Mentre segueixen les maniobres de l’Estat Escanyol contra la personalitat catalana diferenciada, personalitzada ara en la Defensora del Pueblo (Español, naturalmente) en funcions (les funcions de fotre als interessos de Catalunya sempre es compleixen escrupolosament per part dels Espanyols, malgrat estiguin només “en funcions”), María Luisa Cava de Llano , en contraposició, com sempre, de tot lo español a lo català i també, com sempre, collant el cargol de l’anomenada, per ells, “armonización de las autonomias” (recorden la LOAPA?) la qual cosa no es res mes que el fet d’anar laminant las diferències que poden haver-hi entre Castella i Catalunya, a favor sempre dels interessos de la primera, naturalment. O sia la “armonización” d’assolir la completa homogeneïtzació de lo castellà a la resta de l’estat ( ja els queda ben poc). Mentre segueixen, deia, aquestes maniobres, que des d’aquí entenem com agressions i que en un altre escrit ja vaig palesar que no ho eren ben bé, sinó el fet senzill i concret que ells defensen allò que creuen seu, front el que veuen com un perill per a tot el muntatge i entramat patriòtic cultural que poc a poc han anat confegint durant els segles: basat en mentides històriques, manipulacions de texts i mapes, persecucions de idees i persones, cremes i reimpressions falses o adulterades de llibres i escrits que no interessava perduressin en el temps tal com eren en origen (per no donar fe d’una realitat diferent), apropiacions de personalitats històriques i culturals fins el punt de canviar els noms, la procedència i tot el que calgui per tal de restar la importància de una nació que era avançada i rica (la catalana) en front de l’altre (la castellana) d’importància secundaria tan política com econòmicament. Manipulant noms i cognoms de personalitats il·lustres, l’ordinal d’alguns reis (inclús dels adquirits) i no fent esment o disfressant tot allò que pugui donar pistes del que va ser realment la història, posem per cas, fent-nos creure (o no traient-nos de l’error) que el seu Felipe II va ser també el nostre Felip II (el qual en realitat va ser Felip I de Catalunya i Aragó) doncs el seu Felip antecessor: Felipe el Hermoso, mai va regnar Catalunya i Aragó, ja que després d’un període de regència un cop morta Isabel i no podent governar Castella -aquesta passava a la seva filla Juana- Ferran (el qual era II de Catalunya i Aragò i V de Castella – com a rei consort exclusivament- doncs les corones Castellana i Catalana eren regnes diferents, va seguir regnant la corona Catalano Aragonesa, mentre Felipe el Hermoso (a la mort de la seva esposa Juana la loca) ho feia amb la de Castella i Lleó, cosa que demostra que España tal com avui s’entén no existia, i si unes nacions que s’anaven ajuntant i separant segons casaments, herències i morts. Tot aquest és l’interès que té la España castellana, el d’apoderar-se d’un territori que no li es propi pel camí d’apropiar-se també de la seva història, la d’una nació anomenada Catalunya que no és ni ha sigut mai seva, i que per aquest camí de la prèvia apropiació i manipulació ens volen presentar drets històrics que no son seus sinó nostres, reivindicant els seus, confegits artificialment, com a legals i veritables mentre atorguen als nostres, els reals i veritables, la categoria d’espuris. Aquestes manipulacions de la realitat només poden assolir-se i consolidar d’una manera: per la imposició amb la força de les armes. I així ho han fet històricament els castellano espanyols front els catalans i Catalunya, fins i tot les últimes dictadures dels generales Primo de Rivera i Franco no van ser res mes que una excusa per acabar de doblegar la resistència catalana a sotmetre’s al jou castellano español (“l’escanyolísme” en podríem dir, des de Catalunya vist).

Tot això es va succeint contínuament, ara la tàctica ha variat, ara ja no cal bombardejar Barcelona cada 50 anys, ja no podrien fer-ho sense que la opinió internacional se’ls tirés a sobre, ara funcionen a cop de Constitució Escanyola, aquesta mateixa constitució que ens van jurar que era oberta i democràtica i que era d’ampla interpretació, tan ampla que hi cabríem tots. Si..si, tan ample que ara se la fan vindre bé per on volen ells solets. Aquesta mateixa Constitució que molts Catalans van ser tan rucs (mira que ho arribem a ser!!) de votar-la afirmativament, tornant a ser rucs per doble volta creient en les promeses d’aquells que mai han acomplert amb la seva paraula: els castellano espanyols, els quals sempre fan gala d’aquella màxima castellana tant antiga: “Antes de meter…¡¡mucho prometer!!” i que ara ha derivat en una de més moderna i llarga.

Mentre tot això es va esdevenint, mentre ens les engalten una darrera de l’altre, mentre ens posen el volum sencer de la Constitución Española amb aguilucho i tot entre les natges i els juristes del Tribunal Constitucional, els diversos defensors del pueblo español, el PP, el PSOE i moltes autonomies de España empenyen fort per que ens entri una mica mes endins, alhora que ens exigeixen que acceptem aquesta cruel maniobra amb un somrís d’agraïment, doncs, segons ells, aquesta cura miraculosa ens farà oblidar les nostres arrels i viure més feliços i menjar fins i tot anissos. Mentre tot això succeeix, que fem els catalanets? Home, doncs un esport molt nacional: barallar-nos entre nosaltres, crear desunió: la biga i la busca, gran tradició catalana: jo busco la biga dins el teu ull i tu bigues la busca dins del meu!! i així anem deixant que els forans vagin fent de les seves a ca nostra, mentre no som capaços d’arribar ni tan sols a acords de mínims, ells ja no tenen tan sols acords de mínims sinó de màxims!!. Això si, dins del nostre esport nacional també fem molt bé el ploricó: queixar-nos i manifestar-nos ho fem de conya, ara quan hem d’arribar a l’acció efectiva: Això ja son figues d’altre paner!! Això fa por!! És una feinada de cal Deu i és millor i més senzill seguir donant-los la culpa als de Madrit, que no pas fer allò que cal fer aquí: Quedar-nos a casa nostra i engegar Escanya a pastar fang!!. Senyors/es polítics nacionalistes, catalanistes, independentistes i tutti quanti us dieu Catalans amb totes les lletres: Així no es guanyen les guerres, ni tan sols una partida de mus!!. Sento l’expressió però n’hi ha per engegar-vos a c**** a la via…, i tots ja m’heu entès. I ja no ens parleu de processos llargs i carregosos que ja sabem com acaben: sempre amb la victòria espanyola (doncs sempre us porten a l’hort). Primer mulleu-vos: procés polític, declaració unilateral d’independència i desprès procés informatiu i social i referèndum popular quan calgui. Fer el contrari és acceptar la submissió de Catalunya a Espanya i només aquest fet justificaria el fet de demanar primer el referendo del poble per tal de legitimar de principi un procés que es consideraria il·legítim, però que contràriament a això  és absoluta i totalment legitim per si mateix, doncs els drets històrics son nostres, i per tant democràticament només cal ratificar-ho a posteriori.

No, senyors!! Els drets històrics son nostres i així ho hem de proclamar al mon sencer, ens en sortim d’una associació amb la resta d’Espanya en la que no ens interessa continuar, per que si, executem el nostre dret a l’autodeterminació, abandonem una associació que no ha sigut mai tal i que tan sols ha significat sotmetiment per part de Catalunya a la resta i que només es va assolir per matrimonis reials i ocupacions militars de tot tipus, deroguem la Constitució Espanyola (això amb una majoria de parlamentaris suficient es pot fer perfectament), declarem un període constituent i llavors el poble que referendi el nou Estat i la nova constitució. Altra cosa es fer volar coloms o el que es pitjor: seguir-nos entretenint per no arribar mai a cap lloc, la independència del dia de la marmota.

I pels independentistes a seques: Llista única d’una vegada i desprès a comportar-se com uns homenets i a treballar seriosament i units per l’únic important ara!! Que per fer riure ja tenim als de sempre!!.

Visca la Pàtria

Us recordeu com estàvem abans de la manifestació de Brussel·les?. Jo si, perquè el que em va motivar fa dos anys trucar a l’Enric i a l’Agustí per veure si ens podíem trobar per valorar les possibilitats de fer realitat el que al Facebook demanaven un miler de catalans, no fou l’afany de complicar-me la vida a fer el ridícul més espantós amb una manifestació per la independència a 1.400 quilometres de Catalunya. Fou perquè creia que la política independentista passava els pitjors moments de la seva història dels darrers anys. Veia que Catalunya rebia per a tot arreu i els polítics catalans independentistes no hi feien cas. Mohammed Jordi, un dels personatges radiofònics de l’any (La competència, RAC1) ha posat de moda una frase que hi escau molt bé per explicar el que es respirava: „Se’ns pixen a la cara i diuen que plou”.

Brussel·les era tot un repte.  No teniem cap certesa que ho aconseguiriem. Però sabíem que era impossible que els catalans no reaccionéssim davant tot el que ens passava. Per això ens vam posar a pencar de valent, ple d’i·lusions i al final entre tots ho vam aconseguir.  Era el moment adient per aconseguir portar 10.000 catalans a Brussel·les cridant ben fort „Volem l’Estat Català – We Want a Catalan State“.

Un any i mig després de Brussel·les, ha succeït moltes coses: la ILP, el naixement de Reagrupament, el referèndum d’Arenys de Munt, els posteriors referèndums populars, la crida per la Conferència Nacional del Sobiranisme, la manifestació del 10J i ara Solidaritat Catalana per la Independència.

En aquests moments estem vivim una disputa per veure quina serà la candidatura que proclami la independència. Hom pot pensar que això és dolent per la causa comuna. No ho nego que seria ideal que a dos mesos de les eleccions, en comptes de discutir aquest tema, anéssim tots junts en una sola candidatura fent campanya per a ella. Però també es pot fer una altra lectura: Realment hi ha moltes possibilitats que aquesta candidatura obtingui bons resultats donat l’interès de tants candidats a formar-hi part. Sense dubte igual que abans de Brussel·les, per mi es respira a l’ambient que és possible aconseguir una nova fita per estar més a prop de la nostra llibertat. Igual que llavores, els independentistes hem de pencar amb il·lusió i valentia per aconseguir que entre tots al final tinguem la candidatura més unida i potent per dotar una veu realment independentista al Parlament que reculli l’anhel que es respira a la societat catalana a favor de d’un Estat propi.

Demano comprensió i paciència. No ens hem de precipitar i cremar els vaixells abans d’hora. Per això mirem positivament els moviments independentistes que han sortit darrerament. Tots tenen en comú que la independència no només és necessària sinó que és possible gràcies a la proclamació unilateral de la independència al Parlament. Està reconegut internacionalment i avalat per la sentència del Tribunal internacional de l’Haia pel cas de Kosovo. Millors condicions no ho podiem somiar fa poc temps enrere.

Fa pocs anys, hauria estat impossible pensar-hi amb aquesta via. De fet encara havia molts catalans que no veien necessària la independència per millorar el futur i el present de Catalunya.  També hi havia molts que no veien cap full de ruta factible per aconseguir la independència. Només alguns teorics de l’independentisme com Josep Pinyol havien aventurat aquesta possibilitat. De fet només fa un any i cinc mesos quan Joan Carretero ho va proposar a l’article  a l’Avui “Patriotisme i Dignitat“. Molts el van titllar de messiànic i il·lusori. Després de centenars de conferències per  molts pobles de Catalunya,  Reagrupament ha aconseguit convèncer a una part important dels catalans que és possible fer-ho.  Tant és aixì que no fa ni dos mesos, alguns dels que ara volen liderar aquesta candidatura independentista, encara desqualificàvem aquest cami i apostavem per un referèndum, encara que fos amb una pregunta indirecta o no vinculant del tot. 

Avui en dia, malgrat totes les evidències i especialment el dilubi daurat que ha significat la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol , està clar que un referèndum vinculant o no, és del tot inviable. Però els dirigents de l’únic partit parlamentari independentista segueixen defensant aquesta via. Aquests dirigents segueixen negant-se a acceptar la via de la proclamació unilateral d’independència com el camí únic i viable per la independència, mentre defensen l’impossible: convocar un referèndum vinculant des del Parlament autonòmic. És comprensible que ho facin, atès van convidar a marxar del partit a la persona que va ho proposar.  Potser haurien d’escoltar més les bases del seu partit i empassar-se l’orgull. No poden deixar passar aquesta oportunitat de ser protagonistes de la història del naixement de la nació catalana.

La pluja daurada que rep Catalunya per part de l’Estat espanyol esta fent despertar cada dia a més catalans. N’hi ha molts que es resisteixen a acceptar que no està plovent. Potser són una majoria encara. Però la ferum de pixats és massa insuportable quan passa el temps. Per això cada dia més catalans estan convençuts que necessitem una dutxa desinfectant i  que  canviem el més rapidament possible la roba pixada per una de nova.

Catalunya necessita la regeneració democràtica per desinfectar-nos d’un Estat espanyol hipotecat i  ple de corrupció. El poble català necessita vestir-se de nou amb un Estat català per poder anar pel món, ben net i sobretot amb dignitat.

Endavant les atxes!!

A mi m’agrada el psicòleg Howard Gardner i dels seus escrits sempre trec raonaments sobre conceptes que em resulten molt útils en les meves reflexions. Ell parla del lideratge i en base al que diu he estat reflexionant sobre el concepte de líder i la situació actual del lideratge dins de l’independentisme.

El lideratge no es pot treure de context. El lideratge en ciència experimental està més relacionat amb la creativitat, mentre que el lideratge en política està més aviat relacionat amb la capacitat d’influir.

Un líder polític ha de ser capaç de transmetre “la seva visió”, un a història, un compte, basat o no en la seva vida, que faci que els potencials seguidors s’identifiquin. D’alguna manera, encara que no cal que la gent vulgui ser com ell, la gent ha de sentir que encarna un ideal, que hi confien. Un líder pot ser vàlid per a un període històric concret i deixar de ser-ho després. Gardner ens cita a Churchill o De Gaulle, líders durant la Guerra Mundial i perdedors després.

El líder polític és capaç de moure el col·lectiu cap a un projecte concret, rebre el suport dels seguidors. En el context polític democràtic, obtenir molts vots per al seu projecte.

El líder ha de ser identificat com el conductor que ens portarà a un projecte nacional determinat. El líder guanyador ha de projectar la imatge del país que els seguidors voldrien. Tanmateix, el que no poden fer mai els líders o els que ho volen ser és comunicar unes idees i trair-les amb les seves accions. Està clar que una persona que vulgui liderar una campanya en favor de la monogàmia no pot viure públicament en la promiscuïtat. De lideratges frustrats em tenim de ben clars a la política catalana. No cal anar molts anys endarrere.

El votant català, davant unes eleccions, es troba amb una sèrie de sigles, que corresponen a partits, però no hi veu líders. Són projectes més o menys coneguts entre els que hi pot triar. Encarnen quelcom perfectament conegut per ell. Pràcticament qualsevol persona mínimament il·lustrada sap què pot esperar de CiU, d’ERC, d’ICV, del PP o del PSC. Difícilment tindrien cap sorpresa si fossin al Govern. No hi ha lideratge, cap no transmet la il·lusió col·lectiva d’un país nou, però si que hi ha projecte conegut.

La presència d’un líder en el panorama polític podria fer quallar noves sigles al seu voltant que farien trontollar l’stato quo. L’independentisme està actualment ben viu al nostre país, per raons emocionals i per raons de caire econòmic (veieu el magnífic article de David Garcia) i per altres no menys importants (veure el brillant article de Suso de Toro), però fins que no es demostri de forma clara, l’independentisme està mancat del líder capaç de moure aquests votants cap a un projecte concret.

Evidentment els líders en potència existeixin ara i el ferri control dels mitjans per part del “sistema” impedeixen que la seva veu arribi amb claredat a tothom. Avui el líder en potència s’ha de servir de mitjans que puguin competir amb la maquinària els partits. Arribar un dia a la TV no serveix de gaire, com va predir Andy Warhol, a la nostra època tothom tindrà quinze minuts de fama. Cal alguna cosa més.

És bastant evident que per obtenir vots has d’aconseguir que els teus potencials votants sàpiguen que existeixes i també quin és la teva “visió” quin és el teu somni que vols compartir. Que coneguin el teu projecte de país. Que sàpigues transmetre il·lusió permanent (no un aplaudiment en un míting davant d’una munió de gent engrescada). Han de saber qui ets, com és la teva vida i que aquesta forma de ser i viure inspiri confiança. Sense que calgui arribar al conegut “I have a dream” de Martin Luther King o al més modern “We can” de Barack Obama, cal crear un egrègor (ἐγρήγοροι), un pensament col·lectiu, una comunió que abasti raó i emoció.

El líder ha de comunicar de forma directa. Pot escriure el millor discurs i repartir fotocòpies. No serveix de gaire. Un discurs menys brillant però comunicat de viva veu, amb emoció, transmeten credibilitat, engrescarà molt més, comunicarà, s’establirà un corrent energètic que unirà a tots els presents. Hi haurà sinergia, els que l’hauran escoltat ho transmetran. La qüestió no és si el discurs és millor o pitjor, si parla millor o pitjor. La pregunta és: Ha deixat pòsit? Els que han escoltat a l’orador el recordaran positivament? Creuran en ell? Seran els seus apòstols?

Si apareix un candidat a líder (no em refereixo a un candidat dels partits – màquina existents) que encarna un model de vida rebutjat per la població, segur que no serà líder. Podrà estar davant d’un projecte si se sap envoltar de les persones adequades, però mai no serà líder. Ser líder implica reciprocitat. El líder comunica una imatge i rep l’escalfor. I no parlo d’un míting sinó d’un mig i llarg termini.

Això em porta a dir que el lideratge depèn del medi. Per exemple, l’adulteri és motiu d’abandó d’un candidat als EUA, aquí dubto que se li donés gaire importància. La moral col·lectiva és diferent en un i altre lloc. Així quan dic un model de vida no estic fent una qualificació moral, senzillament ha de tenir uns principis, una forma d’actuar, que la nostra societat consideri necessaris en la política actual del nostre país.

A mi, sense estar gaire segur de posseir la veritat, em sembla que la credibilitat i la coherència són dues de les virtuts necessàries. No calen gaire proclames de patriotisme, calen accions que reflecteixin que sempre s’actua d’acord amb el que es diu. Per altra banda, la societat catalana rebutja l’amor al poder (en diuen poltrona). Ja sabeu que segons la meva opinió un líder polític ha de tenir ambició de poder (si voleu la justa necessària), altrament no li compensa embolicar-se, el seu cervell no obtindrà gaire recompensa.

Arribats a aquest punt, cal preguntar-se si tenim el (o els) líder(s) polític(s). Vagi per endavant que no crec en la perfecció, però que tampoc entraré en aquest maleït costum caïnita dels catalans de maldir dels que tenen el mateix objectiu que jo: la independència. No vull col·laborar a fer riure al nostre autèntic enemic, l’unionisme.

Podria fer una anàlisi personal de cadascuna de les persones que avui estan en el moviment polític independentisme i que, més o menys, es postulen per liderar la independència. Podem analitzar si arriben a tothom, si transmeten aquest somni col·lectiu. Cadascú de nosaltres podria avaluar la capacitat comunicativa, la coherència, la credibilitat, la capacitat de fer-nos somiar col·lectivament , etc. de cadascuna de les persones que coneix. Segurament si contestéssim una enquesta sobre qualitats d’aquestes persones no diferiríem gaire.

Ningú no és perfecte, més difícil encara amb el sistema en contra, però jo us diré que, sota el meu punt de vista, entre tots hi ha un que acompleix un nombre més gran de condicions de les que jo considero essencials. Igual sabeu quines són aquestes condicions. No diré més. Només afegiré que si arribat el dia D, no hem aconseguit la necessària unitat, faré un pas endavant per donar-li el meu suport i m’hi posaré al costat, ho millor darrere seu, per tal que ningú pensi que vull fer ombra. La independència és a tocar.

Si sumem, guanyem!

Bon dia a tothom, avanç de res, dir-vos que fa uns quants dies que soc a muntanya, desconnectat gairebé del tot, la “tele” en les actuals circumstàncies de ben poc em serveix, els telenotícies son gairebé un “pamflet” d’esquerres amb el justet contrapunt “de l’oposició” de rigor, només toquen el “tema” molt tangencialment, i si es fa alguna taula “rodona” ni que sigui quadrada, tracten el tema des de una perspectiva conservadora i desfasada en el temps, que si l’estatut val o no val, si és viu o és mort, encara.

 Amb tot, vull dir que podria ser que en penjar aquest post s’haguessin produït esdeveniments substantius que en escriure aquest post, un servidor, encara desconegués, si aquests esdeveniments signifiquessin una passa endavant en la articulació d’una Candidatura única, excel·lent, encara que ara per ara soc reticent a creure-ho possible en tant curt termini.

En les darreres setmanes, d’ençà de l’aparició de Solidaritat Catalana, el galliner independentista s’ha esvalotat molt, adhesions incondicionals, rebutjos viscerals, etc, tanmateix gairebé tots estem al cas de que sinó anem plegats en una sola candidatura poca cosa farem, a banda de fracassar i fer el ridícul.

Sembla, que el problema que tenim per tal d’assolir anar aplegats, és sobre tot de procediments, tot i que no deu mancar, també, qui no en tingui la voluntat, encara que tot i així la fermesa en els posicionaments dels diferents actors (Solidaritat Catalana, Rcat, Conferència Nacional del Sobiranisme) i el clam de les bases per a la Unitat forcin a un pacte sí o sí.

Quan el doctor Carretero va fer una passa endavant, els independentistes ho varem celebrar d’allò més, això seria un factor important, que procuraria atraure el vot independentista tant del abstencionisme com dels desencantats que votaven, encara, a partits “catalanistes” amb representació al si del Parlament.

El doctor Carretero, malgrat declaracions retòriques com ara “tan debò  hi hagués altres eines com ara Reagrupament”, el que predicava era  “la llei natural de la evolució de les espècies”, el que s’esperava, per part de Rcat, era que tots els grups i grupuscles independentistes extraparlamentaris renunciessin a ésser, que es diluïssin, que s’immolessin  en l’altar del sacrifici patri en honor al Gran Khan. Grandíssim error de càlcul, només justificable per una ignorància proverbial, o el càlcul referit a les poltrones.

Sigui d’una o d’altre manera, el fet que els nous rics del independentisme, ara també  Solidaritat Catalana, hagin aparegut en l’escena política irrompent com un elefant en una botiga de terrisses, llançant una OPA hostil a tot allò que es mou en el camp independentista, tot i no ser altre cosa que “més del mateix”, ha provocat  respostes de tota mena, entre les quals no falta la que apel·la a la famosa “llei de selecció natural”, però a mi, si voleu que us ho digui, no m’acaba gens de fer el pes aquesta “teoria”, en primera instància perquè no hi ha res de “natural” en les respostes “humanes”, aquestes son sempre intencionals, i amb un component “d’artifici” especulatiu a futur importantíssim, tant és així que fins hi tot pots intencionar ingerir una o altre menja condicionant una resposta tan vegetativa com el anar de ventre.

Més enllà d’això, però,els que plantegen la llei de la selecció natural com al procediment que finalment farà emergir aquesta Candidatura Única, ho fan considerant que els diferents grups organitzats estan de fet, i sense remei, en una cursa competitiva. Mal plantejament aquest.

Considerar els grups i grupuscles independentistes merament com a botigues que depenen exclusivament de les vendes temporals, dels vots, sense cap altre interès que fer calaix, és un error, els interessos que uneixen als éssers humans poden ser a llarg termini, com bé ens recordava el professor Canela, i complexos, sobradament complexos com per a no renunciar-hi, màxim quan la “fita” assenyalada es pot assolir molt més avantatjosament per procediments “cooperatius”, molt més “intencionals” i intel·ligents, deixar de banda bona part de grups i grupuscles, no és pas el més intel·ligent, perquè aquests no s’extingiran, senzillament en quedaran al marge, sense Sumar, perquè si se’ls força a competir, potser el més intel·ligent per part del “xicarrons”, sigui esperar veure passar el cadàver de l’enemic, asseguts tranquil·lament al portal de ca seva, per emergir en un moment més propici. Si la “fita” s’aconsegueix sense el seu concurs, perfecte, si no, hauran de comptar amb ells tal com ells ja demanaven. Després d’haver-los negligit i menystingut, ningú hauria de gosar de judicar-los de traïdors i coses semblants, màxim quan els Grans Khans de les organitzacions que pretesament marquen el pas, han estat reiteradament advertits, la setmana passada deia: “Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia(Nacional), ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta hi càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació”.

Tornant a la “selecció natural”, les especies pitjors adaptades s’extingeixen, simplement, sense que hagin de ser necessariament assimilades per a les emergents més ben adaptades.

  El primer que cal entendre, es que lo que governa aquests processos, son les intencions, i les diferents intencions sovint entren en conflicte i col·lisionen.

Parlava aquí dels processos Històrics, Humans.

    Això no ens hauria d’estranyar a la llum dels antecedents. En el procés de la evolució de les espècies, els individus moguts per la intenció de perpetuar-se, han lluitat a trot i a dret per tal de prevaler per damunt dels opositors. I encara que per assolir l’èxit en aquesta lluita s’hagin hagut de implementar estratègies associatives, això no s’ha fet per raons altruistes, sinó atenent a les demandes egoistes dels individus que les han implementat.(Urak-Vallfosca).

Deia l’altre dia, i ara vull recordar, que considerar al Poble Català com si fos un conjunt de tribus de les planures de Mongòlia exterior, mostra un gran desconeixement del que hem estat i del que encara som, no me’n puc avenir de tanta ignorància, si voleu esdevenir un poble tribal com el que eren i son encara els conqueridors de la península dels ibers, ja s’ho fareu, si per contra, voleu la Llibertat del noble Poble Català, heu d’abandonar la idea “tribal” de Ramat, perquè senzillament una i altre realitat son antitètiques, i si fem allò que no som, fracassarem, si per contra fem allò que som, que és desplegar estratègies cooperatives amb sentiment Nacional de Poble, si Sumem, GUANYEM.

Agosaradament Vallfosca.

Visca La Pàtria.!!!!

PD. Avui divendres a dos quarts de nou del matí, mentre baixo a Pobla, sento per la radio a les “notícies”, que Laporta ha convocat a en Carretero al seu despatx la setmana que ve, tot oferint-li una Coalició.

Òbviament no conec el “tracte”, però si menystenen i passen de CNS, i finalment “triomfen”, el mèrit serà tot seu, felicitats, però si fracassen, m’hauran de presentar el cap d’en Carretero i Laporta en safata de plata.

Els catalans tenim la pell fina. No sabem discutir entre nosaltres sense arribar fàcilment a tirar-nos els trastos pel cap. Suposo que és l’herència cultural dels llatins i també de la cultura aràbiga. Sempre recordaré com un dia escoltant per la radio, un periodista expert del món àrab, explicava que una crida que feia un líder d’Hamàs, a on semblava per les expressions que deia que seria del tot impossible una treva amb els isrelians, hi ha via possibilitats que finalment hi hagués la pau. El periodista deia que els àrabs són molt exagerats i apassionats quan fan discursos públics. Nosaltres com occidentals no saben llegir sota les grans expressions grandiloqüents de desqualificacions i amenaces, els matisos que deixen entreveure un missatge a favor de la negociació.

Penso que els catalans som propens a caure a l’exageració i apassionament quan discutim a semblança dels que viuen a l’altra riba del mediterrani.  Ho fem amb el futbol i també amb la política. Sobretot amb la política independentista.

He escrit una sèrie d’articles al meu bloc personal sobre els lideratges que necessitem els catalans per esdevenir lliures. Remarco la necessitat que siguin honest i honrats, però també reflexiono sobre la nostra història i entorn natural ens ha condicionat la nostra manera de ser.

Però independentment dels lideratges, penso que nosaltres, els que som gent normal, que estem seguint la política no per ambicions polítiques, sinó que hi som perquè volen ajudar que la nostra nació esdevingui lliure i sobirana, hauríem de fer un exercici d’autocontrol per no caure amb l’apassionament i l’exageració com ho fem amb el futbol. No podem caure amb la trampa d’atacar-nos fins l’extrem que sorgeixi un rebuig entre nosaltres més per qüestions personals d’afinitats a uns colors, que racionals. Un rebuig irracional que a molts el hi provoca la contradicció de ser capaços de voler veure com l’adversari polític perd encara que això perjudiqui l’objectiu comú a favor de la independència de Catalunya.

Tampoc això vol dir, que no es pugi criticar constructivament als qui considerem els adversaris polítics però que persegueixen els mateixos objectius que nosaltres. Penso que no és dolent la critica constructiva i sempre hauria de ser acceptada per tothom. La critica serveix per millorar i el fet de rebre hauria de ser acceptada com un favor. Lògicament no estic parlant d’insults o desqualificacions personals.

Per això, les critiques a RCat, SCI o DCat i CNS no haurien de ser vistes com un atac o rebuig a l’independentisme. Com tampoc les respostes que es donin a aquestes critiques han de ser preses com un atac a les qui ho ha dit

No es pot aconseguir realment la unitat si cada grup es mostra impermeable i no accepta les critiques de l’altre. Encara menys quan aquesta critica o la resposta a la critica, es faci fora del raciocini i només es basi per les afinitats emocionals respecte als lideratges de cadascun dels grups o partits.  No té sentit que nosaltres, els que teòricament no ens va ni ens ve qui aconseguirà la independència sinó que el que volem és que finalment s’aconsegueixi, prendre partit per una opció fins l’extrem de sentir-se personalment atacat quan algú la critica.  Hauriem d’escoltar o llegir positivament aquesta critica per mirar de millorar l’entesa entre nosaltres.

Els que no tenim interès personal amb el moviment independentista, ja sigui per la vanitat de ser protagonista o per ambicions polítiques, hem de mirar de tenir el cap fred i no caure al terreny emocional. Hem de mirar de no tenir la pell fina i a la primera divergència sentin-nos atacats o insultats. Perquè no oblideu que aquests que s’erigeixen com a líders, que fan grans discursos i aparentment semblen molt apassionats quan defensen les seves postures dels seus pròpis partits o grups, tenen la pell morta. La tenen ben morta, perquè si no la tinguessin no haurien arribat mai a ser líders.

Manel Bargalló

Endavant les atxes!!

Jo segueixo convençut de la possibilitat de la independència a curt termini. També que si no l’aconseguim serà culpa nostra. Per explicar la majoria de les coses mal fetes no cal pensar en la malícia, l’estupidesa les justifica.

Mentre reflexionava sobre la situació de l’independentisme i la possibilitat d’una coalició em venien al cap les raons individuals que ens fan actuar d’una o altra manera. Els éssers humans som molt complexos, és cert, però el resum de per què actuem d’una o altra manera és molt fàcil de fer. Nosaltres, com qualsevol animal, només podem percebre a través dels nostres sentits i és el nostre cervell el que ho integra tot. La nostra motivació és sempre la recompensa química que es produirà al cervell. Cadascuna de les eleccions que fem depèn del què esperem. Actuem igual que fan els gossos quan recullen un objecte que els has llençat per tal que, en donar-te’l, els donis el premi. L’ensinistrament ha creat unes connexions cerebrals que condicionen la seva acció a la nostra resposta. Premi o supressió del càstig, així funcionem. La diferència entre nosaltres i el gos és que som capaços d’esperar recompenses a més llarg termini. Així, si una persona fa un règim estricte per aprimar-se sap que la recompensa, aprimar-se, trigarà temps. Un gos no és capaç d’una previsió d’aquesta mena.

La nostra ètica també està subjecta als mateixos principis. Una persona és bona perquè li produeix més plaer que ser dolenta. El dolent no obté cap plaer en ser bo, mentre que li recompensa ser dolent. Naixem bons o dolents. En part si i en part no. La genètica determina una gran part del nostre comportament, però una altra part depèn de molts altres factors, nosaltres som capaços de crear els nostres circuïts de recompensa. Per exemple, una alimentació adequada de la mare gestant i del nen en els primers dies, mesos, anys de vida, determinarà fins i tot la seva capacitat d’adaptació a l’escola. M’allargaria molt, però resumint, cadascú de nosaltres té uns sistemes de recompensa propis i pretendre que els altres actuïn de forma que no obtinguin recompensa és un error. Màxim que el risc de càstig superi l’esperança de benefici.

El fracàs dels sistema educatiu és que no es basa en aquests principis. Fa anys que és així i això fa que els pares i mestres d’avui hagin estat educats sota conceptes equivocats. Això portà al fracàs. Costarà anys canviar-ho. Primer cal ser conscients, però, del problema. Em sembla que poca gent s’adona d’on rau el problema.

Per què dic això? Perquè en cadascú de nosaltres existeixen una sèrie de motivacions que impulsen la nostra acció política. Tots ho fem perquè esperem una recompensa. Segurament una anàlisi aprofundida i sincera de nosaltres mateixos ens diria quina. A vegades fins a mi mateix em resulta difícil determinar per què faig les coses.

Les motivacions, simplificant molt, tenen a veure amb l’obtenció de béns materials, el sentir-se poderós i la vanitat. Segurament, vosaltres mateixos, si ho rumieu, podreu treure alguna conclusió de per què actuen d’una forma determinada els diferents actors polítics.

Jo, per exemple, em sentiria tan afalagat i feliç si em reconeguessin com un dels que ha contribuït a la independència de Catalunya… No em cal res més. I això no és més que vanitat. Per a mi seria una recompensa tan gran com per un altres seure al Parlament i liderar un grup. O per un altre enriquir-se gràcies a la política. Cadascú de nosaltres obtindria la recompensa de forma diferent. A l’hora de triar només cal que siguem capaços de determinar si les motivacions dels actors polítics, les recompenses, cauen dins del que considerem ètic. A mi m’encanta que algú vulgui el poder. Us imagineu un país on ningú volgués ser dirigent polític? Jo admiro a aquells que ho volen ser i actuen amb ètica. Així quan a vegades dieu: aquest vol un seient! Jo penso, molt bé! Sempre, però, que m’inspiri confiança. Igual que està molt bé que algú posi per davant el guany de béns materials, serà un creador de riquesa, convenen molts. Ara normalment no el voldré de polític perquè a la política no t’enriqueixes honradament. I un vanitós? Si, també! Voldrà fer coses bé per tal d’aconseguir un copet a l’esquen a, un reconeixement.

Només cal que siguem capaços d’acceptar les motivacions dels altres sempre que veiem que el seu comportament és ètic. Les motivacions dels altres no tenen perquè ser les mateixes que les meves.

De totes formes, quan veig alguns moviments, m’adono que manca ètica. I és aquí on les coses trontollen. Quan allò que recompensa a la persona en qüestió és el seu benefici (poder, diners o vanitat) i no allò que considero el bé comú (en el nostre cas l’alliberament nacional) malament.

Tant és que el partit perdi alguns escon si jo em mantinc de líder. Si passa això, malament. Ho considerarem poc ètic.

I això em porta a pensar també en com es fan les llistes de les candidatures. Algú creu que a les llistes es posen les persones més capacitades? Les que faran millor la seva feina? Les que aportaran més vots? Doncs no. És tracta d’un joc d’equilibris entre el que es troba la capacitat de l’individu seleccionat per acostar-se al líder, trobar suports, etc. Una persona intel·ligent? Bé, depèn com és miri. Howard Gardner parla de les intel·ligències múltiples i ens descriu unes quantes. Segurament es tractarà d’una persona hàbil, amb una certa intel·ligència emocional, però sobretot interpersonal. Podria resultar, però, que fos un perfecte estúpid en la gestió.

Algú creu que el president del govern espanyol no és intel·ligent? Si em dieu que si, us diré que no. Si em dieu que no, us diré que si. Té, probablement, no sóc psicòleg, una bona intel·ligència interpersonal que li va permetre ser líder del partit. Després les coses li van venir bé. Té la intel·ligència necessària per crear un bon equip de col·laboradors? No, en absolut. Ha demostrat intel·ligència dirigint l’Estat? No, en absolut. Més encara, ha demostrat ser una persona ètica? Tampoc. Les seves decisions en moltes matèries han demostrat una total manca d’escrúpols. Recordeu quan , en contra de tota lògica, va repartir 4.000 milions d’euros. No sabia que venia una crisi econòmica mundial? Si ho sabia i va mentir, va tenir un comportament que hauria de ser mereixedor d’un càstig exemplar. Si pensava que la crisi no afectaria a l’Estat espanyol perquè era l’economia més sòlida del món: un ignorant indigne de dirigir res.

Igualment he vist manca d’ètica en el Sr. Rajoy. És ètic impugnar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? No ho sé, depèn, si ell creu que som espanyols i tots hem de tenir exactament les mateixes normes, si, altrament no. On la manca de decència es demostra és quan impugna uns articles de l’Estatut català i no ho fa amb l’andalús. Un individu així està qualificat per dirigir un Estat? Evidentment no. Li manca la més mínima ètica.

El problema és, quan per un fenomen psicològic complex, tots els membres del partit defensen l’acció no ètica. La cosa es complica. Tot un col·lectiu posa per davant la consecució del poder per davant de la justícia.

He posat aquests exemples, ben coneguts, però a Catalunya passa igual. Amb els que estan al Parlament, però tampoc se m’escapen alguns tics dels que no ho estan. Quina explicació lògica té la manca d’unitat?

Començo per dir que jo crec que sense pluralitat i unitat ningú entrarà al Parlament. Per tant només vull la unitat plural. Absoluta? Impossible, però sobretot pluralitat. Algú creu que si el meu objectiu hagués estar ser en una llista no hi seria? El meu objectiu és la pluralitat.

Quin és l’objectiu de la candidatura? En aquest cas no és la de governar el país, és la de declarar la independència, per tant el valor suprem, el que han d’aportar els candidats són vots. Vots de tots els sectors.

I a mi que ningú em vingui amb històries ni legitimitats. La llista es fa pensant en això i posant els millors en els llocs amb possibilitats de sortir. I això és el que han fet ho faran uns i altres (bé potser tots no seran els millors).

I no ho critico. Reagrupament va fer la seva llista en un despatx (la va ratificar l’assemblea). Solidaritat Catalana per la Independència farà el mateix. Va corregint el discurs inicial, per als primers llocs, els que compten: decidirà “la cúpula” i l’assemblea ratificarà.

Al meu entendre, la forma més senzilla seria aquesta. Algú amb seny pensa que la majoria dels primers que ha posat Carretero no haurien de ser? I els que tenen al cap Laporta i cia.? I alguns de la coalició SI? Són massa gent? Cap problema, segur que, si cal, alguns s’autodescartarien. No seria bo provar-ho?

Deixem-nos de fanatismes, ara tots som de Reagrupament, ara reneguem de Reagrupament i marxem amb el grup de Laporta. I perquè no hi ha més temps… La convocatòria d’eleccions serà probablement el dia 31 d’agost. Això cal tancar-ho ja. Si ho fem, la campanya estarà feta, serà un esclat. Sumem d’una vegada.

Si sumem, guanyem!

Malament, aquesta és una paraula, la que jo triaria per tal de definir el “procés”.

En anteriors posts he dit un munt de coses, d’entre les quals,  ara me’n ve al cap una de les darreres, “el gir pragmàtic” (del “catalanisme” vers l’independentisme).

A Brussel·les varem veure com deu mil catalans varem actuar en clau Nacional, sense embuts ni complexos, cap partit o grupuscle en va poder treure avantatge, va ser un acte d’afirmació Nacional, protagonitzat pel Poble, la societat civil no subvencionada al cap davant.

El dia 10 de Juliol, a Barcelona, un milió docents mil catalans ens varem manifestar sense embuts per tal de fer palès que SOM una Nació, i que SOM sobirans per a decidir el nostre futur en plena llibertat.

Hores d’ara és prou clar que els que volem la independència d’un Estat Català, som més a Catalunya,que els que volen ser espanyols, també podem convenir en que les bases dels partits, associacions, plataformes i grupuscles volem majoritàriament la unitat d’una sola candidatura per la Independència en les properes eleccions al Parlament, i tant mateix encara hem d’aguantar que no se’ns escolti, que se ens usi com a peons de brega, en fi, com ja he dit tantes i tantes vegades, hem d’aguantar que se’ns tracti com a Ramat.

Els nostres majors, en la difícil etapa franquista, varen saber preservar La catalanitat, varen saber assegurar La Nació en els quarters d’hivern, la mal anomenada etapa de transició va ser un parany molt ben articulat, intel·ligent, en el que varem caure de quatre grapes, amb tot, encara en les primeres dècades varem poder progressar, la normalització lingüística, sobre tot, ens va salvar de la mort en primera instància.

 Bé, la qüestió ara és que els xaiets catalans, hem d’aguantar viure en una Terra plana, perquè els espanyols i els seus alts magistrats així ho dictaminen, mentre els “nostres” partidets sectaris diuen que potser tot i ser una mica boteruda sí que és una miqueta plana, bé, que no n’hi ha per tant, ens venen a dir, hem d’aguantar que ens espoliïn, hem d’aguantar que ens enviïn tanta gent com vulguin sense poder ni tant sols obrir la boca, hem d’aguantar ser colonitzats i aculturalitzats, i quan el Ramat diu prou!, surten els pastors salvadors de la Pàtria i ens diuen que bé, però que aquí manen ells, Ramat, ens diuen que som Ramat.

Uns ens diuen que els que no s’apuntin no sortiran a la foto, que no existim, que ens apuntem al seu Ramat o que ens anem acomiadant d’aquest món, per poca penes, (és sense dubta el nou to de la política regenerativa), els nous rics, ens diuen que tot procés està referit a models d’eficiència, i que per tant ens hem de posar al seu servei, hem d’esdevenir Ramat, o vagar indefinidament pel no res. Es pensen que per haver fet alguns estudis, i haver actuat com a comandants de camp en les consultes, amb cert to paternalista, ja ens tenen rendits als seus peus, es pensen que som el ramat que no sent altre veu que la dels seus pastorets benefactors. Aquests mateixos pastorets que diuen que NO volen cap Unitat que no sigui la del seu Ramat, (una afirmació indubtable, d’aquesta mateixa regeneració política, sens dubte), però jo dic prou!, ara la veu que ha de comptar és la dels catalans, els Catalans no som un Ramat, els Catalans SOM una Nació.

Ara, recordo haver tractat el “tema” Nació, no debades, perquè ara és el que fa al cas.

“La Nació és sens dubte, una UNITAT de resposta al món, en tan que és ben capaç de conjugar el “nosaltres”, un “nosaltres” substantiu derivat d’unes mateixes habilitats relacionals, cognitives, lingüístiques i culturals, una conjugació que ens aplega en un espai diferenciat del que ens procuren els interessos particulars, personals o de classe, perquè, més enllà de que pugui representar un ideal alienador per alguns, i un corriment de terres desestabilitzador d’un estadi de privilegis per altres, La Nació és l’apel·lació d’un Poble en un sentit incondicionat, que manté oberta la dimensió de les pretensions de validesa que transcendeixen els espais socials i els temps històrics, com ho son també els drets humans individuals, en tan que  apel·lació en aquest mateix sentit de incondicionat.

Si algú vol aplegar aquesta sinèrgia, ha d’entendre que no pot tractar LA NACIÓ, com a al seu Ramat, aplegar la sinèrgia NACIONAL vol dir que s’ha de procurar un espai, on els actors que, durant anys de resistir,  han anat configurant els seus nòduls de resposta i càpiguen, perquè ells son indubtablement Nació.

La manca de respecte en aquest sentit, per part dels pastorets amb ínfules messiàniques, ratllen la traïció, i son absolutament irracionals per més que pretenguin presentar-se vestits de “models d’eficiència”, i a més, estan abocats al fracàs, amb totes les conseqüències que això comporta.

La veu ara l’ha de tenir La Nació, i els que encara formen Ramat, d’un o d’altre pastoret, s’han de revelar, s’han de revoltar, i han de dir clar i català que La nació NO SOM RAMAT.

Aquest espai de sinèrgia Nacional és el que s’obre amb un Candidatura de coalició on hi siguin representats tots els partits, grups, plataformes i grupuscles que hi vulgui ser i Sumar, aquest espai de sinèrgia Nacional és el que va obrir la Conferència nacional del Sobiranisme.

No som Ramat, SOM una Nació.

Si sumem guanyem.

Cordialment Vallfosca.

Veient el que veiem els del CCN ha fet una jugada prou intel·ligent, han dit que només donaran suport econòmic a la candidatura independentista “millor posicionada per assolir la màxima representació parlamentària”. Aquesta és una manera de pressionar i és la única opció que a hores d’ara es pot prendre, veient com dues de les candidatures s’esbatussen i es roben la cartera. Un servidor de vostès modestament pensa el mateix: Fins que no hi hagi una sola candidatura (a hores d’ara ja no penso ni tan sols en que sigui unitària) res de res. Si finalment anem tots separats a eleccions doncs molts serem uns votants més i votarem allò que ens sembli, millor. Crec que és la única opció que ens deixen els que no podem decidir res, doncs per molt que ens impliquem i ja els hi hem dit per activa i per passiva, no hi ha res a fer. Altra cosa serà seguir col·laborant i creant noves iniciatives que treballin per assolir el que els de dalt es neguen a fer. Ara com ara penso que el més intel·ligent es esmerçar els esforços en recolzar iniciatives com el CCN, gent intel·ligent, que no s’està d’orgues i que va per feina. Està molt be intentar una candidatura unitària i jo fins ara he estat per la feina, però a partir d’ara queden poques possibilitats d’assolir-la doncs el temps se’ns tira a sobre, per tant el que queda es que si no s’aclareixen campi qui pugui i a esperar a unes altres eleccions a veure si se’ls ha passat la càrrega hormonal de mascles alfa, acostuma a passar que una bona rebolcada electoral baixa els andrògens fins a límits insospitats. Potser serà millor així, ja es diu que massa galls dins un galliner… tant de mascle alfa en els nostres partits independentistes no pot ser bo.

Com que jo no participo en les converses de mediació per assolir una candidatura unitària puc parlar tranquil·lament i els puc dir als senyors Carretero, Laporta, López Tena, Uriel Bertràn, etcètera que estan donant un espectacle lamentable, els del SCI per intentar robar-li la cartera a Reagrupament i apoderar-se descaradament de l’acrònim “SI” quan ells son “SC” o si vols “SCI”, de SI ja n’hi ha un d’anterior a ells, també fent crítiques velades a Reagrupament en tots els seus actes i intentant reforçar-se en el debilitament d’aquests en comptes de dirigir les seves forces cap els veritables enemics i contrincants. Senyors de SCI s’han equivocat d’enemic o nosaltres ens equivoquem catalogant-los d’independentistes, ara encara no es hora de veure qui la te mes grossa, es hora de debilitar l’espanyolisme i el regionalisme col·laboracionista, cosa que vostès diuen que tenen tan clar. Que fan doncs disputant-li la parròquia a Reagrupament? per comptes de dirigir-se a CiU o ERC que malgrat i dir-se independentista ja veiem com ha actuat fins avui. Si CiU i/o ERC abracen la declaració unilateral d’independència per la propera legislatura benvinguts siguin, sinó disputar-li’s el vot perquè els seus impediran la independència i CiU ja ho ha deixat ben clar que de moment res de res, de moment el concert econòmic, si un concert de trombó i flauta que ens donaran a Madrit, aquests son babaus o ens en prenen a nosaltres, mes aviat crec que el segon. Doncs fort cap a CiU que ells tenen molts vots nostres, eh Senyor López Tena? O es que li fa mal atacar als seus? I deixeu de fer de rabosa en galliner propi, i mentre li robeu les gallines li aneu tirant floretes a l’amo.

Al senyor Carretero perquè ja fa mesos que parla d’unitat però només pensant amb en Laporta i bloquejant qualsevol altra intent d’acostament que se li ha fet des d’altres bandes i si el qui ha bloquejat aquestes possibilitats no ha sigut ell directament, cosa que desconec, si que ho han fet persones molt properes, per tant si més no, pecat d’omissió. I en el pecat li ha anat la penitència, el seu únic referent d’unitat, el Godot que tant esperava li ha posat les banyes amb una altra parella, acostuma a passar quan deprecies tants cops la no tan maca (aparentment) per quedar-te amb el bombó i finalment aquest de tan sol·licitat com està acaba inclinant-se per un altre pretendent. A veure si n’apreneu tots plegats!!, uns perquè només volen ballar amb la més bonica i els altres perquè estan tan pujats en el seu ego que no s’adonen que el bombó s’està fent tan insuportable en la seva egolatria que no s’adona que del ball li marxaran no tan sols els pretendents sinó fins i tot els músics, i haurà de ballar sola (que ja és el que desitja) però sense música, i veurem llavors si es capaç de trobar el pas de la contradansa sense entrebancar-se.

Quina pena!! Pobre Catalunya!! amb tants enemics dins i fora i els que diuen defensar-la només fan que atacar-se i barallar-se entre ells, per petites misèries, deixant en pau als nostres enemics o als que sense ser enemics tampoc fan res per alliberar-la. Tot queda en mans d’iniciatives de la societat civil que després intenten capitalitzar els partits. Apa aneu-se robant la cartera els uns als altres en comptes de fer pactes de no agressió i caminar de veritat cap a l’alliberament nacional.

De tota manera veient com van les coses potser si que al final quedarà una sola candidatura, no serà unitària, però si serà única. De totes maneres penso que entre germans les coses mai haurien d’anar així, per a mi tots son iguals, no per que un sigui més alt, mes ric, més llest o mes guapo és més germà que els altres, a tots els hem d’estimar per un igual, potser ho fa que no tinc germans.

Visca la Pàtria

Amics lectors com vaig anunciar al meu bloc personal fa uns mesos, he decidit no continuar escrivint sobre la política catalana i els seus autors. Ho vaig fer per no provocar amb les meves paraules discussions entre els independentistes. Però he fet algunes excepcions  i ara avui en faré una altra. Estic segur que provocaré alguna discussió, però que quedi clar, que la meva intenció és justament reflexionar sobre els impediments que poden impedir la creació d’una candidatura al Parlament la màxima unitària que proclami unilateralment la independència. D’entrada demano perdó per la meva manera d’expresar-me, sóc conscient que utilitzó paraules fortes i molts cops, sense que realment sigui la meva intenció, fereixen.

Fa un any i escaig en mires de crear justament aquesta candidatura va néixer l’associació Reagrupament Independentista. Amb molta il·lusió, treball i també amb desenganys, milers de catalans hem mirat de bastir aquesta associació per poder fer la candidatura. És va cometre alguns errors d’innocència política, que jo mateix alguns cops hi vaig caure de quatre potes, quan es va semblar que es volia equiparar certs aspectes de la regeneració democràtica a la consecució de la candidatura. Es va barrejar aspectes com les llistes obertes amb l’organització de la candidatura, quan no s’hauria hagut de fer, primer perquè  és una variant del sistema electoral de representació proporciona i no pas per triar una candidatura dins d’una organització, però també perquè com miraré d’explicar, poden arribar a ser un handicap per aconseguir els objectius de la candidatura.

A finals del setembre de l’any passat, vaig tenir una discussió amb l’Enric Canela quan vaig explicar-li com havia quedat la ponència política de Reagrupament Independentista respecte a la candidatura. L’Enric que al principi de Juny semblava que es reagruparia, va decidir no fer-ho finalment, perquè malgrat compartia plenament l’estratègia del Joan Carretero, creia que ell podria externament aconseguir més facilment que altres grups polítics acabessin apuntant-se a la candidatura que volia fer Reagrupament.  Per això em va dir que havia un problema per aconseguir-ho quan es deia a la ponència política de Reagrupament que la candidatura podria ser una llista o una coalició, però que havia de ser triada per una votació en llistes obertes. Em va posar l’exemple que si Laporta fes un partit propi o fins i tot ERC, i volguessin fer una coalició amb Reagrupament, no era lògic que és sotmetessin a una votació només pels militants o associats de Reagrupamenta on es triaria l’ordre a la candidatura ?  Qui érem els reagrupats per decidir l’ordre de la candidatura en nom dels altres militants o associats de les altres formacions polítiques que volen fer una coalició amb nosaltres? Realment això era un impediment per fer coalicions.

En aquell moment, jo encara pensava que la crida de Reagrupament  seria escoltada per tots els independentistes siguin del partit que sigui i entrarien en massa a Reagrupament. Al final pensava que podriem arribar a tenir prou representativitat dins del moviment independentista per poder votar en llistes obertes la candidatura final. També pensava que dins de Reagrupament no es farien capelletes entre col·legues que mirarien que els primers de la llista fossin dels seus. Pensava que tothom premiaria l’objectiu d’independència per sobre les ambicions personals. Santa innocència!!.

Però per desgràcia havia vist ja abans de l’assemblea del 3 d’octubre que per part dels que s’encarregaven provisionalment de la comunicació i del desplegament territorial de Reagrupament, certes actituds que em recordaven al pitjor que havia vist a ERC. He estat militant d’aquest partit durant 18 anys, un partit que té els Estatuts més democràtics i republicans que un es pot trobar a Europa dins dels partits parlamentaris. Hi ha llistes obertes amb assemblees comarcals per escollir qui anirà a la candidatura al Parlament, encara que l’ordre ho tria l’executiva. Hi ha un Consell Nacional a on estan representats proporcionalment el territori, els càrrecs polítics i  la militància. El Consell Nacional que cada tres mesos supervisa i ratifica les decisions d’una Executiva que també ha estat votada per la militància a una assemblea general cada 4 anys. Malgrat tots aquests aspectes tant democràtics, he vist com a assemblees comarcals, sortia més d’un cop escollit primer un candidat mediocre abans que d’altres més ben preparats, només perquè estava avalat per la direcció nacional o comarcal. Jo mateix he rebut més d’un cop el suggeriment del responsable comarcal sobre qui havia de votar i qui no. He vist com companys que es volien presentat al Consell Nacional o a la candidatura, eren sotmesos una campanya de desgast fins fer-lo plegar només perquè no era de la colla que manava a la direcció comarcal o local. Tothom sap que l’executiva del Puigcercós fa el que li dóna la gana, perquè té col·locats en els llocs estratègics la seva gent. Gent que hi és perquè espera rebre els favors promesos per part de la direcció. Un dels favors més apreciats és estar ben a dalt en la candidatura per poder ser diputat al Parlament de Catalunya.

Per això vaig trucar a la Rut Carandell i li vaig explicar que l’Enric tenia raó amb el tema de les llistes obertes era un problema per fer coalicions i també la meva preocupació del que havia començat a veure dins de Reagrupament. La Rut em va contestar que era cert que el punt de la ponència respecte a la candidatura no era del tot clar i podia donar diferents interpretacions. Em va dir que no necessariàment era dolent perquè això donava joc a poder fer pactes si calia. Em va remarcar que l’urgent ara era fer l’assemblea per poder-nos constituir com a associació i creixer en associats. Més endavant ja canviarien si fos necessari aquest punt de la ponència per aconseguir per exemple que Laporta o un altre prou potent,  entrés per ajudar a aconseguir millorar la possibilitat de la candidatura. Era el nostre objectiu aconseguir fer-la i que a més fos la més potent per poder entrar al Parlament i dinamitar la situació actual per fer possible un canvi que ens portés cap a la independència.  Pel que fa a les meves males sensacions respecte com actuaven algunes persones internament a Reagrupament, em va dir que també li havia arribat per altres costats la mateixa informació. Em va dir que quan la Junta Nacional de Reagrupament fos constituïda, ho posaria sobre la taula per mirar de tallar d’arrel aquestes actituds, abans que es podrís tot. Però ara la prioritat era fer l’assemblea i créixer amb associats.

No cal que continuí amb la història, tots sabem que la crisi del gener a Reagrupament fou justament perquè alguns ja havien fet les seves capelletes posant la seva gent en els llocs claus. Aquesta gent, ja tenia amanyades certes assemblees de districte i comarcals. La votació des llistes obertes era l’excusa perfecte per aquestes persones per frenar l’entrada d’altres candidats de fora.  No cal ser gaire intel·ligent entendre com s’ho fan, si ho has vist ja a ERC.  Les llistes obertes per triar l’ordre no garanteix una llista competent i potent. Més aviat una llista endogàmica.

Però també l’excusa de la llistes obertes, provoca una barrera difícilment franquejable per fer coalicions com deia l’Enric. Tota organització té dret a escollir la seva llista com vol i si vol fer coalició amb una altra, són els  dirigents de cadascuna qui han de negociar els termes de la coalició i l’ordre en la llista és el principal objectiu d’aquesta negociació. Aquests dirigents han estat escollits pels militants o associats democràticament i tenen tota la legitimitat per negociar l’ordre a coalició. Si en canvi una llista d’un grup o partit ha estat triada l’ordre per votació dels seus associats o militants, difícilment es pot canviar aquest ordre incorporant altres noms d’altres grups o partits, ja que aquests no hauran estat votats pels mateixos associats o militants. Sempre qualsevol dels escollits pot protestar i negar-se a sortir de la llista perquè té l’aval de l’assemblea que la votat a ell personalment i no pas la Junta o direcció.

Les llistes obertes és per mi, un handicap per fer una candidatura, sigui coalició o no. Les llistes obertes són útils per les eleccions i no pas per escollir l’ordre de la llista d’una candidatura. En alguns països europeus, les llistes obertes són per escollir el diputat que representa un territori electoral, normalment petit i que ha de treballar per defensar els interessos dels electors d’aquella petita circumscripció electoral. Però jo em pregunto, la candidatura que volen triar tots els independentistes és per anar al Parlament a fer política autonomista defensant les polítiques regionalistes que ens deixa fer l’Estatut, als electors de les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida?

Tant costa creure que el que importa és proclamar la independència i una vegada s’ha aconseguit, es fa unes noves eleccions amb noves circumscripcions i aquí si que hi estic totalment d’acord s’han de fer amb llistes obertes. Però per la candidatura unitària per proclamar la independència no és necessari i encara menys  ha de ser un impediment per fer una gran coalició o una candidatura més forta i potent.

Ja estic cansat d’excuses per no anar junts per proclamar la independència. Primer uns em diuen que no volen fer coalició amb Reagrupament perquè no som prou d’esquerres, altres perquè no som prou ecologistes i ara surten uns que diuen que no ho volen perquè no pensen negociar amb ningú que no sigui sotmès a una votació per llistes obertes a la seva assemblea.

Qualsevol excusa per impedir que hi hagi una sola candidatura i a sobre tots ho fan demanant la unitat. Té collons la cosa.

Al loro!, que no ens embauquen !!.

Endavant les Atxes!!

Em serà difícil fer un resum de tot el que ha passat aquests dies i explicar on som i les diferents posicions, però ho intentaré. Diré el que sé i puc dir. Lògicament hi ha aspectes que crec haig de mantenir reservats. Amb tot, no crec que afectin al resultat de la meva explicació.

Com tot recordareu, el dia 12 d’abril es va presentar a Òmnium Cultural un manifest impulsat pel Dr. Moisès Broggi, el Molt Hble. Heribert Barrera, el Dr. Oriol Domènech, l’Hble. Agustí Bassols i el Sr. Joan Blanch. Ara el coneixem com a Manifest 12 d’abril. Recordo l’esperit i l’ambient. Allà era gairebé tothom i la gent estava molt animada.

Recullo un dels paràgrafs del Manifest:

No hi ha temps a perdre i les eleccions del proper novembre podrien permetre fer un pas endavant cap a aquest objectiu. Per això, els sotasignats, allunyats de la política activa i sense cap ambició de poder o de càrrecs, fem una crida a tots els grups, moviments, partits, associacions i plataformes independentistes, perquè es posin d’acord per presentar una candidatura transversal, equilibrada i unitària, que motivi els abstencionistes i porti al Parlament un estol de diputats que, sense renunciar a les seves personals ideologies, es comprometin a treballar units, per prioritzar en tot moment l’objectiu de la independència.

Durant les setmanes posteriors, Josep Maria Minguell, actuant de coordinador i perquè no dir-ho ànima del projecte, va establir múltiples contactes per posar en funcionament la Conferència Nacional del Sobiranisme. Fruit d’aquesta tasca, el 14 de juliol de 2010 va tenir lloc a l’Ateneu Barcelonès la reunió de tots els partits i entitats que hi donaven o podien donar-hi suport. Va ser una reunió amb molta gent i que, com era lògic, no va permetre treure conclusions operatives.

Posteriorment, els dies 19, 22 i 27 de juliol van haver les reunions de treball, llargues, totes elles de quatre o cinc hores. El darrer dia es va arribar a l’acord de fer la declaració que es va presentar al Col·legi de Periodistes el vespre del dia 28. En destaco:

… els partits i organitzacions constituents de la Conferència Nacional del Sobiranisme, mobilitzats pel manifest del 12 d’abril, hem acordat constituir aquesta coalició independentista i hem decidit presentar-nos a les properes eleccions al Parlament català.

Lògicament el gran neguit de tothom és: no estan Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Aquí haig de fer alguns aclariments per a aquells que no recordeu les dates. Reagrupament és una associació que fa ja més d’un any que existeix i que va expressar la seva voluntat de presentar-se a les eleccions. Reagrupament el 14 de juliol ja disposava d’una llista de candidats a les properes eleccions. En la seva assemblea del 10 de juliol va acordar deixar a la direcció la potestat de modificar, si s’esqueia, alguns aspectes de la llista i incorporar fins el 20% de persones provinents d’altres grups o independents. Reagrupament, com a tal, va participar a la reunió de la Conferència Nacional del Sobiranisme del dia 14 i, sense una participació ben definida, va assistir a tres de les posteriors reunions.

Jo fins llegir el seu comunicat de dijous al vespre (Hi som, hi serem) creia que podrien incorporar-se als signants de la declaració del dia 27. No ho descarto del tot, però no serà demà. Quina és la raó que fa que no s’hagin incorporat? Evidentment donaré una resposta subjectiva, la meva opinió. Crec que és normal que una organització que considera que està més preparada i que té més associats i diners que els altres vulgui saber a priori quins seran els mecanismes pels que es faran les llistes. És normal que pretengui tenir un paper preponderant. Jo no dono res per tancat, espero que un cop s’arribi a acordar un mecanisme de distribució de proporcions i llocs a la llista, les diferències es diluiran i l’acord serà possible.

Mentre, des de Reagrupament ens han dit a tots que tenen unes propostes que es fonamenten en:

• La nació catalana ha d’esdevenir un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea.
• Reagrupament no formarà part de cap Govern que no es constitueixi per declarar de forma unilateral la independència de Catalunya, que haurà de ser aprovada posteriorment per referèndum.
• La proposta de Constitució Catalana aprovada per la IIª Assemblea de Reagrupament serà la primera llei que els diputats de Reagrupament presentaran al Parlament per a la seva aprovació.
• La regeneració democràtica de la política catalana és condició necessària per l’èxit del nostre futur i això vol dir els compromisos següents:
  • Sistema electoral basat en llistes obertes.
  • Limitació de mandats a dues eleccions consecutives per al mateix càrrec.
  • Règim d’incompatibilitats estricte, prohibint l’acumulació de càrrecs.
  • Control, transparència i austeritat en la despesa pública i dels polítics.
  • Llei electoral vinculada al territori.

No hi puc estar més d’acord amb aquet ideari.

El cas de Democràcia Catalana és temporalment diferent. De creació molt més recent, van assistir a la reunió del dia 14 a l’Ateneu i, posteriorment, a la del dia 19, més reduïda. Van ser-hi però no hi van participar. El dia 20 van presentar la proposta Solidaritat Catalana per la Independència. Crec que havent estat a la reunió on es plantejava la unitat ens ho havien d’haver dit. Personal ment ho vaig trobar desafortunat.

Fins fa uns dies existia el dubte de si Alfons López Tena i Uriel Bertran abandonarien els seus partits respectius. No fer-ho restava credibilitat. Per alegria de tots, ho van fer i aquest escull no existeix.

Des de Solidaritat Catalana per la Independència ens han dit que per problemes d’agenda no podien assistir a les següents reunions. Amb tot hem seguit parlant, hem tingut contactes i molt recents. La meva opinió és que parteixen del fet, real, que el seu líder és Joan Laporta. Es tracta d’una persona discutida per alguns, volguda per altres, però que ningú no li posa en dubte la popularitat i coneixement per part de l’electoral. Es tracta d’un actiu molt important, tot i que algunes persones assenyalen que corre el risc de patir atacs per la seva gestió al Barça, tenint en compte qui és el president del club. En qualsevol cas, avui és un gran actiu que la majoria vol que jugui el paper de líder.

Penso que el fet de tenir aquest actiu fa que vulguin que la candidatura unitària es produeixi a partir de l’adhesió o incorporació a la llista de signants de suport a Solidaritat Catalana per la Independència. Aquesta posició em sembla difícilment acceptable per aquells grups que tenen una personalitat pròpia ben caracteritzada i que per mantenir-la volen la coalició.

Com deia les converses hi són i espero fructifiquin, s’acostin posicions i arribin a bon fi. És perfectament possible que quan llegiu això alguna cosa hagi canviat, les coses van ràpides.

I quina és la meva posició personal? Com sabeu, ens hem incorporat a la coalició “SI”. Per què? Perquè neix del Manifest 12 d’abril, està avalada pels seus impulsors i perquè la candidatura que pugui sortir serà equilibrada, plural i transversal i no obligarà a renunciar a les ideologies personals. Condicions aquestes de l’esmentat Manifest.

Personalment també m’hagués sentit còmode donant suport a qualsevol de les altres candidatures, però per això hagués calgut que haguessin acceptat una coalició amb els grups que els haurien donat pluralitat i que estan a SI. És fàcil d’entendre la meva simpatia per Reagrupament i Democràcia Catalana ja que i vaig militar 25 anys a CDC i veig grans similituds en la ideologia que destil·len els líders d’aquests grups i la de CDC. I justament és per això que em fan por perquè la independència no pot venir si no és de la mà de la dreta, el centre i l’esquerra plegats. Cal acceptar, excepcionalment, la pluralitat ideològica i la llibertat de vot.

Algú s’imagina al Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans demanant el vot per Reagrupament o Solidaritat Catalana per la Independència en la seva formulació actual? Jo no. He posat aquest exemple perquè com universitari m’és molt proper.

Caldrà seguir treballant aquests dies. No em fa por el temps, curt, perquè la millor campanya electoral seria un acord entre tots. Aportaria més que milers de cartells i falques radiofòniques. És el que tots ens demaneu i el que cal aconseguir.

Si sumem, guanyem!

Menys és renuncia.

Benvolguts amics, m’haureu de disculpar, he estat a muntanya completament desconnectat, amb tot he pogut saber que el borbó prega al “patró d’Espanya”, (apropiar-se de sant Jaume de manera tant mesquina, quina barra) que intercedeixi en favor de la unitat d’Espanya, i diu que “som una gran família”. Ves per on, aquests grans discursos de “la civilització” i “la llei” son els mateixos discursos que desplegarem els seus avantpassats ari-romans i gots fa 2.000anys erigint de manera espúria la “llei del imperi” com si fos “l’imperi de la llei”. Amb tot com bé deia l’amic Joan P. “la família que espolia unida roman unida”.

També m’he assabentat que en A. López Tena i en Uriel Bertran han deixat la militància a CDC i a ERC respectivament, això vol dir que hi van, endavant doncs.

Fa anys que parlo i postulo en favor de la UNITAT del independentisme extraparlamentari, per tal que s’articuli com a una força, un corrent que obri de bat a bat les portes del Parlament a la Independència de Catalunya, ara ha arribat l’hora, ara, la majoria d’independentistes postulen aquesta  mateixa necessitat, no perquè alguns ja haguéssim estat al cas, si no per què és la única via factible i per tan lògica.

SC+Rcat+CNS, “La Gran Coalició”, o com s’acabi dient, tant és, la qüestió és que menys és renuncia, i en les actuals circumstàncies renunciar a la millor possibilitat és renunciar al èxit, fer el ridícul, i a mi no em va gens bé, la veritat.

Per tant, i en conseqüència, els caps de colla independentistes han de respondre davant aquesta feliç conjuntura, que no fa gaire temps enrere tots haguéssim desitjat, i han d’articular aquesta Unitat de resposta Històrica, que ens ha d’alliberar de l’esclavatge secular.

No podem criticar l’establishment polític català, si nosaltres no som capaços de fer realitat aquesta Unitat de resposta Històrica.

Està tot dit, gairebé, i els caps de colla que no siguin capaços de donar la resposta que els temps exigeixen, quedaran “retratats”, sense excuses.

Confio en la bona fe de tots plegats, i confio en que al final el patriotisme que toca, farà de tots uns actors honorables.

Menys que UNITAT és renuncia.

Si sumem guanyem.

Visca La Pàtria.

Vallfosca.

Els estaments espanyols, d’Espanya, estan cagats de por, Catalunya marxa!!. El que no creien possible en la seva miopia política, el que creien resguardat per el desenvolupament de l’alt funcionariat i pels estomacs agraïts i panxes contentes dels diputats i senadors (de pantagruèliques “cenas” de tot tipus) dels partits espanyolistes (PP i Ciudadanos-Ciutadans) i regionalistes (en la seves vessants autonomistes i nacionalistes, o sia PSC-ICVEUA-UDC-CDC), veuen com gràcies a la pressió continua de la societat catalana en els últims mesos s’està anant en orris. Tot el muntatge, tot l’entramat forjat durant segles de dominació castellana i castellanista al territori català (principalment i per començar, al Principat de Catalunya), tota la bossa de la repartidora de la mamella pública per agrair els serveis prestats a la metròpoli per part dels seus “servidors” en l’àmbit polític i social. Tot el teixit de lleis “antidemocratiques” amb un vernís democràtic per impedir el trencament de l’estat està fent fallida. Tot se li ensorra per que tot aquest entramat estava dissenyat per una altra societat, una societat diferent de la que avui tenim, estava dissenyat per una societat on la informació era en mans d’uns pocs i per tant es podia controlar des del poder mitjançant subvencions, ordres directes més o menys soterrades i “partides extraordinàries” sense adscripció, encara en resten alguns residus però. Encara molta part de la informació pot ser manipulada per acció o per omissió, de tota manera això va canviant ràpidament gràcies a Internet i les televisions internacionals per satèl·lit la gent s’informa dins i fora de les fronteres de l’estat escanyol. Gràcies a això el mon s’assabenta del que està passant aquí i el dèficit democràtic d’aquest estat xaruc i caduc i estàn, per tant, sotmesos a un “marcatge” democràtic internacional que els molesta sobre manera, doncs no poden emprar els mitjans expeditius que els agradaria: “1715 – Consulta del Consejo de Castillas: “No se deben elegir medios flacos y menos eficaces, sinó los más robustos y seguros, borrandoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres” y “Que en las escuelas no se permitan libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano; que por estos y otros medios “suaves” se irá haciendo común en el Principado…”, com podem veure ja venen de lluny aquests “medios suaves” que tan els agraden. O sia, ja s’han acabat els “medios suaves” escanyols.

Una altra que segurament li haurà agradat a l’escanyolísme és la sentencia de la Cort Penal Internacional sobre Kosovo, i per tant s’emparen en les declaracions del senyor P.J.Crowley portaveu del Departament d’Estat d’USA el qual ha dit quelcom similar a: “no tingueu por home, vosaltres reconeixeu Kosovo que tot això no va amb vosaltres” ha dit: “parlant ras i curt..no!!” i jo ara pregunto: “i parlant llarg i extens?”, en política un NO es sempre un potser SI. En sentències jurídiques internacionals un No és un No i un SI és un SI, si Catalunya te el que ha de tenir per segregar-se d’Espanya no us preocupeu que la sentencia serà la mateixa que la de Kosovo. USA a hores d’ara deu tenir clar, i crec que ho te, que Catalunya pot ser un molt bon aliat i seria l’alternativa a d’altres que no proporcionen massa bona imatge com el Marroc. Ara que l’independentisme majoritari és políticament centrat, segur que tant Anglaterra com els USA s’ho miren molt diferent de quan era de caire extrema esquerra i pro soviètic.

També li deu haver fet il·lusió a Espanya comprovar com al Parlament Britànic nou diputats han presentat una moció a la cambra a favor del referèndum per a la independència de Catalunya, és evident que el conflicte s’està internacionalitzant en contra dels interessos Espanyols.

I que li reporta a Espanya el fet de perdre Catalunya? De moment 22.000.000.000 d’euros anuals (producte de l’espoli) i si a això li sumem les multinacionals que tenen el seu domicili fiscal a Madrit i per tant no cotitzen a Catalunya pels moviments comercials fets aquí, i que llavors també haurien de cotitzar a Catalunya ens n’aniríem a una xifra molt més alta, que ingressaríem cada any al Principat. Això li significaria a Espanya haver d’escanyar més encara a Valencians i Mallorquins doncs a Bascos i Navarresos ja els poden anar al darrere amb un flabiol sonant, que amb això del “concierto económico” ja ho tenen prou lligat. Llavors, al cap de poc temps i veient que el Principat s’ha convertit en la quarta potencia económica d’Europa, ja començaríem a veure esclats independentistes a la “españolísima” Comunidad Valenciana i a les Balears cansats de pagar ells solets totes les farres i veient als seus veïns (nosaltres) com els llueix el pèl. Si algú pensa que això és el conte de la lletera o fer volar coloms que vagi a les conferències del Cercle Català de Negocis o es passi per la seva plana Web que allà li explicaran ben explicadet i entendrà perquè la “gran familia unida” roman unida contra Catalunya, per que si afluixen tenen por que marxem abans d’hora amb els nostres “calers” que tan bé els van.

Per acabar, m’ha semblat una molt bona notícia el fet que tant en Alfons López Tena com en Uriel Bertran s’hagin donat de baixa dels seus respectius partits per iniciar el recorregut amb SCI. Ara cal que les tres opcions independentistes s’ho repensin i vagin unides. De tota manera, els he de dir a totes tres, a totes tres eh? Que la unitat no s’assoleix dient: Volem la unitat, que vinguin aquí que els acollirem amb els braços oberts (però amb les nostres condicions, clar), de les tres opcions dues, com a mínim hauran de donar el seu braç a tòrcer i integrar-se en una única, sinó tindrem tres unitats transversals que en comptes d’unir dividiran. No soc ningú per fer-ho, però m’atreviria a demanar-los que escoltessin cent cops els discurs que ha fet aquesta nit mateix na Patrícia Gabancho a l’acte de presentació de SCI, sinó us haurem de castigar a escriure un milió de cops: “La Pàtria abans que la meva vanitat” i això va per tots els que diuen que volen conformar la unitat a cops de desunió, potser, fins i tot alguns, amb la millor de les intencions.

Visca la Pàtria

Una de les avantatges de ser immigrat a l’Alemanya és conèixer de primera mà la realitat qui som i com som els europeus. Per molt que t’ho expliquin per la TV no és el mateix que viure i treballar-hi.  La meva feina també m’ha ajudat a conèixer millor les diferencies entre els europeus. Durant els primers anys m’ha obligat a visitar diferents països, encara que eren del sud d’Europa, com França, Itàlia, Bèlgica i Espanya. De fet a Espanya només he anat a Catalunya, doncs per la meva feina, del ram de l’automatització industrial i la industria farmacèutica, només la nació catalana és pot considerar europea.

La conclusió que he arribat és que si, que hi ha moltes diferencies a nivell cultural i social, però aquestes, gràcies a les noves tecnologies comunicatives i a la unió monetària s’estan reduint molt ràpidament.  També penso que la globalització ha ajudat a què els europeus mirem d’unir-nos més. La competència, principalment dels asiàtics, fa que els europeus tinguem por per les nostres industries. No hi ha res com sentir l’alè dels productes xinesos i els que vindran de l’Índia per sentir que o anem junts o no podrem  fer-hi front. La industria europea és la principal causa del benestar social i econòmic d’Europa. No tenim gaires recursos naturals. Només la nostra tecnologia i les empreses. Ara amb la globalització, la competitivitat de la nostra industria està en joc si no actuem units. Per tant la Unió Europea farà tot el possible per ser encara més forta després de superar a aquesta crisi que estem vivint. Una crisi que si no fos que ja tenim mig construïda la Unió Europea, per alguns països,  aquests moments ho estarien passant encara molt més malament .

Però construir la Unió Europea no és fàcil. Són molts Estats amb cadascú d’ells amb la seva identitat, cultura i història. Al principi es va voler fer un mercat de lliure comerç per només  productes. La comissió europea mirava de fer una legislació consensuada pels pocs estats membres que hi havia els anys 70 i 80. Es va voler fer unes normatives molt detallistes per harmonitzar totes les normes que existien a cada país. Això va demostrar inviable a mesura que nous estats s’incorporaven a la Unió. Va provocar normatives complexes, que tardaven molt en sortit, i quan ho feien  moltes ja eren obsoletes. Però tambè mai s’adaptaven del tot a la realitat de cada estat membre.

Per això durant la dècada dels 90, la Unió Europea amb el Tractat de Maastricht i posteriorment amb el Tractat d’Amsterdam va canviar l’estratègia uniformadora centralista per copiar amb poques diferencies a la dels Estats Units d’Amèrica.

Pels qui no saben com funciona els Estats Units d’Amèrica, podríem dir que és un estat confederal federalitzat. És a dir, que degut els seus orígens encara manté la sobirania principal als 50 estats que la componen i alhora tenen govern federal compost per un president i un congrés que miren de garantir la unitat dels 50 Estats membres. Hi ha un equilibri entre el govern federal i els governs estatals. Això no ha arribat a Europa a on encara els estats europeus tenen molta més força i sobirania que la Comissió Europea i el seu president, però tot arribarà.

Els Estats Units i més encara a Europa, l’estructura política sobirana que s’encarrega de totes les competències que no afecten a la lliure circulació dels productes, serveis i persones, són els Estats. És a dir, la llengua i cultura, la ciència i investigació, l’educació, la sanitat i salut, l’oci, fiscalitat, la seguretat, la justícia  i la defensa del territori, són competències exclusives dels Estats de la Unió.

Per exemple el governador de Califòrnia, Arnold Schwarzenegger té més poder dins d’aquest estat que l’Obama. El president nord-americà i el congrés només té competències  pel que fa tot el relatiu a la lliure circulació de productes, serveis i persones. El governador de California va decidir invertir centenars de milons de dolars per continuar la investigació sobre les cel·lules mares malgrat el President d’aquell temps el G.Busch havia aconseguit que el congrés digués que no inverterien diners federals per aquestes investigacions per questions etiques. Però tampoc  ara l’Obama podria imposar al governador de California que retiri la pena capital. Però inclús pel que fa a l’exercit, el president nord-americà no pot ordenar res a la Guàrdia Nacional de Califòrnia sense permís del Arnold Schwarzenegger , almenys que hagi una guerra declarada. És a dir, els governants de cada Estat tenen molt de poder dins de la Unió.

A Europa, la presidència europea té  encara molta menys importància que als Estatus Units i és inconcebible que la Comissió Europea o el seu Parlament decideixi respecte a molts aspectes que si que pot fer la Presidència nord-americana o el congrés nord-americà. Els estats a la Unió Europea tenen encara més sobirania que als Estats Units i penso que tardarem molts anys en arribar al model nord-americà. Però hi arribarem amb més o menys matisos.

Aquest model, per molt democràtic que sigui i respectuós amb les llibertats, té com a nucli polític sobirà els Estats i en aquest context, aconseguir que els catalans tinguem un Estat propi dins de la Unió Europea és decisiu per la nostra supervivència. Si no ets un Estat no existeixes a Europa. Si no existeixes a Europa, les decisions que es prenguin no compten amb tu i fins i tot en poden perjudicar posant en perill de mort a la teva llengua i cultura, tal com explico a continuació…

Llegir-ne més »

Dissabte passat vaig escriure Setmana decisiva. Haig de confessar-vos que, en fer-ho, no pensava que les coses anessin per on han anat. Em referia a la Conferència Nacional del Sobiranisme i creia que a partir d’ella, amb molta generositat, es podria bastir alguna cosa que ens portés a la unitat transversal en defensa dels interessos de la nació catalana.

Reconec que els fets, fins ara no tenen res a veure amb el que jo esperava que passés aquesta setmana o potser el desig em feia perdre perspectiva, no ho sé.

Després de complicades discussions el dilluns al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme, entre tots els que havíem participat en la reunió del dia 14 en les que havíem començar a bastir algunes línies de treball prometedors, cal tenir present la transversalitat ideològica dels assistents, vam veure com a l’endemà es presentava la Solidaritat Catalana per la Independència.

La meva primera reacció va ser d’una certa sorpresa per la forma i contingut del comunicat emès per Solidaritat Catalana per la Independència i, sobretot, per la seva manca d’oportunitat.

Sé que no em resultarà fàcil explicar el que penso sense generar el rebuig d’alguns dels que em pugueu llegir, però, en fer aquesta explicació, crec que faig el que és més correcte. Sempre he intentat donar les meves raons del meu comportament públic respecte als afers de l’independentisme i ara ho tornaré a fer.

Durant aquests mesos he intentat mantenir una línia coherent basada en un únic principi: la independència de Catalunya és possible si tots anem junts acceptant que per la independència la transversalitat és necessària, posant per davant la independència dels aspectes ideològics. A això cal afegir-li el necessari respecte dels uns als altres. Sempre hi ha grans i petits però el gran ha de ser més generós, respectar al petit i considerar-lo un igual.

Deixeu-me recordar que si no em vaig apuntar a Reagrupament, en un moment que ningú parlava de Joan Laporta, malgrat la proximitat ideològica i la coincidència de plantejaments amb Joan Carretero, va ser perquè creia que era necessària una unitat més àmplia i que a això podria col·laborar més des de fora que des de dins. Veia aleshores la necessitat d’unir altres grups al projecte i destaco Catalunya Acció. Creia que això era possible, com creia que sense Reagrupament la candidatura no seria sòlida. Durant el temps que ha passat des d’aleshores i gràcies a la Consulta he conegut molta més gent d’ideologies no tan properes que considero totalment necessària. Han passat moltes coses des d’aleshores però en això no he canviat gens. O potser si eixamplant el meu camp de visió una mica limitat pel desconeixement d’alguns sectors importants del moviment independentista.

Alguns direu que aquesta unitat transversal només es pot donar a les novel·les i potser tindreu raó, però m’he guiat, o ho he intentat, per aquests principis. Tampoc sóc tan ximple com per pensar que el “tothom” inclouria a tothom, sempre algú és descarta per voluntat pròpia, i tampoc crec en la generositat absoluta.

Ara hem arribat al punt en que tenim la crida a apuntar-se a Solidaritat Catalana per la Independència. No sé en què acabarà, si tindrà èxit o no, si serà bona per Catalunya o no. Tant de bo ho sigui.

Jo de moment, però, no m’hi adhereixo i resto a l’espera de l’evolució de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Hem signat un compromís. També espero l’evolució personal dels promotors de la crida a la Solidaritat.

Intentaré aclarir el darrer punt.

Aquest projecte està liderat per tres persones. Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. El primer, Joan Laporta, és una persona que crec necessària per a un projecte d’aquestes característiques. Penso que no té experiència política i que li cal gent honrada i desinteressada al costat que li pugui donar suport polític. Sóc dels que cerc un encert que hi sigui: és conegut, valent i s’ha manifestat com un patriota de pedra picada.

Sobre Alfons López Tena i Uriel Bertran haig de dir que els conec més. No negaré ni de l’un ni de l’altre la seva feina, més encara la reconeixeré com a valuosa en el procés inacabat de la Consulta. Tampoc negaré les seves aportacions a l’independentisme, seria fals i injust. Ells, juntament amb Joan Laporta, han convidat a adherir-se a Solidaritat Catalana per la Independència a CDC i a ERC, juntament amb d’altres grups. Fins on sé, aquests dos partits, així com les CUP i Reagrupament, no s’hi han adherit i estic ben segur que no ho faran. Ells sabien que CDC i ERC no ho farien, però està molt bé la crida. Jo també l’hagués fet. Òbviament ja han obtingut el rebuig i / o menysteniment encara que no per escrit.

De moment podeu llegir: I els partits parlamentaris han anunciat públicament que rebutgen la crida, però no han contestat a les cartes que els demanaven una reunió formal per parlar-ne. A Bertran, li dol especialment que no hagi respost ERC, per això ha passat al pla SMS, en resposta a un primer SMS de Ridao que l’interpel·lava en privat sobre el projecte.

Cal recordar que fa pocs dies la Mesa del Parlament, coherent amb el que havia fet altres vegades, va rebutjar les propostes que ells mateixos li havien presentat. I això va passar després del 10 de juliol! Més clar, l’aigua.

Jo tinc els meus paràmetres. Quan em vaig trobar en una situació semblant vaig presentar la meva baixa a CDC després de 25 anys de militància (veure Renúncia). Normalment sóc més flexible amb els altres que amb mi, però tampoc tant.

La meva opinió és que per ser creïbles i coherents, després del comportament de la Mesa del Parlament, havien de haver-se donat de baixa dels seus respectius partits. Vaig pensar, potser ho faran. Ara veig que hi ha un rebuig públic dels seus partits a la seva crida i de moment no s’han donat de baixa. Potser esperen una resposta escrita? Penso que no hi serà. Jo no puc confiar en algú que està proposant una candidatura que s’haurà d’enfrontar amb la del partit que milita. Més encara, un d’ells és diputat i ha estat triat per ser candidat al parlament. Ho veig surrealista. No faré cap valoració d’interessos ni judicis de valor, em limitaré a mantenir la meva coherència. Senzillament, esperaré i fins que el projecte m’inspiri confiança no em plantejaré adherir-me. No es pot servir a dos amos alhora. Quan s’hi donin de baixa m’ho repensaré i actuaré en funció del que acordem a la Conferència Nacional del Sobiranisme.

Mentre, continuaré amb el meu compromís de treballar al si de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Potser les coses evolucionin positivament, ho desitjo de debò, i d’aquí pocs dies ens trobem tots junts.

Necessàriament, pel bé del país, hem de sumar perquè només: Si sumem, guanyem!

El Gir Pragmàtic.

Benvolguts lectors i amics, donat que el que aquí escriu te la pretensió de fer una crònica crítica, i donat que els esdeveniments son de lo més punyent i significatius, avui no me’n sortiria pas amb quatre paraules, així doncs gastaré l’espai i temps necessari per tal d’intentar fer aquesta crònica crítica que aquest Bloc em brinda com a una oportunitat. Abans però, donades les circumstàncies, em veig del tot obligat a demanar sinceres disculpes al senyor Alfons López Tena, a qui juntament amb en Oriol Junqueres vaig tractar de “traïdors”, això ho vaig fer en un “articulet” al Bloc Gran del Sobiranisme, en l’espai “convidat de la setmana”.

Aquesta duríssima crítica va estar feta com a protesta per a “l’acte d’Estat” realitzat en la Faràndula de Sabadell. Per a mi, com presumiblement per a molts altres independentistes, que personatges significats del Independentisme realitzin “actes d’Estat”, sense cap compromís, militant en partits regionalistes, és un insult, més, quan encara aquests personatges no han donat cap explicació respecta de quin és el propòsit del seu procediment. És prou clar tanmateix, que no tenen cap obligació de donar aquestes explicacions.

És obvi, que les meves protestes no varen fer cap estrall, a part de guanyar-me alguns insults i algunes animadversions manifestes, i d’altres manifestades “entre línies”, com ara alguna referència mig velada en algun article del senyor ALT, com ara “la unitat de la tribu”, faig aquesta consideració tot i que corro el risc de passar per un presumptuós, prenent-me aquestes referències com a dirigides a la meva humil persona.

Sigui com sigui, haig de reconèixer la bona intenció i el patriotisme contrastat d’en ALT, a qui li demano sincerament que em disculpi, i que compti amb mi per el que més convingui, si així ho vol.

Amb tot, aquesta anècdota dona peu a tractar el tema de l’atomització independentista, perquè el que és clar, és que cada un dels actors implementa uns “procediments particulars”, unes vegades amb més bons resultats que altres.

Un procés constitutiu Històric

Tots aquests diferents actors amb procediments particulars, hem anat donat resposta a un estatus caduc.

Quan un Poble i una societat és plantegen Qui Som en el món, com a una Unitat de resposta, estan en un procés Històric  Constitutiu, que com tot procés constitutiu posa en qüestió el vell paradigma constitutiu, negant-lo si s’escau, com és el cas.

És obvi, com ja he comentat en alguna altre ocasió, que la vella Constitució que ens ha menat fins a dia d’avui, no compleix els mínims exigibles respecte de la Justícia i respecte de la “filosofia social” homologable en l’àmbit de les democràcies liberals occidentals en les que estem més o menys inserits.

Suscintament.

En una Justícia “contractualista”, els actors que convenen el model de Justícia convivencial, ho han de fer des de un estadi “previ”, d’igualtat i llibertat, en això se li diu “principi de imparcialitat”, principi del tot incomplert en la vella Constitució espanyolista.

La filosofia social analítica i del llenguatge, descriu com a “veritat” allò que és àmpliament convingut i consensuat en “una comunitat de comunicació”. Des de aquest punt de vista és prou clar que quan una “veu” d’aquesta comunicat no és tinguda en compta, quan se li diu que únicament pot fer poesia, aquesta “veu” queda manifestament “marginada” i per tant no forma part d’aquesta “comunitat”.

La qüestió de la Justícia contractualista, és un argument justificatiu essencial, substantiu, la qüestió de la “comunitat de comunicació” només pot ser “veritable” si es compleix la premissa d’haver estat constituïda seguin escrupolosament el criteri de imparcialitat, aquest no és el cas de la refundació “democràtica” d’Espanya. Tot i així els afectes a la espanyolitat malden perquè Espanya els estimi i els escolti, mostra clara de com un Poder Imperial pot malmetre les capacitats intel·lectuals i malmetre fins i tot les morals.

Aquests afectes a la espanyolitat son els que neguen la “realitat”. El Nou procés Constitutiu, està dirigit fonamentalment, al exercici del Dret a decidir, és a dir al exercici de la SOBIRANIA. Aquesta és la realitat emergent, la consciència clara i vigílica d’aquesta realitat és un veritable gir pragmàtic de la societat catalana, que deixa la vella Constitució en l’estadi de ideal groller al servei de la dominació antidemocràtica que li correspon.

Sobirania vol dir “potestat”, la potestat de decidir, és un exercici de Llibertat propi del Subjecte de Dret erigit com a Unitat de resposta al món, en el nostre cas, SOM UNA NACIÓ.

Criteri de Realitat

El més curiós i alarmant de tot això, és que aquest procés, en fase ja avançada, avança amb l’oposició de tot l’establishment, amb l’oposició d’aquells estaments que haurien de representar els interessos d’aquells que el protagonitzen.

Ens veiem en el cas, en que els estaments espanyols polític-jurídics, dictaminen que no som una Nació, que la Terra és Plana, aquest és el seu “criteri de realitat”, però els estaments “catalanistes” no és que tinguin un “criteri de realitat” gaire diferenciat, en els mitjans de comunicació de masses, els telepredicadors al servei de la “doctrina oficial” son els amos.

La estratègia major, és el minoritzar el moviment, que és una manera de negar-lo, perquè un minorització de la  escala és un acte de conversió, d’un procés major constitutiu Històric, a un fenomen menor d’agitació social, protagonitzat per a uns éssers estrafolaris, uns frikis que fan por a la gent normalment honrada que se senten amenaçats en considerar-se catalans que se senten espanyols, aquests independentistes son, diuen i repeteixen com a un mantram, una jaculatòria, uns extremistes que atempten irresponsablement en contra la “estabilitat sociopolítica” i la “cohesió social”.

Aquests telepredicadors apòstols de l’espanyolisme més malaltís, NO son capaços de desplegar cap argument que justifiqui que ser espanyols ens proporciona alguna mena d’avantatge, algun valor afegit, algun actiu significatiu, res, ni un sol argument positiu. Esmercen tots els esforços en fer veure que allò que hem tingut durant tant i tant de temps, no pot ser tant i tant dolent, que és la manera de negar que la Realitat està configurada i protagonitzada per a un procés major, històric Constitutiu.

Negar la Realitat és perillosíssim, negar la Realitat és l’últim recurs per intentar “canviar-la” o “influir-la”.

Les eleccions al Parlament de Catalunya que tenim a tocar, seran les que ens dotaran de la llum necessària i indicativa per tal de veure fins a quin punt  l’Independentisme és aquest procés Constitutiu Històric.

El Poble Català, en el decurs dels últims anys, ha realitzat un gir pragmàtic en vers l’autorealització, que passa indefectiblement per l’assumpció de les pròpies respostes i de les responsabilitats que se’n deriven.

El Pancatalanisme Constitutiu.

Després de que alguns actors independentistes, han corroborat que el seu “procediment particular”, que sembla, consistia en esgotar totes les vies possibles d’apel·lar al compromís dels partits parlamentaris, via ILP i referèndums amb permís d’Espanya, ha fracassat, després que han comprovat de manera fefaent que els partits parlamentaris tot i endinsar-se en el “rubicó”, no el creuaran, no al menys fins que nosaltres els presentem des de l’altre riba, una victòria clara i definitiva, després de esgotar aquests “procediments particulars”, estem tots cada dia més d’acord en procedir per la via de la representació Parlamentaria, assolir una majoria clara i declarar-nos SOBIRANS com a un Estat Català, període constitutiu jurídic “estrictu sensu” i ratificació via referèndum.

Aquest Pancatalanisme Constitutiu, però, per més que s’ha consensuat en el procediment general, a de ser encara molt curós en el procediment d’allò que és compositiu.

Els diferents actors, aporten diferents cabals quantitativament, aquesta quantitat de cabal, no es dona sempre en les mateixes relacions de significació qualitativa, amb tot no podem malbaratar cap rierol per txic que sigui, i no només perquè ens sigui necessari tot el cabal, que també, si no perquè un procés de Pancatalanisme Constitutiu és i ha de ser inclusiu, i qualsevol altre procediment el desvirtuaria.

Senyor Laporta, tot i que cal felicitar-se per la seva determinació, convindria que revisés els seus procediments, perquè estem tips de “xupar roda”, i el Poble Català, com vostè ja deu saber, és refractari al “ordeno i mando”.

Solidaritat Catalana per a la Independència + Reagrupament + Conferència Nacional Sobiranista amb els seus afluents i rierols, han de configurar la llera per a on avanci el Pancatalanisme Constitutiu en vers el seu destí inexorable, l’Estat Català Sobirà.

Menys que això és renúncia, i un servidor no votarà cap renúncia en un tràngol Històric de les presents proporcions.

Ara és l’hora arribada en que els veritables líders han de mostrar de quina pasta estan fets, i posar-se al servei d’aquesta UNITAT de resposta, qualsevol altre consideració els desacredita com a líders.

Podem fer-ho!!!! És el que hem estat esperant per tant de temps.

Des d’aquestes humils ratlles commino al Poble Català i als líders Nacionals a considerar aquesta “proposta” com a una possibilitat única inclusiva i sense renúncia.

Menys, és un altre cosa, pot ser bona, però ni és victòria ni és la millor.

Visca La Pàtria!!!!

Agosaradament Vallfosca.