Equivocadament els catalans creiem que els Reis d’Orient seguien sent Melcior, Gaspar i Baltasar. No, les coses ja no són així, tot canvia. Ara, també per allò de la quota femenina, els Reis els tenim no són els d’Orient, ara són els d’Occident i són Luís de Guindos, Soraya Saez de Santamaria i Mariano Rajoy. També han canviat altres coses, ells ja no busquen adorar al Nen Jesús, també han canviat i ara adoren a una dona de nom angelical i de cognom Merkel. Els seus presents no són ara or, encens i mirra. No són aquells símbols.
L’or, que representava poder i riquesa, l’han substituït per l’ofrena de la centralització i el ferri control autonòmic. L’encens que simbolitza l’adoració a Déu és ara obeir en tot els dictats d’aquella que no va néixer a Betlem sinó a Hamburg, i la balsàmica mirra que s’identifica amb el rituals mortuoris d’embalsamament i significava el patiment necessari per salvar la humanitat ja no serveix, ara el patiment s’ha de repartir, cal apujar els impostos i collar els més febles i les comunitats autònomes.
Malauradament per tal que aquests reis puguin portar els seus presents a la deessa Merkel i que ella els beneeixi amb el seu somriure beatífic cal fer coses dignes de reis, però de rei feudals. No cal dir que ho intenten amb el disgust de tots aquells nens innocents que van dipositar la seva carta esperant que la màgia d’aquells savis transformés els seus somnis en realitats. Amb tot, els reis no són ximples. Són molt coherents. Ara als innocents nens només els toca esperar que el pacte fiscal el porti el ratolí Pérez.
No us havíeu adonat? El Pla B és el ratolí Pérez. Mentre l’esperem ens haurem d’armar de valor i estar preparats per resistir el fred de les tenebres.
Jo només espero que ben aviat tots els que esperen la conversa amb Don Mariano pensin que hi ha més possibilitats que el pacte fiscal ens el doni el ratolí Pérez que Mariano Rajoy. Si per aquelles coses que passen amb l’edat deixen de creure en el ratolí Pérez, i en Peter Pan, i també en els superherois, potser també els haurà arribat l’hora de saber que el pacte fiscal tampoc no existeix. És dur, ja sé sap, tots hem passat per experiències d’aquestes en perdre la innocència infantil.
Arribats a aquest punt crec convenient que els nostres polítics es tanquin al Monestir de Poblet, allà estan les restes dels nostre grans reis. Segur que en els silencis que els acompanyaran entre aquells murs sentiran quin és el desig del poble català, sentiran que cada vegada som més els catalans que volem fugir del jou espanyol, interpretaran els nostres sentiments d’una forma molt més clara. És aleshores quan s’han d’inspirar en la profunda saviesa del filòsof indi Krishnamurti. En un altre context, ell deia:
El desig és energia, i això s’ha de comprendre;
no és possible limitar-se a reprimir el desig o fer que s’ajusti.
Qualsevol esforç per coaccionar o disciplinar el desig contribueix
a l’existència del conflicte, el qual comporta insensibilitat.
També deia:
Allà on el pensament forma la imatge del plaer,
ha d’haver luxúria, no la llibertat de la passió.
Si l’impuls principal és el plaer, llavors es tracta de luxúria.
Si neix de l’amor no és luxúria, encara que pugui haver-hi un gran delit.
Si els nostres savis polítics s’adonen que el desig de llibertat surt de l’amor al país, veuran que el nostre desig no és luxúria i es veuran obligat a lluitar per no frustrar el poble. El conflicte encara que s’actuï correctament és inevitable, però si fugim del deure per un excés de prudència o de por, el conflicte derivat de la frustració serà pitjor.
I deixant-me per un moment de poesia, metàfores i ironia cal que recordi, ja ho sabeu, que aquestes dues setmanes han estat molt aclaridores quant a quina és la filosofia respecte a l’autonomia de Catalunya. L’ordre és exigent, Catalunya ha de passar per l’adreçador, però també és exigent la voluntat del poble. Els nostres polítics han d’entendre que els programes són un contracte que cal complir, però també que les circumstàncies varien i aquestes demostren la impossibilitat de poder realitzar allò que has promès fer, si veus que el país perdrà totes les possibilitats de continuar aspirant a ser un país lliure, que la llengua i la nació estan amenaçades i si veus que els teus demanen un cop de timó, l’has de donar.
Potser perquè si seguim així anem al no res, vull compartir amb vosaltres un poema de l’artista del Somni Turquesa, Carolina Ibac Verdaguer, a la que segueixo fa ja temps. El poema el titula Fang-putrefacte:
La tristesa se m’empassa
cada una de les llàgrimes
vessades per cor endins,
amb un somriure a la cara,
-amarg i forçat-
una màscara de cuirassa
que dissimula la debilitat.
No sóc ni més ni menys que
un cervell que pateix
per l’autoexigència,
un cor que s’encongeix
per la insuficiència.
No sóc perfecta,
Però ho intento.
No són perfectes.
Però ho espero.
La tristesa és el fracàs
de la meva esperança,
que morta no és més
que una bassa d’aigua
i fang putrefacte.
L’argila ja no és roja.
Ara negra cerca la foscor.
El silenci, el no-res de l’entorn.
Aquest poema reflecteix bastant la sensació de fracàs pel camí que segueix el nostre país.
Amb tot, no acabem així, aixequem el nostre esperit i fem que aquells que van rebre la representació dels catalans facin que Catalunya pugui decidir el seu destí.
Visca Catalunya lliure!




















Avui que em toca escriure això és un gran dia. A banda de ser el darrer article de l’any, el govern espanyol ja ha decidit les primeres mesures contra el dèficit públic. M’interessava doblement. Primer per saber els efectes que tindrien sobre la meva economia en l’àmbit específicament familiar, sóc funcionari i assalariar, i segon per saber com m’afectaria en l’àmbit més general de ciutadà de Catalunya.

saludaran quan es vegin, tot i que seguirem passant per l’adreçador. Potser la cosa serà molt més dura i els governants catalans quan vegin els espanyols el diran: “lleig, que ets molt lleig” i aleshores l’espanyol dirà: “i tu més”. La contra resposta: “I tu infinit”. Potser si entre tots seguim pensant se’ns acudirà alguna idea per ampliar aquest afebliment.

Espanya ja té govern, ministres i alguns altres alts càrrecs, no tots. Aquest canvi comportarà, sens dubte, un nou cicle de les relacions Catalunya – Espanya, difícils relacions des de fa ja uns anys i que amb al final del mandat de Rodríguez Zapatero s’han enterbolit una mica més gràcies l’incompliment de la majoria de les coses acordades. A banda del fons de competitivitat, no han pagat el deute que correspon a la Disposició Addicional 3a de l’Estatut, els 759 milions d’euros que tant espai han ocupat als mitjans de comunicació, i tampoc no han retornat, per ordre expressa de l’expresident espanyol, a Déu gràcies ex, els papers de Salamanca que la exministra González Sinde estava disposada a enviar a Catalunya.
els seus arguments sobre diferents problemes de Catalunya, sobre la seva visió de l’Estat, negociarà poc perquè el president espanyol no té perquè cedir en res ja que disposa de majoria absoluta al Congrés i al Senat. Rajoy dirà el que vol fer. Potser farà alguna concessió. Sembla que Mariano Rajoy és una persona més seriosa i en allò que no sigui ideològic
no li paga. Això és arruïnar un país. És el camí per generar més atur a causa del tancament d’empreses. Mentre demanen que es creï ocupació.


Una de les coses més habituals de la vida de les persones i, com és lògic, dels països és trobar-se en punts de bifurcació. Són moments en els que cal prendre un dels possibles camins que tenim davant, una decisió que no tindrà retorn.
A Catalunya tenim el mal costum de voler viure en un món que només existeix en el nostre imaginari col·lectiu. Any rere any, legislatura darrere legislatura, anem generant projectes irreals que s’estavellen ràpidament contra la realitat.
res, ni és admirada o envejada. Catalunya avui és gairebé una ruïna que no es vol despertar del seu somni de grandesa. Tenim potencial per ser una altra cosa? Vull creure que sí, però els indicadors econòmics i socials ens diuen on som. Realitats i no ficcions! Som un regió espanyola que ja no lidera absolutament res. 
