de construcció d’artifici demogràfic al servei d’un pla i d’uns interessos polítics inconfessables.

Sortosa i feliçment, el Poble Català som vius.

Està prou bé, però més enllà d’això, què?

SOM, però per a la nostre desgracia, som un Poble esclau, perquè malgrat es digui que SOM una Nació, això no te efecte, i per tant NO ho som. I això no te efecte no perquè la Constitución Española ho digui, o perquè ho digui el TC, això NO te efecte perquè la nostre classe política mai ha actuat com si fossin els dirigents d’una Nació.

Benvolguts lectors, el declarar “Som una Nació”, no ens converteix en una Nació.

En el decurs de la meva estada en aquest Bloc, he anat tocant i desgranant el tema “Nació”, tot just en l’anterior articulet deia: “…, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament.”

En altres anteriors com a “De La Nació”, La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Amics, cap partit polític amb representació al Parlament, cap, ha tingut un capteniment Nacional, repeteixo, cap. Vull dir, emperò, que l’etapa primera del Pujolisme, sí va procurar una via que hagués sintonitzat més endavant amb aquest capteniment Nacional, que des de aquestes humils ratlles reclamo enèrgicament.

Prou prosòdia camaleònica.

Bé, però que diuen els partits Parlamentaris?

El PSC, diuen que no son Sobiranistes, i que volen “tot l’estatut”.

Si no son Sobiranistes, òbviament no poden dir que SON una Nació, perquè declarar que SOM una Nació, vol dir implícitament que SOM Sobirans, sinó, haurien d’explicitar que SOM una Nació subjugada al Poder d’algú altra. És a dir que quan el PSC diu que SOM una Nació menteix, bé, aquí sorgeix efecte el subterfugi del “Federalisme”, però, la “negociació” d’una de les parts amb l’Estat és una fal·làcia insultant, perquè en qualsevol cas, seria una graciosa “concessió”de l’Estat en vers la part, la qual cosa determina un rang de superioritat d’una de les parts, o més ben dit, del TOT (l’Estat espanyol) respecte de la part que vol negociar aquesta nova relació en clau d’igualtat, que és la mateixa raó que fa que l’Estat Espanyol mai “negociarà” ni estatut ni res de res amb una de les parts, perquè això seria reconèixer implícitament que Catalunya te un rang equiparable al Estat Espanyol.

En definitiva,  el PSC son uns espanyolistes que reclamen, això sí, una miqueta més d’engrunes a l’amo i senyor per tal de fer-se valdre davant el Ramat. I això és així, en tot cas, perquè ells ho volen així, son espanyolistes, però tenen la gosadia i la barra de “postular-se” com a Catalanistes, i és que els Mots i els Fets estan pervertits de fa ja massa temps. Ser “catalanistes” pel que sembla, és el pinso que satisfà uns ideals del Ramat, que el propi Ramat considera inabastables, que és la manera d’accedir al Poder que fa d’alguns Catalans uns espanyolistes irredempts.

Quina Santíssima barra que gasten, s’autoproclamen els paladins de la democràcia, desprès de haver presentat 62 esmenes el dia després d’haver aprovat i celebrat el seu propi redactat estatutari al Parlament de Catalunya. Tenen la Santíssima barra, de dir que la voluntat del Poble Català ha de ser respectat, però quan el “Congreso de los Diputados” li va passar el ribot, van callar com putes. Ara, com han fracassat, s’afanyen a representar la comèdia del “poli bo i el poli dolent”, els dolents son òbviament el PP, ens volen fer creure que hi ha dues espanyes, “seguim creient”, diuen.

En les actuals circumstàncies, dir que el “catalanisme” és pot realitzar com a una part d’Espanya, és un robatori, el mot “catalanisme” avui, és prosòdia camaleònica, al servei d’una demagògia que perpetra un robatori a la mateixa Història. “Catalanisme” és “voluntat de ser”, però no diu que, Nació és SOM en actualització, en ple exercici.

Els socialistes després del 10-J, es van afanyar a aparèixer en els mitjans de comunicació, per dir tonteries com que els dolents son els PP, però en cap cas vaig sentir dir a la senyora Tura res de res del “dret a decidir”. Tot pura comèdia.

ERC, nois i noies, del dissabte ençà, que els he llegit a la premsa i els ha escoltat a la radio, de quatre declaracions que els he sentit o llegit, tres han estat encapçalades, gairebé, per una “jaculatòria” que és un insult, és a dir que aquesta gent, abans de parlar de res que m’interessi m’insulta, em maltracta, em vexa en les meves capacitats que m’habiliten com a ésser humà i em distingeixen d’un pitecantropus, en Carod i en Ridao, declaren que l’estatut ha estat retallat tres vegades, menteixen, i ja cansa, que vagin a prendre el pèl a sa mare, que vist lo vist, potser sí que els ha transmès algun gen regressiu.

El que primer el va retallar és el president del SEU govern, que ho és gràcies a ells. Mentir de forma compulsiva i malaltissa, i amés pretendre ser els salvadors de la Pàtria, em fa fàstic, m’és del tot repulsiu. I ara, parlem del que volen fer o diuen que volen fer.

En Carod, no aporta res de nou, res de res, al marge d’alguna obvietat com que arribat el cas haurem de veure quina part dels actius i passius del estat espanyol assumim com a propis en esdevenir un Estat Sobirà.

En l’articulet titulat “Houston, Houston,…” deia: Senyor Carod, una pregunta retòrica: “ que creu que faria un vicepresident de Noruega o de Japó, en rebre en el seu aeroport un avió ple de subsaharians sense papers, facturats per l’estat espanyol?”, muntarien un pollastre internacional que sortiria en totes les portades dels diaris arreu del món, està clar, però, que els noruecs i japonesos son uns mindundis imbècils, oi?, mancats de senderi que manlleven el futur als seus compatriotes.

ERC ens ven que fan “estat”, quin morro, l’únic acte d’estat Català que els reconec és la llei del “cinema”, més enllà d’això, tots els seus “actes d’estat” ho son en favor del estat Espanyol, perquè la “pluja fina” els exigeix seguir el corrent als espanyolistes amb la “promesa velada” de que algun dia, en algun moment, els seus “socios” espanyolistes, prendran en consideració el seu argumentari en defensa d’un Estat Català. ERC, de la mà dels seus dirigents, han caigut en un infantilisme immadur, que els inhabilita per governar i/o gestionar cap iniciativa de caràcter polític.

Una altre cosa “graciosa”, és com respon a la pregunta: “ com s’explica que l’independentisme creixi i la intenció de vot a ERC minvi?”, aleshores amb aquell to de sobrat perdonavides, diu si fa o ni fa, “és clar que la independència d’un país ha de ser protagonitzada per gent de tot l’arc ideològic de manera transversal”. Però això no explica el perquè l’any 2.003, en una primera  posada en valor de la voluntat independentista a les urnes, que va dipositar en “confiança” prop de 700 mil vots en les SEVES mans, d’ERC, ells, ERC perdessin aquesta confiança.

“Catalunya serà social o no serà”, deia el guru Carod, i s’ho creia, tant així que van procurar arrossegar el vot independentista com a actiu per tal de ser instrumentalitzat no per fer la Independència, sinó per a construir un model de societat multicultural igualitarista de nou, com si a Catalunya no existís cap identitat ètnica cultural de vell antuvi, res, una taula rassa. Això son fets, que es contradiuen amb les seves darreres declaracions a RAC1.

I segueixen, “mantenella i no enmendalla”. ERC, si vol de veritat la Independència, ha de fer i cercar sense aturador, la Coalició que la farà possible, altrament, ens enganyen, perquè el que pretenen i persegueixen és treure’n un rèdit particular de partit. Aquesta “recomanació” és extensiva a qualsevol força independentista.

No sé que ho fa, que el meu olfacte d’indi rastrejador, em duu davant un escenari de “pitecantropus pagats de si mateixos, amb unes pulsions egocèntriques insadollables”.

CiU, caram, aquests s’han articulat en clau de “pujolisme”, que com ja he dit, en les primeres etapes va donar uns fruits prou bons. Etapa complida, però més enllà res de res.

Les seves premisses articuladores ja no poden donar resposta als reptes de Futur que tenim els Catalans, reptes de Futur que son plantejats avui, que s’han d’encarar avui i de manera diligent, perquè això de “fer país” està prou bé, quan se’n te un, però aquest NO és el cas. Per tant i en conseqüència, avui, l’única manera que tenim els catalans de fer País, és realitzant un acte Nacional, de Nació, que és proclamar la nostre SOBIRANIA, sense esperar , sense estar condicionats per una o altre reacció, si nosaltres decidim, primer ens hem de declarar SOBIRANS.

En el mateix articulet “Houston, Houston …”, deia: De CiU, que dir?, incapaços de fer oposició ideològica als preceptes de la Nova Fe Redemtora Igualitarista, obtindran la generalitat pel mèrit del Tripartit, perquè el fiasco monumental que han generat no s’aguanta per enlloc, ni ideològicament, ni socialment, ni econòmicament. CiU, subsumits en el no res, esperen treure rèdit electoral de no ser ni carn ni peix, però ara això ja no si val, perquè ja no els queden pastanagues, el concert econòmic és inviable, lamentablement.

És a dir, que quan es veien al govern, més arribat com a fruita madura que per mèrits propis, ara, s’han de declarar públicament respecte de si estan disposats o no a executar un mandat en termes, no de declarar que SOM una Nació, sinó en termes d’executar un acte inequívoc de Sobirania que és la premissa sense la qual tot queda en una enganyifa barroera.

Tot plegat, no fa altre cosa que duu aigua al meu molí, perquè fa ja temps que dic que CiU ha de fracassar per tal de processar canvis evolutius d’adaptació a la realitat Nacional.

És curiós i significatiu, que tots aquests demanessin i imploressin que l’alt Tribunal Espanyol no es pronunciés abans de les eleccions “regionals”. És mostra suficient, que corrobora el fet que NO han actuat ni gosen actuar en clau Nacional, de Nació, en conseqüència han estat treballant per a la suposada nació Espanyola, és a dir, per a l’Estat Espanyol.

Dels altres partits amb representació parlamentaria només em paga la pena, comentar que el PP sí ha actuat i actua en clau Nacionalista Espanyola. És l’únic partit amb coherència interna.

ARA, dit això, hem de veure també, que diu la “societat civil subvencionada de bona fe”, i també cal no oblidar “l’establishment mediàtic”.

-          Muriel Casals va demanar a les formacions polítiques que es posin d’acord per anar juntes a Madrid: “És inevitable que hi hagi un front comú”, va comentar la principal representant d’Òmnium, que considera que la resposta ha de ser conjunta, perquè “no hi ha diferències gaire grans entre els partits pel que fa a la defensa del catalanisme”.

Per tot el dit anteriorment podem entendre, crec, que el mot “catalanisme” ha esdevingut un pseudo-eufemisme, un eufemisme a la baixa, una mena de sinònim que substitueix “La Pàtria”, així, “catalanisme” és una mena d’apel·lació a la Nació, a la Nació subjugada al Poder i servei d’altres interessos, aliens del tot a La Pàtria, a la Nació Catalana.

Com deia al final del primer paràgraf, aquest és un capteniment candorós que fa un entreguisme als que renuncien de bon antuvi a ser i exercir com una Nació reeixida i veritable.

Ja ho veieu, tot i amb bona voluntat, fem espanyolisme, tot això és una clara aposta per a NO SER.

-          “l’establishment mediàtic”, és el que embolcalla i presenta aquesta renúncia com a un èxit sense precedents. A tall d’exemple, suscintament. “El pitjor que podria passar a Catalunya és que es tranqués la cohesió social i que es posés en perill la convivència” (Lluís Foix-Avui dimecres, 14 de Juliol del 2.010).

Aquest, com altres telepredicadors, fan campanya per aquest “catalanisme” espanyolista.

Aquest home, pressuposa, dona per fet i per bo, que els Catalans hem de viure a casa nostre segons ens dictin els interessos espanyols, que hem d’aprendre i usar el castellà tant si ens va bé com si no, que hem de contribuir a les arques del estat en la mesura que els espanyols decideixin, que no tenim res a dir en la presa de decisions respecte de les infraestructures, que no tenim res a dir respecte del flux immigratori, ni en la relació amb Europa, i, que tot això, amés, per si fos poca cosa, no representa ni ha de representar cap greuge al Poble Català, Poble Català que ha d’entomar tot això i més, sense que signifiqui cap perill per a la cohesió social i la convivència, Poble que ha de sacrificar-se, i immolar-se en l’altar de la “estabilitat política”, perquè si no ho fem, serem amés, culpables del fracàs de la convivència i la cohesió social.

Aquest home, com altres telepredicadors son uns lladregots xantatgistes al servei de l’establishment espanyolista. El que ens ofereixen tan amablement tots aquests telepredicadors, que creieu-me, son legió, és el NO SER.

Per tant i en conseqüència de tot l’establishment, polític i mediàtic, l’única cosa que en podem esperar, amb matisos, és una “unitat”, potser més implícita que explícita, al entorn del “catalanisme”, o de la Nació poètica, declamativa, demagògica, i sobre tot subjugada i cada dia més aliena, que és el contingut real, avui, del mot “catalanisme”, que és l’aposta del NO SER.

Ara bé, la via del SER, exigeix que aquest afirmació sigui exercitada fora de tota dubte, perquè aquí, en aquest punt i ara, el ser o no ser una nació, no és una qüestió de “creure’s-ho” o no, és una qüestió de viure-ho plenament, vigílicament, i això en el cas de la Nació Catalana, només pot ser actualitzat i abastat, donades les circumstàncies, des de una UNITAT Independentista, fugint de qualsevol compulsió reaccionaria respecte del estat Espanyol, l’únic problema per ser una Nació son els molts Catalans que son espanyolistes, conscient o inconscientment com és el cas de tants “catalanistes”.

La situació ens exigeix la generositat necessària per tal de fer pinya per SER, perquè sinó, aquells que diuen que SOM, però no diuen que som espanyols, se’ns menjaran amb patates.

UNITAT INDEPENDENTISTA, al entorn de la Conferència Nacional Sobiranista, és el que ens cal, menys, és renúncia.

 Soc Independentista, no soc “catalanista”, perquè la renuncia és una alienació coercitiva en contra la vida.

Sumem-nos i guanyem-nos la Nació i la Llibertat.

 SOM i serem, Visca La Pàtria.

Cordialment Vallfosca.

Dia per la posterioritat

Ahir va ser un dia que molts recordarem. Començarem amb la assamblea de Reagrupament, elegint els candidats que proclamaran la independència al Parlament de Catalunya l’any 2010, o si som més objectius, els que donaran una sorpresa, els que condicionaran el Parlament.

Després de parlar amb molts patriotes, molts amics que van a les llistes, el que puc dir-vos és que estic emocionat. Emocionat, perquè és gent de vàlua, gent patriota que s’hi deixara la pell, els diners, i el seu temps, i tot això per què els seus fills i nèts puguin viure millor, puguin tenir aquest temps, aquests diners que ells no van tenir.

Són persones que miren pel futur del poble, són persones que lluiten pels seus avantpassats, per una terra que senten, i un himne que els fa emocionar.

Són persones que admiro, són persones a admirar.

I després se’ns tirà al capdamunt una manifestació,

érem un milio i mig de persones,

el Pais va dir que no.

Tant se val el que ells diguin,

Allà vam demostrar,

que d’aqui poc al Parlament de Catalunya,

Una gran sorpresa s’enduran.

Els candidats hi van ser,

van donar suport a la població,

que com que saben que és honesta,

patriota i està cansada,

donarà suport a la coalició.

Pancartes i pancartes,

cridaven el seu nom,

Catalunya independència,

Volem ser un Estat nou.

Europa ja ens espera,

Ja ho diuen als informatius,

Catalunya en guerra amb Espanya,

És el moment de decidir.

Aqui ningu ens escolta,

els politics es fan l’orni,

que continuin escolta,

que la independència ja s’acosta.

Després d’aquest poema,

espero que us hagi comunicat,

que amb esforços i treball,

aconseguirem la Unitat.

Salut i Independència.

Visca la Terra, Visca la Llengua, Visca Catalunya Lliure.

Elipse

 

Apreciats companys, les aigües flueixen en vers el seu destí, per més que li posin topalls, l’aigua s’aplega en torrents i fa camí per lleres vessant avall de la muntanya aplegant-se en “ibons”, així en diuen en els Pirineus occidentals, Ibon, de “ibai”, que és riu en iber, grans basalts que es conformen en les pletes de les valls, les parts més elevades i endinsades de les valls.

Quan arriba el desglaç, les aigües flueixen amics meus, i una dolça remor les acompanya, és com ara aquesta dolça remor que es deixa sentir en els cors de tants catalans en els que s’albira una nova primavera.

És el sol resplendent d’una transfiguració vigílica, que liqua el degoteig d’una esperança que ha de nodrir la nostre Terra.

Aquest vespre he estat sopant amb uns companys independentistes, he pogut encaixar la mà d’en Heribert Barrera, i de molts altres compatriotes, que hem decidit un camí que no es pot tòrcer, i no és pot tòrcer perquè ser o no ser una Nació, no és una qüestió de que un estat t’estimi o t’odiï, no és una qüestió reactiva, condicionada, és només un exercici determinat a acceptar les responsabilitats que ens son pròpies, no hi ha en el món cap Nació que faci el “ploramiques” perquè un estat el menysté i el tracta malament. Per tant i en conseqüència a la nostre classe política els hem d’exigir que actuïn com a dirigents d’una Nació, perquè el declarar “som una Nació” no ens converteix en Nació, una Nació planta cara i enfronta qualsevol actitud hostil recorrent a les instàncies pertinents, però no demana al agressor que el reconegui.

Si no volen o no poden actuar en clau Nacional, que s’apartin i ens deixin via lliure, perquè ja no podem acceptar que ens tinguin en una via morta amb promeses que no es creuen ni ells.

Aquests que es declaren “som una Nació”, menteixen més que parlen, quan demanen als espanyols el dret a ser “estimats” i “valorats”, perquè una nació que entrega la seva Sobirania a canvi d’un reconeixement amorós, manifesta una profunda mancança d’auto crèdit, una incapacitat absoluta per a gestionar-se i una dependència emocional pròpia de la síndrome de la dona esclavitzada.

Declaren “som una nació” però actuen “no em deixis si us plau”, quan el discurs i els fets difereixen tant i tant alguna cosa no va bé, i algú en paga les conseqüències, en conseqüència l’única via per recuperar la seva dignitat és entonar el “mea culpa” i deixar via lliure, perquè el seu temps ha passat.

Una dolça remor s’escolta arreu com un càntic d’adveniment que anuncia un nou dia veritable on cada nom signifiqui exactament allò que representa.

Visca La Pàtria.

Agosaradament Vallfosca.

Premis Blocs Catalunya

En Josep Prat Viñolas, comentarista d’aquest bloc, va tenir la iniciativa d’inscriure’l als Premis Blocs Catalunya.

Us convidem a votar (fins el 9 de setembre) el bloc i els articles a la secció Política, prement la imatge de l’esquerra.

Enguany la puntuació es calcula sumant els vots al bloc i la cinquena part dels vots als apunts. És, doncs, importat votar també els articles a mida que els van publicat al web dels premis.

Podeu consultar la CLASIFICACIÓ ACTUAL al final d’aquesta pàgina: http://www.premisblocs.cat/classificacio