En Duran i els unionistes ens comminen a “picar pedra” amb discursos abrandats per a un ramat entregat i ignorant, pretenen que posem el coll en afers compositius menors, i que ho fem amb i des de la sensació i la creença de que els catalans estem desenrotllant una tasca ingent i principalíssima, i el ramat s’ho empassa coll avall com qui s’empassa la píndola daurada de l’elixir de la vida eterna.

El “fer país”, “estructures d’Estat” en diuen ara, és una qüestió esgotada, exhaurida, no és altre cosa que el “timo de la estampita”, i tal com aquest, malgrat ésser arxiconegut, continua captant als ingenus, als voluntariosos, els que senten afany per a ésser reconeguts com a bones persones. Es tracta d’un engany que opera per la via emocional, col·lapsant l’intel·lecte, i procurant una sensació d’estar fent una tasca quan en realitat se està fent la contraria.

La realitat, però, ens explica que l’immobilisme més retrògrad, com només el del PSC s’hi pot comparar, te engabiats a un munt de catalanets al servei d’Espanya treballant amb afany per a la pròpia desaparició, ja ben a prop.
L’argumentació que argüeixen aquets apòstols de l’unionisme triomfant per tal de no fer una passa endavant en favor de Catalunya és tan mísera com coneguda.

El con-federalisme és un ideal que no mereix ni ésser considerat, no ja per utòpic, sinó per què no pot ésser un objectiu polític que defineixi “per se” una raó reeixida que doni sentit a la feina d’un exèrcit de militants, en tant que és un pla d’acció política la realització del qual està en mans alienes. Un pot ésser el que vulgui, però el “con-federalisme” no pot ésser el motor polític de un partit polític seriós, senzillament per què primer s’ha de tenir l’estatus de “ens jurídic-polític de Dret”, i després hi ha d’haver algú altre amb aquest mateix estatus que vulgui con-federar-se, i aquest no és pas el cas d’Espanya.

En fi, una enganyifa monumental, una estafa, si no fos que la majoria d’unionistes ho son per què son més espanyolistes que molts espanyols, en tant que fan espanyolisme sense estar-hi “obligats” per pertinença sociocultural-organitzativa.

Diuen, també, que la independència de Catalunya dividiria la societat catalana. Quan de cinisme!, es nota que aquests unionistes son un ramat molt ben instal·lat que es poden permetre “una conllevància” forjada amb una discreció de privilegis. Certament donen arguments a l’enemic quan aquest diu que això de Cheneralità és un pessebre pels catalinos.

La qüestió és que tenim un Parlament farcit d’unionistes espanyoleros dels collons, que ens volen a tots tan assimilats com als seus subalterns.
Així, doncs, és perfectament entenedor com el PSC s’ha afanyat a lloar Unió glosant la seva capacitat d’entesa pel “pacte fiscal”, ja que d’entrada Unió està ben disposada a fer la feina dels sabotejadors encarregats de fer impossible la unitat necessària, per reclamar una hisenda catalana, des de dins.

El PSC fa això per què els unionistes els hi han ofert una entesa, “tova”, sense reclamar una “Hisenda pròpia”.

Una nova coalició de facto irromp al Parlament, PSCOE-Unió, els que podríem anomenar “reformadors de l’Estat”, els amants de la “Espanya diversa”, etc.

Cal d’una vegada per a totes un enorme patac, una colossal desfeta, un col·lapse absolut, que és sense cap mena de dubte el que ens espera. Res a fer, només votar Independència al cost que sigui, res de vot útil, prou. Votar Unionisme només te utilitat pels nacionalistes espanyols.

L’Unionisme triomfant és contraposa a la Catalunya triomfant. Amb catalans com aquests qui necessita enemics?.
Que se’ls enduguin els dimonis!!. Tan de bo s’ofeguin en el cinisme de la seva retòrica capciosa.

Comença la crisi interna en el si de la coalició?. La crisi necessària. Alguns ho havíem anunciat ja fa molt de temps.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Visca La Pàtria!!!!

Hem escoltat aquesta setmana a Artur Mas dir que la hisenda pròpia la tindrem amb acord del govern espanyol o sense, via Parlament. Hem escoltat als socialistes dir que això pot acabar com el Pla Ibarretxe. Hem escoltat la veu de Brussel·les dient que el dèficit exagerat és culpa de les comunitats autònomes i la seguretat social. Hem vist com el govern espanyol es fa càrrec de Bankia, megalomania espanyola, cosa que pagarem entre tots. Hem escoltat que les concessions de les autopistes hauran d’allargar les perquè les de Madrid fan aigües.

Artur Mas, fidel al seu compromís i discurs, defensa la nació catalana, fruit de la història davant d’altres invents fets per aigualir els nostres drets. Fa bé, però Mariano Rajoy és una paret que escolta i somriu, no parla massa i executa. La cirereta del pastís, com cap de les esmenes als pressupostos de l’Estat que presenta CiU no serà acceptada, Sanchez Llibre al·lucina.

Si jo fos espanyol podria pensar que la retallada és inevitable i que Rajoy fa bé. Per a què dimonis voldria jo, si fos de Badajoz, per citar algun lloc ara que el president extremeny està de moda, l’autonomia? L’autonomia és alguna cosa que ens ha d’aportar beneficis. La pregunta és si els aporta. També és una agència de col·locació. Gràcies a les autonomies hi ha més polítics i més salaris polítics. Les autonomies aporten beneficis als professionals de la política. Per què el PP o el PSOE han d’eliminar les autonomies? Quants problemes els hi treuen. També beneficien als ciutadans? Jo crec que haurien d’aportar beneficis, però el context actual és negatiu per a aquesta possibilitat. El cas de Catalunya és diferent, l’autonomia és una via per seguir existint com a poble. Ens serveix per defensar alguns reductes nacionals i per crear una realitat virtual, la seconf life, però realment, poc més.

La pregunta és si podem conservar tot això tal com van les coses. La resposta és que no, no conservarem gairebé res. Les normatives de bases per poder reduir el dèficit, segons criteri espanyol, ens eliminen l’autèntica capacitat de decidir. “El dret a decidir”: decidir què? Res ens quedarà per decidir., tret de si fem festa el dilluns de Pasqua Florida o Divendres Sant, tret que la unitat de mercat avalada pel Tribunal Constitucional no faci que el conveni col·lectiu d’El Corte Inglés sigui de rang superior a l’Estatut d’Autonomia.

Brussel·les està amoïnada pel dèficit espanyol. Qui té les eines legals per reduir-lo aquí és Madrid. Estem a l’Europa dels estats i són els que decideixen. Nosaltres podem explicar, tot prenent cafè o als diaris, que fem la feina, però Brussel·les, mentre siguem autonomia, recolzarà Madrid. La resta són somnis.

Catalunya no té més alternativa a la desaparició que un front polític, i em refereixo a partits majoritaris, independentista. Vol dir convocar eleccions, amb la independència al programa, i guanyar-les. A partir d’aquí l’escenari seria un altre. Oriol Junqueras opina que ja tenim la majoria, si però no. S`ha de jugar amb les cartes destapades. Ni CiU ni tampoc ERC, sorprenentment, es van presentar a les eleccions nacionals amb la independència com a objectiu, cal fer-ho. Cartes descobertes i partida oberta, que guanyi qui millor s’expliqui. O caixa o faixa.

No ens queda massa camí per recórrer. El cercle s’està tancant. Abans que es tanqui del tot cal dissoldre el Parlament o convocar les eleccions. Entenc els neguits polítics, entenc al president Mas. Es com el dilema del gos: atacar (convocar eleccions) o fugir (acceptar que ens han derrotat i esperar temps millors). El problema és que en la societat globalitzada, amb una Espanya que no existeix com a nació, invertebrada com dei Ortega i Gasset, i que es vol construir, i domina els mitjans, també acabaran amb la nostra cultura. No ens queden gaire armes. L’enfortiment moral pot servir per mantenir-nos en la resistència escrivint blocs o fent sopars independentistes, però el país poc a poc desapareixerà.

Hi ha aquí creu en la Catalunya de l’etern renaixement, jo no. Moltes nacions històriques han deixat d’existir per sempre. Catalunya, que va tenir el primer Parlament, com recordava Pau Casals, pot passar a ser un record en els llibres d’història.

De totes formes no tot és dolent, igual per pertànyer a Espanya, els catalans som propietaris d’una o dues orelles de Cristiano Ronaldo. Ja se sap que el Reial Madrid va comprar aquest jugador i Kaka amb un crèdit de Caja Madrid i que només ha pagat interessos, ves a saber si vista la solvència que tenen, seran del Banc Central Europeu o de l’Estat. Si són de l’Estat seran una mica nostres, no? Quin honor. Llàstima no Pepe no hi sigui, aleshores podríem renunciar a la nació.

Quanta misèria.

Quan un maltractador li declara “el seu amor” a la víctima tot esperant ésser correspost perdent absolutament qualsevol indici de dignitat, i amés la víctima s’avé a la comèdia, ningú hi pot fer res, la desgràcia i el patiment estan garantits.

Aquest és el cas del tracte que rebem, ens volen fer víctimes tant si volem com si no.

L’Impèrium contraataca intentant, ara, amb una declaració d’amor, deixar la víctima incapacitada emocionalment per a donar una resposta adequada. No tenen vergonya.

Al maltractador li agradaria que la víctima se li sotmetés de pròpia voluntat, el que més desitja és que la víctima renunciï a si mateixa.

Però mentre ens declara “el seu amor” continua violentant-nos i abusant amb força de la nostre voluntat per efecte de la dominació política.

Algú de vosaltres podria dur a col·lació, rememorar i explicar els arguments que es van brandar per tal de “justificar” el fet que l’Estat no pagaria els “deutes” de l’addicional tercera i els altres?

A mi em sembla recordar que la cosa anava més o menys “en última instància per raons de necessitat del bé comú, el Congreso te sempre la darrera paraula”.

Aquesta és la justificació del maltractador per tal de continuar exercint la possessió sense recança. “La sobirania reside en el Pueblo Español, de quién emanan los poderes del Estado”, “El Congreso de los Diputados es la representación del Pueblo Español de quién emanan los poderes del Estado”.

Que ara vingui la vicepresidenta del govern espanyol a dir-nos que el “govern d’Espanya està bolcat en Catalunya” és un insult.

Ja fa temps que vaig parlant dels diferents models de “Justícia” en el sentit soci-organitzatiu. I és que Catalunya està sotmesa a la Jurisprudència pre-contractualista, en un model puramet “utilitarista”, per entendre’ns, talment com en temps de Salomó, Catalunya està subjecte a la bona voluntat del pare Estat que vetlla per a la benaurança dels seus fillets.

Certament, la Unitat jurídic-i-política d’España està constituïda en un model “utilitarista” pre-contractualista on els territoris poden ser històrics o histèrics, nacionalitats o regionalitats, però mai ens subjectes de dret polític, l’únic subjecte de dret polític és el Pueblo Español.

Que des de aquesta unitat jurídic-i-política s’apel·li a la no confrontació és una autèntica aberració, tanmateix és una estratègia política que dona rèdits en adhesions, qui pot estar en contra de l’amor i l’entesa, de la col·laboració, tal com ens commina la vicepresidenta espanyola. Tots som germans, ep!, no, podríem esdevenir germans, no! “som”, això apel·la a un desig, no a una realitat, però es justament per això que te un gran impacte emocional en una forma platònica de pensament àmpliament estesa entre el ramat.

En fi, totes les escoles farisaiques i platòniques formen un corifeu sense aturador, uns diuen que son tant explotadors com explotats i que per això la confrontació no és possible, hem de parlar-nos, (potser d’amor?), col·laborar, etc, els altres que això d’exigir “la clau de la caixa” és una cortina de fum per tal despistar al ramat mentre li retallen “drets”.
Per cert que això del “drets” mereix tot un article, per què la quantitat de disbarats i mentides capcioses que emeten els fidels de la FE és monstruosa, ingent, i sobre tot, INDECENT.

En Mariano Rajoy diu que ara no toca, que el que és important és que Espanya surti de la crisi. La submissió, dominació amb violència a que ens sotmeten no els importa ni poc ni mol. XORIÇOS.

Jo no soc espanyol, ni visc en Espanya, a veure si ho entenen d’una punyetera vegada.

El més ofensiu és el tracte que ens donen, ens tracten d’idiotes, de subnormals, de subdesenvolupats mentals, de tarats, de retardats profunds.

Que m’estimin o no se me’n refot, però el respecte és primordial i si no em poden respectar perles bones hi haurà confrontació, total i absoluta.

Visca Catalunya Lliure!!!!

Visca La Pàtria!!!!

"Equipo de investigación"

Fa mesos que anava al darrere d’aquest vídeo “El dinero que nunca debimos gastar“. (Als primers dos minuts i mig del vídeo no hi ha so). M’ha costat un munt trobar-lo perquè no en sabia el títol i no sé per què, però està degudament amagat. En la pàgina web de A3 s’hi pot trobar la majoria de reportatges fets pel “Equipo de investigación” menys aquest i quan l’he trobat en el Youtube, tampoc és del que se t’ofereixen amb el terme d’”Equipo de investigación”, n’has de conèixer el nom exacte. Com ho prova el fet, que fins ara era el vídeo menys visitat de tots els d’aquesta sèrie. Quan l’he trobat estava a 1.033 visites. Si tenim en compta que un dels meus vídeos, amb la poca difusió que tinc, i que són bajanades meves, pot arribar a estar entre 300 i 500 visites… Què no hauria d’arribar a tenir un vídeo emès en un programa a nivell nacional, el qual, que sàpiga ja és la segona vegada que l’han portat a la pantalla i toca un tema de rabiosa actualitat. Un autèntic escàndol i mare de la majoria dels mals econòmics que ara patim. Ple de dades i xifres, que propicia la necessitat de veure’l en un mitja com el Youtube, on pots parar, tirar enrere o deixar-lo per més tard, cosa que en directe no pots fer. Tot plegat molt normal no és. Jo per si de cas me l’he baixat i el tinc a bon resguard, no fos que d’aquí un temps misteriosament desapareixes. A l’igual com va passar amb un vídeo, més exactament eren dos els vídeos i llargs, que explicaven la crisis financera mundial i en donaven nom i cognoms dels culpables i confiant amb què el podria veure sempre que volgués mitjançant l’enllaç. Als dos dies havien desaparegut, i ja no era possible accedir-hi… Per tant aquest cop m’he curat en salut.

No sé si estaré equivocat, però vídeos com aquest fets a més per cadenes de televisió gens sospitoses de ser pro independentistes catalanes, haurien de ser considerats pels qui volem la independència, tal com ho és “la constitución española” pels unionistes, com una mena de Bíblia sagrada, de paraula de Déu, que caldria difondre.

Però ens cal anar més enllà, ens podríem limitar a dir, – mireu que en són de malgastadors els espanyols, ens n’hem de separar el més ràpid possible – A veure, anem a pams. D’acord que si Catalunya és aproximadament el 20% d’España, amb la independència no resoldríem el 100% dels nostres problemes. En solucionaríem el 80% , que tot i se’n moltíssim, no és el total dels nostres mals de cap.

Pensem que disposaríem de més recursos, sí, però en mans d’en qui? Em temo molt que en mans de balafiadors, si voleu quelcom menys, però malgastadors si fa o no fa com els espanyols. O és que l’aeroport d’Alguaire no és català? O no és va demanar des d’aquí fer-lo? D’acord, que de no haver-se fet, seria un més dels greuges comparatius, totes les províncies espanyoles amb aeroport menys Lleida. Però dins de la disbauxa general no deixa de ser una més i consentida. I què me’n dieu del malbaratem de piscines públiques, poliesportius, treatres, biblioteques, cinemateques, escoles de música, rotondes… Ja sé que més d’un estarà pensant, – però ho van fer amb els nostres diners – sí, però dins d’un estat que no ens retornava el que era nostre. Ens ho podíem permetre? D’on venen si no tots el deutes? Haurem de no fer cas a la mentalitat dels socialistes i d’alguns altres, que creuen que l’estat no pot ser un negoci que tingui guanys. Doncs bé, si era així com ho volien, si els estats no poden tenir superàvit, com passava durant l’existència de la bombolla inmobilaria, haver abaixat els imposts a les rendes mitges i més baixes  o haver-ho repartit directament entre els més necessitats. Per exemple, pujant les pensions de 500 euros, que en n’hi ha un munt. Després s’omplen la boca dient que són gent d’esquerra. El que no haurien de fer, en temps de bonança, és llençar-se a fer obres i obres, plenes de comissions i fetes pels amics, i que després no podran ni assumir-ne el manteniment.

Manuel Bustos.

Encara recordo les paraules del president de la Federació de Municipis de Catalunya i representant a l’executiva de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies. Apart de diputat adjunt a la presidència de la Diputació de Barcelona, vicepresident primer de CASSA (Aigües de Sabadell), i president de VIMUSA (Habitatges Municipals de Sabadell) – després diuen que hi ha atur, al superhome li sobra temps encara per anar a tertúlies a passar la tarda-, l’alcalde de Sabadell, el sr. Manuel Bustos Garrido, socialista per cert, dient – Oh! És que si no s’haguessin fet quan teníem els diners no s’haguessin pogut fer – Home! Si us plau, de què estem parlant? Apart de les quatre coses socials molt necessàries,  com un casal d’avis aquí i un altra allà, o una guarderia pública allà on faci falta. La expressió exacta és aquesta “on faci falta” i en la seva justa mida. Estava pensant en moltes altres coses, que de socials i necessàries en tenien ben poc, i menys fer-ne abús.

Ja sé que és molt simpàtic i planer en el tracte l’alcalde de Sabadell i probablement en el seu ajuntament ho hagi fet bé, però…. Que us hauré d’explicar a tots aquells de vosaltres que viviu en pobles petits o mitjans, que és on més u se n’assabenta de com han anat aquestes coses, que no sapigueu. Aquí darrere de casa tinc un poliesportiu cobert, en un poble pels voltants de 250 habitants, i que el fan anar una horeta a la setmana, un nois que em sembla que no són ni del poble. Segur que almenys no tots ho són, perquè al poble no hi ha prou nois per fer un equip de futbito. I no tenim piscina pública perquè l’arribada de la crisi ho va impedir, que feia anys que ja se’n parlava… Per no haver-hi no hi ha ni una mala botiga, suposo perquè d’aquestes no se’n fan de públiques. Llavors de què coi em parla el sr. Bustos? Si a dos km i mig hi ha una piscina coberta per tot l’any i tot tipus de serveis. Pel contrari tenim una entrada al poble del més perillosa, els plans de solucionar-ho, s’han quedat en això, en plans. I a sobre ens hem quedat sense teatre municipal amb aforament per a dues mil persones… Mecachis! Els greuges comparatius.

Bé, per no fer-me pesat, resumint. Amb una Catalunya independent no en n’hi ha prou, i més d’un n’haurà de donar explicacions de tantes animalades que s’han fet. Afortunadament, en la pròxima república Catalana, els tindrem més aprop per fer-ne el control i fer lleis i normes per controlar-los. Per decidir de fer-los fora en pic s’ho mereixin, no com ens passa ara que veiem impotents com malversen els nostres diners en altres territoris on continuen sent reelegits companys de partit, de corruptes condemnats i no hem podem dir ni piu.

Ah! Sobretot que no ens vinguin amb sentències que donen per bones i suposen demostrades, quan per res és així. Com “la democràcia és cara”, “els partits poden ser finançats mentre no és faci d’amagat” i moltes d’altres que ens han portat on som… Però deixem-ho per un altre dia.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Ja veieu que la cosa va en serio. Es tracta de no desfer l’estat de les autonomies que tan bé ha anat a Espanya, és tracta de deixar que les bufetades se les emportin les autonomies i les decisions les prengui el govern espanyol. Fàcil el model, no? Avui ha estat l’aigua i demà serà el pa.

La cosa està més que aclarida. Si hi ha algun català que cregui que mantenir-se a l’Estat espanyol ens va bé, que vagi a fer-s’ho mirar. O té interessos no catalans o una deficiència cognitiva. Altra cosa és que a alguns els faci por fer el pas o que no sàpiguen com fer-lo. Als primers no els entenc, als darrers sí. Pensar que el pensament espanyol, ancestral, canviarà, no. Bé, potser m’equivoqui i el segle XXIII les coses les vegin diferents, però jo ja no hi seré i no treballo a tan llarg termini.

Comprenc que fer el pas és molt difícil i que el Govern vol tenir un gran consens per poder fer el gran pas, perquè dubto que algú del Govern pensi que un pacte fiscal digne és possible, tinc l’absoluta convicció que són gent prou intel·ligent, i els que conec ho són, com per no creure en l’Estat espanyol ni en els seus pactes.

El que no comprenc és perquè no donen un pas que si poden donar. Fer veure al país que dins d’Espanya això és irreversible, la mort per inanició. Crec que tenen una responsabilitat social. La discussió interna, mental, que poden tenir és fan millor per al país deixant que es deteriori per no generar un hipotètic conflicte social, o generar-lo ja.

Certament, en la fase de preparació, pedagògica, que hauria de començar demà, el govern espanyol llençarà tots els atacs possibles, però això passarà abans o després. Si jo sé que m’haig d’operar per força, per què esperar? Més encara si em diuen que quan més trigui més difícil serà la recuperació.

Demano una vegada més el coratge polític per afrontar els problemes de cara. No em val ni parlar de federacions ni de pactes fiscals semblants al concert econòmic. Alguns ja fa temps que no ens llepem el dit, tenim estudis i llegim el diari. No som idiotes totals i ens molesta que ens tractin com a tals. Podem no ser polítics, no sabem molt de govern, si sabem que la política té un temps psicològic i que tot no es pot fer com vol la majoria, però si que hi ha moviments que han de ser més perceptibles.

Jo demano ja que el Govern doni les passes inequívoques per mostrar als catalans que Catalunya serà un estat lliure ben aviat.

Els catalans no estem sols, bé, sabem que a Catalunya hi ha gent provinent d’altres indrets, però hi ha també individus d’aparença catalana que son portadors d’una llavor aliena, una llavor espanyolitzadora. Ens volen fer creure, i sovint ho aconsegueixen, que son catalans, parlen la nostre llengua i fins i tot molts duen cognoms ben catalans, però treballen per als espanyols.

Han ocupat llocs d’influència notable i es tracten de tu a tu amb els catalans. Aquest és el cas del Parlament de Catalunya, on aquesta gent, com gairebé tothom, també mena partits polítics amb sigles acabades amb una “C” de Catalunya, reben diners dels impostos públics i diuen lluitar pel bé de Catalunya, sempre en defensa dels ciutadans més dèbils. De la defensa del dèbil, sigui de justícia o no, n’han fet “la doctrina de la FE”, així doncs, tant aquells que no coincideixen ni amb el seu criteri de justícia com els que discrepen dels seus mètodes procedimentals per tal d’assolir un millor estadi socioeconòmic queden automàticament estigmatitzats per a l’ombra de la sospita de pertànyer a les forces del Mal.
Bona part del ramat, sense referencies culturals properes, punyents i clares s’entreguen al culte d’aquesta església que els promet la “vida eterna” en forma de paradís terrenal.

Les seves intencions i propòsits, però, son eliminar tot allò que es pugui oposar a la redempció que ens ofereixen amablement mitjançant la nova FE. El principal impediment és el nostre fort, encara, sentit de pertinença a la nostre identitat cultural i al nostre País, que ens aplega en una resposta universalment diferencia com a Nació amb pretensions de validesa.

És per aquest motiu que desenvolupen un discurs que, com els espanyols, blasma el “nacionalisme”, què, segons ells, és una eina usada per a les classes dominadores en contra de les classes dominades, i és això mateix que explica com hi ha una facció d’aquesta església de la FE, que en sentir-se un xic més concernida per aquesta pertinença identitària cultural i per raó del seu amor sincer a allò que son, pretén la unió sacramental del “nacionalisme” amb la doctrina de la FE, “Catalunya serà social(iste) o no serà”, per tal de poder fer la seva revolució platònica sense sentiment de culpa i traïció a allò que son, tot i que sempre s’esforcen en advertir i deixar clar que el “nacionalisme” és un essencialisme no ideològic sospitós d’atemptar en contra la igualtat i la justícia redistributiva, cosa que és en si mateixa pecaminosa, seguint fil per randa l’estigmatització del guió de la doctrina de la FE.
Per aquesta secta, la “nació” és subsidiària de la doctrina de la FE.

Tot això explica en bona part com els catalans estem fortament des-vertebrats.

Al final, la qüestió és ben simple, allò que representa el Parlament de Catalunya és subjecte de Dret Polític, o no?. Això hauria d’ésser fonamental, de fet ho és, i és de fet, per què els catalans no som subjecte de Dret Polític que patim les plagues de l’aculturació, espoliació i dissolució que ens mena a la misèria vital de la nostre ànima. I un Poble sense ànima no és res, i no hi ha “doctrina” ni Fe que el salvin.

Ara mateix en el Parlament de Catalunya hi ha 83 representants ( 62 CiU, 10 ERC, 10 IVC, 1 DC) que anirien fins al final en la defensa d’un model de sobirania fiscal en que Catalunya administrés tots els recursos que genera, 83 de 135, si el PSC s’hi afegís en serien 111, en front de 21 (PP i CD’s, tenint en compta que SxI no està per a la feina de reformar l’autonomisme espanyol).
Per què el PSC no s’hi avé?.
El PSC diu que és catalanista, diu que és democràtic, però no es vol aplegar amb la majoria, per què?. Doncs per què no vol deixar de subvencionar als espanyols amb els diners de tots els catalans. Sent això així és prou clar i manifest que per al PSC el subjecte de Dret que mena el Parlament és i ha de continuar essent el “pueblo espanyol”.

Aquests regionalistes quintacolumnistes apel·len constantment als “drets” i a les polítiques socials, demagògicament, per tal de boicotejar qualsevol possibilitat de resposta en clau de sobirania nacional en el si del Parlament. Son els actors del “sabotatge des de dins”. Juntament amb el PP son la pinça necessària per tal de bloquejar el Parlament i sotmetre’l a la voluntat del Congreso de los Diputados.

Definitivament no estem sols, son entre nosaltres amb la missió d’extingir-nos.

Avui seré molt breu, estic una mica avorrit d’escriure sempre sobre el mateix, no m’agrada perdre el temps i tinc la sensació de perdre’l massa. El Govern ja no pot collar més a la gent quan el problema no el generem nosaltres. Estic ja molt cansat de declaracions “contundents” catalanes sense que es tradueixin en altra cosa que en una volta de cargol més contra nosaltres. Encara no he vist cap acció que hagi produït algun resultat positiu.

Alícia Sánchez-Camacho demana “gests” cap a Catalunya a Rajoy. Igual es posa barretina un dia que ens visiti, perquè altra cosa no farà. Aleshores publicaran un editorial a La Vanguardia lloant Rajoy i el seu esperit pro-català.

Mentre, les paraules de Mas són altes, això sí, acusa a Espanya de tenir diners pel tren de Galícia i per el Museu del Prado però no per Catalunya. Montoro se’n riu a la cara i parla de països artificials. Nacionalismes cap, tret de l’espanyol. Duran fa el ridícul a Madrid.

Davant del panorama només veig dues possibilitats per a la supervivència de Catalunya. Una la independència impulsada per tots nosaltres amb el Govern al capdavant. L’altra m’ha vingut de cop al cap, com no hi havia pensat, La Moreneta. De moment l’abat de Montserrat ja l’ha involucrat amb el pacte fiscal, si animem a l’abat igual ens ajuda.

La certesa és que ens tenen la mida presa i mentre aquí tots amb cara d’idiota a veure si ens “intervenen”. Doncs que ens intervinguin, que convoquin les eleccions amb un programa per la independència i que Madrid faci el que vulgui. No hi ha més solució, més clar, l’aigua.

Com diria el Conde Duque “empiezan a surgir los efectos sin que se hayan notado los cuidados”.

Els efectes son devastadors, senzillament no tenim diners per pagar el cost dels serveis que ens hem atorgat. Òbviament el dèficit en inversions estructurals i l’espoliació que patim per part de l’Estat hi tenen molt a veure en la situació de col·lapse a la que estem abocats i ja tenim a tocar.
En general els independentistes fa anys que anunciem la desfeta, però els nostres vaticinis han rebut un tractament irresponsable de menysteniment sistemàtic.
Aquest mateix menysteniment ha format part d’aquells “cuidados” que han generat “los efectos”. El que es negava era l’idea de que Catalunya no es pogués desenrotllar formant part de l’Espanya autonòmica, ara, tot i l’evidència, encara es cerquen subterfugis argumentals per negar el fet de que bona part de la fallida de Catalunya te les seves causes més directes en la seva pertinença a Espanya.

Els catalans som els majors responsables de la nostre desfeta nacional, econòmica i social. En això no només hi ha contribuït el menysteniment sistemàtic dels auguris llençats pels independentistes. L’actuar “com si” fóssim el que no som, ens ha encegat, “papeles para todos”, com si fóssim rics, com si fóssim sobirans, com si fóssim angelets. Però la realitat és la que és. Tenim una pobresa creixent, com en molts d’anys no teníem, un sistema financer molt minoritzat per a uns balanços fal·laços que hauran de ser posats al dia, un ensenyament que no arriba a fer la feina que tots voldríem que fes, una decreixement de les inversions i un atur monumental. Tenim un balanç comercial positiu en serveis, gràcies al turisme que es considera “exportació”.

Amb tot, Catalunya, i potser Balears, sembla que estem en bona disposició per tal de tornar a créixer econòmicament, de fet els primers trimestres de l’any passat encara vàrem créixer. Tot i això els ajustaments que hem de realitzar per tal de restringir el dèficit públic no s’avenen als ingressos reals que produïm i que van a l’Estat per a no tornar. Davant d’això una part considerable dels representants polítics del Parlament fugen d’estudi.
El PP i el PSC fan la mateixa música, amb algunes variacions poc significatives. “Hem de fer mesures per sortir de la crisi, només amb retallades no ens en sortirem”. No hi falten els IVC fent de claca a tothora, criminalitzant “la dreta” com si els seus governs no tinguessin res a veure amb la desfeta, angelets.
Però de fet aquests que fan aquestes proclames no n’anuncien cap de mesura, tampoc els seus gurus socialistes com en Krugman i altres keynesians que prediquen que els rics, és a dir Alemanya, han de pagar la festa devaluant la moneda i avalant-ho tot amb eurobons.
Ep!, fan tot això amés de mentir quan diuen categòricament que “les retallades” no serveixen per a res. Sense “les retallades” la fallida fóra un fet indefugible.

Hi ha molta gent, ingènua, que creu en el miracle de la FE, i estan esperançats amb que les coses milloraran quan a França guanyi en Hollande. Si això succeeix les passarem molt més magres encara. Queda dit.

Catalunya ha fet una deriva política econòmica i social pèssima. Mentre això es perpetrava, el poble, com a un ramat, aplaudia amb les orelles i seguia a un establishment polític i cultural que ufans de si mateixos ens duien de pet a l’escorxador abduïts per a una estela falsària de “justícia social” i “postmodernitat cosmopolita multicultural”.
Mentre importaven mà d’obra poc qualificada, clients per a col·locar la sobre-oferta del totxo, tots els indicadors d’eficiència social davallaven ostensiblement, mentre el conseller rebia premis internacionals per al seu “model de participació social”, l’índex de productivitat es mantenia en un llindar propi d’altres societats menys desenvolupades, mentre es feia propaganda institucional en favor de la mal anomenada immigració, es desballestava “la catalanitat” com a referent de cohesió social.
Tot això ha facilitat la tasca dels espanyols que en tenen prou en fer els pressupostos que els convé a ells per tal que nosaltres haguem de renunciar més i més, per tal de polaritzar, encara més, la societat catalana, amb desitjos de realització ideològics, que si reforma sí que si reforma no, que si Merkel que si Hollande i tot un seguit d’afers que si no es poden situar en un context veritable esdevenen disbarats demagògics a modo i manera de pinso narcotitzant.
El circ està a ple rendiment, l’espectacle ens atorga diàriament tot un seguit d’expressions públiques que sovint configuren el ventall de la estupidesa, ep! ben nostrada, això sí.

Alguns exemples recents. En J. Nadal diu que s’ha de dur el govern del PP al tribunal constitucional. Més demagògia no és possible. En P. Navarro diu que de pacte fiscal res, que no és possible, (ni el volen) i demana “mesures de creixement econòmic”, tornem-hi que no ha estat res!. En Duran, l’insigne, diu que es conformaria amb un compromís de pagament per part del govern espanyol. Més demagògia, legalment el govern de l’Estat NO TE CAP COMPROMÍS de fer-ho. Ho escric amb majúscules a veure si se n’assabenten. Tampoc no falta qui, imbuït de la fortalesa moral d’un superheroi, declara que “li preocupa tant el tenir la clau dels nostres impostos com la manera en que aquesta riquesa es re-distribuirà”, tot fa pensar que si aquests superherois de la bondat no-manifestada (encara) no tenen una garantia d’aval signada pel mateix Déu de que tot serà tal com a ells els plau, no s’hi adheriran, no fos cas que la independència de Catalunya fos instrument del Mal, “abans espanyola que de dretes, o ves a saber … si liberal”.
En fi, que en aquestes condicions Catalunya col·lapsi no és una sorpresa, el que jo em demano, cada dia que passa amb més neguit, és si de veritat, tenint en compta l’estat de “gràcia” d’aquesta tropa, paga la pena tan d’esforç, a vegades penso que tot està perdut senzillament per què Catalunya ja no te existència real, en el sentit de realitat estructurada.

Malgrat tot aquest dispendi d’estultícia sobreactuada, en Mas segueix un “contra-guió”, i dic “contra-guió” per què el pla d’acció política de CiU i d’en Mas son un guió que es contraposa al guió general de desfeta socioeconòmica i nacional de Catalunya que el curs de la història ha anat seguint els darrers 10/15 anys. En Mas va de debò, vol pactar el concert econòmic entre Catalunya i Espanya. Ha dit que si això no és possible seguirà endavant amb un pla d’acció política que concerneixi directament i exclusiva a Catalunya. També ha declarat que si Catalunya col·lapse convocarà eleccions al Parlament.

No fa falta ésser un superheroi per tal de sumar dos més dos. L’hora decisiva s’atansa.
Hauríem de fer-li saber, al president Mas, que si ell es posa al capdavant tots el seguirem fins al final, fins hi tot els estúpids, els superherois i els apòstols de la Fe, per què altrament no ho aconseguirem.

Programa "Singulars".

Aquesta setmana passada, el dimarts dia 17, em va sorprendre veure al programa d’entrevistes “Singulars” de TV3, a l’entranyable presentador, Jaume Barberà, més esverat del que és habitual en ell. En aquesta ocasió i així ho vàrem comentar entre amics de la xarxa social, era molt notable que n’estava fins els dallonses de la magnitud i repercussions del dèficit fiscal entre Catalunya i España. Era el tema que amb el professor d’economia de l’UPF Guillem López Casanovas, en parlaven aquella nit.

El presentador no comprenia com era possible que la gent s’estigués manifestant en contra de unes retallades socials, imposades pel govern de la Generalitat, per estalviar quelcom menys de 1.000 milions i no veure per enlloc cap pancarta referida al dèficit fiscal. Quan només amb 15 dies d’aturar aquest transvasament de diners cap a Madrid, no seria necessària l’estisorada a la sanitat i amb 4 dies més del mateix estalvi, tampoc en l’ensenyança.

Doncs precisament, sobre el per què de l’existència d’aquests tipus de silencis, ens ho estem preguntant un munt de gent des de fa temps. Ja ens ho preguntàvem en plena efervescència de les manifestacions dels “idignados” a la Plaça Catalunya. On ja es feia els possibles per impedir que aquest tema veies la llum. Apart de boicotejar qualsevol intent de reivindicació de caire nacionalista català i en llengua catalana.

Entrevista a A. Mas.

Si bé ja fa temps que en sóc conscient que el coll de la sra Mònica Tarribas està més que demanat i no sols per l’entrevista que va fer al molt Honorable, que també, sinó perquè la poca sintonia dels convergents vers al personatge i no em parlem de la dels seus socis “populars”, va més enllà. Aquella nit, no sabia que fos tant imminent el canvi i que ja estava triat el substitut en la direcció (Ramon Rovira).Tampoc sabia, ni sé, si la continuïtat d’en Jaume Barberà i la del seu programa està assegurada o va intrínsecament lligada a la presència en la direcció de l’ens de la Sra. Terribas,. Però a mi em va donar la sensació que en Barbera tenia aquella nit l’actitud que un castís descriuria amb aquella dita castellana tan gràfica que diu, “por lo que me queda en el convento… “. Tant de bo! Vagi errat i el programa i el seu presentador continuïn endavant i més ara, que sembla, tal com ho va tornar a demostrar en el programa “Els matins” de TV3, del passat divendres, decidit a denunciar el què és, sense cap mena de dubte, la mare de tots els nostres mals. “El dèficit fiscal”.

Fets com els d’en Barbera, seran cada cop més freqüents. O almenys així ho vull creure. Cada dia hi haurà més i més gent coneguda de tots els àmbits socials i culturals, que acabaran per mullar-se. Per trencar-ne el silenci. Que ningú es porti a engany, tot aquell que calli tenint un altaveu social i no denunciï l’espoli i el maltractament que ens estan infringint, sigui de la identitat o ideologia que sigui, a poc que ens esclafin quelcom més, serà considerada com a mínim, una mala persona.

Salvador Cardús.

Com deia fa poc, el professor Cardús, “qui un dia es lleva independentista, mai més no se’n va a dormir autonomista o federalista“. Però que no es mal interpreti, si bé la segona part és ben certa, que ningú pensi que hi ha caigudes de cavall a l’estil del Molt Honorable Jordi Pujol, o de l’existència de sobtats despertar de qui es lleva independentista d’un dia per l’altre. Ni crec que així ho cregui ni sigui el que hagi volgut donar a entendre el prestigiós sociòleg en la seva frase.

"Desafecció".

Per experiència personal, sé que obrir els ulls a l’independentisme és un procés més aviat lent. En ocasions és fer dues passes endavant i una enrere. Quan hi ha sentiments pel mig, les raons de la raó, sempre troben resistències. Depenen molt de la informació i de la importància d’aquesta que u rep. És molt semblant al desenamorament que es produeix en qualsevol relació de parella. Depèn del grau d’afecció inicial i de la informació que hom va reben de la persona amada, que li demostra que ni l’estima ni l’estimarà ni l’ha estimat mai… Sempre ha estat amb u pel maleit interès… Tot i així a l’igual que en la relació entre dues persones, en n’hi ha que el seu amor es patològic i no saben o no se’n poden desempallegar. Aguanten el que faci falta, com tal de no perdre el que els hi sembla l’amor de la seva vida. Tal com passa en els afeccions entre humans, ajuda molt trobar un nou amor i sens dubte que l’idea d’una Catalunya independent amb totes les seves potencialitats, és per si sola una idea que enamora.

Hom ja no sap, què serà més difícil, si vèncer les resistències internes i la superació dels interessos propis de l’elit del nostre país o les externes del país veí.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Quan el president del país del nord planti cara a la senyora Merkel algunes coses canviaran i segur que no per anar pitjor. El nostre problema és que als ximplets que governen el país de l’oest els costarà fer les coses que la nova situació derivada del canvi de govern al país del nord els hi permetria.

Són realitats? No de moment desigs avalats per les enquestes. Ara esperem que en poc temps això sigui una realitat.

Mentre els pobres catalans estem dominats pel govern ximplet i amb un Govern que no pot fer més que exclamar-se. Ara els Telenotícies són avorridíssims perquè només són una llista de queixes a la política que plantegen els ximplets, i que també provoquen queixes dels partits catalans que no donen suport al Govern perquè fan l’únic que pot fer: obeir als ximplets, els de l’estat del mata-elefants.

Escoltava el que deien del consell de ministres, les retallades. La veritat és que tret del desequilibri amb el preu de les matrícules i les beques, la resta m’han semblats mesures molt coherents amb la situació econòmica. Si no hi ha ingressos, alguna cosa s’ha de reduir. Sempre es pot acomiadar gent, etc. No pretenc parlar de les mesures, pretenc fer notar que el problema està en els ingressos. Diuen alguns, ingressar dels grans capitals, quin riure, caldria canviar tantes coses per atrapar-los! Tanmateix, ni així farien créixer la economia perquè la manca d’idees és notable. Encara recordo el Pla E, que parlava fins i tot d’R+D. R+D dedicat a fer voreres, la innovació en les voreres és un dels temes que surt contínuament las fòrums de Harvard sobre innovació. Que es pot esperar quan un tria una sabata per dirigir un estat? No he vist, però, en el nou govern espanyol cap mesura destinada a millorar realment la productivitat. La reforma laboral, calia però no exactament així.

Què penso?, que cal fer net. El model ha de canviar d’una forma absoluta. És possible canviar el model productiu? Jo crec que sí, és possible facilitar la creació d’empreses, però a les declaracions polítiques espanyoles només he sentit un anunci sobre el tema: farem… Els “farem” són els elements centrals de la política del país de l’oest, sempre futur però mai present. Ells només fan servir l’”hem” per referir-se als cops de destral a l’estat del benestar i a la capacitat adquisitiva. Com és que el país del nord no té els problemes que té el país de l’oest tot i prendre’ns els diners. Alguns diran que allà no tenen comunitats autònomes. Bé, podria ser. Tanmateix, que tenen de millor els alemanys que són federals? Cal acceptar que són més intel·ligents? Sembla que no deu ser això. La intel·ligència està distribuïda a l’atzar. Altres coses menys. Els cartaginesos van fer feina perquè van ajudar-los els elefants, els espanyols no poden perquè ja no tenen l’amistat d’aquet noble animal, dels pocs que és capaç de reconèixer la seva imatge en un mirall. El problema és que els espanyols cremen sempre els vaixells, model Hernan Cortés, i no es deixen mai camins d’escapament. Toreros.

Tenim alguna solució els catalans? Si, es clar. La sortida d’Espanya. El problema és que cada dia que passa el que ens quedarà quan marxem serà menys, els ciutadans estaran pitjor i costarà més redreçar la nostra economia. Amb els milers de milions que ens prenen no estaríem tan malament, però refer-nos del dany d’aquest anys no és alguna cosa que es pugui fer en dos dies.

Us faré una proposta. Recordo que quan jo era petit em van fer realitzar uns rituals religiosos abans de la primera comunió que renovava les promeses del baptisme i em feien dir una cosa que en la meva memòria sona com: jo renuncio a Satanàs, a les seves pompes i les seves obres i prometo servir a Jesucrist per sempre més. De tant repetir-ho se m’ha quedat

Bé, doncs potser és l’hora de renunciar a Espanya i a tot el que l’acompanya i prometre servir a Catalunya per sempre més. Això sí, ens ho hem de prendre seriosament. Renunciem completament a Espanya i que ho sàpiguen. Pitjor ja no ens pot anar. Han remat els vaixells, com fan sempre i no ens deixen sortida.

Jo renuncio a Espanya…

El rei i el parell davant seu no sé qui són.

Pecadors, penediu-vos! La rentadora de la casa reial s’ha posat en marxa. Amics del rei, caçadors, navegadors i homes de pro tots ells ho confirmen…

-El rei “pobre” (justifiquen la paraula, no per la escassetat de diners, sinó per l’insuportable tocada de nassos que li suposa al monarca, les exigències dels seus súbdits de manera constant), per setmana santa no va poder fer vacances, perquè va haver d’anar a pidolar petroli pel bon funcionament d’España, als seus amics de la corona de Kuwait i amb el primer ministre, el xeic Yaber al Mubarak al Hamad al Sabah. Ja es veuran els excel·lents resultats en els preus de la gasolina en els pròxims mesos.

-L’elefant és l’animal que més abunda en Àfrica. En n’hi ha a milions. Tot gràcies als caçadors, qui paguen molts “calerons” als governs per dur a terme plans de protecció pels paquiderms. Només son abatuts els animals més vells i de salut precària. Més que de cacera es podria parlar d’un projecte caritatiu d’eutanàsia. És tanta la devoció, bondat i l’amor que hi posen, que en lloc de delegar la bona obra en els seus assalariats, prefereixen fer-ho personalment, tot i que el fet de disparar a un animal tant vellet i malat, els hi repugna. De seguir així, amb tanta cura, aviat el seu gran nombre seran una molesta plaga a exterminar i hauran de ser els mandataris d’aquests països, qui pagaran als caçadors per a que els alliberin dels tant pesats animalons. Estic per crear una ONG per recaptar fons a favor de programes eutanàsics pel minorament d’incòmodes animals. Mataríem dos pardals d’un sol tret. Crearíem llocs de treball per una banda i exoneraríem d’haver d’embrutar-se les mans a nobles personatges, havent d’anar a llocs tant perillosos. (I pensar que per aquí ens surten els porcs senglars per les orelles. Suposo que és qüestió de glamur).

-Els safaris augmenten els llocs de treball, “¿?”. Confesso que ni idea de com. Almenys només enllà d’anar a fer un refresc a la terrassa d’un bar. Els declarants no en donen explicació tampoc, ni se’ls hi demana. Però en un país de 5 milions de parats, queda de genitals de mico dir-ho.

-Va de convidat, no costa ni un euro a l’erari públic, ans el contrari, mentre és a la selva, sa majestat no paga ni manega cap tabola per aquí. (Doncs podrien convidar la família sencera).

Llevataques.

Bé, em sap greu la brevetat del text, però el llevataques reial tot just ha estat encetat.

Ah! I què hi fa tot aquest rotllo “patateru” en un bloc independentista? Doncs, de moment mirant d’apuntalar aquesta malmesa monarquia, mirant que no caigui, que aguanti un parellet d’anys més com a mínim.

Pel bé de la independència del nostre país, és molt convenient el manteniment de personatges que donin un fotimer de ganes de marxar. I si a sobre van en un pac familiar tant ampli i sucós que donen tant de joc. Com dirien els castellans… “Mel sobre “hojueles” tu”.

De moment, que l’últim apagui la llum.

Comentava l’altre dia, en un articulet titulat “Catalans, a coberta!” publicat en el Diari Gran del Sobiranisme, que el molt il·lustre senyor Marius Carol declarava coses com ara “la Merkel ens vol fer alemanys a tots”, res més allunyat de la realitat.
Mentre Alemanya ha decidit, per a una contingència major, que per seguir junts endavant cal primer que cadascú es faci responsable de pagar la seva festa, Catalunya continua subvencionant un estat espanyol que no coneix cap responsabilitat. Per a Espanya, manar, es justifica en si mateix (?).

Recordo haver llegit en la Bíblia, ja fa anys, com en l’antigor d’aquells temps “la esclavitud” estava regulada per a unes “normes” de responsabilitat mútues. Per exemple, si un esclau, després de certs procediments s’alliberava, tenia al seu abast l’opció, si la llibertat no li convenia, de reclamar al seu antic amo, en el termini d’un any, que el tornés a admetre com a esclau, i l’antic amo s’hi havia d’avenir, hi estava obligat per llei.

És a dir, l’esclau tenia estatus jurídic singularitzat, que és més del que te Catalunya com a Nació.

Ja he comentat prou, massa hi tot potser, com la jurisprudència constitucional espanyola no dona cobertura en termes contractuals a Catalunya en tant que ens polític, i per tant no en fa cap reconeixement més enllà d’unes referències poètiques.

Els espanyols fan uns pressupostos que administren sobiranament tots els recursos de l’Estat, a excepció feta d’Euskadi i Nafarroa, i dic sobiranament per què tal com hem vist en relació a la demanda de compliment de l’anomenada “addicional tercera” de l’estatut de Catalunya, l’Estat es reserva el dret a complir-ho o a no complir-ho fent valer la “sobirania nacional” (espanyola) que rau en el “Congreso de los Diutados”. Mentre l’estat espanyol mutualitza la recaptació de recursos, de manera arbitrària i injusta (recordem l’espoliació de Catalunya), s’arroga en exclusiva la responsabilitat de pressupostar-los.
Catalunya te la seva “sobirania” subjugada a la del “pueblo espanyol” amb representació en el “Congreso de los Diputados”. En aquestes circumstàncies dir que els alemanys ens volen fer alemanys a tots em sembla irresponsable i demagògic com a mínim.

Els catalans sembla, malauradament, que volem fer més d’espanyols que no pas d’alemanys. Vull dir, que sí optéssim de debò per a ésser una nació el tema estaria resolt ben aviat, per què faríem, com fa qualsevol ens civilitzat i sobirà, un contracte de responsabilitat mútua amb la resta del món en els diversos organismes que apleguen les nacions com a ens de representativitat col·lectiva.

Però amb tot, el que estem veient, és què, el Parlament de Catalunya és una cambra de representació on només s’hi mutualitzen interessos “ideològics partidistes”, i sembla que els interessos nacionals no es poden mutualitzar per què hi ha representants que hi defensen els interessos “nacionals espanyols”, què, aquests sí, a diferencia dels alemanys, ens volen fer dels ”seus”. Potser convindria que l’il·lustre senyor Marius Carol en prengués bona nota abans d’anar envaint la intimitat de les nostres llars adoctrinant-nos amb falsa doctrina.

Així s’entén, per exemple, que el PSC encari amb el PSOE la mutualització partidista-ideològica en el si del “Congreso”, mentre a Catalunya pretenen abduir el Parlament en l’intent d’aplegar-lo en defensa d’un estatut que és la renúncia expressa de l’exercici de la sobirania catalana en favor de la sobirania espanyola a Catalunya.

Allò que ens és mutu ens responsabilitza mútuament, valgui la reiteració, i sincerament, si fa molt de temps que tinc poc en comú amb Espanya, d’un temps ençà menys encara, i no puc entendre com algú, que sigui català, pot apel·lar a la “responsabilitat” per tal de fer-me xantatge quan son els espanyols que s’arroguen en benefici propi, per la força i en l’exclusivitat de la “pàtria i potestat”, el govern del meu país, Catalunya.

Visca La Pàtria!!!!.

Dijous The New York Times publicava An Overdose of Pain. Diu el diari nord-americà: el pressupost del senyor Rajoy pretén retallar el dèficit de l’any passat, un 8,5 % del PIB, fins al 5,3 % aquest any i després un 3,0 % el 2013. Els objectius són probablement inabastables, encara que mantingui rigorosament al seu dur pressupost. Les estimacions oficials més optimistes pronostiquen que l’economia es contraurà gairebé un 2 % aquest any. I com més es contregui el PIB espanyol, més caiguda dels ingressos dels impost, la qual cosa requerirà encara més grans retallades pressupostàries. Es tracta d’un cicle destructiu, sempre a la baixa. Aquí es veu la gran intel·ligència econòmica de la senyora Merkel i els seus titelles, perquè a banda de fer mal, això no els afavorirà. Aquest comportament em fa pensar en la cinquena llei de l’estupidesa humana (veure Allegro ma non troppo de Carlo M. Cipolla). Diu: L’estúpid és el tipus de persona més perillós que existeix. Per la poca predicibilitat dels seus actes, l’estúpid acaba sent encara més perillós que les persones malvades. L’actitud d’aquestes com a mínim és més comprensible: busquen el seu propi benefici encara que sigui a costa dels altres. Clar que sempre hi ha una alternativa. Potser fan el que fan perquè algú els té agafats i no els deixa fer altra cosa. Si fos així, l’ètica obliga a plegar.

Més tard diu el diari novaiorquès: D’una forma equivocada per assolir les xifres, el senyor Rajoy ha proposat una mesures errònies, com retallar la inversió pública necessària per millorar la competitivitat econòmica i els diners necessaris per a la capacitació dels treballadors per poder fer més fàcils les reformes del mercat laboral. S’ha proposat una segona ronda de retallades destinades a les escoles i la sanitat. Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. Aquí es veu la sublimació del geni econòmic de l’equip espanyol.

És interessant assenyalar que tot això que diu The New York Times, a banda de prestigiosos economistes d’arreu, ho veu gent com jo, que no destaquem pel nostre coneixement de l’economia. Què és el que està passant que uns i altres estan ballant aquesta dansa de la mort? Per molt que ara els socialistes diguin que estan en contra, fa quatre dies feien el mateix. Ara estan en contra perquè estan a l’oposició, però Elena Salgado no estava lluny de Cristóbal Montoro. Només els diferenciava que aleshores venien unes eleccions.

No cal buscar culpables ara, la situació és dramàtica i el que cal és fer un bon diagnòstic i veure que s’hi pot fer. La fotografia fixa l’han fet bé, probablement, però els escenaris no. En un moment de recessió, encara que s’augmenti lleugerament la competitivitat serà absolutament impossible corregir la tendència sense inversió en coses que augmentin la demanda interna i externa això anirà a pitjor. La prima de risc augmenta. Naturalment, si ningú que s’hagi de jugar els diners no es creu que el camí seguit serveixi per a res més que per empitjorar, potser no aquest any, però si després.

A Catalunya es volen fer coses, algunes una mica diferents, però la dinàmica que mana, l’espanyola, obliga a seguir el mateix camí. Cert que es poden fer petites coses, però no canviarà massa. I si aconseguim alguna cosa servirà per pagar el forat creixent espanyol.

Potser Espanya no caurà, però els que tenim DNI espanyol sí, cada dia viurem pitjor. L’altra dia criticava Rajoy (veure La intel·ligència els va darrere, però ells corren més) per “torero”, per anar a dir en veu alta quin dèficit volia. Un líder no fa això, ho imposa en silenci.

Tornant a Catalunya, crec una vegada més que s’està confonent el mercat i a la gent. Avui Artur Mas ha demanat que el Govern i els ajuntaments tinguin una mentalitat empresarial per ajudar a tirar endavant els projectes que ara mateix té la gent del país. Estic absolutament d’acord amb el sentit de les paraules del president, amb el que haurà dit, no ho sé però ho imagino, i amb el missatge complet. Tanmateix no estic gens d’acord amb la literalitat. Podeu dir-me que agafo el rave per les fulles, però voldria defensar una visió diferent de les coses. El Govern català està deïficant amb la utilització contínua del concepte empresa per explicar el que és bo i el menystenint paral·lel de la funció pública. Són dues coses diferents que han de fer funcions diferents. No m’agrada gens que sempre es menystingui els que fem funció pública. Jo faig funció pública. Els metges fan funció pública. Això és independent de si es fa com a funcionari o com a contractat. No cal que tinguem esperit empresarial, el que cal és que fem la feina bé i sigui socialment rendible. El que si és cert és que l’administració, la del Govern i la dels ajuntaments, han de facilitar la vida a les empreses. Crec que s’ha instal·lant un discurs en el que la culpa de tots els mals és de l’administració.

No negaré que és cert perquè els governs que han permès determinades pràctiques bancàries formen part de l’administració, però no són els funcionaris. Els que han orquestrat una administració pública ineficient no són els funcionaris, són els que no han estat capaços de canviar les lleis per fer la funció pública més eficient.

Avui el ministre Wert parlava de la universitat i es queixava dels seus resultats globals, donava part de la culpa a la governança. Que jo sàpiga la governança de les universitats depèn d’una llei orgànica que no la fem els universitaris, al contrari, ens encotilla i no ens deixa fer. Estic força cansat de sentir que no funcionem bé quan fa anys que diem que amb aquest model no podem funcionar bé. Nosaltres no podem canviar el model. Cert que si es vol canviar un model una part del col·lectiu, el que sigui, es queixarà, normal. Amb tot, un govern sempre ha de pensar en el bé comú i no en els privilegis d’uns pocs.

No és just que per la irresponsabilitat i, en alguns casos, estupidesa d’uns pocs, haguem de pagar, nosaltres i els nostres fills, els deutes d’una banca immoral. Més quan els banquers còmplices i responsables viuen amb grans salaris i jubilacions indecents. Com deia The New York Times: Estafar a la força de treball de demà per pagar la bombolla immobiliària d’ahir no té sentit econòmic. No té sentit econòmic i és una immoralitat.

No estic sentint als responsables del Govern que diguin això i em sap greu, no defensen prou els valors que cal defensar i callen massa davant la immoralitat d’alguns, fins i tot seuen a la seva taula. Estic segur que molts governants pateixen quan veuen que a una persona la treuen del que era casa seva però fan poc.

Com és el cas d’aquesta gent que l’han enganyat venent-los pisos de protecció oficial a preus superiors. Segurament heu llegit que Hisenda reclama milers d’euros a 300 famílies per uns pisos protegits que han perdut i que van comprar per sobre del preu. Algú creu que és decent això? Què els estafessin és greu, però que la pròpia administració vulgui obtenir benefici d’aquesta pobre gent encara és més greu. Tothom sap que és cert, però s’ha de provar. Bé, d’acord, però com que tothom sap que és cert, els poders públics haurien de frenar aquests expedients administratius i fer intervenir el fiscal. Clar, això tocaria gent poderosa. Diu que la Generalitat va aconseguir pactar que es quedessin els pisos a canvi de condonar els deutes. Però, paral·lelament, també els va oferir la possibilitat de revaloritzar aquests immobles doblant-ne el preu. Està bé, però per què no es demana a Hisenda que paralitzi això? Caldria demanar ben fort la intervenció de qui realment pot intervenir, lògicament els que tenen el poder allà a la metròpoli.

No sé, tinc la sensació que hi ha una pèrdua de valors que impregna tot el sistema. Les persones en si mateixes són honrades però estan atrapades en un sistema podrit que les enganxa. Aïlladament són moralment nets, però estan en un sistema que no ho és. Diuen: Faig el que puc, però no ho puc solucionar. És probable, però la denúncia pública ajudaria.

No estic pas desmoralitzat, no estic ensorrat, no deduïu això d’aquest escrit. Senzillament voldria denunciar que una mena d’aura corrupta ens envolta i que no em refereixo als nostres governants. Els nostres governants estan tan atrapats com nosaltres, però la diferència és que ells poden fer una mica més que nosaltres. Si més no lluitar i posar-se al costat dels que pateixen. Diu que la dona del Cèsar, a més de ser honrada ha de semblar-ho. Jo demano que els que em representen defensin amb veu ferma determinats valors que van més enllà de fer la feina ben feta i de recuperar l’economia. Crec que els catalans podríem donar exemple. Hem de ser un país lliure, també moralment lliure.

Que Catalunya hagi fet un esforç fiscal pressupostari important i hagi augmentat, en condicions adverses de crisi econòmica, més d’un 2% el seu P.I.B. tampoc te cap incidència en el capteniment pressupostari de l’Estat espanyol. Dic tampoc, per què ni això ni allò ni cap altre cosa faran que Espanya canviï, i menys les “bones paraules”. Els espanyols sempre han aplaudit les bones paraules i sempre les aplaudiran per què son innòcues, mentre els catalans ens dediquem a la poesia i fer discursos no representem cap amenaça.

El govern de CiU vol exhaurir la via de les bones paraules, sent qüestió d’un parell de mesos potser paga la pena, no hi tenim res més a perdre, la qüestió però, és i serà que farem quan els discursos de les bones paraules d’entesa amb el govern d’Espanya s’hagin esgotat completament?.

L’oposició del Parlament de Catalunya vol dur els pressupostos de l’Estat al Tribunal Constitucional, una pèrdua de temps que només és pot justificar com a una estratègia per atacar CiU, atacar i minoritzat el seu “poder polític”. Aquesta és una estratègia política partidista, equivocada, que va en contra de Catalunya, el poder polític del Parlament és molt minso, i el que han de fer els partits catalans és tractar d’augmentar-lo tant com sigui possible, i això, òbviament, no s’aconseguirà dividint el parlament amb afers tan sense sentit com aquest.

La via jurídica és demagògica, una estafa, es vol fer creure al ramat que s’actua per “dignitat”, quan qualsevol persona mínimament documentada sap sobradament que és una via infructuosa. És una estafa per què es vol fer creure, al ramat, que CiU no fa tot el que es pot i cal fer per a Catalunya. Si aquests opositors volguessin el millor per a Catalunya, els dirien al govern i a CiU: “us esperem per a fer pinya i augmentar el nostre poder polític, per tal d’actuar en resolució del nostre Futur al marge de la jurisprudència espanyola, com a un Parlament Sobirà”.

Sembla prou clar que l’objectiu de les esquerres a Catalunya continua sent anorrear CiU per tal bastir una societat d’esquerres fortament ideologitzada. Que això sigui la guia del PSC és natural, sent nacionalistes espanyols com son, dividir i minoritzat el poder polític del Parlament de Catalunya és l’objectiu lògic, d’IVC, no se’n pot esperar cap altre cosa, mentre tinguin opció de polaritzar ideològicament la societat per tal d’enfortir la lluita de classes no faran cap altre cosa, però i ERC?, de que van?.

Sabíem que tot això passaria com està passant. Sabem que anem cap a un punt de no retorn on s’hauran de prendre decisions que condicionaran el nostre futur de manera irreversible.
Darrerament hem anat veient un seguit de moviments “interns” en els diferents òrgans dels partits catalans, alguns tan tebis que pràcticament el moviment ha estat nul, o si més no aparent, d’altres un xic més esperançadors tot i que no son rotunds com voldríem.
Ara toca moure peça a Unió. Sembla que en Duran i el seu seguici, en veient l’escomesa interna per a girar cap a l’emancipació política de Catalunya, han optat per agafar la davantera i fer una proposta engalipadora que es quedi en un mig camí que no vagi enlloc per tal d’arruïnar la possibilitat que res canviï.
Si l’opció que encapçala en Vila de Badal guanyés, seria un pas ferm en la bona direcció, un pas important, importantíssim, que concitaria a CDC a caminar sense tebior, decididament cap a l’alliberació Nacional. Si això no succeeix, patirem de valent, per què les oligarquies partidàries no son amigues de terratrèmols que els mogui l’estatus.
Bé, patir, patirem tant si guanya l’opció independentista com si guanya l’opció unionista.
El govern de Catalunya es troba ben atrapat en la inoperància. Catalunya salva Espanya de la fallida i la desfeta més absoluta renunciant a ésser el que ha estat, renunciant al poder polític i a realitzar-se com a Nació i com a societat, aquesta inoperància ens mena de pet a la pròpia desaparició, i, d’aquesta via només en podem sortir amb una crisi pròpia, interna.

Si no guanya l’opció independentista, el govern de CiU entrarà en crisi, per què Unió serà clarament una rèmora, una llosa que ens condemnarà a la desaparició, a la pura regionalització. Però si guanya l’opció independentista no us penseu que en Duran i els seus es mantindran neutres, faran tota mena de tripijocs, doncs en Duran no és capaç de perdre, és un actiu polític al servei del nacionalisme espanyol conservador.

Si CiU no mou peça la situació es deteriorarà tant que ben bé no sé que passarà, per què tenint en compte la incapacitat manifesta de fer res de positiu de “l’oposició”, els moviments compulsius desarticulats de l’esquerra “revolucionaria”, o, “progressista”, ens menaran a la ruïna més absoluta i total.
Si CiU vol moure peça, haurà de remoure aigües podrides dins el seu propi si. Això és crisi interna, una crisi interna que es presenta en una crisi generalitzada, econòmica i social. En aquestes circumstàncies, només es pot sortir del forat fent un pas endavant políticament. Convocar una “consulta” per a la sobirania fiscal, sigui vinculant o no, és ja un exercici d’emancipació política, si això succeeix, serà difícil fer marxa enrere.

Els espanyolistes declarats, a Catalunya, s’hi oposen clarament sense ambigüitats, però el més trist i preocupant, son els judes necessaris, els quinta columnistes que diuen estimar Catalunya, com els PSCs, que per tal que això no arribi a passar, que per tal d’evitar que el govern de Catalunya doni una passa endavant exercint l’emancipació política, proposen amablement fer pinya per a desenrotllar el model estatutari dins de la LOFCA.

Aquests quintacolumnistes son el pitjor mal, ni mengen ni deixen menjar, el seu propòsit és l’immobilisme al servei de l’Estat Espanyol.
Si la política col·lapse a Catalunya, com sembla que ha d’acabar passant, només queda una sortida, passes fermes en el camí de l’emancipació política articulades des de una majoria, o el caos i la convulsió, protagonitzada per les esquerres, que ens menarà definitivament a la intervenció permanent de l’Estat amb el vistiplau dels europeus.

ERC continua fora de joc, sense nord, nodrint l’eix ideològic des-vertebrador de la centralitat nacional necessària, dividint per comptes de sumar un poder polític Català de per si ja prou feble.
ERC hauria de fer quelcom més intel·ligent, però esperar això cada dia es veu més clar que és esperar massa. Sempre tindrem la certesa de que quan arribi el moment sabran de quin costat estan, mentre tant, però, fan més nosa que servei.

Quan un va per a un camí equivocat, que no va enlloc, el fracassar és molt bo, dona l’oportunitat de sobreposar-se i canviar, però per a fer-ho s’ha de tenir la fortalesa de l’humil, i a Catalunya, malauradament, sembla que el fracassar no infereix cap mena d’humilitat, és més, sembla que el fracàs no existeix, i així ens llueix el pèl.

El que no sap Xavier Xirgo és que les línies vermelles catalanes tenen a veure amb les membranes semipermeables. Són aquelles que permeten el pas a unes substàncies i no a altres. Les línies vermelles catalanes les pot traspassar sense problema el govern espanyol, però no pot fer-ho el català. Són molt comunes a la Biologia. Posar barreres d’aquesta classe és un bonic entreteniment del nostre país. No ens serveixen per a res. Nosaltres estem atrapats, ni que sigui de les nostre paraules, mentre que els altres fan el que els passa pels nassos.

Nosaltres vinga a posar línies vermelles i els d’allà davant van rient de la nostra ximpleria. Potser, però el que estem fent és molt subtil. Els nostres prohoms, en lloc d’emprar els llibres habituals dels clàssics com a font d’inspiració, es van inspirar en un conte molt explicat als nens: En Pere i el llop. No el clàssic de Sergei Prokofiev”, em refereixo al de Joan Amades. Tots el coneixeu, aquell pastor que crida sempre: Que ve el llop, tot demanant auxili. Al final ningú no se’l creu. La subtilesa és molt gran, els polítics espanyols, acostumats a les nostres línies vermelles pensen que som idiotes i les fan servir per a una molt noble tasca que no descric, però un dia els nostres els atraparan quan menys se n’adonin.

Mentre esperem que això passi, pensem en quina és la nostra realitat. Som com un experiment d’etologia. Tenim una vida real, però som animals atrapats i en observació. Dintre de la nostra campana de vidre anem fent coses, el nostre pressupost, les nostres batalles, les nostres penes i alegries. Mentre, els observadors espanyols, van prenent dades i de tant en tant provocant algun moviment dins la nostra gàbia que modifica el nostre comportament. No ens veuen perillosos, ens observen encuriosits, de tant en tant se sorprenen, apunten en el seu quadern de laboratori, el que fem, més dades. Nosaltres en sentim importants tot creient que el que fem els afecta. No els afecta més enllà que el que afecta a un biòleg la reacció del hàmster que està analitzant. Som intranscendents. Potser això pugui afectar al nostre orgull nacional, però caldria que comencéssim a ser-ne conscients. La nostra futilitat en les coses que importen realment en els afers del Regne és total.

Tot això, és clar, tret que realment estiguem fent com en el compte de Pere i el llop, amenaçant cada dia per fer-los creure que no farem mai res i fer que es confiïn i així, de cop, adéu-siau.

Cal però anar molt en compte perquè quan fem aquest cop valent, veurem que el poble està totalment desmoralitzat. Les darreres: El secretari d’organització de CDC, Josep Rull veu en els pressupostos de l’Estat una estratègia per recentralitzar competències, acusa el govern espanyol de voler “ofegar” Catalunya i per això reclama el concert econòmic i una hisenda pròpia. Molt bé, sí senyor, i què? El meu gat em demanava per sortir, però com havíem de marxar, no el vaig deixar anar, no fos que després l’hagués hagut d’esperar. Doncs igual, un resultat totalment descriptible: cap.

La Generalitat avisa al govern espanyol d’un punt d’inflexió si no canvia els pressupostos. Allà com que celebren molt això de la Setmana Santa, han entès que hi haurà una genuflexió. He sentit al Telenotícies Vespre que un portaveu del Partit Popular deia que ens hi posem fulles.

El problema de tot això és que aquí tampoc no s’ho creu ningú. Moltes vegades he parlat de credibilitat. La credibilitat és alguna cosa que es conquereix fent allò que dius que faràs i no prometent allò que no faràs, perquè no tens intenció de fer o perquè saps que no ho podràs fer. Ho he dit sovint, per a mi Artur Mas té credibilitat, ja sé que molts em considereu ximple per pensar-ho, però no hi puc fer més, és així. Credibilitat perquè crec que pensa intentar fer el que diu. Jo el problema que li veig és que quan arribi aquest punt no ens quedarà res.

Jo crec que seria molt millor dir, posant l’exemple dels pressupostos però serveix igual per a altres temes: escolteu, no ens agraden aquests pressupostos, menystenen Catalunya, ens ofeguen, no ens donen el que ens deuen, etc., intentarem negociar i veure si aconseguim alguna cosa, també posarem cara de gos emprenyat, però com que ells tenen la paella pel mànec, si finalment no ens fan ni cas, que és el més probable, ens caldrà aguantar-nos. Això seria molt més creïble que parlar de punts d’inflexió, de què mai les coses seran iguals, etc. Les coses seran iguals però nosaltres estarem emprenyats, cosa que no té la més mínima importància en la immensitat de l’univers. Què importa tenir el hàmster empipat? De fet ja ho estava dins la gàbia. De tant en tan li dones una mica de pinso i ja està.

Avui mateix llegia que la fundació de CatDem alerta que, amb la subhasta de CatalunyaCaixa, el país pot perdre la propietat de l’emblemàtic edifici i el control d’una obra social que abasta molts camps. Cita La Pedrera, entre d’altres coses.

El govern espanyol pràcticament haurà eliminat las caixes catalanes, cosa que no hagués passat si Catalunya fos independent. Per cert, algú sap per què subhasten CatalunyaCaixa i no Bankia? No veig que una estigui pitjor que l’altra. La cosa està molt clara Bankia forma part del seu sistema, és un problema “nacional”, de la seva nació. Mentre això passa, el Govern està, fins allà on jo sé, callat. Segurament perquè sap que per no poder fer res, millor callat mentre està en un vaixell, l’espanyol que s’enfonsa per una gestió econòmica nefasta una ceguesa per afrontar la situació pròpia dels talps.

El problema és que no tenim temps, potser reaccionarem, però quan ho fem, tan carregats de raons i amb un poble convençut, no ens quedaran ni els parracs.

La meva proposta és no esperar ni un dia. Dilluns de Pasqua és un gran dia, nosaltres fem festa i ells no, podem declarar la independència cantant-los unes caramelles. No podria la nostra fada convocar-lo?