Sheldon Aldeson.

Aquest darrers dies no he parat d’escoltar notícies, debats, discussions, n’he llegit més de deu articles, d’amics, de coneguts, de desconeguts, d’independentistes, d’unionistes, d’ecologistes, de moralistes, de prim mirats, del tot si val, de tots els colors i per a tots els gustos sobre l’”Eurovegas”, un complex d’oci a l’estil de la famosa ciutat americana, que el magnat del joc i president de “Las Vegas Sands corporation”, vol insta·lar a España. Més concretament a la comunitat de Madrid, però que darrerament sembla que també hi podria haver, tal com a manifestats el propi president de la Generalitat, alguna probabilitat que fos Barcelona l’indret escollit per Sheldon Adelson, el setze home més ric del món, segons la revista Forbes i qui vol fer una inversió de més de 17 o 18 mil milions d’euros i amb un potencial estimat de crear al voltant de 160.000 llocs de treball.

De què m’ha servit rebre tanta informació..? Doncs sincerament, com sols passar amb aquestes coses de ben poc. Un bon mal de cap, però entec que l’assumpte no és brèvol. Parlar de reduir més del 20% de l’atur, en una sola inversió, en un país a on la manca de treball és un dels majors drames que està patint, evidentment no és un tema fútil i se l’ha de tenir present. Fredament la decisió podria ser presa a ulls clucs, però hem de preguntar, quin és el preu que n’hauríem de pagar. I més tractant-se d’un gat vell jugador de pocker.

Doncs mentre que la intel·lectualitat del país s’exprimeix el cervell en debats amb tot el desplegament de distintes opinions, segons tendències, mirant de treure’n conclusions. Anticipo que en seran un munt i diverses, depenent molt de quin territori en surti beneficiat o li caigui la creu de les deu plagues, segons del peu que coixegi el que ens ho expliqui. Jo vaig a la meva i cansat com n’estic d’usar sempre els mateixos arguments per fer entendre de què parlem, de què significa la quantitat espoliada any darrere any per part de l’estat espanyol. Aprofitaré la coincidència en la quantitat promesa d’inversió del magnat americà, amb la quantia dels nostres impostos que se’n van per no tornar. Llegir-ne més »

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

En això de la política tothom qui te un posicionament avantatjós en el tauler de joc lluita per a no perdre’l. Treure rèdit en termes de poder polític és el que val. Sí, la legitimitat ètica i democràtica compten força, sí, sobre tot quan es te el poder d’instruir la causa i la gestió de tot plegat.
Així veiem, per exemple, com el Poder polític a Síria intenta “instruir” la causa de la Justícia organitzant un “referèndum” que posa a l’abast dels ciutadans unes reformes sistèmiques que pretenen deixar sense justificació la revolta ciutadana en contra del Poder establert. És obvi que el règim d’Al Assad te una posició avantatjosa que pretén explotar per a treure’n rèdits polítics amb “cobertura democràtica”. És obvi també que aquestes “reformes democratitzadores” arriben per a reforçar un poder polític que ja no és hegemònic i que ha de moure peça davant l’escomesa d’un nou poder polític emergent.

Catalunya és un quadre del tauler de joc de gran importància en la seva àrea d’influença que ha estat ocupat pel Poder espanyol de fa 500 anys de manera més o menys explícita i obscena o de manera més o menys implícita i refinada.
Deixeu-m’ho dir un altre vegada. Els que varen orquestrar el contuberni de Casp foren els valedors dels hereus directes de les aristocràcies hispano-romanes i godes que havien governat la Hispània ària-llatina de bon antuvi manllevant el paradigma “democràtic” als pobles autòctons riberencs, imposant-los el nou paradigma oligàrquic.

La Hispània va estar, en un començament, l’obra, la construcció a càrrec d’una ètnia cultural, i l’expressió política de la seva classe dominant de “patricis”.

Amb la “democràcia” espanyola la classe política ha esdevingut una mena de classe proto-feudal en la que poden inserir-s’hi els quadres mitjans i alts de l’administració pública. El règim admet als “descamisaos” com a fills seus i els dona cobertura legal amb una Constitución Española que garanteix que tots son igualment espanyols, amb els mateixos drets.

Cada vegada que el règim espanyol es vesteix de “democràcia” tornen a sorgir a Catalunya partits catalanistes, que intenten fer quelcom de positiu en una Catalunya ocupada i dominada, que intenten reformar l’amo i senyor que reparteix les cartes i fa les normes. Aquestes cartes i aquestes normes ens son sempre, sense remei, adverses, contraries.

En aquests moments el poder polític del règim espanyol a Catalunya comença a veure’s amenaçat per a un nou poder polític emergent, l’Independentisme.
La classe política a Catalunya està molt ben instal·lada i gaudeix de les prebendes d’aquesta mena de nou proto-feudalisme, cosa que fa que bona part d’aquesta mateixa classe política presenti moltes i poderoses resistències a adoptar aquesta nova política emergent que és l’independentisme, qui vol canvis quan es menja nèctar i ambrosia i es viu per damunt del bé i el mal?.
Aquest és el perill més gran que correm, que l’establishment polític català renunciï a fer política i es dediqui a fer teatre.
Certament “el nou pacte fiscal” esdevindrà ben aviat la nova “comèdia bufa”.
Els PSCs ja comencen a bastir i anunciar una nova ofensiva per tal de diluir-ho tot. “Treballem per allò que és possible i així no tindrem noves frustracions”.
A veure, aquesta gentola son imbècils o ens prenen per tal?. Dues cosses clares.
1- Si parteixen de la base que un “concert econòmic” no és possible, és per què ells NO EL VOLEN, si el volessin el tindríem, si més no haurien de decidir llavors, en veient que lo del Federalisme sí que és un quimera, si volen anar més enllà o no. Com saben que la resposta és NO, no volen arribar en aquest punt. Per tant, i conseqüentment treballen per al nacionalisme espanyol.
2- Implícitament pretenen una relació “bilateral”, federal, amb l’Estat, en tant que pretenen “NEGOCIAR-HI”. Això sí que és enganyar a la gent.
Ara per ara, per a defensar aquesta proposta cal que demostrin que el “federalisme” és probable i possible, i això no ho poden fer de cap de les maneres. La seva proposta és per tant una ENGANYIFA MAJÚSCULA.

No volen retrocedir posicions, influença, vots, prebendes, per això han d’enganyar a la gent. És immoral.

L’aposta del “concert econòmic”, per què sigui creïble, haurà de ser seguida i fiscalitzada objectivament, per què si no correm el risc de perdre’ns en l’ardor dels moments àlgids de la comèdia i acabar combregant amb rodes de molí. Els PPros ja van advertint al ramat amb freses lapidàries com ara: “No es pot anar a la negociació amb postures maximalistes” , és a dir: “les vostres pretensions son irrealitzables, forassenyades”, és a dir: “Us farem alguna concessió, si sou bons minyons”.

Les apostes dels espanyolistes les coneixem prou, ara bé, els catalans es mantindran ferms en allò de: “si ens diuen que no haurem de fer el nostre propi camí dins Europa”?.
Si tenim en compta que en Mas ja ha rebaixat la quantitat a discutir, de 16 Mil a 6 Mil milions, l’aposta dels catalans NO S’AGUANTA PER ENLLOC, és voluble i imprecisa, vaga, i mancada de fermesa d’entrada.
No es rar que els espanyols no se’ns prenguin seriosament, més aviat fem riure.
És possible, però, que s’estigui coent un altre aposta a l’ombra, una aposta veritable i raonable, per què, per a la seva realització només es necessària la nostre pròpia voluntat determinada a posar fi d’una vegada pera totes a aquesta història secular de dominació, aculturació, colonització, espoli i manca injustificable de llibertat.
Ara, ja no tenim cap raó per a no fer-ho, res ens ho impedeix, només les nostres paranoies fratricides mancades de raó.

Últimes apostes!!!! Facin joc!!!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Jordi Pujol darrerament és notícia dia sí dia també. Ara ha dit unes quantes coses més. Ha dit que
la sentència de l’estatut, ‘marca un abans i un desprès’. Tot i que ‘ja es veia que anava malament’, la decisió del Tribunal Constitucional posa fi a una guerra que Catalunya perd. En un símil esportiu, va comentar que ‘se sabia que es perdria, però no si seria per un, per deu o per 25… I s’ha perdut per 25′. I va puntualitzar: ‘Els catalans s’han quedat sense constitució… Ara ja no tenim constitució. Des de la nostra perspectiva, ja no tenim constitució que ens empari.‘

També ha dit que per més que ell mateix no té arguments per discutir la independència, és ‘molt difícil’, però no impossible, i que és normal que hi hagi més gent que la vulgui a la vista d’aquests últims anys de relació amb l’estat espanyol.

En això és manté, la veu necessària ja que diu que s’ha d’intentar el pacte fiscal; qualsevol altra cosa és la mort. I si no és el pacte fiscal, s’ha d’intentar una altra cosa. Com que ell no creu que es pugui aconseguir el pacte fiscal, això està clar, l’única altra cosa és la independència. No sé de ningú que hagi proposat una alternativa que no sigui deixar morir Catalunya.

Clar, ell la veu difícil i jo també. Si no fos difícil ja hi seríem. No és impossible, diu. I tant. El que cal és que la gent ho vegi possible.

Molt interessant el que va dir dijous a Londres el ministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo. Un “patriota” orgullós d’haver introduït a la constitució dels espanyols l’esmena que parla de pàtria comú i indivisible. Diu que una secessió no està prevista a la constitució espanyola, i que tot i això va assegurar que acceptaria la independència d’Escòcia si Londres i Edimburg es posen d’acord i entenen que això està en el seu ordenament, però que l’ordenament britànic és un i l’espanyol un altre. Genial, una d’aquelles declaracions històriques. Algú recorda com era Europa l’any 1986 i com era quatre anys després? Els més joves no saben que era l’URSS. Potser a les hemeroteques García-Margallo podria llegir algunes declaracions dels líders que al 1990 ja no eren ningú. En política no es pot dir gaire a llarg termini o fins i tot a tres mesos vista.

El ministre espanyol no sap o no vol saber que si els catalans decidim ser independents ho serem encara que a ell no li agradi. L’única manera de mantenir sotmès un poble que vol ser lliure és l’exercit. Potser alguns dels nostres polítics ho han d’anar a explicar. Efectivament, aquesta por, el no saber com fer-ho, frena a molts, però els moviments europeus van per una altra via. La geopolítica és la que determinarà el nostre futur.

L’economia també tindrà molt a veure. És interessant llegir les prediccions de Variant Perception el 18 d’agost de 2009 sobre Espanya (Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet). Prediu el desastre. La considerava el forat d’Europa. Variant Perception estudia els mercats i les variables geoestratègiques que els afecten. Té un alt nivell d’encert.

Edward Hugh, un economista anglès, ben conegut a Catalunya, i amb un elevat nivell de predicció encertada, deia a començament del 2010 que veia molt negre per Espanya, que sense més R+D, res a fer. Fa uns dies jo mateix escrivia La innovació defineix l’Europa de dues velocitats.

Fa just una setmana (Default, Exit and Devaluation as the Optimal Solution) Variant Perception deia que creuen que Grècia i Portugal, definitivament, han de sortir de l’euro i que Irlanda, Espanya i Itàlia ho han de considerar. Pensen que la zona euro té dues àrees ben definides. 1) Els països amb grans dèficits per compte corrent i un nivell insostenible de deute extern (Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya i Itàlia) que han de sortir de l’euro i 2) Els països que han de romandre en l’euro són els del centre i nord d’Europa, ja que exhibeixen una elevada homogeneïtzació econòmica i nivells similars d’inflació i renda per càpita: Alemanya, França, Països Baixos, Bèlgica, Luxemburg, Finlàndia … Les dades de l’informe són demolidores.

Podrà Espanya romandre a l’euro? Possiblement, però amb un cost per a tots nosaltres tant alt i amb un deteriorament continuat de l’estat del benestar que no es resistirà. Seguir les directrius europees no és sobreviure és una lenta agonia.

Catalunya està dins d’aquesta ratera. Som a temps de sortir-nos-en? Una idea és federar-nos amb Finlàndia. Deixant de banda les ironies, sí, Catalunya se’n pot sortir, el problema és que cada dia que passi la cosa serà més difícil, Espanya no és la salvació de l’economia, és la ruïna de Catalunya. Per això els nostres dirigents han de dir, ja, i tots serem al darrere.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Que Catalunya som una anomalia com a País i com a Nació és prou clar, l’afectació que això te sobre Catalunya no ho és tant.
Potser d’una banda ens esperoni a superar-nos, és com l’autoexigència d’una dona en un món masclista, quan més masclista és l’àmbit on s’ha desenvolupar més elevat el nivell d’autoexigència per tal assolir el mateix nivell de respecte i confiança que un senyor gaudeix només per a complir amb els requeriments estàndards del lloc que ocupa.

Així els catalans hem d’ésser eficients en la gestió dels nostres afers amb les dificultats afegides que ens proporciona un Estat en contra de Catalunya. Ni aeroport, ni connexions ferroviàries a l’aeroport i port, ni xarxa de carreteres adequada, cara i ineficient, ni diners, sense competències en afers internacionals ni en immigració, ni en l’àmbit laboral, etc.

“Nosaltres sols contra el món”, mentre la gent normal de països normals son el món mateix, mentre es desenvolupen el món mateix és el que es desenvolupa amb ells, nosaltres hem de nedar en contra corrent, i tot allò que acabem construint no és mai nostre del tot. Sembla que no siguem d’aquest món. Ens roben amb total impunitat, si al menys manéssim podríem dir que els subvencionem, però és que no manem, els retrem vassallatge, és un fet.

Comentava l’altre dia en un articulet en el BGS titulat “Catalèpsia Política” que la primera prioritat, el fonament del pla d’acció política del govern de CiU, és “fem-nos forts internament”, com a País.
Sempre ha estat així penso. Això, però, en la situació anòmala en que estem, amb un estat que ens limita i ens va a la contra, s’ha formulat en una mena de “perseguir la pastanaga” per tal d’agafar embranzida, embranzida per a fer un salt endavant, com a una autoexigència compensatòria afegida, però ja fa estona que a cada salt que donem hi perdem les dents. Senzillament ha deixat de funcionar.
“Perseguir la pastanaga” per agafar embranzida està bé com a mesura temporal, conjuntural, però quan és una mesura a perpetuïtat acaba per desactivar-se, més encara quan els salts ens fan retrocedir per comptes d’avançar.

Deia també uns dies enrere que la confiança en el tradicional catalanisme reformador d’Espanya s’ha exhaurit, s’ha esgotat, ja ningú creu enlloc que Espanya vulgui o es pugui reformar, i tan i fa que siguem dèbils com forts.

Ara el president Mas ha dit que el pacte fiscal consistirà en rebre 6.000 milions més a l’any, que és, diuen, la meitat del dèficit fiscal. Estic segur de que en algun moment, quan a Madrid els vagi bé, es firmarà un acord que dirà que l’Estat reconeix l’esforç injust que fa Catalunya i es compromet a donar-nos 2.000 milions més al any. Tot plegat paper mullat, però ja tindran la foto.
Em dol veure al nostre president dia rere dia defensant,per exemple, el corredor mediterrani amb vehemència, posant-hi el cor, remant contra corrent sense moure’s del lloc, només per què el corrent no se’l endugui.
El dèficit en infraestructures que patim és literalment MONUMENTAL, estratosfèric.

Tal i com jo ho entenc, els esforços del nostre president per tal de mantenir-se “viu”, son els darrers esforços, normalment ja inútils, que precedeixen als estentors de la mort, política. Sap, i hauríem de saber tots, que aquests esforços inútils son l’únic que ens separen d’entrar en una decadència nacional severíssima.
Quan la renúncia a governar-se, a tenir cura activa dels propis interessos i la pròpia persona, quan un no te la valoració suficient de si mateix com per a lluitar i s’abandona al corrent gaudint sense pudor de tot allò que se li ofereix encara que n’acceleri la destrucció, quan això és així, la decadència és explícita i manifesta.

El president Mas lluita una guerra perduda, la reforma d’Espanya, batalla a batalla, s’aferra en aquesta política menor per que és l’única manera de mantenir-se dempeus i no entrar en una profunda i irreversible decadència Nacional.

La renúncia a la POLÍTICA amb majúscules és la mare de totes les decadències, de la Nacional, social, econòmica, cultural, identitària. La renúncia de la POLÍTICA és l’abandó de Catalunya al corrent creixent d’Espanya, el camí de decadència sense retorn.

I és aquesta, justament, la raó per la que cada dia més catalans optem per a l’emancipació POLÍTICA, amb majúscules, com a manera de fer-nos forts, endins i enfora. Una nova RENEIXENÇA que no és ja possible sense l’exercici de la POLÍTICA, que és la manera normal en que els països es realitzen en el món.

Ara per ara, la transició Nacional cap a la nova renaixença està protagonitzada per actors de la societat civil, la renaixença ens vindrà de la mà de l’emancipació política, però l’eina per assolir-la és POLÍTICA, i l’única política que pot reeixir és la Independència.

La Independència és l’únic que ens pot salvar de la decadència.
Lluitar batalla a batalla per a reformar Espanya és lliurar una guerra perduda, encara que es faci amb honor, que només pot servir per a justificar la pròpia decadència, “hem fet el que hem pogut. Però …”.

És l’hora dels valents.

Visca La Pàtria.¡¡*¡¡

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Avui el Govern no ens ha sorprès amb una nova retallada. La frase no és equivoca. No vol dir que no l’hagi fet, senzillament l’ha fet i no ens ha sorprès.

La cosa és la següent: La Generalitat ha comunicat aquest divendres als sindicats de la Funció Pública que aquest any se’ls aplicarà als funcionaris una reducció del sou del 3 per cent i els ha avançat que podrien haver noves rebaixes més endavant. Diu que els diners es trauran a la paga de juny. La probable retallada següent serà, suposo, per Nadal.

Ens ho mirem amb impotència, la mateixa que davant de la retallada de diferents serveis públics, de l’eliminació del canal de TVC per satèl·lit o de l’ERE del Liceu, per posar alguns exemples. Tenim un Govern una mica més febles que el dels estats i els dels estats actuen en funció dels ritmes circadiària d’Angela Merkel.

Fins aquí no passa res. Hem assumit que el govern espanyol és una marioneta que mou Angela Merkel i que el nostre Govern és una marioneta de segon ordre que mou la marioneta espanyola dins dels graus de llibertat que els deixa l’alemanya.

El problema és que quan un mira les marionetes que controla la senyora Merkel veu que no tots els governs europeus ho són. Això depèn del grau d’independència econòmica que tinguin. Política, en teoria, la tenen tots, econòmica pocs. Alguns han estat capaços durant anys de fer alguna cosa més que barrejar ciment amb sorra i formigó i ara són més lliures. Algú altre té més quilòmetres de TGV que ningú i aeroports deshabitats però no pot anar de ventre sense que pugin els interessos del deute. Clar que si es fa un túnel que travessi els Pirineus per tenir el corredor central i el fan a pic i pala, hi haurà feina llarga i per anys.

Alguns dels que estan empobrits, com Itàlia, fins i tot renuncien a candidatures olímpiques, però els d’allà al mig diuen que no, que de Madrid a l’eternitat.

Mentre, el nostre Mas-Colell, polític seriós, fa l’únic que pot fer, actuar amb rigor per evitar que a sobre no ens prenguin fins i tot la capacitat de decidir si prescindim del dinar o del sopar.

Ens podem enganyar tant com vulguem, però la retallada contínua és impossible que permeti la recuperació econòmica tret que un equip de milionaris compri Catalunya per fer un parc temàtic i ens contractin a tots de figurants. L’única manera de sortir és treballar i per treballar cal tenir feina i per tenir feina calen empreses, etc. Retallant això no passa. Es pot ajustar i eliminar despeses sumptuàries però si es deixa a la gent sense capacitat de compra…

Curiosament, per dir alguna cosa, una família amb dos fills pagaria tres mil euros més a l’any d’IRPF a Catalunya que a Castella-Lleó. Cal dir que Catalunya en aquest cas no és la que surt pitjor. Resulta, però, que els catalans som els que paguem part d’aquestes desgravacions.

La cosa, però, és més greu, el vídeo electoral socialista per fer propaganda de cara a les properes eleccions, presumeix que Andalusia (podeu mirar el vídeo) és la comunitat amb els comptes més sanejats d’Espanya. L’espot recorda que el seu deute està molt lluny del de Catalunya i també destaca que és la comunitat que menys atur ha destruït, un altre cop comparant-ho amb la situació a Catalunya, la comunitat on més ha crescut. Això sí, el portaveu del Govern ha estat contundent: Francesc Homs ha acusat al PSOE andalús de dir bajanades entorn del deute de la Generalitat de Catalunya i ha avisat: “Que no ens donin mai més lliçons de solidaritat”. Sembla que els socialistes andalusos estan tremolant per l’avís del Govern, encara no s’han refet i han organitzat una romeria a Montserrat per demanar disculpes.

Homs també parla de la deslleialtat institucional que costa a Catalunya 2.000 milions d’euros a l’any. No passa res, es pot anar queixant mentre es rebaixen serveis i salaris i es tanquen empreses.

Mentre Artur Mas explica als francesos que Catalunya podria ser perfectament un estat dins de la Unió Europea (veure text). Artur Mas va fent entrevistes i explicant que ell és independentista però que Catalunya és un mestissatge i que la cosa és complicada. Certament tenim de tot a Catalunya, però em sembla que els que no tenen feina i no cobren, si els diuen que cobraran voten fins i tot a favor de la federació amb el Tirol. Jo crec que el president segueix un ritme que ens porta a la secessió, el problema és si hi arribarem vius o només quedaran les cendres de Catalunya.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Tant de política neo liberal, tant de retalls, tant de dir i expressar que a Catalunya estem molt malament econòmicament (que ho estem) però cap política per incrementar els ingressos del nostre país que, de moment, no podria ser altre que rebaixar les despeses de la part que aportem al fons de solidaritat espanyol . Tot això ha porta a que l’agencia Moody’s la qual ens agradi o no és una referència per als futurs inversors ha rebaixat la qualitat del bo català a la categoria de Baa3 molt per sota de les qualificacions que li atorguen a comunitats subvencionades per nosaltres com Andalusia, Castella Lleó, Extremadura i Galícia totes elles amb amb A3 (molt per sobre de la qualificació nostre).

L’Agència Moody’s no fa res mes que fer-nos veure que els “retalls” i la política del “nostre” govern català és la xocolata del lloro i que l’únic realment important és que Catalunya perd un 9% anual del seu esforç fiscal el qual reverteix en d’altres comunitats autònomes i per això a nosaltres se’ns penalitza i a les demés se les recompensa doncs aquestes es beneficien de la “nostra” solidaritat.

El següent pas al Baa3 es el que es coneix habitualment com a bo escombraria, vostès mateixos senyors gestors de la Generalitat de Catalunya, no prenguin pressa en fer el que cal, que a la fi amb quatre bones paraules a les properes eleccions els de sempre els tornaran a votar, només els cal embolcallar-se en la bandera catalana i a molts ja se’ls cauen les llàgrimes de veure’ls tan nacionalistes. Si, uns nacionalistes que no prenen la decisió que ens cal que és quedar-nos amb els nostres calers, sense robar a ningú però sense deixar-nos robar tampoc, i si per això cal declarar la independència i malgrat vostès no ho siguin, ho haurien de fer doncs és la única solució per Catalunya. I no parlin de pacte fiscal per l’any proper… ja no hi ha temps!! ni valen excuses.. a un punt del bo escombraria.. el mes vinent en parlem!!.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Se senten veus demanat-se si un model diferent del “concert” tindria “millors resultats”, si és millor “l’essencialisme” o “el resultadisme”. També n’hi ha que es plantegen “quanta” força cal tenir per a negociar amb Madrid, encara n’hi ha que volen fer un camí cap al federalisme, etc.
Tot això te en comú la dependència de l’Estat espanyol com a premissa, qualsevol moviment que fem els catalans està condicionat per l’Estat espanyol, no hi ha res a fer sense comptar amb l’Estat espanyol. Sense una entesa (és a dir el permís) amb Madrid no farem res, etc.
Tant és així, que ja hi comença a haver gent no confessament independentista que es neguiteja en el sentit d’entendre que no podem viure en la perenne indeterminació de no ésser ni carn ni peix.

És obvi que els espanyols no vindran a resoldre el que no és el seu problema, ells ja saben que son, els que estem instal·lats en una esquizofrènia som els catalans.

El problema no és ja que siguem això o allò, o inclús que siguem això i allò a la vegada, el problema és que no podem viure, desenvolupar-nos normalment i saludable instal·lats en aquesta crisi paranoica de identitat.

Com és possible que no ens tremoli la veu quan diem que SOM una Nació i alhora de viure i desenvolupar-nos no ho puguem fer amb normalitat?, per què hem (notis el temps verbal emprat), HEM, de pactar o negociar res amb una gent que no ens te cap consideració?, per què hem de mantenir una relació tant malaltissa?, per què hem de negociar la llengua?, quants diners els HEM d’entregar?, per què renunciem a actuar amb la responsabilitat inherent a l’emancipació política pròpia de la gent adulta?.

Quan es fan negocis, normalment, ambdós negociadors en treuen profit, quan només n’és un el que en treu no hi ha cap negociació.

Ara per ara és el que estem fent, tractar afers menors amb l’amo, amés, amb uns resultats molt i molt dolents en tots els àmbits de lo polític, econòmic, social i cultural.

La pregunta és PER QUÈ?, ALGÚ M’HO POT EXPLICAR?.

Aquesta pregunta l’hauríem de traslladar als partits polítics al si del Parlament.
Els catalans tenim tot el dret a saber PER QUÈ hem, necessàriament, de cultivar aquesta relació i fer aquesta renuncia permanent.

Si hi ha alguna raó la vull saber, vull que m’ho expliquin amb pèls i senyals.

El fer una política al servei d’Espanya, els espanyols i els colons espanyolistes de Catalunya bé que podria explicar PER QUÈ, però òbviament aquesta política no és bona per als catalans, no només no és bona sinó que és en contra dels catalans.
Si és així, el govern de la Generalitat no és altre cosa que una delegació polític i administrativa de la regió espanyola de Catalunya, i en conseqüència i coherentment haurien de d’abandonar el discurs nacionalista, almenys referir a Catalunya.

El govern de Catalunya hauria de fer un discurs regionalista i no enganyar a la gent.
Mentre la societat catalana ha fet un gir pragmàtic cap a l’emancipació i independència política, mitjançant l’ANC, Òmnium i un llarg etc, mentre una bona part d’ens municipals, com a institucions polítiques d’estat, Associació de Municipis per a la Independència, han fet una passa endavant, l’establishment polític en el si del parlament, amb CiU i el seu govern dels millors al capdavant, continuen apostant per a fer regionalisme reformador.

Els polítics que s’entossudeixin a fer regionalisme es veuran descavalcats de la política a Catalunya, per què no poden explicar PER QUÈ fan obediència als plans polítics nacionals espanyols.
I és que no ho poden explicar ni ells ni els espanyols ni ningú altre.
Tanmateix mentre continuïn fent regionalisme jo els continuaré preguntant PER QUÈ fan una política en contra del Poble Català i la nostre Pàtria.

Visca Catalunya Lliure!!!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Escric baix de forma. Coses dels virus hivernals. Els virus em posen filosòfic. Amb tot no deixarem de complir ambla feina i amb aquesta petita obligació autoimposada.

Podríem dir que aquesta setmana no ha passat res i que tot segueix igual, de fet les coses de sempre que de cop prenen més importància. Un d’elles és l’ètica. Podem distingir l’ètica política i d’ètica social encara que la política està dins de la societat. La moral i la disciplina que l’estudia, l’ètica, són conceptes que trenen diferents sentits en funció de la cultura i que evolucionen amb el temps. La moral té a veure amb si les accions que fem són bones o no.

Un exemple obvi. Tenim societats properes a nosaltres, com la d’EUA, que consideren correcta la pena de mort i en canvi consideren que cal castigar un nen de cinc anys que faci un petó a la galta d’una nena de la mateixa edat. En aquests temes pensem totalment a l’inrevés. Un polític queda a EUA totalment desacreditat si es descobreix que ha mentit. Li perdonaran moltes coses però no això. Aquí ens resulta normal que un polític menteixi. Podem acceptar amb normalitat que un polític d’aquí tingui relacions extramatrimonials, mentre que allà no.

Dins de societats molt properes i fins i tot dins de la mateixa, uns considerem que la “festa” del toros és una salvatjada immoral, mentre que altres defensen que és un bé cultural que cal respectar i que el toro està molt feliç de contribuir-hi. Podríem trobar molts exemples.

L’ètica no és una cosa que s’hagi d’exigir a un sol col·lectiu. Tots hem de ser estrictes en això, però hi ha col·lectius als que se’ls ha d’exigir molt més. Són aquells que es dediquen al servei públic. Probablement, la majoria, no tots, els que es dediquen al servei públic ho fan per guanyar-se la vida, que no per enriquir-se, i això és lícit. Per a mi és perfectament adequat que un vulgui ser polític i guanyar-se la vida amb aquesta professió. Naturalment, si té un sou digne tindrà menys necessitat de fer “altres coses”. Llegir-ne més »

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Pau Gasol-Rafael Nadal.

Aquest dies la premsa esportiva francesa n’està fent escarni de l’esport espanyol. L’acusen de fer trampes, de dopar-se. Ho fan d’una manera indigna i denunciable. Des d’un ninot que vol representar al tennista, Rafael Nadal, pixant en el depòsit del seu cotxe, fins a un Pau Gasol firmant ortògrafs amb una xeringa. Execrable!

Però cal recordar que els primers en fer-ho van ser els del Real Madrid, amb l’altaveu de la cova mediàtica de la Central Lletera a la seva rereguarda. Al voler tirar merda sobre el Barça, sense que hi hagués cap analítica pel mig que pogués despertat la sospita, tan sols com únic indici, el no poder admetre que hi podia haver algú millor que ells i que fos de forma natural, no se’n van adonar que al mateix temps ho feien a sobre de la part més nombrosa, admirada, important i decisiva de la seva idolatrada “roja”. Obrint així la veda i la sospita sobre tot l’esport espanyol, amb el català inclòs. No sé que fan o han fet els espanyols, si prenen o no substàncies estimulants per milorar-ne el rendiment els seus esportistes. Almenys sobre algun dels seus ciclistes hi ha algun anàlisi en el que fonamentar una acusació en aquest sentit. També en el seu dia és va detenir una xarxa de vampirs canviadors de sang via transfusió. Allà ells! Però si sé, des de les olimpíades del 92 i amb el centre d’alt rendiment, aquí a Catalunya ens hem pres l’esport de la manera més seriosa que és pugui trobar al món. I des de fa anys que n’estem recollint els fruits. Quan ens hi posem no parem fins l’excel·lència. Que ens deixin volar sols i el món veurà fins on som capaços d’arribar, tant econòmica com socialment.

L’entorn madridista, no se n’ha adonat que el millor estímul, el millor dels impuls és l’estima, l’amor a uns colors. La memòria els hi ha fet una mala jugada. Massa ràpidament van oblidar l’època daurada de la “Quinta del Buitre”. Jugadors de la casa amb el “merenguisme” interioritzat des de eren criatures. I que enlloc de donar-li continuïtat, es van enlluernar pels resultats immediats de la xequera, A base de xecs es van fer amb els serveis de jugadors anomenats galàctics… Figo, Zidane, Beckham… Van tornar a guanyar copes d’Europa i ara ja eren en color i tot. Fins que van topar amb la filosofia de la que també n’havien gaudit. El Barça va fer que el màxim responsable d’aquest manera d’actuar, el sr. Florentino Pérez, hagués de marxar amb la cua entre les cames. Però en el món del futbol hi ha una paraula que no és coneix “paciència”. Els grans equips viuen dels títols, i no poden o no saben passar-ne sense ells. Per tant van permetre la retornada del president desterrat, amb la confiança de repetir de nou els èxits dels primer anys de don Florentino. Llegir-ne més »

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Finalment “La Vanguardia” com a òrgan oficiós del regionalisme amb certes connotacions catalanistes (fins fa poc era exclusivament en la “lengua oficial del imperio”, no ho oblidem) es decideix a fer-se ressò del malament que ens tracten els “espanyolitus” en la qüestió econòmica i al seu suplement “Diners” d’aquest passat diumenge publicava un estudi força revelador de fins a quin punt està arribant l’ofec en matèria econòmica.

Explica com, per exemple, per una quota líquida de 100.000 euros un navarrès tributaria 4.000 euros menys que un català. Com Catalunya és on més impostos es paguen, com aquí es tributa en el tipus màxim fins un 56% (només per sota de Suècia) i en el tram autonòmic un 25,5% líder de líders en totes les autonoseves de les Ecspanyes.

Com ja he dit,a Europa, Suècia lidera el tram màxim d’impostos directes amb un 57,5% i darrera trepitjant-li els talons van Catalunya i Dinamarca amb un 56% queda clar que no tenim, ni de bon tros, les prestacions socials i de tota mena de les que gaudeixen els Suecs i els Danesos. Ara m’agradaria que properament publiquessin un estudi on es demostrés en quin nivell europeu estem en les prestacions que rebem els catalanets que paguem aquesta escandalosa tributació.

També es demostra com el tipus impositiu màxim és el més alt d’Espanya als PPCC (malgrat molts no vulguin ser-ho, els ecspanyols també tracten com a catalans a valencians i mallorquins, ells si que ho tenen clar) i fixen en un 56% a Catalunya, un 54% al País Valencià (para ofrendar nuevas glorias a Escanya, deu ser) i un 52% a ses Illes ( aquests no els deuen comptar la insularidad com als canaris).

Que aconsegueixen els escanyols en això? Home! Recaptar més diria un “primari” i tindria la raó, a primera vista és la conseqüència més directa, però alguns més mal pensats creiem que gravant tan fort les rendes més altes intenten aconseguir menys inversió en el nostre territori i acabar amb la poca  expansió econòmica que ens queda a les nostres terres i empresaris i inversors fugiran de “fer negocis” a casa nostra i s’enduran el capital on es gravi menys, aconseguint així que el diner que no fugi s’amagui esperant altres moments “millors”.

Això anterior ens demostraria com Escanya es comporta com una sangonera comú (hirudo medicinalis) però a diferencia d’aquesta, que quan està prou plena es desprèn del seu hoste i el deixa en pau, la “sangonera escanyoliensis” te tanta fruïció o odi que no dubta en intentar matar el cos que li serveix d’aliment. Igual que les sangoneres comuns, allibera en la seva mossegada un substancia coagulant i anestesiant que impedeix que l’hoste noti que l’estan succionant la sang i a demés es dessagni, la “escanyoliensis” també ho fa, però és tant ansiosa que no ha comptat que de tanta insistència en el seu engreix, l’hoste poc a poc ha anat creant anticossos i ara ja comença a notar la mossegada i tot just comença a remoure’s, a veure si aviat l’esclafa duna plantofada.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Som un país naif, semi-infantil·loide. En els catalans quan som xics, a l’escola bressol, ens fan dibuixar un món ideal, feres ferotges dòcils i fins hi tot amables, papes i mames amb els nens i nenes, blancs, negres, grocs, blaus, a ratlles a quadres, tots junts agafats de les mans envoltats de floretes de colors a l’aixopluc de l’arc de San Martí.

Quan anem creixent continuem fent el mateix disseny vivint en l’eterna adolescència. Volem un món Just, millor. Els catalans estem destinats a redimir el món de totes les injustícies, pretèrites, presents i futures.
Això és fantàstic, extraordinari, el problema és que en general obviem els procediments necessaris per tal de procurar aquestes millores en el món. En aquest sentit en molt poc temps hem perdut la capacitat dels nostres majors de contenir-se i aplicar-se les seves medicines a ells mateixos, apreciant el valor de les coses i els esforços que cal emprar per aconseguir-les.

Voler una realitat més eficient i més justa és una bona cosa, però fer-ne bandera sense ésser capaç de realitzar-ho i encara desfer i malmetre els avenços aconseguits fins aleshores és d’una irresponsabilitat enorme, cabdal.

En relació a això, a mi em sembla que els polítics catalans viuen dels rèdits d’administrar una escola bressol anomenada Catalunya, uns i altres.

Aquest cap de setmana passat hi ha hagut a Sevilla el 38é congrés del PSOE. Aquest congrés a diferència d’altres s’hi arribava des de un seguit de desfetes electorals importants.
En aquest congrés, per raó de la aguda crisi interna, el que estava en joc no era pas l’intent de guanyar les eleccions a Espanya, si no el control de l’instrument, del partit, de l’eina, del poder.
Hores d’ara els mitjans de comunicació, de lectures del que ha estat i de anàlisis en van plens, i, tot i que les anàlisis siguin tan punyents com nombroses es parla poc o gens del més gruixut.
El que havia d’ésser un debat d’idees ha estat un concurs de mítings dirigits a les tripes i a l’entrecuix dels representants territorials allí presents.

Vaig veure un boci del míting de la candidata Chacón, les escasses idees força eren, totes elles, pròpies de mitjans del segle passat, denúncia del pacte de l’Estat amb el Vaticà, i dones al poder, “ahora no podemos aflojar, compañeras!!”, ep!, això sí, sobre tot sobre tot sobre tot, el benestar social i els drets socials de ciutadania, és clar que com ja no estem de fet en l’escola bressol havia de dir alguna cosa referida a l’economia, aleshores el comodí de la mànega, màgia potàgia, Europa. Resulta que la culpa de la crisi,”comapñeros i compañeras”, és de la dreta alemanya, però no patiu, “compañeros i compañeras”,per què ells, el PSOE, juntament amb el socialisme europeu faran realitat “els bons europeus” mare de totes les batalles.
En fi, aquesta gent no s’ha assabentat encara de que va tot això de la crisi, i és clar que sent això així es postulen per a administrar l’escola bressol xupi-güai.
Els adlàters partidistes aplaudien fervorosos a tort i adret, gaudir de l’oportunitat de pertànyer a una agència de col·locació com aquesta no es pot malbaratar per falta d’entusiasme, oi?.

Val a dir que “l’aparato” va votar dividit gairebé mitat i mitat. Amb tot, malgrat la candidata Chacón es va presentar com a més papista que el mateix Papa, havent-hi un autèntic candidat “de los nuestros” quina necessitat hi ha de fer invents?, cap.

El PSC està molt minoritzat, molt. Es presenta voluntari per a dirigir España, una Espanya que hores d’ara no pot ser res més ni res menys que una calca de si mateixa investida i re-fundada de les seves essències, i fracassa. PSC, tots ho sabíem, és un partit nacionalista espanyol subaltern de “la izquierda espanyola”, que de fet no te veu i només te “bulto”, vull dir que és un hort proveïdor de vots al servei de la cuina de l’Estat.

Ep, però no us penseu que això acaba ací, tots els actors han de dir la seva, els partits discuteixen coses importants com de quin color volen les floretes, o si en el cel hi ha de lluir solament el sol o ha de lluir-hi també la lluna, si les nenes han de dur faldilla o pantalons i altres coses decisives per l’estil.

ERC, per exemple planteja tot un seguit de preguntes “comprometedores” referides a com es gasta la casa reial la nostre pasta, es veu que saber si se la gasten en carn o en peix és del tot cabdal. I així anem fent la justícia igualitarista redemptora universal sense la qual tot quedaria en un no res. I és que el cel ha de tenir tot el gradient de blaus fins al negre per què sinó la vida és una merda classista.

CiU per la seva banda parla de refer ponts. Potser sí, el transitar per damunt de l’arc Iris és un clàssic que descriu un món amorós de germanor, benaurat, el llop feroç i la caputxeta agafadets de les mans, tra-larà-larà ..
CDC te a la vista el congrés de partit, suposo que discutiran a fons si la vela de la barca del llac ha de dur la vela llatina o quadrada, per què no ens enganyem, no és el mateix, es tracta de decidir, no?.

A l’Estat espanyol la ciutadania està neguitosa i atemorida, tanta crisi, tant de separatisme, tanta reivindicació nacionalista amb la que està caient … qui no desitjaria un xic de tranquil·litat, de seguretat, una Espanya unida, forta, que parli unívocament en el món?. Massa coloraines, massa disbauxa, ara toca “rojigualda”, disciplina i tothom a marcar el pas, in … aron… in … aron…, i marxant que fa “torero”.

Tot plegat te menys futur que un caragol bover sota l’Antàrtida. Però l’infantilisme en el que estem instal·lats no ens dona cap oportunitat de transitar per a la realitat, així doncs la nostre tragèdia s’escriu de la ma de la nostre estultícia paranoica. La nostre malaltia produeix patiment sense que això en sigui alhora el tractament.

Sortosament la independència política de Catalunya avança com el més assenyat i ponderat dels projectes col·lectius, el més realista i plausible, només cal que optem amb determinació per a deixar de patir, i començar a construir un futur que sigui digne d’ésser estimat i apreciat, la felicitat no ens hauria de fer por. El País de les meravelles està bé pels infants, però la vigília és més punyent que l’ensomni.

Agosaradament, Vallfosca.

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Estranys dies els que vivim. Estem en un moment de crisi, en el sentit etimològic de la paraula, canvi que ha de desembocar en alguna cosa diferent. D’això estic absolutament convençut.

Aquesta setmana podem dir que ha estat molt lligada a la química, la climatologia i la meteorologia i no ho dic només per l’onada freda que aquests dies tenim i tindrem a sobre, ho dic també per l’entrevista entre Rajoy i Mas. Les conclusions que vàrem poder treure l’altre dia van ser de química personal i de clima. Certament crec que sí, que pot existir un nivell d’entesa intel·lectual més elevada entre Mas i Rajoy que entre Mas i Rodríguez Zapatero. Això no vol dir que les discrepàncies sobre coses concretes siguin més grans. El problema amb el president espanyol és que molts cops jo encara no sóc capaç de saber que farà encara que ho expliqui. No sé si Mas, a distància curta, va poder saber-ho. Rodríguez Zapatero normalment afirmava, però no feia el que havia dit que faria. Rajoy més aviat és home de dir un sí condicional, seguit d’un seguit d’oracions subordinades que poden no succeir mai. Així, pot dir que sí al pacte fiscal si l’economia assoleix els nivells dels països més desenvolupats sense especificar quins són aquets països. Això sí, en una amable conversa i plena de complicitats en l’anàlisi del context.

Després de dos dies en els que des del Govern s’ha parlat de confiança però no indefinida, arribem al divendres dia en que la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria ha valorat positivament la reunió i ha afirmat que hi haurà diàleg entre l’executiu espanyol i el català. Més inconcretament, sobre l’agenda catalana ha dit que un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució. I ara sí més concretament sobre el model d’immersió lingüística a l’ensenyament català ha advocat per promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer. Evidentment hi ha dues possibilitats. Una és que la vicepresidenta no sàpiga res de Catalunya ni de com funciona el sistema educatiu. La segona és que sí ho sàpiga però que vulgui contribuir a la desaparició del català. Les dues són greus, però el problema que planteja la primera és té una solució més senzilla, fer uns estalvis portar-la uns dies a Catalunya i buscar-li una parella lingüística.

Des de les fonts autoritzades del govern espanyol, escoltem a la portaveu i vicepresidenta i diu tot això. Sabem, doncs, que el pacte fiscal el posen a l’agenda per al 2015, amb sort, i respecte al model educatiu ja ens podem preparar.

També divendres Artur Mas ha parlat (i jo he escoltat l’enregistrament). Ell sí hi era. Interpreta la conversa sobre relacions a curt termini. Ha dit, no sé si això ho va dir allà, que la reivindicació del pacte fiscal no és el final de trajecte de Catalunya, sinó un primer pas que porti el país a emancipar-se d’Espanya i viure per ell mateix sense que això no vulgui dir que la relació hagi de ser desagradable. Si ho va dir allà, m’agradaria saber que va dir Mariano Rajoy. Jo dubto que la vicepresidenta – portaveu quan ha dit en condicional que “un cop millori l’economia es podran parlar d’altres assumptes amb ple respecte a la Constitució” es referís a això que, per cert, no està a la Constitució.

Mas si ha explicitat que li va traslladar a Rajoy que el pacte fiscal és la reivindicació més important de Catalunya, ja que és prioritari per a la recaptació dels impostos i la gestió dels diners. Ha recordat que accepta el concepte de solidaritat però no l’abús amb què està immersa Catalunya. El concepte de la solidaritat no el neguem. Però una altra cosa és l’abús. Estem en l’abús des de fa molts anys. Convençut que això, amb aquestes o altres paraules sí ho va dir. Amb tot Mas ha reconegut que creu que hi ha poques possibilitats d’aconseguir-ho, però que per això, les que hi ha, cal exhaurir-les.

També Mas va parlar del deute que té l’Estat amb Catalunya, els 759 milions d’euros reconeguts i els 211 milions de la disposició addicional tercera del 2012. Ha dit que no té cap garantia de què el govern espanyol acabi pagant aquest deute. Malgrat això ha fet una crida a donar temps al nou govern de Rajoy per poder fer efectiu el pagament.

De tot plegat podem treure algunes conclusions. Una, ben convençut ho dic, és que avui hi ha una coincidències entre Mas i Rajoy sobre coses que cal fer i com fer-les, però que els punts “calents” i les ratlles vermelles poden haver enunciades i que Rajoy ha fet mogut la cara comprensiu sense cap afirmació que generi la més mínima confiança.

La segona, que també ha vist Mas amb claredat, és que el pacte fiscal vindrà amb la segona arribada del Messies. Mas ja ho sabia com la majoria dels mortals, però vol algun tipus de suport que ha d’anar més enllà del suport dels catalans. De moment el Parlament europeu ha aprovat dins d’un informe d’un escàs valor que: “El federalisme fiscal pot ser una eina útil per aconseguir autoresponsabilitat en la gestió d’impostos en l’àmbit regional i així implica una eficiència econòmica més elevada”. Curiosament els parlamentaris populars i socialistes espanyols han votat a favor segurament perquè no s’havien ni llegit l’informe o perquè no sabien que volia dir. I això malgrat l’espanyolíssima Carme Chacon, que no la volen de líder del PSOE els catalans del PSC, i el gran vicepresident de la Cambra, Alejo Vidal-Cuadras, que acusa Alicia Sánchez-Camacho de ser la padrina del projecte secessionista de CiU. Aquest també va fi, demà dirà que l’Ebre desemboca a Lisboa. Suposo que Mas deu esperar alguna cosa més, que Angela Merkel “ordeni” a Mariano Rajoy que adopti un model com l’alemany, cosa que és calcat al que reivindica la “nostra” proposta de pacte fiscal. Aquesta és l’única possibilitat que té la proposta de reeixir. Fins i tot Duran i Lleida està com espantat, el país se li escapa. Diu: Ara com mai el govern espanyol ha d’actuar amb intel·ligència. Tancar les portes al pacte fiscal seria obrir-les a un procés que ningú no sap on ens podria portar, que no interessa a Espanya i segurament tampoc a Catalunya.

La tercera conclusió és que el partit Popular va per totes. Simpàticament volen “promoure el bilingüisme integrat i equilibrat que es practica al carrer i per treballar per la cordialitat que hi ha al carrer”. Ja sabeu que vol dir això i podeu ajudar a evitar-ho.

Aquesta setmana Mas ha estat pràctic i comparteixo el que ha fet ara. Ha d’evitar que tanquin més empreses i minimitzar l’atur. Només cal seguir les notícies econòmiques. La darrera d’aquests divendres. El conseller Mas-Colell ha explicat malgrat l’esforç extraordinari de la ciutadania per reduir el dèficit que Catalunya tanca el 2011 amb un dèficit del 3,29%, sis dècimes superior al previst. Tot i haver reduït la despesa en 1.858 milions d’euros, la desviació ha estat de 822 milions. Això vol dir el 3,29% del PIB, 0,63 punts més del previst. Òbviament molt per sobre de l’1,3% del PIB que pretenia el govern espanyol. Això comptant els 759 milions d’euros comentats abans.

Fins a on pot tibar la corda? Mal que ens pesi no molt més sense haver reforçat el país, poc sense el convenciment del país que podem assolir la independència. Segueixo convençut que avui l’únic camí és la pedagogia per fer que la gent s’adoni de la nostra capacitat d’assolir la independència. Podem, però massa gent no ho creu. Mentre passarem per l’adreçador amb la màxima dignitat que ens deixin. També crec que no trigarem gaire a veure un canvi de discurs per part d’Artur Mas. Parlarà de possibilitats hem d’ajudar a què ho faci. Hem d’aportar llum, no? Des del Govern és des d’on millor es pot fer.

Potser m’equivoqui, però ens hem de motivar, no?

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Avui, crec que em toca retre un record cap a una independentista de cor, una dona nacional catalana de les de veritat. Jo, no la vaig conèixer massa personalment, tan sols vam coincidir algun cop, el nostre contacte va ser principalment a traves de la xarxa, en alguns comentaris que ella em va fer i quan jo la llegia en el seu bloc personal, però em sap molt greu la seva pèrdua, la sento com a personal, doncs coneixia del seu gran amor per Catalunya i em sap molt greu que patriotes de la seva talla se’ns en vagin sense haver aconseguit veure lliure la seva pàtria, la nostra pàtria quan ja no hi han excuses per no fer-ho, quan tan sols depèn de la voluntat política d’alguns, voluntat evidentment nul·la.

Sílvia, malgrat tot tingues la seguretat que la nostra pàtria serà independent a pesar de tan hipòcrita que ens envolta, el que em sap greu és que tu no ho hagis pogut veure, però pensa que quan ho aconseguim tu seràs una part important de la nostra victòria.

Avui no em toca fer massa més que dir-te tant a tu com a tots els patriotes que heu traspassat sense veure el fruït del vostre anhel realitzat … Fins a sempre i gracies par a tot Sílvia… gràcies per a tot companys, intentarem ser fidels als vostres esforços.

Visca la nostra Pàtria!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Per terra mar i aire

En ocasions a la vida, com quan una empresa o grup empresarial vol fer-se’n amb el control d’un altra. Quan és tracta de posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho. Sovint fem anar símils bèl·lics. Com dir, que ens ataquen per terra, mar i aire. Si no fos tan penós, inclús faria riure de la manera tant literal com s’ho han pres els espanyols a l’hora de desplegar, la que per mi, consideren l’ofensiva final. Destinada tota ella a un pla macabre.

Amb massa freqüència cometem la frivolitat de parlar de la dependència de Catalunya envers España, quan qui realment n’és el dependent és l’estat espanyol de la contribució catalana. Doncs bé, precisament d’això és tracta, de fer de Catalunya una autèntica depenent, tant en l’econòmic com políticament. A partir d’aquí deuen creure que els catalans ens ho haurem de pensar dues vegades abans de decidir, a on trobar allò que més en convé.

Respecte a l’estat espanyol un dels errors més grans que es pot cometre, és pensar que les coses passen per casualitat. Per una mena de mala astrugància o per designis divins poc favorables. Res d’això, generalment sempre hi hagut una mà negra al darrera, que més o menys de forma velada, ha anat moguen o decantant cap a quin costat haurien de caure les coses. Tampoc ens portem a engany, tot el mal no ens ve sempre de fora. L’espanyolisme està incrustat tant allà com aquí. La mà que ens bressa i acarona, en masses ocasions ha necessitat del botiflerisme català, prou ben ensenyat per col·laborar, per dur a terme les seves malèfiques intencions. Llegir-ne més »

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 

Ni fem País, ni fem Estat, fem pena.

Això de “fer país” s’ha acabat, hem arribat al topall, al llindar més enllà del qual no podem expandir-nos ni realitzar-nos. És com si a un matemàtic li diguessin que equacions de segon grau sí, però que derivades i integrals no.

Ja fa temps que els catalanets parlem de que les costures de l’Estat espanyol ens constrenyen i ens impossibiliten el creixement, però pel que sembla estem com el primer dia que ens en vàrem adonar.

Es va intentar, en confegir el nou Estatut, obtenir el reconeixement per part de l’Estat de que Catalunya som un Nació i per tant arribar a una relació “bilateral”.
El fracàs rotund no es pot amagar amb cap consideració pal·liativa.

Els episodis de fracàs continuat es van succeint sense alternança. Mentre, el govern català pretén “reconstruir els ponts d’entesa” amb l’Estat espanyol, (si l’entesa entre Catalunya i Espanya es nodreix del “pont aeri” ja podem plegar). No sé a quina entesa apel·len, com no sigui la pròpia entre amo i esclau.

Aquest dimecres hi ha una trobada entre Mariano Rajoy i en Artur Mas, a Madrid, per tal de tractar els afers que ens afecten.
En Duran ja està delerós de ser protagonista, es deleix en afalacs als espanyols, i els espanyols, que ens tenen la mida presa, es deixen estimar i deixen que els nens se’ls apropin.

Mentre en Mas pretén refer ponts amb els espanyols en Rajoy ha dit que posarà el comptador a zero!, és a dir que allò tant castís de “que hay de lo nuestro Mariano” en aquest cas no toca per què no hi ha cap compromís previ, no hi ha cap compromís previ entre Catalunya i l’Estat més enllà de la “Constitució Española garantia de llibertades i bla bla bla …”, això sí, l’Estat ja ha dit que la gestió dels aeroports quedarà en mans d’Aena en règim de monopoli, i que els aeroports de l’Estat no competiran entre si. Lo que significa que el paper de cada aeroport serà designat en clau política per l’Estat espanyol, com fins ara.

El port de Barcelona te gairebé enllestit la nova graella de contenidors sense que les obres de connexió a càrrec de l’Estat hagin ni tan sols començat!!, ja fa 10 anys!!!

Catalunya dins Espanya està acabada, finalitzada, no passarem d’ésser una regió mediocre, per què en l’exercici del poder polític Espanya s’ha anat fent a mans el poder econòmic.

Sense poder polític Catalunya no sobreviurà, la pretensió de fer País i/o Estat sense poder polític es un engany que situa a Catalunya en un rol de subordinació que és el que justament els va bé al poder de l’Estat per a poder afermar-s’hi i poder-se expandir i créixer.

Així ens comentava l’altre dia el professor Enric Canela l’afer de Spanair en l’espai de “La mosca vironera” en el wep de 10Mil.

L’ordre dels factors sí altera el resultat
Com sabeu, la propietat commutativa es refereix a la possibilitat de canviar l’ordre d’alguna cosa sense que en canviï el resultat. Per exemple 2+3=5 i 3+2=5 o 4×2=8 i 2×4=8. Es una propietat que ens és familiar i de vegades es pensa que sempre és així, però no, no passa sempre en Matemàtiques.
En política la cosa és molt més clara, no passa gairebé mai. Un exemple el tenim ara amb Spanair. Tenir una companyia aèria per ser competitius internacionalment, i tenir un estat propi podria semblar que segueix un orde lògic. No és així. L’ordre lògic és tenir un estat propi i després ser competitius internacionalment. La segona forma dóna èxit, la primera dóna fracàs.
No hi ha economia potent sense estat propi. A veure si els polítics se n’assabenten.

Els polítics no se’n assabenten. Per què se n’assabentin cal que fracassin, cal que perdin la confiança dels electors.
CiU va arribar al govern amb el suport per aturar la caiguda lliure del dèficit i aturar la fallida a la que vam quedar abocats després dels governs tripartits, i hi va arribar també amb una pla d’acció política que es sintetitza en la “transició nacional”.

La transició nacional és un oxímoron, o som o no som, i dins d’Espanya està clar que NO SOM, ni serem. Dins d’Espanya la transició s’ha acabat.
Ara per ara CiU torna al tradicional “catalanisme polític” reformador disfressat de negociació de tu a tu, sí sí … tururut!, tururut!, qui gemega ja ha rebut!!.

Deia l’altre dia que la confiança és difícil d’aconseguir, més difícil de mantenir i fàcil de perdre. Hores d’ara CiU està apunt de dilapidar la confiança que ha anat arreplegant en els darrers temps. El mal per a Catalunya és que no hi ha una alternativa capaç de competir en eficàcia en la gestió de la economia i pressupostos públics. L’oposició política de les esquerres és francament desastrosa, incompetent i ineficaç, això es deriva directament del seu pla d’acció polític per a bastir un model de societat subvencionada de disseny, d’enginyeria a la carta que podem anomenar de manera sintètica multiculturalista.

Així doncs, atrapats entre aquests corrents tan adversos, i tenint en compte que de moment ERC juga a la puta i a la Ramoneta, en el sentit que segueix auto-afirmant-se en el el seu pla d’acció política decebedor sense fer un pas endavant en relació a la independència, només ens queda SI, i l’anomenada societat civil.

Sí, tenim un país Ni-Ni, amb uns polítics Ni-Ni, un país que fa pena i dol de veure’l debatent-se per a no morir però sense ser capaç d’entomar el seu destí en les pròpies mans. Un País Kafkià. Un País que s’arrossega pel fangar i es vol fer estimar per aquells que l’odien.
Un País que en te prou amb somniar el que no te coratge per a realitzar. Un País així és més un territori que no pas un País. Malgrat tot i a manca d’un partit polític “Liberal Independentista” no em queda cap més alternativa que donar tot el meu suport a SI i a les iniciatives particulars de la societat civil que actuïn com a persones lliures d’un País Lliure, cosa que faig amb gust i plaer.

La confiança en el pactisme del catalanisme polític s’exhaureix per moments, mentre una nova confiança creix a redós de la llibertat determinada en l’esforç conscient d’esdevenir allò que SOM, un Poble, un País una Nació.

Visca Catalunya Lliure!!!!

• 
• 

• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
• 
•