Aquesta setmana podem dir que ha estat molt lligada a la química, la climatologia i la meteorologia i no ho dic només per l’onada freda que aquests dies tenim i tindrem a sobre, ho dic també per l’entrevista entre Rajoy i Mas. Les conclusions que vàrem poder treure l’altre dia van ser de química personal i de clima. Certament crec que sí, que pot existir un nivell d’entesa intel·lectual més elevada entre Mas i Rajoy que entre Mas i Rodríguez Zapatero. Això no vol dir que les discrepàncies sobre coses concretes siguin més grans. El problema amb el president espanyol és que molts cops jo encara no sóc capaç de saber que farà encara que ho expliqui. No sé si Mas, a distància curta, va poder saber-ho. Rodríguez Zapatero normalment afirmava, però no feia el que havia dit que faria. Rajoy més aviat és home de dir un sí condicional, seguit d’un seguit d’oracions subordinades que poden no succeir mai. Així, pot dir que sí al pacte fiscal si l’economia assoleix els nivells dels països més desenvolupats sense especificar quins són aquets països. Això sí, en una amable conversa i plena de complicitats en l’anàlisi del context.

Després de dos dies en els que des del Govern s’ha parlat de confiança però no indefinida, arribem al divendres dia en que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria ha valorat positivament la reunió i ha afirmat que hi haurà diàleg entre l’executiu espanyol i el català. Més inconcretament, sobre l’agenda catalana ha dit que un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució. I ara sí més concretament sobre el model d’immersió lingüística a l’ensenyament català ha advocat per promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer. Evidentment hi ha dues possibilitats. Una és que la vicepresidenta no sàpiga res de Catalunya ni de com funciona el sistema educatiu. La segona és que sí ho sàpiga però que vulgui contribuir a la desaparició del català. Les dues són greus, però el problema que planteja la primera és té una solució més senzilla, fer uns estalvis portar-la uns dies a Catalunya i buscar-li una parella lingüística.

Des de les fonts autoritzades del govern espanyol, escoltem a la portaveu i vicepresidenta i diu tot això. Sabem, doncs, que el pacte fiscal el posen a l’agenda per al 2015, amb sort, i respecte al model educatiu ja ens podem preparar.

També divendres Artur Mas ha parlat (i jo he escoltat l’enregistrament). Ell sí hi era. Interpreta la conversa sobre relacions a curt termini. Ha dit, no sé si això ho va dir allà, que la reivindicació del pacte fiscal no és el final de trajecte de Catalunya, sinó un primer pas que porti el país a emancipar-se d’Espanya i viure per ell mateix sense que això no vulgui dir que la relació hagi de ser desagradable. Si ho va dir allà, m’agradaria saber que va dir Mariano Rajoy. Jo dubto que la vicepresidenta – portaveu quan ha dit en condicional que “un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució” es referís a això que, per cert, no està a la Constitució.

Mas si ha explicitat que li va traslladar a Rajoy que el pacte fiscal és la reivindicació més important de Catalunya, ja que és prioritari per a la recaptació dels impostos i la gestió dels diners. Ha recordat que accepta el concepte de solidaritat però no l’abús amb què està immersa Catalunya. El concepte de la solidaritat no el neguem. Però una altra cosa és l’abús. Estem en l’abús des de fa molts anys. Convençut que això, amb aquestes o altres paraules sí ho va dir. Amb tot Mas ha reconegut que creu que hi ha poques possibilitats d’aconseguir-ho, però que per això, les que hi ha, cal exhaurir-les.

També Mas va parlar del deute que té l’Estat amb Catalunya, els 759 milions d’euros reconeguts i els 211 milions de la disposició addicional tercera del 2012. Ha dit que no té cap garantia de què el govern espanyol acabi pagant aquest deute. Malgrat això ha fet una crida a donar temps al nou govern de Rajoy per poder fer efectiu el pagament.

De tot plegat podem treure algunes conclusions. Una, ben convençut ho dic, és que avui hi ha una coincidències entre Mas i Rajoy sobre coses que cal fer i com fer-les, però que els punts “calents” i les ratlles vermelles poden haver enunciades i que Rajoy ha fet mogut la cara comprensiu sense cap afirmació que generi la més mínima confiança.

La segona, que també ha vist Mas amb claredat, és que el pacte fiscal vindrà amb la segona arribada del Messies. Mas ja ho sabia com la majoria dels mortals, però vol algun tipus de suport que ha d’anar més enllà del suport dels catalans. De moment el Parlament europeu ha aprovat dins d’un informe d’un escàs valor que: “El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d’impostos en l’àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada”. Curiosament els parlamentaris populars i socialistes espanyols han votat a favor segurament perquè no s’havien ni llegit l’informe o perquè no sabien que volia dir. I això malgrat l’espanyolíssima Carme Chacon, que no la volen de líder del PSOE els catalans del PSC, i el gran vicepresident de la Cambra, Alejo Vidal-Cuadras, que acusa Alicia Sánchez-Camacho de ser la padrina del projecte secessionista de CiU. Aquest també va fi, demà dirà que l’Ebre desemboca a Lisboa. Suposo que Mas deu esperar alguna cosa més, que Angela Merkel “ordeni” a Mariano Rajoy que adopti un model com l’alemany, cosa que és calcat al que reivindica la “nostra” proposta de pacte fiscal. Aquesta és l’única possibilitat que té la proposta de reeixir. Fins i tot Duran i Lleida està com espantat, el país se li escapa. Diu: Ara com mai el govern espanyol ha d’actuar amb intel·ligència. Tancar les portes al pacte fiscal seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar, que no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya.

La tercera conclusió és que el partit Popular va per totes. Simpàticament volen “promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer”. Ja sabeu que vol dir això i podeu ajudar a evitar-ho.

Aquesta setmana Mas ha estat pràctic i comparteixo el que ha fet ara. Ha d’evitar que tanquin més empreses i minimitzar l’atur. Només cal seguir les notícies econòmiques. La darrera d’aquests divendres. El conseller Mas-Colell ha explicat malgrat l’esforç extraordinari de la ciutadania per reduir el dèficit que Catalunya tanca el 2011 amb un dèficit del 3,29%, sis dècimes superior al previst. Tot i haver reduït la despesa en 1.858 milions d’euros, la desviació ha estat de 822 milions. Això vol dir el 3,29% del PIB, 0,63 punts més del previst. Òbviament molt per sobre de l’1,3% del PIB que pretenia el govern espanyol. Això comptant els 759 milions d’euros comentats abans.

Fins a on pot tibar la corda? Mal que ens pesi no molt més sense haver reforçat el país, poc sense el convenciment del país que podem assolir la independència. Segueixo convençut que avui l’únic camí és la pedagogia per fer que la gent s’adoni de la nostra capacitat d’assolir la independència. Podem, però massa gent no ho creu. Mentre passarem per l’adreçador amb la màxima dignitat que ens deixin. També crec que no trigarem gaire a veure un canvi de discurs per part d’Artur Mas. Parlarà de possibilitats hem d’ajudar a què ho faci. Hem d’aportar llum, no? Des del Govern és des d’on millor es pot fer.

Potser m’equivoqui, però ens hem de motivar, no?

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Amb massa freqüència cometem la frivolitat de parlar de la dependència de Catalunya envers España, quan qui realment n’és el dependent és l’estat espanyol de la contribució catalana. Doncs bé, precisament d’això és tracta, de fer de Catalunya una autèntica depenent, tant en l’econòmic com políticament. A partir d’aquí deuen creure que els catalans ens ho haurem de pensar dues vegades abans de decidir, a on trobar allò que més en convé.

Respecte a l’estat espanyol un dels errors més grans que es pot cometre, és pensar que les coses passen per casualitat. Per una mena de mala astrugància o per designis divins poc favorables. Res d’això, generalment sempre hi hagut una mà negra al darrera, que més o menys de forma velada, ha anat moguen o decantant cap a quin costat haurien de caure les coses. Tampoc ens portem a engany, tot el mal no ens ve sempre de fora. L’espanyolisme està incrustat tant allà com aquí. La mà que ens bressa i acarona, en masses ocasions ha necessitat del botiflerisme català, prou ben ensenyat per col·lobar, per dur a terme les seves malèfiques intencions.

Ens pocs dies hem tingut la confirmació, no sols que ens cauen de tots colors, sinó per totes bandes. La terminal portuària, per aconseguir un normal i aprofitable ús precisen dels enllaços per poder fer-ne la distribució del port de Barcelona als diferents destinataris. Les mercaderies ja les tenen aquestes coses, els hi agrada de viatjar i veure món. No quedar-se en un port a fer nosa i podrir-se. A sis mesos d’estar enllestida l’obra, des de Foment, encara no han mogut un dit, ni han aparegut, ni se’ls espera. Mentre el nostre govern no ha piulat al respecte fins fa dos dies. Com sempre demanant, mai exigint. Deu ser cosa de poca importància, amb la feinada que hi ha a tancar les representacions a l’estranger i retallant ara per aquí ara per allà, que si mestres, que si sanitaris, se’ls hi deuria d’oblidar. Qualsevol cosa abans de molestar l’amo, començant a dirigir les tisores cap allò que marxa a Madrid per no tornar. Molt bé president, molt bé. Anem bé. El millor indicador, la cara de satisfacció de la sra. Camacho.

Bé doncs, així les coses, ja només ens faltava l’aire i símil complert i sense gaire sorpresa, perquè ja es veia venir. Tenim servida la fallida de Spanair. No entraré a cap mena de profund anal·lisi perquè se’n podria parlar durant hores. Exposant tant la mala gestió d’uns com la incompetència dels altres. Només faig constar que un cop més la mà negra ha entrat en acció. L’intent català per tenir un hub amb vols internacionals al Prat, com una aspiració lògica d’un territori que no vol dependre d’un altre, no podia ser acceptada de cap de les maneres per part espanyola. En tot el procés no han parat de posar-hi pals a les rodes. Des de l’endarreriment de permisos a tota mena de tripijocs als que hem anat assistint durant tot aquest temps.

Alberto Ruiz Gallardón

Ja s’atreveixen amb tot. Al nostre govern li han pres la mida. Bordegen la constitució quan i com volen, o és colen per sobre o per sota. Amb els arbitres a favor quina por haurien de tenir? Tant se val! Aquest dilluns cop a la llengua, una vegada més. El ministre de Justícia, sr. Galladón, ens ha fet saber que una de les retallades de la seva cartera ministerial serà no pagar traduccions a altres idiomes de l’estat en les sessions judicionals. Tant el gallec, basc i el català i tot els ciutadans que sentin algun d’aquests idiomes com a seus, hauran d’anar oblidant-se del dret, que fins ara els havia emparat.

No cal dir que la consellera de Justícia, la sra. Pilar Fernàndez Bozal, s’ha afanat a sortir de tallafocs en l’afer, per no contrariar al sr. Ministre, no fos que se’ns treies el dret. inclús assumint-ne les despeses i després haver-ho d’explicar i/o exigir. Enmig de tanta retallada i amb el coneixement que tenim de com ciutadans d’altres comunitats gaudeixen de la nostra sanitat a costa nostra, del que s’estalvien de pagar-nos en inversions, del que no ens paguen ni que sigui de llei fer-ho… Em sembla de tanta humiliació. Començo a sentir tanta vergonya del meu govern que m’agradaria ser una estruç i trobar un forat a on posar el cap.

Pobre senyor Gallardón, com és compleixi el que ja fa temps li vaig pronosticar. És el típic personatge que l’han fet fora amb el conegut sistema de la puntada de peu amunt. L’han foragitat de l’ajuntament a on a pesar del forat deixat no el treien ni amb aigua bullint. A sobre ara és menjarà el marró de tirar endavant unes lleis la mar de conflictives. I la dona del seu cap, de manera automàtica, ja és la màxima autoritat a la ciutat capital del regne i el sr. Aznar n’és l’alcalde consort. A la primera crisi ministerial, se li obrirà la porta amablement al sr. Gallardón i un rival del president i de la senyora Aguirre menys. Potser un més pel dipòsit dels dinosaures. Coses de la política.

Tornant al tema d’abans. Aquí hom no saps, si uns volen aconseguir fer sublevar als altres per tenir l’excusa de no haver de pagar o els altres s’empassen gripaus i granotes per cobrar i passar un altre mes.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.

Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.

Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.

El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!

Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.

Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.

Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.

L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.

Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.

La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.

Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.

Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.

Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.

La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Per Sant Jordi escrivia La independència vindrà de l’inconscient col·lectiu. Aleshores deia:

Per això us demano que no us desmoralitzeu, que envieu pensaments positius als que lideren la nostra societat i que ho expressin d’una o altra manera, volen la independència. El problema dels que la volen és doble: una part trobar el camí, l’altra determinar quan és el temps. Per això la pregunta clau ja no és si vols o no la independència, és: creus que és possible? El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

Fa ja temps que penso que no hem d’intentar convèncer als que no volen la independència, senzillament hem de fer que la seva viabilitat sigui compartida. Si els enemics de la independència creuen que és possible actuaran i si actuen guanyarem més adeptes.

Avui una enquesta del diari El Periódico feta per GESOP em dóna la raó. Diu que per primera vegada, i en l’hipotètic cas que se celebrés un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, més de la meitat dels votants apostaria pel ‘sí’. Així, els independentistes no només són més sinó que superen la barrera psicològica del 50% i aconsegueixen superar en més de 21 punts els detractors: en un any el ‘sí’ ha crescut 5,5 punts i se situa al 53,6% mentre que el ‘no’ n’ha baixat 3 i cau fins al 32%. Un percentatge que es queda a les portes del mínim que va exigir la UE per reconèixer la independència de Montenegro.

Altres dades que es desprenen de l’enquesta és que 6 de cada 10 enquestats pensen que els independentistes perdrien avui una consulta. Concretament, un 60,4% de la gent no creu que el “sí” guanyés en un referèndum, i només un 31,3% confia en la victòria catalana.

Fixeu-vos en la gran diferència entre una cosa i l’altra. La conclusió pràctica és que cal fer el que deia fa gairebé una any (i que he insistit reiteradament). Ho repeteixo: El nostre objectiu immediat no és guanyar adeptes a la independència és guanyar convençuts de la seva possibilitat real. Quan la gran majoria cregui que és possible, caurà sola.

A banda de la satisfacció que em proporciona adonar-me que puc optar al premi de sociòleg de l’any, no em satisfà tenir “tanta raó”. La diferència entre l’esquizofrènica opinió dels catalans sobre el procés de la llibertat nacional és manifesta. La feina que tenim és enorme. L’altra cosa que sí m’agrada és que el problema té un diagnòstic clar i un pla d’acció fàcil d’elaborar. El manual és simple: 1) raons per la que ens convé la independència (sumar és necessari i positiu) i 2) arguments que mostrin que la independència de Catalunya és possible i que només cal aconseguir el referèndum, cosa que també és possible.

El 2n punt és el que té més dificultats. Té dues parts. Una més fàcil, fer veure a la gent que guanyaria el “sí”. Les enquestes ens ajudarien. La segona part és la realment difícil. Difícil perquè això no és el Regne Unit i els espanyols no són anglesos. Els espanyols no respecten la llibertat d’escollir. A mi no em sembla malament que estiguin majoritàriament en contra de la independència de Catalunya. De fet tant m’és. El que em sembla malament és que no respectin la nostra llibertat a decidir com a poble. Deia que el referèndum és possible però també que és molt difícil i que implica una forta determinació per part nostra.

Questa determinació no la tindrem mai si no ens creiem que, si la volem aconseguir, la independència és possible. Aquí és on dono i no dono raó a Artur Mas o Joana Ortega. Estem madurs o no? Estem madurs quant voler decidir, prou madurs per votar la independència i totalment immadurs respecte a les nostres possibilitats. Som un país derrotat abans de lluitar. És pot canviar però som això. I ho canviarem si ho volem canviar. Tanmateix això forma part d’un procés psicològic que no es produirà com a resultat d’una manifestació més o menys.

Aquí és on han d’intervenir molts actors. Polítics, empresaris, treballadors i mitjans de comunicació. Aquí és on cal invertir diners i recursos humans. Em sembla haver escrit, no ho buscat, que quan el Govern cregui que el país majoritàriament està preparat per al procés d’independència, donarà el pas endavant. Alguns ho dubteu, jo no. El país estarà preparat quan cregui que la independència guanyarà i que el referèndum el farem, peti qui peti.

Catalunya és inviable sense independència i si volem que sobrevisqui no tenim altre camí que fer la pedagogia que comentava, però aquesta pedagogia es fa més fàcil des del poder que des de casa meva. Per tant, es tracta, senzillament, de fer que els que estan al poder diguin que la independència és possible. Cal donar un pas més i des del Govern i mitjans de comunicació, aprofitant la conjuntura internacional, llegiu Escòcia, explicar a la gent que en l’Europa del segle XXI si Catalunya vol la independència la tindrà.

En una pregunta a l’executiu comunitari demanen si creuen “que aquests fets tan greus vistos per milions de persones i de nens han de quedar impunes” al·legant que “Fa uns dies, un jugador del Barcelona va ser agredit, de manera voluntària, per un del Reial Madrid, però tot i la claredat de les imatges l’organisme espanyol encarregat d’exercir la potestat disciplinària no ha vist cap fet sancionable”. I ho fan considerant que “l’esport té un gran impacte per a la societat en general i la seva importància social, educacional i cultural en fan un actiu molt important a preservar i, per tant, a posar en valor”.

Aquesta actitud de denunciar al mon els agravis comparatius és molt més efectiva que segons quines declaracions críptiques a que ens tenen acostumats molts dels nostres més importants polítics, agravis comparatius que sempre rebem des del centre peninsular, això que n’anomenem “Madrit”, que no és res més que el nucli de poder de l’estat escanyol amb tot el seu teixit i entramat de jutges únics, secretaris, subsecretaris i alt funcionariat, els quals fan funcionar un estat centralista on tot es mesura en relació a l’interès de magnificar un centre econòmic, polític i financer que se serveixi de la perifèria per engrandir-se encara més, i tot allò que provingui d’aquesta perifèria que pugui dissimular, tapar o enterbolir aquesta lluentor i preponderància del centre que ells pretenen és vist com un atac als seus interessos i cal combatre-ho fermament malgrat s’hagin de saltar les seves pròpies lleis, aquestes que ells han fet amb l’única intenció de protegir-se ells mateixos.

Una senzilla pregunta pot causar més efecte que un munt de declaracions grandiloqüents que després no porten mai a res, manifestacions críptiques del “si però no” i “tu ja m’entens” a les que ens té acostumats el Molt Honorable Artur Mas i d’altres de la seva colla de la pessigolla. Un continu “miri que m’enfado” que ja no fa efecte ni a dins ni a fora de Catalunya, és el conte de Pere i el Llop, potser si que vingui el llop però ja no ens ho creiem ningú, és el que succeeix quan s’abusa d’unes actituds amenaçants i finalment no es porten a terme… “l’any vinent si Déu vol ho farem… o millor, abans de les properes eleccions ho tornarem a treure…”.

Aquesta pregunta dels Eurodiputats Tremosa i Romeva no va dirigida contra el Real Madrit, ni contra el “Juez único de competición” sinó que va directa a la línia de flotació de la credibilitat democràtica de tot un “estado español”, però per a que sigui efectiu aquest “atac” ha de seguir amb d’altres “preguntes” que posin en dificultats a “l’estado” davant d’Europa i el mon, altra cosa es quedaria en una simple anècdota, motius i arguments no els en faltaran.

D’aquesta mateixa manera, hem hagut de transitar trenta anys d’il·lusió, sufragada en bona part per a Europa, per adonar-nos de que aquell camí que vàrem emprendre l’any 78 és una adaptació poc reeixida de democràcia, democràcia entesa com el reconeixement dels diferents subjectes històrics de dret polític.
Ja he explicat altres vegades que la qüestió “territorial” en la Constitución Española queda a redós d’una jurisprudència “utilitarista” pre-democràtica no “contractualista”. És així com el règim secular ha sabut adaptar-se amb una nova formulació ideo-simbòlica per tal de preservar-se, una vegada més, en la seva essència més íntima.

Aquesta via que hem anat recorrent, com un ase darrera una pastanaga, ha col·lapsat per esgotament. Potser també per a una causa al·lomètrica, això de les “autonomies” ve a ésser com el disseny d’un cranc, posem per cas, que en créixer de escala i fer-se de cinc metres d’alçada col·lapsa i s’enfonsa per què el disseny funciona en una escala determinada però no en un altre.

Hem hagut d’esperar a que el franquisme més faixat hagués de mutar amb la mort al llit del dictador coincidint amb un “context europeu” favorable, hem esperat a que el model “autonòmic” col·lapses per a un fet al·lomètric que ha culminat el procés com a fruita madura, i ara som en una cruïlla, en un temps mort, estem aturats entre dues marxes inercials contraposades, per una banda el nacionalisme espanyol que ens empeny a seguir donant suport a un Estat que ens és gairebé del tot aliè i que ens vol fer desaparèixer “assimilant-nos”, i per l’altre banda un nacionalisme català reivindicatiu que com un corrent creixent ens concerneix en el sentit d’emprendre un camí de llibertat i emancipació nacional.

Hem estat molt de temps esperant sense gaires opcions d’actuar en llibertat, les opcions de vot son nul·les quan no hi ha un partit que ens representi. En els darrers temps el Poble Català ha anat despertant de la llarga letargia, tanmateix el nostre mal senderi i estultícia ens han fet fracassar en les darreres eleccions al Parlament.
Ara que el model autonòmic s’enfonsa pel seu propi pes i la crisi no permet més pedaços, és moment d’actuar. L’Estat s’apresta a actuar amb diligència i contundència per a re-formular Espanya en sentit centralitzador, una “Nación de ciudadanos” tots igualment espanyols. Davant d’això Catalunya no te més remei que actuar, és ben bé igual si ho fa per acció que per a omissió.
Que el govern de CiU opti per abraçar el govern espanyol del PP amb l’expectativa de cobrar els diners que l’Estat deu al govern de la Generalitat per tal de no fer fallida ja mateix, tal és la situació, és comprensible, però això te un temps contat. Si CiU pensa en arribar a acords més enllà d’això, com el d’un nou pacte fiscal, va ben errada. Ara esperar és actuar en favor de la definitiva regionalització de Catalunya.

Per tant, ara actuarem en plena llibertat, vull dir que ara no hi ha excusa, jo no és tant sols que vulguem continuar sent el que som, catalans, amb plenitud de drets polítics, sinó que és l’Estat mateix passa a duu a terme un ofensiva definitiva davant la qual inhibir-se és el mateix que actuar en sentit advers. Per tant ara fem una cosa o en fem un altre ho haurem fet des de la plena llibertat que ens dona la consciència clara del moment que travessem, sense excuses.

En Mas-Collell, davant el peremptori estat de la tresoreria de la Generalitat, ha dit que “tenim dret a ésser avalats pel reino de España, i si no, que ens expulsin”.
Si l’aposta és per què l’Estat espanyol ens avali per tal que no fem fallida, mentre ens deixa sense cap més opció que ésser una autonomia de règim comú, l’aposta no és gaire alta, i aquest pla de futur no serà acceptat per els catalans.
CiU te uns mesos de marge, sis, vuit, deu, dotze …, no ho sé, però tanmateix l’exercici de la Llibertat és ineludible.

Durant aquests anys s’han anat teixint un munt d’interessos creuats, particulars, entre estaments financers i acadèmics, etc., línies de tensió que operen com a fre, que aspiren a consolidar aquesta regionalització espanyolitzadora que els va tant bé. Ara haurem d’exercir la llibertat per a esdevenir subalterns dels espanyols o per a optar per la Llibertat nacional, amb majúscules. Si optem per a la Llibertat haurem de refer de nou moltes de les coses que ara s’alcen dempeus.
Em venen presents alguns episodis prou eloqüents de la vida d’en Jesús el galileu, “no es pot guardar vi nou en botes velles”, i, “deixeu que els morts enterrin els seus morts”. Així és com s’exerceix la Llibertat, sense excuses.

Visca La Pàtria!!!!

Facebook.

Ahir, arrel de l’estat al mur d’un company, en Xavier Alcaraz, del Facebook, on preguntava si: “Hi ha algú que pugui argumentar PER QUÈ no vol la independència de Catalunya??? Apart d’al·legar que hi ha gent amb interessos particulars poc confessables, poca cosa més es podia raonar. Fins que va entra en els comentaris un conegut, en Xavier Alarcón Simón, que va esgrimir com a motiu, que ja feia molts anys que estàvem així, per culpa d’alguna cosa que havia passat fa molt de temps. Feia referència al fet que Israel hagués estat incrustat a Palestina, o que els indis haguessin estat eliminats de les seves terres. Tot eren fets consumats i fossin justos o no ens havíem adaptar a les circumstàncies… És podria interpretar, com una demanda a començar a plantejar-nos la rendició. Sembla ser que molta gent que ho ha fet i que viu feliç. Suposo que veien Telecinco o fumant canuts.

Com que considero que en Xavier Alarcón, no és un exemplar únic, i és un tema important a combatre, he preferit contestar-li pel bloc dels 10MIL, que arriba a molta més gent i més variada, que al meu racó del mur al Facebook.

Resposta:

Xavier, primer t’hauries d’aclarir amb el teus “som”, “sou”, ara som després sou, o ara “meu dit” a on hi hauria d’anar un “m’has dit”. Busca’t, com fèiem anys erere, quan era moda i potser et trobaràs. Tu sabràs què vols ser quan siguis gran. En cap moment t’he dit malalt. Hi havia l’opció d’entre ser ignorant o estar malament del cap per no voler una nació independent. No crec que t’hagis d’avergonyir de ser espanyol. Només t’hauries de ruboritzar si volguessis imposar-ho als altres. Desconec si és aquest el teu cas. O d’aconsellar que s’avinguin a ser-ho, als que no se’n senten. Que això si he pogut llegir clarament que ho feies i per tota explicació o raó, que feia anys que així estaven les coses.

Jo vull un estat per la meva nació, i és conegut per un munt de gent. Però per a res, vull que els espanyols que viuen a Catalunya, deixin de ser-ho ni de sentir-se’n. Si fos d’altra manera, em convertiria com són molts d’ells, un puto imperialista, i això, MAI!

Si defenses la política de fet consumats, no em surtis amb allò tan gastat de que sóc espanyol, perquè sóc d’una nació conquerida i porto un DNI que així ho acredita. Per molt que una fitxa policial digui testarrudament, que un home de raça negra, és de raça caucàsica, l’home negre ni serà blanc ni probablement tingui ganes de ser-ho ni de semblar-ho. Alguns blancs els hi semblarà rar o insultant. Des de la seva falsa superioritat no entenen que algú a qui li volen donar el privilegi de ser com ells, els hi doni un NO com a resposta. La fitxa policial no fa més que falsejar les coses tal com són i en perpetua la seva continuïtat, deixant-les com estan. Que és molt diferent.

Seguríssim, que la gran majoria de negres estan contents amb el seu color. Sempre hi pot haver-ne algun amb el coco menjat o de gustos diferents. D’igual manera que molts blancs, en pic s’albira l’estiu, corren a ennegrir-se la pell ni que sigui artificialment per perdre el màxim possible aquell coloret blanc-rosat o groguenc tant semblant al porquet.

Per molt que els nazis marquessin als jueus com a bestiar i els tractessin com a tals, no eren vaques. La gran majoria continuaven sent i sentin-se jueus i del país que en el seu dia fou d’acollida. Mai havien ni haurien anat en contra dels interessos del seu país que consideraven com a propis.

Per tant, per mi quan les coses van contra-natura, per molt imposades que estiguin, si no t’agraden s’ha de mirar de canviar-les i més quan les consideres injustes. És prioritari que ens deixin de robar, tant els espanyols d’aquí com els d’allà, com els catalans d’allà i els d’aquí. Col·laboren des de la gran menjadora de la Generalitat o des d’altres institucions espanyoles, maquillades amb l’enganyós nom de institucions catalanes a fer possible l’espoli.

Afortunadament, en el XXI i dins la UE, les coses poden ser canviades de forma pacífica i democràtica. Cada dia són i seran més, inclús dins dels partits que encara col·aboren amb el robatori, els representants polítics que no estant d’acord en com estan les coses, faran per fi, que els catalans ens puguem nodrir d’institucions pròpies, en un estat propi i sobirà.

Per tant no em penso creuar de braços i deixar les coses, simplement perquè estan així, no que són així, que és molt diferent. I si ho volen aturar, ens hauran de treure la falsa democràcia que gaudim o patim, segons qui ho miri.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Aquest és un resultat que a mi no m’agrada però que probablement era inevitable. Ho ha fet bé Mas-Colell, ha complert amb el que era la seva obligació. Com vinc dient des de fa uns dies, el Govern estava atrapat. Deu diners a tothom i va pagar la paga de Nadal in extremis, gràcies a un crèdit, car, amb el Banc Sabadell. El Govern no paga als proveïdors, als ajuntaments, a les universitats. Llegir els diaris és suficient per veure la situació, però tinc exemples més propers, com els d’un parell de petites empreses, d’amics, que presten serveis als hospitals. Un amb feina i resultats ja té hipotecat el que té per no tancar. L’altre encara resisteix sense cobrar. El Govern sap que s’està carregant el sistema productiu del país. Fa accions, però atès que la banca no hi confia, no presten als seus proveïdors que no cobren. Més exemples els trobem a les universitats, la UPC està en risc immediat de no pagar nòmines i em sembla que la UAB també. Si no paguen, la resta les seguiran.

Com no em cansaré de dir, pagar nòmines era una urgència. El conflicte social sense pagar nòmines no afecta només al funcionaris, també a la capacitat de compra d’aquest, que sumada és molta, però no només nòmines, com he dit empreses, universitats, etc.

El conflicte social seria inaguantable, contra el Govern i sense sortida possible. Està el país en condicions de enfortir-se sense diners i amb poc poder real? Certament difícil.

Cert que el Govern té el mandat dels catalans i tota la seva representació, però fins a on? Jo tinc seriosos dubtes que la majoria de la població no estaria al costat costat del Govern si aquest no paga. No acabo de veure quan conformats estan el personal sanitari, el docent, els mossos d’esquadra, el personal de presons, etc. i com donen suport al Govern, com l’animen i es posen al seu costat. Fins a on arribarà la resignació?

És ben cert que ERC presentava unes fórmules alternatives al pressupost del Govern, però el que no podia oferir ERC és obtenir diners de Madrid i el Partit Popular sí. Aquesta és la dura situació.

Està clar que el comportament del Govern està començant a donar els resultats esperats. Avui la vicepresidenta ja ha enviat el missatge i el Govern tindrà liquiditat i probablement cobri els 759 milions d’euros de la Disposició Addicional 3a de l’Estatut. Com és evident, no tinc al cap (ni enlloc) els fluxos de tresoreria de la Generalitat, però em temo que aquests diners són essencials per ajustar el dèficit, però pocs per a la tresoreria, però ajuden.

Òbviament qualsevol ciutadà ben informat diria que això és la xocolata del lloro davant dels 16.000 milions d’euros (o 22.000 milions d’euros segons es compti) que sembla que són els diners que enviem a Madrid anualment, però no es veu de quina forma aturarem això. El Govern, modest en els seus plantejaments, espera posar una mica d’ordre primer i demanar que el 8,2 % – 8,4 % (que és aproximadament aquest dèficit) es transformi a mig termini en un 4 %. Contribuiríem, doncs, “només” amb un 4 %, més propers al que passa a Alemanya. L’optimisme d’alguns és pensar que això és possible.

La cosa seria menys greu si la clau de la caixa la tinguéssim a casa, però la tenen a Madrid i per això paguen el que volen i quan volen. La tresoreria la controlaríem nosaltres encara que acceptéssim l’espoli, la tresoreria no patiria tant.

Vistes les coses, a no trigar gaire, caldrà donar la raó a ERC que diu que CiU acabarà acceptant les seves propostes perquè el que s’ha fet ara és un pedaç.

El que està clar és que hi ha dues lògiques. Una diu que ara no hi havia gaire sortides al pacte amb el Partit Popular. L’altra diu que a mig termini, mig curt, diu que l’Espanya “diversa” no se la creu ningú. Veus com les del propi Jordi Pujol o històrics militants d’Unió també ho diuen. Penso igual.

Iniciatives per conscienciar la població n’hi ha. Surten, no com a bolets, però en surten. Exemples com l’Andreu i la Maria negant-se a pagar impostos a Espanya faran forat, les coses es mouran.

La imatge del Govern a remolc, més o menys explícit, de la política que marca el Partit Popular es fa ben palesa entre la gent. A uns pocs els agrada, a la majoria no. Una part significativa pensa que, vista l’experiència, millor en mans del Partit Popular que del PSOE.

El guió està escrit, ben aviat la ponència política del Partit Popular serà dogma. La nació única, per cert no gaire diferent del que diuen Chacon i Rubalcaba, encara que molts socialistes catalans no ho vulguin i altres ho neguin, la tindrem ben aviat a les lleis que es facin o en els condicionants polítics que ens imposin per cobrar. Per terra, mar i aire, l’atac arribarà aviat, l’avantguarda ja està aquí. Un exemple? Heu llegit allò de fer més eficient les administracions evitant duplicitats? Fàcil, no? Quines “duplicitats” suprimiran?

Estic segur que teniu moles idees, però jo com que ara estic amb els bioritmes baixos i fins d’aquí uns deu dies no estaran en bon punt, no em vénen. De moment, en aquestes condicions de feblesa, he intentar seguir el que em diu l’Oracle Xing: “Hauràs trobar la manera millor de comportar-te davant els altres. Si mantens l’actitud justa aconseguiràs conquerir la persona que desitgis, en qualsevol posició en què et trobis. Amb l’amabilitat podràs obtenir molt també de les persones més difícils i antipàtiques”. M’he comportat bé en aquest escrit? L’Oracle no m’ha donat cap idea sobre l’estratègia a seguir en la política nacional i per això he escrit aquest pobre article.

De totes formes, malgrat aquests bioritmes meus segueixo intentant trobar les claus de tot. Com deia Balzac, la resignació és un suïcidi quotidià.

Quina és l’espurna que ha d’encendre la foguera de la llibertat? O no hi haurà espurna i seran les restes d’un foc mal apagat en un bosc sec? Fem saltar guspires, deixem brases…, metafòricament, és clar.

Són aquelles petites accions que facin que siguin més els que creguin en la independència les que hem de seguir fent, que pugi el nivell de convicció. El proper pas serà l’estat català.

En un país “normal” i democràtic la policia fa això i se’ls cau el pel, hi ha una investigació, es depuren responsabilitats i més d’un va al carrer de pet! Aquí res de res, aquí a empassar-se els gripaus espanyolistes i a fer bona cara, encara que aquests gripaus els generi la ben pagada “policia autonòmica” perquè aquests senyors no son res més que això: una mini-policia autonòmica, això si més ben pagada que la realment “nacional”, nacional espanyola es clar, però aquí s’han de tapar les coses i si no tenim una policia veritablement nacional al menys els pagarem més bé que ningú.

Es vergonyós el sistema de selecció d’aquest cos de policia on el sentiment nacional i de pàtria no es requereix, una policia professionalitzada en diuen! No, una policia desnacionalitzada! això és el que tenim. Ja em direu en quin país la policia es manifesta amb una bandera que no sigui la pròpia? En quin país la policia protesta parlant un idioma no propi? En quin país si això succeís, perquè es impensable pensar que pogués succeir, els comandaments polítics no prendrien mesures molt dures cap als que protagonitzessin aquests fets? En cap! Això ens demostra que Catalunya no és un país i els seus governants no tenen cap interès en que ho sigui, tans sols intenten que ho sembli, però ho fan tan malament que desseguida se’ls hi veuen les vergonyes.

Ja sé que no tots els mossos hi estaven d’acord i per tant és injust posar-los a tots dins el mateix sac, però aquests mateixos van reconèixer que els feia vergonya compartir ofici i benefici amb aquests “elements” , el que em temo jo és que els “elements siguin més que els altres, doncs es molt difícil veure una parella de mossos parlant en català entre ells quan van tan tranquils pel carrer, jo encara no ho he vist i mira que hi he posat interès, però res!. I a les comissaries? “oyeee, esa impresora ya va? Noo, espera que estoy sacando unos documentos! Ahh vale, m’espero” I anar fent.

M’agradaria veure dos funcionaris catalans a qualsevol comissaria de los Madriles o de Salamanca parlant en català entre ells i mentre tant el ciutadà espanyol que va a fer la denuncia escoltant-los sense moure ni un múscul!. O a França, o a Itàlia, o a Alemanya, impossible!!.

Aquest és el país que ens estan construint mentre nosaltres, que ens diem independentistes, els seguim votant.

Visca la Pàtria! Si ens en queda alguna!

Embogides pel baix preu del diner, van caure en un excés del crèdit poc garantit i donant peu a una bombolla immobiliària, que tard o d’hora hauria de petar.

Ens hem trobat, en part per les circumstàncies i en part perquè ens hi han conduit, a l’escenari perfecte per destruir tota l’estructura financera típicament catalana. Quan es fa la predicció d’un esdeveniment tan funest per l’economia d’un país, si no hi ha un resposta immediata de la classe política i dels mitjans de comunicació amb més ressò,  acostuma a passar que la gent no en fa cas. Sempre hi ha la creença que una situació tant nefasta i flagrant, a l’igual com passa amb l’espoli, no pot succeir. Els nostres representants mai ho permetrien. I no parlem de si fos “La Caixa”, el buc insígnia nacional. Correrien tots els nostres àngels de la guarda a salvar-la i a reivindicar-ne la seva catalanitat. Doncs bé, ni el govern del tritpartit és va donar per assabentat. Ni el govern d’ara ha mogut un dit ni el mourà. Pel que es veu ans el contrari, sembla que ja els hi està bé.

Rato - Fainé

Per assegurar-se’n el tret, la ministra Salgado, no va dubtar en la primavera passada, en endurir els criteris de solvència per a les caixes d’estalvi, no fos que alguna en sortís viva de la més que esperada desfeta. En tot això “La Caixa” anunciava al juliol passat, que una part de la seva institució la transformava en banc (Caixabank). Total, que el sistema de fa més d’un segle,  que havia ajudat a tirar endavant a famílies, petita i mitjana empresa, típica del sistema econòmic català i tota l’obra social duta a terme per aquestes entitats, se n’ha anat en orris.  Tot i que s’ha de reconeixent però, que la característica que les diferenciava dels bancs, en l’última dècada havia minvat significativament.

En menys d’un any tot cruspit. I de La Caixa, inclòs el seu “CaixaBank”, què? Doncs, ja està a punt de caramel per la fusió amb Bankia, entitat presidida per Rodrigo Rato, de sobra sabut quin peu calçt, per formar la que serà, si ningú ho impedeix, una de les entitats bancaries més important d’España, “CaixaBankia”. No cal dir que a la senyora Aguirre, presidenta de la C.A de Madrid, ja li cau la baba només de pensar en posar-hi la seu permanent de la nova entitat financera, a la capital del regne.

Tot això és greu? Oi tant que és greu… Però no és tot. També estem més que advertits, des de el principi de la crisi, que pot ser aprofitada per intervenir la Generalitat catalana i tot el seu autogovern. Des d’on érem, és podia veure tan inversemblant com el cas de les caixes. Però vist des d’on som ara, i amb l’experiència que anem acumulant, ja no fa tant riure. A què ja ens assalten més dubtes que alguna intervenció angelical baixi al nostre ajut?

De moment la Generalitat, amb la pecúnia constituta i l’incompliment de la llei per part espanyola. L’han deixat a un pas de la fallida econòmica. A la nostra institució de govern la tenen a on volien. Com la gran majoria de famílies i empreses catalanes que ja fan mans i manegues per lliurar-se de la gana i poder arribar a fi de mes.

Per molt que el cap de la Generalitat faci l’espantada. Ai que me’n vaig, ai que me’n vaig. A Madrid li han pres molt bé la mida i se’l miren com aquell adolescent, que amenaça en marxar de casa i els pares li diuen i a on coi aniràs fill meu, si no tens diners?

Cada dia me n’adono més que ens van guanyant la partida. En la situació que estem ara, molt probablement no podríem marxar, sense pagar-ne un certa indigència a la qual no sé si estaria disposada o preparada la nostra societat a patir. Però una cosa és essencial, els espanyols bé que ho saben. Ara faltarà que ho tinguin tan clar els nostres representants.

En la negociació que hi haurà pel finançament en el 2013, tant se’n fot que és quedin amb el 10% del nostre PIB com del 15%. L’únic acord que hi cap és tenir la caixa. Nosaltres recaptem i nosaltres fem els comptes. És allò de qui paga mana. Tant se val si el diners eren d’aquest o d’aquell o d’on s’hagin recollit. Tal i com ara pensa i fa l’estat espanyol amb tot allò que recaptat. El que importa és qui acaba repartint el diner. Qui té la clau de la caixa. Tal i com s’ha vist recentment. Espero que hagin aprés la lliçó. Perquè d’aquesta manera quan arribi el dia, l’adolescent tindrà la guardiola plena per fotre el camp o per a prendre decisions amb molta més de llibertat i possibilitats de ser portades a terme.

De moment, que l’últim apagui la llum.

És el cas de Catalunya que no se’ns reconeix el nostres drets nacionals, no se’ns reconeix com a subjecte de Dret polític. Ja ho hem parlat altres vegades.

Els interessos de la política, però, son múltiples, i això fa que sovint en política es prioritzin alguns aspectes i es deixin per a més endavant uns altres que es consideren menys imprescindibles.
L’Estat espanyol sap tractar els detalls compositius com si fossin substantius per tal que els veritablement substantius no apareixin mai damunt la taula de negociació. Ara el PP diu, em sembla, que tractarà tan aviat com pugui dels diners que l’Estat deu a Catalunya.
Aquest detall compositiu prendrà caire d’afer transcendent en la relació Catalunya-Espanya, però en realitat és insubstancial i no arreglarà res de res.

Era ahir que llegia el comentari d’un comentarista que economitza molt les seves opinions i sempre resulta molt ponderat, perspicaç i realista. Venia a dir, entre d’altres coses, que CiU és presoner de les seves paraules, del seu pla d’acció política, “s’adonen que no poden seguir així” deia, i tot seguit formulava unes preguntes retòriques, “Com es pot fer la truita sense trencar els ous? O, sense ous?”.

Em sembla que aquí, en aquestes preguntes retòriques hi ha una clau, una clau única per tal de desencallar el futur de Catalunya. I és que no es pot fer una truita sense trencar primer els ous. Qualsevol pretensió de transició, projecció o procés polític referits a Catalunya en tant que Nació és una quimera irrealitzable des de el punt de vista de l’actual marc constitucional de l’Estat espanyol, una quimera dels catalans. Una quimera que mentre els catalans no es facin el plantejament seriós d’abandonar la constitució espanyola serà irrealitzable. La mateixa Constitució Española és l’ou que ens te presoners i captius.

CiU ens va anunciar una “transició Nacional” que és irrealitzable dins de la C.E., o trenquem els ous o renunciem a la truita. Mentre, el cuiner, amo dels ous i els fogons, s’apresta a fer la comèdia que calgui, les negociacions son el ritual que permet salvar les aparences dels diferents actors del vodevil. De fet, les mateixes “negociacions” polítiques amb l’Estat son una teranyina que ens te a mercer dels espanyols, presoners. Ens deixaran fer cara gos enrabiat, però res més.

CiU, si el que vol és realitzar el seu pla d’acció política posant en marxa una veritable transició nacional, haurà de fer el plantejament de trencar els ous de marera seriosa, cosa que, ara per ara, no sembla que contempli.
Avui dilluns he vist a en Oriol Junqueras a tv3 i m’ha semblat correcte en l’actitud. La possibilitat real de bastir un eix polític nacional no hauria de ser menystingut per a CiU.
El president Mas haurà de filar prim i pensar que molts dels vots que te els te en ús de fruit, si no hi ha truita no hi hauran vots. ERC pot remuntar si CiU traeix els seus propis programes “nacionals”, i SI pot créixer al redós d’una determinació insubornable.

Emmallats en la teranyina com un insecte, estem a disposició de l’aranya que sense esforços ens va fagocitant, rosegant-nos per a dins fins a deixar-nos en l’exosquelet, pura pellofa.

Quina mort més indigne, morir de genolls per no ser capaços de lliurar la batalla dempeus. Que no em vinguin amb escarafalls, entre poc i massa, no cal que siguem herois suïcides, però renunciar a lliurar de batalla és de fet entregar-nos als peus dels cavalls de l’enemic. Si CiU no reacciona haurem de llevar-li tota confiança i fer-li tota l’oposició possible. Molts catalans tenim la soga al coll i pengem del pont aeri mentre ells hi transiten amb negociacions de fireta, això s’ha d’acabar.

Per exemple, la gent que canvia de torn de treball molt sovint té problemes físics i psíquics. No li passa tothom, com tothom no té depressió, però el canvi de torn de treball, dia a nit, sovintejat, com un jet lag continuat, poc acabar produint obesitat, diabetis, problemes cardiovasculars i altres alteracions relacionades.

Si jo fos Mosso d’Esquadra i sindicalista, més difícil hauria estat la segona que la primera, m’amoïnaria per regular aquestes coses i, de ben segur, no em dedicaria a promoure l’espanyol i ha insultar els catalans. També podria ser que aquests mossos sindicalistes el que vulguin és fer servir la seva llengua habitual sempre. Ves a saber quin és el seu pensament més profund.

Llegia que els delegats sindicals dels Mossos d’Esquadra asseguren que els ajustos pressupostaris els suposaran una retallada salarial que pot representar fins a un 25% de poder adquisitiu, un augment d’hores de treball, la congelació d’aportacions al pla de pensions o la rebaixa de retribucions per baixa d’accident. A més, també critiquen que es vulguin eliminar convocatòries d’accés al cos i de promoció interna.

Agafo dades de quan es va fer la retallada salarial anterior, lamento no tenir-les actualitzades. Un Mosso d’Esquadra del nivell més baix (nivell C-14) tenia un sou anual de 33.879,86 euros bruts mensuals, un metge d’atenció primària de dedicació exclusiva del nivell més baix (nivell A-24) tenia un sou brut anual de 44.627,94 euros i un Professor Titular d’Universitat (nivell A-27) 34.465,94 euros bruts anuals. Un professor d’institut o un mestre encara cobren menys que els d’universitats. Òbviament, cobrava més un Mosso d’esquadra nivell mínim (classe 4) que un mestre o professor d’institut, té tota la lògica, no? I si el Mosso és de classe 1 (nivell C-14) (menys que caporal) ja cobrava 38.174,36 euros anuals bruts. Evidentment tots ells sense triennis i aquestes coses, tampoc considero el que es retallarà a tothom aquest any, suposo que més o menys el mateix, només és una informació, comparativa. Ja es veu que tot està molt ben fet.

Deixant, però, aquesta anècdota policial que espero sigui només una de les moltes imbecil·litats que fan aquells que diuen defensar els drets dels altres i només saben que coaccionar, seguiré amb els ritmes biològics. No ho tinc estudiat, segur que alguns psicòlegs sí, però és un fet que els nostres estats psicològics també segueixen pautes més o menys cícliques, pertorbades per l’entorn. Vull dir que si jo estic en una fase optimista del meu cicle personal, el meu optimisme es pot veure reduït per influències externes. Amb tot, no estaré tan deprimit com un al que li agafi en la fase pessimista del seu cicle biològic. I a l’inrevés. Coses dels neurotransmissors, complex món.

Escric això perquè això es tradueix en els articles que faig. Em venia al cap aquesta idea perquè ara em trobo en un moment en el que veig la situació catalana pitjor del que la veia fa uns dies. Potser no ho hauria de veure així. Podria haver-me animat en llegir que, en la presentació d’un llibre d’Heribert Barrera sobre Cambó, Jordi Pujol havia dit, referint-se a la independència de Catalunya: Em sembla que ens n’anirem; però costarà. El problema no és que costi és que passi.

Segurament influeix en el meu estat psicològic haver anat ahir a escoltar ahir a la primera Conferència Anual de la Càtedra Pasqual Maragall de la UB al Cercle d’Economia. La va fer el conseller Andreu Mas-Colell i va analitzar la situació actual del finançament autonòmic. El conseller, com sempre, realista i brillant en la seva anàlisi. Una anàlisi que mostra que Catalunya pot sobreviure i millorar si vol Madrid. Pràcticament va dir que estàvem collats i que calia ser bons minyons, tot i que va marcar unes línies vermelles respecte al control del pressupost per part del govern espanyol. Madrid té tots els mecanismes financers de control. I ja es veu com reacciona el país, lògic, davant les inevitables retallades. Si no hi ha diners a la caixa i els bancs no els deixen no es pot pagar, obvi, no? Si els que controlen els diners diuen que si t’endeutes no et donaran diners, no et pots endeutar, obvi, no? Ja ens podem manifestar i tallar carreteres que d’on no hi ha no en raja.

CiU, es justificarà com es vulgui, s’està portant bé i l’altre dia va votar a favor de la convalidació del decret llei de mesures fiscals l’altre dia al Congrés i la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha afirmat en la roda de premsa del consell de ministres d’aquest divendres que el govern atendrà molt especialment els plantejaments de la Generalitat i de CiU perquè Catalunya és una comunitat molt important en termes de PIB, població i riquesa.

Està clar que per no patir més del compte i pagar funcionaris i proveïdors cal ser bons minyons. Sembla, doncs, bastant evident que el Partit Popular serà qui voti a favor del pressupost de la Generalitat de Catalunya. Jo no sé quin és el pensament íntim de la cúpula de CiU, però si el Govern no vol passar més angoixes del compte i no trobar-se en situacions irresolubles cal que siguin amables amb el Partit Popular, tenen la clau de la caixa. Així doncs, toca “introduir matisos” en el projecte de pressupost presentat a gust del Partit Popular.

A mi m’agrada ser pràctic, si les nostres reaccions polítiques s’han de limitar a bordar com un chihuahua d’aquells que caben a la butxaca val més no fer res i ser amables amb el Partit Popular. Millor que no fem riure, no té cap sentit. Ja em sortit massa vegades al carrer, els hem tret la llengua, els hem dit lletjos i després hem seguit igual. Allà diuen: pobrissons.

Quan ens veiem capaços de fer alguna cosa endavant. Val més que mentre ens enfortim internament i no demanem coses que no es faran. Quan estiguem a punt, apleguem les nostres forces i diem prou i sinó reflexionem i decidim ser espanyols de ple dret i no vassalls conquerits.

En tot cas esperem que els nostres ritmes biològics i psicològics s’alineïn, mentre hivernem com els óssos.

Segon argument absurd: comparar-nos amb Grècia, Portugal, Irlanda o inclús Itàlia. Si Catalunya fos independent de la rèmora de la sangonera Espanyola encara estaríem en una situació econòmica molt millor que la d’aquests països, i evidentment que ens caldria complir amb les normes comunitàries, però no ens costaria sang, suor i llàgrimes com ara. I perquè ? Doncs perquè no tindríem a la sangonera espanyola que mantenir, que sembla que li tinguem que explicar tot al senyor Mas. No es que el Molt Honorable Mas estigui desinformat, no, es que ens ven la seva pel·lícula: La pel·lícula regionalista!. Perquè no ens compara amb Alemanya, França o Suïssa? Malgrat seríem molt mes petits en dimensions que Alemanya i França tampoc som comparables a Itàlia que te quasi deu vegades mes població que nosaltres o Grècia que quasi ens dobla.

A Afegit: “Hi ha una alternativa? Sí, però no en el context que ens movem de la Zona Euro” Mentida!! afegeixo jo, hi ha l’alternativa que ell ens amaga en totes aquestes excuses peregrines: Hi ha l’alternativa de deixar Espanya a la seva sort i sortir-nos-en. Que no seria fàcil? Evidentment que no! Peró seria possible, i ara encara hi som a temps, si ens deixem empobrir mes llavors si que hauríem de complir uns requisits per poder continuar a la UE que potser ens serien difícils d’assolir, però això només passaria per una cosa: perquè ens hauríem deixat empobrir per Espanya, per la nostra deixadesa, porugueria i gracies a personatges com el senyor Mas que amaguen la veritat.

I encara segueix amb el seu discurs regionalista: “I hi ha una altra alternativa que és endeutar-se més. Gastem més i endeutem-nos més. I la pregunta que faig als que proposen això és: qui ens deixarà els diners? Si fins i tot complint les normes hi ha dificultats perquè et deixin els diners si no ho fas, encara més”. En això és en l’únic que te raó, però te raó si es contempla com a única solució continuar dins Espanya.

Per continuar enriquint Espanya i salvar-la cal que Catalunya faci un esforç sobrehumà doncs una població de sis milions ha de salvar a una de quaranta-set, no és ben bé així doncs el País Basc i Madrit no generen massa dèficit, podríem dir que pràcticament s’autofinancien doncs no es cert que Madrit generi riquesa per a Espanya ja que el que aporta es veu compensat pel que rep en concepte de capitalitat. Tampoc generen dèficit i si son contribuents a l’estat les C.A de Balears i València, tota la resta en més o en menys mamen de la mamella E$panyola a la qual, com he dit, només contribueixen en forma neta Balears, Catalunya i València.

Senyor Mas: No hi han diners a les arques de la Generalitat de Catalunya perquè no recaptem nosaltres els impostos i se’ls apoderen els e$panyols amb la seva complicitat i mentre tant aquí fent mans i mànigues per que ells puguin seguir gaudint dels beneficis que els paguem nosaltres amb el nostre esforç que ens manlleven. Aquesta és l’única veritat.

Una declaració especialment significativa va ser la referida a “Europa”. Resulta que “ells”, no sabem si els sociates o els andalusos, sempre han estat “europeistes”, els “més europeistes” (?!). Ha declarat que volen una Europa “unida” amb una fiscalitat única “sempre i quan sigui progressista”, (ja hi som), això vol dir que els andalusos, castellans i/o extremenys pretenen viure com els bavaresos pagant els alemanys, òbviament.

En aquests socialistes els molesta que els bavaresos siguin més rics que no pas ells, com els molesta que ho siguem els catalans.

El seu gran principi és la “igualtat”. Que haguem d’ésser iguals és tan determinista com que haguem d’ésser articulats en “classes” d’abelletes obreres, abelletes soldats, abelletes reines, etc. Tant el model del “rusc”, “aristocràtic”, del vell règim, com “l’igualitarisme” son règims deterministes en tant que fixen “com hem d’ésser”. Ambdós erigeixen un “dogma”, una veritat absoluta com a imperatiu categòric i fan proselitisme per a subjugar el ramat. Això és socialisme en estat pur. Ambdós son estructures platòniques, idealistes, que pretenen un ordre social submís a un ideal de Justícia que fa aigües per a tot arreu, i que no es pot escollir.

L’altre dia el president de Extremadura en ocasió del discurs de Nadal, em sembla, proclamava que tots els espanyols “som iguals”, que “els extremenys no son més, però tampoc son menys”. Potser m’hi podria avenir, el fet però és que ells viuen del que no és seu, del subsidi “por cojones”, del robatori, això potser ens fa iguals en algun aspecte però aquesta “igualtat” NO és justa.

La Igualtat no du implícita la Justícia. Proclamar el contrari serveix a uns fins polítics que no es podrien justificar de cap altre manera, uns fins espuris i maliciosos, ja que si es poguessin justificar d’un altre manera ho farien.

L’antic règim aristocràtic, dels “grandes de España” i del “Generalísimo”, era un model determinista, que socialitzava la “demos” en la cohesió pretesa que li conferia una “corona” en representació d’una “unitat de destí en lo Universal”, com si d’una Nació es tractés. El cas és però, que Hispania no ha estat mai una Nació, sinó que de bon antuvi ha estat una unitat política governada amb ma de ferro per a una oligarquia ètnica, aris llatino-romans i gots. Aquests oligarques han pretès articular una Nació, la seva.

Les parts de la península amb menys densitat poblacional de seguida van ésser “aritzades” i socialitzades amb l’espanyolització. La permanent re-grabació de la memòria ha fet la seva feina, juntament amb una església platònica Aria Romana al servei del nou paradigma, amb honroses excepcions.

El marxisme erigeix un model mimèticament a l’inrevés, un mimetisme especular, però igualment fonamentat en una veritat dogmàtica, coincident, amés, en aquest cas espanyol, en la IGUALTAT de tots els espanyols, subvertint una vegada més la realitat del fet nacional diferencial. El fet nacional queda relegat a subsidiarietat de “la lluita de classe” i de la igualtat inherent de tots els éssers humans i de tots els espanyols.
Això, com he explicat altres vegades, es veu reflectit en la mateixa “Constitución Española”, quan relega la “qüestió territorial” a un model de Justícia “utilitarista” no “contractualista”. És per tant en aquest sentit que la “Constitución Española” és en essència una declaració ideològica d’esquerres.

Na Carme Chacón reivindica el govern de l’Estat per al PSOE al·legant que el PSOE ÉS España. El PSOE representa una certa transversalitat de classes i és en aquest sentit que s’arroga la representativitat de l’Estat, tot i que el socialisme de dretes també en reivindica aquesta mateixa representativitat, però pel que fa al FET nacional segueixen mentint. Jo no soc “igual”, ni igualment espanyol, jo soc català, i em veig dominat, espoliat, atemptat culturalment per a un model de igualtat injust.

Ja ho he dit altres vegades, amb poca ressonància, òbviament, Espanya és intrínsecament un règim socialista, que em vol fer igual en contra del meu albir, un règim secular que m’estigmatitza per al meu nacionalisme senzillament per què no és el seu, amb l’agreujant de que ho fan de manera desvergonyida a Catalunya.

Carme Chacón representa bé aquesta igualtat indiferenciada que és una minimització de tot allò que no és espanyol i que maximitza tot allò que ens fa a tots igualment espanyols.

Els catalans estem sols i dividits, molts volen, o ja els va bé, ésser espanyols per què es creuen el discurs de la FE de la igualtat, no volen rebel·lar-se, ser estigmatitzats, si tots els éssers humans som iguals per què els catalans no podem ser espanyols?. La FE de la IGUALTAT però, sovint negligeix el fet que emprendre una acció o un altre des de el propi albir ens fa diferents i que negligir la diferència és negligir el lliure albir, aquest lliure albir que a costat milions d’anys d’evolució i que ens fa responsables, en bona part al menys, i per això mateix ens acosta a la veritable Llibertat.

Jo no soc millor ni pitjor, però sí que soc “diferent”, i ningú te el dret de fer-me “igual”, per què la responsabilitat és meva, aquesta responsabilitat és la meva llibertat.

Per a la nostre supervivència l’única possibilitat és una necessària i imprescindible afirmació NACIONAL, la diferenciació radical, però per això ens cal alhora estar aplegats pel mateix fet Nacional. Una entesa entre ERC i CiU, amés dels més xics, en aquesta necessitat peremptòria d’aplegar-nos ens és imprescindible.
La polarització dretes-esquerres és el camp abonat on fan el seu agost els quintacolumnistes i botiflers telepredicadors al servei de la FE Igualitarista.

Visca la diferenciació, visca La Pàtria!!!!